20 d’agost del 2007

Una escapada al país del fred...(Finlàndia) i retorn al país del vent (l'Empordà)

“Els costums són les cadenes de les societats: unes són d’or,
d’altres d’argent, unes altres de ferro, moltes són fetes d’infàmia.
Entres aquestes, cap és comparable al mals i a les llàgrimes
que comporta la prohibició que la dona descontenta
s’aparti de l’home que la fa sentir desgraciada”

(Del Kalevala, poema èpic finlandès compilat el 1835 a partir de la tradició oral)


Acabo d’arribar d’uns dies de vacances a Finlandia. Sí, heu llegit bé. El país dels rens, els llacs i el Santa Claus. La foto ja us ho diu tot, oi? M’estava en un casalot de fusta (tot és de fusta allí; n’hi ha per donar i per vendre: pins roigs, pins negres, avets,…) a tocar d’uns dels més de 100.000 llacs que té el país. Un paisatge, doncs, de boscos i aigua. Panxing total i alguna escapadeta a ciutats properes (la costa de Vaasa –declarada Patrimoni de la Humanitat; la ciutat de Tampere, antiga ciutat fabril i avui, capital cultural; algun museu, i poca cosa més). He dit que eren uns dies de relax. Una setmana tampoc dóna per tant i aquell és un país gran. A Helsinki no vaig tenir temps ni d’anar; però ja la coneixia d’altres ocasions.

Sàbieu, noies que a Finlàndia va ser el primer país europeu que va aprovar el vot femení, i el segon del món, després de Nova Zelanda? És que són molt civilitzats, allí. Potser massa i tot. El país es va independitzar de Rússia pels volts de la Revolució d’Octubre de 1917, aprofitant el desgavell del moment que vivia Europa i al país veí. Lenin va viure cert temps a Helsinki, confabulant contra el règim tsarista.

Els filandesos tenen un aire entre suec i soviètic; i això es nota en l’arquitectura dels carrers i les cases; en el seu talant i en les “bufes” que agafen els caps de setmana a força de vodka. La gent no beu entre setmana, tot ho concentra la nit del divendres i el dissabte. I per això deuen tenir les saunes; esport nacional! Per suar les borratxeres! N’hi ha a tot arreu. En la casa on era, hi havia dues. Una a dins i un altra a fora, a tocar del llac; precisament per fotre-s’hi de cap després de suar la cansalada. I fer-ho ara a finals de l’estiu té la seva gràcia; però fer-ho, com ho fan, al pic de l’hivern amb els llacs glaçats, ja és harina de otro costal! Qui ho prova i sobreviu, és segur que no morirà d’un atac al cor. Ja ni borratxo ho faria!

Espero que la visita que el Carod i el Maragall van fer fa un parell de mesos a aquest país per veure el sistema educatiu (allí molta gent parla suec i anglès) serveixi d’alguna cosa. Realment les escoles que vam veure (allí ja han començat el curs escolar), feien, des de fora estant, enveja.

Que què m’ha agradat de Finlàndia? Doncs evidentment la frondositat dels paisatges, de boscos humits, atapeïts, fosforescents; la cultura del reciclatge (a tots els supers t’abonaven els cascs buits d’ampolles de vidre i plàstic); les magnífiques postes de sol, a les deu del vespre!; la senyalització de les carreteres, gens perdedores; el salmó, que el pots prendre’l de mil maneres diferents, l’aire impol·lut que es respira arreu i una certa decrepitud ordenada;... No m'ha agradat que a les cinc tot és tancat (menys els supers i els quioscos), i que els pobles no tenen nucli històric com aquí l'entenem; i per tant, el concepte de plaá, no existeix; sí el de mercat setmanal. És un país "molt nou" i això té els seus avantatges i inconvenients. Però és un país on sé que no hi podria viure. La meva mediterraneïtat topa de ple amb la monotonia que es respira pels carrers, als pobles (que no són pobles; són cases disseminades ací i allà), la tranquil·litat de l’entorn i una cert aire decadent. Pot ser per això tampoc és estrany entendre que és el primer país europeu en índex d’alcoholemia i de suicidis... I és que aquí l’hivern ha de ser dur de collons...

Us deixo aquesta breu crònica i un parell d’imatges per fer-vos dentetes (sóc dolent, ho sé) als que ja heu tornat i esteu pencant. Ànims, que veig que això dels blogs ni la canícula de l’estiu ho atura! Ara torno a escapar-me a terres empordaneses fins finals de mes. Més pau, més relax i molta lectura. Us espera una tardor de ressenyes... Ens retrobem, doncs.

Sigueu bons (que bones ja ho sou!) minyons.


10 d’agost del 2007

Memededicatòries blogaires (6): Conte d'estiu


Arribes cap el tard. A l’horabaixa. Quan el sol comença a escapolir-se rera el penya-segat. T’he vist baixar les escales amb parsimònia. Aturant-te als replans, albirant l’horitzó i qui sap si les clapes de sorra que deixem els grups de banyistes, que tots nus, s’escampen ací i allà. Decidint d’antuvi on aniràs a raure. La mar és ben quieta avui. L’oratge de la nit ha deixat un cel límpid de núvols i un aire net de boires i calitja.. Sembla que véns a posar el colofó a un jornada silent, amable; encara amb sorpreses, que cap tempesta que no anuncia.

En arribar avall, a la sorra, et descalces. Llences, ara una ara l’altra, les sandàlies enlaire. T’ajups en recollir-les i el clot de la brusa, llarga, de cotó blanc, que t’arriba a mitja cuixa, et destapa uns pits morens, turgents; els mugrons fent-se escàpols. Esguardes al teu entorn. Sembla que no saps per on decidir-te. Avances pel dret, cap a l’aigua, però en ser prop la vora, et gires cap a la dreta; allà on jec jo. Sense ni fitar-me, deixes caure a la sorra el cistell de vímet i en treus la tovallola. L’estires a poc més de tres pams de la meva. Et veig fer de reüll. L’antena posada, atén al teu tarannà. Dissimulo amb la vista posada al llibre que duc a les mans. En aquell moment s’alça una brisa que fa que la tovallola plegui sobre si mateixa. Un cop i un altre, les puntes semblen no voler aquietar-se. Mig incorporat, sense dilació, t’aguanto els dos extrems i així, pots estirar-la tota. “Gràcies”. Somrius feblement, forçada. Et dedico un “de re” escarit, educat,, per resposta. Torno a la meva ocupació lectora. Tu et vas traient la roba. Asseguda; amb parsimònia; la mirada fixa endavant, impertèrrita. Brusa. Calces. Roges. No, no duus sostenidors. Sí, n’estava cert: tens un cos turgent. Colrat pel sol. Contingut. Voluptuós. Afable. M’has pres, sense saber-ho.

Em mires, breument, en posar la roba dins el cistell. Aprofito el regal. “Arribes quan el sol és a punt d’anar-se’n”. “És quanta menys gent hi ha. I s’està més tranquil.la”. “Cert”. I callo. Torno a la lectura, impossible unir dues frases. Véns al meu ajut; potser sentint-te culpable de la rudesa. “És freda, avui, l’aigua?” “No, gens”. “Hi vaig, doncs”. T’alces de cop. Decidida. Camines ferma, segura de tu mateixa. Tens una silueta vaporosa. La columna marcada; i unes espatlles notòries. Unes lleugeres cartutxeres; alguna estria. Unes natges generoses, com a mi em plauen. Se’t veu un cos cuidat. Prop la quarantena... O ni això. Potser encara no motllurat per cap maternitat. Vas entrant sense temor. Et gires. Sabies que t’estaria sotjant-te. Et recrees, coqueta, en els moviments. Et duus l’aigua al coll, al ventre, als braços, als pits. T’hi fregues a consciència, però lleugerament. Et deixes engolir mig cos en la cortina d’aigua. I de cop i volta, fas un bot, un salt en davant, i arquejada com un dofí, et capbusses dins. Les cames ben juntes. Sí. Decididament tens unes natges fermes, alteroses. T’allunyes en ràpides braçades. Compassades. És evident que nedes habitualment.

Quan tornes, t’atures davant la tovallola. Prens el manyoc de cabells, llargs, ondulats, felins, i com si estrenyessis la bugada, els cargoles sobre si mateixos pren treure’n l’aigua sobrera. Te’ls allises amb els dits oberts, la mà oberta. La barbeta alçada, ulls clucs. No puc deixar de mirar-te de gairell. Em foc a batzegades. I et deixes caure de genolls primer, i de colzes després, amb tot el cos endavant. Noto l’aire que expulses. És un perfum fresc, cítric. Tanco el llibre. I tanco els ulls. Què fer? Què dir?

Al cap de poc: “Que escoltes?” Jarabe de Palo”. M’apropes un dels auriculars.


“T’agrada?” “Depèn. Todo depende”. “He, he, he, he.”

Sembla que acceptes el joc i l’embat. “Me’n poses?” No em puc negar, és clar. Pot ser anem a prop del costat fosc, ara. “Estira’t”. Em poso rera teu, de genollons, sobre la ronyonada. El meu sexe et deu pessigollejar el borrissol de pèls del final de l’esquena. Procuro no deixar-me caure a sobre... Encara. M’omplo les mans de crema. I te l’aplico diligentment. “Véns sovint per aquí?” ”És la meva illa, no ho sabies?”. “Ja. Per això t’esperava... Per pagar-te el peatge” “Ha, ha, ha, ha”. "Dos cops, ja”. "Dos cops, què?” “Que has rigut: dos cops”. “Ho comptes tot, tu?” “Si, sóc de lletres. Em perdo, si no. Sempre em perdo...”. I callo. Els meus dits van fent cercles. Cercles concèntrics a cada espatlla, en un paral·lelisme precís, volgut. Cadenciós. No sotgen. No premsem. Només acaricien. Benèvolament. Tímidament. Amb els polzes encadeno les vèrtebres de la columna. I baixo a poc a poc. I llisco cap a confins insondables. Cap el cantó fosc. Obres les cames; potser en un gest maquinal. Involuntari. No ho entenc així. Hi poso un genoll en l’espai lliure i l’avanço; a frec del clot sinuós de les natges. Noto la humitat de l’aigua. O no és la salabror de la mar el que el teu cos em trasmuda? Premo imperceptiblement endavant. Vers la flonjor del teu sexe. I imperceptiblement, tota tu tremoles.

Continuo el massatge, doncs. Ara les costelles, amb els palmells ben estesos; els dits encerclant-te la flonjor del naixement dels pits. I les mans van dibuixant tot un paisatge al teu cos. El de la platja. Les línies que el rocam m’esbossen pels ulls i t’aboco a tu. Torno a omplir-me les mans de crema. Allargues els braços tot al llarg del teu cos i amb la punta dels dits, m’acaricies la part alta de la cuixa. Al mateix temps que alces les cames i véns a tocar-me amb els peus, sorrencs, l’esquena; com empenyent-me a seguir. No parles. No ens cal. I ja no hi ha aturador. Les mans baixen, lentament, parsimoniosa, per la cintura i s’agombolen en les dues natges. De dins enfora, d’amunt avall. Acollidores. Hi passaria tot l’estiu allí, així; silent, però el temps no es detura. Premo fort als costats. Ja és evident la tebior del teu sexe . Ja és evident la duresa del meu.

Una parella de noies, allunyades unes passes de nosaltres, que es besen àvidament, s’aturen per mirar-nos. Es diuen alguna cosa a cau d’orella i segueixen amb el seu ofici. Em poso de trascantó al teu costat. En tota l’estona no has obert els ulls. “Ja estàs?” “No. Des d’aquí ho faig millor”. Ara, al teu costat, mig estirat, t’encerclo les cames amb les meves. Fràgil presonera. I una mà va amunt a cercar-te el naixement del bescoll. A enfonsar-se en el boscam del teus cabells humits, foscos de cobdícia. L’altra cuita avall. A trobar el camí franc, de les dues cames. I s’ensenyoregen del teu caliu. Hi poso un dit, després l’altre. Un al forat estret. L’altre, al cau emboscat. I no hi entra sol aquest. Si no amb dos més. Allí comença un vaivé nocturn que el dit gros, aquest cop exclòs del joc, es mira de fora estant. Sóc presoner del teu reialme. I els meus dits beuen a pleret dels teus sucs.

Les dues noies, m’observen. L’una li té el pit a la mà de l’altra. L’altra, la seva mà entre les cames. Sembla voler-me imitar. Em somriuen alhora i em dediquen una besada pregona i càlida, amb llengües goloses que fan de topall una amb l’altra. Això em fa accelerar el ritme. A l’altre costat, una parella de nòrdics segueixen bocaterrosa; distrets a tot, però m’adono que ell mira per sota l’aixella, amb un ull esbatanat. Petri. El teu cos més una simfonia als dits. El teu alè, una fragor als nadius.

Sembla que ja no pots més. Perquè noto que la teva presó m’encalça amb fúria i no em deixa fugir. Una, dues, tres sacsejades, luxurioses, inclements, indòmites. I te’m desfàs a les mans. Obres per fi els ulls. Un somríure franc en la mirada. I et trobes amb la meva que t’acull. “Mai abans...”. És la teva illa. El petage... Espero que em deixis tornar”. “Ha, ha, ha, ha”. Tens un riure badívol, franc, obert. “Em portes ...” Sembla que una llàgrima et cau per la galta. Però no. És el darrer raig de sol que t’enlluerna els sentits. T’incorpores de cop. Em beses apressadament als llavis, quasi imperceptibles. “Sí, tens gust a fruit de bosc. T’alces del tot. T’observo de sota estant, les cames creuades i un somrís als llavis. Et gires i m’ofereixes la mà. “Véns?” “Ara et segueixo, avançat”. “T’espero. No tardis” I surts, en una cursa breu, irisant, cap a l’aigua. Les gavines s’apropen a la costa en vols rasants. Sembla com si el quadre de la tarda s’hagués de perpetuar en aquesta hora. No hi ha cap més soroll, cap crit, cap remor que trenqui l’aire, més enllà del teu braceig.

Comença a fer fred a la badia.

______________________________

Ella va nadar una estona. Mar endins. I en girar-se per saludar el seu company ocasional no el va saber veure. Va tardar una estona en retornar a la sorra; gaudint, feliç, trèmula encara, pels darrers espasmes. Hagués volgut menjar-se, golosa, agraïda, el seu sexe dins l’aigua. Però ell no venia. Va nedar lentament fins a la riba. En arribar on era la tovallola, ni rastre d’ell. Va mirar a un cantó i altre. “Heu vist el noi que hi havia aquí abans?”. Les noies que eren prop seu li van respondre amb un gest d’estranyesa, d’incomprensió, alçant les espatlles. El seu massatgista havia desaparegut.

Perquè havia hagut algú realment?

Ja a casa, desant els estris de platja, va tenir la certesa del fet. Al cul del cistell, sota el paquet de tabac, s’amagava un petit llibre de poesia, les planes girades per la humitat. “Encara les paraules, de Joan Vinyoli. No podia haver vingut sol allí! Així doncs...

I havia una marca en una pàgina, amb un vers senyalat, "Al mig de la badia"

"No inverteixis en causes
perdudes: no recordis els dies
de la felicitat
bevent, ulls aclucats, la llum,
al mig de la badia,
pres en un cercle
de passió.

(...)

Però el clar de la mar, el guspireig
de l’escuma, els blancalls.
i sobretot una precisa
manera de comunicar-nos
per les metàfores
dels grans poetes i una certa
vida indigent tornant-se foc,
cremaven l’aire destruint, imperceptiblement,
l’ordre establert.”

A la coberta va llegir la solució. “Per una tarda encisadora a l’Illa Roja. No oblidaré la teva olor a tarongina. Desitjo que t'agradés el massatge. El veí”. I a sota, un dibuix, talment un gargot fet apressadament. No. No era una signatura. Era... sí, el perfil d’una sabata. Petita.

Una sabateta. La seva.

4 d’agost del 2007

Relats conjunts: "Le chat noir"



—Malaguanyada…
—La coneixia, comissari?
—Qui no coneix l’Yvette! Les millors mamades de Montmartre! Tu ets nou, per aquí, oi?
—Esperem el jutge?
—No caldrà. Ja et dic jo el que ha passat…
—Per la carta ho diu?
—Per la carta i perquè conec la mossa...
—Puc?
—Faci...

“Benvolguda Yvette,

El destí té viaranys impensables, oi? Ahir érem sopant plegats i avui ja sóc lluny. Molt lluny. D’aquí i de tu. Per sempre.

Saps que mai he desitjat ningú tant com tu. Mai has tingut ningú tan fidel com jo. He menjat a pleret de les teves mans; m’he alimentat dels teus ulls, del teu riure; m’he embriagat cada nit amb el teu ball. Només respirava l’aire que tu abans havies expel·lit. Has estat mirall i destí. I ho sabies. Vaig tocar l’infern i el cel alhora, i vaig deixar que m’abandonés l’ànima en aquell tuguri de la rue Víctot Massè... He fet en aquest temps actes que farien horroritzar els de casa; els meus amics. Si em encara em queda algun... Fa ja..., sis mesos? Sis mesos, sí; d’aquella primera nit. Et vaig esperar a la sortida de l’espectacle, recordes? Vam anar de cau en cau, buidant ampolles d’absenta i pastis. I vaig acabar bevent al teu sexe un nova albada. Ja era en la teva xarxa de prestidigitador. Sis mesos baixant sol als abismes. T’estimava, sí. T’estimo i t’estimaré encara. A l’infern o allà on siguis.

Per això no vaig poder sofrir la veritat. Si que em quedava algú bri de dignitat el vaig perdre la nit que t’anares amb en Paul, en Henry i en Vicent, i jo allà, palplantat, sota una pluja inclement. com un gos. Pitjor que un gos; perquè ni els amos més miserables tracten així les feres. Te’ls vas fer aquella nit als tres, oi? Per tots els teus forats...I quan durava això? Vaig perdre la dignitat perquè enlloc d’apallissar-te com hauria de fer un home vaig deixar que allò durés. Era carn de segon plat. Què dic? Era olla de pobre, afamat només amb les restes. L’honor? Ja ni recordo haver-ne tingut. I el senderi, fa temps que el vaig entaforar entre les teves cuixes. Només era un cos errant rera la teva estela. Però ja no he pogut més.

Si tot Montmartre n’era ple! Que en vaig ser d’ingenu, de barbamec, d’imbècil! No eren tan sols ells. Era tothom! Fins i tot el malgirbat aquell d’en Lautrec! Una desferra humana et corprenia més que jo! Tothom ho sabia i en feia mofa! Si sovint el comissari de policia se’m rifava a la cara “A quant va avui el petricó de llet?” I jo sense adonar-me de res...

Per això vull que sapigues que me’n vaig d’aquí. Ni valor tinc per dir-t’ho a la cara. Ni tu ganes d’escoltar-me. Ets lliure. Ho sóc jo. Fins sempre.

PS

Tan sols et demano que et quedis en Noir. Fa dies que deu estar sol al pis, sense menjar. En Claude té les claus. Ell t’hi acompanyarà. Ves-hi avui mateix. Ni que sigui pels bons temps, fes-me aquest darrer favor; si mai me’n vas fer cap.

—Està clar, oi comissari? Ella s’ha matat en adonar-se que ell sabia la veritat i l’ha deixada.

—La Yvette? Matar-se? Per un desengany? Tu ets un passerell... Les de la seva classe, són capaces de matar la seva mare que no deixar-se prendre un anell.

—Així, doncs...

—Mira-li els llavis...

—Hi té escuma seca...

—I l’olor?

—Sembla...arsènic! ...Així, doncs, ve al meu terreny!

—Passerell... —i allargant-li un paper rebregat—Tingui, llegeixi.

—I això, d’on surt?

—No sent miolar un gat? Doncs de dins la cambra... al fons.


Malvolguda Yvette,

No sé si tindrà temps de llegir això. En Claude tenia ordres estrictes de no donar-te l’escrit fins haguessis pres l’ampolla d’absenta. No t’haurà costat gaire. Cada nit acabaves en tres si t’ho proposaves. Li vaig demanar que abans et fes l’amor, salvatgement, en honor meu. És patètic, oi? Com jo. Ell és l’únic amic que tinc. Sé que només ho és pels diners que li passo. Els deu mil francs que li vaig donar i els vint mil que trobarà dins la meva jaqueta li hauran fet el pes. Evidentment, no es diu Claude. Però això a tu tant et fa. I a la policia els farà anar de corcoll. Malparits! Venies per això també, tu, oi? Tindrà diner suficients per fugir i no ser trobat. T’ha deixat llegir la primera carta i t’haurà acompanyat al pis, amb l’excusa de recollir el Noir. Haureu rigut, haureu begut, i t’hauràs agenollat davant seu per menjar-li la cigala com m’han dit fas amb tots... No m’importa. Tan se val. Serà el darrer que mengis. Ja et crema per dins? Et fa efecte? Aviat no podràs suportar el dolor... No cal que cridis. Ni obris finestres. Són travades per fora. Com la porta amb clau. Al bloc no hi ha ningú i, segurament, el dolor t’haurà tombat per terra. Ni parlar pots, oi? Per això quan en Claude ha sortit, no era per anar a buscar menjar. T’ha fet anar a la cambra. I ha fugit. Amb els diners. I la meva venjança.

Em veus, oi? T’esperava. Ho deuries haver suposat. I amb tot, has vingut. Serà el teu darrer acte d’amor: veure’m aquí, mentre et consumeixes i renegues de mi. D’amor o d’odi. Que sempre s’ha dit que entre tots dos pengen d’un fil fràgil que els separa. Un fil tràgic, el nostre. I jo els he tocat ensems. Tot just fa unes hores quan era dins teu. El meu darrer acte d’odi l’he volgut viure tot sol. Per compartir-lo amb tu després. Absolutament plegats. Per sempre. Podrint-nos a l’infern.”


—I doncs? No entenc res...

—Entri, passerell, i miri dins...

Sobre un llit rònec, lligat pel coll de la biga mitjana, hi penjava el cos d’un home jove; blanc de pell, amb una estranya ganyota als ulls i un somrís beatífic als llavis. La seva micció humitejava els llençols, que un gat negre, famèlic i prim. olorava insistentment.

Un gat que amb la cua alçada, sortia de l’habitació per anar a llepar la dona que jeia, en posició fetal, enmig el menjador.

En una cambra, unes cames caigudes, giravoltant. En el menjador, miserable, uns cabells trenats, esllanguits al sòl de fusta gastada.

Mostrant, tot dos, alhora, l’aire enrarit de la mort.

---------------------

Una engruna més a l'obra col.lectiva de Relats conjunts

1 d’agost del 2007

De lectura (20) La visita del arzobispo, d'Ádam Bodor

"Por aquellas fechas, Bogdanski Dolina aguardaba todos los fines de semana la llegada del arzobispo Butin y las cámaras de la Provisoria llevaban años acumulando regalos para él."

Angoixant. I inquietant, tal volta.

Vaig fer cas, tard i malament, com sempre, del consell de la Cruella i m’he llegit aquest llibre que fa temps em va recomanar. M’ha sorprès, certament, per com està escrit. Ádam Bodor és hongarès. I el meu coneixement previ d’aquesta cultura i d’aquest país (tret que hi passa el Danubi i s’hi troben els Càrpats) era, zero patatero. Ho segueix essent, però ja puc dir que tinc un hongarès al cabàs.

L’acció transcorre en una ciutat imaginària, Bogdanski Dolina, situada en algun lloc dels Càrpats. Una ciutat ben misteriosa i on no em voldria perdre mai. La governa una casta eclesiàstica, feta de popes barbuts i malcarats; de conductes imprevisibles. Suportats per una banda de fidels guardians armats amb gossos de males puces. Una ciutat que té la peculiaritat d’haver canviat de país d’una dia per l’altre; per mor del desbordament del riu transfronterer Medvegyica que la banyava; que en una nit d’inundacions, decideix sortir-se de mare i deixar-la “a l’altra banda” de la frontera. I d’on molta gent sembla voler fugir però sempre tornen.

Una ciutat on hi ha escenaris angoixants: la presó d’Izolda, on hi van a parar, a podrir-se més aviat, els malalts del pulmó (¿?) i altres elements no grats a l’autoritat (com el doctor Vidra), malvivint en barracons de fusta i sotmesos a les inclemències meteorològiques i les pedregades dels seminaristes; en aquest recinte s’hi troba la fàbrica de pintes i botons; el mateix seminari (aquí sembla que tothom vol esdevenir capellà, arximendrita, vicari, arquebisbe o bisbe); els abocadors, curulls de desferres, on hi ha una vida encoberta; abocadors que tenen llum pròpia; els boscos i prats que encerclen la ciutat, feréstecs i llunyans, on s’hi veuen unicorns i galls fers; la Provisoria, on treballa de capellà castrense, el protagonista de la història, en Gábriel Ventuza, orfe, fill d’un contrabandista d’homes que ve al poble tan sols a recollir i endur-se les restes òssies del seu pare (mort en estranyes circumstàncies) perquè el cementiri armeni on reposa serà destruït en breu i, en canvi, s’hi quedarà deu anys.

Una ciutat amb pocs escenaris més: la perruqueria (on viu el narrador, que no té nom), la bodega; l’estació de tren, la tomba al Camiant Desconegut, l’avinguda 22 de febrer (qui de voslatres va néixer aquest dia?). I poca cosa més. I un seguit de personatges que viuen una rutina estranya i assumida, fosca i asfixiant, com la del vicari que es passa cinc anys seguits dormint per aparèixer un bon dia assassinat; la noia que quedà calba per un raig; la perruquera que somia algú sense conèixer-lo, els “homes de la muntanya” que són un rerafons només

I de rerafons, s’ordeix un complot. Però no saps mai ben bé qui ni ben bé com. I un dia, un bisbe mor en un atemptat.

Hi ha una geografia explícita en aquest llibre. Cada escenari evoca un estat d’ànim. És una novel·la feta a força d’entrecreuar cercles. Cercles concèntrics; que es van escurçant o eixamplant a força que avança la trama. La narració té un aire asfixiant. Pateixes. Pateixes molt. Els personatges apareixen i deixen el seu lloc a nous, que després el deixaran uns altres, per retornar a aparèixer els primers altre cop. La tècnica del flash-back pren aquí tota la seva expressió; però el mèrit de Bodor és fer-ho explicant primer l’efecte, després la causa i després la causa de l’efecte. Un pas endavant i dos enrera. I seguir avançant. I sense perdre’t. És com un equip de relleus es va passant el testimoni, però on tot està perfectament calculat. I en el rerafons, un misteri que envolta a Gábriel, el seu origen, la seva feina, el seu futur... Segurament els dubtes de tot un poble.

Evidentment, tota la novel·la és una metàfora en si mateixa. Ja ho veieu. Un gulag imaginari.

I treure’n l’entrellat és cosa vostra. Sapigueu que Bodor (1936) va ser empresonat dos anys (del 1953 al 55) per anticomunista, i va viure a dos països —Romania i Hongria— on definir-se així no era cap broma. Digueu-li això també al txec Kundera.

Tinc al calaix, esperant, El distrito de sinistra, una altra de les seves obres. Però hauré deixar pair el mal de cos que m’ha deixat aquesta lectura. No puc dir que m’hagi encantat. Tampoc m’ha desagradat. El que dic és que no m’ha deixat indiferent. I com que el veí és lent i mandrós, deixo que la seva lectura vagi fent pòsit lentament en les meves neurones per despertar-me un dia dient: “coi, ja sé qui era l’assassí!

I tothom al poble, empolainant-se, esperant l’arribada del bisbe (ara és un, ara un altre) que com, qual Mister Marshal —recordeu la peli del Berlanga?—, no arribarà mai. Com nosaltres aquí a Barcelona esperant l’arribada de l’AVE... fènix i que FECSA-ENDESA tinguin a bé acabar amb les apagades de llum. Ja podeu anar posant ciris al bisbe

Però sempre hi ha lloc cap una fugida final. La que emprèn Gábriel Ventuza .

Però no sé si ell sap que és cap a una nova foscor...

...on jo també m’hi encamino.