10 de març de 2011

De lectura (97): La mujer de verde, d’Arnaldur Indridason.

“El hogar de él era la prisión de ella” (p. 93)


Un infant juga amb una costella humana que ha trobat el seu gos. Seguint la pista, s’arriba a trobar l’esquelet d’una persona enterrada dalt un turó que la ciutat de Reykjavik, en el seu creixement paulatí, urbanitzarà aviat. L’experimentat inspector Erlendur Sveinsson haurà d’esperar que els arqueòlegs analitzin l’esquelet per saber a qui pertanyia. Però és una tasca lenta i delicada. Tant per treure’l del lloc com per estudiar-lo. La feina durarà setmanes. Mentrestant, l’inspector, neguitós, inicia la seva recerca particular. D’entrada, ja es dedueix que fa entre cinquanta i setanta anys que aquelles restes humanes hi són enterrades. I la recerca la farà amb els seus inspectors acòlits: l’afable i casolana Sigurdur Oli i l’estirat i misogin Elínborg.

L’inspector Erlendur, el protagonista de les obres d’Indridason, és un home solitari, divorciat des de fa anys, un pèl asocial, angoixat i entestat en estudiar les desaparicions de persones al seu país. La pèrdua d’un germà petit en una tempesta de neu, quan era la seu costat, el va marcar per sempre. Però té un esperit noble. Ho demostrarà en voler rescatar la seva filla de l’infern de les drogues i el suïcidi. És un foraster en la seva ciutat. Erlendur és l’antiheroi per excel·lència (“Lo peor de todo soy yo-dijo- porqué fui yo quién falló, p. 72) Traslucía una especia de tristeza que percibó al hablar con él y mirarlo a los ojos (p. 99), aviciat a la feina Necesitaba agarrarse a él –el treball- para pensar en otras cosas (p. 100) i per això se’ns fa amable, que no entranyable.

La novel·la té dues històries que avencen en paral·lel: l’esquelet trobat dalt del turó, on anys enrere hi havia una casa amb una família que vivia prop d’una antiga base militar nord-americana; i la història de la dona maltractada pel seu marit amb tres fills petits: dons nens en Simon i en Tomàs, i una nena, Mikkelina, d’esperit malaltís i creixement avortat. Guilmur, el marit, es justifica a si mateix un cop...”Era un mujer. Me enviaron para allá. A la misma edad que Tomàs. Estuve alli muchos años. (..) Malditos monstruos. Malditos monstruos del demonio.... Hi ha un passat obscur que l’obliga ser tal com és.

I entre aquest dos relats, el dia a dia de l’inspector Erlendur completa el quadre. Un dia a dia marcat pel seu divorci i el distanciament dels seus dos fills. Ell sap que dalt el turó hi havia una dona: la “dona de verd”. És evident que ambdues histories, la passada i l’actual, estan lligades, però no de la manera que el lector imagina, ni de bon començament ni en el punt de resoldre’s el misteri. El mateix Elendur sembla perseguir aquesta unió inconscientment, sense saber-ne res; perquè és el lector qui la coneix i la sospita. Aquest és el mèrit de la novel·la: conduir-te de la mà per uns senders i deixar-te anar quan menys ho esperés. El llibre et deixa certa neguit angoixós, en veure com es maltracta físicament la dona i psicològicament tres nens, fins fer-los titelles a mans del torturador. Un autèntic manual de psicologia aplicada.

Arnaldur Indridason, l’autor, sap jugar a teixir fils paral·lels que, amb mà ferma, va estirant i va deixant anar per fer avançar la història. Com a bon escriptor de novel·la negra pinzella els personatges, i és a través de les seves accions i dels diàlegs que n’extraiem la seva complexitat. La novel·la enganxa i és àgil. No se li veuen les canonades ni els desguassos. A mi, m’ha encantat.


Indridason, Arnaldur. La mujer de verde. RBA Libros. Barcelona, 2009, 207 p.
Puntuacíó: 8/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

5 comentaris:

Joana ha dit...

No em podia imaginar la menera que els personatges i la història estava lligada ni molt menys. Sorprenent.
Encara veig la dona de verd caminant per la carena, encorvada i misteriosa.
Bon capde Veí!!!

garbi24 ha dit...

l'he llegit i la veritat es que està bé....però a mi se'm va fer llarg

XeXu ha dit...

El vaig agafar amb moltes ganes perquè tinc una estranya tirada a Islàndia, que potser és el que t'ha fet llegir-lo a tu, i viatge que jo encara espero fer, i més després de veure les teves fotos de fa un temps. Però el cert és que això de la novel·la negra escandinava... Bé, com a novel·la, mira, a mi em va agradar. Però quan un espera crims i acció, et deixa una mica amb un pam de nas. Bon llibre, però tampoc no em va generar entusiasme ni ganes boges de tornar a llegir l'autor. I mira que té un nom que mola molt!

Rafel ha dit...

Doncs ens posarem a llegir-lo, deuen passar ara més coses que fa 20 anys que vaig estar per Islàndia.

el paseante ha dit...

Aquesta vegada te la compro. Té bona pinta. Hi ha fotos, però?