La frase de la setmana (dotze): d'Steve Jobs

Per acabar l'any. una frase que dóna a pensar...

"Recordar que vas a morir és la millor manera que  conec d’evitar la trampa de creure que tens alguna cosa a perdre."

Steve Jobs és el creador de les empreses Apple, NexT i Pixar. Vaja, un crac en això de les TIC, les web i els multimèdia. La vaig sentir en aquest vídeo de  seu discurs a la Universitat de Stanford durant la apertura del curso de 2005. Els va explicar als recents llicenciats tres històries personals. Potser ens pot passar a qualsevol de nosaltres...

Del Museu Blocaire del Disseny Friki (53): els nans de jardí

Aquests escultures de jardí sempre m'han semblat horrorosess. Però que algú sigui capaç de posar tot el conte de la Blancaneus amb els set nans desperdigolats pel seu jardí, ja em sembla de jutjat de guàrdia. Llàstima de no portar una escopeta de canons retallats al damunt i fer punteria "al enano"... I a sobre, li plantifica l'ós Misha de guardià...

La imatge és gentilesa d'un bon amic no-blocaire (perquè ell no vol) que sol seguir les evolucions del replà, amb inicials G.L.  Merci, company!

Tota la resta d'objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki (a banda de la barra lateral d'aquest blog on van apareixent), els podeu consultar AQUÍ.

Diari d'un veí exiliat (4): La detenció

Dia 3

[continuació]

En una comisaria de Colmenar Viejo, a la una de la nit.

—A ver, Bermúdez, ¿qué tenemos hoy?

­—Lo de siempre: un camello pillado in fraganti, un vagabundo durmiendo en un cajero automático, una caída por un tirón,  un positivo de alcoholemia,...y un alborotador vecinal.

—A ver, traigame al interfecto...

—Esto..., señor inspector, no sé si debería...

—¿Qué ocurre Bermúdez?

—Es que el hombre está algo ido...

—¿Y eso...?

—Bueno...farfulla un español, digamos... que exótico... No sé si está muy entero de la azotea, el pobre hombre.

—¿Emigrante?

—Estudiante, dice.

—¿Joven?

—Edad indefinible.

—¿Antecedetes?

—Un montón...

—Que pase. Ya le tomo yo la declacración.

(...)

—¡Rayos, Bermúdez! ¿A que huele el tipo?

—Creo que a chorizo encebollado..., señor inspector.

—A ver, sientese. ¿Nombre?

—Veí.

—¿És un apodo?

—Que si apollu?

—Se lo dije, señor inspector...

—Déjeme a mi Bermúdez. A ver. Empezemos de nuevo: ¿nombre?

—Veí

—¿Eso es un nombre? ¿Y su apellido?

—Còmu?

—No, ahora no se come nada. Digo: sus apellidos.

—“Apellidos” son cognoms?

—¿Però usted es de este planeta?

—Sí. claru. Sóc el veidedalt

—¿Sueco?

—Catalán.

—¿Y que hace en Colmenar? ¿Trabaja?

—Estudio.

—¿Un master?

—Castellanu.

—¿Como?

—Español.

—Sí claro, soy español. Yo soy de Palacín de Pisüerga. ¿Y usted?

—De Blogville.

—Y eso, ¿por dónde cae? ¿Es francés?

—En la catosfera.

—No caigo... En fin. Blogville, apunte Bemúdez. ¿Y que pasó?

—Me quisierun violar, señor comisariu...

—¿Como? ¿Quién?

—La iaia.

—¿Quién?

—La iaia, digu.

—Que coño és una llalla?

—Una àvia...Una güela, còmu disen vusaltres.

—¿Una ancina? ¿Violarlo? ¿A usted?

—Se lo dije señor inspector... El hombre delira...

—Cállese Bermudez...Y déjeme de llamarme "señor inspector". Cuando sea comisario, vale. A ver tu..., vei ¿Y eso dónde fué?

—En la seva casa.  En la calle de la Morcillona, ochu.

—La abuela ¿es de la família?

—Suposo que sí. Té el mateix bigoti que su  hiju.

—¡No, imbécil! ¡Digo si es familiar suyo!

—Ah! Noooooo!

—Expliqueme qué paso...

—Pues veurà, senyor comissariu....Resulta que me vaig anar a dormir y entonzes entró ella...con un camisón transparent i sense calces... Provocando, és claru.

—Entro en su habitación..

—Buenu, era la seva habitaZión.

—Entonces usted estaba en su cama... En la de la abuela, digo...

—Buenu, sí. 

—¿Y qué coño hacía usted en la habitación de una anciana?  ¿Es necrófilo?

—Si menju què cosa, disse?

—¡Que si le gustan las abuelitas!

—No! No, home, no! M'agraden jovencitas a mi.

—¿Y que hacía pues, en su cama?

—Doncs. peus,...perquè no había més llits en la casa.

—¿Que són "llits"? Una droga sintética?

—No, señor comissariu; yo no me drogu.

—A ver.. .volvamos a empezar. ¿Quién quiso violar a quién?

—La Frígida, señor.

—O sea, que ahora resulta que la violadora era frígida?

—No sé... Digo que se llama Frígida.

—¿Pero esto es un nombre? 

—Sembla que sí. 

—Y usted ¿no se le lanzó encima antes?

—¿Encima és “a sobre”?

—¿Qué sobre?

—No. No tinc cap “encima”, señor...

—¿Usted es gilipollas?

—Eso: ¡la polla! ¿Como lu sap?  ¡Se me la queria comer, la iaia! ¡Antropógafa!

—Y usted... ¿no dió su consetimento?

—¿Yoooo?¿Amb sentiment? ¡Pero si me hacía ascu! Las tetas paressian chiclets caiguts.

(...)

—Señor inspector...

—Diga Bermúdez.

—Tengo los antecendentes del veí este...

—A ver..., déjeme ver...¡Coño! ¡Pero si esto parece una enciclopedia!

—Me la han pasado los mossus d’escualida esos, de Barcelona. Se ve que el hombre es un alborotador nato. En su barrio parece que lo tienen fichado. No para de hacer juergas en la terraza.

—A ver... ¿Y éstas fotos?

—Buenu.. Són las veZïnes del replà.

—¿Y en su bloque las vecinas van en pelota picada?

—Buenuu, solament algunas noches de fiesta...Al final..., la calor, la música,...

—Vaya...Estas fotos son del 24 de junio... San Juan... Fue una verbena de altura por lo que leo en el informe...

—Sí. Els coets eren molt bufons.

—¿Bufón? ¿Me ha llamdo bufón?

—No senyor comissariu. Que los focs artificiales eren molt macus; quieru dessir.

—Y veo que ha estado en prisión..

—Buenuu...Fué un malentès. Una venganZa de un veí que no vaig convidar a la fiesta. Me tiene envexa.

—¿Quién?

—Le dicen el Paseante...

—¡Coño! ¡El soplagaitas de Colmenar!

—¿Lo coneix?

—Lo echamos de aquí hace unos años. Vendía top manta por las calles... Trapicheaba con chinas y cobre robado. Un camello de baja estofa...

—Doncs es el que me enviú aquí.

—¿A vender devedés falsos?

—No. A aprender castellanu...

—Pues a ver si se aplica...¿Cuanto tiempo lleva?

—Un día.

—¡Un día y ya está detenido...!Vamos bien, muchacho.

—Recuerde que me han intentadu violar.

—Si claro: una abuelita de 70 años. Es usted Rocco Siffredi quizás?

—Com? Rico no soy. Más bien pobre. Pero si hace mucho fredi en la casa donde estoy, sí.

­—Rico Sifredi es un actor porno...

—Pornu? Què es pornu?

 —Nada, nada, déjelo...

—¿Puedu anar-me’n ya?

—Tiene suerte que hoy estoy de buenas...

—Pues muy buena no estava la iaia, la verdad. Ara, que su neta...

—¿Qué neta?

—La nieta.., digo. Esa si que està per sucar xocolata!

—¿Venden chocolate en esa casa?

—No sé. Yo sólo he comido chorizo con gatxas.

—Bermúdez... Lléves al tipo este. Empieza a ponerme de los nervios y no respondo.

—Però yo pensaba que el que responia, era jo...

—Gilipollas de campeonato..., tenía razón Bermúdez.

—¿Lo encierro, señor inspector? ¿Me deja?

—No. Échelo a patadas a la calle.  Y si vuelves por aquí, veí, no seré tan condescendiente. Sepas que me acuerdo de tu jeta... Recuerda la mía: soy el inspector Torrente. Torrente...

[continuarà]

Si voleu saber dels capítols anteriors, cliqueu-hi:

1. La partença

2. L'arribada 

3. L'acollida 

4. La detenció

De lectura (90): La noia del ball, de Jordi Coca

“...una sensació de no estar en el meu lloc,

de no acabar de formar part del que m’envoltava” (p. 86)

Una dona (de qui en cap moment sabrem el nom) explica, en forma de monòleg, els seus primers vint-i-sis anys de la seva vida transcorreguts durant el primer terç del segle xx, al seu fill,. És de condició humil. Treballadora. Abnegada i silenciosa. Menorquina d’origen, viu a Barcelona. Orfe de mare als 3 anys, és la seva àvia, la Carme, i les seves dues ties (la Mariona i la Lali, aquesta, discapacitada) qui tenen cura d’ella i de la seva germana petita, la Neli, a Sant Lluís, un poble que sempre recordaran com els seu paisatge de llibertat i on torna cada estiu de vacances. Recorda el vent de l’illa, la mar, les cales, el seu oncle Tonet, les coves ran de mar.... “ M’agradava l’olor intensa càlida i seca de la farigola , m’agradava el brunzit vibrant de les cigales, la salabror de la mar, el silenci i aquell cel tan net.,,”(p. 20). Són uns estius de jocs, viscuts amb els amics, sense preocupacions. Una any s’hi han de quedar tot l’hivern, lluny del pare, que es queda a Barcelona. Alguna cosa passa amb el pare que ella no acaba d’entendre. Ell és ferroviari i treballa al metro. Home feble i malaltís, acaba per ser un delator a mans de la patronal.

De jove comença a treballar en una fabrica tèxtil i li agrada anar a ballar els diumenges. A la fàbrica descobrirà la cultura anarquista dels anys trenta, l’esparento, el naturisme,  culte a l’esport, la lluita social,...Acabarà enamorant-se d’en Joan, l’esperit lliure i obert; però que la guerra s’endurà per sempre. I s’acabarà casant, sense ni saber com, amb l’altra cara de l’obrerisme: el de la de la violència gratuïta i cega, la incultura, la foscor; el pistolerisme: “...sempre que penso en la meva vida, tinc la sensació que ell l’ha dominada completament, des del primer dia a l’últim.” (p. 43). “Des d’aquell moment i fins la seva mort, mai va deixar de vigilar-me i de tenir –me sota control” (p. 123)

De la seva veu anirem sabent, de forma cadenciosa, els avatars de la seva història personal, que avança paral·lela als esdeveniments històrics de la dictadura de Primo, la República, la guerra i el franquisme. Els esdeveniment de la República i la guerra van apareixent com a marc de referència: la febrada populista, els assassinats polítics, les milícies al front, els enfrontaments politics, els bombardeigs, la caiguda de la ciutat, la repressió, el racionament, la fam, l’opressió religiosa, les malalties, la repressió política, els judicis sumaríssims, els afusellaments, la prohibició de la llengua,... “El que va venir després de la guerra va ser una cosa diferent. Va ser una tortura sistemàtica, un extermini planificat que responia a un pla brutal de en què tots passaven a ser esclaus o animals de càrrega sense cap dret” (p. 271).

Fa pensar que La dona del ball és la mateixa mare de l’autor, ja que ella s’hi refereix al seu interlocutor com l’autor de Sota la pols, una altra obra de Jordi Coca que és primigènia a aquesta. Autobiogràfica, doncs?

La protagonista té un sentit tràgic de la vida. Sembla una dona que ha patit i que viu intensament els esdeveniments però s’ho queda per ella, ja que no troba ningú amb qui compartir sentiments. Se sent abandonada per tots i pel seu Déu. “Déu sempre ha estat injust amb mi, sempre.” (p.76) Pren consciència de classe anant a l’ateneu obrer. Quan es casa, assumeix obedientment el rol d’esposa submisa sense sentir-se estimada ni saber estimar. El marit és com la dictadura mateixa: ofega i no deixa respirar. A cops, la colpeja.Evidentment, la vida al seu costat serà grisa, sense llum. Només el seu fill la farà tirar endavant. Però al seva força interior al farà tirar endavant. Ella es refugia en el seu fill (un d’anterior, se li morirà). “Tu eres jo. Res no ens podia separar,...” (p. 185) “Tu viuries per mi. Tu faries les coses que jo no havia pogut fer.” (p. 283)

En certa manera, el llibre és un homenatge a totes aquelles dones anònimes que han tirat endavant un país, sense veu, ni vot, ni capacitat d’expressió en una època grisa de la nostra història contemporània; i que des del treball i el sacrifici personal van fer tirar endavant famílies i negocis. Les nostres àvies han estat així. Almenys, la meva. Algunes mares, també. “..la vida és una sorpresa rere l’altre i t’acabes acostumant a tot” (p. 15). S’han aferrat a la vida, al treball i als fills per tirar endavant. Gent no compromesa políticament, que veu passar davant seu els esdeveniments sense entendre’ls de tot, però amb un sentit comú i de sacrifici envejable. Amb una gran capacitat de sofriment, però desitjant que tot acabi quan abans millor. Dones que busquen en el seu interior la capacitat de resistència, per sobreviure als avatars de la vida. “Però tenia aquella resistència que t’he dit alguna vegada, la força interior que em confortava, el convenciment que encara que fos amb dificultat ho podria aguantar tot.” (p. 183)

Jordi Coca sol fer llibres amb dones protagonistes. Una rara avis. Els seus títols estan plens d’heroïnes amb un esperit contradictori, una cara fosca, trista, complexa,..: Lena, La japonesa, La dona del ball,... Sempre he pensat que era un autor amb sensibilitat femenina. Amb tot, personalment, aquest llibre se m’ha fet llarg, pesat. Excessiu seria la paraula. No sé si calen tantes planes per dir el que es diu...; però és innegable que es diu d’una manera ben construïda.

L’obra va guanyar el Premi Carlemay del 2007. Li he llegit, però, de millors.

Coca, Jordi. La dona del ball. Ed. 62 Barcelona. 2008

Puntuació: 6,5/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

Bon Nadal!

No  et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa, baixa al carrer i participa. Mai podran res davant un poble unit, alegre i combatiu... La darrera sentencia del Tribunal Suprem m'hi ha fet pensar, i per desitjar-vos Bones festes, també em ve a bé fer-ho amb aquest vídeo; un lip dub de tot un poble del Priorat amb música d'Obrint Pas..

BON NADAL!

I ara que hi penso... Que us sembla si un dia fem un Lip Dub tots els veïns/es del replà?  Guai, no?

De la carpeta del veí: Nostàlgia ( i II)

Recordo els seus primers passos al replà, ara fa quatre anys, tímids, silenciosos; expectants; serens. Recordo aquelles sessions al cinema tardorals, on en sortir de la sala, enlloc de comentar acaloradament la pel·lícula (sempre en blanc i negre), es tancava en un mutisme somrient. Caminava pensant que potser Gregory Peck l’esperaria a la cantonada per convidar-la a pujar en moto. O George Peppard li regalaria algun diamant. O Willian Holden la convidés al seu estudi parisenc. O Sean Connery l’estimes sota un faig centenari. Jo no bec i sóc gasiu, no viatjo i odio els boscos; per això mai vaig gosar convidar-la a sortir. Dona d’aigua. Recordo quan posava una cançó de Marvin Gaye i la sentia ballar, sola, a pis del costat, amb el fru-fru del seu vestit de ras per única companyia. Sabates vermelles planes, sense complements. Recordo això i moltes altres coses. Recordo quan en les festes veïnals regirava amb la mirada tota l’habitació i acariciava tots els objectes que decoraven l’estança, per memoritzar-los i recordar els bells moments viscuts. Ens mirava a tots i imaginava un futur de vi i roses, en alguna llar amable, envoltada de llibres i vells amics, amb sabatilles a la vora del foc. Vam ser feliços a  Blogville. Sí. Encara ho som els que hi restem.

Un dia la vaig sorprendre a l’ampit de la finestra, albirant el cel. Tenia roba a mig estendre i  em va confessar que sabia volar. Ella era una bird girl i les noies ocell van al cel em va dir. Potser des d’allà dalt ens mira ara, còmplice en les nostres trobades vespertines. Recordo quan al final de les festes al terrat ens tiràvem les cartes, i a mi sempre em sortia un final feliç que mai s’acomplia. Potser era una mica bruixa. Potser una mica fada. Una Wendy sense el seu Peter Pan. El dia que ens vam conèixer en algun lloc ple de boira, em va prendre de la mà i em besà desprevingudament. Mai vaig entendre el perquè. Se sentia fràgil i en canvi, era forta. Més que cap de nosaltres. Sempre m’agafava amb el pas bescanviat; impossible d’encalçar. Les seves planes eren les més enigmàtiques. Els seus textos m’eclipsaven, llevats d’asprors, embolcalls de cotó fluix. I per això n’era presoner fidel. Com tots els veïns. Ella ens deixava notes a la bústia en el seu castellà impol·lut que sempre llegíem amb devoció escolàstica. Mai vaig respondre cap aclamació. Potser era càndid aleshores... Potser  tímid. Potser fidel. El desembre sempre acompanya el plor abans d’agafar el son, encara que tinguis a algú a aquí abraçar-te, algú amb qui cremar el foc del cos, que cap gelera apagui. Vaig cremar molts somnis en la banyera, jo. Metamorfosi del desig. I sé que té un amic fidel que mai abandonarà ni bescanviarà per ningú. Això l’honora i dignifica.

Quan se’n va anar ens va deixar un llibre per llegir al veïnat. Per acabar-lo, ho hem fet amb píndoles, com el remei a una malaltia exsangüe. Ha estat un bàlsam en una tardor eixorca, freda, que sembla no voler acabar. Algú em diu que l’ha tornat a sentir feinejar pel replà. Miraré per l’ull de bou, amatent als seus passos... sempre silenciosos, desprevinguts, noctàmbuls.

Buscaré un final feliç a una història que no té principi.

Hi ha escenaris on la gent sembla inventar-se i dibuixar un perfil eteri. És com fer un regal a un amic invisible. Un regal om aquest: incomprensible, incongruent, inajornable; que et graves a la pell i cap sabó neteja.

El mes de desembre és un més trist, sí. Però acabarà. Com acaben totes les històries tendres. Enceses. O imaginades.

El mes de desembre és un més enquistat a la nostàlgia.

Nostàlgia de veïns.

Nostàlgia de l’Emily.

De la carpeta del veí (20): Nostàlgia (I)

El desembre sempre ha estat un mes trist. L’avantsala d’un nou any. Dies de treva davant nous combats que s’albiren. Temps de cels grisos, encapotats i rúfols. Potser aquesta grisor esparsa es contagia al replà. A les baranes i als esglaons. A les bústies i als vitralls. Als polsadors i a les frontisses. Les hores es prenen un respir. Els matins es lleven amb cants breus a les dutxes. Però el replà mai ha estat frontera. Les ràdios evoquen melodies lentes que inciten al ball. Però ara ja no les sento. O no les escolto. Els esmorzars es fan a la cuina dempeus; són frugals, fugissers. Els bons dies al replà o a l’ascensor són curts i esparsos; sense més peu a la conversa. Hi ha pressa per sortir de casa, agafar el transport públic i entaforar-se a la feina o a l’escola, cofats en abrics pesants i bufandes acolorides. Temps de paraigües i herbes remeieres. Hi ha una sensació de derrota per tot. Però no hi ha hagut cap combat. El combat és cada dia. Amb un mateix. Sé que a ella tampoc li agradaven els desembres. Però tot passa. I tot queda, que diria el poeta. El negre és el seu color preferit. Darrerament el veig per tot, esperant l’esclat d’una nova primavera. Sé que pel març retornarà, com fan els estornells. El mes del desglaç i les roselles. Fràgils i previnguts, com ella, sense estridència. La llum al replà no il·lumina com abans. Ara veig ombres arreu. Veig remolins de fum pujant per la finestra. Sento el trepig de talons rere els envans. Conec tots els veïns per la manera de caminar. I darrerament són massa els cops que ja no identifico algunes passes, antigament familiars, casolanes. La gent fuig i no torna. Deuen ser feliços també, en altres illes. Els ecos de la memòria me’ls porten al davant. Els retinc a la ninetes, però s’esvaeixen tot seguit, com fils d’argent entre els dits. Hi ha d’altres veïns nouvinguts; que riuen, juguen, criden, s’estimen. Jo també vaig ser jove. I també vaig estimar. Ho vaig intentar, almenys; una vegada. O dues...

Ja no sento aquella olor de cafè que puja amunt, pel celobert. La cuina es fosca i no se sent plorar Billie Holiday al transistor. Ombres passegen entre pots oblidats als prestatges. Ja no se la veu al bar del davant on coincidíem en vermuts dominicals; la premsa del dia sota el braç; un croissant en dies de festa. Ja no li encenc les cigarretes que xuclava parsimoniosament. Tant com lentament semblava transcorre el temps al seu voltant, volutes de fum enterbolides pel silenci trampós. El temps. Sempre el temps. No hi ha rellotges a les parets. Fa temps que ja no miro com avancen les busques. Ja només encalço incerteses. Viscudes voluptuosament. En sortir al replà ja no sento aquella olor de tabac negre que sempre l’acompanyava, ni el taral·lareig d’una cançó de Corl Porter. Fins i tot trobo a faltar el gosset que saltironejant escales avall –ella sempre baixava a peu— s’encreuava entre els meus camals mentre movia, nerviós, la cua. Mai m’han agradat els gossos. Potser perquè sóc un felí mansuet amb ungles ratades.

Obriré la capsa de fusta on una ballarina jove giravolta i em mira amb somriure gastat. Va ser el seu regal de comiat. Dins, agulles de cosir que no punxen, de ratades com són. Estimar en temps de guerra. Escolto una ària encesa mentre prenc un te verd. Totes les àries em sonen vàcues, ara. Fumo una cigarreta del paquet que va deixar oblidat al rebedor; la darrera. Estossego, desacostumat com sóc al tabac. Llegeixo versos de Silvya Plath, contes de Salinger o de Capote on trobar la clau de volta. Ella m’ho deia en castellà precís: «Es tiempo de tréboles de cuatro hojas, y de dejar atrás la mala suerte». Ella ha fugit, a buscar la seva. Em tiro les cartes. La mort em mira de reüll.

Se’n va anar sense estridències. Deixant la porta oberta i la clau al pany. Potser se’n va anar amb un estol d’oques salvatges que volaven cap el sud. O lluint el seu barret de llana damunt una bicicleta antiga. Potser pujarà a una branca de bedoll mirant d’atansar la lluna, recitant algun vers del seu estimat Atxaga: «Moveré las ramas de los árboles, que dejarán caer sus manzanas para ti. [...] Seré tierra y hierba fresca. El mar que te envuelve en verano, y el sol que te acaricia... Todo esto seré yo.» Jo també de jove escrivia versos. Però vaig perdre la ploma de les metàfores tristes en algun bar de carretera. Potser la nit que vaig descobrir que les nines es desfullen pels encaixos. No ho recordo bé. L’alcohol es tenyia de roig en les llengües entrellaçades a la barra. Em vaig llevar en uns llençols estranys. Ara ja mai més he après a dormir sol a les nits.

Potser ella també es creu una dona inacabada, com la seva escriptora favorita. Per mi sempre serà Jane Austen. I en canvi ella perseverava en ser la Ventafocs. O la senyora Muir. Ja no la puc mirar als ulls i saber com està. Les ulleres fosques dissimulen unes nines que escrutaven entre línies. Recordo, això si, un ulls marítims.

Recordo això i molt més encara...

[continuarà]

Això no s'atura...

Són dos exemples dels relats que s’estan forjant al web “Hipertexts veïnals” que ens hem empescat en Palimp i un servidor. Ja veieu que a partir d’una mateixa frase, poden sortir desenllaços ben diferents! Penseu que tots els que us heu inscrit a la 8enes Històries veïnals hi podeu participar. Ja ho heu fet uns quants veïns i veïnes, però no tots ni totes! I ho podeu fer fins a quatre cops cadascú, i en històries diferents! Vinga, fora la mandra i la vergonya... A veure qui s’atreveix a finalitzar la primera!

Aquí dos exemples de com va la cosa:

Història 1

Existeix l'amor a primera vista? Potser el que sentís no era amor, però la seva bellesa em va trasbalsar. El mapa de Barcelona i la bossa del museu Picasso denunciaven la seva condició de turista. Baixava en aquesta parada, que no era la meva, i no sabia si seguir el meu camí o baixar jo també.

Mentre m'ho rumiava ella va baixar. Les portes es van tancar i jo vaig continuar dins el vagó. Em va agafar una mena d'angoixa, una pressió al mig del pit, com si hagués deixat escapar l'oportunitat de la meva vida. A la propera parada vaig baixar i vaig agafar el proper metro en direcció contraria.

Caminava pels carrers mirant a dreta i a esquerra esperant veure-la altre cop. En poc segons les seves dolces faccions m'havien quedat gravades. En arribar a la parada de metro que ens havia separat vaig quedar-me parat al mig de la gent, esperant de reconèixer-la enmig de la gentada.

Res. Impossible. Sempre m'he penedit d'aquella manca de reflexos. Des d'aleshores, la meva vida ha estat una vaguejar pels llimbs del desig i el plaer amb altres dones. Però cap fiblada com la d'aquell dia al metro; ara fa sis anys. Per això, avui, a la cua del súper el cor se m'ha aturat. Era ella!

Aleshores,el vagarejar sense sentit dels darrers anys, m'ha fet mudar la cara i l'ànim. Ara sé el que no vull ser ni fer, i el meu més clar delit. Ella. M'he asserenat. He buscat a la memòria el millor dels meus somriures. I també, la més innocent de les excuses. Faig com que ensopego.

—Et conec?

Ella va contestar amb un fort accent francès.

—Potser he estat la teva professora de francès.

Vaig haver de contenir-me el riure.

—El francès no és el meu fort —em sentia estúpid, però aquest cop no podia perdre-li la pista. I si li deia la veritat? Que la recordava al metro feia sis anys...

[Continuarà...]

(per Palimp, Laura T. Marcel, Anna Tarambana, El veí de dalt, Zel, Khalina,... )

Història 5

Existeix l'amor a primera vista? Potser el que sentís no era amor, però la seva bellesa em va trasbalsar. El mapa de Barcelona i la bossa del museu Picasso denunciaven la seva condició de turista. Baixava en aquesta parada, que no era la meva, i no sabia si seguir el meu camí o baixar jo també. 

Vaig baixar. Adéu entrevista de feina! Jo sóc així: vaig a batzegades. Per això no acabo re del que començo. Ni començo re del que em proposo. Però aquella nina de pell bruna i ulls maragdes m'encenia l'ànima. I el baix ventre, també. Quan era a tocar-hi, em sonà el mòbil. Hosti! La Clàudia, de nou.

Només em faltava la Clàudia! Si havia deixat l'entrevista penjada, per poder seguir-la, ara no deixaria que ningú m'espatllés el pla. Encara havia de pensar què li diria. En aquell moment, ella va treure un plànol de la ciutat, es va aturar i se'l va mirar.

—Puc ajudar-te en alguna cosa? Què busques?

—Mmmm, doncs, ni jo ho sé ben bé... De fet busco dues coses prou diferents que ara han convergit...
—No m'ensarronis, si vols t'ajudo, si estàs de conyetes, m'esfumo!

Creure en les coincidències no fa per mi, però una oportunitat com aquella no la perdria ni boig. Jo la volia. Al preu que fos.

Com que la volia al preu que fos, vaig canviar el to de veu.

—Perdona, el que estic de conya sóc jo. Digues el que busques, t'ajudaré encantat.
—Doncs, busco una acadèmia de ball, que diu que està per aquí. Hi vaig per una entrevista de feina de professora. I necessito acompanyant.
No pot ser...

La acadèmia de ball feia deu anys que havia tancat. Els gustos efímers de les modes l'havien condemnat a l'oblit. Grans cartells a la façana avisaven de la propera demolició.
En la foscor del gran saló ara buit, la Kira, tremolosa, asseguda sobre el parquet de roure, manipulava el paquet bomba.

—Ni te m'apropis, ho sortim tots dos volant enlaire...
—Això és una bomba de debò? Algú prendrà mal!
—Tranquil. Ja miraré que ningú entri al solar. A més, ningú ha de venir a fer res aquí.
—Jo me'n vaig...
—Quiet! Pensa que ara ets còmplice. Les teves empremtes són al plànol que deixo al costat...

[Continuarà...]

(per Palimp, El veíde de dalt, Carme Rosanas, Zel, La meva perdició,...)

Afortunat en el joc...?

Ja ho diu la dita: "afortunat en el joc, desfortunat en l'amor..." I no ho entenc, perquè quan  un és guapo del cagar com jo, la sort hauria de venir -li de cara.  Per això, no us estranyi que em toqui algun premi de tant en tant en els Jocs literaris del blog Tens un racó dalt el món. És clar, que encara seria més curiós que els guanyés sense participar, oi? I és que ja en porto cinc...

-Un diccionari de l'IEC.

-Una cap de setmana a un allotjament rural a Arnes.

-Un dibuix original d'Ignasi Blanch.

-Ser el protagonista d'un dels contes del llibre d'Una sortida digna que ell ha editat
- I aquest lot de llibres que veieu a la fotografia i que ahir em va arribar.

I ja us dic que jugaré a la loteria de Nadal al número 1. Quedeu avisats...

I us convido a participar en els Jocs del Tibau. Sempre fan pensar i tenen un to entre lúdic i creatiu. No sé com s'ho fa... (deu tenir un esclau).

De veïns d'escala (18): Galdric Col·livert, assessor de llengües bífides

En Galdric Col·livert de Sió, altrament conegut al barri com "el de la ceba", va néixer en el si d’una família de noble nissaga, hereva directa del comte Bordell IV, assot de verge spubilles. La seva vocació lexicologràfica li sobrevingué al bressol el dia que el seu pare, en un atac etílic tornant del putticlub Aurora, li llençà pel cap els vint-i-nou volums de l’Enciclopèdia Catalana, annexos inclosos. Més endavant assajà altres pràctiques lingüístiques sota les faldilles de les seves mestres del parvulari, on s’excel·lia per demostrar les seves vel·leïtats bífides.

Va fer sort el dia que va topar a la Facultat de Fonemes assonants amb qui seria, anys més tard, secretària bilingüe del Molt Honorífic Mestre en Foll Saber; Onofre de Benestant, president de l’Onomasticon Catalanae. Amb tots dos compartirà, per igual, llençols, condons, dièresis i sopes de galets. Fins al moment ha ocupat ininterrompudament, sia quin sia el partit del govern , el càrrec d'Assessor delegat per a Afers Interdepartamentals en la Correcta Pronuncia de la «l·l» al Pallars Jussà.

Home de partit, d’ampla fe patriòtica i convençut defensor de les tradicions etnològiques, exerceix el seu apostolat cofat sempre amb una catalana barretina per tots els cinc continents —sempre a càrrec del Departament de Viàtics Infumables-. Fruit del seus llargs pelegrinatges ha estat l'edició del , del Diccionari Català-Quetxua-Swahili, Premi Desperta Ferro, 2001.

«La faixa em sustenta les idees; la ceba, m’enalteix l’alè; les espardenyes, m’enforteixen el pas.». Amb aquesta filosofia de la vida, Galdric ha après com és d’important llepar natges i parrussos i saber posar sempre el punt volat al forat escaient.

Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresol quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon

14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona

15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona

16. Barrabàs Bonfill. ambaixador, setè segona 

17. Marcel.lí No i No, mediador social, primer primera

18. Galdric Col·livert de Sió, assessor lingüístic, sisè segona

Dian internacional de la cançó casposa

De tant en tant, visito una comunitat blocaire on semblen bastant entretinguts en xerrameques inversemblants i accions de caire corrosiu. Alguns es van constituir fa temps com Odisfera. En algun dels blogs afins, he vist la convocatòria del Dia de la cançó casposa per l'1 de desembre.

Aquí la meva aportació:

(un vídeo on ell la canta)

Recordo que quan la vaig sentir em vaig quedar garratibat. La tergiversació de la història és patètica. Però més ho és el ritme i rima de la cançó (si es pot dir així). El més divertit és que he vist que el tal José Luis té una cançó que va fer una cançó allà pel 1958  que es deia Mariquilla. Dedicada a la seva promesa... Impagable.

Del Museu Blocaire del Disseny Friki (52): la santa cosmogonia

Creia que Olot era la capital de la  santedat catalana. I que a Montserrat podia veure el major mostrari d'ex-vots del país. Però fa poc , a Berga vaig descobrir un Museu de postals i figures de Sants. Osti! Ja imagino que els creients i devots de la cosa papal, fliparíeu, però a mi em va semblar, per tal com estava presentat tot plegat, embotit i caòtic, d'un kitsh que feia por. 

Total, que he pensat posar la imatge de les imatges a una vitrina del Museu. I amèn i que déu ens agafi confessats!

Tota la resta d'objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki (a banda de la barra lateral d'aquest blog on van apareixent), els podeu consultar AQUí

La frase de la setmana (onze): Josep Pla

"El paisatge us fa comprendre la literatura, perquè  la literatura és la memòria del paisatge en el temps."

Josep Pla 

No és que Pla sigui sant de la meva devoció, però és innegable que si el país ha donat prosistes de talla, aquest empordanenc murri , malhumorat, un pèl fatxenda i misogin; i descaradament conservador, ha de figurar entre els cinc millors. Pocs han sabut plasmar amb els adjectius justos i una prosa rica i ponderada els trets d'un personatge o un indret. Llegir-lo sempre és un plaer. El Quadern gris, bé val unes hores de lectura atenta.

Però no us vull parlar de Pla si no del que m'hi ha dut. Ja sabeu que sempre m'ha agradat unir paisatge i literatura. Doncs bé, aquí en tenim una mostra. I és el llibre i el web que aquí us presento. Tots dos obra d'un pencaire de la literatura i la geografia del país: Llorenç Soldevila; professor de la Universitat de Vic, que des de la docència a adolescents (1978-2004) i ara dedicat a la d'adults, ha anat confegint un corpus doctrinal sobre "els llocs literaris" dels Països Catalans. Tasca ingent. Aquest és el primer volum d'una col.leció de deu que aniran sortint amb els anys. Un llibre que no és nou però és poc conegut. I crec que dóna una molt bona informació tant per a mestres com per a estudiosos  i persones interessats en el fet literari en català. L’obra recull textos de tot tipus: poemes, narracions, cartes, escenes teatrals, cròniques periodístiques i, fins i tot, cançons que ens permeten recrear la història, les tradicions i els monuments vistos des de l’òptica dels nostres grans escriptors. Per tant, l'autor ha elaborat el llibre, que descobreix la literatura i el paisatge i els recull en una antologia, amb el màxim rigor.

I aquests llibres són fills d'un web amb molta més informació sobre la geografia literària del  sotre país. Es tracta del web  e-ndrets , que va guanyar exaqueo el darrer Premi Lletra que concedeix la UOC. Hi troabreu 177 autors, 752 textos, inscrits en 402 indrets, unes 150.400 paraules repartides per la nostra geografia. Navegueu-hi una estona. 

Paga la pena. 

I després ja podeu seguir col·laborant en els Hipertexts veïnals.

I a mi què coi m'importa?

I  a mi que coi m'importa que te'n vagis a Austràlia o a la Conxinxina? (que per cert, no sé per on para). Et penses que et vindrem a buscar quan descobrim que la casa és plena d'humitats, l'ascensor no funciona, t'han tallat el llum i  el gas per no pagar, cap porta tanca bé i la pintura de les parets cau  a trossos? Tampoc pensava comprar-te-la i aquí, al replà, tots  anem amb transport públic i no ho anunciem amb llençols al carrer. Carallot!

Algunes reflexions sobre la inclusió educativa arran una conferència de Sebastià Serrano.

Post dedicat a tots/es els veïns/ïnes del replà que sigueu mestres 

(que em sembla sou uns quants/es...)

Vaig tenir la sort de ser a la Jornada pedagògica que el Centre de Recursos Educatius (CRE) de l’ONCE va organitzar el proppassat divendres en ocasió dels 25 anys d’aquesta entitat.  Dic sort, perquè vaig sentir diferents intervencions i entre elles, les d’en Sebastià Serrano, que va fer una interessant i emotiva dissertació sobre “L’educació al tercer mil·lenni”. Val a dir que les prop de 500 persones ja estaven retudes a l’avançada a l’orador i que aquest –un mestre de la comunicació oral i el gest–  sabia què havia de dir per complaure el públic assistent, bàsicament mestres i professors, però també gestors i tècnics relacionats amb el món educatiu. Però això no treu que el que va dir, i com ho va dir, fos plenament compartit per qui escriu aquestes ratlles. I per vosaltres que els llegireu, suposo que també. Si us interessa el tema, deixeu que en us faci un abstract comentat del que allí es va comentar. [En blau i cursiva, les frases literals d’en Serrano.]

Vivim en la societat de la incertesa. Tot i els grans coneixements adquirits en l’actualitat i els avanços tecnològics obtinguts, tenim dubtes constants. Ben cert. Precisament, Serrano, que és  un expert la teoria de la comunicació i en la lingüística matemàtica, assegura que el que l’apassiona és la matemàtica de l’imprecís (sabíeu que ara ja no es diu “ciències exactes?”  a les Matemàtiques?). Estem en un escenari de realitat incerta; doncs, on cal, a més, saber educar als nostres nens i nenes. Abans, tradicionalment, tot se  sabia immutable, perenne: la família, la religió, el coneixement, l’educació,... Els mètodes emprats en educació eren poc alterats; només per corrents de renovació pedagògica com el mètode Montessori,  l’Escola Nova de principis del segle XX, o les propostes de Rosa Sensat. Però en els darrers 50 anys s’ha vist un canvi de paradigma, de civilització. Fins fa res, encara vivíem com els romans. Érem fills d’una cultura hereva directa de la llatinització. Però ara, som esclaus de la informació. Si la cultura és la informació emmagatzemada; cada any, aquest informació es duplicada. El creixement informatiu ja no és aritmètic; és geomètric; estem immersos en una evolució no lineal, si no exponencial. Impossible d’abastar.

Sabem, que la primera norma de la termodinàmica diu que l’energia ni es crea ni es destrueix, tan  sols es transforma. Ara bé, a la Terra,  hi ha mateixa  matèria que fa quinze mil milions d’anys. Però la informació, no és la mateixa. I aquesta sí que tendeix a desaparèixer. Gran paradoxa: quan és més elevat el nombre d’informació real de què disposem, creix també el grau d’incertesa que ens envolta: sabem més però sabem poc. I tot això com afecta el món de l’educació?

Per afrontar el nou món, els nostres alumnes han de  dominar el fet comunicatiu. Només així podran excel·lir en el futur. Tant  en la comunicació verbal, com a la no verbal. Els dos pols són essencials. I també les llengües. Quantes més, millor. Cal ensenyar els nenes i nens a parlar en públic, a debatre, a saber conversar,... La veu és màgia, diu  Serrano. El llenguatge és la veu posada en ordre. Construïda. Si la gent el agrada una cara amable, amb una veu amable; treballem-les. Dulcifiquem els rostres i les paraules.

Un segon element clau en l’educació dels segle XXI serà la integració, la inclusió, la interdisciplinarietat.  No serveixen els mòduls estancs: ara matemàtiques, ara llengua, ara gimnàstica,.. Precisament, el conreu del cos i la veu (els mestres de gimnàstica i música haurien de ser re considerats en l’escalafó docent) ha de ser prioritari  en l’infant. Jo em pregunto: no pot haver-hi una manera d’integrar les matèries? Que els professor d’una i altres matèries programin junts els temaris? Un somni? Una utopia? Potser sí.

El que cal és desenvolupar el “talent” dels alumnes. Ser talentós no vol dir ser un superdotat. Vol dir tenir sentit comú. Saber comparar, fer metàfores, relacionar, concloure, escollir conscientment... Perquè tot el fet lingüístic és una forma de desenvolupar el cervell. És una festa dels sentits, per Serrano; títol d’un llibre que us recomano. Dins el nostre cervell tot està relacionat; i en sabem tan poc encara  d’aquesta gran màquina humana!

Bé. Es va dir això i molt més encara. Jo anava a escoltar experiències sobre la inclusió d’alumnes amb discapacitats visuals en l’ensenyament i em vaig endur una agradable sensació que hi ha molta gent en aquesta línia i que queda molt per fer encara. I les paraules de l'orador eren fetes sense papers, ni apunts previs. A raig fet. En una dicció i tonalitat amables i embolcallant. Jo, quan sigui gran, vull parlar com aquest home!

I ja vaig flipar quan Serrano va dir —exagerant, és clar— que dins una bona obra literària, una bona novel·la, hi ha més a descobrir pels infants que en la comprensió dels mecanismes del sistema solar.  Saber com es construeixen la trama principal i els paral·leles, els personatges, els ambients, els diàlegs, enriqueix més que memoritzar planetes  o moviments gravitatoris. Perquè els nens que s’acostumen a treballar en grups seran  més talentosos i eficients en el futur. Per això creu que for bo tenir corals i grups de teatre en les escoles. El teatre desinhibeix i fa madurar. Una coral permet modular una veu. I una ve modul.lada és un gran regal. (És clar, que a mi no m’he sentit cantar al bany!). En els currículums hauria de comptar: “canta en una coral”, “ha fet teatre”,.. Algú del públic va afegir, en el debat, que a més a més, això s’ha de fer sempre amb una gran dosi de sentit de l’humor. Ben cert. És això el que ens agrada a tots tenir en el replà, oi?

I ja quan l’auditori es posava dempeus és quan va dir que “cal apostar per la salut emocional dels nostres mestres”. Tret directe a la línia de flotació del Departament d’Educació. El conseller ja era fora, per cert. Perquè un  mestres contents, satisfets, segurs d’un suport extern i col·lectiu, segurs d’un equilibri emocional personal, sabran transmetre un bon estat emocional als seus alumnes. Cal mimar els mestres. Ovació tancada! Hi estic plenament d’acord; perquè hi ha mestres que , de tan desequilibrats que estan, són un perill públic per a la nostra infantesa i joventut; això també us ho asseguro! Pocs, però es fan notar. I és que no tothom serveix per ensenyar.

L’emoció fixa coneixements i fixa la memòria. Recordem molt  millor  allà que ens va emocionar en un moment donat que el que ens és anodí. Per això és important seguir el model anglosaxó on el fet de saber parlar  té més importància que el fet de saber llegir. Aquí potser discreparíem (però qui li discrepa al Serrano en públic?). Cal educar al parlar, és cert, perquè obliga a ordenar pensaments i expressar-los emocionalment. L’escriptura també. Oi? Però no ho passes tant de neguit com fent una exposició oral. Vaja, a mi em foten davant aquell auditori i em pixo a sobre dels nervis! Se n’ha de saber de xerrar.

Abans , en Maragall, en un dels seus darrers actes com a conseller (collons d’inútil!), havia defensat una de els poques idees sensates que li he sentit en aquest darrers mesos: que la innovació és inclusiva o no é innovació. Havia canviat  de la R+I (Recerca i Innovació ) per I+I (Innovació + Inclusió). Un dels contertul.lians de després, crec que va ser Enric Bolea, del Servei Educatiu Especific  de la Institució Balmes, va agafar el guant afegint que calia parlar de la I +I + I: Innovació + Inclusió + Il·lusió.

Això sí: que la il·lusió no decaigui mai!