De lectura (103): El bell estiu, de Cesare Pavese

“Qui s’avorreix és perquè ell mateix en té la culpa” (p.31)

“En aquells temps, sempre era festa”. A voltes, els inicis d’un llibre amaguen l’essència de l’obra. Aquest és el cas. La literatura de Pavese gira entorn el món mític de la seva adolescència. Els anys que va passar als turons i viles del Piemont hi són sempre presents d’una manera o altra. El llibre és una metàfora als anys de joventut que tots hem viscut. Un estiu que donarà pas a una tardor inexorable. La Ginia és una noia òrfena de setze anys. Viu a principis dels seixanta en un poblet del Piemont (que mai se cita) amb el seu germà gran Severino, electricista, i treballa d’aprenent en l’obrador d’una modista. No té més ambicions que pensar en el temps lliure, a xerrar amb les amigues i sortir a ballar amb elles. Somia a trobar una parella amb qui casar-se per obrir-se un futur feliç; més enllà que la grisa quotidianitat que l’envolta. Creu que l’amor l’ha de redimir. El seu alter ego és l’Amèlia, una jove de divuit anys a qui coneix en un cafè, que treballa ocasionalment fent de model —nua— per a pintors. La seva actitud desimbolta la duu a lliurar-se a aventures sexuals, sense fer gaire escarafalls amb qui, quan i com. “Ser lliure com ho sóc jo em fa ràbia” (p. 34). La seva amiga de l’ànima, la Rosa, representa el que ella no vol ser. “No se sabia estar quieta ni pel carrer, i feia ximpleries, reia, i es tombava” (p. 19). Entre la beneiteria d’una i l’aire de llibertat de l’altra, la Ginia té fàcil l’elecció. És fàcil canviar de jaqueta als setze anys.

En Guido, un jove pintor que està fent el servei militar i Rodrigues, un cambrer amb qui comparteix ocasionalment un pis-estudi; tancaran el quadre de relacions de la Ginia d’aquell darrer “bell estiu”. Al final la Ginia assolirà l’estadi desitjat amb en Guido, a qui veu com la seu àngel redemptor. Però no per això serà una dona madura. Si de cas, una adolescent que ha perdut la innocència en el camí. “Es veu que li agrada com parlo, com miro, com sóc; li agrado com amistat, m’estima. No es creia que tingués disset anys, em besava els ulls, sóc ben bé una dona” (p. 98). Però, esclar, tractant-se d’italians no acabarà la cosa només en petons. “....la Gina i va dir ben baixet que el dia abans li havia fet un mal d’aquells que fan xisclar” (p.101)

Tal com vam començar nosaltres i tal com han començat els nostres adolescents, Ginia, de la mà de l’Amèlia, dels seus desigs i de les mitges paraules d’en Guido, de les bromes interessades d’en Rodrigues, descobreix el sexe i una nova manera de relacionar-se. Vol ser com la seva amiga gran però sense “perdre’s” com ella s’ha perdut. La sífilis és una paraula que espantava tothom en aquell moment i l’Amelia (càstig diví?), la té.

Pavese era poeta. Es nota en l’estil. En la sensibilitat del tracte dels personatges i en els silencis a què sotmet els seus diàlegs. Els silencis de no saber què dir ni què fer en moments donats. Com passa a tots els adolescents. Quan sembla que estàs abocat a deixar-te anar sense voler-ho realment. “Quan s’és bleda, cal tornar a casa. “Sóc una pobra desgraciada”, deia, caminant arran de les parets” (p. 154)

A la narració les motivacions que mouen els fets no apareixen. Només a través dels diàlegs, els personatges es mostren. No hi ha narrador omniscient. La trama avança pels diàlegs que omplen tot el llibre (per això és llegeix en un plis plas). Pavese és un descriptor d’atmosferes més que de trames. Els personatges deambulen en un escenari que va de la casa als cafès i dels balls a l’estudi dels pintors. No hi ha món a fora. Només dins seu. I cal que el lector interpreti els seus actes perquè ningú li ho explicarà.

Com tampoc explicà Pavese,perquè una nit d’agost de 1950, en un hotel de Roma; potser cansat de no trobar amics ni una dona per endur-se’n al llit, encalçat per una de les seves habituals depressions, se suïcidà a força de somnífers. Un trist final per una ànima sensible.

Ja sé que alguns veïns sou donats a la melangia, però no l’imitéssiu pas, mai, eh?

Pavese, Cesare. El bell estiu. Ed. Proa, col. Butxaca, 27. Barcelona, 1964; 157 p.

Puntació: 6,5 /10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ