31 d’octubre del 2011

De veïns d'escala (21): Adolfo Chapero, agregat de militars sortits de l'armari


El nostre veí, ja de petit, va notar que les seves hormones no anaven pel conducte reglamentari. Quan ho va comentar al pare, un ex-legionari subtinent de la guàrdia civil, va rebre sengles hòsties enmig dels collons. Els seus jocs eren els mateixos que els dels nens de la seva edat, però el traïen les formes: els seus musculosos Madelman (que mai ha abandonat) feien desfilades al jardí de casa, però transvestits amb faralaes o de balladores de can-can de Moulin Rouge; en un pista americana transformada en passarel·la glamurosa a l'estil Dolce&Gabana. Quan jugava a bàsquet es delia per fer el marcatge a l'home. I sempre pel darrera. Els seus gustos musicals anaven des de Luís Mariano fins a Village People, passant per la Concha Piquer en la seva època daurada. Tenia sempre la música de "Fumando espero, al hombre que más quiero" als llavis. Uns llavis que sempre duia fervorosament pintats de roig passió.

Amb aquest gustos declarats va decidir que es voldria passar la vida envoltat d'homes adusts i salvatges, a qui pensava dedicar-se en cos i ànima. ¿I on podria trobar-los si no a la fèrria milícia? Obsessionat per les pel·lícules de gladiadors i romans, creia que en la doctrina castrense es faria un home de cap a peus. Tanmateix, ben aviat es va adonar que com ell n'hi havia a dotzenes de semblants a les casernes; papallonejant a les dutxes o als despatxos; sempre galejant de qui la tenia més grossa.

Que en l'estament militar trobés tants de la seva condició deuria venir dels gustos obscurs d'un general(íssim) que havia practicat BSM amb tots els seus subordinats en uns anys grisos de la història recent del país i que l'autoritat havia silenciat. Un personatges que alguns devots encara treuen en fotos vellutades en processó -normalment a mitjan juliol, o finals de novembre-, en diades d'efervescència patriòtica rància.

"Sóc un home pacífic amb la millor feina del món: engatillo i em deixo engatillar. I sense tirar ni un tret."

Jo, quan el veig, sempre m'arrambo a la paret del replà; no fos cas...


Els altres veïns de l'escala:

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresòl primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè quarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresòl quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon
14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona
15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona
16. Barrabàs Bonfill. ambaixador, setè segona 
17. Marcel.lí No i No, mediador social, primer primera
18. Galdric Col·livert de Sió, assessor lingüístic, sisè segona 
19. Adjutori Castell de Matamoros, defensor de l'embotit, àtic primer 
20. Ramon de  las Heras, catador d'opiacis, quart quarta
21. Adolfo Chapero, agregat militar, entresòl tercera

29 d’octubre del 2011

De lectura (107): Tres cants tristos per Kosovo, d’Ismail Kadare

“Hem estat tan anys a matadegolla per Kosovo,
 i ara uns altres ens el prenen.” (p. 57)

“Per apreciar, cal haver perdut” (p. 71)


Trista lliçó històrica.

Ara fa poc més de sis-cents anys, el 28 de juny de 1389, una coalició de serbis, albanesos, bosnians i romanesos “S’invocà la santa Sèrbia, la gloriosa Valàquia, la immortal Bòsnia, l’Albània infantada per una àguila;...”(p. 33)
fou derrotada per l’exèrcit turc, comandades pel soldà Murat I, en una batalla sagnant, com són totes les batalles.

Els vençuts, humiliats i exterminats en la retirada, fugen en totes direccions, com fan els rapsodes militars Sukerli, albanès i Vladan, serbi; protagonistes d’un dels tres cants del llibre. Ells  no deixen de recordar el fet i duen el dol arreu on passen. Tal com s’ha fet, fins l’època actual, on el polítics nacionalistes d’un i altra regió han volgut dur l’aigua al seu molí, titllant al company d’armes d’aquella batalla com el culpable de la derrota:“...els cants albanesos i les cançons sèrbies eren com la nit i el dia. Sobretot quan es tractava de Kosovo. No podia ser d’una altra manera. Perquè tant els us com els altres l’evocaven com si els pertanyés, cadascun maleïa l’altre sense parar” (p. 56)

Així, el 28 de juny de 1989, en ocasió del sisè centenari de la desfeta, Slobodan Milosevic (personatge d’infausta memòria, conegut com El carnisser dels Balcans), invoca la massacre de Kosovo, aquell cop, arengant contra els albanesos. «Esteu bojos o ho feu veure?», es replicava arreu. «Els turcs estan preparats per caure’ns a sobre i vosaltres repetiu la mateixa cantarella» (p. 23) És difícil trobar en el món una regió on uns fets passats, generin encara odis i tensions, en un territori, Kosovo, anhelat per serbis, búlgars, bizantins, turcs i albanesos. La no tan llunyana Guerra dels Balcans ens demostren com som de salvatges els humans quan ens hi posem. I això, a tocar de casa. Quan hi penso, se’m posa la pell de gallina.

L’albanès Ismail Kadare, Premi Príncep d’Astúries el 2009, amb aquest petit llibre, dóna tremp a la noblesa perduda d’una bella civilització que sembla entossudida a repetir els tics histriònics dels passat; i no aprendre dels errors. Són tres contes explicats per tres veus distintes: els dos rapsodes de guerra; una vella dama bizantina que viu a un castell serbi i el soldà Murat I (que és assassinat pel seu propi fill durant la batalla). Tots conclouen que no poden aturar aquest odi visceral, que no declina, sinó que perviu. “Tan t l’un com l’altre eren presoners del seu passat, però cap d’ells no podia ni desitjava deslliurar-se de les seves velles cadenes.” (p. 59)

Kosovo va assolir al seva independència el 2008 de Sèrbia. Espanya encara no l’ha reconegut oficialment. No cal dir perquè...

Ismail Kadare. Tres cants fúnebres per Kosovo. Ed. Proa. Col. A tot Vnt, 376. Barcelona, 1999; 97 p.

Puntuació: 6,7/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

27 d’octubre del 2011

La desena tongada de les Històries veïnals, en espera... Falta algú?


A veure veïnat...

Ja sé que molts/tes sou lents/es, tímids/des, mandrosos/es i primmirats/ades. Però un encant, tanmateix. Però veig que a la desena convocatòria hi falta gent. I m'estranya... No és que em molesti gens ni mica: amb quatre veïns ja faria el fet; però després, quan siguem famosos, no em vull sentir dir allò de: "Ostres! Si ho hagués sabut...". A més, per ser la desena tongada, tindrem propostes especials. Ah! I si voleu fer profecia als vostres blogs, cap problema: no cobro comissió.

Els/les viciosos/es incorregibles que hores d'ara s'han apuntat a la Desena Tongada de les Històries Veïnals, sou (per ordre alfabètic aleatori), 21 (si m'he deixat algun/a, ja sabeu: quatre crits pel celobert).

1. Andrea
2. Arare
3. Carina
4. Carme Rosanas
5. El tanoca (alias El Paseante)
6. El carallot (alias elveidedalt)
7. Glo.bos 
8. Joana
9. Khalina
10. La meva perdició
11. La RaTeta Miquey
12. Laura T. Marcel
13. Fons d'armari
14. Puji
15. Ricderiure
16. Robertinhos
17. Srta. Tiquismiquis
18. Té la Mà Maria
19. Violette
20. Viu i llegeix
21. Zel

Elles, com sempre, guanyen de carrer...

La ruleta encara roda. Fait vous jeux! Fins el 5 de novembre teniu temps d'inscriure's. El 6 faig el sorteig i el 7, arrencara la cadena dels relats. Si no recordeu les normes de participació (encara no? no pot ser...), les podeu veure AQUÍ  .

Després, tanco barraca.

I bon vent i barca nova.

21 d’octubre del 2011

Anem cap a la Desena Champions Blocaire?


Val. Ja hem acabat la Novena tongada de les Històries veïnals. Ja sé que hem anat molt poc a poc —massa i tot—, però sempre amb bona lletra i curosament. Com ho solem fer els veïns i veïnes de l’escala. I els que no ho són i s'afegeixen, que aquí no fem escarafalls a ningú (bé, si sou del PP m'ho pensaré...). 

Ja vaig publicar el poema conjunt, el Renga veïnal que també en va sortir d’aquesta tongada, fa temps. El recordeu? Ara, a sota, podeu veure el sumari dels sis relats que han sorgit de la ment lletraferida i gens malalta (excepte la meva) dels vint-i-cinc veïns i veïnes que heu participat.

No cal dir com de content n’estic i espero que vosaltres també. Somric. Gràcies a la vostra participació! Sou genials!

I per Tots Sants, -data que ens escau a tots, oi?-, aquí a l’escala, convocaré la Desena Tongada. Collons! He dit “deu”? (de 10, no "Déu"). Això és una data màgica, de dos dígits! Qui arriba a les deu convocatòries? Molts pocs... Caldrà fer alguna cosa original...Hi pensaré. S’accepten propostes, però....

Us voldreu afegir la nova tongada de les Històries veïnals?  S’obre la veda, i la cacera, doncs...

Teniu temps d’inscriure’s fins l’1 de novembre,  després de la castanyada.Com? Doncs deixant un  comentari al post o envaint un emiliu a elveidedalt@gmail.com

I abans del 20-N ja haurem fet els grups; no fos cas que m’agafés una depressió l’endemà de les eleccions  i de la marea blava que s'albira...

PS
I si voleu llegir els relats de la Novena Tongada, mireu i linkeu a sota:

La Novena tongada (maig-octubre 2011)

9.2. Els relats
© Ricderiure, Montse, Té la Mà Maria i Khalina
HV 9/2. El basilisic
© La meva perdició, Arare, Zel, Laura T. i Patrinsky
HV 9/3. Bústies
© Xurri, Puji, Llum de dona, Robertinhos
HV 9/4. L’Altra
© Carme Rosanas, Monyofiné, L'Avi i Carles Mulet
© Filadora, Paseante, Violette i Eli
HV 9/6.  Lerena i Hargis
© Srta. Tiquismiquis, Vida, Elveidedalt, Cèlia i Yaiza


18 d’octubre del 2011

De lectura (106): L’ultim dia abans de demà, d’Eduard Márquez

Post dedicat a una veïna lletraferida, que sovint  ens diu que està viva i llegeix.
 
“Si poguessis tornar a viure un instant
 de la teva vida, quin triaries?” (p. 75)

“El mar cura tos els mals dels homes.” (p. 138)

Descens a un infern.

Sempre he pensat que hi ha dues maneres de fer poesia: escrivint versos i escrivint de forma poètica. Eduard Márquez és dels segons i, en canvi, crec que podria ser dels primers. L’autor és un ebenista del llenguatge, al qual li passa el ribot perquè tot llisqui fàcil i soni (jo diria que el text té sonoritat pròpia, a cops), agradablement. O no és poesia això?:

“Rodona. D’un blanc enterbolit per les flames.
Surto a la terrassa.
L’aigua de la badia espurneja.
Només m’arriben la remor de les ones i el martelleig incessant de les drisses.”(p. 11)

I el fet té mèrit si estem parlant de novel·la. Perquè L’últim dia abans de demà és una novel·la. I alhora, un viatge. Un viatge a un infern interior; un descens lent a una desfeta, la del protagonista, que té la mort—sense voler-ho—, com a companya. En essència, la novel·la explica l’angoixa per la pèrdua tràgica d’un ésser estimat. I del soliloqui construïm tot un tarannà tràgic. “El dolor m’aclapara. Tenyeix cada minut, cada segon, amb una fúria desconeguda fins la mort de la Jana. Intento mirar-lo cara a cara, resistir, però tinc por de no ser capaç d’empescar-me algun motiu convincent per fer el cor fort i tirar endavant” (p. 41). En les novel·les que he llegit de Márquez hi ha poc lloc per a la rialla, la veritat.

Tota novel·la parteix d’un punt d’arrencada. En aquesta, l’autor —confessat per ell mateix— va retrobar un dia a l’avinguda del Portal de l’Àngel un antic company d’escola demanant almoina, fent de rodamón. Aquesta anècdota, que es reprodueix a la novel·la, li va servir per bastir una història d’amors i desencisos. De lluitadors i derrotats. De joia i pèrdua. El cos et queda malmès desprès de girar la darrera pagina.

Hi ha una estructura estudiada en la novel·la. M’he permès un exercici. Digueu-me friki, però la lectura m’hi ha portat inconscientment. He anat datant cada un dels paràgrafs (en total el llibre en té 104) i he anat adjudicant-los un codi temporal, per comptar al final les vegades que cadascun surt referit en la novel·la: el present (en 12 ocasions), el passat proper (en 26),  l’època de la maduresa del protagonista (en 14), el  de la seva joventut (en 27) i el de la seva infantesa (en 19). Veiem com, temporalment, estan equilibrats present i passat. Són més de quaranta anys que s’expliquen en la trama i això, el lector, ho va descobrint a mesura que avança pàgines. Alhora, per més inri frikista, assenyalava al marge, els cops que s’expressava cada un dels personatges que apareix al llibre, per veure el pes global de cada un d'ells: el protagonista  —de qui mai no sabem el nom, per cert—, ho fa en 103 ocasions —queda clar qui és el pal de paller—; en Robert, l’amic, ho fa en 38, la Francesca, l'amiga i amant  ho fa en 23; la Jana, la filla , ho fa en 12; els pares del narrador, en 18; els capellans de l’escola, ho fan en 8; i la Nora, la dona, ho fa en 7. És impossible que Márquez no hagi jugat, com un ebenista, a fer un puzle amb les peces abans d’enllestir l’ordre definitiu. Segur que ha jugat —i ha patit— per trobar l’ordre ideal; perquè aquest novel·la s’ha escrit a força de moltes versions i moltes anades i vingudes al text. No és una novel·la continua a l’ús, i en canvi, té una cadència i una musica pròpia. Imperceptible, però present. L’autor ens fa anar endavant i enrere en el temps sense marejar-nos en excés —la brevetat dels textos ajuda.

Sabem dels records d’infantesa del protagonista, de com es relaciona amb els seu amic Robert i n’acaba depenent; del primer cop que veu una dona nua; les primeres palles; els intents de suïcidi de la mare; la relació amb els capellans pederastes; els contactes amb les drogues; els primers amors; l’aventura de la Francesca, la relació amb la Nora, el naixement de la filla; el desamor, el desencís, la separació, la mort,... Saltem de la infantesa, a la maduresa o a l’adolescència sense ordre preestablert. I en els salts, en les buits que hi ha entre episodi i episodi, construïm la història i el seu desenllaç. La trama es fa a través d’el·lipsis. Del que no es diu. Flashos que el lector connecta mentalment. Potser podríem moure les peces d’una altra manera, però el resultat no seria el mateix. “Potser , ara que gairebé ja no em queda res que m’importi de debò, ha arribat l’hora de fer un pensament (p. 101)

El diàlegs no tenen guions introductoris. Tot l’estil és un; planer, àgil, senzill. També hi ha una música; a voltes expressa amb una banda sonora que acompanya els personatges —que va ser la de tota una generació, la meva per cert— (Patti Smith, The Doors, Bob Dylan, King Crimsom, The Who, Rolling Stones, ..); i la mateixa poesia de la cadència del text de la novel·la. I una poesia que acompanya: la de Gil de Biedma, Leopardi, Rilke,...

La lectura es va canalitzant cap a un desenllaç sabut, però esbiaixat. No importa saber el final. Importa saber "com" són les coses. I per Márquez, que també és un constructor de sensacions, juga a construir-les perquè ens hi apropem a la seva manera. Ensenya fets i amaga d’altres. En la lectura es va perfilant el procés. Perquè en la construcció del procés està la força d’aquesta novel·la. En "com" es fa. En "com" es diu. En "com" es llegeix. En "com" es crea l’atmosfera; no en el que hi ha en ella, no en el que es veu. Jo diria que el pes de la novel·la està en els mateixos silencis que l’autor provoca; com baules etèries que la ment del lector va connectant dins seu. L’”espai silenciós”. Sí: aquesta seria una bella manera de qualificar la literatura de Márquez. Volgudament silenciosa. (Això m’ha quedat rodó, per què negar-ho...). Allà on també és el terreny del lector: el de la imaginació. I això només es pot fer amb la poesia.

Llibre curt però dens, doncs. I intens. I trist. Com un cop de puny a l’estómac. Fred i poètic. Dolorós i auster. Com la vida mateixa. Cent cinquanta planes són suficient per desplegar un univers. Cada vegada fujo més del pèplums novel·lístics, totxos infumables, que solen farcir-ne innecessàriament de palla i palla en la que cauen molts autors ara (d’aquí excusaria el Cabré, el mestre). Márquez domina el ritme narratiu. Bé, diguem que imposa el seu ritme narratiu al lector; però li deixa un marge de llibertat. Això és el que el fa singular.

I ja sabem que un és un vertader escriptor quan hom és capaç de crear un estil. I Márquez el té. Té poesia als dits.


Márquez, Eduard. L’últim dia abans de demà. Ed Empúries, col. Narrativa, 385. Barcelona, 2010, 146 p.

Puntuació: 9/10
Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ


15 d’octubre del 2011

De la carpeta del veí (23): Carta a una (des)coneguda

De l

[...] Mira enrere en el temps... En un temps no molt llunyà, quan va decidir no canviar-la per cap altra. No sap si ella encara n’està convençuda... Sí, imagina que sí. Ell no deu tenir l’eloqüència d’altres, ni la sagacitat d’uns; ni la fortalesa de pocs. De la bellesa ja no en parla, és clar! Però el dubte el neguiteja.

Mira enrere i mira els seus ulls. Uns ulls que no l’esgoten. Que el trasmuden en un mar d’ones vertiginoses. Li diu que van ser els seus ulls el que el van captivar. Bé, els ulls irisosos i els cabells llargs; foscos i rinxolats que duia en aquell viatge a Itàlia. La resta del cos va ser una descoberta posterior... Els pits tendres, les natges voluptuoses, el ventre llis, el sexe enfebrat,... I uns llavis carnosos, goluts. Uns llavis que va besar per primer cop una nit de festa major, recolzats sobre aquell Panda d’inigualable record. Un ulls que veu també en la J. i en el P. No pot negar que són els seus. Un ulls pels quals es manifesta. Un ulls que a vegades l’enceguen i que sovint, no entén què volen dir o li reclamen.

Mira enrere en el temps... Recorda una escena de prometatge en un jardí emboirat. La fonda d’aquell petit poble costaner on van fer l’amor per primer cop, delerosos i neguitosos en la descoberta mútua del cos. I totes les altres nits de sexe franc que vingueren després. I hores d’ara, encara no es cansa. Quant cops haurem fet l’amor, tots dos? Centenars? A quants llocs? Vintenes? De quantes maneres? Mil? S’encén només de pensar que la pot tenir de nou entre les cames. Que el seu penis erecte serà dins els seus llavis. Que el cavalcarà, com genet desbocat encenent la fosca. Que estarà dins seu, cargolant-se amb un desig delerós. Que li demanarà que la prengui pels costats, pel darrera o pel davant. Que li escrigui amb ungles de foc el seu perfil indòmit. Està escrivint aquestes ratlles i s’enerva només de pensar-hi...

S’aixecaria ara mateix i li llivanyaria el cos a besades. I què? És dolent desitjar-se? Fer l’amor és el millor peatge que es pot pagar per estimar. El moment més desitjat és el de l’arrencada. El moment àlgid, el de la mort cega. El moment més dolç, el del crepuscle. La intensitat d’ara no és la mateixa d’antuvi. La seva força, tampoc. Però li assegura que el desig roman indemne. A voltes, la mira en silenci i li avé de pensar encara: “Com és que em va escollir a mi?” La mira i no es cansa de desitjar-la. Sap que va tenir sort de trobar-la aquell estiu del 83, en un carrer estrany, perduda.

Si ara s’atura i es posa a pensar, li vénen moltes imatges al cap. La va buscar i la va trobar, tot i els recels inicials. S’han estimat a ciutat i en els viatges d’estiu quan encara no tenien fills i fugien a l’aventura, oceans enllà. Recorda el primer embaràs; el neguit primerenc i el dia del naixement d’en P., amb aquell ull mig clos, damunt el pit, que la fitava dient “sóc aquí”, mentre els seus es negaven de llàgrimes. I el naixement de la J., anys després, a crits de dolor i alegria. Els nens s’han fet grans. I ells també. Van venir estius salobres que encara perduren. Van venir més viatges i més aniversaris. L’escola. Les malalties i els maldecaps. Estudis i postgraus. Destins temporals i treballs finals. Pèrdues de gent estimada en el camí. Neguit de feines, deures i encàrrecs.

Però ell no parla de fets materials. Parla de l’amor primigeni. Cosit amb puntades de fil d’or i espart. Han tingut encontres i desencontres. Alguna esgarrinxada i desil·lusions. Altres amors i desamors voltant. Ruptures a tocar. Tots dos n’eren víctima i botxí, alhora. I en canvi, van salvar-se del naufragi. Potser anys enrere mai hagués cregut que arribarien  al quart de segle plegats. Tampoc sap si el doblaran. No li preocupa especialment. No li preocupa gens, vaja. Si estan bé, perquè preocupar-se del demà? Però està bé parlar-ne de tant en tant. Aturar el pas i dir-se: “Ei, sóc aquí! Tu estàs amb mi”?  Cal aprendre a demanar perdó quan es necessita.

Suposa que hores d’ara dir-li “t’estimo” és redundant. Però no innecessari. Després de tan temps és agradable i precís. Dir-ho i sentir-s’ho dir. Oi? Li ho diu, doncs i  li ho escriu en majúscules. Li ho diu amb la boca plena i les mans baldes. Demostrant-l’hi cada dia en les petites coses. Li demana si ho vol. Si ella també ho sent així.

Li demana que li ho expliqui ella, ara. A la seva manera. Amb les seves paraules. I el gest.

Tenen tota la nit pel davant.

I alguns anys més, esperant-los.

Voldran? [...]

13 d’octubre del 2011

Premist C@ts 2011: Una ressenya... original...?

Ara mateix no sabria què dir-vos. M'aboco a la barana del terrat. La ciutat m'enamora. Barcelona, m'enamora. Sempre ho he dit. Com vosaltres. Encara que ho digui Irònicament, a voltes. Fa una nit per llegir. Tinc la tauleta de nit plena de Llibre llegits i per llegir, que si cal, devoro amb fruïció i si fa una nit calorosa com avui, ho faig a  la Llum d'un fanalet.  M'agrada la poesia i per això vaig d'un a un altre llibre, com si fos una processó d'Itineràncies poètiques. Quan estic cansat d'encavalcar versos, em miro els contistes que tinc al prestatge, que n'hi ha de molt bons, i miro de trobar edicions de Relats conjunts dels meus autors preferits. I així passen les hores. Fa un ventet de Garbí avui, que m'estarrufa els cabells. Tinc set. Em prenc una copa de cava de Xarel.10 i brindo, amb els estels de companyia, a la salut de tots els que em llegiu. M'agradaria fer-ho amb Raons que rimen o sense motiu. Ho faig en silenci. Amb companyia o In varietate concordia, que dirien els romans, seria millor. Però tots esteu clapant, ja. Tant d'alcohol m'enfosqueix  la vista i veig un paisatge ple d'Onatges. Crec que he d'anar a dormir també... Em miro al mirall i la imatge no enganya. Estic desfet. "Bona nit i tapa't!, em dic a mi mateix mentre em llenço dins els llençols.  Perquè sé que després, al mati, mort de son, Tinc molt mal caure. Vull dir, que tinc mala gaita. Vaig a les palpentes i arrossegant els peus. Dubto si encara dormo o estic despert, fins i tot Si dubto és que sóc, si penso és que sóc. O sigui que em bloquejo. O em bloguejo? Deu ser que estic Bloguejat permanentment, vaja! Abans de sortir de casa, obro la cartera per comprovar que no em deixo la targeta del metro. Em cau un paper a terra. La meva àvia, que era una enamorada dels animalets em va deixar una estampa amb El porquet de Sant Antoni, que sempre duc al damunt i que mai oblido, ni  quan surto de viatge i poso al fons de La meva maleta. Precisament en un d'aquest viatges que vaig fer el mes passat, vaig conèixer la Maire, la blocaire. Me la trobo sovint al replà. L'altre dia, precisament, vaig ensopegar a la seva escala amb un llibre que era a terra, prop l'ascensor: era el Blog de l'Assumpta, una altra veïna del replà. Li vaig deixar a la seva veïna del costat, per quan la veiés. És una noia jove, anglesa, acabada d'arribar, que parloteja el català a mitges. Quan li vaig dir que era el dietari personal de la seva veïna, em va somriure.  "The lost art of keeping a secret", em va dir a cau d'orella. No sé si se'm va insinuar o què... Com que no entenc gaire l'anglès, no vaig fer cabal. Vaig sentir un miol rere seu. Dos felins s'arrambaven als seus peus. "Two c@ts!", li vaig dir. "Do you like  the animals?" , em va dir? "M'agrada més amanyagar-los....". "Doncs come on i amanyaga'm...".


I tot això perquè ho explico. Doncs resulta que anar a llogar ahir a la nit un esmòquing que m'anava curt no va ser debades. Ahir es va celebrar la Gala Cat's 2011 i mira per on, vaig sucar. Vull dir, que vaig dur-me'n algun premi. Just quan sentia nominar al meu nom a la categoria de bloc originals (a tot li diuen original, ara), em va agafar una pixera que va fer que em retirés als reservats. En retornar al seient, resulta que algú va pensar que em mereixia el segon premi. Per sort, hi ha hagut més gent intel.ligent i li han donat el primer premi al Sr. Tinc (no sé què té ben bé), però veig que te un Mal caure que fa espetegar de riure, a cops.

He anat a parlar amb l'organització i em comenten que no, que això del premi no desgrava a Hisenda ni serveix per lligar més a la barra de la discoteca... Però, què collons!  Ben content que estic i amb orgull el poso a la barrera lateral del blog.

Mercès a veïns i veïnes (i blocaires diversos/es) que heu votat per aquest humil ciutadà de Blogville.  Teniu cava i pastes al replà! I si m'aboneu la factura del pàrquing, sereu ben recompensats!

GUANYADORS PREMIS C@TS 2011

C@T REVELACIÓ

C@T DIVERTIT
2n premi: Irònicament

C@T COMUNITARI
2n premi: c@ts

C@T CATALANS AL MÓN
1r premi: BloGuejat

C@T CULTURA
2n premi: Raons que rimen

C@T ENTRETENIMENT
1r premi: Xarel-10
2n premi: Relats conjunts

C@T VISUAL
1r premi: La meva maleta

C@T OPINIÓ
1r premi: Ara mateix

C@T ORIGINAL
2n premi: Malerudeveure't

C@T LITERARI
2n premi: Onatges

C@T REFLEXIU

C@T MISCEL·LÀNIA
2n premi: Garbí24

12 d’octubre del 2011

Gala virtual dels Cats 2011

Potser no serà com una altra Gala de premis virtual que vam fer a Blogville fa un temps, però jo ja m'he llogat un esmòquing de segona mà (que em ve gran) i duré quilos de crispetes per anar llençant als presentadors i a l'auditori aquest dimecres 12 d'octubre (una data que té inri) a partir de les 21.45 h (ja podria ser rodona)... En fi, ens veiem ala cerimònia dels Premis Cats 2011 ! I que santblogger ens agafi confessats...

10 d’octubre del 2011

La frase de la setmana (tretze)

"La història es pot viure més intensament llegint una novel·la que estudiant un tractat"

(Jaume Cabré, a Sapiens, 109; octubre 2011)

Ben cert. Més i quan si està ben escrita, és clar. En l'allau de novel.les històriques que ens engoleix a les llibreries, hi ha de tot... Aquesta del Cabré, Jo confesso,  la posem a la llista de la tauleta de nit i ja arribarà quan hagi passat la voràgine. Però la frase m'ha agradat. I això que un és historiador...

7 d’octubre del 2011

De lectura (105): El somni de Farringdon Road , d’Antoni Vives

“La lluita a vida o mort és el preludi mateix de la mort,
perquè no hi ha possibilitat de donar espai a sentiments humans,
 que són els sentiments generadors de més vida.” (p. 310)

 “Cent metres los separaven.
Són les maleïts cent metres que no deixen res pel mig” (p. 100)


Èpica amorosa amb rerefons bèl·lic.

Pau Capdevila és un advocat que ajuda a sortir de la presó als treballadors cenetistes immersos en conflictes sindicals o polítics. No és un home compromès amb cap causa més enllà d’un sentit ètic de la justícia. Però els fets que haurà de viure el faran prendre partit decididament per un bàndol i per una opció de vida. El seu amic Joan Riera és un cenetista confés que treballa a la fusteria del seu oncle, l’únic familiar viu que li queda en Pau i que li ha fet de pare i mare. Som a inicis de l’estiu del 1936 i la ciutat de Barcelona viu moments àlgids, previs a un conflicte bèl·lic que tothom preveu però que ningú sembla voler creure. En Pau agafa una tuberculosi i ha de retirar-se a un balneari de la Garriga per refer-se. Allí coneix en Damià Sampol, un escriptor que serà clau en la seva vida els anys venidors. En Damià li presentarà figures cabdals de la literatura catalana del moment: Carles Riba, Joan Sales, Josep M. de Sagarra...

Com que al balneari s’avorreix, el seu amic Joan se l’enduu a fer repòs al seu poble, Vilalba dels Arcs. Allí coneixerà la Marta Soler, pubilla de la casa Rubies, d’ascendència carlina, amb qui s’enamoraran. La tragèdia està servida: l’amor entre un advocat pelacanyes i una filla de casa bona és impossible. La paràbola de la seva relació impossible esclata al moment que esclata la guerra civil. “La veritat i la mentida s’amotllen a allò que un espera que siguin” (p. 138). La lluita per tirar endavant aquesta relació de parella —amb l’oposició evident de la família— enmig del conflicte bèl·lic serà l’eix de la novel·la. Una novel·la que ens duu a diferents escenaris del combat i de la rereguarda: Saragossa, Bujalaroz, Barcelona, Vilalba dels Arcs, Madrid,... Tot, amb aires d’epopeia.

L’originalitat de la trama està en que els diferents personatges es connecten amb un tercer, en Damià, a qui la Marta no coneix directament. És com una metàfora de la impossibilitat de la comunicació entre els dos bàndols enfrontats.  “Lo més fotut és que en este temps los grisos són inútils, amic meu, i jo m’hi vaig trobar empantanegat” (p. 100). La Marta queda reclosa en una Saragossa d’ambient asfixiant, plena de capellans, militars i dones menjaciris. En  Pau comença un periple pels fronts de batalla. Primer amb els anarquistes (el seu do de llengües el permet entrar al servei de Durruti, com ajudant de premsa) i després, fugint d’aquests que l’acusaran de traïdor, integrat en una unitat de les brigades internacionals (transformat en l’albanès Viktor Rama). Sigui com sigui, aconseguirà mantenir un contacte epistolar amb la seva estimada que s’haurà d’adaptar a la situació que la té presonera. “Jo en canvi, m’havia ficat en la guerra perquè si, sense pensar-hi.  Havia mort un home  Barcelona, havia estat al front d’Aragó i ara servia a les ordes de la gent que jo suposava havien mort el meu oncle. [...] Jo només havia estat mogut pel desig de recuperar la Marta, pel desig d’obviar la guerra.” (p. 187)

L’autor és un polític posat a novel·lista. No se n’ha sortit malament, el noi; tot i que abans ja s’havia estrenat escrivint tres assaigs de caire polític. El millor de la novel·la? La descripció de l’ambient del front, especialment l’episodi de la batalla del Jarama. El pitjor? Les llicències literàries forçades que li fan fer algun gir realment rocambolesc. Però en literatura, tot és possible.

Hi ha escenes poc creïbles en la trama,  com l’encontre quasi miraculós del Pau i la Marta —ja casada amb en Lluís, el seu pretendent de tota la vida; o l’enfrontament final entre aquest i el mateix Pau, a tret de fusells, a pocs metres de la casa de Vilalba on ella es troba. Són  llicències novel·lesques. Perquè l’essència de la trama és l’objectiu que persegueix Vives: mostrar que en una guerra, més que els ideals abstractes, el que importa és el compromís de les persones. I com entre aquests, el sentiment de llibertat és inalienable al de la dignitat. “Espanya era la porta d’un demà just, que era l’inic de a batalla definitiva per la llibertat” (p. 229)

És evident que al llarg de la novel·la se citaran personatges històrics que van tenir algun paper rellevant en la comtessa. Durruti, entre els faieros i  a qui l’autor, mancat d’una versió oficial dels fets, dóna un reinterpretació “literària” de la seva estanya mort a la Ciutat Universitària de Madrid el febrer de 1937; el comandant de la guàrdia civil. Escobar, peça clau de l’aixafament feixista a la Barcelona del 18 de juliol; el poeta Carles Riba i Josep Maria de Sagarra; intentant posar-se a la pell d’aquell insidiós narrador; el periodista Josep Maria Planes, mort per extremistes de la FAI a l’inici de la guerra; el compromís pessimista de Joan Sales (llegiu-li Incerta glòria; si voleu tenir una impressió de primera mà del que va ser la guerra i la postguerra en aquest país); la periodistes Simone Weil o Emma Goldman, que van ser al front de l’Aragó; escriptors com Hemingway o John Dos Passos; brigadistes com  Regie Saxton, metge nord-americà inventor d’un mètode ràpid per fer transfusions sanguínies, i tant d’altres.

Antoni Vives ha volgut abastar en una mateixa novel·la una triple objectiu: fer parlar en veu pròpia les diferents opcions que es van coincidir a la guerra: la dels franquistes, la dels republicans i la dels que van venir de fora a lluitar (la de l’esperit de Farringdon Road, el centre de reclutament anglès a Londres). Vives s’ha documentat sobre la naturalesa i el modus operanti de les Brigades. Hi ha anècdotes, fets i noms que ho corroboren.

La guerra civil és una guerra interior dels mateixos personatges principals: la Marta i en Pau; i la constatació de l’absurditat de no saber torbar espais de coincidència entre els radicalismes. És també el lloc on el supervivents nats troben els seu espai per imposar la seva llei per sobre la vida dels altres. El personatge de Justo Bueno (primer un pistoler faiero, després policia psuquero del SIM, i transmutat falangista després de la guerra), n’és l’arquetipus. “Quan l’odi domina l’escena, la immunitat es fa senyora” (p. 53)
La història està plena d’aquest personatges. Tots ells; agnòstics, idealistes, militants, il·luminats, arribistes, ... es mouen en “els cent metres de distància” que separen les trinxeres d’un i altre bàndol, com eren els cent metres els que separaven els casinos dels senyors i dels republicans als pobles i ciutats d’abans de la guerra. Una distància inabastable per als esperits lliures. I en aquest cent metres hi van morir milers de persones.  I alguns van venir per lluitar per  l’esperit de llibertat de Farringdon Road. “El vostre somni és la llibertat, que vol dir, la dignitat” (p.426).
I el de tot un país rere seu.


Vives, Antoni. El somni de Farringdon Road. La Magrana, col. Les ales esteses, 285. Barcelona, 2011;473 p.

Puntuació: 7/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ