29 de juny del 2009

De lectura (65): Les set aromes del món, de l'Alfred Bosch


Les plantes són com les dones (...)

Si tota la vida esperes la criatura perfecta,

et moriràs sense tastar-ne cap.” (p. 255)


Els que ens poden fer creure absurditats,

ens poden fer cometre atrocitats.

I en aquest terreny, la corona i el bàcul

s’enduen un lloc d’honor (p. 235)


Aquesta podria ser una novel·la històrica a l’ús. Però no l’és. Podria ser una novel·la de viatges. Però tampoc. Podria ser una novel·la d’amor. Menys encara. Perquè és, senzillament, una novel·la. I com a tal, té tots aquest ingredients. Explica una història narrada amb veus distintes; explica el viatge d’un personatge singular a la recerca del seu passat i del seu futur, i explica una pulsió constant per entendre un objectiu; tot per mantenir la tensió del lector. El gir final és la guinda del pastís.


Alfred Bosch ens fa viatjar a cavall del segle XVIII per les set aromes que antigament es deia que tenia el cafè. I ho fa magistralment al llarg d’un recorregut geogràfic que en porta per quatre continents i set regions ben dispars. I ho fa de la mà de Fèlix Dufoy, un jove, d’orelles punxegudes, cella partida i ulls ametllats, que va a al recerca del seu propi jo. Fill d’un predicador hugonot, que ha hagut de deixar la França nativa per les persecucions religioses que s’han endut la mare, tasta per primer cop una beguda que fa poc ha arribat a la capital britànica: el cafè que molts titllem com ”un xarop satànic”. Però l’olor d’aquest beuratge transforma el sentits d’aquest jove tímid i introvertit i l’empeny a fer un viatge iniciàtic a la recerca del millor cafè. I ho fa amb una particularitat: allà on el troba, no el tasta mai. Tan sols l’observa, l’ensuma, l’acarona, l’olora, ... embadaleix amb ell. És un viatge per enriquir el propi esperit.


Els personatges que anirà trobant Dufoy en el seu periple serviran perquè el lector entengui la seva personalitat. Uns personatges que sempre el bategen amb un nom diferent. Perquè diferent l’és als seus ulls. O potser és la relació amb Dufoy que confereix caràcter als seus replicants. Qui ho sap? Al Londres comercial, el pare de Fèlix li farà veure el cantó més sòrdid de la religió: “Buscar el paradís a la terra és cosa de necis” (p. 26), “El plaer mata l’ànima” (p. 49). A l’harem d’Istanbul, Hanna la grega parlarà del seu confessor estimat, Felis l’Effendi: “..quan a Felis, vaig saber que la riquesa del pelegrí solitari era el seu caminar, i que podien gaudir del seu pas, però no del seu destí” (p.80). A l’Aràbia feliç, el mercader Mustafà al Baqar patirà el dolor del rebuig físic i de l’oblit d’al Filis: “Del mal surt la clemencia, i qui no ha estat maltractat (..) no veu la dolcesa del perdó” (p. 96). A la convulsa Abissínia, la vella Magala, la tia del rei, prendrà Ato-Filas, com el fill predilecte que mai va tenir: “El cor es plany del que no ha vist. I sovint, també és plany del que no existeix” (p. 177). A les terres de Negreria, Tonjo, el jove pastor, fabulador de rondalles, del país de les guineus i les ganes, es farà home abans d’hora gràcies a ell: “Ell era fill del vent, un flamenc solitari” (p.180). A la França prerevolucionaria, el doctor Chirac, s’ofegarà en el seu propi cinisme “…el nom i el renom només donaven privilegis, i en canvi, l’exit només donava un munt de feina” (p.222). I finalment, a les plantacions brasileres de Pernambuco, els braços de l’esclava Rosa Fortaleza li faran coneixer el vertader sentit de l’amor: “Jo porto la boca mullada i per sempre marcada amb el seu bes” (p. 257)


Ja veieu. L’estructura de la novel.la té mèrit. Són episodis sense més lligam que la petjada de Fèlix a la recerca“..del bon saber, i el bon amor —va dir, gairabé va cantar— jo els voldria descobrir (p. 107). A la recerca del seu propi coneixement.


Cada capítol, un país. Cada narrador, una personatge diferent. Un per cada aroma distint del cafè: “Del vinagre de Londres, vaig passar a la menta d’Istanbul, luxosa i conspiradora: d’allà a la flor d’Aràbia, mística i amanerada, al mesc confós de les terres d’Abissínia, i a la pàtria de l’èter, la Negreria dels esperits. Llavors vaig sentir la fetor de la França més bruta i cínica, i ara sóc a aquí, envoltat per la càmfora dels tròpics.” (p. 279). Un pròleg i un epíleg d’un aventurar català enllacen la història pel davant i pel darrera. I ens quedem amb el regust d’una sorpresa final que, segur que per a molts, és inesperada i sorprenent. I dona la talla real a la història. A Bosch sempre li ha agradat jugar amb el lector; fer-lo còmplice dels seus atreviments. Ho va fer en 1714. Ho va fer en L’Avi. Ho va fer en Inquisitio (que ja vaig ressenyar) i sobretot, ho va fer en L’Atles furtiu, per mi, la seva millor obra.


Ja ho hem dit; una novel·la amb tots els ets i uts.

_______________

Si a sobre pots tenir el plaer de ser moderador de la seva lectura d’un fòrum una web de malalts de llibres; seguir-ne les valoracions i apreciacions dels lectors, rebre preguntes que trasllades a l’autor perquè les respongui, i acabar, al cap d’un mes, amb tots ells (lectors i autor) en una debat-tertúlia entorn una taula en cafè històric de la ciutat, és ja per flipar, no? Doncs això és el que hem fet amb aquest llibre. Estic esgotat. Però feliç. Ja ho diu Dufoy: “La felicitat no és una estació final, sinó una manera de viatjar” (p. 123)


I perquè després diguin que la lectura no obre portes ni fa amics. Amics... i veïns!


PS

Si voleu, podeu escoltar en un blog de culte, una entrevista que li van fer fa temps.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

25 de juny del 2009

Demà, després de la batalla, pensaré en vosaltres


-Hosti! Només una trucada puc fer?

-Sí. Una. Te advocat?

-Advo...què?

-No. Ja veig que no... Haurà de passar-se aquí dins uns quants dies, fins que tot s'aclareixi.

-Senyor comissari, li juro que tot era legal! No com el Berlusconni aquell! Les noies eren veïnes del replà. Precioses totes elles. Encantadores... Els nois, els veïns...; bé, també. Algun carallot entremig, no li nego. Però tot gent de confiança... Bona gent.

-I què feien?

-Doncs una revetlla..., de Sant Joan...; què vol que féssim?

-Una revetlla que ha durat tres dies seguits...!

-Bé. Som gent animada, ja sap. Se'ns va anar la noció del temps.

-És clar. I tot el barri em sembla que també ho sap... Fins i tot em sembla que el districte sencer.

-Però..., era una festa d'amics! Total, per una mica de música, petards, gresca... Ja se sap... Tots érem gent benavinguda...

-Ja..., massa ben avinguda, pel que m'han explicat. Per les fotos que m'han dut la patrulla no sembla gent gaire "edificant", que diguem...; ja que parla d'edificis, vostè. Per cert, com es diu?

-de dalt, veidedalt..,

-Ja! I jo Cleto, AnaCleto. No et fot! Vinga passi cap a dins!

-Són les aparences... Ho diu per les peces de roba..., oi?

-Roba...? Però si tothom anava en pilota picada!

-La calor, ja saps... Teníem piscina...; i els massatges, i ...

-I que em diu de les drogues?

-Drogues? Ah! van trobar una mica de maria...

-Una mica???? Però si allò era un vergel!!! Vostè es dedica a comercialitzar-ne, oi?

-És que el clima de Barcelona els va molt bé a les pobres hortènsies... No me les hauran requisat, oi?

-Ja li fotaré , hortènsies... Ja veurem si no li requissem el pis sencer... En fi, passi cap a dins i reflexioni sobre els fets. M'escriu vostè mateix la declaració, si vol, i ja en parlarem.

- Tinc testimonis que poden assegurar-li que...

-Quins testimonis? Els seus veïns vol dir? Em sembla que estan pitjor que vostè...

-I la trucada?

-Doncs, miri, li ha pasat el temps. Escrigui i calli.

-Em deixa que ho faci per capítols?

-Faci-ho com vulgui, però m'escriu l'acta dels fets. I fins que no acabi, no surt de la garjola. Ni veurà els seus amiguets i amiguetes.

-Una pregunta... On són ells i elles?

-No sé. Els hem perdut la pista. Ja els pot dir que li portin algun entrepà. Crec que té per uns dies...A fer bondat!

-Senyor comissari...

-Què vol?

-Saps què és un blog?

-De notes? És clar...

-No, ja veig que no... Em refereixo a un blog virtual. Tenen connexió a internet aquí?

-Sí.

-Em deixa un ordinador i li ho explico tot amb pèls i senyals?

-Parlant de pèls..., em sembla que no s'ha afaitat bé el bigoti avui.., o no són seus els pèls que duus als llavis?...

-...

-Ja. Vinga, segui i escrigui. Pensi que dugui això de la butxaca fa que em caigui bé.

-Glups! Crec que he perdut la clau... i ara no recordo..., de qui...




-Vinga, vei desnonat. M'ho explica tot i ja veurem què fem de vostè...


(continuarà)


23 de juny del 2009

Anem preprarant la foguera....


Finalment a la festa, si no m'he descomptat, serem els següents veïns (6) i veïnes (13). Totalment descompensat. De conya...! Potser hauré d'avisar a alguns amics que tinc...per compensar.

Alguns/es ja heu dit què dureu a la festa i com anireu vestits. D'altres, no. Després no us queixeu... els que no hi sou ni els que no heu dit res...

Tinc petards, jalar, beguda, música...a dojo; però... i ningú portarà un trist peta per liar?


Elles
Joana
Arare
Violette
Rateta Miquey
Cèlia
Rita

Ells
Gatot
Robertinhos
Té la Mà Maria
Striper
Òscar
Fra Miquel

ah! I crec que jo també em passaré una estona... Que no em fio de segons qui...

PS Si algú/na es vol afegir a darrera hora, encara té temps...




Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

21 de juny del 2009

De veïns d'escala (10): Pere Serra i Tallafort, llenyataire



Que el Pere anava per llenyataire ja ho van descobrir els seus pares ben aviat, quan només amb tres anys va tallar les quatre potes de la taula de noguera del menjador amb una llima d'ungles. Després vindria la cama de fusta de l'avi- heroi de guerra civil- la qual va segar a a queixalades. L'any següent, els Reis li van portar la seva primera destral i en poc temps es van convertir en el tallador més ràpid de la comarca. Totes les noies quedaven embadalides amb l'art del Pere, que , galantment, tallava a tort a dret brancams de presseguers per oferir-los a les noies més delicades. Ja com serrador professional obria les cames de les xicotes més inflexibles a força de mostrar-los l'eina en posició de ferms. Amb la primera serra mecànica que li van regalar no assolia el mínim que l'empresa exigia als seus treballadors. Allò el va capficar durant un any i el va menar al punt de la depressió. Però a la fi, una ànima caritativa, li va explicar com s'engegava i es posava en marxa aquell xerrac mecànic. Des d'aleshores, el nostre veí Pere Serra, s'ha convertit en el nou Atila dels boscos caducifolis i de les esclaes de fusta. No deixa tronc dret que se li posi pel davant. Algun veí li ha suggerit que ho provi amb algunes testes sagrades del PP; però el noi es declara apolític de religió. En un revista que només llegeixo a la perruqueria, vaig veure que sortia al pòster central, vestit només amb un casc i guants, on li feien una entrevista. A les preguntes que li feien responia: "...un menjar?, les tallarines; una beguda? el tallat; un cantant? en Serrat; un lloc per viure?, la serra de Castelltallat".

No us talleu si el veieu baixar l'escala...

Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

20 de juny del 2009

Concurs de relats curts de terror d'Hespèria


Finalment ja es poden llegir íntegrament els textos del Concurs de relats curts de terror d'Hespèria, tant els guanyadors com els que no.

Recordeu? Era aquell concurs que els microrelats havíen de tenir màxim 140 caràcters!

Ho podeu fer en línia, ho podeu fer descarregant-vos el pdf, i fins i tot ho podeu fer en paper.

Felcitats al blocaire gunyador, Josep Pinyol. amb el relat:

"Mirades La pilota arribà al pou i ella mirà avall. -Hi ha ulls que em miren! -És clar! Són els teus reflectits! No la convencé. N'hi havia tres."

I a la gunayadora de l'accèssit, Mary Lovevraft per:

"Buh! Després de devorar al nen i llepar la sang que havia espargida sobre el llit, el monstre va tornar al conte del que havia sortit"

Si algú de vosaltres vol el llibre en paper i té por de comprar-ho electrònicament, podeu posar-vos en contacte amb els progenitors de la idea i us en faran arribar els que vulgueu (pagant sant Pere canta, és clar!).

Menció especial a la col·laboradora gràfica, la Kurai Sawada, que ha realitzat la magnífica coberta del llibre.

La meva participació al concurs:

"Sento caure la primera palada. Obro el ulls. Foscor. No em surt la veu. No em puc moure. Ningú durà flors al meu taüt. Sóc mort en vida."


El veidedalt



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

19 de juny del 2009

De Barcelona literària: Llegir B@rcelona

Foto de Joan Colom

Remenant per la blogosfera descobreixo aquest blog: LlegirB@rcelona.

Una iniciativa de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i de la Biblioteca El Carmel Juan Marsé per gaudir dels llibres i dels carrers de Barcelona. En aquest bloc podreu trobar de forma periòdica imatges, fragments literaris, diversos itineraris barcelonins i activitats relacionades amb la ciutat olímpica.

Barcelona és la protagonista de moltes novel·les. D’autors d’ací i d'allà. Els seus carrers han donat espai a personatges de diferents èpoques i han estat l’escenari de les seves accions, alegries, amors, pors i experiències.

Estic seguint la ruta de Al marge, de A. Pieyre de Mandiargues. Un llibre d'obligada lectura i que sempre havia pensat que algú havia de fer una ruta literària. Per això poso una fota de Joan Colom, un dels fotògrafs que més bé han sabut retratar el món d'un Raval dels cinquanta i seixanta.

Vés per on, ja estava feta i jo sense saber-ho...


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

16 de juny del 2009

Del Museu del Disseny Friki ( 38 ): La samarreta-calçotet

L'altre dia anava a fer unes gestions pels barris alts de la ciutat. No hi vaig gaire sovint. Jo sóc d'arran de mar i de pedres gòtiques; però uns papers inexcusables m'hi dugueren a mitja tarda. Passejava prop de la plaça Calvo Sotelo (Francesc Macià sempre serà per mi Calvo Sotelo), i vaig descobrir un personatge insigne prop dels Jardins del Turó Park. Uns jardins dels quals ja en vaig parlar fa temps.

No vaig poder d'estar de fer-li una foto amb el mòbil.



Ara entenc perquè no el deixen sortir gaire a passejar fora del barri... Algú que confon samarreta amb calçotets no sé si mereix gaire crèdit.

PS Val...era una broma..., la foto me l'envia Té la Mà la Maria pel nostre Museu friki. Però perquè serà que quan l'he vista he pensat en ell?

Els altres objectes del Museu Friki

10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)
13. El casori de cucudrulus (de la Llum de dona)
14. El pallasso piltrafa (de Jesús M. Tibau)
15. La Sagrada Família levitant (per Pere)
16. Urinaris evangèlics (de Núria Aupi)
17. El pessebre emmarcat (de Té la Mà Maria)
18. La pistola alcohòlica (del Chamb)
19 El ratolí brillant (d'Eva)
20. La parelleta porcelanosa (d'Abogada en Barcelona)
21. L'USB follador, del Bixo
22. La samarreta felina, de Kapitana64
23. El cagalló retratat, de Lucrècia de Borja
24. L'astronauta muntanyenc, del Viatger
25. El mòbil nicotinat, de Xarel_10
26. El cendrer pulmonar, de Patrinsky
27. La banyera motera, de Roi
28. La medalla de l'amor, de l'Arare
29. Altaveus marcians, per CETINA
30. El pitram mòbil, de No me puedo creer que lo hayan inventado
31 i 32. El gat manequista i la Repollo, de la Xurri
33.El bicicony, de Roberthinos
34. L'interroptur celestial, de Tondo Rotondo
35. La bicidisco, de Roi Marphille
36. El kit antivampirs, de Té la Mà Maria
37. La regla monàrquica, del veidedalt
38. La samarreta-calçotet, pel Té la Mà Maria





Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

14 de juny del 2009

De lectura (64): Tot un caràcter, d’Imma Monsó

Avorridot.

La Júlia Ares és una dona enèrgica, decidida, hiperactiva, provocadora, cínica, segura de si mateixa. Té dues filles: la Glòria, la gran;, que viu al EUA amb el seu marit Edgar i els seus dos fills petits, Zoe i Edgar; i la petita, que també es diu Júlia, opositora a una plaça d’advocada, i que viu amb ella. El seu marit la va abandonar just en néixer la segona filla.

La veu de l’obra és la de la filla, que ens va mostrant les diferents situacions que comparteix amb la mare, on veu totalment superada a la seva voluntat: “...més dues filles bruixes i desagraïdes, una de les quals (jo) s’havia quedat aparentment a cuidar-la i acompanyar-la com a subterfugi per preparar unes oposicions mentre vivia com una reina” (p. 14). La Júlia “era de petita una nena obsessiva, autònoma, dotada de molt bona memòria, més aviat introvertida, inconformista...(..però) no estava superdotada per a re en especial” (p. 35) En contra, la germana gran sempre ha sabut posar-se al nivell de les diatribes de la mare, responent-la amb la seva mateixa medicina.

La mare és tot un caràcter. Vol ser estimada sense demostrar amor a ningú. Vol ser entesa amb poques paraules. No li agrada que la sobrevalorin. o mira mai al passat (“la mamà no feia res que no fos pel futur”, p.37). Sovint canvia de criteri sense motiu aparent. No li agrada parlar d la mort. No sap donar afecte (“amenaçava de restar-nos afecte si en sumava d’una altra banda”, p. 49). La soledat era el medi en el qual se sentia més còmode. Per ella tothom té la culpa d’alguna cosa. (“el món era una relació de culpes i no havia absolutament res que no fos culpa d’algú o altre”, p. 118). És d’aquelles persones que quan hom hi va, ella ja hi torna. Per ella “cal ser el primer en tot, si no més val que et suïcidis” (p. 14).

Una "arrecada"de dona, vaja. I què té més aquesta novel·la? Doncs el contrapès que davant la simfonia d’experiències de la mare, hi posa els soliloquis de la narradora. Sembla que en algun moment hi haurà algun trencament, algun canvi que justifiqui que es mantingui la lectura. Arriba cap el final; quan la filla creu que no ha heretat ni l’exuberància ni el carisma ni la simpatia atroç de la mare, i gairebé d’improvís, acaba per assemblar-s’hi. Potser perquè qui realment era l’espècimen “estrany” no era la mare, si ella mateixa.

L’essència de l’obra és entendre els vincles psicològics entre mare i filla des dels ulls d’aquesta. “Jo era l’única persona del seu entorn que no era destinatària de la seva simpatia, sinó una més de les seves inventives” (p. 70). Segurament molts cops els pares –jo mateix– hem fotut algun moc als nostres fills, sense motiu: “no tens criteri”, “tens sang d’orxata”, “ets un dropo”... però collons! La dona que ens descriu la novel·la és d’hòstia supina. Et posa de mala llet i tot! I és clar, a la filla també li donaries un calbot si la tinguéssiu al davant. ” Jo mai he pogut dir una cosa com “au, va!”, i continuo sent incapaç de dir-la” (p. 155). En aquest sentit, doncs, estat en escrit. Però res més.

I per tot això calia escriure més dues-centes planes? Crec que no. Sincerament, us la podeu estalviar. Ja vaig ressenyar un altre llibre de la Monsó (Un home de paraula) que sí em va agradar. Un altre que també va ser molt celebrat (Millor que no m’ho expliquis) em va deixar bastant fred. Crec que tardaré temps en llegir res més d’ella.

Però ja sabeu que el millor és no fer-me gaire cas...

___________________

Si vols saber quines són i llegir les anteriors ressenyes literàries del veidedalt. Clica aquí



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

12 de juny del 2009

De calents i contents ( 26 ): Reecontre 2 (Ella)

S'ha descobert el pastís...

Qui era la mitja llimona? Alguns/es vau apostar per la Violette (que per cert, està reclosa estudiant oposicions, si no, no entenc el seu mutisme). Però no! Quasi! Era la Violeta, amb qui vam tenir un "reencontre" de pes. I calent. Més aviat, diria que d'alt voltatge. Em va deixar esgotat. la xiqueta...

Ara us deixo la seva part; en la veu de la Brigite. Hosti! Si em posa calent a morir! És que sembla que ens veiés i tot! Vaig per una dutxa freda...

PS
No cal dir que, Violeta, ha estat un plaer..., literari i d'alçada.

Nota: el text original ha estat un pèl escurçat a l'inici per mor del temps radiofònic.


Aquí l'audio



I aquí, el text

Reencontre (2): Ella



«La nostra és una història feta de miratges. Com un silenci cridaner que no ha deixat de bategar al llarg dels anys i que ha insistit en confirmar que hi som els dos. El nostre comiat va sentenciar una separació inevitable, una situació insostenible. Però no imaginàvem que fos definitiva i que, al cap de cinc anys, el destí ens retrobaria de nou. Tot plegat em sembla estrany, però no fa més que confirmar la sensació de provisionalitat que m’envaïa des que ens vam acomiadar…»


Tenia ganes d’anar a la festa. Després de dutxar-me i depilar-me les cames, les aixelles i el pubis, vaig empastifar-me tot el cos amb crema hidratant de cogombre i tarongina. Vaig triar aquella faldilla fúcsia i vaig pensar que combinada bé amb la brusa de doble caiguda negra i gris. Mentre em cordava els gafets dels sostenidors, vaig somriure maliciosament davant el mirall. Em vaig acabar de vestir i em vaig perfumar amb la meva olor predilecta; me’n vaig posar una mica al melic…


Quan acabava de maquillar-me els ulls amb l’ombra violeta, va sonar el mòbil. Era en Jaume, que ja havia arribat i m’esperava al carrer dins el cotxe. Anàvem plegats a la festa. Ell estava entusiasmat amb la idea d’anar amb mi. Jo no tant…No tenia cap intenció d’embolicar-me amb ell aquella nit. Però vaig deixar-lo fer, interessada, sense buscar una alternativa millor. En Jaume, servicial, s’havia ofert encantat a acompanyar-me. I a la mirada se li notava una expressió immensa de felicitat...


Vam arribar en el moment oportú. Les germanes Canals ens donaren la benvinguda i ens convidaren a passar al jardí, on hi havia un munt de gent parlant i rient. En Jaume em va conduir cap al fons. Em mirava fixament amb un somriure fossilitzat a la cara, mentre m’oferia, molt amable, una copa. El meu esguard frisava dissimuladament per evitar el seu i tafanejar mentrestant la gent que hi havia darrera. De sobte, d’entre la colla de pallussos allà reunits, la mirada se m’il·luminà en veure’t tot vagarejant amb un gintònic a la mà i amb expressió expectant.


Vaig cridar el teu nom, absolutament sorpresa. “Sílvia!” em respongueres, obrint els ulls com plats. “Déu meu! Quina alegria! Si farà…!” Ens vàrem abraçar tímidament al principi, després de donar-nos els dos petons de rigor. Tot seguit, però, jo et vaig abraçar vigorosament. Et vaig mirar encantada d’haver-te retrobat després de… “Cinc, cinc anys”, vas respondre segur del que deies. Cinc anys. Semblava que fos ahir… Aquests darrers anys t’havien regalat un encant afegit. Havies madurat, tenies més canes, però el teu esguard seguia comunicant una lluïssor que et delatava. Ràpidament et vaig agafar pel braç i vaig començar a acaronar-te’l, buscant recer.


La nostra mirada i la nostra expressió van quedar il·luminats per la sorpresa del retrobament. En Jaume, que estava al meu costat, va anar canviant de cara i se’l començà a notar força incòmode. No deixava de mirar com la meva mà t’acaronava el braç… Per educació et vaig presentar en Jaume, “És un amic que feia molt de temps que no veia”. Tu te’l vas mirar de reüll i li vas donar la mà sense gaire entusiasme. “Encantat”. Però a la mirada jo et reconeixia una complicitat que s’oferia a salvar-me de la situació indesitjable. M’endevinaves el neguit a la cara. I, tot seguit, em preguntares si havia vist en Manel. Davant la meva negativa, em convidares d’anar a trobar-lo per a saludar-lo. Li vas dir al Jaume que tot seguit tornaríem…


Sortírem apressats del jardí. “Ostres, noi! Has vingut en el moment precís… Crec que estava a punt de declarar-se’m…” Tot d’una, m’arribava amargament el record de quan m’ho demanares, ara fa uns quants anys. Aleshores jo t’havia dit que no; que no podia comprometre’m d’aquella manera, per molts motius. En aquell moment vas sintonitzar amb el meu pensament i vas deixar anar, secament: “I això ja ho van fer una vegada…” Et vaig respondre, desagradable: “I vaig dir-te que no. Ho recordo”. En silenci abaixares el cap… De mica en mica, però, vam tornar a reprendre la conversa i anàvem acostant-nos a les escales. M’explicares que havies estat dos anys fora del país.


De cop em vas proposar de sortir al carrer. “Pensava que no m’ho demanaries mai”. Les expectatives van canviar de sobte. Marxar amb tu m’alegrà d’allò més. A més a més, sentia que no em calia donar explicacions a ningú. Et vaig mirar el cul, sense poder-ho evitar. El feies lluir tan bé, sota els texans… Portaves una camisa negra que t’esqueia. Eres alt i prim. Elegant. Ara tenies el cabell platejat. Els ulls grans i foscos, amb pestanyes llargues. Les mans, fermes i esveltes, em parlaven de nou des de l’altra banda, refrescant un munt de records que havien quedat gravats a la memòria…Em va cansar la teva insistència en demanar explicacions quan no calia o les teves traïcions sense cap fonament. Sí, tu te’m vas declarar, però jo era massa jove aleshores, i no podia acceptar la proposta. Necessitava acabar de forjar-me a mi mateixa, tot volant en llibertat. Malgrat tot, em seguia unint una debilitat inexplicable. El to greu de la teva veu em removia l’ànima (i l’entrecuix!). El tacte de la teva pell, del teu cos, bru i esvelt, em fonia ràpidament tots els sentits. Després de cinc anys sense veure’t, la teva presència em duia, repetidament, el record de la teva abraçada, de la teva olor, de la teva veu seduint-me a cau d’orella, de la teva rialla, escandalosa i franca…“No em vas donar mai cap mòbil”. No saps què respondre’m.


Sortírem de la casa. “Segueixo sense carnet, jo. M’hauràs de fer de xofer un altre cop”. La nit ens embolcallava els records. Caminàrem cap al teu cotxe. No ha havia lluna i el carrer era mig fosc. Va passar un vehicle a prop nostre, amb la música estrident. Prop teu sentia una olor que tan bé havia recordat al llarg d’aquells cinc anys. Em reconeixia excitada per la situació. Em vares proposar d’anar a fer una copa. “De debò ho vols?” Com que em demanares si tenia alguna alternativa millor, no podia deixar escapar l’ocasió; “Encara tens aquell disc de la Williams que et vaig dedicar?” Vaig entendre de cop que seria un bon dia per tornar a escoltar-lo.


Aquest era per tu el senyal de sortida. T’acostares i em besares els llavis. Així va començar a venir el teu sabor a glopades intenses, la teva olor guardada al record, el gust de la teva llengua juganera… Amb les mans et vaig agafar el cap, ensorrant els dits als teus cabells. Et vaig palpar el clatell i vaig anar baixant pel coll, arribant lentament a les espatlles, mentre tu em deies, després d’inspirar profundament: Vaig tornar a buscar la boca. L’ànsia havia sorgit, després de la tendresa, afamada en devorar-nos els llavis. Es produí un estrèpit d’intercanvi de llengües i saliva, les dents topaven entre si…Les mans començaven a entrecreuar-se sota les jaquetes. Ens buscàvem el cos en un intent febril de recuperar el temps perdut. Xoc de trens sense topalls.


Dins el cotxe, el trajecte l’hem fet en silenci, la mirada fixa al davant. Jo t’he anat acaronant els cabells amb el braç estès, sentint aquella suavitat que tant m’agradava...Tu, m’acaronaves les cames i els genolls amb la mà lliure. Aquest contacte em regalava de nou una excitació que em posava a to, preparant-me per la baralla que ens esperava. Cada vegada que el cotxe s’aturava ens besàvem de forma breu, amb tranquil·litat. De sobte em preguntes per en Claudi. Et responc, expeditiva, tancant el tema. Arribem a casa teva i aparques el cotxe. “Vius al pís de dalt encara?”


A l’ascensor s’inicia una lluita de llavis encesos. Em grapeges els pits. Jo, animada per la situació, t’engrapo el sexe. M’alces la faldilla i em tanteges les natges. Entretallats en la guerra de besos i fregaments, obres la porta i entrem. No me’n puc estar: “No hi ha ningú que t’esperi?” Em respons que fa temps que vas deixar d’esperar. “Fins ara...?” I m’enllaces amb l’afirmació: “Fins ja mateix”. Sento que em brollen algunes llàgrimes als ulls, m’emociono... Ens anem apropant al menjador. “Encara tens les cortines liles!”, exclamo, sorpresa.


Poses música. La nostra. T’estires al meu costat. “Et vull prendre a tu. Tot sencer”. M’abraces amb una força que expressa tota una fúria continguda des de fa temps. Tens por que et faci mal. “Seré dolenta”, t’avanço amb un mig somriure als llavis. “Potser demà no hi seré”. I et faig callar abans responguis. “Ssssssht! Ara és demà” dic, posant-te un dit als llavis. Vinyoli torna, amb la seva poesia, i ens abraça de nou...


En un afany delerós, ens traiem la roba. Destrament em descordes els botons. M’alces la camisa pel cap. S’hi enganxa una arracada. Cau al terra. De sobte, ens fueteja tot el temps perdut... M’estires sobre el sofà. M’arrenques els sostenidors sense desfer els gafets. Els meus pits es mostren generosament davant el teu esguard, sense deixar-te veure res més. Remugues fluixet; sospires. Em beses i em xucles els mugrons amb desfici, primer un, després l’altre. M’alces la faldilla i passeges els teus dits pel meu sexe, sobre les calcetes de blonda blanca. La humitat de la vulva mulla la roba i et sents convidat a amorrar-t’hi. Separes la vora del tanga amb un dit i em llepes delicadament la petxina. Començo a tremolar i el plaer se’m concentra als llavis majors i els infla com si anessin a rebentar... La teva llengua es passeja, juganera, deliciosament càlida i humida per tots els plecs. Primer pel sexe, puges pels engonals, pel ventre, pel melic,... per refer després el camí a l’inversa. Els meus dits acompanyen aquest recorregut lúbric, dibuixant tot de camins electritzants, sensuals...


Tanques els ulls, mentre et representes, receptiu, un mapa de sensacions diverses sobre aquesta geografia tantes vegades solcada. Resseguint un contorn esculpit en mil combats anteriors, d’escenaris coneguts en antigues trinxeres, domines els secrets més amagats del meu plaer, coneixent l’indret precís, la manera justa de llepar i l’estona necessària per desencadenar en mi una mort momentània. Els teus obscurs designis s’acompleixen i la bruixa que sóc es desfà a les teves mans. El plaer arriba fins al racó més amagat, en espasmes que viatgen des del clítoris cap al ventre... Finalment crido i les meves cames t’empresonen el cap amb una gran força. Em sento morir sota el pes dels teus llavis i la teva saliva...


L’orgasme em relaxa de tal manera que em deixo caure, extasiada, de genolls, davant teu... Et torno a grapejar el sexe, pel damunt dels pantalons; m’extasio momentàniament, sentint-ne la duresa. Et mossego suament sobre la roba. Noto el creixement del teu membre i l’estímul em segueix excitant. Em noto el sexe deliciosament lubricat. El joc comença, tot just, per a mi... Et descordo amb parsimònia. Et baixo els pantalons i te’ls prenc. Et torno a mossegar el fal·lus, aquesta vegada pel damunt els calçotets... Te’ls trec també. Veig llavors el teu far encès, a la recerca d’algun vaixell a la deriva. Tanques els ulls, assaborint d’avançada allò que saps que t’espera. Et passo els llavis maliciosos pel voltant de la fava; te la premo amb una força progressiva. T’engoleixo la tranca lentament i premeditada que assenyala obscena cap a mi. T’assaboreixo amb tota la dolçor que m’inspira el seu record dins la gola... Em dius el nom, gemegant de plaer. “Sssssht, no parlis”. El teu gland s’amolla a la cavitat del meu paladar, encaixant-m’hi, com fet a mida. Succiono, golafre, la llaminadura que tan generosament m’ofereixes. Reconec que d’entre totes les fel·lacions que he fet aquests anys, el teu membre m’inspira sensacions úniques i em transmet una connexió directa amb el plaer . La meva llengua et mulla el prepuci. Els llavis llisquen avall, fins al final del teu sexe, fermament arbrat. T’engoleixo, amunt i avall i insisteixo, aturant-me més estona a la base, per encaixar el gland a la meva gola, fins al fons de tot, quedant-me momentàniament sense respiració.


L’excitació em torna perversa i vull oferir-te més plaer. Em porto un dit als llavis. Me’l llepo. Te l’acosto a l’anus. Em vull endinsar al teu forat fosc... Ni tan sols te’n demano permís. Ja conec la resposta... A la vegada que et menjo el cogombre, pressiono suament la cova; remugues el meu nom, morint en l’agonia... Amb una mà et segueixo treballant el penis mentre que amb l’altra barrino dins la teva cavitat. La teva erecció és immensa. Et masturbo sense contemplacions, com posseïda per un desig obscur. Amunt i avall. Et contemplo amb deler. “Deixa’m recordar els vells temps”. Amunt i avall, vinc i torno...Trec una mica el dit del cul i te’l beso. T’eixarranques, embolcallat per la música...


Vols donar-me plaer també. “No. Ara no... Ara que t’he trobat no et deixaré tan fàcilment.” Et beso de nou el sexe, l’engonal, les cuixes que tant m’agraden. Et beso del capoll als testicles. Dels testicles al forat fosc. Et llepo, t’oloro i et xarrupo. M’esplaio en un seguit de besades inacabables i plaents. Engoleixo ara un, després l’altre. El meu cap no s’està quiet i les meves mans tampoc. Pujo i baixo, vaig i vinc de la planta baixa al terrat del teu gratacels. M’acompanyes el cap amb les mans. Et veig tancar els ulls i assaborir amb fruïció el moment de plaer. “Vine”, et dic, fent-te incorporar. Poso el teu sexe entre els meus pits i obro la boca maliciosament a fi que un fil de saliva caigui al damunt del teu membre. Una cop lubricat, començo a refregar-lo amunt i avall entre les meves sines. Em vols ajudar en la tasca i em pessigues els mugrons, que ara estan durs com una pedra. Els gires en sentit contrari, l’un de l’altre. Em ressento, gemego dòcilment. Llavors, amb els palmells, prems fort les mamelles contra el teu sexe endurit. Quan baixa, desapareix en el meu escot juganer. Quan puja, l’engoleixo tant com puc, i te’l colpejo al mateix temps amb la llengua. Remugues com des d’una altra realitat. Preveig que et moriràs als meus llavis.


La teva respiració s’accelera, anunciant la imminent explosió. Et premo fortament amb els llavis. Noto que estàs a punt d’escorre’t. Amb les mans fas el gest d’alçar-me. Però veient el motiu, et somric i no em moc... No et faig cas, i segueixo refregant-te el penis amb els pits. L’engoleixo de nou, com posseïda per una gran excitació que no em deixa parar ni posar distància. Sempre t’havia negat que poguessis ejacular-me a la boca, però avui..., avui serà diferent, després dels anys passats. Crides en silenci quan te’n vas... No puc contestar, perquè el teu penis ocupa tota la meva boca, omplint-la generosament. És com una fera encerclada pels meus llavis i assedegada per la meva saliva... Ferida de mort, sense retorn possible, els espasmes, breus, un darrere l’altre, fan brollar violentament la llet contra el meu paladar, mentre encara et tinc presoner entre les sines i la meva boca. Sé que has mort de gust. Somrius, en silenci... Mentre et miro, obro la boca. El suc lletós em regalima per la barbeta. Em beses i reculls, àvidament, la llet que abans era teva.


Et somric per la jugada del destí, que ens ha retrobat de nou. Serà aquest un retrobament definitiu? O tal vegada s’esvanirà de nou en un futur no llunyà? La incertesa de no saber-ho, ens aferra en una dolça i forta abraçada. I et veig els ulls vidriosos.


T’agafo les mans primes, de dits esvelts i llargs. Les oloro i les beso.


Les teves mans...


“Veí...”


@ Violeta, maig 2009


La part I : Reeencontre (I), del veidedalt

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!