22 de març de 2011

La veritable història del Regàs (II)




L’ascensor s’atura i s’obren les portes. L’hostesso, seriós, m’assenyala el passadís, al fons. Surto. “Mira. La veïna que t’espera m’ha dit que entris directament sense picar. Hauràs d’endevinar la porta, però...” I sense deixar-me badar boca, pitja el botó i tanca les portes. “Serà cabronàs..!.” Ja veig que com a restaurant és ben estrany aquest local. Davant s’ofereix un llarg passadís emmoquetat en gris clar, amb parets d’un blanc trencat iridiscent que destaca amb els llums que hi ha fixats a cantó i cantó, entre porta i porta. M’atanso a la primera i l’obro. L’escena em deixa perplex. Un home amb vestit d’hàbits monacals —diria que franciscans— mig arremangats a l’alçada de la cintura està tocant el saxo (que no el sexe) mentre una noia, nua de pèl a pèl i només cofada amb el clàssic tocat  de monja paula al cap i agenollada davant seu li està engolint el sexe (que no el saxo) al ritme d’una música que recorda l’hora de l’àngelus. Només puc dir “Amén” i tanco religiosament (sic) la porta sense que la beata parella s’hagi ni adonat de la meva presència. Suposo que estaven camí del setè cel.

Provo a l’habitació següent. Aquí ja es veu que no hi cap ni una agulla. Sobre un llit rodó envoltat de miralls van passant davant meu mitja dotzena de cossos atlètics tots entrellaçats entre ells formant una sanefa humana perfectament acoblada. No puc deixar de pensar en els tangrams que feia de petit. No queda cap forat lliure on entaforar cap altre membre, tal és la munió en el joc de llengües, mans, braços i cames. Una noia rossa, gira el cap un moment alliberant-se d’un ceptre monumental al que dedicava un solo de flauta, fa un gorgorito a l’aire i em convida a passar amb un gest de cap. Al seu costat, una altra xiqueta que té aire de mestre despistada es treu del damunt dos energúmens que volien entrar alhora pel mateix forat de la rebotiga. Veient que no queda cap espai per omplir, declino educadament l’oferiment i els felicito per la perfecte harmonia del quadre. Si en sabés, els pintaria allí mateix.

A la porta del costat l’habitació és un escenari de conte de fades. El fil musical vomita un harmonia de la factoria Disney que no reconec. Però el que veig, poc té a veure amb un conte infantil. Una xiqueta amb un morrió de ratolí i una escombra a les mans, va colpejant les natges d’un pobre desgraciat, disfressat de felí, que a quatre potes i amb una cua de gat entre les cames... (Hosti!, no és una cua... és el seu membre!) va rebent cops d’escombra a les natges: “Ralet, ralet; pica dineret” El quàdruple està fent-li un rentat de baixos amb la seva llengua mentre la xiqueta, potser avorrida o ja cansada de l’exercici, sembla alegrar-se en veure`m i es desfà un llacet que duu a la trena dels cabells mentre ressegueix amb la llengua uns llavis d’un vermell encès i m’observa encuriosida. Del mateix color lluu una floreta trenada amb ganxet que llueix al melic. Li prendria d’allí amb els llavis, però  m’allunyo no fos que rebés cop d’escombra...

Entro a la porta del davant. En aquest cas dues xinetes, nues de cintura en amunt abillades de col·legiales d’escola pija, estan acaronant-se els pits l’una a l’altra. En un chaise longue que hi ha al costat, hi ha una parella de nois que semblen jugar-se a daus la sort de cadascuna. Un fa pinta de peixeter. L’altre de noble hongarès. L’olor a marihuana és penetrant. I gots i ampolles de whiky omplen una safata als peus de llit. Sota els plecs de les faldilles de les noies, de tall escocès, veig clarament que no duen calces. I tenen el daixonses rasurat! Em veuen i se m’ofereixen amb les cames obertes i m’indiquen amb el dit i una rècula de monosíl·labs que no entenc que entri a jugar amb elles. M’ensenyen una lavativa. Declino la invitació amb les mans juntes i un educat “sanyonara” que mai he sabut què vol dir però que trobo escaient en aquesta situació. Elles riuen i segueixen practicant l’ascentral ritus del cunnilingus mentre els dos homes, concentrats en la timba de daus, ni s’han adonat de la meva aparició.

M’apropo a la porta del costat i una olor penetrant a xocolata desfeta m’omple els nadius. Serà el bar, penso? Però no. Obro la porta i veig com en un fogonet de camp una noia de cabellera lleonívola i pits onerosos està remenant un pot amb un cullerot. Només duu un davantal   amb uan violeta al davant, lligat a la cintura i pel darrera ofereix un cul magnífic. El vaivé dels seus pits em distreu un moment de la meva recerca. Davant seu, assegut i lligat en una cadira, en un autèntica mostra de bukkake floral, jeu un pobre noi que no sé si fa cara d’acollonit o de viciós. M’imagino de seguida a quins jocs culinaris dedicaran l’estona. Ella em veu, i amb un somrís viperí, alça la cullera plena de xocolata i el deixa lliscar sobre els seus pits turgents. Amb un posat maliciós em convida a tastar-lo: Tu en veux?”. M’hi abocaria a galet però veig que el comensal reclama la seva part i em llença una mirada assassina. “Que aprofiti, monsieur!”; i tanco educadament.

Arribo a la darrera porta. O és aquest o realment m’he equivocat de replà. Tot és negre. Intento buscar l’interruptor. Però no. Era l’espatlla d’un negre que tapava tot l’ample de la porta el que no em deixava veure el dedins. Una veu em diu “Came on!. Distingeixo una dona alta i rossa.  I ha una peixera amb una carpa que dona voltes amunt i avall de les parets de vidre. La dona va vestida de policia de carretera. Un casc blanc, pantalons negres de cuir ajustats que li remarquen les dues natges i els plecs i sabates negres de taló altíssim. Em sembla que podria veure-li els plecs dels llavis movent-se. I no em refereixo als de la boca. Porta una porra descomunal en una mà i es va colpejant el palmell de l’altra mentre s’apropa al mulato que la mira expectant. “Jo no volia córrer, senyora policia...”. “La que vull escorra’m sóc jo gamarús, a veure que tal et saps el codi de circulació... femenina”, li diu mentre li aixeca la barbeta amb la punta de la porra. Millor que no m’aventuri o en cara rebré un multa.

No queden més portes per obrir. M’adono doncs, que el cabronàs del porter m’ha enganyat. És evident que això no és un restaurant. Tot i que aquí tothom menja alguna cosa... Busco les escales i miro de baixar al replà de sota. No sé si trobaré la veïna encara deu estar esperant-me...

[to be continued]

15 comentaris:

Miquel ha dit...

interesant ¡¡

Joana ha dit...

Impressionant aquest Regàs...
Una és de poble, ja ho saps oi?

Mortadel·la ha dit...

No te es a veure,ho sento.
Passa això
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/192888

Elfreelang ha dit...

efectivament no era un restaurant....ha tardat una mica a adonar-se'n no?

Anònim ha dit...

ARA QUE SE HAN CARREGAT "LA CASITA BLANCA",AIXO DEL REGAS PROMET.....
JUGANT

el paseante ha dit...

A mi no m'agraden aquestes marranades. Les trobo de molt mal gust, indecents i que poden ferir a la gent.

I quan dius que continua el relat? Només per saber-ho, eh? Que no m'interessa gens ni mica aquest tema.

MK ha dit...

aNGELA mARIA! aLÇA mANELA...I surtiré jo també??.

El veí de dalt ha dit...

Miquel,
ho sembla..

Joana,
em vols fer creure que als pobles no passa això? Juàs!

Mortadel.a
apunta't

Elfree,
aquest veí es molt despistat...

Anònim,
sempre quedarà la reserva d'occident...

Paseante,
encara aprendràs alguna cosa...

MK,
Com vol que m'oblidi de vós...!

fra miquel ha dit...

Perquè diria jo que volia saber tota la veritat!!!
En el Regàs no deuen gastar en calefacció, oi?
Marededeusenyor!!!Si m'agafa calor només de llegir-ho.
;o)

Violette ha dit...

Perdona... Jo no estava amb la Xurri i amb tu???? No m'estafis, Veí!!

NURIA ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
khalina ha dit...

Quanta gent! Sembla que aquest restaurant no té gens de crisis

El veí de dalt ha dit...

Fra,
fes un parell de penitències...

Violette,
és que ho vols tot! No desesperis...

Khalina,
bé que tens plat a taula!

La RaTeta Miquey ha dit...

... juguem a l'Escarbat Bum Bum, Veinet????

Anònim ha dit...

Gràcies pel missatge d'ajuda! Jo no hauria arribat a aquesta altra manera!