28 de setembre del 2006

L'Església és una oenagè?


[Quina ràbia! L’altre dia, a les dues de la matinada tenia escrit més o menys això que ara llegiu i va, i el malpa…del blog (o ha de ser bloc?) va i se’m penja. Com un fuet. I jo amb cara de badoc i un mal rotllo de no dir. Per això ara ho faré en word i després, “talla i enganxa”. Ja veurem.]

Doncs volia referir-me a la decisió del govern de deixar de finançar l’Església amb el 0,7% de l’IRPF i que siguin els mateixos catòlics (i fidels a la seva butxaca) qui ho facin. Perfecte! Jo no en sóc. Tampoc donava re i ni canviaré d’actitud. Potser pensareu que no m’afecta, però sí. Entenc que la religiositat cadascú la viu com vol, com pot o com li deixen. Menys o menys com el sexe (que alguns, pobres, també paguen per tenir-ne). Hi jugues o no hi jugues. Però si et forcen, malament. L’Església, com a institució ha fet coses reprovables al llarg de la història. No cal entrar en detalls. I d’altres, però, d’admirables. Totes les religions. Els problema és que les primeres guanyen de llarg a les segones. Conec gent al món del catolicisme, més aviat del cristianisme, realment abnegada en causes solidàries i socialment compromeses que em fan treure el barret. Però quan veig, i sento, i escolto, i llegeixo tot allò que des del Vaticà, la cúria, les conferències episcopals i la sant mare que els va fer a tots, diuen i expressen (amb manifestacions al carrer incloses), és que no puc més: és com una puntada de peu a l’estómac que em fa treure la bilis. Com ells la treuen davant els homosexuals, l’avortament, les parelles de fet, la investigació genètica, l’autodeterminació, i tantes altres actituds contràries als seus (a)postulats. Però mira, per una vegada vaig sentir-me proper al Dar Vade, vull dir, al Papa Benet aquest, al Ratzinguer de marres, quan citava un passatge medieval referit a l’islam i era crucificat per l’extremisme islàmic. Òndia! És que mai podrem parlar serenament dels principis tautològics d’una altra religió sense haver de declarar-nos la guerra santa? Aquest món no m’agrada. No. Perquè la religió, les imposicions religioses més ben dit, l’han fet ingovernable. Muntar un estat sobre una teocràcia de la fe porta als extremismes del sionisme a Israel o del xiisme a l’Iran, per dir dos casos clars. I així els va. Creure’s amb la posessió de la veritat absoluta (com fan molts polítics!) és l’anticivilitat. I d’això a Europa també en sabem. Només fa dos-cents anys a Espanya, penjaven gent per dir que Déu no existia. O fa més, els cremaven per dir que el món girava sobre si mateix o que la sang circulava per les nostre venes. L’espasa sempre ha triomfat sobre la raó acompanyada de la fe. La seva fe, s’entén. I l’espasa ha imposat (i imposarà) la força allà on el poder li roti.


Escoltar les bajenades de l’A(s)nar reprovant la invasió àrab el segle VIII i l’ocupació d’Espanya (sic) durant tants de segles em fa vomitar. Serà que no som fills de la cultura àrab, també? Del seu art, de la seva llengua, de la seva enginyeria, del seus conreus? Com ho som del món dels ibers, dels grecs, dels romans, dels visigots o dels franc. Per l’amor de (el seu) Déu! Serà que amb l’espasa i la fe els espanyolets (catalans també) no hem ocupat i anorreat mig continent americà des del segle XV, esclafant cultures tan respectables com les anteriors? No puc deixar de fer-me mala sang amb aquest home i els seus (molts, massa) acòlits repartis ací i allà. Però el món avança. “I pur, si muove”, com diria aquell.

Deixem-los amb les seves doctrines. Que es paguin ells les misses. Que no ens facin escollir religió a escola, ni que sigui voluntàriament. I que procurin entendre el món on viuen per millorar-lo des de la seva fe.

Que jo ja ho faré des del meu blog (ho havíem dit bloc?). Amb permís d’Alà. De Déu. O de Buda.

25 de setembre del 2006

Amics o internautes?

Llegeixo a l'edició dominical de El Periodico que avui dia tenir amics no és com abans. La concepció de l'amistat ha perdut aquells vincles inquebrentables que semblava posseir. No és que la gent no tingui amics, sinó que aquest acaben sent fàcilment prescindibles si hi ha algun canvi a a les nostres vides que ens distancien d'ells de manera sobtada, intensa o permanentment. Un canvi de feina, de casa, de lloc d'estiueig,... Costa reprendre amistats d'escola, de mili, de facultat, de feina si no seguim mentenint un conctacte "físic" habitual. Hi ha telèfons, cites esporàdiques i, és clar, internet. Però aquells que semblaven inseparabels, potser un bon dia ja no ho són tant. Ho deixem córrer amb facilitat, els humans. Pot ser és cert. Som còmodes. Però com en tot, això de l'amistat també és relatiu. Jo mateix, tinc molts pocs amics i amigues. Em calen més? No crec. Tinc, però, desenes de coneguts (companys o no), que podrien assolir la categoria d'amic si també m'ho proposés -i ells s'avinguessin, és clar. Però em fa mandra. La tecnificació actual permet mantenir un tipus de relacions que abans eren impensables. Ja ningú escriu cartes, però som legió els que escrivim en blogs. I fem aquests diaris al ciberespai, sense necessitat de buscar res més que una excusa per abocar pensaments, opinions pocasoltes o enginyoses, esperant ser llegits (i contrastats) per algú altre que podrà estar d'acord o no amb el que diem i es commourà més o menys amb el que llegeix. I pot ser un amic. O un perfecte desconegut, que pot acabar sent "amic de blog", com ho ha estat l'escola, la mili o la feina. O una festa qualsevol.

El blog és un espai propi per mostrar-se impúdicament al món. I el món sempre respon. Qui vol, s'hi apropa, qui no et menysprea. Internet és un mitjà, tan sols. Potser mai ningú ens llegeix i ningú respon. Però això amb els amics no passa. Ells, elles, sempre hi són quan els necessites. O això diu la dita.

Per això penso que un bon amic o amiga és per sempre, encara que aquest sigui lluny. Però algú ens necessita a nosaltres?

22 de setembre del 2006

Paisatges després de la tempesta

Uns penya-segats a l'illa de Sardenya, al Parc de Porto Comte, prop de l'Alguer. Un lloc captivador. Ideal per romandre una estona en silenci pensant en tot allò que el dia a dia t'impedeix. Un falcó pelegrí, un corb, una aligot, passant rabent les roques. Un veler que trenca l'horitzó. Uns cirrus al sostre, tallats a ganivetades, com aquesta absència de tu que em revincla. Hi ha pedres que no es desplacen; només són allí, immòbils, per guaitar-les. I un degotall de dubtes que omplen la petita rada.

El disseny ha mort, Visca Barcelona!

Llegeixo a la premsa d'ahir que l'anterior factòtum del FAD (Foment de les Arts i el Disseny), Ramon Bigas -germà, crec, del director de cinema Bigas Luna-, proclama als quatre vents que Barcelona ja no és la capital del disseny. Per sort! El 1992, doncs, va ser un boom o un bluf? Barcelona, la nostra estimada i vilipendiada Barcelona, ha estat capital de tantes coses que no sé si ens hi caben tantes en el magí: capital del disseny, de l'arquitectura minimalista, de la cultura mundial, del Modernisme, de la moda, de la salsa (el ball, s'entén), de Gaudí, ...i total, som una ciutat petita, modesta, encarada al Mediterrani (això sí que és tenir sort!), de gent que penca el just i que li agrada divertit-se i per on reculen milers i milers de turistes cada any, i cada cop més com més va. Aquest és el problema de la nostra ciutat: morir d'èxit. I en part, la culpa és nostra i dels que hem deixat que ens governin.

No us equivoqueu, però, amb mi. No és que pensi que "qualsevol passat fou millor". És evident que la ciutat, en general, està molt millor que abans que el 92, però també és evident que aquesta colla de sociates (i convergents) que ens han conduït de la maneta durant tots aquest anys han malversat gran pàrt del capital urbanísitc i humà de la ciutat. Us ho diu un fill de Ribera i assidu del Gòtic, que ja no se sap reconèixer en un i altre barri. Ens (i hem) canviat la fesomia de la ciutat i en molts indrets no em reconec. I em molesta que això sigui per culpa de persones o grups, siguin locals o foravilers, que es mouen a cop de talonari immobiliari. Em fot molt. Perquè els joves d'avui han de fugir de la ciutat a la recerca d'un pis digne que aquí ja és una quimera trobar. I amb els joves, els vells que foragiten impunement. És cert que tenim festivals i conceerts de música d'alt nivell, exposicions d'art d'alçada mundial, edificis sublims (?)d'arquitectes no menys sublims (!), pedres mil.lenàries que respectem cada cop menys,.... però hi ha una part de l'esperit barceloní que s'ha dissolt en aquesta mescolança que, a fe de Déu, la dictadura del disseny i de l'arquitectura ens ha anat imposant.

Per què es lamenta en Bigas, doncs? Perquè potser no reben (ell i els seus acòlits) els encàrrecs milionaris que li permetien deixar la seva pròpia petja de divos a la ciutat? El pebeter de l'estadi, la inauguració dels Jocs Olímpics, el disseny de l'AVE, diferents aplicatius de marques insitucionals,... O perquè encara vol donar un cop de volta al poc que queda de genuí de la ciuat? Siguem sincers. Aquella broma fàcil de ligue de discoteca "estudies o dissenyes?" era un eufemisme. Però era una perillosa càrrega de profunditat que ens ha esclatat davant els nostres ulls. Mireu, si no, tot el
front marítim del Poblenou.

Dona pena per no dir que fa plorar.

De ràbia.

21 de setembre del 2006

Déu o el Big Bang?

És el debat del mai acabar. Avui llegeixo a El Periodico que el Papa considera irracional, sí llegiu bé, "irracional", no creure que Déu va crear l'home i, ergo, l'Univers. Si de cas serà "irreverent" (segons hauria de dir ell i els catòlics indomables com el Ratzinguer de marres); perquè d'"irracionals" l'Església catòlica -com tantes d'altres eglésies-, en va plena.

I a sobre, perquè encara se m'encengui més la sang amb la profunda inadversió que sento pel ianqui way of life, resulta que el "moniato" del Bush hi està d'acord! Es veu que als EUA hi ha moltes escoles on es dóna per blasfema i inaceptable la teoria darwinistes de l'evolució humana! Què es pot esperar d'un país que vota a un dement com ell com a president? El dolent no és que sigui el seu president, el pitjor és que aquest home i la seva gaurdia de coprs i d'adlàters ens durà a la ruïna mundial. El que s'esdevé des de fa setmanes al Líban no té perdó (de Déu?).

18 de setembre del 2006

De cartells electorals

M'ha agradat el cartell electoral d'aquesta tropa heterogènia de Ciutadans-Partit de Catalunya. El seu cap electoral, Albret nosequè, un pipiolo de 27 anys, nu de pèl a pèl, tapant-se les vergonyes. Si és que en tenen. Espero que donin caliu a la campanya. Si no, el pobre noi se'ns constiparà! Tot i el cert "repelús" que em produeix aquesta estranya mescladissa d'Ivan Tubaus, Albert Boadellas, Arcadi Espadas, Francesc de Carreras i Cia &, veig que tenen cert suport ciutadà i que poden erosionar part de l'electorat sociata i pepero. Trist, però, un partit que té només per horitzó anoerrar els excessos nacionalistes d'altres. No poden dir-nos que Catalunya no sigui un país avorrit, amb penya com aquesta. Almenys animaran un pèl els soporífers discursos de Monitllas, Masos, Piqués i Saures. A veure què els diu el Carod. Però no m'agrada parlar dels polítics. Sí de política, però en veig tan poca i tan migrada des de fa tants anys! És millor parlar de cinema, de dones i de bons llibres. De cinema, friso per veure "Salvador". (Segur que em posaré a plorar, de ràbia, d'enig o remembrança). De dones, friso per allitar-me amb la meva (costa tant!). De llibres, us recomano el darrer que he llegit: La ciutat invisible, d'Emili Rosales.

11 de setembre del 2006

Primer blog, primer amor

Avui ens estrenem en això dels blogs. És com la primera cita del primer amor adolescent. Recordeu? A soles. Tu i ella. O potser millor dir, "a cegues"? (per la manca de pràctica, s'entén) En la primera cita (que jo recordi) l'essencial és voler quedar bé amb l'altri. Per poder repetir l'endemà, és clar. I per anar més lluny, l'endemà de l'endemà. Doncs això dels blogs és el mateix. Que el lleu quequeig que afloreix als llavis en mirar-li els ulls (o els pits) quan esteu a soles no et traeixi el sentit de les paraules -plenament sinceres, ai las!- que li adreces. Que el primer dia que us citeu no es noti gaire de quin pal vas. Mantenir el Misteri. Amb majúscula. No ensenyar totes les cartes. Tot i que una sempre està ben clara, encara que no es vegi. Vigent i acceptada mútuament, què caram! per les dues bandes. Que la trempera de l'entrecuix pel desig del primer petó o del primer magreig dels seus pits (déu-meu! quin pitram que tenia!) sigui prou discreta per no caure en el major dels ridículs ni en el mal gust.

Per tant, el nostre (nós ab nós) primer missatge en el blog ha d'estar a l'alçada. Modest, però ferm. Breu, però sincer. Sutil però subtil. Perquè sempre hi ha un passat. I les paraules queden. Aquí la farem petar, doncs sobre literatura (digueu-me original), sobre l'actualitat (digue-me agosarat), sobre el sexe (digueu-me avorrit), i sobre les mil galindàines que em vinguin al pap, què carai!, que per això s'han fet els blogs i l'internet aquest.

Començarem amb modèstia i si això pren el vol que m'agradaria, ja ens farem notar. Ara per ara, una salutació cibernètica i blogmàtica a tots aquells/aquelles (que sou molts/es) que us moveu per la xarxa. I us deixeu tentar pels seus tentacles (cacofonia!). Com un servidor.


Malerudeveuret està ja entre vosaltres. Aviso i no sóc traidor. Però si pervers.