De lectura (105): El somni de Farringdon Road , d’Antoni Vives

“La lluita a vida o mort és el preludi mateix de la mort,

perquè no hi ha possibilitat de donar espai a sentiments humans,

 que són els sentiments generadors de més vida.” (p. 310)

 “Cent metres los separaven.

Són les maleïts cent metres que no deixen res pel mig” (p. 100)

Èpica amorosa amb rerefons bèl·lic.

Pau Capdevila és un advocat que ajuda a sortir de la presó als treballadors cenetistes immersos en conflictes sindicals o polítics. No és un home compromès amb cap causa més enllà d’un sentit ètic de la justícia. Però els fets que haurà de viure el faran prendre partit decididament per un bàndol i per una opció de vida. El seu amic Joan Riera és un cenetista confés que treballa a la fusteria del seu oncle, l’únic familiar viu que li queda en Pau i que li ha fet de pare i mare. Som a inicis de l’estiu del 1936 i la ciutat de Barcelona viu moments àlgids, previs a un conflicte bèl·lic que tothom preveu però que ningú sembla voler creure. En Pau agafa una tuberculosi i ha de retirar-se a un balneari de la Garriga per refer-se. Allí coneix en Damià Sampol, un escriptor que serà clau en la seva vida els anys venidors. En Damià li presentarà figures cabdals de la literatura catalana del moment: Carles Riba, Joan Sales, Josep M. de Sagarra...

Com que al balneari s’avorreix, el seu amic Joan se l’enduu a fer repòs al seu poble, Vilalba dels Arcs. Allí coneixerà la Marta Soler, pubilla de la casa Rubies, d’ascendència carlina, amb qui s’enamoraran. La tragèdia està servida: l’amor entre un advocat pelacanyes i una filla de casa bona és impossible. La paràbola de la seva relació impossible esclata al moment que esclata la guerra civil. “La veritat i la mentida s’amotllen a allò que un espera que siguin” (p. 138). La lluita per tirar endavant aquesta relació de parella —amb l’oposició evident de la família— enmig del conflicte bèl·lic serà l’eix de la novel·la. Una novel·la que ens duu a diferents escenaris del combat i de la rereguarda: Saragossa, Bujalaroz, Barcelona, Vilalba dels Arcs, Madrid,... Tot, amb aires d’epopeia.

L’originalitat de la trama està en que els diferents personatges es connecten amb un tercer, en Damià, a qui la Marta no coneix directament. És com una metàfora de la impossibilitat de la comunicació entre els dos bàndols enfrontats.  “Lo més fotut és que en este temps los grisos són inútils, amic meu, i jo m’hi vaig trobar empantanegat” (p. 100). La Marta queda reclosa en una Saragossa d’ambient asfixiant, plena de capellans, militars i dones menjaciris. En  Pau comença un periple pels fronts de batalla. Primer amb els anarquistes (el seu do de llengües el permet entrar al servei de Durruti, com ajudant de premsa) i després, fugint d’aquests que l’acusaran de traïdor, integrat en una unitat de les brigades internacionals (transformat en l’albanès Viktor Rama). Sigui com sigui, aconseguirà mantenir un contacte epistolar amb la seva estimada que s’haurà d’adaptar a la situació que la té presonera. “Jo en canvi, m’havia ficat en la guerra perquè si, sense pensar-hi.  Havia mort un home  Barcelona, havia estat al front d’Aragó i ara servia a les ordes de la gent que jo suposava havien mort el meu oncle. [...] Jo només havia estat mogut pel desig de recuperar la Marta, pel desig d’obviar la guerra.” (p. 187)

L’autor és un polític posat a novel·lista. No se n’ha sortit malament, el noi; tot i que abans ja s’havia estrenat escrivint tres assaigs de caire polític. El millor de la novel·la? La descripció de l’ambient del front, especialment l’episodi de la batalla del Jarama. El pitjor? Les llicències literàries forçades que li fan fer algun gir realment rocambolesc. Però en literatura, tot és possible.

Hi ha escenes poc creïbles en la trama,  com l’encontre quasi miraculós del Pau i la Marta —ja casada amb en Lluís, el seu pretendent de tota la vida; o l’enfrontament final entre aquest i el mateix Pau, a tret de fusells, a pocs metres de la casa de Vilalba on ella es troba. Són  llicències novel·lesques. Perquè l’essència de la trama és l’objectiu que persegueix Vives: mostrar que en una guerra, més que els ideals abstractes, el que importa és el compromís de les persones. I com entre aquests, el sentiment de llibertat és inalienable al de la dignitat. “Espanya era la porta d’un demà just, que era l’inic de a batalla definitiva per la llibertat” (p. 229)

És evident que al llarg de la novel·la se citaran personatges històrics que van tenir algun paper rellevant en la comtessa. Durruti, entre els faieros i  a qui l’autor, mancat d’una versió oficial dels fets, dóna un reinterpretació “literària” de la seva estanya mort a la Ciutat Universitària de Madrid el febrer de 1937; el comandant de la guàrdia civil. Escobar, peça clau de l’aixafament feixista a la Barcelona del 18 de juliol; el poeta Carles Riba i Josep Maria de Sagarra; intentant posar-se a la pell d’aquell insidiós narrador; el periodista Josep Maria Planes, mort per extremistes de la FAI a l’inici de la guerra; el compromís pessimista de Joan Sales (llegiu-li Incerta glòria; si voleu tenir una impressió de primera mà del que va ser la guerra i la postguerra en aquest país); la periodistes Simone Weil o Emma Goldman, que van ser al front de l’Aragó; escriptors com Hemingway o John Dos Passos; brigadistes com  Regie Saxton, metge nord-americà inventor d’un mètode ràpid per fer transfusions sanguínies, i tant d’altres.

Antoni Vives ha volgut abastar en una mateixa novel·la una triple objectiu: fer parlar en veu pròpia les diferents opcions que es van coincidir a la guerra: la dels franquistes, la dels republicans i la dels que van venir de fora a lluitar (la de l’esperit de Farringdon Road, el centre de reclutament anglès a Londres). Vives s’ha documentat sobre la naturalesa i el modus operanti de les Brigades. Hi ha anècdotes, fets i noms que ho corroboren.

La guerra civil és una guerra interior dels mateixos personatges principals: la Marta i en Pau; i la constatació de l’absurditat de no saber torbar espais de coincidència entre els radicalismes. És també el lloc on el supervivents nats troben els seu espai per imposar la seva llei per sobre la vida dels altres. El personatge de Justo Bueno (primer un pistoler faiero, després policia psuquero del SIM, i transmutat falangista després de la guerra), n’és l’arquetipus. “Quan l’odi domina l’escena, la immunitat es fa senyora” (p. 53)

La història està plena d’aquest personatges. Tots ells; agnòstics, idealistes, militants, il·luminats, arribistes, ... es mouen en “els cent metres de distància” que separen les trinxeres d’un i altre bàndol, com eren els cent metres els que separaven els casinos dels senyors i dels republicans als pobles i ciutats d’abans de la guerra. Una distància inabastable per als esperits lliures. I en aquest cent metres hi van morir milers de persones.  I alguns van venir per lluitar per  l’esperit de llibertat de Farringdon Road. “El vostre somni és la llibertat, que vol dir, la dignitat” (p.426).

I el de tot un país rere seu.

Vives, Antoni. El somni de Farringdon Road. La Magrana, col. Les ales esteses, 285. Barcelona, 2011;473 p.

Puntuació: 7/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ