El VI Seminari sobre patrimoni literari i territori

Seminari sobre patrimoni literari i territori. La literatura i la dinamització de l'entorn

Data: 5 i 6 de novembre de 2010
Lloc: Badalona

L’edició d’enguany posa èmfasi en la reflexió sobre el paper que han de tenir les iniciatives literàries per incidir positivament en el territori més pròxim.

Per sisè any consecutiu l’associació Espais Escrits organitza, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, les sessions del VI Seminari de Patrimoni Literari seran el 5 i 6 de novembre a Badalona, a l’Espai Betúlia. Centre de la Paraula i les Lletres (C. Enric Borràs, 43 – 47). La inauguració, a les 10h, la faran Mateu Chalmeta, regidor de Cultura i Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Badalona; Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes i Anna Aguiló, presidenta d’Espais Escrits. La ponència inaugural, titulada La literatura i la dinamització de l’entorn, anirà a càrrec de Joaquim Molas, president d’honor d’Espais Escrits. 

 

El programa està dirigit a responsables de preservació i gestió del patrimoni, gestors culturals, tècnics de museus, administracions locals, centres d’interpretació, associacions culturals, espais naturals i estudiants de Filologia Catalana i Humanitats.

 

I blocaires inquiets com un servidor!

 

Per cert, Espais Escrits és qui va prmoure aquesta joia de difusió del patrimoni literari català El Mapa Literari 2.0

Patrimoni literari i territori: el temps i la literatura

Aquest divendres vaig anar de Seminari (no al seminari, com el mossèn, que d’allí ja em vaig escapar fa temps). Ja sabeu que això de la literatura i el territori dóna per molt. El país comença a desplegar un patrimoni cultural lligat al patrimoni intangible, això és, la literatura; a través de rutes literàries, casa museus d’escriptors i accions diverses lligades als paisatges de la memòria col.lectiva. I això des de la base, que ja té mèrit! Ja n’he parlat altres cops i altres , i us n’he fet propostes concretes.

Així, doncs rls dies 16 i 17 d’octubre es va celebrar a Folgueroles el V Seminari de Patrimoni Literari i Territori organitzat per Espais Escrits i la Fundació Jacint Verdaguer amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes El tema d’aquesta cinquena edició ha estat la Memòria literària. Les ponències i els debats van tractar sobre el paper que ha de tenir la literatura dins la planificació del patrimoni literari català que ha de fer l’administració pública.

La conferència inaugural de divendres va anar a càrrec de Joan Ramon Resina, professor de literatures ibèriques i comparada de la Universitat d’Stanford, Califòrnia. Quin raig d’erudició, el paio.!Molt interessant Com interessant fou la diagnosi de l'estat de la literatura en el territori, que va fer Neus Oliveras professora de literatura catalana de l’IES Baix Penedès del Vendrell. Amb preofessores així penso que no tot està perdut en el món de l'ensenyament, Durant les jornades comptarem també amb la presència de Xavier Bru de Sala (enfant terrible de la cultura; i fins fa res, president del Consell de la Cultura i de les Arts;), que per cert, va dir les coses pel seu nom i de forma vehement); Oriol Izquierdo , director de la Institució de Lletres Catalanes, editor i blocaire reconegut, que amb el seu to pausat i tranquil intentava marcar línies de futur -i va avançar oficiosament l'establiment d'una futura Casa de les Lletres a Barcelona; Eusebi Casanelles, director del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (que mostrava el caire pràctic d'un enginyer industrial per dur a terme un sistema de museus), Daniel Solé, sots-director general de Museus de la direcció general de Patrimoni Cultural de la Generalitat (que feia el trist paper que pertoca a un gestor dels recursos públics); i els escriptors Julià de Jodar (que té una obra molt potent i les idees força clares; per cert, no es creu res d'això de la memòria col.lectiva) i Emili Teixidor (que també les deu tenir clares però no el vaig sentit, però té una obra més digerible, i a vegades, obviable) entre altres interessants intervencions.

Sempre et queden idees i frases al pap del que es comenta i es diu a la sala entre el assistentes. Una frase per al record: “Sense temps, no hi ha literatura”. Ben cert. Els records del passat és el que ens fa escriure. I quan aquests records són col.lectius i hi ha escriptors que en fan obres d’art; podem parlar aleshores de memòria literària. Ara bé; qui diu el que és canònic o no? Els crítics? El col.lectiu d'autors? L'administració? El públic? Aquesta és la qüestió. Deixar decidir als polítics en aquest aspectes és realment perillós…

Si teniu ganes de conèixer més d’aprop que és això d’Espais Escrits, feu clic aquí. I visiteu algunes de les cases museu que s’hi apleguen. No us decebran.

El que se m’acut, i no és cap bestiesa, és que algun dia podrem establir la ruta literària dels blocaires en català… I això es podria fer sense sortir de casa! Temps al temps. Vaig a patentar la idea…

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Seminari sobre Patrimoni i Paisatge

El dies 8, 9 i 10 de novembre, Móra d'Ebre i Benissanet seran la seu del III Seminari sobre Patrimoni Literari i Territori que organitzen conjuntament la Institució de les Lletres Catalanes, Associació Espais Escrits, Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila, Institut Ramon Muntaner i l'Ajuntament de Móra d'Ebre i Benissanet.

Després de les cites precedents a Vilanova i la Geltrú i a Sitges, aquest tercer Seminari tindrà lloc a Móra d'Ebre i a Benissanet, amb la col·laboració de l'Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila i l'Institut Ramon Muntaner, l'any que se celebra el centenari del naixement de l'escriptor Artur Bladé i Desumvila.

El Seminari d'enguany convida a debatre sobre "Models i formats" per a una efectiva projecció present i cap al futur de la memòria i l'obra dels escriptors. A partir, entre altres propostes, d'una panoràmica dels principals models a Europa i d'experiències concretes amb alguns formats singulars, desitgem avançar en la discussió sobre la gestió del patrimoni literari en aquest segle XXI.

Entre els participants en aquesta edició cal destacar l'escriptor castellonenc Joan Francesc Mira, un representant del Museu de la ciutat d'Odense a Dinamarca i un del Charles Dickens Museum de Londres, així com del director de Vilaweb Vicent Partal. La inscripció és gratuïta i es pot realitzar visitant el lloc web http://www.irmu.org/ on també trobareu més informació i el programa d'activitats.

Patrimoni literari i salvatjades ianquis

(1er)
M'assabento que aquest proper cap de setmana fan el II Seminari sobre patrimoni literari i territori que es farà a Sitges (al Palau Maricel) els dies 27 i 28. Ho munta la bona gent d'Espais escrits amb el suport de la Generalitat de CAtalunya i l'Ajuntament de Sitges. Sempre m'ha interessat aquesta relació entre la literatura i el paisatge, entès com a espai modelat per la mà d'home i, per tant, espai d'inspiració artística.

Ja m'ho heu vist dir en anteriors posts. Entre aquestes obres que considero d'obligada lectura, podria senyalar Solitud (Víctor Català), Les closes (M. Àngels Anglada), Pedra de tartera (Maria Barbal), El vel de Maia (Marià Manent), A peu pel la Llitera (Josep M. Espinàs), La isla secreta (Xavier Miret),...

Si voleu més informació de les jornades, es pot consultar aquí el programa o, si voleu anar, descarregueu-vos la butlleta d'inscripció. És gratuït.

A banda, Sitges sempre mereix una visita.

(2on)
Per cert, encara em faig creus de la salvatjada de la setmana. Evidentment, ha passat a Nord-amèrica (què no passa als EUA!); però podria passar perfectament aquí o en qualsevol país europeu. Certament, la història té tot el morbo perquè els ianquis en treguin un profit comercial amb una novel.la o una pel.lícula el mes vinent. I si no, "oido cocina". Però la història té tots els ingredients per fer una reflexió pausada sobre la condició humana. Una trista reflexió, tanmateix.

Us faig una ressenya ràpiìda dels fets per si no sabeu de què va: una parella jove (ell divorciat, ex-soldat i combatent a Irak i Afganistan); ella enamorada perduda; passen a la fama per ser un dels pocs supervivents de l'huracà Katrina que resisteixen a Nova Orleans a força de cervesa i alcohol sense deixar-se evacuar per les autoritats (herois de la resistència, doncs!). Al cap d'un any i mig de viure plegats, va ell i la mata (escanyant-la), la viola postmortem, la trosseja tal com farai el sonat aquell de La Matanxa de Texas i comença a menjar-se-la amb patates (sic). . Al cap de deu dies (en els quals ell fa vida normal), es llença daltabaix un edifici amb la confesió a la butxaca. Descobreixen trossos seus a mig cuinar, a la nevera i a la banyera de casa: "Sóc un monstre", dèia en les cinc pàgines escrites. I nosaltres, per fer criatures així.

En una altre ordre de coses tot això em recorda altres fets semblants, però especialment aquella famosa pel.lícula (sembla que basada en fets reals també) de caire eròtico-psicològic que potser algú recorda: El imperio de los sentidos (ho dic en castellà perquè la vaig veure en aquest idioma fa un grapat d'anys). Una tòrrida relació de parella en una localiat del Japó, de desigual condició social, en la els dos juguen a la recerca de l'orgasme més plaent com a manifestació de la posessió total. Ella proposa fer-ho mitjançant l'ofegament en el monent del clímax. Evidentment, ell acaba morint ofegat-escanyat per ella. I ella acaba tallant-li els ous en un acte d'amor suprem. El títol original en japonès no té desperdici Ai no corrida. Era del Nagisa Oshima, de 1976; que després faria (amb la beta comercial oberta), El imperio de la pasión.

Realment es pot entendre que matar a algú és una acte suprem d'amor? No és conya el que dic. A l'Estat espanyola ja portem més de quaranta dones mortes per raó de violècnia domèstica. No és el mateix, perquè es tracta d'assassinats moguts pels gelós masclistes exacerbats de no poder suportar que "ella" estigui amb un altre o simplement, el deixi i estigui "sola", alliberada (vegeu també Te doy mis ojos, d'Iciar Bollaín un peli sublim que et deixa tocat). Però jo em refereixo al desig de poseir algú fins voler-li la mort.

No és possinle, oi?

O sí?

De rutes literàries als parcs naturals

Com en anys anteriors, i coincidint amb l'inici de la primavera, es posa en marxa el sisè cicle de rutes literàries pels parcs naturals, destinades a conèixer l'entorn que es duen a terme en cinc espais protegits de la Xarxa de Parcs Naturals, entre març i juny. Utilitzant la literatura com a fil conductor, l'objectiu d'aquestes rutes és apropar els espais naturals a un públic divers i interessat a aprofundir en la geografia i la cultura del país, de la mà d'alguns narradors i poetes o de els obres i poemes que aquest hagin escrit sobre el territori.

Totes les sortides es fan a les 10.30 h del matí, tenen una durada d'unes dues hores i mitja i un preu de 3 euros. Les organitzen Conèixer BCN

El dissabte 19 de març es va fer la ruta Verdaguer i Collserola. En el mateix Par de Collserola. també es farà, la ruta 'Maragall i Vallvidrere' que està prevista per al 2 d'abril, amb sortida des de l'Arxiu Maragall. Aquesta ruta s'inclou dins l'Any Maragall que ha suposat inaurgurar una dotzena llarga de rutes lligades a aquest escriptor.

La següent sortida serà el dissabte 16 d'abril  pel Parc Agrari del Baix Llobregat, on es podrà conèixer 'El patrimoni literari a la vora del riu i a la perifèria de Barcelona'. Els participants es trobaran a l'estació de Cornellà-Riera dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

El Parc del Garraf acollirà el dissabte 30 d'abril la ruta 'Vilanova i Víctor Balaguer', amb sortida des de la biblioteca Joan Oliva, situada a la plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú. Al mateix parc, el dissabte 28 de maig es farà l'itinerari Sitges i els modernistes. El punt de trobada és la plaça d'Eduard Maristany, on hi ha l'estació de tren de Sitges.

Al Parc Natural del Montseny, el dissabte 4 de juny  es podran descobrir els 'Poetes del Montseny. Literatura popular i culta'. La trobada, a la plaça Major de Viladrau. A l'altra banda del Montseny, al pla de la Calma, es farà la ruta 'Maragall i el pla de la Calma' el dissabte 28 de maig, amb trobada al Punt d'Informació del Montseny, a Tagamanent. Una ruta més de l'Any Maragall.

I finalment, 'Lola Anglada a Tiana' és el títol de la ruta del Parc de la Serralada de Marina, que es farà el dissabte 14 de maig. El punt de trobada és davant la Biblioteca Can Baratau, a la plaça de la Vila de Tiana.

El PDF de les rutes, aqui

Una escapada al país del fred...(Finlàndia) i retorn al país del vent (l'Empordà)

“Els costums són les cadenes de les societats: unes són d’or,
d’altres d’argent, unes altres de ferro, moltes són fetes d’infàmia.
Entres aquestes, cap és comparable al mals i a les llàgrimes
que comporta la prohibició que la dona descontenta
s’aparti de l’home que la fa sentir desgraciada”

(Del Kalevala, poema èpic finlandès compilat el 1835 a partir de la tradició oral)

Acabo d’arribar d’uns dies de vacances a Finlandia. Sí, heu llegit bé. El país dels rens, els llacs i el Santa Claus. La foto ja us ho diu tot, oi? M’estava en un casalot de fusta (tot és de fusta allí; n’hi ha per donar i per vendre: pins roigs, pins negres, avets,…) a tocar d’uns dels més de 100.000 llacs que té el país. Un paisatge, doncs, de boscos i aigua. Panxing total i alguna escapadeta a ciutats properes (la costa de Vaasa –declarada Patrimoni de la Humanitat; la ciutat de Tampere, antiga ciutat fabril i avui, capital cultural; algun museu, i poca cosa més). He dit que eren uns dies de relax. Una setmana tampoc dóna per tant i aquell és un país gran. A Helsinki no vaig tenir temps ni d’anar; però ja la coneixia d’altres ocasions.

Sàbieu, noies que a Finlàndia va ser el primer país europeu que va aprovar el vot femení, i el segon del món, després de Nova Zelanda? És que són molt civilitzats, allí. Potser massa i tot. El país es va independitzar de Rússia pels volts de la Revolució d’Octubre de 1917, aprofitant el desgavell del moment que vivia Europa i al país veí. Lenin va viure cert temps a Helsinki, confabulant contra el règim tsarista.

Els filandesos tenen un aire entre suec i soviètic; i això es nota en l’arquitectura dels carrers i les cases; en el seu talant i en les “bufes” que agafen els caps de setmana a força de vodka. La gent no beu entre setmana, tot ho concentra la nit del divendres i el dissabte. I per això deuen tenir les saunes; esport nacional! Per suar les borratxeres! N’hi ha a tot arreu. En la casa on era, hi havia dues. Una a dins i un altra a fora, a tocar del llac; precisament per fotre-s’hi de cap després de suar la cansalada. I fer-ho ara a finals de l’estiu té la seva gràcia; però fer-ho, com ho fan, al pic de l’hivern amb els llacs glaçats, ja és harina de otro costal! Qui ho prova i sobreviu, és segur que no morirà d’un atac al cor. Ja ni borratxo ho faria!

Espero que la visita que el Carod i el Maragall van fer fa un parell de mesos a aquest país per veure el sistema educatiu (allí molta gent parla suec i anglès) serveixi d’alguna cosa. Realment les escoles que vam veure (allí ja han començat el curs escolar), feien, des de fora estant, enveja.

Que què m’ha agradat de Finlàndia? Doncs evidentment la frondositat dels paisatges, de boscos humits, atapeïts, fosforescents; la cultura del reciclatge (a tots els supers t’abonaven els cascs buits d’ampolles de vidre i plàstic); les magnífiques postes de sol, a les deu del vespre!; la senyalització de les carreteres, gens perdedores; el salmó, que el pots prendre’l de mil maneres diferents, l’aire impol·lut que es respira arreu i una certa decrepitud ordenada;... No m'ha agradat que a les cinc tot és tancat (menys els supers i els quioscos), i que els pobles no tenen nucli històric com aquí l'entenem; i per tant, el concepte de plaá, no existeix; sí el de mercat setmanal. És un país "molt nou" i això té els seus avantatges i inconvenients. Però és un país on sé que no hi podria viure. La meva mediterraneïtat topa de ple amb la monotonia que es respira pels carrers, als pobles (que no són pobles; són cases disseminades ací i allà), la tranquil·litat de l’entorn i una cert aire decadent. Pot ser per això tampoc és estrany entendre que és el primer país europeu en índex d’alcoholemia i de suicidis... I és que aquí l’hivern ha de ser dur de collons...

Us deixo aquesta breu crònica i un parell d’imatges per fer-vos dentetes (sóc dolent, ho sé) als que ja heu tornat i esteu pencant. Ànims, que veig que això dels blogs ni la canícula de l’estiu ho atura! Ara torno a escapar-me a terres empordaneses fins finals de mes. Més pau, més relax i molta lectura. Us espera una tardor de ressenyes... Ens retrobem, doncs.

Sigueu bons (que bones ja ho sou!) minyons.

De rutes literàries

Com en anys anteriors, i coincidint amb l'inici de la primavera, es posa en marxa el cicle de rutes literàries pels parcs naturals, destinades a conèixer l'entorn que es duen a terme en cinc espais protegits de la Xarxa de Parcs Naturals, entre març i juny. Utilitzant la literatura com a fil conductor, l'objectiu d'aquestes rutes és apropar els espais naturals a un públic divers i interessat a aprofundir en la geografia i la cultura del país, de la mà d'alguns narradors i poetes o de els obres i poemes que aquest hagin escrit sobre el territori.

Totes les sortides es fan a les 10.30 h del matí, tenen una durada d'unes dues hores i mitja i un preu de 3 euros. Les organitzen Conèixer BCN

El dissabte 20 es va fer la ruta Verdaguer i Collserola. En el mateix Par de Collserola. també es farà, la ruta 'Vallvidrera i Montalban' que està prevista per al 27 de març, amb sortida des del centre cívic que du el nom de l'escriptor, també a Vallvidrera.

El Parc del Garraf acollirà el dissabte 10 d'abril la ruta Sitges i els modernistes. El punt de trobada és la plaça d'Eduard Maristany, on hi ha l'estació de tren de Sitges. Al mateix parc, el dissabte 24 d'abril es farà l'itinerari 'Vilanova i Víctor Balaguer', amb sortida des de la biblioteca Joan Oliva, situada a la plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú.
Al Parc Natural del Montseny, el dissabte 8 de maig es podran descobrir els 'Poetes del Montseny. Literatura popular i culta'. La trobada, a la plaça Major de Viladrau. A prop del Montseny, als Cingles de Bertí, es farà la ruta 'Figaró-Montmany i el modernisme literari: Els sots feréstecs' el dissabte 22 de maig, amb trobada a la plaça Major del Figaró.
'Lola Anglada a Tiana' és el títol de la ruta del Parc de la Serralada de Marina, que es farà el dissabte 5 de juny. El punt de trobada és davant la Biblioteca Can Baratau, a la plaça de la Vila de Tiana.
La darrera sortida serà el dissabte 19 de juny pel Parc Agrari del Baix Llobregat, on es podrà conèixer 'El patrimoni literari a la vora del riu i a la perifèria de Barcelona'. Els participants es trobaran a l'estació de Cornellà-Riera dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

El PDF de les rutes, aquí

I és que ja ho va dir el poeta...

La frase de la setmana (set): "Una novel.la és menys científica que un conte..."

He estat aquest cap de setmana al IV Seminari "Patrimoni literari i territori" , que han organitzat enguany l'Insititut d'Estudis Catalans i la Institució de Lletres Catalanes amb els suport de l'entitat Espais Escrits i la Fundacio Mercè Rodoreda.

En la conferència inaugural, en Jorge Wasenberg, director del CosmoCaixa de Barcelona, va fer una intervenció reflexionant sobre els lligams de la ciència i la literatura, basant-s ene le concepte de "gaudi intel.lectual" que tenen una i altra disciplina. No us reprodueixo tot el que ha dit perquè seria incapaç, però m'han agafat ganes de llegir algun dels sues llibres. Un paio interessant aquest. Sempre he admirat la gent que es capaç de construir un discurs d'una hora de durada sense mirar ni un paper (d'això en conec molts) , dient coses interesants (ja en conec molts menys), amb una coherència i un savoir faire digne d'elogi (ja no passo d'una dotzena) i amb un innat sentit de l'humor (els compto amb els dits d'una mà i me'n sobren). Un d'aquestes ments privilegiades també era un meu professor d'història que vaig tenir a la universitat, en Josep Fontana.

Del seu discurs, m'he quedat amb una frase que encara em fa pensar: "Una novel.la és menys científica que un conte; un conte ho és menys que un poema, un poema ho és menys que un aforisme." I d'aquí, és clar, a la fórmula matemàtica (això ho dic jo).

Jo no sóc científic. A Déu (o al replà) gràcies!

Ni tampoc aforístic.

Què sóc, doncs?

Un cuentista, és clar!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Els sostre(s) del mal gust o Dones revoltades

He rebut un e-mail d'una bona amiga, la Sílvia. Està indignada. Revoltada. Encesa. "Has llegit l'article dels Sostres?". Ostres, doncs no. Penso. Ah, si! El Sostres aquest el tinc linkat al blog; en l'apartat "Veïns que sento conversar"; igual com altres articulistes de política o societat. Li he llegit el seu blog i algun article al diaris i l'he vist per la televisió (no sé si era Canal 8), fent crítica en un programam d'entrevistes. És el de ploma fàcil, verb encès i llengua viperina. Em va atreure i per això l'hi tinc. M'ha agradat com i què escriu. Té diferents llibres públicats, amb títols altisonants. Com molts altres.

"Doncs és un paio bastant impresentable - em diu la S. -que darrerament està de moda i s’està fent un nom a base de dir grans animalades als diaris com ara que mata les mallerengues que el desperten de bon matí al camp.L’article en qüestió va d’homes i dones, i està escrit amb molta prepotència i mala llet."

Uf! Homes i dones. L'etern conflicte. Me'l miro, doncs. I entenc perfectament el cabreig de la S. Ara veig que el Sostres ha anat massa lluny. S'ha pasat de Sostres, vull dir, de voltes. Per fer l'acudit fàcil, ha anat més enllà del que el seu cognom li permet. Entenc que en aquest món tan competitiu del mass media has de fer-te veure per poder aixecar el dit. El que no sé és si a qualsevol preu. Faig veure a la S. que potser vol esdevenir un enfant terrible de la cosa catalana. N'hem tingut tants!

"Vols dir dona que l'home només ha anat a povocar per provocar?. Si ni s'ho deu creure això que escriu! Potser és d'aquells que fan andanades sense cap blanc precís, sabent que faran mal, sí; però precisament per provocar una reacció en les ments callades i somortes de la gent." Li ho escric i se'm fa difícil creure-m'ho a mi mateix. Perquè si és així, és massa fort.

Ofesa fins la seva medu·la, la S. ha respost a l'incendiari article amb un altre seu a la web Món Divers, que són coneguts seus. Aquest Diari va de drets humans, igualtats entre sexes, minories ètniques, nacions i pobles oprimits, i ong’ s per al desenvolupament. És interessant. I acaba de començar. Els farà il.lusió si el mireu i hi deixeu comentaris.

Podeu veure l'article del Sostres a la web elsingulardigital. Us poso l'enllaç, però també us transcric el text per si no va el link i no perdeu temps. Noies blogaires, ja em direu el què. Que consti que jo no combrego en cap ni una de les seves afirmacions, eh?

http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=1921

--------------------------------------------------------------------
Salvador Sostres

No és opressió és superioritat

Nota: les negretes són meves, del veí,

Els homes no hem oprimit les dones, és pura propaganda repugnant que difon l'esquerra. Els homes hem estat infinitament superiors a les dones, hem creat, inventat i descobert absolutament totes les coses boniques que hi ha a la Terra, mentre les dones no han sabut fer res més que queixar-se i fins i tot va ser un home qui es va haver d'inventar el tàmpax. L'altre dia sopant una feminista parlava dels drets de les dones, dels permisos que haurien de tenir les dones, dels salaris, de la igualtat, i tota quanta puta bèstia tenia al costat li feia costat, i era trist que algunes fossin dones i era patètic que també alguns fossin homes.Els drets de les dones, pel moment els paguem els homes.

Els homes que som empresaris, propietaris, directors generals; els homes que hem arribat a empresaris, a directors generals i a propietaris i que ningú no ens ha regalat res, tal com si les dones després de 2.007 anys d'era cristiana no han passat del trist paper que en aquest moment representen a la societat no ha estat per cap opressió sinó perquè els homes som superiors en enginy i en talent -de fet, i només amb comptades excepcions, el talent no és una qualitat femenina. Els homes ho hem fet tot, tot, absolutament tot. Fins i tot les constitucions que reconeixen els drets de les dones. El caràcter del triomf és masculí: i fixa't que la vicepresidenta d'Espanya en el fons, i en la barba és un home.

Dir que la dona, perquè això sempre ho diuen, les dones, dir que la dona té el mèrit de parir i de ser mare és com dir que la mà d'obra andalusa és qui en realitat va aixecar Catalunya. Va, home, va. Prou comèdia.

La qual cosa no vol dir que les dones no tinguin virtuts domèstiques, perquè en tenen. La qual cosa no vol dir que les dones no facin bé de mares, perquè en fan. Després de tots aquests anys d'expriència ja sabem que treballar no les ha fetes més felices, i que en canvi, gràcies a la seva incorporació al món laboral, els fills pugen més desatesos.

Mentre elles només es queixen, els homes podem seguir presumint de la nostra indiscutible superioritat. Inclús de la superioritat de donar-los peixet de tant en tant i els concedim alguna de les coses que exigeixen. Però va ser un home qui es va inventar la Coca-Cola, l'iPod, Ferran Adrià és un home, Valentí Puig és un home, Auden és un home, va ser un home qui va descobrir l'electricitat, Armani és un home i fins i tot quan els genis homes que s'han dedicat a la pintura han dedicat quadres a Déu l'han fet amb semblança d'home. També és revelador que Déu ens enviés un fill, i no pas una filla, i que l'única dona que va fer s'acabés menjant, la molt puta, l'única poma prohibida. Els homes, amb els segles, hem sortit de les coves i hem arribat fins a la lluna. hem fet els parcs Disney, hem aixecat catedrals, hem decorat interiors, hem fet rellotges, ordinadors, telefonia mòbil, cotxes, motos, pelis porno; i en canvi les dones, quan apareixen en escena, normalment l'única cosa que saben fer és menjar-se la puta poma.

--------------------------------------------------------------------------

La resposta de la meva amiga està al nivell. Almenys, per seguir amb l’acudit fàcil, ha superat -com la majoria de les dones- tots els Sostres que es poden troben al llindar del cretinisme.

http://www.mondivers.com/spip.php?article144

En resposta a Salvador Sostres

(Publicat el dijous 18 de gener de 2007)

L’anava llegint i no m’ho creia. Al final de l’article hi trobaràs la clau d’humor, segur, m’anava repetint a mi mateixa. Però no, l’article de Salvador Sostres publicat aquesta setmana a elsingulardigital.cat sobre les dones, està escrit des del convenciment: l’home és infinitament superior a la dona.

He de reconèixer però que, des de la meva condició de dona, les seves paraules m’han tocat enormement, i no crec que sigui per una qüestió de gènere. Malgrat ser conscient que tenen la finalitat de crear polèmica són barata, qualsevol que llegeixi el munt de barbaritats que es poden concentrar en 25 línies pensarà que, veritablement, l’ésser humà no ha evolucionat tant com ens havíem arribat a creure. I que en moments en què la humanitat sencera està lluitant contra les desigualtats entre rics i pobres, entre móns oprimits i maneres de viure més equilibrades, les desigualtats que semblava que teníem superades, les més bàsiques, no estan tant ni de bon tros assumides.

Quin cervell més primari tenim encara! No el de l’home (o sí), sinó el de l’ésser humà, que és capaç de pensar que les coses boniques que hi ha a la Terra són exclusivament obra del gènere masculí perquè el femení fins ara, no ha fet res més que queixar-se; que el talent no forma part de les qualitats femenines; que l’home és superior en enginy; que els drets de les dones els paguen els homes; que, i segueixo citant textualment, en 2007 anys que portem d’era cristiana, les dones no hem passat del trist paper que en aquest moment representem a la societat. Hi ha algú que al 2007 és capaç de creure això? Que el caràcter del triomf és masculí. Que a la dona, l’única cosa que se li ha acudit fer és menjar-se una poma, i a més l’única que estava prohibida, la molt puta!

És cert, no arribem a ser propietàries de res perquè els marits no registren el patrimoni guanyat conjuntament a nom dels dos sinó a nom seu. I el més fomut és que no som conscients que les coses amb algú que estimes poden anar d’aquesta manera fins que les circunstàncies personals obliguen. Davant de situacions com una separació és quan més d’una dona ha descobert que no tenia res; bé sí, una mà al davant, una al darrere i tres fills per a alimentar. Tampoc arribem a ser directores generals, és cert, però no perquè no tinguem afany de superació personal, sinó perquè hi ha un moment que toquem sostre i ens diuen, fins aquí.

D’això jo diria opressió i no superioritat. I l’opressió acostuma a fer-se servir per debilitar a aquell que hom li té por o li creu massa possibilitats. És clar que el triomf és masculí!, amb aquestes regles de joc qualsevol no triomfa, caldria ser un negat per no fer-ho. Però nosaltres les dones, no ens hem de sentir malament per això, ans al contrari, agraïdíssimes! De fet, el mèrit és nostre. Estic pensant.... qui deuria inventar la frase amb matís que diu: "Detrás de un gran hombre siempre hay una gran mujer". Un home potser? Sí, sí, que quedi clar, al darrera i d’amagat. Aprenguem a portar les coses en silenci, no fos cas que ens atrevíssim a alguna cosa més. I encara no saps Salvador de què ens queixem les dones?

Després d’expressar aquestes idees, Sostres entra a rematar i subratlla -per si no ens ha quedat clar- que l’home pot seguir presumint de la seva indiscutible superioritat. I jo que sempre havia pensat que només tenien interès en presumir d’una cosa.

Bromes a part, crec que davant d’opinions com aquesta, podem fer dues coses: preocupar-nos perquè seguim galopant en una societat absolutament androcèntrica, on l’essència humana encara s’entén i s’explica des de la condició masculina, i que aquesta opinió sigui una opinió més generalitzada del que podríem pensar; o bé creure que Sostres és un rara avis insensat que veu només en les dones un reguitzell de virtuts domèstiques convençut que aquestes, van incorporades en el cartipàs de la nostra genètica. Sense perdre de vista cap d’aquestes dues apreciacions m’atreviria a fer-ne una tercera. Em fa l’efecte que, en l’esmentat article, a Sostres li aflora una de les seves íntimes misèries. Només una mala experiència viscuda pot fer parlar una persona en aquests termes. Freud en donaria més detalls i segur que acabaria dient que aquí hi ha un greu problema, em sap greu per ell.

Més que des del convenciment, les paraules que subscriuen l’article de Sostres, arraconat per cert a l’hemeroteca del diari als dos dies de ser publicat estan escrites des del ressentiment. Aquest seria l’únic fet que l’exculparia d’uns plantejaments primitivistes que reforcen idees com: la maté porque era mía. Altrament, seria d’una gran irresponsabilitat anar per la vida sabent que un crea opinió, reforçant idees que l’únic que fant és perpetuar unes desigualtats que costa molt de reduir i superar sense l’esfroç i la lluita diària i silenciada de molts homes i segurament de moltes més dones. M’agradaria preguntar-li a Sostres què en pensa d’un país com Alemanya, reconegudament prou avançat, que tot just ha posat al capdavant una dona. Està condemnat al fracàs, suposo.

M’agradaria finalment demanar que qui pensi que és intolerable subscriure com a bons, vers i veritables, pensaments tant rancis i reaccionaris com aquests, en deixi constància escrita. Podem pensar que no val la pena, però ens equivocaríem si davant d’aquestes afirmacions no reaccionéssim. Perquè si la cosa veritablement està tan malament, ja cal que comencem a fer la revolució, no la feminista, sinó la d’una societat molt més justa que treballi per educar homes i dones des d’una igualtat més fiable.

Sílvia