29 de gener del 2012

De poesia: J. V. Foix, en el 25è aniversari de la seva mort



Em sumo a l'homenatge blocaire que es a avui a J.V. Foix en ocasió del 25è aniversari de la seva mort. He de dir que el poeta no el conec gaire, però hi ha versos que formen part del meu imaginari particular: "És quan dormo que hi veig clar", "M'exalta el nou i m'enamora el vell", "Ho sap tothom i és profecia",... que a vegades m'agrada d'emprar segons l'ocasió.

Us deixo la darrera edició que s'ha fet sobre la seva obra que m'ha arribat a les mans: Cada poeta és ell, que aplega 19 poemes escrits i recitats pel mateix J.V. Foix (aquesta és la gràcia), i que conté un apèndix de cinc sonets i un text inèdits de l'autor (encara tñé més gràcia la cosa). L'obra l'ha editat la fundació que duu el seu nom conjuntament amb Eumogràfic,  i la recopilació ha anat a cura de Ramon Salvo Torres.

I aquí us deixo un poema del llibre (més que poema, jo diria que és poesia en prosa), recitat pel mateix Foix intitulat "Que hagin aparedat portals...", que formava part originàriament del llibre Gertudris (1927); un llibre que, per fer efemèrides, té 75 anys!




28 de gener del 2012

De lectura (115): Esos cielos, de Bernardo Atxaga


“Los perdedores lo perdían todo. Ni siquiera podrían proteger su nombre” (p. 108)

Viatge a l’infern interior.

Després de quatre anys de presó (tres anys, deu mesos i vint-i-set dies, exactament), Irene — no sabem que es diu així fins molt avançada la novel·la— decideix separar-se de l’organització armada a la qual pertanyia i motiu pel qual va ser detinguda. No cal anomenar-la la banda pel seu nom, el lector sap a quina ens referim. Ella té 37 anys i, malgrat el dolor acumulat, les pors futures i els records passats, necessita ampliar les passes de la seva antiga presó amb el terra de la seva ciutat. Pren la decisió i no sap com començar a fer-ho. “Después de los años en prisión, rodeada siempre por los mismos objetos y las mismas personas, sometidas día tras día al mismo horario, todo lo que ha encontrado fuera le resultaba agudo y violento” (p. 86). La novel·la és el viatge als seus dimonis personals.

El llibre relata el trajecte en autobús d’Irene des de Madrid al seu País Basc natal. Un viatge curt però intens, on li apareixen en somnis tots els monstres que l’han acompanyat i l’acompanyaran en el futur: els reals (la policia que la vigila de prop i que viatja d’incògnit amb ells) i els personals. És el relat d’algú que ha sofert per amor —abandona al seu promès— i que s’haurà d’enfrontar a la seva soledat i a la desconfiança per a construir-se de nou a si mateix en un futur incert. “Necesitaba que la miraran, que le hablaran, que la desearan, como una mujer normal” (p. 12).

A l’autobús, la policia sabent la seva nova condició (sense diners, ni amics, ni promès; i la família de cul) l’empeny, d’una forma mafiosa, asfixiant, obsessiva; una sortida com a delatora i infiltrada a l’organització. Dues monges que amb ella viatgen li faran d’escut protector.

En el text, s’intercalen versos de poetes (Oteiza, Stendhal, Dickinson,...). Versos a l’esperança. Poemes que Irene llegia a la presó. Que li permeten seguir vivint desprñes de saber la mor del seu promès.  Una esperança que ella reclama sabent que en arribar al seu destí serà immediatament titllada de “traïdora” i arraconada per la seva gent. Una gent que no ha dubtat d’utilitzar-la en el passat. Era el preu del compromís i la clandestinitat. Potser només amb el somni, en el que cau en moltes estones del viatge, la salvarà. Com sembla un somni el final de la violència. Com la mà d’Adam que mai arriba a tocar la mà de Déu ens els frescos de Miquel Àngel. “¿Se podia esperar compasión de un mosntruo?Solo en los cuentos”. La narració es mou entre els llimbs, entre els moments reals i els somiats, es confonen desigs i realitats. “Su propósito —como todas las quimeras, com todas los sueños — se desvanecían en el aire” (p. 169). L’èxit d’Atxaga és saber transmetre al lector aquesta sensació de desarrelament, de desassossec , de buidor i de neguit.

La novel·la ja té uns anys. I segurament quan la va escriure, Atxaga (que per cert és el pseudònim de José Irazu Garmendia) no pensava que el 2011 viuríem la renúncia de la banda terrorista ETA a la lluita armada; esperant la seva dissolució i retorn de les armes definitiu. El llibre és plenament vigent, doncs. Atxaga — ja ho va demostrar al seu exitós Oababoak — domina com pocs el món interior dels personatges. Té un estil transparent i envejable. Arguments clars i eloqüents. I valents.



Atxaga, Bernardo. Esos cielos. Ediciones B. Barcelona, 1997; 172 p.

Puntuació: 7/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

25 de gener del 2012

Un país de poetes (I). Bartomeu Rosselló-Pòrcel


 [La meva entrada quinzenal al Diari Gran del Sobiranisme. Per si hi voleu anar.]



Potser hi ha pocs poetes que amb tanta poca obra publicada hagin tingut tant de ressò en la nostra llengua. Sempre he pensat, potser erròniament, que Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma, 1913el Brull, 1938) és el nostre Rimbaud particular.

De família modesta, va estudiar el batxillerat a l’Institut de Palma, on fou deixeble de Gabriel Alomar. Va publicar nombrosos articles de caire cultural a la seva joventut. El 1930 publicava l’Antología de poetas mallorquines. Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934), les seves primeres incursions poètiques. Estudià Filosofia i Lletres a Barcelona. Fou deixeble de Carles Riba i de Joan Coromines i condeixeble de Salvador Espriu, a qui va dedicar Imitació del foc (la seva obra pòstuma) amb qui va mantenir una estreta i a vegades, convulsa relació ideològica i personal. Precisament, seria Espriu qui, el 1984, en la seva conferència per ser admès a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, s’hi referiria definint-lo com «un home de flamarada, jo no». A Barcelona, vivia becat a la Residència dels Estudiants de Catalunya (l’actual Residència Ramon Llull, al recinte de l’Escola Industrial, al carrer Urgell), on organitzà la biblioteca i dirigí les edicions de poesia. Allí va iniciar les edicions de la Residència d’Estudiants, i dirigí els tres primers volums de la col·lecció: Primer desenllaç, de Joan Vinyoli; L’aventura fràgil, de Joan Teixidor i Versions de l’anglès, de Marià Manent.

El 1933, va participar en el creuer pel Mediterrani, pensat pel ministre Fernando de los Ríos, com a postgrau d’Humanitats. Hi van viatjar 188 persones, entre professors i alumnes. El viatge durà del 15 de juny a l’1 d’agost. 47 dies de creuer que els van dur per Turquia, Malta, Egipte, Pròxim Orient, Creta, Grècia, Itàlia, Mallorca i Menorca. Entre els participants en aquell viatge hi havia Salvador Espriu, Jaume Vicens Vives, Díaz-Plaja, Valle-Inclán,… Hosti! Això ara ja no es fa entre els nostres universitaris! I mira que tindria èxit…

Es traslladà a Madrid per enllestir el Doctorat, i exercí a l’Escola Plurilingüe. A Madrid aprengué l’ofici de tipògraf i entrà en relació amb el grup de la revista Cruz y Raya, amb el qual féu plans per publicar-hi una secció sobre lletres catalanes. Però el va sorprendre la Guerra Civil, quan feia oposicions a càtedra d’Institut, i retornà a Barcelona. D’ideologia filocomunista,—estava afiliat al Federació Catalana de Treballadors de l’Ensenyança (FCTE-UGT)— s’allistà a l’exèrcit republicà, però la seva delicada salut el va mantenir allunyat dels combats.

Malalt de tuberculosi des d’anys enrere (la seva era un mort anunciada i ell deuria saber-ho), va ingressar al sanatori del Brull, municipi del Montseny, on va morir, sol i enfebrit, la nit del 5 de gener de 1937, quan només tenia 24 anys. Sembla que un poema anterior ja en va fer premonició del trist desenllaç (Ronda amb fantasmes): «Viuré / l’hora impura de les aspres angúnies mudes / amb la por de morir tot sol en el carrer.» A la nit de vetlla, hi van ser Salvador Espriu i els seus amics Amàlia Tineo i Eduard Valentí. L’octubre de 1937 havia escrit el seu darrer sonet, Sóller: “El cel prepara secrets / murmuris de mandarina”.
Us recomano la lectura d’Imitació al foc. Sembla que Rosselló-Pòrcel era afeccionat a mirar les flames. Ell mateix es definia «jo tinc un amor per tota mena de focs. Sóc una mica valencià, tracaire…». El foc, com a element simbòlic, és present en molts poemes. L’octubre de 1938, mesos després de la seva mort, es distribueix Imitació del foc, dedicat a Salvador Espriu. El volum té tres proemaris, d’Antoni M. Sbert (que havia estat director de la Residència d’Estudiants), que el defineix com «una ànima forta, en un cos feble»; Gabriel Alomar (el seu mentor a Mallorca) i Carles Riba (que sempre dirà que aquest text introductori serà la prosa que més li plaurien). El llibre té tres parts: “Festa encesa”, amb poemes que parlen de la vida juganera, paròdica “El sol és aquí, entre la rosa i el molí. / Matinet matí, / les bruixes es pentinen. / El sol és aquí. / Ai! Que es menja la calitja!” (Cançó després de la pluja); “Rosa secreta”; amb poemes centrats en l’amor, l’enyor i el record: “Terra tremolosa de mi, / com la vela del vent, com les ones / dels rems que baten llur turment, / els meus braços són amples damunt tu / i tornem a sembrar el meu cos.” (Fragments al camp); i “Astre de flames”: un títol bíblic, centrat en el jo transcendent, el fet poètic, l’incendi devastador: “Inútil desesper de vespre! L’alba / s’acosta ja amb l’espasa / i l’ardor temerari que m’encén / allunya les estrelles”(En la meva mort). Un llibre on se’ns parla de dues grans passions: la comprensió de la realitat i l’art a través del misteri del llenguatge poètic, dels límits de si mateix. El foc com a referent essencial. El món com a tensió. I la mort, la seva presència, sempre amatent: “L’alba / s’acosta ja amb l’espasa, / i l’ardor temerari que m’encén / allunya les estrelles”.

La mort prematura, el desenllaç de la guerra i la seva peculiar síntesi entre el simbolisme i el noucentisme, el convertí en símbol d’una generació perduda i la seva obra, objecte de veneració. Una poesia realment recomanable. Quedem-nos amb els mots de Josep Palau i Fabre, que definia la seva poesia de “diversitat essencial”. “Aquestes són les hores de sols velocíssims, / i ara cavalquen uns homes de llargues cabelleres, / per damunt les escales de vent, cavalls de somni.”

Espriu, el 1958 va fer traslladar els restes del poeta al seu panteó familiar, a Arenys de Munt. Més tard, el 1978, és inhumat i les restes de Tomeu, com ell es feia dir pels amics, reposen definitivament, al cementiri de Palma, al costat del seu mestre Gabriel Alomar.

Podeu visitar una senzilla però complerta exposició sobre el peta a la planta baixa de la Residencia d’Estudiants Ramon Llull, a cura de Josep Camprubí.

Deixem-nos endur per la seva poesia i cavalquem per damunt els seus incendis inacabats…

24 de gener del 2012

I Concurs de Microrelats de L'Illa de llibres.


Fa uns dies, vaig participar en el concurs de Microrelats (de menys de 40 paraules) al blog L'Illa de llibres, un indret on realment paga la pena perdre-s'hi amb calma. Fan una feina de divulgació literària d'elogi.

Dels 39  microrelats presentats, un jurat va escollir el meu entre els cinc finalistes. Mira per on, em van alegrar el dia!

Els cinc més votats del jurat han estat:
1-Relat nº 11 d’Olga Lucea  amb   12 punts
2-Relat nº 27 de  Maria Parera amb 10 punts
3-Relat nº 17 de Montserrat Cloquell amb 8 punts
4-Relat nº 2 de Ricard Closa amb 7 punts
5-Relat nº 38 d’El veí de dalt amb 6 punts

El text era aquest:

"S’obrí la reixa. «Anem». Era fosc i gebrava. Pujant l’escala, maldava per fixar un pensament…, el darrer. No va  tenir temps. La corda li trencà la nou del coll en obrir-se la trapa. Una erecció pòstuma fou el seu epitafi."

Optimista, com sempre! ;-)

Els guanyadors de debò,Olga Lucea i Gerard Espun (que va guanyar el concurs de relats curts), aquí.

22 de gener del 2012

Narcís Comadira, ja en la setantena

M'assabento, tornant de cap de setmana, que avui Narcís Comadira fa 70 anys. Gironí de soca-rel, poeta, pintor, dissenyador, museòleg, assagista,  gastrònom, articulista a diferents diaris i revistes... Un creador creador pluridisciplinari, vaja. Fins i tot El Celler de Can Roca, li va dedicar un plat. I descobreixo aquest vídeo, fet per Josep Porcar, sobre un poema  seu, "Ponentada", del llibre Usdefruit que m'ha agradat força . I us el poso per compartir.

«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.


En parlen també:

16 de gener del 2012

De lectura (114): Emmaús, d'Alessandro Baricco


“Però qui ha començat a morir, no deixa mai de fer-ho” (p. 23)

 “Com pots viure sense saber la veritat?” (p. 96)


Innocència perduda.

El pare d’Andre (és el nom d’una noia jove) mor en un accident de tràfic, just després de parlar amb Emmaús, un amic d’ella, quan anava a buscar-la. Però qui és Emmaús? És la veu narradora d’una història de mort i de dolor, però alhora, és la veu dels quatre protagonistes.

Emmaús ens parla dels seus tres amics: Bobby, Luca i el Sant. Són nois normals, joves estudiants adolescents. Catòlics practicants. Encara uns cadells anodins, a punt de sortir de l’ou. Viuen immersos en un sentit devot de la vida i la fe. Ascetes a punt d’eclosionar: “Som així, fem servir un munt de paraules de les quals no coneixem el significat i una és la paraula dolor. Una altra és la paraula mort.”; p. 25). Els nois treballen altruísticament a un hospital, tenint cura de gent gran, ja arraconada (“...obren boques podrides, es lamenten de forma nauseabunda”; p. 21). I conformen una banda de música religiosa que toca en esglésies i festeigs.

Andre, en canvi, no pertany al seu món, i els tres nois, amb qui va a l’institut, se la miren de lluny; amb admiració per la seva desimboltura. És la poma cobdiciada per tots. El pecat virginal. N’estan enamorats en silenci. Ella és bella. Tothom ho sap i ella ho explota. És el desig ocult i el somni compartit. (“...no és de ningú l’Andre —però nosaltres sabem que, alhora, és de tothom”; p. 18). L’Andre es va voler suïcidar temps enrere, llançant-se al moll. Andrea té un secret que li marca el destí: del seu passat i de la seva família. Potser per això es dedica a el que es dedica, a vendre el seus cos als cinemes. “Ella era el secret” (p. 83)

Luca sembla el més retret (“A molts els sembla un tipus llunyà, i les noies adoren aquesta distància”).Té el pare malalt, propens a les depressions que la família li amaga.(”De la mateixa manera ignorem que és l’escàndol, p. 30). El Sant, per la seva banda vol ser capellà, a costa de l’opinió dels pares. Se sent l’escollit (És el Senyor qui parla , amb la nostra veu, va dir”, p. 63) Bobby lluita amb si mateix per entendre el món que l’envolta. I el narrador, Emmaús (que per cert, és el nom d’una ciutat palestina, citada com aquella en què Jesús després de la resurrecció es troba amb Cleopas), és la suma de tots tres: Som aurora, però epíleg —perenne descoberta tardana”, p. 54).

La novel·la és una reflexió sobre la rigidesa de les normes catòliques i els convencionalisme. Sobre el dolor i la mort, que marquen la vida dels personatges d’una manera o altra. “Nosaltres som catòlics i no estem acostumats a distingir entre el valor estètic i el valor moral” (p. 64). Però va més enllà. És una reflexió sobre el pes del pecat i els tabús. Sobre la fe i el penediment. Sobre els neguits de joventut. Els protagonistes inicialment, no tenen dubtes. Però és en el seu creixement i en la recerca del seu jo, que sorgeixen les preguntes. Sembla que vulguin avançar endavant i visquin en un coit interruptus. És una novel·la, en definitiva, sobre la innocència perduda. Les respostes, quan les trobin, seran tràgiques, però. La maduresa assolida a un preu molt alt. Qui és el culpable? La rigidesa dels convencionalismes? La feblesa dels sotmesos? Un càstig massa sever. Emmaús, però, se salvarà. Com? Per saber assumir el seu destí? Per trencar-lo radicalment? No ho sé del cert. Llegiu i m’ho dieu.

L’escriptura de Baricco sempre m’ha atret. És d’un estil lànguid, concisa, que arrossega les paraules, en frases curtes, com versos; i els duu fins al desenllaç implícit; obert. Un escriptor que investiga sobre les formes de comunicació formals amb el lector. I sobre el mateix fet d’escriure. Per això és original. Aquí, sovint empra guions per fer el·lipsis, contínuament. I utilitza un nombre abusiu de comes, per fer les pauses. Sembla poesia en prosa, a cops. L’estil de Baricco és pur lirisme. Ho era a Seda (encara no l’heu llegida? Què espereu?) i a Oceà. “L’aire a la cara, el fred a les mans, els seus descuits, les meves certeses, els cos d’Andre —érem en el mateix amor. Així ens vam morir junts —i fins que jo no em mori, junts viurem.” (p. 94) Baricco juga amb l’ordre natural dels mots: “Quin esquinç sabem, entre la nostra vida i les nostres putes, secret (p. 110). I precisament és l’ordre dels principi que aquí es trenquen.

Una lectura que et trasbalsa.



Baricco, Antoni, Emmaús. Ed. La Magrana, col. Les ales esteses, Barcelona; 128 p.

Puntuació: 7,5/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

9 de gener del 2012

6 de gener del 2012

Regal de Reis pels veïns de l'escala


Mentre estic flipant amb el meu Ipad2 que m'han dut els Reis (dec ser un noi molt bo, qui ho diria),a tots vosaltres us faig també un regalet.

La versió maquetada de la Novena Tongada de les Històries Veïnals! Recordeu? La que vam fer 32 veïns entre maig i octubre del 2011. Us el podeu baixa gratis en PDF o pagant-la a lulu.com a 4 €, més trameses.

Mentrestant, esperem que aneu lliurant els relats pendents de la Desena Tongada i els vagi penjant aquí. Ja en tenim quatre!

3 de gener del 2012

De lectura (113): Il·lusions i incerteses, de diversos autors

Polifonia coral.

Un novel·la del 2009, nascuda de la idea de J. Carlos Gil que va proposar a Octavi Serret, llibreter de Vall-de-roures, fer una novel·la coral a diverses mans entre autors de la comarca del Matarranya o vinculats a ella. A l’experiment s’apuntaren finalment: la Regina Bladé, al Montse Medalla (l’Arare del blog Des del meu mar), la Lluïsa Gascón, el Juanma Garcia, el Jaume Silvestre, l’Elísabeth Martí, la Carme Serret i el Carles Mongio. Vuit narradors a la recerca d’obra.

La idea inicial era que a Il.lusions i incerteses, cada autor un havia d’inventar un personatge. Aquest hauria d’evolucionar  i mesclar les seves història amb els de la resta. Com s’ho van fer, no ho sé. Però el resultat és curiós.

L’Àgueda és jove i enamoradissa, conductor d’autobús a Saragossa; té un germà bessó, i se sent atreta pel Carles, un professor universitari (“que la seva vida s’hagués transformat en una rutina  i estava resultant insuportable). L’Amadeu, àlies Garnaxa,és esquerp i malcarat (“Ni donava conversa ni la rebia). En Mateu, és metge i caçador (“entenia la caça com un art subtil i meticulós) meticulós). La Cel i la Mar són bessones, quasi idèntiques; i guarden un secret. En Miquel, vidu, és un antic pescador que no ho volia ser, però que li plau la immensitat del mar i sempre vol aprendre (“S’ha acostumat a aquesta terra, se l’ha feta seva, i ara ha de reconèixer que no voldria pas viure’n lluny. Veu els Ports des de la finestra i això li dóna vida”). L’Aurora fa classes de repàs per esquivar el tedi i escriu relats a deshores (Sola, reclosa en la seva casa des de la qual es protegia del món, de la societat moderna que no podia capir la seva vida”). La Maria va fugir del seu poble a al recerca de nous horitzons (“portava la terra al cor). L’Àngela és una cibernavegant solitària i trista (“a la solitud s’havia unit un cert desemparament). I l’Agustí és un pastor sorrut (“només li mancava un cosa: una bona noia...”). Són onze personatges que no tenen gaire en comú però que les plomes decidides dels vuit autors les anirant encavalcant i travant entre si. Unint i mesclant. I ja té mèrit!

Coma invent literari és eloqüent. Però desigual. Podem passar d’un estil àgil i planer, a un de més psicològic i introspectiu. Alguns trossos tenen més de pes literari, d’altres, un to més col·loquial. Alguns fins i tot, massa ampul·losos. Es nota inicialment certes dissimilituds que evidencien el polifonia de l’experiment– el personatge de l’Agustí viu una situació irreal; en Mateu té gustos caníbals—; però després, a poc a poc, s’esvaeixen. Totes les històries estan escrites en tercera persona. I els personatges tenen, en general, un deix de melangia i tristor. Curiosament –o no‒ tots comencen per A o M. I tenen pendent d’acomplir algun desig pendent. Això els unirà, al final. Era evident que després de presentar cadascú el seu personatge, aquest havien d’anar-se fent coincidint; aparellant-se amb la resta. Realment aquí rau la gràcia de l’experiment. Una mica com les nostres Històries veïnals. Però aquesta història és més llarga i coral.

La trama ha d’avançar, a cops, una mica forçada. En un segon bloc, vuit dels nous personatges s’uneixen dos a dos. Queden quatre històries, doncs. L’Àgueda coincidirà amb en Mateu i la Cel i la Mar, que són, al final, veïnes d’aquest. En Miquel, trobarà l’Aurora, antiga companya. L’Agustí coincideix, a l’hospital amb l’Amadeu, i els uneix un personatge curiós, l’Alexia. Després, en una  tercera part, encara hi haurà més coneixences i relacions; algunes de ben sorprenents i originals. Però les importants, són les que fa un mateix. I la novel·la avança cap a un final inesperat, amb tres històries paral·leles que deixen rere seu morts, desigs, anhels, desenganys, somnis i il·lusions. Les del títol.

Com a experiment literari, la novel·la mereix un deu. No era fàcil el repte i s’han sortit amb nota. Al final, “tot encaixa” (que és el títol d’un dels darrers capítols).  Però és clar, no espereu una novel·la rodona. Hi ha canonades al descobert que un sol autor hauria d’haver adobat. I una tonteria però que sol passar sovint en molts llibres: hi ha certes faltes de picatge que una acurada correcció hauria d’haver esmenat.

Per la resta, només em cal felicitar als vuit autors/es.

I aquí teniu les 50 primeres planes.


DD.AA. Il·lusions i incerteses. March Editor. El Vendrell, 2010; 143 p.

Puntuació: 6/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

1 de gener del 2012

El Segon Microrelat veïnal va avançant...






El Segon Microrelat veïnal va avançant. Només queden onze veïns per rematar-lo... 
I no oblideu de tancar les Històries veïnals als que us toqui (en portem tres de vuit) ... 

Mireu  com va quedant:



1. Havia de prendre una decisió. Tenia el bitllet d’avió a la mà. El taxista esperava a baix. I aleshores va rebre un sms d'ell: “Ja sóc a París. I tot seguit, una trucada d'ella: “T'equivoques. Queda't”.
(elveidedalt)

2. La decisió era difícil però... i si era l'oportunitat que esperava des de feia tant de temps? Aquest tren no tornaria a passar... i ell l'esperava. Per quin motiu l'Eva s'entossudia en retenir-la?
(albanta)

3. No sirve la razón en estos casos. El sudor frío, las piernas flojas y el estómago con ganas de echar al mundo todo ese manojo de miedos, dudas, esperanzas y otros.
(andrea)

4. Deixà el bitllet damunt el prestatge. Es recolzà a la paret, intentant pensar; el cap li rodava. Sentí dos cops de clàxon secs, punyents. "T'estic esperant. Afanya't", semblava dir-li. Finalment, claudicà.
(arare)

5. Obrí el minibar i agafà una ampolleta de Jack Daniels, volia aclarir-se el cap, la va beure d’un glop, al carrer, el taxi continuava insistent com una bufetada. L'escalfor del licor la va fer sentir millor.
 (carina)

6. De sobte, una idea li va fer rodar el cap: Sí! Aniria a trobar-se amb Ell a París, però abans passaria per Eva i se l’hi enduria també. Vulguis o no vulguis. Sabia com "obligar-la”.
(carles mulet)

7. Va tornar l’sms a l’Eva. “Ara vinc. Estigues a punt. Ni marxo amb ell ni em quedo, marxo amb tu.” i abans que el taxi es cansés d’esperar, va baixar. L’Eva no contestava, però ja no va canviar d’idea.
(carme rosanas)

8. No feia tant de temps des d’aquell estiu on la seua relació amb l’Eva va ser molt intensa en tots els sentits. Pensà en el flagell de cuir, i una sensació de poder i de plaer li recorregué el cos.
(dissortat)

9. El whisky li havia emboirat el cap. Aquell edifici del Raval no tenia ascensor, així que les rodetes de la maleta picaven contra el marbre de l'escala mentre baixava a peu, sense preveure la caiguda.
(el paseante)

10. En despertar-se, el metge va ser clar: «Ha perdut la consciència. Fa sis hores que està en observació. Recorda res?» «No. No res.» «Doncs segons aquest bitllet havia de ser a París, avui…» «París? On para?»
(elveidedalt)

11. En aquell precís moment l'Eva obria la porta. «Què t'ha passat? T'he estat esperant fins que he rebut la trucada des de l'hospital. El teu sms deia que venies a trobar-me. Què volies proposar-me?»
(fons d’armari)

12. «...proposar-te? diria que ens hem conegut alguna vegada... potser caldrà que siguis tu qui em faci memòria.»
(el gatot)

13. L'Eva va mirar interrogant al metge que, lacònic, va aclarir: «Traumatisme cranial lleu amb resultat d'amnèsia transitòria.» Amnèsia! El pensament de l'Eva maquinava amb rapidesa; ella era llesta i l'ocasió, única...
(glo.bos.blog)

14. Acostant-se al capçal del llit i mirant-la fixament, li agafà la mà i apartant-se amb delicadesa un ble de cabells juganer, li xiuxiuejà a cau d’orella alguna cosa que la va fer estremir de dalt a baix.
(joan guasch)

15. L’amnèsia transitòria combina molt bé amb la incultura geogràfica. Ningú pensaria que l’esperaven a París, Texas. Texas, bourbon i winchester. Texas, una pena de mort executada cada setmana: L’esglai estava més que justificat.
(josep braut)

16. Texas, París… igual li tenia. Havia tingut una sensació estranya, aquell comentari a l’orella, aquell esglai, allà gitada al llit de l’hospital, la flaire del perfum d’aquella xicona li era familiar…
(june miller)

17. Malgrat la por, el cap li pesava, les parpelles baixaven. No sabia quanta estona havia passat quan obrí els ulls, i veié al seu davant l'estranya del perfum besant-se amb un home formós.
(khalina)

18. ... un home formós.
«Ding dong Pròxima estació: Catalunya»
Vaja, va pensar, ara que la novel·la està interessant, he de baixar... Mentre esperava que s’obrís la porta, va notar la seva presència al costat. De reüll, va veure que ell duia la mateixa novel·la.
(l’avi)

19.  L'home va mormolar-li a cau d'orella abans de desaparèixer, entregant-li un paquet:  «París». L'entrenament cognitiu es va activar. La Jordan es dirigí al Parlament, decidida a executar la missió.
(sergi g. oset)

20. En quin mal moment va voler sortir del metro estrenant ascensor! Tres homes es ficaren a la vegada a la cabina fent-la descalçar i a punta de pistola, se'n van endur el paquet.
(la laTeta miquey)

21. La velocitat de tot plegat no li havia deixat pair els fets. No entenia la missió encomanada i menys aquest robatori tant sobtat. Era somni o realitat tot allò que li passava? “Pessiga’m”, li va dir al primer passavolant.
 (laura t. marcel)

22. No, no estava al metro però segur que ho hauria preferit, amb segrest inclòs. Va alçar la vista. El balanceig del gota a gota era com una serp enverinant-li el cos. "Com es troba avui? " (eren les 6 del matí).
(llum de dona)

[seguirà...] 

Els objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki

Relacionem aquí tots els objectes que ens heu fet arribar fins avui
per omplir les vitrines del nostre
Museu Blocaire del Disseny Friki
.

MOLTES GRÀCIES A TOTS/ES!


10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)