Un país a l'espera... (24/7)

Post dedicat a l'Anna Tarambana, perquè voldria ser un blocaire 24/7 com ella 

(com diu el Xexu) i sé que els nens li agraden.

Estació de la Renfe de Flaçà. Espero l’arribada del darrer tren que ha de dur la meva filla. Com sempre, arriba amb retard. Un clàssic que dubto mai ningú pugui esmenar. Va amb el caràcter mediterrani, això. Però és un retard moderat aquest cop. Amb les obres a les vies a l’entrada de l’estació, algun dia, senzillament, el tren ni ha arribat! M’espero al parc que hi ha al davant, per treure’m el calor que duc al damunt i a veure si sota les moreres passa un bri d’aire. L’ambient és apegalós. No acabava l’estiu, ja?

A la parada de taxis, el conductor jeu avorrit esperant algun client. Un pagès ha posat una parada de fruita en un racó ombrívol. Una dona grassa, ven roba al seu costat i fa servir el cotxe d’aparador improvisat. Mentre obro el llibre que m’ha d’omplir aquests vint minuts d’espera, veig que s’apropa una colla de nois i noies amb bicicleta. Xisclen i criden entre ells, fent curses. Infants. Jo crec recordar que un cop també vaig ser-ho. Les Orbea eren les reines de la colla, en aquells temps. Ara hi ha bicis de mil tipus i noms impossibles de recordar. Els nois (i noies) arriben assedegats. S’agombolen entorn la font. Tindran entre sis anys el més petit i uns deu o onze el més grans. Són una dotzena, ben bé. No més. Rere seu, veig que els segueix un grup de sis mares, cofoiament ataviades amb vestits llampants i acolorits. Algunes més discretes, amb mocadors al cap. Els nens s’encalcen entre ells, juguen a tocar i a parar. La calor no els és cap impediment. El grup de mares s’asseuen en dos banc a prop del meu. S’han dividit en dos grups.  Les de més a prop parlen en una llengua gutural, incomprensible, en un to alt. Riuen sovint. Senegalès? Camerunès? Sé que no existeixen aquest idiomes però imagino que són d’allí. Els nens, no ho he dit, són tots negres. Com elles. Bé; no tots. Veig un parell que semblen magribins. Ho veig clar quan parlen entre ells en un àrab sibilant. Semblen germans. I em fixo més i hi ha dos,un nen i una nena, que tenen la pell ben blanca.. Però tot d’una sento que uns i altres s’adrecen en català entre ells. Han de prendre una decisió. És un guirigall de veus on sembla que tots vulguin tenir la darrera paraula. Ho fan en un català empordanès que tomba d’esquena. Evident: han nascut aquí, van a l’escola aquí i entre ells, el català és el seu idioma vehicular. Fa gràcia veure a un xicot que no aixeca tres pams de terra, negre com el carbó, parlant un català que els xaves de Barcelona ja voldrien per ells! Decideixen fer un partir de futbol. Què hi ha que agermani més que una pilota? “Em passa la bimba senyor?” Li xuto. Uns dents blanquíssims, sota uns ulls com plats, em somriuen. “Gràcies!” I se’n va a buscar els companys. “Qui la para?” “Jo no em poso de porter!” “Última!”. A la noia que li toca, sembla resignada. “Un gol, i prou, eh?” Una de les mares la crida i ella li respon, ara en el seu idioma, donant-li llargues. M’adono que no hi ha cap pare al parc. 

Veient aquesta escena penso que aquest país no té res a veure amb el de la meva infantesa. Però m’agrada veure jugar a pilota nens i nenes de diferents ètnies, sexe i edats entre ells. I cridant en català. 

Aleshores penso que potser, aquest país no està perdut del tot.

Fins i tot quan sento arribar el darrer tren.

El veí de retorn: Islàndia, mil cels esplèndids

Post dedicat als que em vau desitjar un feliç viatge

Islàndia és mil cels.

És el roig iridescent del matí que es traspua, tímid però enèrgic, rere els cortinatges de l’habitació d’hotel on et despertes. És el roig encès que l’horitzó marítim engoleix, hores molt més tard, lentament; com si no volgués deixar-se cobrir pel teló de la nit. Islàndia és un paisatge sorprenent i canviant tothora. Mil paisatges emmarcats per mil cels que s’inventen cada dia. Des d’un blau límpid a un gris cendrós. De núvols allargassats, clivellats, tous, pinzellats, sobreeixits, o d’enclusa. Cels d’una llum corprenent. Una delícia pels sentits. Per la vista, sí; però també per l’olfacte; el tacte, el gust i l’oïda.

Islàndia és la màgia tel·lúrica de les muntanyes sorgides de la fragor de la Terra. De les planes forjades pel pas de l’aigua i els temporals de vent i neu; de la lava i el magma escopit per desenes de volcans segles enrere. I també en temps presents. Ja sabeu: el Eyfajallajökull (la grafia, a l’illa , és impossible de memoritzar) també s’ha fet sentir enguany. De les roques magmàtiques encatifades d’un verd molsut; on els peus s’enfonsen i el bestiar transita. El de les carreteres i pistes de sorra emmarcades per fites grogues que es succeeixen cada cent metres. És la braor ensordidora dels rius i les cascades que cauen a plom, fendint l’aire des dels lloms del turons, en angostes valls o en falles basàltiques obertes al terreny, com si la terra volgués despullar-se obscenament.

Islàndia és un espectacle permanent. La gespa que entapissa molts terrats de cases centenàries, amb tan sols dues portes i una xemeneia d’obertura. Són les corrues de cavalls cavalcant en grup –de raça autòctona– i de xais de cotó fluix, que pasturen lliures sempre en parella o trios; que miren desafiant el viatger. Islàndia són les platges de sorra fina, llargues, solitàries, infinites; d’un negre opac, entapissades de còdols arrodonits pel vaivé del mar; amb matisos ocres i foscos, escortades per penya-segats que cauen a plom al damunt, teló petri, refugi d’ocells que lluiten per un espai agrest i inassolible; colpejat incessantment per un gregal, a voltes, ensordidor.

Islàndia és una catifa de verds intensos, de tons canviants segons allà on el sol l’encalci; conreada i esquitxada per blocs de palla trenada; que els tractors emboliquen en plàstic blanc, blau o negre; com terrossos de sucre que esperen dissoldre’s en el sòl. I que després amunteguen en piràmides arrodonides perquè el bestiar s’alimenti en el dur hivern. Però és un país sense boscos esponerosos; més aviat de bosquines humils, esparses.

Islàndia és la gent amable, que t’ofereix el menjar típic, que et permet repetir de cafè tant com vulguis, que parla una llengua oclusiva, inintel·ligible per l’orella llatina; que es refia de tu; que t’acompanya i assessora. És el “gutang dag” del matí i el “gudent tog” del capvespre. Un vespre estiuenc —de jersei prim— que s’allargassa irremediablement cap una nit que no sembla voler mai arribar.

Islàndia té una olor pròpia: la de la terra humida amarada per la pluja incessant. És un escenari tothora mudable; on totes les formes de l’aigua hi tenen cabuda: aigua d’una pluja fina o de gotims inclements —a Islàndia, diuen que només cal esperar quinze minuts per saber quin temps farà—; l’aigua d’una Atlàntic fred que amara les costes salvaguardades per petits fars de colors ataronjats; l’aigua d’uns rius i corriols a les altes valls que cal creuar per guals poc profunds; l’aigua dels guèisers que esclaten enlaire, sense previ avís i que es volatilitzen en milers de gotes al teu cap; l’aigua en bombolles emergents, d’olor sulfurosa, que desfan el sòl en un fangueig impracticable i perillós; l’aigua d’unes cascades ensordidores, que semblen anar a buscar la fi del món en precipitar-se cent metres avall; l’aigua d’unes glaceres sempiternes –paradís d’esquiadors i escaladors–, que reculen any a any, malgrat tot, per l’efecte hivernacle i que es trenquen en icebergs –blancs, negres i blaus- de formes imprevisibles que suren, majestuosos, per llacs gèlids arran de mar. L’aigua en forma de boira espessa que a voltes t’atrapa de cop, dalt d’un cim; o enmig d’una vall angosta, i t’embolcalla amb un llaç poruc que ni el sol de migdia pot travessar. I ja no saps on ets ni on vas.  I imagines que aquells tres excursionistes sortits d’enlloc han estat tan sols un miratge o les ànimes de tres elfs que han sortir a saludar-te i que la boira engoleix de nou.

Islàndia és país de sagues centenàries. La història oral d’aquells primers avantpassats que el van colonitzar però mai domesticar –perquè la terra no es domestica: s’hi conviu i prou–; de llegendes de fantasmes, elfs i trolls; de víkings aventures –Erik el Roig ens somriu des de la seva cabana estant; amb una llengua que no ha mudat gaire en mil anys; del primer parlament europeu, de caràcter assemblearis, ja al segle XII, instaurat a l’aire lliure, en plena natura —a Pingvellir—; de masies aïllades a peus de les faldes de les muntanyes esfilagarsades pels cursos de l’aigua que les creuen; d’altiplans d’aspecte llunàtics, allà on el sòl és roca nua, on només el vent hi transita i el testimoni de pedres apilades, en curioses ofrenes piramidals, acullen les ànimes dels espectres que per la nit hi transiten; d’una carretera que circumval·la tota l’illa i des d’on s’arriba a tot arreu; de volcans adormits i d’altres que es desvetllen sense previs avís i demostren que ells són els vertaders senyors de l’illa; de rius de lava que la mà de l’home ha fet transitables; d’una energia latent que jau sota terra i que sembla que en qualsevol moment pot eclosionar.  No és estrany que Jules Verne s’inspirés en el seu Snaefellsjökull per on iniciar el seu mític Viatge al centre de la terra. Islàndia demana respecte, doncs.

Islàndia és el paradís de les aus; i entre aquestes, els ànecs, les gavines i els frarets són els amos; aquests ocells que viuen mar endins i que a l’estiu acudeixen en centenars de milers a reproduir-se a les costes. Un mar solcat també per diferents famílies de balenes i foques que també deixen entreveure els seus lloms al turista encuriosit. Islàndia és un país discret; net, polit; ordenat; amable. Acollidor. El paradís de la targeta de crèdit (el pa i els copes també es paguen així!).

Islàndia és la suma de moltes Islàndies i que sembla que mai acabis d’abastar. Com si l’illa volgués tenir una carta amagada que el viatger entossudit en sortir dels circuits marcats ha de saber descobrir. Per això haurem de tornar-hi; per entendre la màgia que aquesta illa zelosa d’ella mateixa, ens amaga; com si sabés que el seu encanteri no ens trasmuda, ni es traspua ni s’explica; tan sols es viu a la pell i en directe; que t’atrapa, sense més música que la que el seu paisatge t’ofereix.

Islàndia és una terra amable i agresta alhora. Mai havia vist res de semblant en tan poca porció de terreny i crec que no hi ha res de parell a la terra. Cal anar-hi per entendre-ho. Cal escalar, tot sol, algun cim erràtic per sentir-se en comunió amb un mateix. Deixar que el vent et colpegi el rostre i la suor del cos se t’amari a la pell. Submergir-se després en una poua d’aigua mig bullint i escoltar el silenci de l’entorn. I mirar d’entendre que només un caràcter lluitador ha d’identificar aquest poble que ha de conviure amb aquest entorn, a cops feréstec; a cops inclement.

Potser aleshores entens l’enrenou de la zona de festa de Reykjavik, on hordes de joves —i no tan joves— es llencen a passejar pel carrer o entaforar-se als locals de moda i a cridar, cofats amb talons de metre i minifaldilles de pam, i llaunes de cervesa a la mà, que ells són els vertaders habitants de l’illa; els descendents d’aquells aguerrits víkings que van posar peu a Grenlàndia i Nord-amèrica; molt abans que Colom hi arribés; perquè ells hi resten tot l’any, quan la neu s’alça mig metre pels carrers i la llum del sol només apareix quatre hores en el pic de l’hivern. Allò també és Islàndia. I tu ets tan sols un passavolant que ha quedat encaterinat de la seva màgia. Per sempre.

Islàndia és la del bes encès, golós; de l’ànsia continguda; de l’amor latent que eclosiona;  la pau retrobada.

Islàndia, la dels mil cels esplèndids.

PS Si voleu veure més fotos, cliqueu aquí

 

El veí se'n va de vacances...

Vaig a veure si l'islandès aquest que està sota terra quan fa gàrgares cada mitja hora em recepta alguna cosa per l'afonia...Perquè això que la  gent mira no deu ser cap "explosió seminal" autòctona, oi? És que m'han dit que aquella gent descendeixen directament dels víkings...

PS I a veure si en tornar no m'agafa el coi de vaga dels control.ladors...

PSS Sigueu bons minyons/es els que us quedeu per aquí i fregeu-me un cop per setmana el replà, eh? Que el veig molt llardós darrerament.