Nostàlgia veïnal,... i un llibre per acabar l’any

El desembre sempre ha estat un mes gris. Si no fos per aquesta escalfor que ens acarona, diria que la fredor de l’ambient s’ensenyora del meu estat d'ànim. Fa temps que el veí no surt al replà. Massa, potser. No estic malalt, ni molest, ni decebut, ni en vaga de braços caiguts. Bé, un mica fins els collons d’aquesta crisi i dels polítics que ens maneguen, sí. Com tots. Res de nou a la vinya del senyor, doncs. Simplement, el que succeeix és que el tràfec diari de la feina i una certa vagància melangiosa m’han fet sortir poc a picar portes des de fa dies. Dic poc? Hauria de dir, gens. Suposo que caldrà trobar nous horitzons i nous motius per tornar a postejar. No dic nous veïns (o veïnes, vaja) que ja en sou moltes i formoses. Els trobarem, no patiu. O patiu el just i necessari.

L’altre dia, en baixar a reciclar el munt d’ampolles d’alcohol que han anat caient aquests mesos em vaig trobar dos veïns al replà. La fotògrafa i l’informàtic em dedicaven bones paraules i em suggerien fer una nova trobada veïnal. Potser enyoren les trobades d’altres temps. Jo també. Ells també són uns nostàlgics. Em va semblar bé fer-ho. No serà un sopar de Nadal a l’ús, és clar, sino un sopar de nadal després de nadal. Potser hauré de muntar un altre tongada d’Històries veïnals...a veure si arrepleguem comensals. I si no és per jalar, que sigui per fer-la petar.

Però no voldria acabar l’any sense dues recomanacions. L’una, lliga amb el motiu d’una recent marató televisiva. I em plau fer-la perquè està feta des de la complicitat i la tendresa. És un petit conte que es diu “Elmocador màgic”, escrit à la pair per dos blocaires de pro. Amb pròleg d’una altra veïna. És bonic fer projectes plegats. Què us he de dir a tots vosaltres, oi?

Si mai heu d’explicar aquesta malaltia a un nen, ho podeu fer de la mà d’aquest conte. I si mai heu de fer un regal a algun adult que la pateixi, segur que us ho agrairà. Una valentia màgica plana per les seves pàgines. I que són els contes, si no un cant al positivisme?

Un altra recomanació és personal. Us la deixo en forma de cançó. Us desitjo un Bon Nadal, un millor (i amb menys retallades) 2013. I energies positives per tot el replà. Perquè jo, MAI MAI, deixaré el replà.

PS

Per cert, el microrelat ja està als darrers graons. Un altre motiu per fer un post! Que en necessito...

Una darrera empenta a un projecte artístic..

Conciutadans/nes,

Una amiga poetessa s'ha llençat a voler editar un llibre a través del portal de Verkami. Queden hores per tancar el projecte i li calen alguns darrers calerons. Com que sé que a la comunitat de Blogville hi ha gent amant de la poesia i el dibuix, us linko al seu projecte a veure si algú s'anima. Paga la pena. Per 15 euros tindreu un llibre de poemes il.lustrat.

Des de les rajoles és un llibre de poemes; un llibre de poemes amanit per la força i la determinació gràfica i emotiva dels poemes de Gemma Peres i els dibuixos de l’Ariadna Gabarró, dues artsites que es van trobar a l’Escola d’art Davinci i han dut conjuntament aquest projecte.

Mireia Vidal-Conte, poeta, i Itziar González Virós, arquitecta, exregidora del districte de Ciutat Vella de Barcelona i urbanista, signen  dos pròlegs que precediran aquest poemari.

El llibre serà editat per Curbet Edicions, en la col·lecció Vincles.

El llibre es presentarà a finals de novembre, a l'Escola d'art Davinci, a Barcelona, de la mà del poeta i amic Francesc Josep Vélez,

Les aportacions serviran per finançar:

• el 50 % de l’edició del llibre
• l’exposició amb les il·lustracions originals i els esbossos previs realitzats per l’Ariadna Gabarró i que podreu veure el dia de la presentació del llibre, a l’Escola d’art Davinci de Barcelona
• la producció de les làmines seriades i signades per la il·lustradora
• la preparació de l'acte de presentació del llibre, des de la senzillesa i en un ambient amable
• els enviaments dels llibres i les làmines a qui no pugui venir el dia de la presentació del llibre

Podeu triar entre les següents dues làmines de dues de les il·lustracions que formen part del llibre. Totes les làmines aniran seriades i signades per l'autora.

Felicitat compartida

"El veí és un desastre! Ens deixa un discurset escrit per llegir-lo en el lliurament de premis i va el paio i  ni es presenta a la gala, ni re!... És el que no hi ha...
I no ens diu ni ase ni bèstia després...Tros de carallot!"

Això és el que deurien pensar els organitzadors de la gala Premis C@ts  que es va fer diumenge passat al vespre. Ja podien anara esperant, ja... Jo m'havia apuntat a l'agenda que la gala es feia... al terrat de casa!,  i per això l'havia engalanat amb senefes, girnaldes, llums i espelmes, a banda de tenir un parell de taules curulles de canapès i dos cossis amb gel amb cerveses, tòniques (pels cubates)  i cava. 

Quan ja era ja mitja  nit passada i estava més sol que un mussol, ja vaig veure que alguna cosa no rutllava. Bé, jo ja no rutllava feia  estona perquè una ampolla de whisky i dos de cava me les havia engiponades entre pit i espatlla tot solet. I dels canapès, només quedaven els de formatge, que a mi no m'agraden.

Resulta que baixo a baix al replà -fent tentines per les escales, però amb molta diginitat- a llençar les escombraries i em trobo el porter que em diu:

"A bones hores, mestre!", mentre recollia amb l'escombra tot de confetis i agafava d'un racó un tanga que alguna noia s'hauria tret amb l'excitació del moment. Aleshores, despertatnt-me,  ho vaig veure clar, com el Foix.

"Però... era aqui a baix...?"

"Si home, que no heu sentit els crits d'alegria?" I les ovacions cada cop que es donava un premi?"

Ara ja veig que a banda de senil, sordejo. En fi, estic fet un quadre. De Pollock.

"O sigui que ni us heu assabentat que us han donat un premi?"
"Com? A mi?"
"No, home, a la Santa Inquisició si us sembla..."
"Quin, doncs?"
"Al  blog seu; aquell deles Histèries veïnals. Com a millor blog participatiu"
"Histèries? Voldrà  dir Històries..."
No sé, la collonada questa que vostè s'empesaca amb quatre sonats més...!
"Però si són mé de cent veïns!
"Doncs això: cent sonats!"
"Què m'està dient! I jo així, amb aquests cabells i els calçotets sense estrenar. I miri que al competència era dura...Però això està molt bé"
"Collonades... Miri com m'ho han deixat tot... Tingui, m'han doant això per si el veia i per si ho vol posar allà on li capiga...(això ho diu ell que des que sap que sóc el que li foto la propaganda comercial a la bústia, me la té jurada).
"Oh, i tant que m'ho poso! Ara mateix i aquí sota! Miri:"

Doncs ja sabeu veïns i veïnes. Podeu dir amb indissinulat orgull que als veïns del replà, uns conjunt de veïns de la  catosfera ens han donat un premi...Felciitats compartides!
Com? Què dieu? Que si he subornat el jurat? Per qui m'heu pres? Be, val..., ho confesso...,  algun pernil sotamà els vaig fer arribar, d'acord...Però era del Condis, eh! I què dieu? Que si em quedo tota la pasta gansa  del premi? I ca! Ara mateix vaig a veure al Mas Cullell i amb la dotació rebuda, estic segur que pot eixugar el dèficit de mig departament de Cultura i ja no cal demanar rescat ni a les Espanyes ni a les Amèriques. Generós que és un! Perquè després digueu... Bé, amb el que em sobri, algun viatget en creuer al Carib em puc permetre...No us sabrà greu, oi? Potser em queda un plaça, a sortejar...

Ahi queda.

I per cert, ara recordo que ens falta acabar un relat de la dotzena tongada i que el microrelat, ja està a les acaballes. A veure si abans de la Indepedència podem fer-ne un altra tongada de les Històries veïnals, que m'avorreixo...

En fi: felcitats compartides amb tot@s! Abraçades a ells i petonassos a dojo per elles...
I enhorabona als organitzadors. Tot una feinada, eh! Ja es veu amb com heu deixat de llardós el replà...L'any que ve, llogueu el Palau. Ja us passaré un contacte que tinc, si us cal.. Un tal Millet...

PS 
Per cert, de qui era el tanga?
PSS
Queden algunes birres en fred...Algú puja a fer un brindis?

Itineraris literaris per Barcelona

Unes bones amigues, guies professionals i amants de la ciutat i la literatura, organitzen aquesta tardor un seguit de rutes literàries del tot recomanables, en coordinació amb les Biblioteques de Barcelona. Unes en ocasió del centenaria de Sales, Calders i Tísner, d'altres d'interès urbà divers.


Dissabte, 6 d'octubre -  Ruta Joan Sales 
Dissabte, 13 d'octubre -  Ruta Pere Calders
Dissabte, 20 d'octubre -  Barri del Raval 
Dissabte, 20 d'octubre - Ruta Avel.lí Artís Gener (Tísner) 
Dissabte, 27 d'octubre - Ruta Joan Sales 
Dissabte, 3 de novembre -  Ruta Pere Calders
Dissabte, 10 de novembre -  Ruta Avel.lí Artís Gener (Tísner) 
Dissabte, 17 de novembre -  Botigues Centenàries
Dissabte, 24 de novembre - Poetes a Barcelona 


Hora de trobada: 10 h (o 10.30 h, segons la ruta.
Preu per ruta: 9 o 10 €. 
Lloc de trobada: diferent, segons l'itinerari.
Cal tenir el carnet de Biblioteques de Barcelona. 

Apunteu-vos, aneu i m'ho expliqueu! No us empenedireu.

Les Històries veïnals, a la ràdio

Sabeu què? Avui farem una mica d'autobombo. Avui he estat mediàtic. L'Avi i en Josep Braut, dos blocaires de pro, artífexs -i jo sense saber-ho!- del programa radiofònic En Companyia, de Ràdio Martorell, m'han distingit amb una de les seves sentides entrevistes. I no prou amb això, L'Avi m'ha sorprés amb la caricatura que acompanya aquest post al blog del programa -no cal dir que, malgrat el savoire faire de l'artista, el meu perfil dret és molt millor i que no gasto ni un gram de michelín, per cert-. Per la seva banda, el copresentador del programa, el Braut, ha escrit la ressenya de sota.

Si us avorriu i voleu escoltar les quatre gainìanes que hem dit per les ones, clique aquí (a part del minut 30´30'' i fins al 45', més o manco).

"La majoria de catalans viu a una comunitat  de veïns, i sap per experiència que el soroll que més molesta el fa el veí de dalt, no pas el de baix.El nostre convidat d’avui és l’antítesi del de la setmana anterior: Si El Listo va optar per fer-s’ho ell mateix, ―quedés com quedés― el convidat d’avui, El Veí de Dalt, ha optat per deixar que d’altres li fessin la feina. Ell proposava un fragment d’inici, i un petit exèrcit de lletraferits amb molt de temps lliure, li feien el relat. El més sorprenent és que la cosa quedava bé.
Com si fos el fill d’una gogó de discoteca, el llibre Històries veïnals té molts pares i una sola mare (el Veí de Dalt, la mare és un home, mira tu quin miracle). Això sí, com acostuma a passar, els fills de mil llets són molt macos i, d’una manera o una altra, tothom s’hi veu reflectit."

Josep Braut

Per cert, crec que m'acaba de trucar el Cuní... Ja us explico.

PS Ah! I ara que recordo..., sapigueu que aviat tanquem la 12ena tongada (falta un sol relat). Però el microrelat encara a està a la meitat de l'escala. Baixa o no? Que coi passa? M'he d'emprenyar?...

El criptograma de Quim Monzó

                       (-_-) P (-_0) S (⊙_+) C (^_⊙)

Fa uns dies, vaig lle gir a Núvol que  Quim Monzó havia publicat a Twitter una inscripció enigmàtica formada per quatre emoticons amb tres lletres interpolades: P S C, tres inicials que podrien significar moltes coses... Bé, si era d'ell o no és el de menys. La qüestió és que la simbologia era prou divertida i el portal convidava a deixar la interpretació de cadascú. Jo hi vaig deixar la meva que us transcric a sota.

La  meva interpretació: 


Sembla clar de tan diàfan. És l’acrònim present (i passat) del PSC. O millor dit…

P= Probablement

S= Som uns

C= Calçaces

O dit en emoticons…

(-_-) = Balança ambidextre amb catifa entremig = “Mira tu com som de centrats els dos bàndols del PSC, que deixem una catifa enmig per no trepitjar-nos”.

(-_0) = Ull de poll al peu dret amb balança fidel i catifa entremig = “Doncs al del bàndol dretà (unionista espanyolista?)  ens han crescut un ou de tan deixar que me’l gratin els de Ferraz.

( ⊙_+) = Ull de vellut esquerre amb catifa entre mig i Creu de Malta = “Doncs als del bàndol esquerrenós (catalanista federalista?), ens han fotut calbot per maragallistes mentre els del bàndol dretà (espanyolista unionista) fa punt de creu a l’hora de l’angelus”.

(^_ ⊙) = Cresta punk de nova onada amb catifa entremig i Ull de vellut dret  = “Doncs el del sector esquerrenós (catalanista federalista?) anem a fer-nos dissidents i aquí us plantifico una bufetada en plena jeta que us deixa l’ull a la virolé“.

El que dèiem, doncs…

P= Pressentim

S= Sonats

C= Cataclimes

I si no, al temps…

I quina seria la vostra? Podeu mirar la d'altra gent aquí.

Algun dubte...?

Ara ja tinc clar quin és el camí que he de seguir per anar cap a la indepèndecia...

Les Històries veïnals van de premi

Uns  estajanovistes de la cosa catosfèrica, uns quants d'aquests malalts de blog. vaja,  es van empescar fa uns anys un premis virtuals que no et retiren de la circul·lació però que fan certa il·lusió si te'l donen, més que res perquè qui els proposen i et voten són els mateixos blocaires, sense cap institució filopolítica ni filantròpica al darrera que faci de marmensor. Només per les hores i les ganes que hi posen els dels Premis C@ts merixen tot el meu respecte.  

I vés per on que alguns malpensat van creure oportú incloure a les Històries veïnals (a aquestes alçades no cal que expliqui  el que son, oi,?) en la categoria Blog participatiu. I si alguna cosa tenen les HV és això, participació.

Per tant, si voleu votar, ja sabeu. Aneu i cliqueu. Diuen que hi ha pernil a dojo pels benefactors.

Els altres companys que també opten al premi (i que segurament se'l mereixen més) són:

C@T PARTICIPATIU

Blog de l'Assumpta

Relats conjunts

Tumateix Llibres, parlem de llibres

Xarel-10

Històries veïnals

I que déu reparteixi sort, perquè si ho ha de fer el Rajoy o la Merkel, anem dats.

De lectura (118): La flor blanca de l’estramoni, de Ramon Erra

“L’aire semblava rentat a màquina i amb suavitzant” (p. 61)

“Es deia O’Casey i era vella com la son” (p. 70)

Cosmogonia peculiar.

Contes breus, tristos i estranys. Com petites sacsejades a la somnolència. Un estil novedós, atrevit; potser massa i tot. Situacions, relats (no sabria si dir-ne contes), que tenen un desenllaç inusual i un punt d e partida a cops, inversemblant. Més ben dit, no tenen desenllaç; almenys a la forma clàssica que ho entenem. Són descripcions de situacions, més aviat; ben normals algunes, curioses d’altres; però amb una pàtina fresca d’ironia. Això és el que els salva. El títol ja són tot una carta de presentació: “L’ós que va posar els testicles sobre el trinxant de la senyora Margot”.

Són descripcions de situacions  sense saber on ens vol conduir l’autor, un jove literat que ja té força obra publicada i a més, té blog. Sembla que vol perpetuar una imatge finals, un estat d’ànim, un record, una aforisme,… Sembla un deixeble de Perucho o Ionesco. Sense cap voluntat moralitzant, sense cap conclusió volguda.  I una pàtina de tristesa, ja que sempre hi apareix algun mort en els relats. Ho diu un dels mateixos personatges: “El fet real acostuma a ser poc creïble i per explicar-lo no hi ha alternativa s’ha de narrar com si fos ficció; se n’ha de fer literatura” (p. 51). Estem en les planes d’una cosmogonia molt particular. O entres o no entres. Jo m’ho miro des de la barrera.

Erra, Ramon. La flor blanca de l’estramoni. La Magrana, col. Les ales esteses, 109. Barcelona, 2001; 125 p.

Puntuació: 6/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

De rereguardes...

Ja  deia jo que m'havia equivocat de vestidor...

"Perdonin, senyoretes...Com ? Què diuen...?"

De diades, aniversaris i reivindicacions

Jo ja sabia que avui passava alguna cosa i no recordava el que… I mira tu, que mirant els missatges del  feisbuc ho he recordat. Collons, veí! Avui fas anys! Anys virtuals, vull dir. I és que un 11 de setembre  (crec que la brometa ja l’he explicada fins a la sacietat any rere any) hi ha tres efemèrides a ressaltar: la caiguda de Barcelona el 1714, l’assassinat d’Allende al Palau de la Moneda el 1973 i la caiguda de les torres bessones de Nova York el 2001 i, per sobre de tot, el naixement (no tot han de ser desgràcies, collons!) de Malerudeveure’t el 2006, aquest blog que tan aprecio i que tan malament tracto darrerament… Digue-me oportunista, però fa sis anys, avorrit a casa, en una tarda de Diada soporífera, em va recar per entrar a Blogger, escriure un post..i fins avui!

En fi, això.., que un es fa gran i està bé de celebrar-ho. Per això us convido a tots i totes a fer unes cervesetes, cap allà les sis, al centre, a la Gran Via amb Passeig de Gràcia. Fa?

I de pas, mirem de començar a arranjar el país d’una punyetera vegada, que ja toca...

.

Del Museu del Disseny Friki (55): L'expenedor de ciris

Fa temps que tenim aparcat el Museu Blocaire del Disseny Friki, recordeu? Doncs m’ha recat de recupeerar-lo amb un objecte que m’ha impressionat.

L'altre dia, passejant (és un dir; més aviat hauria de dir, esquivant guiris) per la mai prou ponderada vila empordanesa de Pals on m'havien assegurat (erròniament) que hi feien un mercat de la cervesa - l'esmentada fira es feia el cap de setmana següent, ai las!-; les meves passes em van conduir, vés per on! (serà pel meu passat d'escolanet de Montserrat), cap a l'església del poble; just a tocar del confessionari. Com que sempre vaig net de culpa no em va caldre despertar el mossèn que mansuetament hi somicava rere el reixat. Però la vista se'm va anar de pet a l’objecte de la fotografia.

Era una maquinota que il·luminava tot un racó de la nau.  Em vaig aprovar suposant (digueu-me sagaç) que no serien ni coca-coles ni condons (és una burda metàfora) el que allí hi trobaria i mira per on!, em vaig adonar-me que l'Església (amb "E" majúscula), tan endarrerida en alguns aspectes que sembla,  s'havia posat al dia en la venda al detall. 

Allò era una màquina expenedora de ciris! 

I els venien  a un euro la peça!  Evidentment, en vaig comprar una dotzena  i els vaig encendre pensant en tots vosaltres i les vostres ments pecadores, colla de descreguts!

Potser és que n'hi ha a totes les parròquies i això és més vell que els discursos del Punset, però jo, llec com sóc en temes de la cosa mistica, era el primer cop que veia un artefacte abillat de tal guisa, i per això el vaig agafar sota el braç (és una altra metàfora burda) i me'l vaig endur de pet al nostre Museu Blocaire del Disseny Friki ( on ja tenim 55 objectes!).  Aquest expenedor el deixo al rebedor de casa, perquè enceneu un ciri cada cop que vingueu a veure'm.

I ja sabeu: si teniu algun objecte o imatge friki digne del nostre museu, me les envieu per email i engrandim els prestatges. Ja sabeu que la visita és gratuïta.

I ara, a confessar-me toquen.

Sigueu bons minyons, que a les minyones ja les atendré personalment.

Santornem-hi!

El mes d'agost ha acabat i amb ell, tot un mes de vacances. I més mal que bé, hem sobrevsicut a la canícula. Alguna escapada breu al país dels flamencs ha caigut entremig. Dels flamencs belgues, no dels ocells ni dels bailaores. I rius de cerveses han calgut per apagar la set a 35 graus a l'ombra. 

I un concert ventós, però càlid i entrenyable,  amb la Sílvia Pérez Cruz, ha estat el colofó a un estiu empordanenc on alguns focs propers han posat l'ai al cor i les festes majors han vestit de música i color les nits xafogoses de mal dormir. Els matins,  a la platja nus de pèl a pèl,  però  sempre amb massa gent, s'imposava. Estic moreno del cagar, per cert. Al migdia, és clar, la migdiada obligada. I a la tarda, mandrejar amb un llibre sota el braç (hosti, si m'he llegit fins i tot el Crim i càstig de nou!) i varagejar pels boscos surers fent una mica d'esport per rebixar panxa. Les nits, omplertes amb xerrades amicals, pelis de repertori i timbes sucades amb mojitos. El sexe, ni tocar-lo, que es gasta.

Però tot té un final...

Tornem, doncs, a la quotidianitat de la feina amb canvis importants en l'horitzó, segons em va revelar una bruixa blanca d'ulls immensos una nit de juliol. Deuria ser que hauria previst la pujada de l'IVA?

En fi, obro la porta del replà i em dedico a llegir postals que el carter m'ha deixat a la bústia. Reclamo alguns relats pendents i anuncio la repressa del microrelat veïnal. Estigueu a l'aparatu...

Un mes sense quasi connexió a internet és una bona teràpia estiuenca, sí senyor! Un mes d'agost amb dues llunes plenes, per cert.  La tercera deus ser tu, que em llegeixes. Pot ser algú m'haurà trobat a faltar fins i tot... Pobret!

Queda dit per a navegants incauts, doncs: el veidedalt ha tornat! Veurem si es queda.

Hi ha algú, per cert, al replà, encara?

De lectura (117): El viatge de l’elefant , de J. Saramago

“El que és mentida, són les exageracions” (p. 95)

“El que és òptim és enemic del bo” (P. 1º36)

“LA historia de la humanitat és una interminable successió

 d’ocasions perdudes” (p. 175)

Viatge coral.

Tot llibre parteix d’un pretext o un anècdota. La d’aquest llibre, és un sopar que Saramago va fer a Viena en un restaurant anomenat “L’Elefant”. Allí hi havia exposades unes figuretes que representaven ciutats europees (la primera, la Torre de Belem lisboeta) que marcaven l’itinerari que un elefant, el 1551, havia fet des de la capital de Portugal a la d’Àustria, Viena. L’animal era el present de noces que el rei Joan III de Portugal i la seva esposa havien fet al seu cunyat, l’arxiduc Maximilià d’Àustria que, com a regent d’Espanya, s’havia instal·lat des de feia un temps a Valladolid, abans de tornar a Viena.

I ja teniu la trama del llibre explicada: un fet real, i curiós, fet novel·la. L’elefant es deia Salomó, i havia arribat a Lisboa des de les colònies portugueses de l’Índia. La novel·la descriu la ruta i les vicissituds d’aquest viatge singular per mitja Europa. Una ruta que comença a Lisboa i segueix per Castelo Rodrigo (a la frontera portuguesa) fins Valladolid. I d’allí a Roses on l’elefant s’embarca a Gènova per seguir després a peu per Pàdua, Trento, Bolzano, els tortuosos i nevats Alps, Wasserburg, Müldhorf, Insbruck i arribar, pel Danubi, a Viena, un cinc de gener de 1552. Sis mesos de viatge! Ni amb l’interail d’ara faríem tantes voltes!

El narrador, en tercera persona, dialoga a voltes amb el lector, com si de la crònica dels fets en fes un documental que s’adreça directament a l’espectador: “el lector tindria tots els motius per sentir-se amplament recompensat i reconèixer l’enorme esforç informatiu de la nostra redacció” (p. 188). I amb aquest estil, Saramago es permet fer referències històriques cap a un futur que ja coneixem; comparacions crítiques i enginyoses, gens mancades d’una fina ironia (“...que un bon dia, a l’algarve..., tota la platja ... no serà platja, sinó beach, qualsevol pescador fishman”, p. 182). Un recurs literari que li permet esbossar un visió del món i les actituds humans. Perquè ja és prou còmica la trama: un caravana de soldats, bous, menjar i persones règies al voltant d’un elefant mansuet que tan sols menja, dorm i camina. I si de cas, decideix agenollar-se quan, i davant qui, li plau.

El llibre, la seva lectura, és lenta; com si el mateix pas de l’elefant marqués la narració. En les primeres cinquanta planes tan sols descriu dos dies de marxa. Després ja s’accelera. Potser aquestes “entrades” del narrador no justifiquen la llargària de la novel·la; que veig excessiva. L’elefant passa a un plànol secundari. El que realment vol treure a la llum Saramago és la grandesa i la misèria de les actituds humanes. L’elefant és el pretext per descriure l’orgull, l’avarícia, la submissió, l’engany, l’enveja,...; i especialment, el paper tergiversador de l’església i el joc interessat de la política. En el fons, el que importa no és on es va, sinó el viatge en si. I això ja ens ho va fer veure Homer fa molts anys. I en el viatge, la gent canvia. Com ho fa Subhro, el cornac, el cuidador i domador de l’elefant: un jove espavilat que sap adaptar-se a les voluntats dels acompanyants (“no discuteixis amb els que manen, Subhro, aprèn a viure”, p. 43).

El text és seguit, no hi ha diàlegs. Aquest s’insereixen en la mateixa narració dels fets, sense distincions ortogràfiques. Ja ho fa sovint, Saramago, això, en les seves obres, de jugar amb els recursos lingüístics: escriure sense punts o només amb comes; o sense majúscules als noms propis; o amb majúscules després de comes,.... Què no se li pot permetre a un premi Nobel, oi?

Una novel·la tendra; polièdrica, amb molt de sarcasme i humor fi; en una ruta plena d’inconvenients i descobertes que posen a la llum tristeses i alegries, conviccions i perplexitats, el bo i pitjor de la gent.

Saramago, José. El viatge de l’elefant. Ed. 62, col. El Balancí. Barcelona, 2006

Nota: 6,5 /10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

Calor veïnal en una tarda de juliol...

Es fa difícil ordenar tantes idees. Encara estic en un núvol. La veritat és que diumenge a la tarda va ser una tarda amarada de fortes sensacions, per la xafogor de  la sala i per la calor humana que desprenien tots els assistents a la presentació del llibre “Històries veïnals. Obra col·lectiva”. 

És cert: no ha estat un tasca fàcil ni planera. Enredar un editor, aplegar una quarantena de relats, maquetar-los, corregir-los, dissenyar una coberta, empescar-se una samarreta i treure el projecte a Verkami, a la recerca de voluntariosos micromecenes, va ser tot un repte i una feinada. Però el que acaba bé, no té preu. Què dic, bé! Molt rebé!

És cert que ha estat un capficament personal això de treure un llibre. Ja quan portava unes quantes tongades ho havia sospesat. «Mira que si un dia en fem un llibre de tot això...» Per això havia anat automaquetant les històries de cada tongada per si algú les volia adquirir. Encara les podeu anar  a trobar lulu.com, a 4 euros. Però això de treure un llibre amb ISBN i DL, no és el mateix. Ara sí: hem passar de la virtualitat de la pantalla a la tangibilitat del paper. Repte assolit.

Però si estic content més que per tenir el llibre és per allò que el llibre transmet. A mi i a vosaltres, crec. Presentar el llibre m’ha plagut tant com passar dels nicks anònims als noms reals; de la pantalla tàctil al tacte de la pell (en sentit metafòric, no us penseu que allò fos una orgia!)   Sabia que si arribàvem a editar-lo, serviria per desvirtualitzar veïns (encara ens queden uns quants i unes quantes, eh?) i per retrobar-ne de coneguts i conegudes. O de seguidors fidels! 

La tarda de diumenge va ser un goig. Veure tanta gent que semblava conèixer’s des de sempre quan realment  acabaven de saludar-se per primer cop. En el meu cas, va ser un plaer immens abraçar (vaig haver de saltar per arribar-hi, alt com és!) al Puji, un blocaire de la vella guàrdia –cincs anys fa que ens postejàvem; al Carles Mulet, que també és uns dels “onze magnífics” que participen des de la primera edició de les HV i venia de les terres del sud, al Vilapou i les seves escales, a la Lolita Lagarto, a la Sílvia Poch (que s’ha afegit recentment a les HV i al tinc al replà) i al Vullunfestuc (que va venir amb la petitíssima família al damunt!). En fi, una tarda de retrobaments.

Mil gràcies a la Srta. Mikis i a la Glòria per fer de secretàries de recepció. Mil gràcies a la Joana (va quedar clar qui va ser la primera, eh?), al Puji, la Khalina i al Sergi per llegir un relat veïnal en públic que apareix al llibre que semblava fet per l’ocasió, ambientat al Paral.lel. Mil gràcies al Palimp pel  seu habitual conte d’alt voltatge. Mil gràcies a l’Alatrencada per permetre’m de llegir un poema a duo amb ella. Mil gràcies a l’Helena per venir de lluny a fer les fotos. Mil gràcies al local de la PAPA per acollir-nos. Mil gràcies als 101 mecenes que heu permès que això pogués ser realitat. Mil gràcies als que vau venir i no éreu ni blocaires ni veïns del replà. Mil gràcies a Verkami per posar la plataforma fer-ho possible. Mil gràcies a l’editor, Manel Subirats, de Setzevents editorial per  creure en el projecte des del primer cafè i que no va poder ser a la cita veïnal per raons de força major (felicitats, papi!). Mil gràcies a la dissenyadora de la coberta. 

Mil gràcies a tos els que vau dedicar-me el llibre. Mil gràcies a Fra Miquel per dur la samarreta  veïnal posada. Mil gràcies als que he citat i a la RaTeta (que sap que també és una mica culpable de tot plegat), a la Gerònima (entranyable en el seu suport), a la Laura T. Marcel (sempre amatent des del seu mar  celest), a la Carme (que segur en farà un dibuix de tot plegat), a la Rita (com t’enyorem!), a la Viuillegeix (una lletraferida de referència), a l’Anna (i la seva circumstància que duia al damunt), a la Júlia (un de les veïnes ja consagrades literàriament parlant) al Doommaster (que sempre somriu), al Barbollaire (a tu també, home!), a l’Elfree (que sembla que dubti si la pescarem per les HV),  a la Kika  i a la Vuitena (otras que tal!),   a la Kweilan (una ressenyadora literària d’alçada), a l’Àfrica (per la sorpresa),  al Martí (que ens promet un vídeo veïnal amb palíndroms), i als que segur em deixo,... (perdoneu, però la memòria té els bits limitats). Mil gràcies als que vau posar per la foto de grup. Mil gràcies per participar en les històries. Mil gràcies als que  no vau venir però sé que hi serieu si poguéssiu i us vau excusar (Arare, Xurri, Violette, MK, Emily, Robertinhos, Gatot,...) 

Gràcies per llegir-les. Per seguir creient en el projecte. Per seguir sent tants bons escriptors i escriptores. Per fer-ne difusió. Mil gràcies per ser-hi, tan sols.

Ho tinc clar: Blogville serà veïnal, o no serà!

 

Vosaltres ho fareu possible.

Ens veiem pel replà!

Ens veiem...!

Trobada veïnal d'estiu amb llibres a la mà i samarretes al pit

Voleu tenir lectura refrescant assegurada a les nits xafogosos de juliol? Doncs aquest és el vostre llibre!!!

Us agradaria tenir la coberta impresa al pit d'una samarreta guais per lluir tipet a les platges, a la disco o al veïnat aquest estiu?

Doncs si heu estat alguns dels 101 mecenes que ho heu fet possible, veniu a recollir el vostre llibre i la vostra samarreta de les Històries veïnals el proper diumenge 8 de juliol, a partir de les 18 h, al local de  LA PAPA (Associació de Performers, Artsites i Poetes Associats), una gent que té un fanzine ben peculiar, i s'estan al c/Tapioles, 12, del Poble Sec (al costat de l'església de Santa Madrona, a tocar del Paral.lel)


Que què hi farem?


Ens saludarem, ens besarem, ens riurem i celebrarem que seguim vius malgrat el coi de crisi. I escoltarem les paraules de l'editor del llibre (Manel Subirats, de Setzevents), del coordiandor de l'obra (un servidor), de la lectura d'algun relat veïnal (necessitem voluntaris/es!) i dels contes d'alta graduació del Palimp. I tot això entre cervesa i cervesa (a càrrec del respectable, s'entén).


En fi, que si no véns, potser et quedaràs sense... Després no et queixis...


La convocatòria és oberta a tothom: sigueu veïns o no, blocaires o no, mecenes o no,  amics o sí . I si no vas ser micromecenes de l'obra a Verkami i ara et penedeixes i en vols mitja dotzena, tranquil/l·la que tindrem llibres per vendre encara. Al mòdic preu de 15 euros.


Fes-ho córrer pel veïnat!

Enigma resolt: s'ha acabat l'espera...

Què hi ha dins aquestes caixes?

Doncs sí...

Això ja no té volta de full…

Més ben dit. Hi ha molts fulls a girar, perquè finalment tenim el llibre imprès de les Històries veïnals. Obra col·lectiva. Dues-centes pàgines que conformen el llibre que serà,segur, el best-seller d’aquest estiu…

…al menys a Blogville i rodalies.

I ara vénen les preguntes...

Que ja tens ganes de veure negre sobre blanc com queda aquell relat en el qual vas participar?

Que ja no pots esperar més a conèixer el veí o veïna amb qui vas fer aquell relat?

Que ets un fidel seguidor de les Històries veïnals i vols que algun autor et signi el teu exemplar?

Que has de seduir a l’amant i li vos murmurar a cau d’orella un cadàver exquisit veïnal?

Que no et vas apuntar a Verkami i ara t’estàs flagel·lant sense compassió i donant-te de cap a les parets?

Que vols tenir algun exemplar més per regalar a un amic o amiga?

...

Doncs ara tens l’ocasió de fer-te amb el teu exemplar i demanar als autors (els que vinguin, és clar) que te’l signin en viu i directe.

Vine a la  presentació oficial i lliurament del llibre que recull les millors Històries veïnals de la catosfera literària!

Quan?

Diumenge 8 de juliol, a les 18 h (en horari infantil) i a les 19 h (en segona convocatòria fins que ens facin fora del local).

On?

Al Bar  La PAPA

c/ Tapioles, 12 (al costat de l’església de Santa Madrona). Ja hi penjarem un cartell perquè no us confongueu de local!)

La PAPA (acrònim de Performers, Artistes i Poetes Associats), es un bar on podrem xerrar, prendre alguna tapa i beure plegats unes cerveses, mentre xerrem, escoltem bona música, escoltem algun conte i llegim algun relat veïnal.Vaja, que arreglarem el món, si voleu.

Us hi esperem!

Aclariments:

1)

Pot venir tothom qui vulgui. Sols i acompanyats. Sigueu mecenes o no. Sigueu blocaires o no. Sigueu veïns o no.Però estaria bé que ens ho diguéssiu, si veniu. No fos que haguem de llogar el Teatre Apolo, que està al costat.

2)

Si volguessis adquirir algun exemplar de més aquell dia, podreu fer-ho.

3)

Als mecenes que també vau demanar samarreta, mirarem de donar-la aquell dia.

4)

Als mecenes que no pugueu (o no vulgueu) venir, ja mirarem de fer-vos arribar el lot per correu postal. Si no ho heu fet, envieu l’adreça on voleu rebre el llibre a: historiesveinals@gmail.com

5)

I als mecenes que no pugueu venir i preferiu rebreu en mà el llibre tot fent un cafè (i sou de Barcelona), ja sabeu on trobar-me: elveidedalt@gmail.com

 

Dotzena tongada de les HV...de pel·licula!

Veïns i veïnes de Blogville!

La Dotzena togada de les Històries veïnals ja està en marxa.

Aneu al blog i mireu quin grup us ha tocat, quin és el tema i en quines dates ho heu de fer!

I no oblideu que també fem un microrelat veïnal en paral·lel!

Tot això, mentre es prepara la presentació "veïnal" del llibre de l'estiu! Aviat, novetats...

Se'ns gira feina...

A la taula del Bernat, qui no hi és, no hi és comptat...

Veïns i veïnes,

demà acaba el termini legal per presentar la renda. Ai, no!; això és el mes que ve.
El que acaba demà és el termini per rendir  pleitesia al veidedalt i inscriure's a la 12ena Tongada de les Històries veïnals.
Ara per ara, salvo error u omisión (involuntària de totes totes); els valents i atrevides que s'han inscrit, són trenta temeraris/àries. A saber:

1.       Arare	Des del meu mar
2.      Barbollaire	Cambres buides
3.      Carles Mulet	Nausica
4.      Carme Rosanas	Col·lecció de moments
5.      Cris V/N	V/N Vist i no vist
6.      David	Lleixes
7.      Dissortat	En el bosque de la larga espera
8.      El porquet	El porquet de Sant Antoni
9.      Eli	Somriure és la segona cosa…
10.   Fanal blau	A la llum d’un fanalet
11.    Francesca	Casa Azar
12.   Gerònima	Llampecs i trons
13.   Glo.bos.blog	Globos.blog
14.   Joana	Llum de dona
15.   Khalina	Aventures i desventures de la Khalina
16.   L’Avi	L’Avi
17.   La RaTeta Miquey	La RaTeta Miquey i els seus pensaments
18.   Laura T. Marcel	Mar i cel
19.   Martí	Aquari
20.  Montse Pes	Fons d’armari
21.   Parèntesi	Parentesixribera
22.  Pratinsky	L’agulla, el paller i les ulleres
23.  Puji	La Cullerada
24.  Rafel	Llvv6è
25.  Robertinhos	Too much strong ma non troppo per te
26.  Sergi G. Oset	La meva perdició
27.  Sílvia	Els gustos reunits
28.  Srta. Tiquismiquis	Ja ho heu aconseguit
29.  Viuillegeix	Viu i llegeix
30.  Zel	Ara mateix

Ja sabeu. si falta algú, que ho digui ara o calli per sempre (que és molt de temps, per cert).

PS 

Per cert, el llibre que vam aconseguir editar per Verkami ja està a màquines. En breu, notícies del dia de la presentació. Nervis?