15 de febrer del 2010

De la carpeta del veí (17): La vetlla

El veidedalt sempre baixa a mirar que es cou pel barri. Fa temps vaig saber del blog de la Bajoqueta, 365 contes, en el qual es publica un conte cada dia enviat per blocaires, que no pot passar de les 365 paraules. Una molt bona iniciativa. L'altre dia en va publicar un de meu.


La vetlla
Un silenci contagiós embolcalla la sala de vetlla.

[RAISA] «Mira-te’l, el malparit! Si sembla que estigui rient i tot, el cabronàs! Enfotent-se de tothom fins i tot després de mort. Ara, que ja t’he ben fotut, ja! Així rebentis a l’infern. Si és que realment sou just, oh, Senyor!, feu que es rosteixi de la forma més lenta possible. De pare diuen que només hi ha un, i el meu ja és història passada. Així et consumeixis al foc etern...»

[JASSIRA] «Ai senyor, senyor, pobre espòs meu. Només quaranta-vuit anys i ja us l’heu endut! Què serà ara de mi sense tu? Els nois, ja m’ho deien: “Deixa’l mare, anem-nos-en, lluny”. Però jo no podia deixar-lo, ho enteneu oi? Ell era tendre a la seva manera, malgrat els crits i els cops. Ja sé que també s’allitava amb d’altres. Deuria trobar en elles el que jo no sabia donar-li. No li ho retrec. Ell sempre tornava. I per mi, això era tot.»

[JASMIN] «Sou injust, realment injust, Senyor. Si ho sabés la Jassira, com era el seu marit! Un sant! Sempre amb un somriure als llavis, abans i després de cada dijous de visita. Sempre amb un regal pels dos nens. Mai l’Omar, el petit haurà de saber qui és el seu pare de debò. Si no fos per ell, hauria enfollit en quedar-me vídua d’en Yassuf, nou mesos abans del seu naixement.»

[JANI, dins el taüt] «Mira-te-les, aquí, al meu voltant... Senyor, deus pensar que sóc un monstre, oi? Sé que amb la Raisa vaig fer un gra massa. Per això em mires així, oi? Però no tinc la culpa que ella tingui un cos de dona en pell de nina, ni aquests ulls de mel, ni aquells pits de mar. Ho entens? Només quinze anys. La vaig veure allí, tota nua, sobre el llit; la calor..., i no em vaig poder estar. Era l’alcohol. No era jo. Era el meu foc interior. Espero que demà, en saber-se tot, el jutge ho entengui i la perdoni. Jo ja ho fet.

Qui em podia haver tallat el coll així, amb aquesta ràbia continguda, si no?»

El silenci, a la sala de vetlla, persisteix.


PS 
Per cert, ja han sortir els guanyadors del 1er Premi A la Millor Entrada i ha estat atorgat a la Mercè Climent, per aquest post. Com a finalista, la Coses sense sentit 2 per aquest altre. Felicitats a les guanyadores, enhorabona als participants i agraïment merescut a l Ramon, l'organitzador!

1 comentari:

Anna Tarambana ha dit...

Quina sala de vetlla més distreta! Si les parets puguessin parlar...