31 d’octubre del 2006

De lectura (dos): Emili Rosales: La ciutat invisible

Diguem que més que correcte. No apassionant, però. Emili Rosales juga a posar dues històries en paral.lel. A un galerista fill de La Ràpita (història A) li arriba misteriosament a les mans un mecanoscrit autobiogràfic d'Andrea Roselli, arquitecte italià del XVIII, que rep l'encàrrec del rei Carles III de tirar endavant una nova ciutat a prop del Delta de l'Ebre, a l'empara de Sant Petersburg (història B). El coneixement del diari personal i la singladura cap al fracàs conegut del somni il.lustrat, alterna amb la història real del protagonista, Emili Rosell, esquitxada per una relació d'amor i desamor. La trama avança amb la lectura del mecanoscrit i la situació de crisi del galerista i del seu entorn. Com a nexe, entre A i B, està la recerca d'un quadre de Giambattista Tiepolo un dels darrers mestres de l'escola italiana del vuit-cents i que mai s'ha trobat. Un quadre, com no, que plasma la bellesa d'una amant -la de l'arquitecte-, que és a l'hora la recerca del mateix amor de joventut del protagonista. Dues dones que la fan ballar als protagonistes. Dos homes en hores baixes, a la recerca d'un paradís perdut.
En el rerafons, en la història contemporània, es veu una crítica velada als tripijocs polítics i al transvassament del riu Ebre. Hi ha un joc de noms subtils en l'obra: l'autor és Emili Rosales; el protagonista, Emili Rossell, galerista; i l'arquitecte del mecanoscrit, Andrea Roselli. L'estil és d'una prosa prou acurada, poètica a voltes. La gràcia de Rosales està en la recreació dels ambients històrics vuitcentistes a les corts reials (Madrid i Sant Petersburg); el seu punt fort, en un lirisme acurat en els pensaments dels dos protagonistes que semblen viure una història parella separada dos-cents anys; i en un llenguatge veraç en els diàlegs. Tot tendeix a conjuminar-se en un in crescendo cap a un final previsible. L'obra va guanyar el Sant Jordi del 2004.

Més opinions als blocs de Més que llibres,i a aleixvidal, segurament, més encertadess que les meves.

El poema de la setmana (2): Vinyoli

Primer va ser Perejaume, ara us porto un tros del món personal de Joan Vinyoli (1914-1984), (visiteu la web) que amb Ferrater i Estellés són la meva tríade bàsica. Vinyoli és el poeta del simbolisme, de la nostàlgia, d'una tristor cínica, d'una rebelia continguda, d'un tarannà malmès. Un home crític, distanciat del sistema, íntegre amb la seva circumstànica personal. Reclós en el seu món poètic no va ser mai grat de pertànyer a capelletes ni prodigar-se en la cultura oficial. Dels molts llibres seu, Vent d'aram n'és un dels meus preferits. La brevetat i la força dels seus versos, per simples i contudents, commouen. Obro el llibre i em surt aquest. Qualsevol serviria. Si no coneixeu Vinyoli, no sé què espereu. Podeu fer la ruta literària que duu a terme la Biblioteca Municipal de Santa Coloma de Farners que duu el seu nom.Si ja en sabeu d'ell, que ja suposo que sí, compartiu amb mi aquest record, que deu ser universal.


PERFECTAMENT RECORDO


Perfectament recordo que venies
pel carrer de la mar, amb foc als ulls,
quan em veieres en el fosc on t’esperava.
Sense dir res vàrem anar a un carrer
del vell raval, terrós i pedregós i rost,
i, allà, contra la tàpia, de pressa, no fos que ens veiés algú;
i quan el goig fou caçat fins l’esglai convuls
vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,
i més tard en trobàrem i ens vam mirar com si fóssim
uns altres, ja per sempre units.

(Vent d’aram, 1976)

27 d’octubre del 2006

La cançó de la setmana (II): Because the night

Les velles rockeres mai no moren... En un món de tios, la Patti Smith ha estat una rara avis, un genet salvatge i solitari. Amb tant d'alcohol i drogues al damunt com la Janes Joplin, almenys va saber navegar i guardar la roba en aquesta perillos riba de l'autodestrucció. Encara canta, i com que en aquesta nit ve de gust escoltar-la, ho vull compartir amb vosaltres. No és el Bruce, és clar, però també he somiat

Perquè és de nit. I sentim la nit. Perquè la nit és com un àngel disfressat de desig. Vine. Aquí, en el nostre llit, esperant que arribi el nou dia. Acosta't. Prem-me les mans, besa'm els ulls. Deslliura't i siguem un per l'altre. Un cop més. Per darrer cop.



powered by ODEO

Because the night

take me now baby here as I am
pull me close, try and understand
desire is hunger is the fire I breathe
love is a banquet on which we feed

come on now try and understand
the way I feel when I'm in your hands
take my hand come undercover
they can't hurt you now,
can't hurt you now, can't hurt you now
because the night belongs to lovers
because the night belongs to lust
because the night belongs to lovers
because the night belongs to us

have I doubt when I'm alone
love is a ring, the telephone
love is an angel disguised as lust
here in our bed until the morning comes
come on now try and understand
the way I feel under your command
take my hand as the sun descends
they can't touch you now,
can't touch you now, can't touch you now
because the night belongs to lovers ...

with love we sleep
with doubt the vicious circle
turn and burns
without you I cannot live
forgive, the yearning burning
I believe it's time, too real to feel
so touch me now, touch me now, touch me now
because the night belongs to lovers ...

because tonight there are two lovers
if we believe in the night we trust
because tonight there are two lovers ...

De cinema (u): Scoop o no escups?

Vaig tenir la sort d'anar ahir a la preestrena de Scoop, la darrera del Woody Allen. M'agrada el cinema d'aquest home. Abans l'idolatrava; ara ja només l'admiro. Manhatan i Annie Hall estan entre les meves pelis preferides. Aquesta darrera, no. Però està bé, prou bé. Tan bé com l'Scarlett Johansson; però no millor que la Paz Vega o la Ingrid Rubio, per exemple. I és que a mi, m'agraden les noies de cabells foscos i llargs. Però al que anavem... La peli és d'un confecció rodona, perfecta. Molt a l'estil de les darreres del director-clarinetista (per cert, sabeu que filmarà properament una peli a Barcelona?). Si teníem pocs guiris, encara més!
La peli és un mix-max entre un thriller delirant i una comèdia d'amor a l'ús. I com a nexe, un Woody Allen en la seva salsa de personatge cínic, irònic i incisiu. Rius. Sí, vertaderament rius amb les seves ocorrències poca-soltes. Si la veieu en versió original (sempre fa de millor veure les pel.lícules en VOS) heu de saber molt anglès per agafar les seves sortides de to al vol, a la velocitat que parla l'homenet. La trama (només us l'anuncio), va d'una periodista novella (l'Scarlett) que amb la col.laboració d'un mag de pa sucat amb oli (l'Allen) volen demostrar la culpabilitat d'un noble adinerat i home de negocis que creuen és l'assassí en sèrie d'un seguit de dones tallades pel mateix patró i que deixa, com a tarja de visita, una carta de tarot. La gràcia de l'assumpte és que la sospita els la revela l'esperit d'un periodista famós mort fa poc i que se'ls apareix regularment per oferir-los l'exclusiva. Un guió delirant, molt allenià. Com a contrapès, la història d'amor entre periodista i arstocrata sospitós està servida. El final, us el reservo.
En el seu format i trama, la peli em recordà molt "Misterioso asesinato en Manhatan". El temps et passa volant, cosa que vol dir que t'enganxa, i et deixa el regust dolç d'haver passat una bona estona; però res més. No és per Òscar, però sí per videoteca. L'escena del vaixell navegant amb la mort al capdavant és molt felliniana. I el rerafons la ciutat de Londres (on està rodada) com abientació, totalment presicindible. Podria ser qualsevol indret. El millor, les converses entre els dos protas. No és mala actriu la Johansson (que vaig descobrir a La isla i em va semblar una nova nina barbie). Ara , em desdic. Però Diane Keaton sempre serà millor.
Per cert, pels no-anglòfons (com jo mateix) Scoop no té res a veure amb l'excreció bucal. Vol dir "exclusiva", que és el motiu darrer de l'acció que mou els protagonistes. L'obtindran? Va, aneu a veure-la i em dieu el què.

25 d’octubre del 2006

Premis ètics i Magia potagia

Faig dos posts en un que ara tinc temps.

Llegeixo als diaris que la fundació internacional Ashoka ha elegit a Espanya entre 500 propostes distintes a cinc entitats o persones destacades en projectes que volen fer un món més just, més ètic i més solidari. Entre aquestes hi ha projectes relacionats amb persones excloses de la societat, immigrants, discapacitats, desenvolupament sostenible i víctimes d'abusos sexuals. El guanyador d'aquesta darrera modalitat ha estat la catalana Vicki Bernadet, que va fundar el centre Fada d'ajut a persones adultes que els van patir de petits o joves, tal i com li va passar a ella. Es tracta de tractar adults afectats per casos prescrits penalment. Com a tota inciativa ètica em sembla admirable i encoratjador, tot i que és trist veure que cal premiar iniciatives privades en camps on no arriba l’Administració pública . El trist del cas és que giro la pàgina del mateix diari i em trobo amb una altra brutal notícia que em posa els pèls de punta (sembla que vulgui parlar de salvatjades darrerament però us asseguro que no em dedico al morbo) i veig que un jutge ha condemnat a una parella per abusar (ambdós!) -i diàriament durant set anys- (!?) de la filla discapacitats mentalment d'un d'ells (de la mare concretament). L'indigant és que només els condemnen a sis anys (mare i padrastre) i a dos a un fill del segon que també hi participava. Per sort, no conec cap cas directament relacionat amb assumptes semblants, però veig que és més comú del que sembla, ja que a l'Estat espanyol, entorn el 23% de les nenes i el 15% de les nenes, pateixen algun tipus d'abús sexual. No sé què vol dir exactament "abús" i m'imagino que no deuen ser tan bèsties com el que explico aquí; però (com a pare que sóc) se'm fa difícil (per ètica i per ràbia) acceptar aquesta xifra.


I per rebaixar la tensió i exercitar els músculs del riure (o somriure), vegeu un petit vídeo de màgia potagia que m'han enviat. He de tenir paciència fisn al final i veure per on sortirà l'"ocellet" vermell.


Gala 2006 Ursula
Uploaded by Uberlinkert



22 d’octubre del 2006

Patrimoni literari i salvatjades ianquis

(1er)
M'assabento que aquest proper cap de setmana fan el II Seminari sobre patrimoni literari i territori que es farà a Sitges (al Palau Maricel) els dies 27 i 28. Ho munta la bona gent d'Espais escrits amb el suport de la Generalitat de CAtalunya i l'Ajuntament de Sitges. Sempre m'ha interessat aquesta relació entre la literatura i el paisatge, entès com a espai modelat per la mà d'home i, per tant, espai d'inspiració artística.
Ja m'ho heu vist dir en anteriors posts. Entre aquestes obres que considero d'obligada lectura, podria senyalar Solitud (Víctor Català), Les closes (M. Àngels Anglada), Pedra de tartera (Maria Barbal), El vel de Maia (Marià Manent), A peu pel la Llitera (Josep M. Espinàs), La isla secreta (Xavier Miret),...

Si voleu més informació de les jornades, es pot consultar aquí el
programa o, si voleu anar, descarregueu-vos la butlleta d'inscripció. És gratuït.
A banda, Sitges sempre mereix una visita.
(2on)
Per cert, encara em faig creus de la salvatjada de la setmana. Evidentment, ha passat a Nord-amèrica (què no passa als EUA!); però podria passar perfectament aquí o en qualsevol país europeu. Certament, la història té tot el morbo perquè els ianquis en treguin un profit comercial amb una novel.la o una pel.lícula el mes vinent. I si no, "oido cocina". Però la història té tots els ingredients per fer una reflexió pausada sobre la condició humana. Una trista reflexió, tanmateix.

Us faig una ressenya ràpiìda dels fets per si no sabeu de què va: una parella jove (ell divorciat, ex-soldat i combatent a Irak i Afganistan); ella enamorada perduda; passen a la fama per ser un dels pocs supervivents de l'huracà Katrina que resisteixen a Nova Orleans a força de cervesa i alcohol sense deixar-se evacuar per les autoritats (herois de la resistència, doncs!). Al cap d'un any i mig de viure plegats, va ell i la mata (escanyant-la), la viola postmortem, la trosseja tal com farai el sonat aquell de La Matanxa de Texas i comença a menjar-se-la amb patates (sic). . Al cap de deu dies (en els quals ell fa vida normal), es llença daltabaix un edifici amb la confesió a la butxaca. Descobreixen trossos seus a mig cuinar, a la nevera i a la banyera de casa: "Sóc un monstre", dèia en les cinc pàgines escrites. I nosaltres, per fer criatures així.


En una altre ordre de coses tot això em recorda altres fets semblants, però especialment aquella famosa pel.lícula (sembla que basada en fets reals també) de caire eròtico-psicològic que potser algú recorda:
El imperio de los sentidos (ho dic en castellà perquè la vaig veure en aquest idioma fa un grapat d'anys). Una tòrrida relació de parella en una localiat del Japó, de desigual condició social, en la els dos juguen a la recerca de l'orgasme més plaent com a manifestació de la posessió total. Ella proposa fer-ho mitjançant l'ofegament en el monent del clímax. Evidentment, ell acaba morint ofegat-escanyat per ella. I ella acaba tallant-li els ous en un acte d'amor suprem. El títol original en japonès no té desperdici Ai no corrida. Era del Nagisa Oshima, de 1976; que després faria (amb la beta comercial oberta), El imperio de la pasión.

Realment es pot entendre que matar a algú és una acte suprem d'amor? No és conya el que dic. A l'Estat espanyola ja portem més de quaranta dones mortes per raó de violècnia domèstica. No és el mateix, perquè es tracta d'assassinats moguts pels gelós masclistes exacerbats de no poder suportar que "ella" estigui amb un altre o simplement, el deixi i estigui "sola", alliberada (vegeu també Te doy mis ojos, d'Iciar Bollaín un peli sublim que et deixa tocat). Però jo em refereixo al desig de poseir algú fins voler-li la mort.
No és possinle, oi?
O sí?

19 d’octubre del 2006

Deu músiques per deu preguntes

Ho vaig anunciar (li ho vaig prometre a la Joana) i aquí ho deixo anar. El Meme que em va demanar. Que no envio a ningú, però. Primer, perquè he fet trampa (no he escollit un cantant o grup, sinó deu); segon, perquè déu-n'hi do la "currada" que suposa i, tercer, a qui jo li enviaria veig que altra gent ja ho ha fet. Però si algú veu això i s'hi posa bé, i li plau, i té ganes de meme, ja sabeu: escolliu un grup o cantant i adjudique-li una cançó per cada pregunta. Ah! I feu-nos-ho saber.

1. Ets home o dona?
Home (evident), llunàtic, inquiet, despistat, cínic, romàntic, pacient, complaent, un pèl irascible, un pèl gelós, un pèl vanitós,...un home que es pregunta, sempre.


powered by ODEO
"Un hombre de verdad" (Alaska y Dinarama)

2. Descriu-te
Apropar-se pels vorals perillosos i pecaminosos de la vida té el seu encant. Aboca't! Potser és només un desig, i de desigs també es pot anar tirant.


powered by ODEO
"Walk on the wild side" (Lou Reed)


3. Que senten les persones sobre tu?
El títol de la cançó ho diu clar. Jo en discrepo obertament. Els bons amics, també.


powered by ODEO
"Complicated" (Avril Lavigne)

4. Com descriuries la teva anterior relació sentimental?
Una fugida endavant, una rada perillosa, un miratge insultant. Somric, en pensar-hi...


powered by ODEO
"Desafinado" (Stan Getz, Joao Giberto, Antonio Carlos Jobim)

5. Descriu la teva actual relació sentimental
Costa de fer-ho, i és tan fàcil de dir!


powered by ODEO
"Si tu no estás" (Rosana)

6. On voldries estar ara?
Paradís perdut de joventut! Paradís perdut per buscar-te i no assolir-te... Recordes?


powered by ODEO
"Hotel California" (Eagles, amb l'Eric Clapton)


7. Com ets respecte l'amor?
De l'única manera possible: entregat, apassionat, sincer, incesant,...


powered by ODEO
"Se me olvidó que té olvidé" (Bebo Valdés i Diego el Cigala)

8. Com és la teva vida ara?
Plaent, sense grans aldarulls, amable amb un mateix.


powered by ODEO

"La vida es bella" (Noa i Miguel Bosé)

9. Què demanaries si tinguessis un sol desig?
Què millor que un setè cel, inasolible, a tocar dels dits?


powered by ODEO
"Le ciel dans une chambre" (Carla Bruni)

10. Ara acomiada't
Originals, desenfrenats, peculiars, ... com m'agredeu els blocaires que em llegiu i aquells a qui llegeixo.


powered by ODEO
"Wa Yeah!" (Antònia Font)


Apa! Ja teniu música per estona per posar de fons...

18 d’octubre del 2006

La frase de la setmana (2): Andreoti

Un amic que m'envia frases de tant en tant, m'acaba d'enviar una que em ve al pèl pels temps d'eleccions que corren. Sempre va bé escoltar les veus de vertaders polítics (i no dels de pa sucat amb oli que tenim ara) que poden donar una visió tranquil.la i més serena del que vol dir "fer política".

«Governar no consisteix en solucionar problemes sinó en fer callar aquells que els provoquen. »

Giulio Andreoti, polític italià (1919-?)

La qüestió, és clar, és saber qui provoca els problemes i què són problemes per segons qui.

17 d’octubre del 2006

Poesia als parcs

Aquest cap de setmana, entre DVD de Convergència i pont del Pilar, he anat a un acte poètic ben peculiar. Es tract ade la ruta Poesia als Parcs. Una ruta per diferents espais naturals que aquest diumenge 15 es va aturar a l'ermita de Sant Feliuet, al turo homònim, al municipi de Tavèrnoles, a l'Espai Natural de les Guilleries-Savassona. Era un recital que giravoltava sobre el tema de "l'ignot" (bufa manela!). En cada acte es pren un tema com a leiv motive. Aquest dia tocava aquest; altres cops s'ha escollit el silenci, el paisatge,, el llegendari,...En fi, són lectures dramatitzades per dos actors (Pere Eugeni Font i Montse Vellvehí) acompanytas per música de clarinet (Imma Udina). La selecció de poemes (exquisida), de poetes catalans o no, actuals i de tots els temps, va a càrrec d'Antoni Clapés. A cada lectura es convida a dos poetes locals, de l'entorn, que llegeixin poemes propis sobre el tema escollit o sobre el paisatge. En aquest cas foren Jseús Aumatell i Francesc Codina.

Les properes lectures són al Parc del Montnegre i el Corredor (22 d'octubre), el Parc del Foix (5 de novembre) i al Parc del Garraf (19 de novembre). Vaig veure-ho anunciat al blog "Llegeixes o què!".

I s'ha editat el compendi dels poemes llegits en l'edició del 2005. Es pot demanar un exemplar gratuït a l'e-mail: xarxaparcs@diba.cat. Una petita perla!

16 d’octubre del 2006

Deures musicals

Anava a comentar, com no!, el ditxós DVD de la tropa d'en Mas i CDC; però abans he vist que la Joana m'ha posat deures. Com que sóc alumne aplicat (que no vol dir bo ni obedient), els faré i deixó la bilis per un altre dia.

10 d’octubre del 2006

De lectura (u): Bosch, Lolita. Qui vam ser


Fluixet. Potser per començar deixa un cert gust a boca de voler-ne més, però certament, no m'ha enganxat. Tindria que haver començat per Elisa Kiseljak (2005) potser, com diu Alícia? (algú més l'ha llegit?). Als que us agrada això dels blogs i bitàcoles us agradarà el llibre, però. Sembla talment escric per a un blogista (amb fotografies i citacions de poemes ressenyats!). Bosch té un estil concís, sense parafernàlia, directe, precís. D'acord. Però a mi no em fa el pes. El tema, dieu? Doncs les relacions d'amor i desamor, com tot des de fa tres-cents anys... El títol, Qui vam ser, ja és tota una declaració d'intencions. per tant, anava avisat. I a més, autobiogràfic. Amb una estrucutra diferent, original a voltes (genial la narració de l'amiga (ella) que duu cartes al seu amic mort -que es diu Chucho però li diu Corina (!) i les diposita per un forat al nínxol, com si d'una bústia es tractés!) sí; però más de lo mismo. "G" (ell) va i ve de la vida d'ella. Ell són qui vam ser. Una caixa amb postals, uns records de joventut (Amor i cinema als bars de mala reputació), unes ciutats que distancien més que uneixen, cartes, ninots,...elements comuns per bastir una relació de parella. Novel.la breu, brevíssima. Us el llegireu amb el mateix temps que tardeu en fer un post(mortem?)

Bosch, Lolita. Qui vam ser. Barcelona: Ed. Empúies, col. Narrativa, 31. 2006, 96 p.

8 d’octubre del 2006

La cançó de la setmana (I): Riders on the Storm

Una cançó per acabar el cap de setmana. Per aquells que creguins, com jo, que als 70's es feia bona música. I, que, com molts d'altres, The Doors, podia acompanyar una nit de gresca, grifa, i alcohol, en bona companyia.



6 d’octubre del 2006

Cues de pansa, sisplau!

Aquest matí, com cada matí de l'any, plogui, nevi o peti un sol de castanya, a dos quarts de vuit he baixat al forn de davant de casa a comprar el pa. Cada dia faig tres entrepans: els dels meus fills per l'escola i el que m'emporto a la feina. Avui tocava fuet. Pa calent i turgent, amarat generosament de tomàquet de sucar i oli del bo (no de Borges). Uhmmm! Com cada matí, he deixat la petita davant a l'escola.



-Has agafat l'entrepà?- li pregunto, abans que inici una cursa folla cap la cua d'entrada que comença a ser engolida per la tirania de l'ensenyament. Ha sonat el timbre. Sempre arribem justets. No ho puc evitar.
Cara d'estupor per única resposta.
-...! Ejem, papa... Em sembla que me l'he deixat a casa! -respon, ella, capcota.
Horror! Llamp de llamp! (renega el capità Hadddock). I aleshores surt la fera ferotge (like Ovidi) que tot pare comme il faut duu a dins.
- Com que "et sembla"? Te l'has deixat o no? Sempre fas el mateix! És que no sé on tens el cap, noia! Això et passa per no escoltar-me i anar a la teva bola i bla, bla, bla. I ara què esmorzaràs? eh? Cues de pansa? -(inquireixo, burleta)-. Sort tens del teu pare que si no...
Poso la mà a la cartera, en un gest generós i d'amorf paternal
-Et dono el meu entrepà (snif, snif!) i procura no tornar a...
Estupor!
L'entrepà tampoc és on hauria de ser; ergo, un servidor també se l'ha deixat. Arrrgggh!
Mirada còmplice i comprensiva de la filla. ("És un cas impossible", pensa; "però és el meu pare i he de suportar la creu", es reafirma). Jo, d'un vermell pigot, m'enterro en els fonaments (Pedrolo dixit).

Aquesta situació, ben real, d'avui mateix, m'és costum i companya habitual. Tindré alguna virtut (crec) i força defectes. I entre aquests, el despiste nés el primer i destacat. Ja m'ho deia l'àvia: "Un dia perdràs el cap". Potser ja no el duc i no m'he adonat. No seria estrany perquè tinc una llarga llista d'oblits memorables, d'objectes quotidians en llocs inversemblants. Podria dedicar-vos un cada dia en el blog i per Nadal encara hi seríem. Però tampoc es tracta d'avorrir el personal. El tema "claus" és el meu favorit (vull dir les de pany, els altres també, però no es tracta ara de posar-vos en situació).

Claus que deixo posades a la bústia i un sant veí em retorna amablement tres hores més tard (6 cops). Claus que descobreixo posades al pany de casa quan torno a altes hores de la nit (2 cops); i amb la família dormint a dins! Claus deixades al pany d'aquella moto que, per cert, mai més vaig tornar a veure (1 cop) o que retrobo posades a la mateixa moto que ara tinc i que ningú (!?) ha vist (4 cops) o que algú ha vist (hi ha gent bona encara) i ha deixat en un bar proper (2 cops). Claus deixades al portal del pàrquing, a peu de carrer (1 cop), tota una nit. Claus de cotxes de la feina perdudes nosécomperquèles duiaasobre,t'hojuro! (1 cop). Claus deixades dins el cotxe amb el cotxe tancat (i consegüent vidre trencat per entrar-hi) (1 cop). Claus caigudes en una piscina (1 cop) , en l'escusell d'una claveguera al carrer (2 cops) o retrobades dins la rentadora (5 cops) o en la butxaqueta del banyador dins el mar (1 cop; ja deia jo que m'apretava molt!). Claus que no conec de qui són trobades dins la meva butxaca (ho juro!, 2 cops), tot i els intents reiterats de volers-les tornar al seu propietari. Claus que pengen al rebedor de casa que no recordo què caram obrien (n'hi ha 6). Claus que agafo a la dona pensant que són les meves (cada setmana, un cop; coi que es canviï l'avarca que hi penja, que és com la meva!). Claus que em cauen de la butxaca enmig del carrer Aragó i quasi monto un patibull en voler-les recollir des de la moto estant. Claus que queden trencades al clàusor (1 cop). Claus que ...No cal seguir, oi?

Podríem seguir amb el tema mòbils (mòbils oblidats a taules de bars; caiguts al WC en acalorades converses mentre t'apuges la cremallera; aixafats en seure de cop sobre una pedra; inutilitzats per picar tres cops malalment el PIN, que recordava perfectament, altrament...); o el tema carteres de mà (uf! aquest no, que és molt dolorós), o el tema papers oficials (la setmana passada vaig rebre una carta d'objectes perduts de l'Ajuntament amb el papers verds de la moto a dins!! N'hi m'havia adonat que em faltaven), o tema anell de noces (algú l'ha vist mai més?), o el tema plomes estilogràfiques que segur que em roba algú! no pot ser que en perdi tantes! (ja només gasto BIC's), o el tema bosses del Capabro deixades al pàrquing al carro de la compra (tant de bo t'hagués agafat un la de ventre!), o el tema del gas encès amb la paella al foc (aquest sí que és perillós, però per sort, la fumera t'avisa de seguida). Però hi ha casos pitjors. Jo almenys, no m'he deixat mai de recollir un fill a l'escola i adonar-me a l'hora de sopar; o tancar la porta de casa de cop amb el nadó a dins i que comença a plorar i no es pot entrar, o tornar de vacances i trobar-se mitja casa amb els llums encesos, o l'aixeta rajant de la banyera perquè un trucada inoportuna et distreu?... O potser sí i no em recordo?

En fi, nomé su volia dir que avui dos entrepans, perfectament embolicats, han dormit el dia dels justos sobre el marbre de la cuina. Demà és dissabte i no hi ha escola. Per sort!

PS Ah! I en agafar la moto per tornar a casa m'adono, horroritzat, que m'he deixat el jersei al bar on he hagut anat a comprar l'entrepà al matí. I m'han clavat 4 euros! Per sort, encara hi era...Ja ho dèiem, sort que hi ha bona gent.

5 d’octubre del 2006

La frase de la setmana (1): Onett


"La literatura es mentir bien la verdad."

Juan Carlos Onetti (1909-1994) Escriptor uruguaià.

Perquè hi digueu la vostra , si voleu...

Salvador Puig Antich

Clip de la pel.lícula "Salvador"

El poema de la setmana (1): Perejaume


Perejaume, tant com a pintor o poeta, sempre m'ha interessat. Com tots els outsiders a voltes se'n va d'osques; però la seva obra em sembla, en general, d'un pulcritud i honestedat notòries. Aquesta prosa poètica em complau perquè reflecteix prou bé la comunió secular entre l'home i el seu entorn.

«Les pedres diguenoms. El nom de Catrac, als dalts d’Alcover. El nom Balandrau, ple de pedres per dins. El nom de les Franqueses com si aquell lloc mateix fos cridat a parlar. El nom de Gimala, fet d’una lletra tan porosa que l’aire no s’hi té. El Puigcampana en terres del Finestrar. El camp auditiu del nom de Marata. L’estesa de tots aquests noms, amb terra pròpia fins allà on arriben. El nom Puigmal amb un toc de batall a terra, directament, sense bronze per l’entremig. La densitat vegetal de l’aire d’alguns noms posats sobre una terra gruixuda i sucosa. El nom Verdera. El nom Sadernes. El nom Samalús. El nom Manacor. El nom Batipalmes, entre el nom covat i el nom que s’alloca. El nom Galigons, dit al sot de Galigons, amb doble o triple gola i els costers aganyotats. Veig com s'alça en l'aire el nom de Valls, i el nonm de Bràfim, i el nom de Bofarull, amb l'àngel de coure, i com, amb les traces extremament diverses, s'erigeixen i sonen, solcats pels entrenoms, allà on es produiexen unes bafarades d'aires perduts. Perquè és la mateixa orografia que pren, en els noms, la paraula dels homes i la destaca amb major relleu i els posa, als noms, un xiulet a la punta i un flabiol al coll i una manxa a la panxa."
a: DDAA. Des de la Terra. Diputació de Barcelona: Barcelona, 2005, p. 126

2 d’octubre del 2006

Salvador, sense ira

Finalment vaig anar-hi. El mateix dia que apareixia una crítica de la pel·lícula de Joan de Sagarra a La Vanguardia que, com sol ser habitual en ell, era negativa. A mi sí em va agradar, em va emocionar i em va fer plorar. Potser realment no és una pel·lícula rodona, però té la força necessària i el punt de vista mínimament equànime per tractar el tema de la pena de mort i de la seva inutilitat. I de l'absurda mort d'un jove idealista en un context sociopolític opressor i anihelant. No es tracta de divulgar l'opció política del petitburgès conscienciat que pren la lluita armada per tirar endavant els seus ideals. La peli reviu perfectament una època i un estil de vida. Vaig trobar molt bona, per televisiva, l'escena de la mani davant la Universitat amb música de Jetro Tull de fons; o la que protagonitzen l'actor Daniel Brühl (sublim en el seu paper) i Ingrid Rubio (en la de Margalida, la noia de la cançó d'en Joan Isaac, recordeu?), en un contrast entre l'dealisme hippy (d'ella) i el compromís silenciós (el seu). Evidentment que l'escena final de la darrera nit amb les tres germanes i el desenllaç de l'execució són el seu punt fort (potser massa llarga, potser massa primers plànols, potser ingènua la sortida de to final del funcionari de presons que de "dolent" passa a ser "bo"); però en conjunt una pel·lícula excel·lent, imprescindible pels qui vam viure aquells anys (ni que fos de preadolescents) i pels que no en tenen ni idea del que va suposar el tardofranquisme i la transició. Ja vindrà algun dia la pel·lícula del punt de vista dels "de dins", dels socials: del policia Paquito Anguas (un gran cinèfil, per cert) que va morir en el tiroteig pel qual van condemnar a mort a Salvador Puig. Però abans, ens calen moltes més pel·lícules com aquesta, molt més actes de memòria històrica (no histèrica) dels vençuts, dels lluitadors en la clandestinitat, del represaliats a dins i fora del país; dels que "es varen quedar", en definitiva. Aquesta pel·lícula ajuda. I molt.

1 d’octubre del 2006

"Han tancat la Rambla/han fet fora tothom..."


Coneixieu la cançó d'en Sisa? M'ha vingut a la memòriaaquesta curiosa estrofa que podríem qualificar de metàfora (premonitòria?) del que sembla que s'està empescant l'ajuntament barceloní aquests darrers dies sobre el futur del paradigmàtic passeig. És evident que cal ordenar i regular certs usos en la ciutat. Milers de persones convivint en un mateix espai necessiten de certes "regles de joc" que pemetin la convivència mútua. Per això hi ha semàfors, aparcaments, carrils bicis, horaris comercials, espais públics, àrees comercials, recollida de deixalles,... Una altra cosa és com es fan aquest regles i qui les estableix. Si deixem que vinguin soles, malament. Perquè les regularà el mercat. I el mercat ja sabem que no té gaire sentiments ni cap racó per a nostàlgies.

Ara sembla que li toca a la nostra Rambla una rentada de cara. El carrer més visitat, més transitat, més cosmopolita de la ciutat, sembla que no està a l'alçada. Barcelona amb els Jocs Olímpics ha aconseguit més que "situar-se en el mapa", com volia en Maragall (el Pasquis, no el poeta). Perquè són legió els turistes que hi transiten i diverses les malifetes que entre tots, pobreta!, li hem anat fent. Ara toca fer dissabte.

Però la Rambla és més que un passeig. Un passeig que ha originat un verb propi
(ramblejar); que deu ser una situació lingüística única al món. La Rambla d'ara és molt diferent a la que deuria haver estat el segle XIII (precisament perquè era un camí fora muralles), a la del XVIII (solcada de palauets, convents i edificis religiosos, o docents), a la del XIX (amb un pes popular inclinat cap el Pla de les Comèdies, sense el Liceu encara aixecat), a la d'abans de la Guerra civil o a la de fa tan sols quinze anys (sense estàtues humanes, sense dibuixants ni artesans a la part baixa; però amb un quiosc de refrescs a Canaletes, rotllanes de culès fent-la petar, netejabotes, cadires al capdamunt on seure a "badar", o aquell fotògraf que t'immortalitzava "mirant l'ocellet" amb Colom al fons, per dir quatre escenaris desapareguts). I precisament per això, perquè és un espai viu, en evolució i en canvi permanent, amb personatges singulars que han vingut, s'han estat i no tornaran mai més (la Monyos, Ocaña, el poeta de la Rambla, la meretriu de la Pensión Lolita talonejant el terra,...), cal no posar gaire traves ni acceleradors a la seva evolució.

M'agrada la Rambla. M'agraden "les seves rambles". Perquè és un passeig fet de pedaços distints que, tots units, singularitzen aquest espai. No em molesten els ocellaires (potser que venguin certs animalons, sí); no em molesten les estàtues humanes (potser sí la seva proliferació); no em molesta la gent que ven cerveses, ni els guiris que es deixen timar jalant arrossos horrorosos; ni les putes, trileros o camells que surten a cercar clients; ni el terra de lloses ondulades que volen aixecar, ni que em costi de passejar tranquil en certes hores (per no dir el 23 d'abril!) , ni les botiguetets "cutres" de souvenirs, ni que hi hagi monuments horribles com el de Pitarra o arrauxats que celebren els triomfs del Barça. En el fons, sóc un nostàlgic de la Rambla com l'amalgama de les mils cares que ofereix la ciutat. Heu llegit un llibre intitulat "24 hores a la Rambla"? És la compilació de 24 relats de 24 escriptors catalans que descriuen una hora d'un dia al passseig. Us el recomano.

Quan era estudiant, solia anar moltes tardes o vespres, tot sol, a la Rambla pel simple plaer de passejar; de ramblejar, sabedor que sempre hi trobaria algun conegut a qui saludar i fer-la petar o algun esdeveniment que m'omplís el temps. Sempre hi haurà aparadors, quioscos, llibreries, exposicions, cafès, espectacles,... on aturar-se. I al capdavall, el mar.

No m'agrada que trastoquin gaire la Rambla. Si realment s'ha degradat el problema no és el passeig en si. És que l'esperit de la mateixa ciutat s'ha degradat. I la Rambla no és tan sols el passeig, és també tots els carrers limítrofes que hi van a parar. No m'agrada que es deteriori urbanísticament, evident, però no la volguem convertir en una Passeig de Gràcia perquè precisament, la gràcia (:-) està en que no ho pot ser mai. Aquest to polièdric que donen els comerços (els cutres i els senyorívols) i la gent que hi transita (la d'ací i la d'allà) és el que dóna força i trempera al passeig.

Dignificar la Rambla? Potser sí. Però crec més urgent dignificar certs indrets del Casc antic que estan deixats de la mà de Déu (i de l'alcaladia), com serien el Forat de la Vergonya, a Ribera; o la Plaça Orwell en certs pics de l'estiu. Ja sé que la Rambla no es fa sola. És com la natura: és la mà de l'home que la modela i transforma (d'això prometo parlar-vos-en un dia). La qüestió és qui decideix aquesta evolució: els ciutadans que hi passegen, els comerciants seculars, els botiguers nouvinguts, els guiris que l'envaeixen (en un sentit demogràfic, no pejoratiu), els "gurús del disseny comme il faut" (Bohigas et alii), les botiguetes de souvenirs, les floristes, els quioscos d'ocellaires, els mitjans de comunicació ... o tots plegats?

No tancaran la Rambla. Senzillament, no es pot.