De lectura (110): Maletes perdudes, de Jordi Puntí

“El pas del temps sempre deforma la realitat” (p. 38)

“Aquestes coses, passen” (p. 231)

“A més, ja sabem que tot és cíclic , el temps es repeteix,

 i a vegades el passat i el present es confonen” (p. 325)

Curioses versemblances.

En Christof (ventríloc, resident a Frankfurt, nascut el 1965), en Christophe (professor universitari, parisenc, nascut el 1967), en Cristopher (londinenc, venedor de discos de vinil, nascut el 1969) i en Cristòfol (barceloní, traductor del francès, nascut el 1970). Quatre noms iguals per a quatre històries diferents que tenen un nexe en comú. Tots quatre són germans sense ells saber-ho. No es coneixen de res perquè viuen en ciutats diferents i mai han sabut l’un de l’existència de l’altre. Ho sabran, ja grans, per un fet casual que desencadena tota la trama de la novel·la.

Cal dir que en aquest cas, el punt d’arrencada és ben original. Poc versemblant, però plausible. En Jordi Puntí haurà de fer-lo creïble al llarg de la novel·la. I ho aconsegueix. Altra cosa és que ens satisfaci. El Gabriel, el pare de tots ells, els va abandonar quan eren petits (a ell i les seves mares respectives), tot i que va conviure en temporades curtes amb tots quatre en algun moment o altre. “No és que fos un home tímid, ni reservat, sinó que semblava guardar-se una sortida. Tampoc no era nerviós, ni inquiet, ni desconfiat.” (p. 16) En Gabriel, orfe al seu torn, és transportista d’una companyia de mudances que es movia per diferents països europeus. D’aquí la seva mobilitat i la possibilitat de tenir “un amor a cada port”. La Sirgu, la Mirielle, la Sarah, i la Rita. Totes elles tindran també el seu moment per justificar-se. “És tot un símptoma que les quatre mares coincideixin d’en Gabriel com un home bo, independent, fugisser, sense nanses per aferrar-lo. Una desgràcia dolça, diuen o un regal amarg.” (p. 391). Els seus viatges a Europa els fa sempre acompanyat dels inseparables Bundó (amic des de l’hospici) i en Petroli. Tots tres, a més, duen entre mans un negoci encobert amb pèrdua d’embalums entre mudança i mudança.

Un bons dia, Cristòfol descobreix un pis on vivia el seu pare. I en els objectes que hi troba, pot reconstruir part del passat i contactar amb els seus germans. Tot i que fa dues dècades que no saben res del seu pare i ja l’han oblidat, els quatre fills decideixen buscar-lo per resoldre els dubtes que sempre els han acompanyat: ¿perquè duen el mateix nom?, ¿per què el pare va desaparèixer un bon dia sense deixar rastre?

La novel·la és la reconstrucció d’un passat fet a partir de quatre punts de vista, a l’espera del cinquè, el definitiu, el de Gabriel, que ho lligui tot i resolgui els dubtes primigenis. El narrador no és un de sol. “Tot i que només es pot viure anant endavant, l’existència, qualsevol existència, únicament pren sentit quan mires enrere i proves d’entendre-la en el conjunt.” (p. 398) Són tots quatre germans que prenen la paraula a cada capítol. En certa manera, és com el diari d’un historiador, que reconstrueix les històries que algú altre ha escrit. El fet que a més, Christof sigui ventríloc i hi faci partícep de la seva història al seu alter ego en Cristifini (el ninot que l’acompanya en els espectacles), dona encara més joc als punts de vista. Amb el relat de cada germà, assistim als fets històrics que van marcar els anys 70 i 80’s a Europa: el maig del 68, l’emigració a Alemanya, els avortaments a Londres, la gauche divine,...). O la coincidència de tres suïcidis històrics encavalcats: la dels actors Jorge Mistral i  Georges Sanders i del poeta Gabriel Ferrater.

Gabriel tindrà un motiu per tot plegat. Per posar aquest nom als seus fills i per fugir d’arreu. Un motiu tràgic. El títol del llibre, també té un motiu que enllaça amb la història d’una de les quatre companyes (en Gabriel, per cert, no es casa amb cap). I el creuament esperat dels quatre germans amb el pare tindrà lloc d’una manera sorprenent; vodevilesca, diria. En fi; no us diré com.

Si de cas, el mèrit de Puntí està, a banda de lligar personatges diversos en situacions curioses (en Bundó és el més entranyable per mi i la seva relació amb la prostituta Carolina mereixeria una novel·la pròpia) en saber mantenir viva la incògnita del dubte, i en mantenir l’agilitat estilística de la narració. No és fa pesat; però a vegades, la trama s’allarga innecessàriament amb anècdotes paral·leles (com l’episodi del cavall la transbordador de Dover; o la família de perruquers de la Rita) que fa perdre vivacitat al relat. Com sempre sol passar a moltes obres, a la novel·la li sobren pàgines. Potser no en calien tantes per concloure que:“Els humans som així: ens atreuen i emocionen les històries d’amor que neixen en les condicions més adverses, improbables i fins i tot absurdes, però oblidem que per a cada final feliç, n’hi ha un milió que no prosperaran mai”. (p. 364)

En el llibre n’hi ha d’històries felices i moltes de tristes. Com la vida mateixa.

Puntí, Jordi. Maletes perdudes. Ed. Empúries, col. La butxaca; Barcelona 2010

Puntuació: 7/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ