28 de febrer del 2011

De sopars blocaires d'imprevist...


Dissabte estava acabant de veure el partit del Barça quan sento enrenou a baix al carrer. Ostres! Una nova redada del Felip Puig per foragitar alguns okupes del barri, penso. Però no. Veig un grupet de gent jove —i encara de més joves—, a punt d’entrar al restaurant de sota casa, de nom shakespearià. Es besen efusivament, fan ganyotes en reconèixer-se i s’abracen entre rialles i cares de sorpresa. Semblen feliços, tot i que en un primer moment penso si no seran una secta perillosa. Però semblen gent pacífica. I no van armats. Baixo avall a xafardejar. M’atrauen els fets curiosos i els espècimens rars. Jo mateix sóc un friki destacat. Ho reconec.

Veig que una noia d’ulls atzurs i somriure marítim anota en un full la relació dels que van arribant. És hora de sopar i avui no he tret res del congelador. L’ocasió la pinten calba, que diuen. Em colo per la patilla. “Hola... Bona nit. Vinc per això..., de la reunió..., [improviso] del sopar”. “I qui ets?”, em diu un noi que sembla marejar la perdiu. “Sóc..., sóc... [penso que si dic la veritat, serà el més fàcil: semblen bona gent]...sóc el veí de dalt.”, dic, aixecant el dit enlaire. Ostres! Això sembla fer efecte. De cop i volta, en sentir-ho, hi ha gent que em ve a saludar. Què estrany! Potser sí que deu haver algun energumen que es fa dir així. Un altre noi, que també em diuen que és de la troika dirigent, em passa una etiqueta blanca on escric el meu nom. Ho faig, no fos cas que li agafés cap paranoia. Me l’enganxo al pit i més cofoi que un paó, em passejo entre la gent. La quefa em diu: “Són 28,5...” —no sé si m’està oferint una tarifa o es refereix a la gent present a la sala—...euros”. “Ah! S’ha de pagar”? “Home, a tu què et sembla?...”, em diu a l’orella un que sembla anar fort d’armilla i posa llum a l’entrebanc. Trec tres bitllets de Monoply que sempre duc a sobre i els hi dono. Cola. A sobre em torna un euro i mig. Ja tinc per l’ABC de demà!

Vaig passant entre la gent i saludant a uns i altres. M’expliquen que són gent que fan blocs. “De pisos?”, demano a un nano que m’abraça efusivament. Em diu que ve de la Cerdanya. Deu pensar que sóc promotor immobiliari, jo. Són coses que passen. Una noia que irradia una llum pròpia que enlluerna tothom em besa il.lusionada. Quan em vaig a tornar, un fidel escuder m’atura. “Noi, que la xiqueta té parella...”. Li segueixo la beta. “No home!, Només li volia ensenyar el piset... No parleu de blocs, vosaltres?” “Jo no”. “Són blocs de notes, de posts...”, m’aclareix una simpàtica donzella que es veu clarament que sabia de què parlava. “Posts de planxar”?, dic. “Juàs! Com ets veí, sempre de conya!”, em diu una altra que em recorda haver vist en algun lloc. “Doncs res, a blogejar!” Crec que ja he entès de què va la festa. Glamur i color.

El que deia: són gent estranya de mal viure. M’abalanço a la barra a servir-me un copa de vi. Sento dir que una noia ve de Saragossa. Això deu ser una plaga que s’encomana! Perill! A la barra una altra sirena que irradia una aura pròpia em saluda. Veig  una noia de mirada melosa que obre molts els ulls en veure’m. Ja diuen que els ulls són l’espill de la l’ànima. “Veí? Estaves apuntat? No ho sabia” em diu . Ni jo tampoc, penso. “Ei, que jo ja he pagat, eh!” li responc; no fos cas que fes de cobradora del frac camuflada.

“Tu ets de Reus, oi?”, li pregunto a una xiqueta mentre li serveixo una copa.  Abans de res, sóc un cavaller.“No, jo sóc de Lleida”. Crec que ja porto alguna copa de més... Faig mutis pel forro. Una noia molt bufona, de cabells rinxolats m’ofereix un gotet de color ocre. “M’agrada molt el teu bloc” li dic, per anar al gra. “A mi que m’expliques! Jo sóc la cambrera”. “Ah! Com que havia vist Romero escrit aquí, al teu pit, on tots porten el nom...” Em foto el xupito de verdures d’un glop. I ataco l’embotit.

Algú amb la mirada petita em diu: “Ja has escrit alguna cosa?” “Un dia, al cole vaig fer una redacció...”. “No home! Si has posat res als dossiers de l’entrada!” “Ah! Puc fer-ho?”. M’hi atanso. Escric qualsevol bestiesa que em passa pel cap: “Tonto el que lo lea”, i em quedo tant tant ample.  I segueixo endrapant. Ara han tret una amanida amb tomàquet, mongetes, pop i espinacs. Quant de mal ha fet Ferran Adrià! De tota manera, tinc fam i m’abalanço. “Hi ha gana, eh?” “Està bo. Ets l’amo del local?” li dic. “No home! Jo sóc el de les sandàlies...”

Veig que hi ha nivell literari en moltes converses. Al final descobreixo que el tal Ulisses no era aquell de la família del TBO. Vés per on! Per moments, podria fer una col·lecció de frases cèlebres de la nit. Algú sembla clarament que és el mestre de la situació. No perd el somrís per res. Fins i tot  quan li tiro una copa pel damunt. Sense voler és clar... M’acosto a un altre grupet que xerra animosament.  Escolto: I a qui donaran l’Òscar demà?” “A mi m’agraden les clàssiques”. “Jo crec que guanyarà Cisne Negro, segur” diu una noia que sembla que això de les pelis, és el seu.  Són especialistes del setè art..., doncs ;i jo que em vaig quedar en el Ciudadano Keane!

Una noia entra a la rotllana. “Si dubto és que sóc, si penso és que sóc”. “Això és de Guardiola, no?, li dic. Em mira estranyada i m’ofereix una copa de vi. “No home, és el meu blog. Beu i oblida, veí. Em sembla que ho necessites”, em diu somrient. Realment, la condició humana no té límits. I jo crec que estic en hores baixes. Algú em tusta l’espatlla: I “Jo sóc la Vuitena”, em diu un joveneta de llavis carnosos. “Doncs jo és la primera vegada... que vinc”. “No home, no; que em dic així!” “Ah! Doncs jo sóc el vei de dalt” “Ah, vius aquí mateix. De debò?” “I tant,...Puges desprès, eh?”

Vaig ensumant converses i glopejant copes que la gent deixa oblidades als racons. Crec que ja en duc prou. Ara treuen pinxos de pollastre i hamburgueses  amb salsa  Tot exquisit. Jo segueixo amb l’antena posada ací i allà. Si no fos per un paio que no calla ni un moment i sempre m’està aixafant el plan a totes les noies que m’apropo, la nit seria excel·lent. I ara ens diu que vol fer una foto? Li seguirem la corda, no fos cas que tingui algun atac  per falta de medicació i la liem. La veritat és que el paio és simpaticot...i li dono un calbot amical- Tot rient, algú explica que el riure és una manera d’allargar la vida. Ostres! Millor que no li digui l’edat que tinc o la fustro... Mentre prenem les postres, algú que no té bloc però que promet fer-ne un aviat parla de les excel·lències de la xocolata. Ostres, això em recorda alguna fantasia llunyana...

La cosa s’allarga i encara haurem d’esperar a la matinada. I jo sense una xavo.... Hauré de posar fil a l’agulla... Per sort, el cafè anava inclòs. Prop de les dues tanquem barraca. Els del bar ens treuen amablement  a fora, amb ganes d’anar a dormir. La gent va desfilant i allò és una filera (o fal·lera?) de petons i encaixades.

Així doncs, hem acabat tal com havíem començat. Amics per sempre.



I la roda continua.

I si no, passegeu-vos pel replà...

Però no feu gaire soroll, que tinc ressaca...

27 de febrer del 2011

Un ALFA BET peculiar

Ho he trobat genial... Entre tendre i kitsh, entre epopèic i populista. L'ALFA i el BETO serien un bon substitut per  als Bibliobusos en temsp de crisi, ara que el litre de gasolina s'encareix més que unes tapes a can Ferran Adrià. El video ja té uns anyets i no sé si aquest bon samarità colombià ja té una corrua de Biblioases corrent per la selva... El que aquí tenim són una llarga corru d'ases corrent pels cenacles culturals...


25 de febrer del 2011

Ja tinc parella...

Va costar lligar una cita, però al final ens vam trobar. Va ser en un bar del Gaixample. Ella un te, jo una cervesa... I la conversa va sorgir fluïda. Amena. Ella, una mica més jove que jo. Rossa. Inquieta. Separada. Atrevida. Polonesa d'orígen. Una filla universitària de nom cinematogràfic. Es diu Eva. Jo, veidedalt. Però no és pecadora. Em reserva, amb un accent invertebrat, deu tardes més de confidències vàcues. Jo, les justes. Ja se sap que la informació ens mans d'una dona és informació tendenciosa. Apunto en una llibreta els mots erronis i li regalo un Vinyoli dedicat. No falla mai. Se'n va amb ganes de tornar-ho a provar. Per ser el primer cop per tots dos, no ha anat malament. Ens besem cordialment. Cadascú es posa un casc i ens allunyem en direccions contràries. Fins la setmana vinent.

I és que ja a tinc parella... lingüística. Ella vol practicar el català. I jo, que sóc de bona peça, l'ajudaré. Que consti que penso ensenyar-li només la llengua. 

Els ganglis, només en la intimitat.



21 de febrer del 2011

Menyspreu a la cultura catalana

 

TV3 ja no es pot veure enlloc del País Valencià des del dijous, 17 de febrer de 2011, a dos quarts de deu del vespre, després de 26 anys d'emissió (trobareu aquí més informació dels fets, actualitzada en temps real).

La llibertat d'informació, la llibertat pura i nua, i l'espai de comunicació en llengua catalana reben, d’aquesta manera, un cop fort. Durant vint-i-quatre hores VilaWeb no va emetre perquè perquè fóssim ben conscients que és una derrota de tot el país, una derrota que ens afecta a tots, on sigui que residim.

Ens convidem, doncs, a manifestar la nostra opinió sobre el fet a Facebook de VilaWeb o a Twitter, etiqueta: #sensesenyal.

Realment, em pregunto  com pot ser que en un món globalitzat i sota l'emergència de les TIC, el govern de l'Estat espanyol -i ja no tan sols els governs peperos-, segueixi posant entrebancs a les televisions autonòmiques. Ho sabem perfectament, no som ingenus. Podem veure la merda de Gran Germano durant les 24 h i no podem seguir altres canals en altres llengües de l'estat. És un no sentit i un voler enfrontar encara més dues comunitats (que en som una de sola lingüísticament parlant) en l'oprobi i l'odi acèrrim,  i que van molt bé pels redits electorals d'uns quants.

Cop de mall al PP!

19 de febrer del 2011

De veïns d'escala (20): Ramón de las Heras Castillejos, catador de farinetes

En Ramonet sempre el veig entrar al replà a hores intempestives. Més d'un cop l'he ajudat a obrir la porta del carrer o de casa seva. Com a agraïment, sempre em deixa caure un parell de paperines a la butxaca. Sé, de les moltes converses que hem tingut posant-lo sota la dutxa, que va néixer en el si d'una família tradicional d'Alcoi. Fill de pare pirotènic -ara amb al pólvora mullada- i mare amb cul de fallera major, de ben petit ja es va sentir atret per les mostres culturals. Després de diversos intents fallits de seguir el pas de les comparses de moros i cristians, va provar sort amb les arts alternatives i, de retruc, amb les substàncies psicotròpiques que potencien la creativitat en els viatges astrals.

Tanmateix , la seva vida va patir un gir el dia que, més carregat d'estimulants del que era habitual, va intentar saltar sobre una tanca d'obres i els seus ossos van acabar en un clot, enmig d'una muntanya de calç i canonades d'uralita. En Ramonet lluny de plànyer's, va veure en aquell sotrac, un senyal diví, i va decidir dedicar la seva vida futura a l'estudi de les drogues i al control del dopatge en els esforçats esportistes de tots els àmbits. Duguessin pilotes o no. Natació sincronitzada femenina inclosa.

Les autoritats sanitàries competents, van donar suport amb entusiasme a la iniciativa del Ramonet, en part per l'empenta i la vàlua del xicot; en part per la seva experiència amb qualsevol mena d'amfetamines, píndoles, coles, àcids, laxants i drogues diverses (les havia tastat totes); i, sobretot, em diu en veu baixa, perquè tenia gravacions originals de les juergues amb tota classe de companyia femenina i masculina que els dirigents del partit en el govern de la seva comunitat (amb la participació de destacats membres -erectes o no- de l'oposició i del món de les finances) havien fet en la torre d'estiueig adriàtica del president d'un conegut país mediterrani.

Des del seu lloc de treball privilegiat, el Ramon es dedica incansablement a eliminar les drogues en el món de l'esport a força d'acumular per al seu consum personal totes les partides que decomissa. Actor amateur, practica en la seva feina el mètode Stanislavskij, és, a dir, posar-se a la pell dels atletes dopats enganxats in fraganti  i tastant la seva pròpia medecina. "Altius, canutius, porris", és el seu lema, que em repeteix aixecant el dit, cada cop que me'l trobo a l'ascensor.

Em comenta que a la propera festa del terrat no faltarà ni maria ni mandràgora.

Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresol quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon
14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona
15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona
16. Barrabàs Bonfill. ambaixador, setè segona 
17. Marcel.lí No i No, mediador social, primer primera
18. Galdric Col·livert de Sió, assessor lingüístic, sisè segona 
19. Adjutori Castell de Matamoros, defensor de l'embotit, àtic primer 
20. Ramon de  las Heras, catador d'opiacis, quart quarta

14 de febrer del 2011

De lectura (96). Egosurfing, de Llucia Ramis


“Com pot ser algú capaç de jurar-te amor etern
i oblidar-se un dia per l’altre?” (p. 63)

“Existeix sentiment més complex que el desig?” (p. 126)

“Les dones són fades que compleixen desigs quan així ho volen elles,
no quan ells ho demanen” (p. 135)

Novel·la urbana.

Tota bona novel·la que vingui a tomb  ha de tenir un bon punt d’arrencada. Això li vaig sentir dir a l’Eduard Márquez, un escriptor d’aquells de l’ofici. Aquesta el té. “Venc de veure l’al·lot a qui va caure una bossa de les escombraries ddamunt el cap” (p. 9) Però no sé si és una bona novel·la. Està  bens escrita i es fa llegir. I ja és molt.

Una escriptora mallorquina innominada, que escriu de “negre” llibres d’autoajuda i treballa per un crític literari en l’ocàs, l’Amadeu, passant-li en net el seus apunts [“De fet quan una vida queda per escrit, resta infinita, inconclosa” (p. 45)]; és acusada per una periodista en un programa de televisió sensacionalista d’haver llençat pel balcó una bossa d’escombraries que ha donat de ple al cap d’un vianant. L’home l’han hagut de dur a urgències. En la bossa, hi havia un rebut de la llum amb el nom de l’escriptora. Però ja fa més de dotze anys que no hi viu allí. Era el pis d’estudiant llogat amb la Joana i la Maria, quan estudiava amb elles a la Facultat. La víctima, en Teo, és un jove que està en crisi. L’han acomiadat de la feina i la muller, la Marga,  l’acaba de deixar acusant-lo, infundadament (sembla), de mals tractes. Tot per quedar-se el pis. Destatorat, a la deriva, acabarà fent-se fotos amb turistes per després buscar-les a internet i treballant de vigilant a un meublé. (Un que per cert, acaba de tancar les portes.)

La protagonista —que més endavant sabrem que es diu Ariadna— contacta amb la periodista que l’ha acusat infundadament, la Rut, [“Ella simplement vol estar bé, és l’única cosa a la qual aspira” (p. 55)]per demanar-li explicacions. I acaben fent-se amiguers. Aquesta l’introdueixen un món d’alt llinatge, d’esnobs i sibarites, de festes d’ambient exclusiu, d’aquella gent que no baixen mai de la Diagonal, amb personatges histriònics com en Reverter que té una nina inflable com a companya de pis a qui tracta com si fos la seva dona i l’exhibeix com a tal, o la Sophie, l’aquiescència del glamur. Però la...  també té una altra vida, amb un reporter, en Carles, casat, amb qui li encanten els jocs sexuals i ella s’hi avé. “La majoria de les vegades som a fora, però ens agradaria ser a dins, i per això inventam senyals que realment no existeixen.” (p.80)

Els personatges de la novel·la són com balses perdudes buscant un sentit a la seva existència. La tenen, ben cert; però no es veu que se la creguin. El patetisme de Teo, enviant emails compulsivament a l’Ariadna, el fetitxisme del Reverter adorant els peus de les seves amants, la covardia de la Rut per assumir l’amor del músic amb qui conviu una relació apassionant, ... Hi ha una crítica velada als periodistes i als escriptors d’encàrrec, absolutament inútils i fal·laços.  Ni els joves ni els grans. Hi ha un desig de ser escoltat i se estimat en tots ells. Però vaguen sols en la seva realitat. Deu ser el peatge de viure en una gran ciutat com Barcelona. Una ciutat molt egosurfing, segurament. (Recordem que Llúcia Ramis és periodista de professió). Hi apareixen racons ben coneguts de la ciutat, com la Barceloneta, la plaça Rovira, la Casita Blanca, el barri de Sant Pere, la rambla de Poblenou,... “Barcelona és una ciutat que et despentina” (p. 25)

Tot i el títol de la novel·la pot induir a error, el cert és que el fet de fer Egosurfing no apareix en cap moment. Sí les relacions que alguns personatges (o algunes històries inserides en la trama, com talls publicitaris), el fan servir: twitter, facebook, sms, xarxes socials, blogs,... Però són eines, no pretext de res. Precisament, en aquestes històries inserides en la història, hi ha el millor de la posa de Ramis: àgil, concisa, divertida. Els capítols “El lloc”,on parla de la coneixença dels tres pes. Pau, Pep, Pol Pere,  i de la mort del primer; o “Robert”, el jove psicòpata nord-americà obsessionat en fer una matança i penjar-la a Youtube; o “Frida”, la noia que va a concurs de la teles; mereixen ser contes curts per ells sols.

Tots volem mirar i ser vistos. Tos observem i ens sentim observats. Com la webcam de l’Ariadna, que també li serveix per masturbar-se a distància. A vegades no ens calen ni els mots. Tan sols les imatges-“La realitat sempre està en moviment, en evolució. La bellesa consisteix a captar aquesta transformació gairebé invisible per a l’ull humà, imperceptible per a una societat que sempre va amb preses” (p. 157) Toma! I jo el primer! Per cert: ja em teniu enganxat al facebook i al twiter?

On la Ramis es troba còmoda és en els diàlegs i els monòlegs. És una novel·la a la moda, de tall clarament urbana, que segurament oblidaré d’aquí un temps i no recordaré ni de què parla. Com la seva primera obra 'Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys'. També és cert que, almenys, està ben escrita. I es llegeix bé. I que té “aquell punt d’arrencada” original i imprescindible, com deia el Márquez. I ja és molt per haver guanyat un premi dels grossos (pactat, suposo; com tots). Puta enveja, és clar.

Escolteu el que l’autora pensa del seu llibre.


Ramis, Llucia. Egosurfing. Ediciones Destino. Barcelona, 2010, 331 p. [Premi Josep Pla, 2010)
Puntuació: 7/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

10 de febrer del 2011

Les espanyoles i el sexe...(o era l'amor?)


Ja veig que si no parlo de coses realment serioses aquest replà està més avorrit que un míting d'Iniciativa. Quan parlo de llibres ni déu (que deu llegir poc, per cert) em fa una visita. Bé, alguna acòl.lita, sí; cal ser justos. Ara bé,... quan trec algun tema de màxim interès cul-tural (sic), els comentaris es disparen. Si us conec més que la mare que va parir al Blogger aquest!
Doncs penso atacar uns dies  amb posts sobe el que ens preocupa a tots (a banda de si l'Hereu fot el camp d'una punyetera vegada i si el Piqué fa waka-waka amb la Shakira): o sigui, la santa i pertinaç sequera, o el que és el mateix, la relació home-dona. Encara no he descobert la sopa d'all i sóc de mena masoca.

Llegeixo el titular d'avui a 20 minutos (diari escàs on n'hi hagin) i els collons em cauen literalemnt (sic) per terra: tota la vida se m'havia dit que a les noies, ni tocar-les i resulta que ara van més conilles que la protagonista de "Les excursionistes calentes".

En fi, la pregunta que em faig [aquest dies estic en recerca constant del meu sino, i cosino] és: si el 80% de les espanyoles mantenen almenys una relació sexuals per setmana... quin veí és  el graciós que fot tres polvos seguits al dia i em deixa a mi la mitjana per terra? Einh? Serà el Gatot, segur... Perquè aquest veí, no crec que passi de llegir l'Interviú al lavabo.

Les frases de les xiquetes entrevistades (és clar, cap passa dels 30) són per sucar-hi pa (a les frases, no a elles):

1. "Si el gatillazo es solo una vez no importa". I si resulta que en tens tants que acabes posant una llar d'acolliment de felins, què podem fer? (perquè un "gatillazo" deu ser un gat molt gras, no?)

2. "El sentido del humor también cuenta" . Uf! Estic salvat. Tot i que recorrent, dolent i caspós, el meu sentit de l'humor està lleugerament per sobre de..., posem per cas, la reina Isabel II o el Pere Gimferrer, per posar dos casos de gent amb riure fàcil.

3. "Cantidad no es mejor que calidad". Collons! Acabaramus! Però si no ens ho deixeu fer, com voleu que arribem a l'excel.lència per l'experiència (rodoli!)' A mi sempre m'havien dit (ja veieu que he tingut grans mestres) que calia practicar sempre, molt i força. Jo amb 218 classes teòrioques i 186 de pràctiques no en vaig tenir prou. I encara.... I mira que van passar professores per les meves mans. [Em refereixo a treure'm el carnet de conduir..., eh?, què us pensàveu?]

I en la lletra petita llegeixo:

"Sabies que 2.000.000 d'espanyols pateixen disfunció erèctil?" No més dos milions, dic jo...? Però si hi ha molts més funcionaris que se'ls deuen tocar al nostre país!

"Els que han d'anar a la consulta tarden 5 o 6 anys en anar-hi" . Jopelé! Jo ja voldria anar abans... Però vosaltres sabeu com estan les llistes d'espera?

"La falta d'erecció afecta a la freqüencia del 25% de les espanyoels". Sort que l'alltre 75% sou totes veïnes del replà! Buf! Que si no...

"Les dades confimen, que els homes mantenen relacions exclusaiment coitals (vaginals, orals o anals -suposo que el periodista volia escriure aquí "anuals" -d'un cop per any- i s'ha menjat la "u"..., perquè..., es pot fer allò per allí? No em digueu que sí!!!] i no busquen altres alternatives..." Coi! És que hi ha d'altres vies...?

Doncs me'n vaig  a la biblioteca a veure si la nova noieta en pràctiques que hi ha tant bufona a la recepció, aquella d'ulleres vintage, brusa Sita Murt i sabates Farrutx, amb pits onerosos potenciats per sostenidors Intimíssimi, és capaç d'orientar-me una mica entre els prestatges. Que sempre em perdo pels lloms... i els apèndixs.

I ja us faré la ressenya. Ah!, no; que vosaltres no llegiu ressenyes, no em recordava...

Seguirem parlant, docns, de sexe o saxos.



PS I ara rellegint el titular ho veig clar: "Las españolas quieren más de un coito a la semana"... És clar! Aquí no s'inclou a les catalanes!!!! (O si?)

PS Per cert, jo em rento els dents quatre cops al dia. Per allò de "fresc i salvatge"... Re d'halitosi, doncs.

8 de febrer del 2011

Ni sexe ni saxos...


Ostres! He flipat amb la noticia... Acabaramos!

La senadora socialista Marleen Temmerman ha proposat aquesta iniciativa perquè les negocicacions avancin. Des del 13 de juny el país viu sense un Executiu estable.


I jo em demano:

1. Si han estat tants mesos sense govern  a Bèlgica i el país no s’ha enfonsat…, serveix de res tenir govern? Posats a fer, que s’escindeixen flamencs i valons i es canviïn entre ells marits i mullers. I a veure si així ho adoben.

2. Si les dones del ministres es creuen de cames i fan vaga de sexe (dur?) …, tindran després collons de titllar els seus marits de faldilleros si li busquen les pessigolles a les secretàries del Parlament? Ja sabeu que els homes tenim una sola cosa al cap: la mateixa que tenim entre cames. Val: i què?, eh? Això no és nou.

3. Serà l’ocasió perfecte perquè un escamot  de cèlibes opusdeistes copin el poder a Bèlgica?

4. I algú no es demana si al company/marit de la senyora de la fotografia (que deu ser un encant de dona, no ho nego) li importa gaire que no ella li obri la porta de l’habitació? És que sembla que a mi em faria por desvetllar-me al seu costat...[Val, reconec que el comentari és masclista]. Fuetejeu-me, veïnes.

5. Per cert, si la ínclita Sra. Marleen Temmerman és del partit S.PA (sic) que es foti un ídem al seu despatx i veurà com acudeixen els ministres a fer-se muixigangues a tutiplén.

i 6. Vols dir que fa temps que les militantes del PP no deuen fer el mateix amb els seus companys/marits? Ara entendria els estirabots de l’Aznar i dels seus acòlits...: "Si no follo, almenys, cardo els catalans". És que si no, no sé d’on treuen tanta mala llet...

En fi, són preguntes que deixo en l’aire...

PS Per cert, flamenc ve de “flamenco”?

PPS Veïnes, vosaltres mai ens faríeu una cosa així als veïns del replà, oi?

[...]

PPPS Oi?

De lectura (95): Siete casas en Francia, de Bernardo Atxaga


“Porqué no era lo mismo tener una expresión en la cabeza
que expresarla en palabras” (p. 83)

Tragèdia grega al Congo.

En Yangambi, a principis del segle XX, a tocar del riu Congo, una guarnició de l’exèrcit colonial belga a càrrec del capità Lalande Biran, manté a ratlla les tribus locals mentre explota, amb severa eficàcia militar, el negoci del cautxú. La rudesa de la selva no és problema per uns homes, molts d’ells exlegionaris, avesats a la lluita i l’ordre. Les distraccions del menjar local, la cacera, el joc, la beguda, i la violació de les indígenes són la seva distracció, mentre esperen l’arribada del correu i les provisions setmanals que els arriben pel riu. La destinació és aprofitada pels oficials de major rang per fer fortuna amb el tràfic clandestí de caoba i ivori, d’acord amb els polítics pesants de la metròpoli. Biran somia, després de cinc anys a l’Àfrica, d’amassar la fortuna suficient per retirar-se als cafès de París i poder comprar a la seva dona una setena casa que ella li reclama a Cap Ferrat, en un indret exclusiu de la costa mediterrània. Mentrestant, escriu poemes; d’un patetisme lacerant, com la seva mateixa actitud davant la vida, el poder i el sexe: «Ambos estaban en su territorio, pero un territorio no puede albergar dos reyes. No hablo Caliope, de la lucha entre la rosa blanca y la roja, ni de aquella otra que, tiempo atrás, enfrentó a Aquiles y Héctor, sino de Bélgica y el Congo, de Leopoldo II y el león. Leopoldo ha levantado su fusil y en la selva sólo queda un rey” (p.160).

L’escenari de la selva és també l’escenari de les misèries i grandeses humanes. En un marc totalment diferent als que Atxaga ens té acostumats (els seu País Basc),. En aquest indret es donen cita l’amor i l’odi, la hipocresia i la noblesa, la gelosia i l’engany, l’honor i la venjança. Fins i tot hi ha un punt d’histrionisme estudiat en l’arribada d’una verge enviada pel rei —acompanyada   d’un bisbe i un periodista que ha de donar fer del fet— per situar-la en un illot, com mostra de la puresa blanca sobra la salvatgia de la selva africana. Els oficials del destacament confereixen una simfonia d’actituds autosuficients davant d’un mateix i fredes i distants amb la resta. L’exlegioanri Cocó, faldiller, i sanguinari, que sempre té el cervell regit per diferents hemisferis segons sobresurti el record d’un o altre germà; el gigantí Donatien, fidel i servil, a les ordres del capità, recull les engrunes que en forma de verges núbils aquests li va passant cada setmana, després que ell les violi; el tinent Van Thiegel, rude, brusc, alcohòlic; obsessionat per tirar-se el major nombre de dones i entre elles, la del seu amic i capità. Vol posar un prostíbul a Ambers al seu retorn. «Van Thiegel llevaba un cuaderno [...] en el que, sin florituras ni circunloquios, anotaba las referencias de todas las mujeres que había conocido” (p. 143).

Els negres, de l’ètnia twa, són una presència vague, invisible quasi: estan allí però no tenen veu. Viuen en poblats (mugines) lluny de la guarnició, alguns fan de soldats al servei dels belgues (askaris). La majoria serveixen per treure cautxú, per fer de mà d’obra barata, de portadors, de distracció sexual. Si es volen escapar se’ls mata i llestos. Tan sols el cambrer Livo, un batutsi, té algunes prerrogatives i prebendes.

Aquest status quo es trenca quan arriba al destacament el tinent Chrysostome Liège, un home sec, solitari, taciturn, profundament religiós, que no practica el sexe ni el joc i a qui tots acaben per titllar de marica (“péde”). “Su miedo tenía que ver con un suceso ocurrido cuando él contaba doce años de edad” (p. 27). I si no li ho diuen a la cara és per una peculiaritat: és el millor tirador del regne. Infalible amb el fusell. “Soy uno de los más pequeños de Yagambi en canto al tamaño físico, uno de los más jóvenes en cuanto la edad, pero con el rifle Albini-Braendlin soy el más grande” (p. 32). I això és essencial en un món on la  força es mesura pels cartutxos que cadascú posseeix. Més quan millor punteria es té. L’home ha viscut mediatitzat pel poder del capellà del seu poble i l’horror d’agafar al sífilis. “Siempre es mejor el pecado leve o mediano que el grave. Mejor una pollutio al día que acudir a esas casas sucias. Y mucho más seguro. No lo olvides” (p. 260). D'aquí la seva actitud distant i arrogant.

Atxaga busca a partir d’el·lipsis i la metàfora, endinsar-nos en el cantó obscur de la personalitat humana. I ho fa amb un sentit fi de l’humor i una convincent posada en escena, pausada i tranquil·la. A mesura que avança la novel·la es va intuint la tragèdia. El triangle Biran-Chrysostome-Van Thiegel es sosté amb ramificacions plausibles que se sustenten els personatges secundaris. El dia a dia a la guarnició avança, mansuet, com el meandre del riu, però fa salts en el temps en el que el lector ha de sobreentendre els  fets esdevinguts. Aquí importa la tensió, no la descripció. El rerefons, no el paisatge. Les accions, no el pensament.

Molt recomanable.

Puntuació: 7,5 /10
Atxaga, Bernardo. Siete casas en Francia. Ed. Alfaguara, 2009. 305 p.
PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

4 de febrer del 2011

365 Dies 365 Entrevistes


Els he descobert de casualitat però m'ha semblat un blog molt interessant. Només fan entrevistes. Una cada dia a persoantges prou coneguts en el seu camp. Molt interessants Per això és diu 365D 365 E (365 Dies, 365 Entrevistes). Algunes més aconseguides que d'altres, però molt ben fetes. Potser poc incisius, sense estridències; deixant parlar el personatge i no voler saber-ne més que ell.  I més encara, si ho he entès bé, pel simple fet de fer-les; per la patilla com qui diu; sense cobrar res -tot i que accepten donacions.

La meva donació és aquesta aportació publicitària desinteressada, que faig aquí. Que ja té un preu, eh?

Si voleu veure les darreres que han fet:
Tenen twitter, facebook, Flickr i uns collons com un toro, suposo...