27 de desembre del 2007

La cançó de la setmana (IX):Take a Walk on the Wild Side, Lou Reed

Perquè feia temps que no posava cançons.
Perquè potser és el darrer post de l'any.
Perquè a voltes, m'agrada caminar pel cantó salvatge de la vida.
Perquè l'escolto sovint, com tantes altres dels setanta.
Perquè els saxo és l'instrument que mai tocaré.
Perquè ens retrobarem tots de bell nou, el 2008; espero.

Te la dedico, a tu, que potser l'escoltaràs...








Take a walk on the wild side

Holly came from Miami, FLA

Hitch-hiked her way across the USA

Plucked her eyebrows on the way

Shaved her legs and then he was a she

She says, Hey babe

Take a walk on the wild side

She said, Hey honey

Take a walk on the wild side


Candy came from out on the Island

In the backroom she was everybody's darlin'

But she never lost her head

Even when she was giving head

She says, Hey babe
Take a walk on the wild side
Said, Hey babe

Take a walk on the wild side

And the colored girls go doo do doo do doo do do doo, ....


Little Joe never once gave it away

Everybody had to pay and pay

A hussle here and a hussle there

New York City's the place where they said,
Hey babe
Take a walk on the wild side
I said, Hey Joe
Take a walk on the wild side

Sugar Plum Fairy came and hit the streets

Lookin' for soul food and a place to eat

Went to the Apollo
You should've seen 'em go go go
They said, Hey sugar
Take a walk on the wild side
I Said, Hey babe
Take a walk on the wild side
All right, huh


Jackie is just speeding away

Thought she was James Dean for a day

Then I guess she had to crash

Valium would have helped that bash

Said, Hey babe,
Take a walk on the wild side
I said, Hey honey,
Take a walk on the wild side
And the colored girls say, doo do doo do doo do do doo

23 de desembre del 2007

Ditades a la xarxa...i El futur extrem

Rebo quinzenalment notícies de David Boronat, un acèrrim defensor de les TIC i d'internet, a través del seu web Ditades. Avui fa una reflexió sobre un llibre que està llegint que em sembla bé de comentar. Transcric literalment el seu correu"


"Tot just estic en els primers capítols d'un apassionant llibre que intenta entreveure com serà el futur en els propers 15 i 20 anys i no puc esperar a acabar-lo per compartir algunes de les coses que viurem d'aquí en ben poc. El llibre és 'The Extreme Future' d'una de les persones més reconegudes en visualitzar el futur: James Canton, futurista de professió i CEO de l'Institute for Global Futures. Aquí les 10 previsions que per ara més m' agradat llegir:
  1. Tindrem internet sense fils arreu del planeta l'any 2020. I gratuïta.
  2. La televisió i telèfon estaran plenament integrats a la xarxa l'any 2020.
  3. La cibernètica i la connexió entre la robòtica i les neurones celebrals serà una realitat.
  4. El 90% de les llars tindran robots l'any 2025.
  5. El 60% dels individus en l'àmbit laboral seran robots l'any 2025.
  6. 10 seran les hores que diàriament veurem TV mitjançant Internet l'any 2025.
  7. La teletransportació d'objectes arreu del món serà una realitat l'any 2025 (que es prepari Fedex : )
  8. Dubtarem entre anar a la Lluna o a Mart de vacances l'any 2025.
  9. 4.000 milions de persones compraren habitualment a través de la xarxa l'any 2025.
  10. El 90% de les nacions seran democràtiques i gaudiran d'absoluta llibertat comercial l'any 2040.
  11. La pobresa i la gana desapareixerà del planeta.
Amb frases com 'What's on your desktop today, you will wear tomorrow, James desperta l'interès de viure ja aquest futur tan apassionant. Estimar la tecnologia en totes les seves formes i estar convençut que el futur serà molt millor (més democràcia, sense pobresa, sense contaminació ambiental, amb menys malalties o més tolerància cultural) són dos intuïcions que sempre he tingut i que The Extreme Future em porta ha creure-hi més que mai."

Doncs, jo que voleu que us digui? La tecnologia s'imposarà per tot i és segur que encara ens queden moltes coses per veure; però de totes les afirmacions les subscric totes menys les dues últimes... perquè més aviat penso que serà tot al contrari: cada cop hi ha alguns pocs que són cada molt més rics i com més va, cada cop, molts més són molt més pobres.

www.ditades.com

22 de desembre del 2007

Dia de l'Orgasme Global per la Pau i Concentrats de Progula, 1: Priscila, el nois dels Càrpats i les jovenetes universitàries"

A La Cuca al cau he llegit que avui és el dia de l'Orgasme Mundial per la Pau. Miraré què puc fer-hi aquesta nit a nivell individual; però al menys, a nivell veïnal que per mi, no quedi. Us ofereixo una estrena radiofònica que almenys, si no us fa orgasmar, que ja és demanar molt, us farà, al menys somriure (que és el pas previ a un bon clauet, oi?)

Seguint el nostre fil directe amb els companys de "Calents i contents" (ja sabeu, aquells d'ONA FM), toca ara mostrar un relat breu que es va llegir el passat dotze de desembre. Està escrit -com en el cas de les Històries veïnals-, a quatre mans. En aquesta ocasió és relat no tan sols obra meva, sinó que estava fet amb la col.laboració dels amics de Progula, una associació cultural (¿?) formada per quatre personatges de malviure i malpensar que escrivim sovint relats impublicable com aquest. El nostre gènere? El pornohumor. La nostra màxima? Trincar i riure. El nostre destí? Eterns aspirants a l'oprobi.

Us deixo un dels nostres relats breus que inicia (i incita) uns col.lecció que hem batejat amb el "farmacèutic" nom (per si algú no té prou Prozac a casa) de Concentrats de Progula.

Bona escoltada i feliç dia!


____________________________________________________

Per cert, que a la Festa de Cap d'Any a cal veí hi tinc apuntats els següents conciutadans i ciutadanes. Em deixo algú o alguna cosa?

Faig recompte, doncs; i per ara som 8 veïns i 15 veïnes. (nanos, haurem de esforços aquest ramillete femení!). I dic el que durà cadascú.

Gatot: mandonguilles i oli lubricant comestible; endivies al roquefort i risotto
Te la Mà: maria, collita de Reus.
Dejà Vie: ... (patins?).
Joana: unes postres, dolces dolces.
Uribetty: pa sucat amb oli i alcohol destil.lat de laboratori.
Joana T.: preservatius variats (comestibles?).
Clint: ...? (cervesa?).
Rosa: rentaplats i raïm.
Lingüista elitista: la llengua i..?
Roberthinos: denje, bongos i maraques.
Jo mateixa: que ella mateixa s'aclari... primer.
Violette Moulin: un plat salat que doni set i trufes per tothom!
Metamorfosi: trufes de xocolata (i unes calcetes blaugranes!).
Arare: la guitarra i sense roba interior (amb gotes de Chanel)
Terra
: xampany francès i truita patates amb ceba.
The silver blue: Un senyor sacher i una ampolla amb nota inclosa. Música de qualitat.
Cafè amb Llet: vodka i cafè!
Anna: carbó i raïm.
Euria: amanides variades i selecció de canapès.
Duschgel: focs artificials, primers plats i música.
Ddriver: el taxi, és clar i mandonguilles!
Viatger: cava i torrons
Rondaire: canapès diversos
Veí: el terrat (que no és poc), cambres, saló de jocs i decoració ambiental.

Encara faltes TU!

21 de desembre del 2007

Blocaire invisible 2007: qui eres?

La meva blocaire invisible
avui deixarà de ser-ho.
Però ho serà encara
per alguns de vosaltres,
que no la coneixeu debades.
Per això us en faig cinc cèntims
després d'un dies de seguiment.

Ella ve de lluny,
d'un maig del 2005.
És doncs, navegant experta;
tot i que els vents i els mars de la vida
no li han estat sempre favorables.

Els seus posts, constants,
són escrits intimistes; personals,
volgudament críptics i equívocs, a voltes.
Tristos, sí; manllevats de la vida mateixa,
Perquè ha patit a la feina i a casa,
però és lluitadora de mena.
Forta i abnegada.
Sempre amb un bri d'esperança en la mirada.
Com gotes d'aigua que
repiquen, tossudes, a la teulada.
Ella pregunta, es pregunta sempre...


Estima intensament,
-d'això no en dubto-
com pot ser d'una altra manera, si no?
i se'n sent, també, d'estimada.
I per això té somnis eròtics
amb el seu "ulls d'heura",
que l'encerclen i la captiven.

I el regal més preuat: dos nens, els baldufos,
i crec, una filla. És per tant, a més,
mare abnegada;
amb un quiso que treu a passejar.

I tot ho explica en forma de vers
com jo ho faig ara, emulant-la,
sense rima ni ritme establert
però amb el cor obert.
A ella mateixa i a qui l'escolti.

El seu nom, com ella ha dit:
té a veure amb el color,
blau cel quasi transparent,

com he cregut que sóc
d'avant qui sap guait
ar a dins.

Voleu definició més poètica?

Sí, li agrada la música italiana,
i Balthus, Auster, Lluís Llach,...

La vida passa...
el mon camina...
i m'arrossega...

I com que algun regal li he de fer
a banda de convidar-la al replà,
li faig present una cançó que crec li plaurà,
perquè el pengi al seu blog
que el veig molt blanc
però molt encès.

Una cançó i la seva lletra.
Que us farà somriure,
com sé que farà ella en sentir-la.

Per tant, no podia parlar d'altrA
que no fos una Meravigliosa criatura
com l'AIGUAMARINA!


BON NADAL!







20 de desembre del 2007

Poema als veïns...

Colló! I dieu que jo ensabono veïns i veïnes? I aquest poema èpic que m'ha enviat una (encara) no-blocaire..., què em dieu? Me l'han enviat en resposta al post anterior que també vaig adreçar per correu a tots els participants en les HV. Com ho és ella. No direu que no és un encant...


T'agraeixo molt, veí,
que hagis pensat tant en mi

com en els altres companys

d'imaginatius afanys.

Amb el teu recordatori
per evitar algun desori

ningú no es pot fer pesat
sent tan curós i trempat.


Com que la meva primera

va ser bona i matinera

fa dies que vaig complir
amb el meu següent veí.

Malgrat que virtut i calma
fan un conjunt prou bufó,

el que s'emporta la palma
és escriure amb il·lusió.


I amb les literàries ales

que ens dóna "el veí de dalt"

fem de totes les escales
la millor en el món virtual.

Una abraçada!
Laura.

____________________________

Ah! I ja per rematar la feina..



Pista 7/7: És evident que no véns gaire pel replà, tot i que he vist gotes d'aigua amb regust de mar a la teva porta... Més clar, no t'ho puc dir! La solució, demà.

19 de desembre del 2007

Blocaire invisible: Pista 6/7


Pista 6/7: A la meva blocaire invisible li encanta la música italiana amb gotims de mar...

Toc, toc...aclariments veïnals i recordatori de la HV/2

- Toc, toc,...
- Si... Qui hi ha? (
ella, des de l'altra fulla de la porta)
- Hola, sóc jo.

- (obrint-la de cop) Ostres, veí! Hola, què tal! Com anem?
- Bé, bé.

- Passa alguna cosa?
- No! Re, re,... que l'ascensor no va (segur que en Clint deu estar tancat amb alguna cobradora del gas a dins) i pujant esglaons he anat picant a cada replà...
- I això?
- Doncs, ejem... Avui quin dia és?
- Avui...un moment que penso...19 de desembre...no?

- I...?
- I..., doncs ara, no caic. Calia pagar alguna cosa? És el sant d'algú i ens l'hem oblidat(que estrany que la Jo Mateixa no hagi dit res)? Començaven les obres a la façana...?

- No, no... És que avui era el dia previst perquè el segon veí de cada escala li passés al tercer allò de la "histèria", dic, la història veïnal.
- Ah! És això! (amb cara de resignació)

- Ja, ja sé..., sóc una mica pesadet, oi? Però així us faig memòria, que aquests dies de fi de curs, Nadal, pares noëls, fira de santa Llúcia, regals de reis, sopars d'empresa, cap d'any i mil martingales... ja se sap. El cap ple de..,
- Cabòries? (fent cara de Montilla)
- Ja, ja,..sí.
- Ens estàs fent de comissari polític o "luz de gas" amb aquesta visita inesperada?

- Dona, no! Això...no, no és això companys, no és això! Diguem que d'"àngel custodi". Vaja, que no us adormiu gaire. O més del necessari. Tampoc cal anguniar-se...Si no podeu, doncs més endavant...Alguns ja sé que ho han fet córrer.

- Si alguns corren molt. I massa... I si no ho fem, després ens clavaràs la bronca, que ja et tenim filat.
- Glups!

- I a sobre, l'Alepsi amb allò del blocaire invisible...

- Sí, tu! Estem malats de bloc; dic, de blog (fent la "g" gutural)

- I parlant de malalts...què és això de la Nota informativa que m'he trobat a la bústia? - Una festeta de cap d'any. Ho has llegit?
- Sí.
- Està clar,oi?
- No.
- Esteu fatal, eh? Mira que ho diu claríssim. Demà-passat reunió al replà per veure com ha anat això del blocaire invisible.

- Pels que participeu, que jo no ho faig!
- Val, però de pas fem memòria de les hacvé (HV), i parlem del sopar-festa de cap d'any.
- Festa-fotre, que jo sóc fora amb la iaia i els pitufos.
- Però pots venir més tard... Si vols...

- Ah si?!

- M'ho dius, i ja està.
- I s'ha de dur res?

- Si vols, sí. M'ho dius al correu. Ah! I envia'm una foto del que voldries dur.

- I faràs un collage pel rebedor de casa?

- Com ets! No dona, és per adjuntar a l'Acta.

- L'act
e? Faràs l'"acte" amb les fotos? Sabia que estaves malat veí, però pelar-se-la amb fotos de jalar...
- He dit, l'Acta, amb "a", no amb "vocal neutra"

- Ah! Caram! És que com que sóc d'Àger, jo...

- En fi, que podríem celebrar plegats el cap d'any. Amb esperit nadalenc, com diu la Tarambana. . Ja, ja...esperit nadalenc...a qualsevol cosa li poses esperit, tu!
- Això.

- En fi, no prometo res veí; que vaig molt atrefagada jo i no estic per tants
saraus. Que una té una edat...
- Idó! Si estàs de rechupete!
- Què dius?Que te chupe què?
- Ja, ja... En fi, que al menys t'ho he recordat...
- És broma, noi. No passis ànsia que ja saps que som un veïnat complidor i educat nosaltres.
- Bé, doncs ja saps...Apali! Siau!

(fent el gest de pujar l'escala però girant-se)

- I aquesta oloreta...
- És el sofregit! Ai, que se'm crema, tant de galejar amb tu!
- Què fas?

- Macarrons...(i veient la cara de pena del veí) Què en vols?
- Ostres! No sé... No tinc ningú a casa avui! Doncs...sí, si no é molèstia...Val

- És clar que no! Així m'expliques allò de Granollers, també... Una altra orgia, suposo...
- No dona! Que aquest són "serios".

- Com tu...
- Quan dormo, sí. (i sense traspassar el llindar).Una cosa abans...
- Què...em demanaràs relacions? Mira que també estic sola avui!

- No. Com ets! Només pensava si...
- Si què? Digues coi!
- Pensava si...si hauré de rentar els plats després...
- Va tira i calla, pesat!

__________________________


Pista 5/7: La meva blocaire invisible té una prelidecció pels grans horitzons humits...

17 de desembre del 2007

Festa de Cap any a cal Veí!

He rebut la següent nota a la bústia. Espero que també l’hagueu vist.



NOTA INFORMATIVA

Es convoca a tots els veïns i veïnes del replà a la reunió extraordinària que tindrà lloc el proper divendres 21 de desembre a les 18 h en primera convocatòria i a les 23 h, en segona al replà de l'escala; amb el següent ORDRE DEL DIA:

  1. Lectura de l’acta (no acte), de la reunió anterior (com que ningú la va fer, no procedeix i passarem al punt 2)
  2. Lectura conjunta, aquest cop sí, dels regals que cada Blogaire invisible ha fet al seu partenaire. Presentacions mútues, aclamacions i abraçades. Vot al regal més “currat”.
  3. Estat de comptes de la comunitat. Cal dir que les obres de neteja que alguns del veïns han fet als seus blogs ha deixat la partida força mermada. Es proposarà una derrama extraordinària per fer-hi front, consistent en la redacció d'un post de tancament d'any a càrrec de cada veí.
  4. Estat dels rellogats i d’antics llogaters que han deixat alguns pisos buits (algú sap on pare la Candela, l’Ònix i el Pd40?)
  5. Ús de barbarismes i locucions altisonants in-apropiades en alguns replans, que fereixen la sensibilitat d’algun veí i/o veïna.
  6. Estat de la tramitació de les Històries veïnals. El secretari espera que aquestes hagin iniciat convenientment el seu tarannà i els trucs de porta setmanals per passar el testimoni a cada veí/ïna es vagin succeint amb la cadència i el no-rigor establertes a les bases.
  7. Valoració de l’assistència -o no-, a unes jornades ex-peritiuals convocades a Granollers els propers 25, 26 i 27 de gener. Proposta de redacció dels deu manaments del “bon blocaire” que s’hi poden aprovar en l'esmentat conclave patumaire.

8. I el darrer, i per això, el MÉS IMPORTANT (en vermell i majúscules), es convoca a tot el veïnat a la FESTA no-sorpresa que el veí de dalt organitzarà la nit del 31 de desembre de 2007 al seu NOU TERRAT (cobert i climatitzat, amb piscina i jacuzzi; després de les reformes motivades per al darrera trobada).

NO ES CONVIDA PARTICULARMENT (tot i que pobret del que no vingui: serà vilipendiat en públic i la seva esfinx cremada al costat de la del Rei; no dels mags). Es pot arribar passades les 12, per tal que els veïns més casolans puguin atendre les seves necessitats familiars. (Les espirituals, les atendrem en comunitat a partir de les tres).

Les despeses d’alcohol, disc jokey, tabac, canapès, marisc, preservatius i maria, estan cobertes amb el saldo positiu de la comunitat. L’administrador disposarà de gigolós, playmates i stripers al servei del públic assistent. El veí posa el seu Saló de lectura, amb taula de billar i futbolin i barra lliure inclosos. Fil musical i habitacions a dojo.

Per assistir, però, CAL abans:

-CONFIRMAR-HO explícitament amb un comentari al següent post o al correu del vei de dalt (elveidedalt@hotmail.com; és pel tema de saber quants plats caldrà rentar després).

-PORTAR (o proposar) un present comestible. Ordre especialment adreçada a aquelles mans cuineres que tan es prodiguen a la xarxa, eh Joana?, eh Violette? (es pot enviar foto prèviament per ser exposat en públic).

-PORTAR (o proposar) un present no comestible (estampetes, gadgets, el regal de la sogra que sempre te n'has volgut desfer, roba fora de temporada, ...); per col.locar sota l'arbre de Nadal i repartir entre els assistents (a criteri, és clar, del veí). Es pot anunciar prèviament què es durà.

-PORTAR (o proposar) un CD de música ballable o d'ambient (es pot enviar un cançó en MP3 per no repetir repertori)

-NO queixar-se a l’administrador si se l'endemà se surt al carrer amb la roba interior d’algú altre o bé, sense ella; eh Gatot?

PS Es prega no fer ús de l’ascensor aquella nit més que per les funcions que li són pròpies (eh. Clint?).

PSS Servei de taxi post-festa, garantit; eh Ddriver?

Es promet ressenya (si el cos aguanta) a la propera reunió de veïns d'escala. (Si queden veïns i queda escala...)


El president,

Barcelona 15 de desembre de 2007

___________________________________________

Ah! I Pista 4/7 per LA blogaire invisible..., em sembla que li agrada la poesia...

_____________________________________________

Faig recompte, doncs; i per ara som 6 veïns i 14 veïnes. (nanos, ens haurem de desdoblar amb aquest ramillete femení!).

I dic el que durà cadascú.

Gatot: mandonguilles i oli lubricant comestible.
Te la Mà: maria, collita de Reus.
Dejà Vie: ... (patins?).
Joana: unes postres.
Uribetty: pa sucat amb oli i alcohol destilat de laboratori.
Joana T.: preservatius variats (comestibles?).
Clint: ...? (cervesa?).
Rosa: rentaplats i raïm.
Lingüista elitista: la llengua i..?
Roberthinos: denje, bongos i maraques.
Jo mateixa: que ella mateixa s'aclari...primer.
Violette Moulin: un plat saat que doni set i trufes per tothom!
Metamorfosi: ...? (calcetes blaves o roges?).
Arare: la guitarra i sense roba interior (amb gotes de Chanel)
Terra
: xampany francès i truita patates (amb ceba, eh?).
The silver blue: Un senyor sacher i una ampolla. Música de qualitat.
Cafè amb Llet: vodka i cafè!

Encar faltes TU!

16 de desembre del 2007

Literatura i blogs (Granollers, 2008): jo ja m'hi he apuntat


Val. Jo ja m'hi he apuntat. Aguantava a enviar res per ser el 69 però m'he precipitat i sóc el 62. Compreu loteria, que tocarà aquest número (;-). Diuen que volen arribar a ser 100. Podrien ser 1.000 si volguéssiu, però veig que la gent és tímida o cauta. Us parlo, és clar, del llibre que recollirà 100 posts de 100 bloguistes (blocaires, bloggers, bloguistes, blogomistes,...?; espero que a Granollers el 25, 26 i 27 de gener de 2008 en treguin l'aigua clara).

Compto que el nostre veïnat es comporti i omplirà les places que queden pendents. Alguns ja ho heu fet. Després podrem quedar al replà i fer una lectura "comuna" (que ja us imagineu com acabarà...) dels relats inclosos. En fi, ja sabeu: "Catalunya serà bloguera o no serà" (veí dixit)



PS Que què he enviat? Espereu i ho sabreu.

Blocaire invisible: pista 3/7


Pista 3) El meu blocaire invisible no és "el", és "la". Havia de ser...

15 de desembre del 2007

Per conèixer Barcelona...què millor que un llibre o una ruta literària!


Ara que vénen festes i potser teniu temps de tarambanejar per la ciutat, podeu acollir-vos a alguna de les propostes que proposa la gent de Conèixer BCN.


Si no, penseu que durant tot l'any podeu acollir-vos a alguns dels recorreguts literaris que aquesta gent fan per la ciutat, lligant una obra i el seu autor. En teniu per tots els gustos: Maragall, Orwell, Montalbán, Sagarra, Mendoza, Cabré, Zafon, Falcones, Baulenas, Marsé, Rodoreda (ideal ara que ve l'any de l'auotra de la Plaça del Diamant),...


Hi ha molta gent que es dedica a això ara; i hi ha força intrusisme en el sector de guies turístics. Jo n'he fet alguna amb les noies de Conèixer BCN (sempre són noies les que ho fan tot bé!?) i us en garanteixo la qualitat. També, si sou mestres o educadors/es, podeu acollir-vos a d'altres propostes més formatives adreçades a escoles o grups organitzats. En trobareu sobre "Cinema i ciutat, sobre R"ecorreguts històorics", Tallers sobre vídeo o fotografia,... Trobareu més informació aquí



PS Ah! I no tinc res a veure amb el negoci, eh? No malpenseu! Tan sols que m'agrada difondre allò d'interessant que es fa a la ciutat.
Si el que voleu és anar per lliure, aleshores necessitareu comprar aquest llibre. Indispensable per una primera aproximació literària als racons poètics barcelonins.

A banda, és clar, que vingueu de tant en tant al terrat de ca meua!

14 de desembre del 2007

Blocaire invisible (Pista 2/7)


Pista 2) El meu/la meva blocaire invisible fa temps que navega per aquest món dels blogs.

De lectura (31): La Xava, de Juli Vallmitjana


“La gent honrada no surt de nits, perquè és l’hora
que la misèria descobreix el vel de la vergonya” (p. 45)


(Ressenya que dedico a la Júlia, que segur que coneix l’obra i els escenaris li són propers).

Una baixada a l’infern. A l’infern de la Barcelona de 1905, data en què va ser escrita i l’època que retrata. Hi ha novel·les costumistes i hi ha novel·les meloses. La de Vallmitjana és crua i dura. Però no cruel. Si fos una pel·lícula, seria un documental que optaria a l’Óscar, creieu-me.

La Xava, l’alies de la Roseta, és la història d’una noia que passa de nena a adulta sense passar per l’adolescència, amb un destí marcat per l’ambient del barri, la petja familiar i les coneixences del carrer (“Era una flor que esclatava en les runes de la pobresa”; p. 142). No pot albirar res millor senzillament perquè no coneix res de diferent, ni pot sortir de l’ofec de l’entorn perquè és en el barri que es justifica. La salvació, la sortida, si n’hi ha, només pot venir de fora. L’escola és el carrer, i els seus mestres, són els espectres que pul·lulen a les tavernes i als prostíbuls. “En l’interior de l’establiment una fortor d’oli ordinari, rebullit, se posava al coll i es feia estossegar, i una atmosfera blavenca i espessa cobria tota aquella diversitat de tipus. Alcavotes, segundas amas, porteres, sodomites, que anaven a buscar plats de menjar complint els efectes d’una minyona de servei, i amb passos efeminats, portant les bruses lligades a la cintura, feien postures repugnants, les quals estimulaven els crits de la concurrència. Ganduls, mendicaires, jugadors de poc preu, lladres, descuiders, jugadors, en fi, tota l’escòria de la ciutat s’arraconava per aquells establiments.” (p.233). Una nena, doncs, que creix al carrer i del que el carrer li dóna. Abocada, amb catorze anys, directament a exercir la professió més antiga, com la de la seva mare; per molts intents que ella fa per defugir-ne. El trist fatu és inherent a la seva condició. Sembla com si Vallmitjana s’interessés només pels escenaris i els diàlegs, però és innegable que hi ha una moralitat amagada. Com a narrador omnipresent vol explicar davant el lector el comportament dels seus personatges. A ell també el repèl tanta brutícia, tanta buidor. (“Oh país indiferent, com caus! Pàtria meva! Com dorms el son d’aquella mare ubriagada que té els seus fills abandonats! Ta indiferència, tard o d’hora et farà baixar la cara avergonyida”).

És un cercle viciós del que marca el destí dels que pul·lulen pels baixos fons: Santa Madrona, la zona sota Montjuïc, el carrers del Cid, de Trencaclaus, del Migdia, l’avinguda Paral·lel, el port, les Hortes de Sant Betran, les coves del Morrot, de’n Tarrés, font del Gat, d’en Cotna, dels Tres Pins,...indrets i carrers avui malmesos o desapareguts; són els escenaris per on es mouen els personatges, on s’aferren més ben dit. D’on no poden sortir perquè no són res fora d’ells. Quan surten d’aquest ambient és per delinquir i tornar al redós. Un món de misèria, on només es pot viure el present perquè no saps on seràs demà. Si ni tan sols si hi haurà demà. “Per la vida es perd la vida, i d’escrúpols no es menja” (p.156)

És un retrat de la baixesa de la humana: la mare que roba a la pròpia filla, el marit que pega la dona fins la mort, el cornut que mata l’adúltera, el rodamon que viola la borratxa, ell lladre que enganya els companys de colla, el noi gran que s’aprofita dels petits, la veïna que ataca la veïna;... i de personatges que semblen trets de “La parada de los monstruos”: la puta cega, la bagassa mutilada, el despellador de gats, la dona grassa que no surt de casa, l’esguerrat pidolaire, el nen amb hidrocefàlia, l’advocat transvestit, ... “Tots els d’aquell poble, dalt el terrat, tenien la seva especial manera de viure, com succeeix amb les bèsties, que per dolentes que siguin, viuen” (p.105). Els sobrenoms no tenen desperdici: el Pinxa, el Marrà, la Gravada, la Pepa Pudenta, la Mossega Ventres, la Morros de Vaca, l’Espanta, la Pigada, la Mora, el Titella, el Mala Gente,... Són sobrenoms de lladregots, prostitutes, macarrons, bardaixos, alcavotes, estafadors, sodomites, assassins, ... No és una lectura amable, i deuria sacsejar els ciments de la literatura “assenyada” que s’escrivia coetàniament (Maragall, Verdaguer, Oller,...). Però força gent deuria viure així a la part baixa del Raval en aquella època (el nom de Barri Xino és molt més tardà).I Ja no són les classes populars que retraten Iglésias, Guimerà, Sagarra,...en les seves obres. Aquí no hi ha proletaris perquè ningú té feina. És l’inframon, els lumpen dels lumpens, les capes més baixes de la societat, que la societat foragita. Sota seu no hi ha res més. I qui voldria escriure sobre ells? Ningú. Vallmitjana, pintor modernista, ho va fer i ha deixat un testimoni impagable. El retrat al carbonet que li va fer Ramon Casas i que es reprodueix al llibre mostra un home abatut, neguitós, d’ulls grossos inquisitius; amb un combat interior que traspua la mirada.

El llenguatge és cru, directe sense embuts. Insults a tort a dret. Avui dia, sense un diccionari al costat (el llibre està farcit de peu de notes), no podríem seguir molts apartats de la novel·la; especialment en els diàlegs. Digueu-me si enteneu això: “—Té: mira qui ve—va dir el Patarrufa—- Pinxera al cap del tiroi. Ha vingut per forata: deu tenir bua.” (Vigila el cap del carrer. Ha vingut per fora, deu tenir por). O “—Vaig al poleio acabo d’escarar un parluco És de là.Té, pinxera: tralla i tot” (p.95). ( —Vaig a vendre el robat: acabo de pispar un rellotge. És de plata. Té, mira: cadena i tot). Doncs tots els diàleg en van plens! Molts dels mots que aleshores empraven, derivats del caló, han arribat als nostres dies i segur que els feu servir avui dia: atxantar (fugir); barbi (bonic); bòfia (policia), borda (casa); camelar (voler); clapar (dormir); guita (diners); jalar (menjar) nanai (silenci); piltre (llit); pispa (lladre); pringar (ferir); xungo (fals);... La prosa és matussera, però àgil, creïble; a voltes d’una gran força narrativa, quasi poètica, especialment quan descriu paisatges o ambients: “El dia apuntava per la costa llevantina i descobria els noms verdosos dels camps. Les cases de can Tunis transparentaven una claror blanca-morada, destacant-se el ritme gloriós de l’aubada. (...) La remor del mar semblava una cançó transcendental quals harmonia remorejava per l’espai com si afalagués als que dormen eternament dintre els compartiments d’aquella necròpolis situada enfront del mar, arrapada a la falda de Montjuïc”. La festa dels maricons al soterrani del prostíbul de la Madrilenya o el robatori de la lleona (la caixa) d’una casa benestant són antològics. Només algú que ho hagi vist ho pot explicar així. O a mi m’ho sembla.

El final, però, que sembla fet a corre-cuita és el que m’ha decebut. Potser de tant de dolor, també acabava per fer mal al mateix autor. Sembla que en Fermí, el dibuixant maldestre que de la mà del sereno va descobrint i dibuixant els personatge del barri i troba, finalment la Xava, és el mateix Vallmitjana. Només algú amb els seus ulls inquiets podria descriure la veritat d’una Barcelona tantes vegades evocada i tan pocs cops tan magistralment descrita. Una lectura indispensable pels amants de la història de la ciutat del noucents.

13 de desembre del 2007

Blocaire invisible (pista 1)


Anirem donant cada dia una pista fins el darrer, a veure si, per eliminació, m'enxampa abans...

Pista 1) El meu/la meva blocaire invisible té alguna (o més) "a" al seu nick...

11 de desembre del 2007

Blog solidari? Si ho dieu, mil gràcies!


Vaig i vinc de meme a nominació, i tiro porqué me toca…

Acabo de veure que la Violette Moulin (oh, là, là!, chérie!), la Joana (llum entre llums) i el Viatger (un paio que posa a prova la meva sapiència barcelonina, cada cop més castigada per la senilitat), que parlen d’un servidor. Em miro al mirall i no distingeixo el meu rostre de la camisa vermella que avui duc posada. Mil gràcies. Teniu el cafè i els bombons esperant-vos. Per elles, dues roses; per ell, un llibre sobre racons emblemàtics de la ciutat. Ja tinc un premi més..., però jo em demano... això desgrava?

Això del Blog solidari (osti, però si jo sóc un ràcano de collons!) tracta de distingir set blocaires que comparteixen idees i opinions (això sí, jo, compartir, el que vulgueu), o que simplement mostren el que saben (comorrr?) i ho facin d'una manera totalment altruista (val, els meus consells són gratis), generosa (no us he dit que són gratis?) i voluntària (començo a dubtar-ho...), sols pel plaer de compartir (a veure, parlem clar: compartir amb mi la planxa, el rentar plats i l’escombra, compten?). És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament). [Explicació de Jesús Badenes, autor de La duda digital]

Jo, que sóc malpensat de mena, ja veig on està el “trucu de l’almendrucu”. Si set blogaires nominen set més (fixeu-vos que he elidit l’ús de la preposició “a”, ja que és un complement directe i no li cal —fot-li lliçó de “Digui, digui...”) i aquests set blogaires, deia, ho han d’enviar a set més i aquests set, a set més (això els matemàtics en dirien progressió geomètrica, oi?; és que sóc de lletres, ja em perdonareu...); resultarà, doncs, que en un plis plas tota la catosfera tindrà el premi lluint a la seva barra del blog (no que tinguem barra, que també!) i ens felicitarem mútuament. I això serà sodoma i gomorra. Ok! M’hi apunto. Digueu-nos tontus. La pregunta és: em visitaran aleshores set vegades més la gent? Hauré de fer set cafeteres més cada dia? Fornicarem set vegades més? (ui, perdó, pels mals pensaments!). Serem set vegades més lliures, més rics o més feliços? Puntueu de l’1 al 3 segons desitjos...

La Joana diu “Per vosaltres que sovint em feu reflexionar, somriure i somiar”. Coi! Si l’envite ve d'ella, prieta las filas!, que parla una dona amb llum pròpia. I ella ja sap que va ser la primera veïna del replà i això dona un pedigrí especial (veí, no et canses de tanta ensabonada? Mira que se’t veu el plumero d'una hora lluny, nano…). Nomina ja a set paios i paies, calla i vés a... rentar els plats del sopar, que ja tardes.

(Psssst:
- I escolta, Joana, no poden ser
setanta-set veïns i veïnes i ho matem aquí; i ara pau i després glòria?)

- No, veí, que si no no té gràcia, caram!).


Bé, jo agafaria a tots els veïns del replà i us col.locaria la copa aquesta al capdamunt de la bústia, però si he d’escollir siete enanitos... (qui vol fer de Blancaneus?) valor y al toro, Val..., doncs the winners are... (I com que ja vaig donar el Thinking Blogger Award aquell a l’Ònix (nina, com et trobem a faltar!), la Júlia (una màquina de fer posts), el Paseante (un nostàlgic com pocs), el Cuchitril Literario (una altra màquina de llegir) i la Violette (una màquina culinària); i no m’agrada repetir-me com l’all.)

1) L’Avi. Que deu ser l’avi (biològic, no de coco) més trempat de la catosfera. Perquè a veure si amb el premi, entre gargot i gargot, es prodiga més al seu piset i perquè cada post seu és una ofrena a fer rutllar la neurona. Whisky i puros a dojo!

2) En Dessmond, que sempre em fa bullir l’olla (del pap) i moure el cul de la cadira. Com es poden dir les coses tan precises i solvents i d’una forma tan entenedora i contundent? Serà que el noi és un “esperit liberal” de mena? Serà... No comparteixo sempre els seus punts de vista i per això me’l llegeixo dia sí, dia també. Encara que no t’ho creguis.

3) L’Abogada en Barcelona, perquè u) és advocada (i és un col.lectiu, el pobre, que mereix de tant en tant un copet a l’espatlla), dos) és de Barcelona i tres) es dedica a causes perdudes; que són les que a mi m’agraden. Perquè les fàcils, com la independència d’aquest país i arreglar les infraestructures, ja les resolem demà mateix. A més, té despatx al c/Tallers a prop del Boadas.

4) Les noies del Llegeixes o què?, perquè dues meitats sempre foren bones i veig que persegueixen i tenen cura amb esmeru d’això de la cosa lectora (que ja sabeu que a mi, després d’un bon quiriqui el que més m’agrada és un bon llibre... Per cert, heu provat de fer les dues coses a la vegada? (Veí, tornes a desbarrar...els plats...recorda...)

5) El Zincpiritione, mestre en gai saber (no de gays, eh?); guia espiritual entre els alopècics com jo mateix. Els seus post són sovint una crida a desvetllar la intellitgentsia humanoïde. Sóc humà (¿?) de riure caut i en el seus posts, m’hi pixo. Vull dir que em pixo de riure, vós ja m’enteneu, oi?

PS Ah, una cosa mestre: espero que m’aprovi al proper examen, només per l’ensabonada pilotaire que li cabo de clavar. I si no, li diré al papà...

6) A en Clint, perquè és un gran cerveser com jo; un pare abnegat com jo (creu-t’ho!), un motero com jo (penso) i un gran fornicador com tots vosaltres. I fa anar el mall com la ploma. Jo, quan sigui gran, vull ser com ell.

7) I és clar, no podia faltar el gran felí, vull dir, el gran llepador de Salt (i vinagre). El meu estimadíssim Gatot. Espero que la meva nominació l’animi, que em sembla que està en hores baixes, el xicotot. Un referent per tots, oi? Blogs com el seu fan que seguim vius encara i amb ganes de no deixar-ho córrer. Xaval, no defalleixis. Una abraçada de teletubbi.


________________________

Osti, ara m’adono que premio més veïns que veïnes! Serà per compensar la meva tendència feminal desmesurada? Bé, noies,... el proper post “nominatiu” serà tot per vosaltres... no ens poséssim geloses.

PS Ah! I aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid per recordar-vos als implicats en les Històries veïnals (recordeu?), que hores d’ara el segon membre de cada escala hauríeu d’haver rebut l’inici del relat. Si no, pugeu i m’ho dieu; que trauré la cimitarra (es diu així?) pel celobert. Cuideu-vos molt!

10 de desembre del 2007

De memes i confessions vertaderes

El meme de marres me'l passa la Blue silver (en imatges!), però jo el faig en text. L'havia vist a algú altre i m'ha caigut. Com que sóc complidor de mena, el faig.

Jo, 10 anys enrere:
A veure que pensi... Treballava al lloc on encara sóc. Era un pare entretingut: els meus fills tenien 6 i 2 anys. (Osti tu, com passa el temps!) Existia Google aleshores? No tenia gos a casa. Crec que era mitjanament feliç. Planxava molt. Rentava plats. Cosia algun botó. Dormia poc.

Jo, 5 anys enrere:
A casa, tots érem cinc anys menys jovesi potser, més savis. Seguia a la mateixa feina (o ella amb mi). Ja era usuari de Google. El temps seguia anant molt de pressa. Vaig ensopegar amb un somrís amable i alguna llàgrima esparsa. Seguíem sense gos a casa. Planxava molt. Rentava plats. No cosia botons. Dormia menys.

Jo, 1 any enrere:
Escrivia aquest post. Seguia a la mateixa feina. El temps seguia passant de pressa. Realment, no era més savi; però si mitjanament feliç. La salut? Bé, gràcies. Seguíem sense gos a casa. Ni minyona. Vaig decidir deixar de planxar. Segueixo rentant plats. Dormia bé.

Ahir, dia 9 de desembre:

Tornava d’un llarg pont a l’Empordà. Una segona pàtria. Sense gos i una mica més pobre. Enviava el meu inici d’Història veïnal a la Cruella. Començo a posar-me de mala llet, ja que ve Nadal. Segueixo sent mitjanament feliç. Però segueixo rentant plats.

Avui, dia 10 de desembre:
Torno a treballar al mateix despatx de sempre. Dinaré amb una amiga. Estic segur que mai tindré gos. Ajudo a resoldre problemes de mates a la filla. Deixo llest el sopar. Jugaré a futbol amb els amics. Aniré a dormir tard. Demà rentaré els plats. Seguiré llegint-vos.

5 cançons de les quals em sàpiga la lletra:
(tota la lletra? buf... el meu alzehimer m’impedeix recordar que duia posat ahir).

Quan més enrera, millor

-Força cançons del Lluís Llach i Raimon

-“Ne me quitte pas”, del Brel i “Le méteque”, de Moustaki

-“Yesterday” (i d’altres) dels Beatles

-Clandestino” (i d’altres) de Manu Chao

-“El lado oscuro”, de Jarabe de Palo (no és veritat, però ara que sona, me l’aprenc).

5 llocs per visitar:

- Barcelona (mai te l'acabes).

- Menorca, sempre.

- Costa Rica (la costa caribenya), un lloc on el temps no passa.

- Salvador de Bahia, el Brasil autèntic.

- On encara no hagi anat. N'hi ha tants! (Cuba, Marroc, Índia, Madagascar, Austràlia,...)

5 coses que m’agrada menjar:

- Un entrant: foie a la sal

- Un primer: “revoltillo” d’ous i tomàquet o panaché de verdures

- Un segon: guatlles a la col

- Fruita: préssec, figa i plàtan (per aquest ordre)

- Un postre: qualsevol plat que dugui xocolata, especialment si és Sacher

5 joguines preferides:
(obviant les del Tupper sex?)

- Jocs d’habilitat a l’ordinador (el meu blog, posem per cas).

- Mots encreuats.

- Trivial Pursuit.

- El banc de fuster que tenia de petit, que em va durar...!

- Tu mateixa, a tothora.

5 distribucions de GNU/Linux preferides:
Comorr??? Us he dit que sóc de lletres i de la generació dels seixantes?

5 bloggers a qui passes el meme

Ho he de passar de debò? Mmmh... Si no voleu, no el feu. Però com que mai repeteixo destinataris de memes, avui us toca a:

Hypatia

Joana Torres

Taxi Driver

Do de llengua

Zincpiritione

5 de desembre del 2007

PISA, que vénen forts aquests joves!

Ara aquest dies que es parla tant de l'informe PISA (pisa que fa fort, que diuen uns) i que alguns de vosaltres ja hi heu reflexionat a bastament, heus aquí la meva aportació. Realment, pel que fa a l'educació, volem tenir un país europeu amb uns recursos i una reforma educativa que volia ser de nivell per un país del segle XXI quan seguim vivint en un país de pandereta.

La mediocricitat impera arreu i el desgavell en certes aules és llei. No és culpa dels sous ni la formació dels mestres és clar; ni dels programes educatius que canvien cada dos per tres; ni dels valors que inculquem als nostres fills des de petits, sortint amb ells, inculcant-los la lectura o fent-la petar plegats l'hora de sopar; ni dels mitjans de comunicació que vomiten programes insubstancials tothora, ni del reguitzell de ministres ni consellers que han anat succeint-se un rera l'altre i on un deia "digo" ara un altre diu "diego"; ni de les onades recents d'emigrants que van engruixint l'escola pública en favor de la privada; ni de la manca d'inversió en programes o infraestructures acadèmiques; ni... En deixo res? És clar que ningú en té la culpa absoluta de tot i tots la tenim alhora. Però alguns més que altres, no?

Aquesta qüestió de l'educació sí que és un problema prioritari i no que arribi el coi d'AVE a Barcelona. Una joventut mediocre només dóna països mediocres. Tant, que ni seran capaços d'adonar-se'n d'aquí deu anys, quan altres joves d'altres nacionalitats ens passin la mà per la cara. Digueu-me pedant si voleu, però estic en tot el dret de pensar-ho. I si no s'hi posen ja, no ens hi posem ja, riurem,...

En fi, pels que sou mestres (Júlia, Tarambana, Zel, Sol Solet,...et alii) o els que sigueu pares "jovencells" (Gatot, Clint, Charlie, Duschgel, Oriol, Chamb,..) d'adolescents o preadolescents (Joana, Rosa, Viatger, Carme, Veí,Violette, Waipueduca,...) i fins i tots pels que sigueu ja avis (L'Avi); aquest vídeo us pot fer somriure o plorar. Als que no ho sigueu encara (la majoria; i que us duri!) us convido a escoltar un jutje de menors amb força sentit comú, bonhomia i sentit de l'humor. El vídeo és llarguet i amb els cinc primers minuts ja en tindreu prou. La frase final, però, és demolidora. Mereix un post per ella sola.



4 de desembre del 2007

De la carpeta del veí (6): A cau d'orella, (amb dedicatòria inclosa)

A cau d’orella

He obert la porta i he entrat, de sobte, a la cambra de bany. Eres tota nua. Només una tovallola blanca al cap assecant-te els cabells després de la dutxa. Un turbant que amaga el roig encès dels teus rínxols. És evident que no m’esperaves. Gires el tors, mig astorada, en sentir-me. I somrius. Dents blanquíssimes, en un gest inequívoc. Abaixes la cama recolzada sobre el tamboret mentre acabes de posar-hi crema hidratant. Et redreces i m’ofereixes la teva esquena: un paisatge esquitxat de primaveres. Et prenc la cintura per darrera i descanso el front sobre el teu clatell. Silenci dels cossos. M’agrada tenir-te així. Ben premuda. Ben meva. No ens diem res perquè no ens calen els mots. Si de cas, avui, t’ho diré tot a cau d’orella.

Fa xafogor a dins. El baf del bany m’enboirina les ulleres i veig una ombra diàfana reflectida al mirall. Com una aquarel·la. Ets una aparença vaga i palpable alhora. Apamo els teus pits, que no veig, però noto tendres i molsuts. I la tibantor dels mugrons em diuen que no és de fred que se t’irisen. Tremoles febrilment. Beso la nou del teu coll; el borrissol del teu clatell. El lòbul de les orelles. Desfaig el nus del turbant. I una fragància humida s’escampa arreu i m’infla els nadius. “Fas olor a tarongina”. Et replego els cabells humits en una cua. T’alço la barbeta amb el dit polze i et faig girar el rostre. Un blau encès em traspua l’ànima. “Estaria una eternitat fonent-me en el teu esguard”.

Ets talment com aquella Venus emergent de l'aigua, de Botticelli, als Uffizi. Recordes? No, no ho pots recordar perquè només ho penso. I no ho dic. Ets una nina de drap, òrfena als meus dits. Un pes ingràvid. Eteri. Nounat. El món se’ns atura en aquest instant i una centella a les temples perpetua la imatge. Et sóc donat a tu i tu te m’ofereixes tota. Ja tinc els teus llavis carnosos presoners de la meva boca. Les llengües batallen per enclavar-se al nou terreny. Un reguitzell de girs salivats i xoc de dents a la deriva. Juguem amb l’ànsia i el delit. Són uns besos afamats els nostres; golosos i atàvics. Alces els braços; els teus braços llargs i candorosos que reposen en creu entorn el meu coll. La meva cintura topa amb la teva. Les meves mans baten l’aire resseguint les teves espatlles, la teva esquena; caient sobre els teus malucs. Déu meu! Són un recer on morir-hi al damunt. Quina fermesa en el tacte! Són durs i jaspiats. “Les teves natges em van enamorar, ho saps, oi?”. És el meu alè el que t’acarona l’oïda. Avui t’ho diré tot a cau d’orella.

Silent i punyent. Com aquest membre alçat, erèctil, que prens ara amb les mans. “M’embogeiges”. T’agenolles mentre m’abaixes els pantalons. L’eslip a mig camí. El sexe dins la teva boca. I encetes una dansa amb els meus sentits. Sóc presoner retut a tots els designis. “Saps com m’agrada, oi?” Són deu segons? Deu minuts? Mitja vida? No hi ha temps que ens esclavitzi. No hi ha marges. No hi ha dreceres. No hi ha ormeigs ni ventades. “Alça’t”. Gires noranta graus per recolzar-te al marbre de la pica; cames obertes; flexionada endavant. El mirall retrata dues formes etèries que es confonen en una de sola. “M’agrada veure’t així i fer-t’ho alhora.” Un cos que cerca l’altre. Els mots surten sil·labejant dels meus llavis enlaire. A cau d’orella. Les mans separen les natges per enfilar el camí que assenyala el clot indòmit. La meva rojor tendra entra dins la cavitat perenne. I la humitat ambiental acompanya el gest. Sóc esclau del meu desig fosc. “Vull hostatjar-m’hi per sempre més”. I tu ho sents. I ho acceptes. I acotes el cap, hostessa en el balandre. I el teu silenci em justifica. “Vull estels als teus ulls que només es desvetllin al meu tacte”.

Et diré els versos més tendres que cap poeta recordi. Em vindran al cap Salinas, Aleixandre, Vinyoli, Estellés,.. Però avui m’agraden només els meus; que improviso per tu, rapsode inconsistent. “Som dues escales de cargol, en camins insondables. No vull sortides. No vull adagis. No vull promeses. Vull ser en tu i per tu. I sojornar per sempre en l’abraçada”. Com puc dir-te tot això sense pensar-ho abans? Serà que ho sento? Serà que t’ho llegeixo a la mirada?

Però ara, abocat de nou a tu; només desitjo acaronar-te el cos i descobrir els plecs insòlits que el temps justifica. Mil agulles repiquen a la nostre pell i ens inciten a la lluita. És dolç estimar-se en silenci. És plaent romandre així, amb l’aigua esquitxant-nos els muscles, colpejant els porus de la pell. Ofega tanta escalfor. I abaixes la guàrdia. Ara només som tu i jo. I la fressa ardent dels besos que ens perpetuen. “Pots fer de mi el que vulguis” , em dius. I en l’afirmació, va implícita una renúncia. La certesa dels mots em plau i em fa mal alhora. “No tinguis por, amiga”.

T’ho diré a cau d’orella. "Voldria néixer de nou pel plaer de descobrir-te”. Perquè no vull que el silenci dels mots trenqui la inutilitat de les paraules. Per això una imatge. Una sola imatge. El palmell als llavis. I un apropar els meus al teu sexe. “Tanca els ulls i imagina’m”. Abaixo la mà a la teva panxa, masego els teus pits voluptuosos. I amb dos dits ressegueixo la silueta humida de la teva anatomia. Dreta i esquerra. Amunt i avall. En cercles concèntrics. Clous les cames per fer-me els dits presoners. I acluques als ulls, amatent a l’envestida. Els meus dits cerquen la clau de volta. Un perla rosada balbuceja a l'entrecuix. I una màgia sabuda se't desvetlla des de molt endins del cos. M’agenollo davant teu i l’aigua em regalima nas avall. Encalço obscures cavitats al fons de l’ànima. I un regueró de plata que neix al coll, salva tots els marges per estimbar-se engonal avall; amb el teu perfum; ensabonant-me. És una deu el que et regalima de l’entrecuix, i a ella m’hi aboco, famolenc i amb delectança. M'ofego. La llengua és un sonda que llenço a l’encalç del foc. Em prems fort els cabells i estires amunt. Posseïda d’una força que et ve del nus de l’estómac. Però no cedeixo. Les ungles s’enfonsen a la carn. Al teu cau. Als teus forats més obscurs. Ara un dit, ara un altre. Ara tots dos. Tres. Pentino amb la llengua la catifa humida i sento com fuig enfora en els replecs del teus llavis. Un corrent elèctric et sacseja. Te’m desfàs al damunt. I xiscles, forassenyada. No tinc clemència. Caramels a l’embranzida... I la tremolor pautada a les cuixes testifica una bella mort, que no s’apaga. I que et reprèn de bell nou; amb nova fúria; un, dos, tres cops; quatre encara. No vull sortir de dins. No vull acabar el camí. No vull que deixis de plorar. M’alço contracorrent. La meva llengua puja a repèl, com un ascensor directe al sobreàtic. No has obert els ulls en cap moment. T’ho he prohibit. I tu ets obedient de mena.

Un instant despés no queda res. No hi ha món més enllà d’aquesta cambra. Res més enllà de la cortina del bany; un mur infranquejable que ens aïlla de tot i ens aboca a l'ostracisme. Al dolç declivi dels cossos. A un auturar la marxa. Restem junts, doncs; abraçats, muts, encara uns segons; fins que la música al disc reprèn la cançó. I els nostres orgasmes, punts de plaer immutables, com llarg degoteig del cos, s’escolen pel forat del plat. El batec de les canonades s’enduen la darrera glopada. Un defalliment serè. Dolç. Tanques l’aixeta. I el vapor ve a acomodar-se com una segona pell, com un bell vestit fet a mida.

I a cau d’orella et diré l’últim adagi. “T’estim, amiga”. I aleshores, en obrir els ulls, veuràs que el baf de l’aire dibuixa una silueta il.lusa al mirall. No hi haurà res ni ningú, llevat d’un record amable que el teu alè dissipa Tan sols tu i el poder que tenen les paraules per evocar el somni.

La porta és oberta. Però ningú no arriba. Ets sola; clous els ulls i una figura egrègia surt d’enlloc per acaronar-te els mots que sempre has volgut sentir. A cau d’orella: “T’estim, t'estim...” I somrius, còmplice i distant, mentre prens el gel de dutxa i em demanes, ara sí, amb veu melosa i trencada: “M’ensabones?” Per tornar a recomençar, de bell nou, el cicle.

Potser aleshores, tremolaràs de nou en recordar-me.

Potser...



Perquè tanta ensabonada, mereixia que algun dia et dediqués un dels meus posts, des de la complicitat blocaire, tan llunyana i tan propera, alhora. Excusa'm la gosadia, amiga.

2 de desembre del 2007

Els timbres de les escales de la segona tongada d'Històries veïnals



Què us sembla el porter automàtic de l'escala. Un regalet que ens fa la Violette Moulin. Merci beaucoup, chérie!

Els valents i valentes de la segona tongada de les Històries veïnals (HV, des d'ara) heu estat (per ordre alfabètic) el següents. En blau, les noves adquisicions:

1Araremmontsem@gmail.com
2Alatrencadaalatrencada@hotmail.com
3Alepsialepsiblog@gmail.com
4Annaanna@laszlomail.com
5Anna Tarambanaannatarambana@yahoo.es
6CaféAmbLletcafeambllet2@gmail.com
7Carles Muletmuletgrimalt@gmail.com
8Carme Fortià carme.fortia@gmail.com
9Carme Rosanascrosanas@gmail.com
10Clintatotbloc@gmail.com
11Cruellacruellisima@hotmail.com
12Déja Vieecoutelamer@gmail.com
13Duschgelgel-de-ducha@hotmail.com
14El petit farjoanignasi.llinassantos@alum.uca.es
15El veí de daltelveidedalt@hotmail.com
16EuriaCANDH0@gamil.com
17Gabygprieto@notariocprietoa.com
18Gatotelgatot@gmail.com
19Hipatyahypatiadalexandria@gmail.com
20Jesús M. Tibaujesusimaite@gmail.com
21Jo mateixameritxellsalip_serret@hotmail.com
22Joanaarka_gi@hotmail.com
23Josep Maneljosepmanelvidal@hotmail.com
24Laura Aranteguilaa.antares@ladygriselda.es
25L'Avipersonal.avi@gmail.com
26Llunalallunalapruna@gmail.com
27Marinetixmarinetix@gmail.com
28Metamorfosimeta-morfosi@hotmail.com
29Musakoalasolitari@hotmail.com
30Palitopalitroquis@gmail.com
31Pujipoblenow_rangers@yahoo.com
32Raquelraquelestrada_9@yahoo.es
33Roberthinosrobertinhos.paris@gmail.com
34Rosarosaviolant@hotmail.com
35Sir Villettakolandia@gmail.com
36Sol soletsolsolet@lamalla.net
37Té la Mà, Mariate.lamamaria@yahoo.es
38Trillinaelcorreudelbloc@gmail.com
39Uribettyuribetty.micaco@gmail.com
40Violette Moulinviolettemoulin@hotmail.com
41Xurrixurriblog@gmail.com
42Zelrosersuso@hotmail.com
43Zincpiritionezincpiritione@walla.com
44The silver blue seathe.silver.blue.sea@gmail.com




I com m'he empescat els grups aquest cop?

1. La idea és que els que vau acabar una HV ara, la comencéssiu. Els que éreu primers, ara sou segons; els segons, tercers; i els tercers, quarts. Això s'ha acomplert quasi al 100%, però com que ha faltat gent (mecatxís!) i n'ha vingut de nova (benvinguts!) he anat ajustant com he pogut.

2. Ningú repeteix grup. No volíeu barreja? Doncs apali! Us he mudat a tots d'escala, perquè intimeu a pleret i no us agafi nostàlgia d'antics companys i companyes... que després us passeu el dia xerrant al replà i no obriu frontisses, vull dir, fronteres. Més endavant ja farem "grupets a mida".

3. No hi ha un tema: hi ha deu, un per escala. He combinat cada una de les vostres propostes (recordeu: lloc, data, personatge i ofici) amb una de cada membre del grup. Quines? Les que a mi m'han semblat que podrien donar més joc literari. Aquest cop no es tracta que n'escolliu una cada un i les aneu fent sortir una rera l'altra. Podreu fer amb elles el que vulgueu, però han de ser esmentades, almenys, un cop en el relat. Podeu fer-ho en català o castellà. Qui comença té avantatge i li pot deixar el marron als de darrera. Ja m'agradarà veure com feu coincidir certs elements! Segur que sou imaginatius.

D'alguns ja sabeu les propostes perquè les van deixar escrites al blog HV. D'altres, només les sé jo. Hi ha hagut coincidències curioses (Instanbul, l'India, Madam Curie, fuster, 14 d'abril del 31, data d'avui...) i propostes erudites i ben divertides. Em reservo algunes per una altra ocasió

5. I us recordo les normes. Cadascú té una setmana per escriure 15 línies que ha de passar al següent membre del grup per e-mail, fins que arribi al darrer veí-veïna, que me l'enviarà a mi per correu (elveidedalt@hotmail.com) per publicar-la al blog Històries veïnals. Data màxima perquè jo rebi el relat ja acabat: 12 de gener de 2008.

4. NOVETAT! Qui ho vulgui, pot adjuntar-me alguna imatge (dibuix, foto, quadre,...) que il.lustri la seva part de la història. Només una per veí-ïna i, per tant, màxim quatre per HV.

6. I res més... Qualsevol dubte no previst el resoldré sobre la marxa amb el poc senderi i sentit comú que em caractertiza (perquè si en tingués, no m'hauria liat en aquesta epopeia). Què em deixo alguna cosa, dieu? Ai, sí! Els grups i els temes:

Els grups, després d'agrupar-vos per ordre d'aparició en la Primera HV, posar-vos en un sobre i sacsejar-vos una mica i anar traient per ordre, ha quedat així. L'ordre en què apareixeu és l'ordre en què heu d'escriure el relat.

Escala A: Puji, Zincpiritione, Marinetix, Violette Moulin

Escala B: Sir Villet, Palitodelasorejas, Xurri, Gaby

Escala C: Carles Mulet, Lluna, Trillina, Déjà Vie

Escala D: Zel, Te la Mà Maria, Clint, Raquel

Escala E: Llum de Dona, Anna, Veïna de sota, Roberthinos

Escala F: Gatot, Alepsi, L'Avi, Alatrencada

Escala G: Carme Rosanas, Sol Solet, Jesús M. Tibau, Carme Fortià

Escala H: Jo Mateixa, Uribetty, Petit far, Hypatia

Escala I: Anna Tarambana, Laura Arantegui, Josep Manel, Euria

Escala J: Arare, Duschgel, CafèAmbLlet, Musa

Escala K: Veí de dalt, Cruella, Metamorfosi, The silver blue sea



I ara, els temes! Per ordre: lloc, data, personatge i ofici.

Escala A: Palau de la Zarzuela, 26 abril 1930, Isadora Duncan, Barber

Escala B: Supermercat de barri, 2134, Vlad el Empalador, Payaso

Escala C: Islàndia, 28 de desembre de 2007, Mònica López, Fotògraf

Escala D: Vaixell a l'Antàrtida, Nadal 2007, Hunter S. Thompson, Pirata informàtic

Escala E: Berlín, 1859, Pere IV d'Aragó, Alquimista

Escala F: Creta, 14 abril 1931, Dalí, Prostituta

Escala G: Istanbul, 2030, Jaume Sisa, Perruquera

Escala H: Matalascabras,1876, Silvester Stallone, Navegant

Escala I: Índia, 1905, Òscar Wilde, Carnisser

Escala J: Alexandria, 1276, Karl Marx, bufador de vidre

Escala K: París, 1998, Beata Santa Catalina Tomàs, Herbolaire



Un cronograma ideal seria:
  • Fins al 9 de desembre: el primer membre de cada escala té temps per enviar el seu fragment al segon.
  • Fins el 19 de desembre: el segon membre té temps per enviar el seu fragment al tercer.
  • Fins el 29 de desembre: el tercer membre té temps per enviar el seu fragment al quart.
  • Fins el 8 de gener: i el quart membre té temps per enviar-me el relat complert.

Bé, queda tot clar oi? Si no, el Notari (o sigui, jo) resoldrà arbitràriament els dubtes que tingueu a bé plantejar.

Ah! I ja sabeu, si hi ha alguna errada; m'ho feu saber.