31 de desembre del 2011

Les lectures ressenyades del veidedalt


Relacionem aquí les ressenyes literàres fetes fins al moment al blog Malerudeveure't amb els seu enllaç pertinent. Bona lectura!
01. Lolita Bosch. Qui vam ser
02. Emili Rosales. La ciutat invisible
03. Alfred Bosch. Inquisitio
04. Isabel Clara Simó i Isabel Segura. Ruta de dones
06. Ford Madox Ford. El bon soldat
07. Italo Calvino. El baró rampant
08. Haruki Murakami. Kafka a la platja
09. Julià Guillamon. La ciutat interrompuda
13. Almudena Grandes. Atlas de geografia humana
15. Ryszard Kapuscinsky. Ében
16. Isabel-Calra simó. El caníbal
18. Joan Margarit. Casa de misericòrdia
19. Khaled Josseini. Cometas en el cielo
20. Ádam Bodor. La visita del arzobispo
21. Imma Monsó. Un home de paraula
22. Pere Rovira. L’amor boig
23. Josep M. Huertas. Mites i gent de Barcelona
24. Lluïsa Forrellad. Foc latent
25. Martí Gironell. El pont dels jueus
26. Sebastià Alzamora. La pell i la princesa
27. Pons Ponç. Salobre
28. Josep M. Planes. Els gànsters de Barcelona
29. José Saramago. Ensayo sobre la lucidez
30. Mònica Zgustova. La dona silenciosa
31. Juli Vallmitjana. La xava
33. Mercedes Abad. El vecino de abajo
34. Miquel Bauçà. Carrer Marsala
35. Haruki Murakami. Tokyo blues
36. David Madí. Democràcia a sang freda
37. Jaume Cabré. Les veus de Pamano
38. Noah Gordon. El celler
39. Montserrat Abelló. Memòria de tu i de mi
41. Paul Auster. Trilogia de Nova York
42. Vicenç Villatoro. La ciutat del fum
43. Toni Ibañez (coord.) La catosfera literària
45. Philip Roth. Elegía
46. Manuel Baxauli. L’home dibuixat
47. Sebastià Sorribas. Barri xino
48. Tracy Chevalier. El azul de la virgen
49. Marc Pastor. La mala dona
50. Neus Arqués. Un hombre de pago
51. Enrique Vila-Matas: El mal de Montano
52. Joan Miquel Oliver: La misteri de l'amor
53. Susanna Rafart: Baies
54. Carlos Ruiz Zafón: El juego del ángel
55. Jesús M. Tibau: El vertigen del trapezista
56. Carles Catell. I...
57. Paul Auster: El Palau de la Lluna
58. Francisco Madrid: Sangre en Atarazanas
59. Neus Arqués: Una mujer com tú
60. Josep M. Fonalleras: August&Gustau
61. Josep M Fonalleras: Avaria
62. Marc Pallarès: Ulls verds
63. Elisabet Parra: La Barcelona calenta
64. Imma Monsó: Tot un caràcter
65. Alfred Bosch: Les set aromes del món
66. Paolo Giodiani: La solitud dels nombres primers
67. Muriel Barbery: L'elegància de l'eriçó
68. Faïxa Guène: Mañana será otro día
69. Joan Olivares: Pell de pruna
70. Quim Monzó. Mil cretins
71. Carson McCullers. El cor és un caçador solitari.
72. Alicia Gimenez-Barlett. El silencio de los claustros
73. Jordi Puntí. Ànimes tristes
74. Nigel Barley L'antropòleg innocent
75. Vicenç Villatoro. La dona a la finestra
76. Neus Arqués. Marketing para escritores
77. Júlia Costa. La descomposició de la llum
78.  Marina Lewycka. La petita història dels tractors en ucraïnès
79. Scot Fitzgerald. El extraño caso de Benjamin Button
80. Marjana Satrap. Persépolis
81. Henning Mankell. La quinta mujer
82. Roberto Bolaño. El gaucho insufrible 
83. Carles Soldevila. Fanny 
84. Antoni Tabucchi. Rèquiem 
85. J.M.G. Le Clézio. L’africà
86. Henning Mankell. Zapatos italianos
87. Pons Ponç. Nura 
88. Mònica Zugstovà. Jardí d'hivern
89. Primo Levi. Si això és un home
90. Jordi Coca. La noia del ball
91. David Martí. Les bruixes d'Arnes
92. Daniel Glattauer. Contra el vent del nord 
93. Use Lahoz. Los Baldrich 
94. Delphine de Vigan. No i jo
95. Bernardo Atxaga. Siete casas en Francia
96. Llucia Ramis. Egosurfing
97. Arnaldur Indridason. La mujer de verde
98. Marius Torres. Poesies i altres escrits 
99. Àfrica Ragel. La moneda del malfat
100. Jesús M. Tibau. Una sortida digna
101. Xavi Casinos. Tren de venganza
102. Barry McCrea. Literati
103. Cesare Pavese. El bell estiu
104. Javier MArias. Corazón tan blanco
105. Antoni Vives. El somni de Farringdon Road
106. Eduard Màrquez. L'últim dia abans de demà
107. Ismail Kadare. Tres cants tristos per Kosovo
108. David Castillo. El cel de l'infern
109. Javier Pérez Andújar. Todo lo que se llevó el diablo
110. Jordi Puntí. Maletes perdudes
111. Ferran Torrent. Espècies protegides
112. Arturo Pérez Reverte. El Asedio
113. DD.AA. Il·lusions i incerteses

114. Alessandro Baricco. Emmaús
115. Bernardo Atxaga. Esos cielos
116. Juan Gabriel Vásquez. Los informantes
117. José Saramago. El viatge de l'elefant

Petjades veïnals


Ara que acaba l'any i us desitjo el millor pel que ve, unes amigues m'envien un enllaç molt adequat per aquestes dates. Bé, és adequat tot l'any; però el consumisme que ens envaeix per Nadal i Reis són un pretext idoni per pensar-hi; especialment en època de crisi.

Visiteu aquest blog  http://consumaccio.blogspot.com/ i participeu en una reflexió col·lectiva! És ben cert que les nostres accions deixen petjada. Si vols calcular la teva petjada ecològica, pots respondre l'enquesta. Jo ja ho he fet i déu-n'hi do! I aixo que gasto un 41 de peu!


I feliç i blocaire 2012!


Ens veiem al replà, eh?

29 de desembre del 2011

Vamos a por todos ustedes...

Apreciados convecinos y convecinas:

hemos dejado en el apartada de comentarios del post anterior la resolución del juez a todas sus suplicatorias. Les recomiendo que lo lean atentamente y váyanse buscando abogado, si es que encuentran a alguien con humor que los defienda.

Ya se lo  dijimos a todos hace años: "A quien a mal árbol se arrima..."

Blogville, 29.12.2011

Firmado:

Respecio Liañez, fiscal intructor del caso

28 de desembre del 2011

Ho sento, però he de plegar... Gràcies per tot, i fins sempre!

De nuestro corresponsal en Blogville (28/12/2011)

Con la detención, anteayer lunes, del veidedalt, se ha puesto fin a uno de los casos más largos y dificultosos en su resolución policial en nuestro país. Con el acusado, ha caído toda una trama de tráfico de estupefacientes, blanqueo de dinero negro, falsificación de lotería de Navidad y cría de marihuana en terrazas particulares. Ha sido necesario que cuerpos especializados de la guardia civil, policía nacional y mossos de escuadra intercambiaran información reservada para que, después de tres años de cerco al que parece ser cabecilla de una banda de internautas a nivel estatal, pudieron entrar en el piso del veidedalt y detenerlo. En aquél momento se encontraban en la residencia, seis jóvenes acompañantes, comprendidas entre los 18 y 54 años —ninguna de nacionalidad extranjera por cierto—, implicadas en lo que parecía un rito satánico-espiritista. Aunque ellas aseguraban ser vecinas del acusado, la policía sospecha que pertenecen a un mercado de señoritas acompañantes de lujo. “Había velas encendidas, símbolos masónicos, pinturas obscenas, jacuzzis en marcha y juguetes eróticos a cada rincón. Todo olía a sándalo y una música suave invadía cada habitación”, ha filtrado off the record el comisario-jefe a cargo de la operación.

Al acusado se le imputan además, sendos delitos de cohecho, suplantación de personalidad pública, falsificación de documento mercantil y allanamiento de morada. “Tenemos pruebas que entraba en las casas ajenas a altas horas de la madrugada, especialmente dónde se alojaban mujeres solas. En otras ocasiones se hacía pasar por cobrador del gas”. Interrogado durante más de quince horas desde la noche del martes, ha  sido puesto a disposición judicial con cargos y sin fianza.  Se ha obrado en su poder abundante documentación falsa, drogas blandas y tarjetas de crédito y de metro adulteradas. También poseía las obras completas de El Jabato y Hazañans bélicas. El acusado se negaba a prestar declaración sin la presencia de su abogado; el mismo, por cierto, que llevó la defensa de los casos Malaya y Palma Arena.

Fuentes policiales han confirmado a este diario que no descartan que se ordenen nuevas detenciones en la causa —que ya acumula varios tomos— en las próximas horas Se habla de un centenar largo de sospechosos que bajo nombres ficticios o simulados mantienen sendos blogs en la red. “Los pinchazos en sus móviles y correos electrónicos nos permitirán llegar hasta el fondo del asunto. Como dice nuestro rey, nadie va a quedar impune”, asegura la misma fuente. Por ello, se ha establecido una discreta vigilancia en los diferentes pisos y rellanos que la mafia vecinal tiene establecido en el barrio de Blogville. “Utilizan códigos secretos que dejan en comentarios crípticos en la red, con el agravante de escribirlos en catalán”.

Fuentes no oficiales han hecho llegar a la redacción que el acusado está negociando una rebaja en las penas que se le imputan a cambio de información confidencial: “El Paseante es el lazo de unión entre la mafia búlgara y la de trata de blancas china. Yo sólo soy un cabeza de turco, totalmente inocente”, afirmó delante el juez.

Acerca de las devotas de la banda, la policía opina que "Creemos que fueron engañadas, con promesas de trabajo, ascenso social y reconocimiento literario que no existía ni podía ofrecer.” El veidedalt las  obligaba a dejar comentarios favorables en su blog y, se supone, que a cambio de algún favor de tipo sexual, difundir obscenidades sobre un tal Fra Miquel, Gatot,  Robertinhos, Xexu o Puji; que se consideran ex-miembros convictos de su banda delictiva. Sus alias no dejan lugar a dudas. Seguramente van armados y estan considerados como altamente peligrosos.
Concerniente a la estafa de divisas y blanqueo de moneda, el juez instructor  concluye que las entradas y salidas de dinero en las cuentas que el veidedalt tiene abiertas a nombre de las filiales Malerudevure’t  y MaleruveïnesFC, en Suiza, las Seycheles y Gibraltar, se produjeron, según Hacienda, entre 2006 y 2009, momento álgido en que individuos sin escrúpulos como él, alentaban a jóvenes incautos de ambos sexos a crear blogs en la llamada catosfera literaria; sin lugar a dudas, una de las más severas amenazas en el orden social establecido en nuestro país. El virus es de tal magnitud que la policía se considera incapaz de abordar el tema sin usar la violencia: “Propondremos al nuevo gobierno del PP que prohíba la existencia de blogs contestatarios, subversivos y soezes”.
 
Se espera que en las próximas horas sea puesto de nuevo a disposición judicial para nuevos y más intensos interrogatorios, con careos a otros miembros de la red. Seguiremos informando.

27 de desembre del 2011

Un país de voluntaris?

[Un nou article del veidedalt al Diari Gran del Sobiranisme]


L’any acaba; i entre moltes celebracions (algunes bones i d’altres, llastimoses), el 2011 ha estat l’Any Europeu del Voluntariat. Podríem parlar molt d’aquests col·lectius a casa nostra. Catalunya és un país on l’esperit participatiu i de col·laboració ve intrínsec en el nostre ADN. No descobreixo res de nou ni cal penjar-se més medalles de les necessàries. A altres llocs de l’Estat espanyol també en trobaríem a manta de propostes solidàries. Però és difícil trobar a Catalunya un municipi del país que no tingui un col·lectiu organitzat de gent: un centre excursionista, un grup sardanista, una coral, un grup casteller o geganter, un grup de la Creu Roja, una entitat artística o literaria, un grup de suport a discapacitats,… I en molts d’ells trobem gent que cedeix part del seu temps gratia e amore, tan sols per l’íntima satisfacció de sentir-se útil als altres i, a més, fent un servei de qualitat. Trobem grups de voluntaris per tots els gustos i de tota mena. Per citar alguns exemples, trobem grups de voluntaris d’Acompanyament i allotjament a familiars de malalts desplaçats, de Contacte amb empreses vinculades a Àfrica, de Lleure de les persones amb discapacitat psíquica i física, d’ Acompanyament a gent gran, de Suport i acompanyament a Taller Ocupacional, de suport a la Immigració, de Traductors i correctors de català i castellà, de suport al Lleure per persones amb discapacitat intel·lectual, de Suport a familiars de malalts d’Alzheimer, d’ Informàtica per a Discapacitats Visuals, de Suport a l’alfabetització informàtica, d’ajut a Persones sense llar, d’Ajuda als afectats pel trastorn límit de la personalitat, d’Atenció socioeducativa a domicili, de Suport a familiars i afectats per anorèxia, bulímia i altres trastorns alimentaris, d’Acompanyament hospitalari, de Voluntaris/es per realitzar la prova ràpida de detecció d’anticossos del VIH/Sida, de Casals d’estiu , de Lectura per a l’èxit educatiu; … En fi, un munt.

Impulsat per la Direcció General de Política Lingüística i gestionat territorialment pels Consorcis per a la Normalització Lingüística (CLN) —que per cert, ja han fet més de vint anys d’existència!)—, van promoure, ara en fa sis, el programa Voluntariat per la llengua. Jo sóc un d’ells. El Voluntaris per la llengua (VxL) és un programa que facilita que persones que habitualment parlen català es trobin amb persones que volen practicar-lo i conversin en un ambient real i distès. D’aquesta manera, les persones que es volen llançar a parlar català agafen seguretat i les que el parlen habitualment s’acostumen a no canviar de llengua innecessàriament. En aquests anys s’han fet més de 55.000 parelles lingüístiques (aquí, una certa poligàmia sí que està ben vist, eh?; que pots tenir moltes parelles en un any; però no a l’hora!).

I què cal fer per ser voluntari o voluntària? Doncs, a banda evidentment, de parlar habitualment en català; disposar de 10 hores, durant un mínim de 10 setmanes, per parlar–lo amb una persona que vol practicar-lo, adquirir fluïdesa i incorporar-lo d’una manera natural a les seves activitats quotidianes, laborals o de relació social.

Jo mateix, en un any, he tingut tres parelles lingüístiques: una polonesa, una italiana i una cubana (que siguin dones és pura casualitat, eh?). No cal dir que jo he après molt més que els dec haver ensenyat. Tot i que sembla que s’ho passen prou bé, ja que seguim enviant-nos correus. Sovint quedem a un bar o cafè i la fem petar sobre qualsevol tema: el país mutu, la família, la política del moment, els quefers quotidians,… Però també anem xerrant tot passejant descobrint barris de la ciutat; o hem anat a veure exposicions que ens interessaven per igual. En fi, el motiu és el de menys. El mitjà no fa el fi, però ajuda.

També he trobat a internet el grup Acull en català i ensenya’l, amb uns 1.759 membres. Ens consciència perquè parlem en català als nouvinguts, sense pressuposar que no saben català. Normalment, per un sentit d’educació mal entès (però que costa manllevar-lo; jo el primer), ens dirigim en castellà a gent que imaginem “de fora” quan ells ja són, en molts casos, “d’aquí”. És curiós sentir dir a les meves parelles lingüístiques que per la seva fesomia molta gent veu que no són catalans de naixement (per sort, cada cop és menys evident això) i tot i dirigir-se en català als seus interlocutors catalans, aquests els responen… en castellà! Els fot una ràbia! Ningú millor que nosaltres pot fer la tasca de transmetre que el català és un dels pilars fonamentals de la nostra cultura. Parlar-los en català és la millor manera de no fer diferències.

Els VxL em fan saber per email que enguany hem estat 1.576 parelles lingüístiques només a Barcelona ciutat. Els voluntaris tenen un blog i un canal al you tube. I fins i tot, una cançó!

Així, doncs,… què esperes per fer-te voluntari/ària lingüístic/a?

22 de desembre del 2011

Manifest nadalenc


COMUNICAT VEÏNAL


Blogville, 24 de desembre de 2011


Benvolguts veïns i veïnes,

ja sabeu que el qui us escriu aquestes ratlles us aprecia de debò. Tant si em visiteu sovint, de tant en tant o escadusserament, els veïns del replà sou gent entranyable que mereixeu tot el  meu respecte i admiració. Publiqueu molt o poc als vostres blogs, deixeu comentaris o no, o em permeteu fer-ho en les vostres bústies, Blogville -la catosfera veïnal- és un indret on la gent sempre aprèn i es diverteix i on s'ofeguem penes i es conspiren revoltes. O almenys jo aprenc, em diverteixo, sospiro i conspiro. Constipat o refredat. Sol o en companyia. De lluny o d'aprop.

Em sembla que una mica poc o una mica molt, aquest virus veïnal que em va agafar fa ja uns anys, no hi ha manera de treure-se'l de sobre. I en èpoques nadalenques, on tothom es desitja bons pensaments i millors adagis, no hauria de ser diferent a la resta de l'any. Una mica hipòcrites potser sí que ho som. Jo sempre us desitjo el millor.  Plogui, nevi o faci calor. I a mi mateix, també: que a vegades des del terrat un està prou aïllat del món. Que siguem plenament feliços no depèn sempre de nosaltres, oi? Però una mica sí, vés per on,... crec molt que sí. N'estic segur, vaja. Així, que els que veieu un futur negre (o el tingueu ja al damunt) penseu que podrem millorar-lo si ens hi posem amb ganes. Serà per això que m'agrada sortir al replà i xafardejar rere les portes i finestres i guaitar el que feu, què dieu o què sentiu. 

No sé,... rebre en aquests dies tantes felicitacions reals i virtuals, d'aquí i d'allà, d'amics presents i blocaires virtuals, de gent de feina i de gent que ni conec, em fa pensar que potser sí, que també cal que el veidedalt deixi algun bon pensament per a tots i totes al seu blog. 

Doncs ja està; aquí el deixo: Maleru de veure'us! a tots i totes. I que seguiu sent tan blocaires i cofois demà, demà-passat, per Cap d'Any, el gener, el febrer, la primavera, l'estiu, tot el 2012 i tots els anys que vindran. Que es faran i es desfaran. I que compartirem. Bones festes i bones penques.

Seguirem a l'aparatu malgrat el putu tsunami blau i les retallades que ens foten pel dret i pel revés. No acabaran amb nosaltres. Nosaltres sí amb ells. 

Sigueu bons o dolents, compromesos o esquius, tendres o rebels; tanoques o carallots; però sigueu.  Vosaltres mateixos. I endavant les atxes!

I a seguir veinejant.

I petons i abraçades a tots i totes (a elles, més que a ells).

Brindaré amb cava per tots. Com cada nit.

18 de desembre del 2011

De lectura (112): El Asedio, d'Arturo Pérez-Reverte



“Hay eficacias que sólo se alcanzan con el miedo” (p. 233)

“Un cazador queda marcado por la caza que practica” (p. 643)

“La obsesión acompañada de sensibilidades extremas, genera monstruos” (p. 712)

Novel.la negra disfressada d’històrica.

Cadis, 1811. A Espanya es lluita contra la invasió dels exèrcits napoleònics.  I a les colònies de a Sud-amèrica (Veneçuela, Rio de Plata, Nueva Granda,...) es lluita per la independència de la metròpoli. La ciutat andalusa està encerclada i és un bastió inexpugnable a la quals els canons francesos posen setge; sense gaire resultats. “Barcos de diversas banderas van y vienen ante la mirada impotente de los artilleros imperiales, la ciudad sigue comerciando con los puertos españoles rebeldes y con medio mundo, y se da la triste circunstancia de que viven mejor abastecidos los sitiados que los sitiadores.” (p. 27). Intramurs, es viu una situació de sobrepoblació (són prop de 100.000 habitants) sota un neguit control·lat i el règim de l’especulació i l’estraperlo. Els diputat de les Corts ) al convent de Sant Felip Neri) està redactant una nova Constitució, de tall clarament liberal. Por eso trabajo en una Constitución buena para ambas orillas, que haga hombres aquí y allá. Que ponga coto a los privilegios de una aersitrocrácia ociosa, una administración inútil y un clero excesivo y a  menudo ignorante.” (p. 376)

Però als carrers de la ciutat es lliuren altres batalles. Com la recerca que farà el comissari de policia, Rogelio Tizón del sàdic assassí de noies joves que les mata, escorxades, a cops de fuet; en racons obscurs de la ciutat on, a més, poc després, acaben per caure els obusos franceses. El lligam entre víctimes i assassinats porta de corcoll al comissari. Els bombardeigs i els assassinats, tracen sobre la geografia de la ciutat un escenari de dubtes, intrigues i temors. “El puerto y el mar tienen mucho que ver. Abierta al comercio mundial desde hace siglos, la ciudad disfruta de uan tradición cas liberal, en al que también se educa a muchas jóvenes de famílias acomodadas.” (p. 419). Un escenari que sembla un tauler d’escacs on es mouen els protagonistes de la novel.la; uns amb paper de cavall, altres de peons, altres d’alfil. I qui és el rei? El setge mateix. Un tauler fet de vòrtexs, d’angles invisibles on l’aire s’estanca i el temps sembla aturar-se i que l’assassí sembla discerfnir. Un aire i un temps que són el preludi d’un assassinat o d’un bombardeig, quan no, totes dues coses alhora. Hi ha un vel de sobrenatural en tot pelgat.

Aquest rerefons acabarà per entrellaçar els protagonistes de la novel·la. Una novel·la coral, a la que ens té acostumats Reverte:  el comissari, un home corrupte i brutal; Lolita Palma, l’hereva d’una important casa comercial gaditana, culte i soltera; un intrèpid capità de vaixell, Pedro Lobo, home sec i auter, de pocs escrúpols i que navega sot patent de cors a ordres de Lolita Palma, amb el seu tinent fidel Ricardo Maraña; Gregorio Fumagal, una taxidermista misantrop que treballa d’espia per l’enemic; Felipe Mojara un saliner, caçador furtiu i valent guerriller, que ajuda a les tropes espanyoles en cops de mà rere les línies enemigues; i finalment, un artiller francès, Simón Desfosseux, home metòdic i compromès amb la seva bandera i el seu ofici. La novel·la té dos eixos paral·lels: el bombardeig i els assassinats, que acabaran per confluir. Cada capítol és l’escena d’un dels personatges i, de forma coral, fan confegint els seus lligams.

Reverte és un autor que s’extasia (i es perd) pels detalls. Quan descriu un bombardeig, fa un tractat sobre balística i matemàtica militar; quan parla dels vaixells, sembla que desplegui una carta de navegació i un manual d’arquitectura naval; si parla de taxidèrmia, el tractat és sobre fauna i química;... Un excés, vaja.  Amb tot, la profusió de detalls ajuda a emmarcar l’ambient i el modus vivendi de la societat gaditana del moment. La descripció literària de la ciutat ajuda a situar la trama. I el fotimer de termes nous que he après, un regal! Ara bé, no ens calen diàlegs tan llargs per  fer avançar l’acció.

En definitiva: llibre amè, però massa llarg pel meu gust (sempre penso que amb menys es pot dir més), el llibre explicà el final d’un moment històric i el destí tràgic d’uns personatges que viuen al límit. El seu destí és el final d’una època. Després del setge, res serà el que era.

Pérez-Reverte, Arturo. El asedio. Ed. Alfaguara, Madrid; 725 p.

Puntuació: 6/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

16 de desembre del 2011

I jo què us he fet?

Avui, al davant de la porta del carrer em trobo això. I jo em pregunto..., jo en tinc la culpa? Qui s'ha xivat? Quan l'agafi pel replà em sentirà...

14 de desembre del 2011

Un país de lletraferits?

foto: treta del web d'Òmnium Cultural


La meva primera entrada al Diari Gran del Sobiranisme (espero que no sigui l'última).

Aneu aquí, i llegiu el post: "Un país de lletraferits" ( si us ve de gust, és clar).

I a seguir marejant la perdiu...

12 de desembre del 2011

L'orgull funcionarial

I si una veïna ho explica tan bé, perquè haurem de dir-ho diferents uns altres?
M'exalta el nou i m'enamora el post del Nur. Aneu i llegiu... I això, sí; que no ens diguin que no tenim humor.

9 de desembre del 2011

De lectura (111): Espècies protegides, de Ferran Torrent


Realitat novel·lada

La fauna política valenciana és rica en exemplars ben sucosos. Bé, tota la fauna política espanyola ho és; però al nostre país germà sembla que conflueixin tots els cràpules haguts i per haver. Recordeu la política del “pelotazo”? Doncs d’això va. I d’això en sap ‒i ho ha viscut‒ el bo de Ferran Torrent. Aquest llibre és el segon lliurament de la trilogia que amb Societat limitada i Judici final l’escriptor valencià va dedicar a la situació kafkiana que viu el País Valencià.

Juan Lloris és un empresari ambiciós que malda per convertir-se en un referent en la societat valenciana del moment. I tot els reversos que ha rebut, no renuncia a aconseguir-ho fent servir tots els recursos que tingui a la mà. Siguin lícits o il·lícits.  En el fons, persegueix el mateix que tots els personatges que apareixen a la novel·la: poder i protagonisme. Lloris reflexiona el seu pla  en el seu retir de l’Albufera, a les seves arrels, amb l’oncle Granero, aquiescència del valencià ascentral.

En la seva progressió social, Lloris es cobrarà antics favors del secretari general del partit nacionalista, el Front, Francesc Petit, que va rebre una important injecció econòmica per la qual va poder esdevenir partit frontissa al govern en les darreres eleccions; govern que comparteix amb els conservadors, els quals no s’aturaran a carregar-li tots els morts possibles. Però Lloris, comptarà amb altres ajuts inesperats en la seva cursa per esdevenir o bé alcalde de la ciutat o bé president del València FC (i ha diferència entre un i altre càrrec?), que reflecteixen com a vegades les casualitats poden marcar els destins de les persones. Real com la vida mateixa. En escena entrarà un Celdoni Curull, una agent català de la FIFA que s’ha passat mitja vida a l’Àfrica subsahariana a la recerca de cracs futbolístics que li solucionin la vida en la selva salvatge dels traspassos. Curull té com a col·laborador incòmode a Toni Hoyos, un valencià fugit de la justícia, de caràcter eminentment pràctic, que amaga secrets inconfessables; alguns dels quals podria destrossar el Front. Ambdós intenten vendre a Ndiane Bouba com a nou crack internacional del València FC. Un jugador que li agrada tant tocar la pilota de cuir com les natges de les dones. Política bruta mesclada amb la passió futbolística. Embolica que fa fort, doncs. I tot aquesta fauna es complementa amb Josep Maria Madrid, el peculiar responsable de les finances dels socialistes, a l’oposició, sempre amatent de treure redits polítics de les febleses morals dels seus oponents; Santiago Guillen, un veterà periodista esportiu que sap veure més enllà del que es resultats dicten; Júlia Aleixandre, la secretària general del partit conservador que tastarà en les pròpies carns la baixesa dels pactes polítics i financers que es fan sotamà i que ella mateixa promou; Rafael Puren, el president de la coordinadora de les penyes del València que viu el futbol com una religió ascètica; la Claudia; la cubana que alegra el llit de Lloris i d’aquells que li puguin oferir un divertiment passatger... I molts cràpules més.

La cita inicial de l’autor és tota una declaració d’intencions: “Encara que són de ficció, els personatges d’aquesta novel·la no són reals”. I és que després de llegir el llibre podreu posar cares a tots i cadascun dels personatges amb noms i cognoms de la nostra escena política i esportiva actuals. L’estil és àgil, amb molts diàlegs; sense  subterfugis; al gra. No et deixa respirar, quasi.

Una realitat la nostra, on els partits esdevenen empreses privades. Els pactes polítics amaguen favors personals i professionals. On els negocis bruts es tapen amb altres negocis bruts. On els idearis no deixen de ser un intercanvis de cromos marcats. On la fidelitat és una entelèquia. On el sexe i l’esport són moneda de canvi. En fi: si encara no heu entès com i que és la política real (no el que hauria de ser), llegiu aquest llibre. Passareu una estona agradable i reflexionareu a l’hora sobre el bé i el mal del nostre entorn polític.

Torrent, Ferran. Espècies protegides. Ed. Columna. Barcelona, 2003, 314 p.

Puntuació: 6,5 /10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ
 

7 de desembre del 2011

Poema morbós

Fa un mes i mig es va donar una doble coincidència. Buscava el llibre Morbo, que feia temps volia llegir per fer-ne una ressenya i em van dir que estava esgotat. El tema? Poesia eròtica. Un dels meus punts febles.  I alhora,  feia temps que volia saber que era això del Verkami. I resulta que l'autora el reedita a partir d'aquesta web col.laborativa. I el veí, que per xerrar és mandrós però per apuntar-se a un bomardeiu és un quimèric; va i hi col.labora. Poca cosa, eh?, que l'hornu no està para bollos. Almenys tindré el llibre! I ara resulta que la xiqueta, la mallorqina Roser Amills, fa una festa de presentació i em dedica un poema (bé, a mi i a cada un dels 120 col.laboradors).

Evidentment, després de tantes dedicatòries no m'estranya que li hagin sortit pajarus (sic) per tot arreu...


5 de desembre del 2011

Extra, extra! Surt el dia 7...

Per als que us vagin els article d'opinió, debats polític; recomanacions culturals, propostes gastronòmiques, rutes de descoberta, anecdotari històric, etc. escrits sota la patina del sobiranisme, aquest és el vostre diari. Potser m'hi trobeu algun moment o altre. Diuen que el dia 7 de desembre; entre recordatori constitucional i puríssima concepció. Un data ideal.

Sortim el 7 de desembre de 2011 from Diari Gran del Sobiranisme on Vimeo.

3 de desembre del 2011

Estocolm, zero graus i baixant...

Gent,

aprofito el llarg aqüeducte per anar-me'n de copes amb Lisbeth Salander i el Mikael Blomkvist, els protes de la triologia del Stieg Larson (hi ha algun humà que encara no l'hagi llegida?) i visitar la city in situ ; o sia, vaig a passar un fred del cagar allà a dalt, a Estocolm, que ja em diràs tu si no són ganes... Si no em congelo, quan torni, ja us ho explico.

PS Per cert, no donen el Nobel algun dia d'aquests? A veure si puc colar-me al festorro...

1 de desembre del 2011

Avís general al veïnat...


Mentre molts ja esteu pensant en el proper aqüeducte, recordo als veïns i veïnes compromesos amb la Desena tongada de les Històries veïnals, que el segon membre del grup ja hauria d'haver passat el seu relat al tercer del grup (i resulta que jo sóc un d'ells, aviso).

Aprofiteu aquest dies de sana comunió constitucional i puríssima castedat concebuda per posar-vos al dia.

Alhora, recordo que el Segon Microrelat veïnal avança: a poc a poc, això sí; però persistent i inexcusable. Com la crisi, doncs. Estigueu a l'aguait de quan us toqui!

I no disparo amb bala...

28 de novembre del 2011

De lectura (110): Maletes perdudes, de Jordi Puntí

“El pas del temps sempre deforma la realitat” (p. 38)

“Aquestes coses, passen” (p. 231)

“A més, ja sabem que tot és cíclic , el temps es repeteix,
 i a vegades el passat i el present es confonen” (p. 325)


Curioses versemblances.

En Christof (ventríloc, resident a Frankfurt, nascut el 1965), en Christophe (professor universitari, parisenc, nascut el 1967), en Cristopher (londinenc, venedor de discos de vinil, nascut el 1969) i en Cristòfol (barceloní, traductor del francès, nascut el 1970). Quatre noms iguals per a quatre històries diferents que tenen un nexe en comú. Tots quatre són germans sense ells saber-ho. No es coneixen de res perquè viuen en ciutats diferents i mai han sabut l’un de l’existència de l’altre. Ho sabran, ja grans, per un fet casual que desencadena tota la trama de la novel·la.

Cal dir que en aquest cas, el punt d’arrencada és ben original. Poc versemblant, però plausible. En Jordi Puntí haurà de fer-lo creïble al llarg de la novel·la. I ho aconsegueix. Altra cosa és que ens satisfaci. El Gabriel, el pare de tots ells, els va abandonar quan eren petits (a ell i les seves mares respectives), tot i que va conviure en temporades curtes amb tots quatre en algun moment o altre. “No és que fos un home tímid, ni reservat, sinó que semblava guardar-se una sortida. Tampoc no era nerviós, ni inquiet, ni desconfiat.” (p. 16) En Gabriel, orfe al seu torn, és transportista d’una companyia de mudances que es movia per diferents països europeus. D’aquí la seva mobilitat i la possibilitat de tenir “un amor a cada port”. La Sirgu, la Mirielle, la Sarah, i la Rita. Totes elles tindran també el seu moment per justificar-se. “És tot un símptoma que les quatre mares coincideixin d’en Gabriel com un home bo, independent, fugisser, sense nanses per aferrar-lo. Una desgràcia dolça, diuen o un regal amarg.” (p. 391). Els seus viatges a Europa els fa sempre acompanyat dels inseparables Bundó (amic des de l’hospici) i en Petroli. Tots tres, a més, duen entre mans un negoci encobert amb pèrdua d’embalums entre mudança i mudança.

Un bons dia, Cristòfol descobreix un pis on vivia el seu pare. I en els objectes que hi troba, pot reconstruir part del passat i contactar amb els seus germans. Tot i que fa dues dècades que no saben res del seu pare i ja l’han oblidat, els quatre fills decideixen buscar-lo per resoldre els dubtes que sempre els han acompanyat: ¿perquè duen el mateix nom?, ¿per què el pare va desaparèixer un bon dia sense deixar rastre?

La novel·la és la reconstrucció d’un passat fet a partir de quatre punts de vista, a l’espera del cinquè, el definitiu, el de Gabriel, que ho lligui tot i resolgui els dubtes primigenis. El narrador no és un de sol. “Tot i que només es pot viure anant endavant, l’existència, qualsevol existència, únicament pren sentit quan mires enrere i proves d’entendre-la en el conjunt.” (p. 398) Són tots quatre germans que prenen la paraula a cada capítol. En certa manera, és com el diari d’un historiador, que reconstrueix les històries que algú altre ha escrit. El fet que a més, Christof sigui ventríloc i hi faci partícep de la seva història al seu alter ego en Cristifini (el ninot que l’acompanya en els espectacles), dona encara més joc als punts de vista. Amb el relat de cada germà, assistim als fets històrics que van marcar els anys 70 i 80’s a Europa: el maig del 68, l’emigració a Alemanya, els avortaments a Londres, la gauche divine,...). O la coincidència de tres suïcidis històrics encavalcats: la dels actors Jorge Mistral i  Georges Sanders i del poeta Gabriel Ferrater.

Gabriel tindrà un motiu per tot plegat. Per posar aquest nom als seus fills i per fugir d’arreu. Un motiu tràgic. El títol del llibre, també té un motiu que enllaça amb la història d’una de les quatre companyes (en Gabriel, per cert, no es casa amb cap). I el creuament esperat dels quatre germans amb el pare tindrà lloc d’una manera sorprenent; vodevilesca, diria. En fi; no us diré com.

Si de cas, el mèrit de Puntí està, a banda de lligar personatges diversos en situacions curioses (en Bundó és el més entranyable per mi i la seva relació amb la prostituta Carolina mereixeria una novel·la pròpia) en saber mantenir viva la incògnita del dubte, i en mantenir l’agilitat estilística de la narració. No és fa pesat; però a vegades, la trama s’allarga innecessàriament amb anècdotes paral·leles (com l’episodi del cavall la transbordador de Dover; o la família de perruquers de la Rita) que fa perdre vivacitat al relat. Com sempre sol passar a moltes obres, a la novel·la li sobren pàgines. Potser no en calien tantes per concloure que:“Els humans som així: ens atreuen i emocionen les històries d’amor que neixen en les condicions més adverses, improbables i fins i tot absurdes, però oblidem que per a cada final feliç, n’hi ha un milió que no prosperaran mai”. (p. 364)

En el llibre n’hi ha d’històries felices i moltes de tristes. Com la vida mateixa.

Puntí, Jordi. Maletes perdudes. Ed. Empúries, col. La butxaca; Barcelona 2010

Puntuació: 7/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ 

26 de novembre del 2011

De poesia: Crosses, de Joan Vigó

Dimecres 16 de novembre vaig ser a l’Horiginal, un bar-teatre que fa honor al seu nom (amb hac o sense). Tenen un blog on solen donar compte del que s’hi cou. Aquell dia presentava un recull de poemes l’amic blocaire Joan Vigó, alter  ego de Mafia mental, un bloc que us recomano.



El recital es basava en una selecció  de les imatges i els poemes que apareixen sovint com a posts en el seu bloc i que va titular Crosses. Dues ídem arreplegades de vés a saber on, presidien l’escenari. Ell mateix diu que no sap qui és primer: l’ou o la gallina; vull dir si el poema ve suggerit per la imatge o la imatge apareix després del poema. Qui és crossa de qui, doncs? Penso que el primer cas deu guanyar el segon de carrer. I precisament de carrers parlen sempre les imatges de Vigó. Perquè Vigó és un freelance de la realitat urbana, reporterd’aquell detall que sol passar desapercebuda a ulls de la majoria. Sigui com sigui, la poesia de Vigo, imatge i poemes a la par, solen ser un cop directe a l’estómac (o al cervell); res de subterfugis ni paraules vàcues: un crochet allà on més dol, a la vena sensiblera de la poesia mel·líflua i enganxifosa. Els poemes de Vigó són una finestra sincera (i sentida) als dubtes que ens corprenen: la mort, el dolor, l'oblit, la solitud, el silenci, el rebuig, ...; un glop d’aiguardent que et crema a l’esòfag. Imatges sense persones, aparentment sense vida, però plenes de força i sentiment. Aforismes encavalcats en forma de poema.

I, com sol passar, la poesia de Vigó guanya en força (encara més?) quan és llegida pel mateix poeta. Si fins i tot es va atrevir a cantar-nos el darrer poema a ritme de soul!

Us deixo aquí amb un dels que més em va agradar:

 


He entrat al laberint per perdre’m
per trobar l’arrel, el moll d’una mirada
d’aquests ulls que tot i ser meus
vull que siguin els d’un altre.

Per perdre’m en aquest terrat immens
per resseguir els maons
que podreixen tots els fils
i han violat les ariadnes.

Per passar els dits fins a la sang
per totes les portes barrades
que són les d’aquell pis
on torno ulls clucs de matinada.

Només per poder ser un altre.

22 de novembre del 2011

De la carpeta del veí (24): Un pati a l'escola


Té tot just quatre anys. Franqueja un portal de doble fulla, amb unes portes motllurades d’una fusta enfosquida pels segles. Davant seu, uns esglaons de marbre que arrenquen amunt, franquejats a banda i banda per dues baranes de ferro forjat que a ell li sembla llarguíssima i a la qual s’aferra amb un neguit comprensible per la por al desconegut. Dalt de tot, un rebedor i una porta amb un espiell enmig. Pica el timbre; blanc, rodó. S’agafa fort a la mà de la mare que l’empeny suaument quan el full s’obre. Darrera, apareix una dona d’edat indefinida, de cabell fosc i llis, uns ulls menuts en un rostre que és tot un somrís amable de dents amplíssimes. És la senyoreta Neus Salvat, la directora. Li allarga una mà per donar-li el bon dia anomenant-lo pel seu nom (com és que ja el coneix?), mentre amb l’altra aguanta pel collar una gossa que encuriosida, vol olorar les sabates enllustrades del noi, que avui estrena. El fa entrar a la saleta. A la paret, un quadre amb un paisatge rural i, incrustada, una capelleta amb una verge.

És el seu primer dia d’escola i un món s’obrirà als seus ulls porucs d’infant mansoi, tímid i encuriosit. Som el 1965. En ple Casc Antic. Unes lletres de colors, majúscules, sobre una placa blanca així ho anunciaven a la porta: “Escola Estudi PIPPO”. Aquest nom el conduirà durant tres anys de la seva vida —i uns quants més, quan vagi només a dinar perquè en la que farà l’EGB, no tenen menjador— i el marcaran irremeiablement pel futur, en un país que també s’anirà transformant al seu entorn sense ell ni adonar-se’n. Però ell no sap res de tot això encara. Ni del seu futur. Aleshores eren anys de jocs i aventures. Innocents.

Ara, quaranta-sis anys més tard, pare de família, la memòria és feble, però els records, aïllats i escadussers, són intensos. Passa davant aquell portal que fa anys és tancat però que un rètol anuncia una obertura propera, reconvertint la seva escola de pàrvuls (ara en dirien de primària) en nou equipament pel barri, un casal per a les dones. Es planta al davant i la seva memòria travessa la foscúria dels empostissats. I recorda...

Recorda aquelles aules àmplies,  de nens i nenes (les escoles mixtes eren una rara avis en aquell temps) on va aprendre a llegir i a escriure. Els primers números i les primeres normes. I en català! Som a inicis dels seixanta, recordem-ho. Recorda com aprenien les taules de multiplicar cantant-les cadenciosament caminant al voltant de l’aula: “tres per sis: divuit, tres per set: vint-i-un,...”. Recorda aquells dos llibres que sempre durà al rebost de la butxaca: La cafetera, de Ricard Salvat. Un conte entranyable d’una euga revoltosa i lliure. Tant de bo l’hagués guardat, anys després. I Rondalles catalanes; amb aquells versos d’aquell conte que deien. “Eren tres fadrins, digodins, de la sala capotins pimpoladins...”. Li cauen les llàgrimes en recordar com la mestra passava, entre les taules, llegint aquella i d’altres faules, com la del Joan de l’Ós, i moltes d’altres, que la memòria no albira a fixar. I com ells anaven enllaçant lletres per construir mots i frases. La màgia de la paraula, de la llengua!

Però sí que recorda la disposició de les aules, amb aquelles taules rodones de (sis?) cadires, de colors, al seu voltant. No eren gaire alumnes a classe. Quinze? Vint? No ho sap. Recorda que el primer acte de cada matí era el bon dia a tothom. Penjar l’abric i posar-se la bata, que estava arrenglerada amb la resta dels companys, amb el seu nom. Escola de dilluns a dissabte; perquè en aquell temps es podia anar els dissabtes a l’escola, tot i que era voluntari. Recorda sobretot, sobretot, aquell pati que li semblava immens, inabastable; de racons multifuncionals. Un pati d’un antic palauet, on els nens i nenes corrien lliures i joiosos. La filera que feien a la tarda per recollir la peça de xocolata, de codony o formatge acompanyat d’una llesca de pa per berenar. En sent l’olor, si s’esforça. Tots es barallaven pel crostó. Encara li dura hores d’ara la dèria per tenir-lo quan s’enceta una barra de pa a casa. 

Recorda aquell estany rodó, enmig el pati, envoltat d’una reixa de ferro que no podien saltar, amb aquells peixos de color vermell nedant amunt i avall  i una carpa negra, tan gran com el seu braç, que els empaitava. I aquella pobra granota que va morir, dessagnada, després d’una combat desigual. I com els tiraven molles de pa tot i les recriminacions de les mestres. I les tortugues mediterranies que s’amagaven entre el petit bosquet i el bardissar que envoltava l’estany, i acotaven el cap en ser caçades per les mans ansioses dels menuts. Els xiprers i eucaliptus del jardí, altíssims. Els terraplens des d’on saltaven en jocs que a ells els semblaven proeses atlètiques. Les rodes de camió gastades. Aquella atracció infantil, de bicicletes que giraven sobre un eix circular, i els saltadors de goma. 

Recorda saltar la corda amb les noies, tot i que algú pensés que no era convenient fer-ho als futurs homes de la pàtria. I la cova del fons, a tocar dels lavabos, una recreació de jardí romàntic, un indret màgic on amagar-se per recrear jocs imaginats i imaginaris. La finestra de barrots, oberta al carrer estret que circumval·lava l’edifici, avui transformat en plaça infantil, on sempre acaba caient la pilota amb que jugàvem al futbol i que un passavolant havia retornant-los-la amb força, sobrepassant la paret pel damunt, atenent els seus precs educats. “Gràcies, senyor, mil gràcies!”.

Recorda aquell dibuix del primer dia d’escola, en què les línies van sortir embotornades fora del marge. Un dibuix pèssim que volia amagar de la vergonya que sentia i que la mestra li va recollir amb una tendresa beneïtud. No recorda en aquells anys cap crit, cap recriminació, cap ensurt, cap queixa. I segurament deurien d’haver-hi. Ell era un alumne obedient però maldestre.  Recorda el primer enamorament, aquella nena de rínxols d’or, que la mestra amanyagava a la falda i ell es moria de gelosia de no poder fer... Meritxell es deia? Un nom que li esqueia...

Recorda la gossa de l’escola, la Daga, corrent amb ells pel pati; o passejant entre les taules mentre eren al menjador. I el dia que se li va endur una hamburguesa d’una queixalada, saltant sorpresivament sobre la taula. Perquè les aules es convertien en menjador improvisats. I els ressagats havien d’ajudar a les mestres a recollir els plats i els gots. Recorda la Rosario, la cuinera, aquella andalusa de pits onerosos, que comprava la fruita i les hortalisses a la parada que la mare i l’àvia tenien al mercat... Se sentia orgullós per això. R

Recorda les migdiades impossibles en unes tumbones de lona verda. I aquella escala que baixava al soterrani. Niu d’històries tèrboles. I la celebració del carnestoltes, de  la castanyera; i del caga tió (aquell empatx de caramels i llibres), i del pessebre que fèiem, dibuixant-lo, entre tots. I el dia del Sant Jordi, amb parades que els alumnes atenien davant els pares orgullosos de fer-los una compra.

Recorda, en definitiva, aquells tres anys de llibertat infantil. Sempre agrairà als seus pares que escollissin aquella escola perquè hi fes els primers passos. Recorda la tenacitat i el coratge d’uns mestres (la senyoreta Serra, el Campos, el Trilla, i d’altres que no recorda el nom) que creien en un país, en una cultura, en una manera d’educar i entendre la vida diferent a la del règim. Fins i tot, una escola que acceptava nois diferents, nois amb discapacitats, com era el seu germà, en Carles. Uns mestres que van muntar un altre centre precisament dedicat a l’educació especial per aquells pares que no volien amagar els seus fills “especials” a casa. 

Potser aleshores el nostre nen no sabia valorar res d’allò perquè corria encalçant altres nois, recreava les sèries de televisió al pati, escrivia petits contes i dibuixava somnis en llibretes de tapes vermelles que es doblegava per les puntes. Allò també li suposava un martiri. Com era que cap altre noi tractés tan malament les llibretes i ell sí? Era la seva creu. Però d’aquelles aules deurien sortir, com a mínim, bones persones. I això, en un món com el nostre, és el baluard primigeni que pot tirar endavant un país.

Ara, quaranta-sis anys més tard, s’atura nostàlgic davant aquell immens portaló (ara no li sembla tan immens) i evoca tots aquests i molts altres records. Pensa que aquest país hauria de fer un homenatge a tots els educadors que en el tardfranquisme van ajudar a forjar una generació d’homenets i donetes per aprendre a enfrontar-se al món d’una forma sana, justa i valenta. No feta a cops, ni a retrets. No deurien ser aleshores els alumnes més intel·ligents. No deuen ser ara els adults més espavilats. No deurien ni són millors que d’altres. Però sí van ser privilegiats. Els més oberts i cosmopolites. L’escola PIPPO —i per sort, d’altres escoles que com ella espigolaven la nostra ciutat i pobles— va ser un petita illa de llibertat en un país envoltat d’un mar mansuet de grisor asfixiant.

Algú va dir que una societat es valora segons sàpiga tractar els seus infants i els seus ancians. Però també als seus educadors. I els que vam tirar endavant en aquell centre encara perduren en la meva memòria i en la de molta gent. Em consta. Per algun motiu serà.

Serveixen aquestes línies, com a modest homenatge personal.

Gràcies per tot, senyoreta Salvat. Allà on sigueu.