26 de març del 2010

No hi puc fer-hi més...,m'agradeu...

Quan diu allò de "vecina...", no puc deixar de pensar-hi.


Permeteu-me que us convidi a una recreació veïnal de la lletra...


Me gustan los vecinos, me gustas tu.
Me gusta viajar, me gustas tu.
Me gusta la mañana, me gustas tu.
Me gusta el cuento, me gustas tu.
Me gusta soñar, me gustas tu.
Me gusta la mar, me gustas tu.


Que voy a hacer ,
je ne sais pas
Que voy a hacer
Je ne sais plus
Que voy a hacer
Je suis perdu
 

Que horas son, mi corazón
Me gusta la foto, me gustas tu.
Me gusta leer, me gustas tu.
Me gusta la lluvia, me gustas tu.
Me gusta volver, me gustas tu.
Me gusta marihuana, me gustas tu.
Me gusta catalana, me gustas tu.
Me gusta la montaña, me gustas tu.
Me gusta la noche, me gustas tu.
 

Que voy a hacer,
je ne sais pas
Que voy a hacer
Je ne sais plus
Que voy a hacer
Je suis perdu

 
Que horas son, mi corazón
Me gusta la cena, me gustas tu.
Me gusta la vecina, me gustas tu

Me gusta su cocina, me gustas tu.
Me gusta dibujar, me gustas tu.
Me gusta la guitarra, me gustas tu.
Me gusta el regaee, me gustas tu.


Que voy a hacer,
je ne sais pas
Que voy a hacer
Je ne sais plus
Que voy a hacer
Je suis perdu
 

Que horas son, mi corazón
Me gusta la candela, me gustas tu.
Me gusta el fuego, me gustas tu.
Me gusta menear, me gustas tu.
Me gusta la luna, me gustas tu.
Me gusta Blogville, me gustas tu.
Me gusta la castaña, me gustas tu
Me gusta la cama, me gustas tu.
 

Que voy a hacer,
je ne sais pas
Que voy a hacer
Je ne sais plus
Que voy a hacer

Je suis perdu
 

Que horas son, mi corazón.

I és que ja ho va fir el poeta...

21 de març del 2010

De rutes literàries


Com en anys anteriors, i coincidint amb l'inici de la primavera, es posa en marxa el cicle de rutes literàries pels parcs naturals, destinades a conèixer l'entorn que es duen a terme en cinc espais protegits de la Xarxa de Parcs Naturals, entre març i juny. Utilitzant la literatura com a fil conductor, l'objectiu d'aquestes rutes és apropar els espais naturals a un públic divers i interessat a aprofundir en la geografia i la cultura del país, de la mà d'alguns narradors i poetes o de els obres i poemes que aquest hagin escrit sobre el territori.

Totes les sortides es fan a les 10.30 h del matí, tenen una durada d'unes dues hores i mitja i un preu de 3 euros. Les organitzen Conèixer BCN

El dissabte 20 es va fer la ruta Verdaguer i Collserola. En el mateix Par de Collserola. també es farà, la ruta 'Vallvidrera i Montalban' que està prevista per al 27 de març, amb sortida des del centre cívic que du el nom de l'escriptor, també a Vallvidrera.

El Parc del Garraf acollirà el dissabte 10 d'abril la ruta Sitges i els modernistes. El punt de trobada és la plaça d'Eduard Maristany, on hi ha l'estació de tren de Sitges. Al mateix parc, el dissabte 24 d'abril es farà l'itinerari 'Vilanova i Víctor Balaguer', amb sortida des de la biblioteca Joan Oliva, situada a la plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú.
Al Parc Natural del Montseny, el dissabte 8 de maig es podran descobrir els 'Poetes del Montseny. Literatura popular i culta'. La trobada, a la plaça Major de Viladrau. A prop del Montseny, als Cingles de Bertí, es farà la ruta 'Figaró-Montmany i el modernisme literari: Els sots feréstecs' el dissabte 22 de maig, amb trobada a la plaça Major del Figaró.
'Lola Anglada a Tiana' és el títol de la ruta del Parc de la Serralada de Marina, que es farà el dissabte 5 de juny. El punt de trobada és davant la Biblioteca Can Baratau, a la plaça de la Vila de Tiana.
La darrera sortida serà el dissabte 19 de juny pel Parc Agrari del Baix Llobregat, on es podrà conèixer 'El patrimoni literari a la vora del riu i a la perifèria de Barcelona'. Els participants es trobaran a l'estació de Cornellà-Riera dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

El PDF de les rutes, aquí

I és que ja ho va dir el poeta...




19 de març del 2010

Del Muse Blocaire del Disseny Friki (48): les sabates ànec

Sempre hi ha qui pel carrer li agrada donar la nota. No sé si seran per quan la gran nevada desglaci i haguem d'anar sortejant els tolls d'aigua que es faran pels carrers, o bé és que la moda d'estiu ja s'avança uns mesos a les sabateries. El cas és que la Viuillegeix ens fa arribar aquests sabates d'ànec per lluir al Museu i les fem servir tan a la platja, com a la piscina. Jo em demano un 42.

I d'aquí poc, quan arribem als 50 objectes, votació veïnal per veure quin és el més friki de tots!

Tots els anteriors objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki, els trobareu aquí

17 de març del 2010

De lectura (81) : La quinta mujer, de Henning Mankell

«Las personas pocas veces son como uno cree que son.» (p. 199)

«Las mujeres sólo cometen errores cuando piensan como los hombres.» (p. 211)


No llegeixo habitualment novel·la negra. Suposo que, com en la majoria de gèneres, hi ha unes estructures establertes que es van movent a gust de l’autor. Per cert, si voleu estar al cas d’aquest món heu de visitar una llibrera de culte, Negra i Criminal, al barri de la Barceloneta, que organitzen el premi homònim i munten una setmana sobre novel.la d’aquest gènera a Barcelona. I si voleu  jugar a fer d’endevinadors literaris, aneu a mirar aquest altre blog (Dimarts de sang), de la Xurri i el Saragatona, dos blocaires de pes. Casualment, aquesta darrera setmana parlaven d’aquest autor.

En el cas del llibre llibre hi ha inicialment quatre escenaris que es van tancant sobre el culpable. Primer la situació  es planteja ràpidament.  Hi ha una dona que és assassinada, per error, a un poble algerià  per radicals integristes. És la quinta dona, d’altres quatre monges franceses que sí es volien assassinar. Aquest fet desencadena altres assaciants en sèrie a la regió sueca de Ystad. Un home gran, poeta i ocellaire desapareix. Un venedor de flors també. Un tercer home. Al temps es trobaran els seus cadàvers en peculiars circumstàncies, i unides per un sadisme calculat. Una llevadora apareix en un hospital en hores que no hauria de ser. Què uneix i quin estrany misteri amaguen aquestes morts?La gent organitza patrulles de vigilància davant la ineficàcia policial. El gruix de la novel·la són els indagacions de la policia, comandat per l’inspector Kurt Wallader. «El problema no es solo que carecemos de motivo y explicaciones. Carecemos también de un verdadero punto de partida» (p. 272). Finalment, com en tota novel.la negra, el desenllaç es ràpid i vertiginós.

El neguit de Wallader és el mateix que el del lector: ni un ni l’altre sabem el motiu de les morts ni qui les fa, ni perquè. Sobrepassat per una societat que ja no comprèn. El policia és un home solitari, divorciat, amb una filla ja gran que s’allunya d’ell i un pare distant amb qui pretén recuperar un temps perdut. Li costa estimar i fer-se estimat; tot i que en l’ofici és un crac. Pels seus pensaments se’ns retrata una societat, la sueca, abocada a contradiccions socials. «Wallander sabia que la mayor parte de las verdades eran tan esperadas como inesperadas, las dos cosas a la vez» (p. 115) En aquest país sempre plou o fa fred. Puc entendre com segurament surten tants escriptors d’aquestes latituds! No deuen poder fer gaire bé res més!  És una obra contextualitzada en el seu entorn.

Henning Mankell escriu de darrera endavant. «Una investigación criminal es un especial construción. Todo hay que hacerlo en el orden ordenado» ( p. 79). Vull dir que sense desemmascarar els motius de l’assassí (ja us dic que aviat sabem qui és) ni el motiu que uneix els diferents assassinats, el lector va solcant el camí, pla a plana juntament amb la (i)lògica policial. Nosaltres sabem coses que la policia no sap; però l’ajudem a descobrir en les diferents línies d’investigació obertes.  El lector viu, doncs, amb el conjunt de la policia, els avenços i les trampes per on els condueix la mateixa investigació. Amb tot, m’ha semblat veure un parell de cagades de procediment policial que em sembla que no haurien passat per alt a un policia professional (com és que no fan analitzar la resta de sang que es troba a la floristeria?, com és que no es busca als ordinadors el model de cotxe que el venedor de gasolina va veure aparcat?). En fi, potser filo massa prim.

Wallander intueix alguna cosa més que els habituals policies. Intueix un declivi moral i social del seu país. «Aquella Suecia que era la suya, en la que se había criado, el  país que se habia construido despúes de la guerra, no estaba tan firmemente anclado en al roca como había creido, Debajode  todo había un tremendal» (p. 200). I fins i tot, acaba per entendre el mateix assassí un cop pres, a qui visita temps després a la presó, precisament en un exercici d’aseveritat poc habitual. En el fons tot el mòbil és una venjança que un fet aïllat desencadena: «El mal se combate con el mal. Donde no hay justícia hay que crearla» (p. 149);  diu l’assassí en un moment donat. Em cau simpàtic en Wallander. Precisament perquè és un perdedor; un llop solitari, com els bons policies de novel·la negra.

M’han xivat fonts fidedignes d’un alta fidelitat crítica, que el seu darrer llibre,  L’home inquiet, precisament el darrer de l’època Wallander és  el millor de tots. El posarem en cartera.


Puntuació: 6,5 /10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí 

16 de març del 2010

El veidedalt i el Que llegeixes de nou (7)

Ja m'he liat en una altra moguda literària. Això deu tenir algun prescripció en el món de la medicina, oi? Malalt de lletra, potser? Hi ha algun remei? Perquè a aquest pas, peto segur... En fi, que jo encantat, eh?

L'editorial Bromera vol que els lectors del QL siguin els primers a llegir el darrer Premi Ciutat Alzira, el el menorquí  Joan Pons, guanyava fa un any, amb La casa de gel, el premi de novel·la.

El llibre sortirà publicat el 16 de març, però  un servidor ja ha tingut l'oportunitat de llegir-lo en exclusiva en proves d'impremta per poder-lo moderar en la propera lectura compartida de març-abril fara el web Que llegeixes!!!

Per tal que alguns quellegistes puguin començar aquesta lectura compartida, l'editorial Bromera regalarà 15 exemplars de La casa de gel als primers 15 Quellegistes que ho demanin.

Com s'ha de fer per aconseguir un d'aquests 15 exemplars? Només llegir la notícia escriviu aquí i si sou dels 15 primers Quellegistes a demanar-lo tindreu un exemplar. Per obtenir el llibre només hi ha dues condicions:

1) tenir ganes (i temps!) de llegir el llibre de seguida per fer-ne comentaris durant el mes d'abril al web QL, que un servidor haurà de moderar (com si calgués moderar a aquesta gent!)
2) que pugueu venir-lo a buscar personalment el dimecres 24 en presència de l'autor que signarà els exemplars. El lloc: el FNAC. L'hora: 2/4 de 8 del vespre.

Us hi apunteu?

13 de març del 2010

La frase de la setmana (deu): Maria Mercè Marçal


(ell) -T'hi aboques?
(ella) -No, que tinc vertigen.
-Et dono la mà, vine... No temis.
-És fosc. On em duus?
- Allí, al fons. A la llum.
 -No et crec. No la veig.
-Tens por de caure, oi?
-No. És de tu de qui tinc por.
-I jo de mi.
-No vull balcons.
-Ni jo cambres fosques.
-Salta...
-No sense tu.
-Jo no vinc.
-Em quedo, doncs.
-T'empenediràs...
-I això?
-No hi veig desig.
-No hi matisos?
-Mai has pintat res més enllà del negre.
-No tornaré a buscar-te, aviso.
-- -I jo no hi seré quan tornis.
-Potser és que mai has estat...
-O és que tu mai no m'has vist.
-O és que tu no t'has deixat mai veure...
-No cal mirar per ser estimat.
-No cal estimar per ser sentit.
-Potser estàs equivocat...
-Potser si.
-Queda't.
-No puc. Vine tu.
-No vaig.
- Surto, doncs?
-Llença't. Sí.

9 de març del 2010

Dins la ciutat blanca...

Ahir jo tenia una Vespa, que crec recordar, era negra...

© El veí de dalt
Barcelona, 8/08/2010 16:45 pm

7 de març del 2010

De cinema (setze): La cinta blanca


Inquietant. Molt inquietant

Silenci. Inici en fosc. Lletres de crèdits, sense so. Una veu en off (que després sabrem que és la  del mestre de l’escola) ens posa en guàrdia. Es va fent la llum. Un paisatge idíl·lic que tornarem a veure altres cops. Un blanc intens que ens cega. Som en una petita localitat rural del nord d’Alemanya, a l’avantsala de la I Guerra Mundial. Tot sembla transcórrer plàcidament, però alguns fets vénen a trasbalsar la quietud monòtona que marca la vida dels seus habitants. El metge cau del cavall tornant de visita per un fil posat amb aquest pervers fi. Es trenca la clavícula i ha de ser hospitalitzat. Qui pot voler el mal d’algú que, teòricament, fa el bé? O ningú és el que realment aparenta? Altres esdeveniments d’una innata i desconeguda violència vindran a trencar el tarannà cordial de la comunitat. La dona d’un pagès mor per un accident del tot evitable en estimbar-se des de dalt un paller.  Algú demana revenja. El fill petit del baró, de poc més de vuit anys, les terres del qual treballen tots els camperols de la contrada, serà trobat salvatgement apallissat. Alguna venjança sòrdida? Ningú ha vist ni en sap res. Un neguit s’instal·la sobre la pell de la vila, com un vestit que s’ajusta a la pell i es  trasmuda. El fràgil equilibri s’ha trencat. Però la vida segueix i les estacions es succeeixen. Els nens van a l’escola. El metge tornarà guarit. L’amor ve a trucar la porta del mestre. La baronessa fuig al fill i torna.

El blanc i negre reforça aquests clarobscurs en que transcorre els avatars del poble, com una febre obstinada. Hi ha ànimes pures i ànimes perverses. Ànimes tendres i ànimes perdudes. Ànimes virginals i ànimes corcades. I un fil fràgil que uneix tots els esperits. Una pols s’acumula a les goles i ennuvola els esperits. Front la desobediència, el càstig exemplar. La cinta blanca de la puresa.

Hi ha uns nens que formen el cor de l’església de mirades líquides i silencis perversos. Tot l’odi i la por d’un nen es pot amagar en un sol esguard. És un conjur de segles el que els uneix. I l’ou de la serp va creixent, impecable i impagable. I impertèrrita. El gen d’un nazisme que esclatarà anys més tard? És el que vaig pensar en acabar de veure la pel·lícula. I el que he llegit en algun lloc. Però hi ha quelcom més d’immaterial que es fa difícil de transmetre. Una cadència lenta aconsegueix embolcallar-nos asseguts al seient. Ens guia de la mà de les reaccions humanes més primigènies: el suïcidi, la violència, la vergonya, el dolor, l’odi, la rancúnia, la brutalitat, el desànim, el fastig,.. Potser el desig de la veritat que cerca del mestre podrà trencar la fràgil gàbia de vidre?

La càmera es mou sempre amb lentitud, amorosint els diàlegs. Amb uns contrastos intensos que em recorden els quadres realistes de Jean François Millet. Es acompanya amb plànols seqüència que poden deixar fora de focus a alguns dels interlocutors. És l’espectador que ocupa el seu lloc aleshores.  Ens convida a entrar-hi a dins; a ser-hi presents. A  veure més enllà, potser. Aquesta és una pel·lícula que es mira des de dins. Que es palpa. Se sent. I fa mal. Diria que a vegades els diàlegs estan carregats d’un odi lacerant que et trasbalsa sense ni adonar-te’n.

El pastor protestant de la localitat, amb cinc fills, totalment subjugats per una relació freda i distant, basada en la por de Déu i el càstig diví (l’escena de la masturbació infantil és impagable) imposa amb mà fèrria una educació rígida, absenta de tota mostra  de tendresa que vol fer complir tothom. El metge és un psicòpata i pederasta. La baronesa, una infeliç. Els pagesos, mancats d’un esperit rebel. Els nens, unes ments silencioses,  Veient-los, no puc deixar de pensar en El senyor de les mosques, de William Golding.  O Los chicos del maiz, d’Stephen King. Hi ha un mal que els uneix i els guia. Però que ningú sap veure. Ni el mateix espectador. O potser és que el mal no té forma ni cos, ni veu; si no tan sols presència i absència?

Com no acabarien tarats tota una generació alemanya amb aquest rerefons? El director, Michael Haneke  sembla haver baixat al fons de l’infern de l’ànima humana. Allà on es gesta un odi irracional. Col·lectiu. El silenci ho tapa tot. I només queda la fugida endavant o l’aquiescència dels fets. La mirada i el silenci dels infants. La paraula i els gests dels adults. La comunitat és una metàfora universal. Sembla clar. I tots els dubtes que queden irresolts (on ha fugit la comadrona?, i el metge? I el nen bord?) no tenen resposta perquè ningú sembla voler respostes. Ni fer-se preguntes.

Escena final. La comunitat acudeix a l’església. El lloc que els agombola i protegeix. Des d’on el baró fa els discursos. Des d’on el capellà fa les arengues. Tots van seient i, àdhuc, el capellà ho fa cara a l’espectador, entre els fidels. Fos en negre. Silenci. I un lleu tel de temor ens embriaga. I un estrany neguit se’ns instal·la al fons de l’ànima. En un blanc i negre que se’ns amara a les ninetes dels ulls. Potser és el nostre torn de respostes. Però algú recorda les preguntes?

Quan més hi penso, més em commoc. Hauré d’anar a veure alguna comèdia insulsa ben aviat, que em trenqui aquest desassossec. Tinc la sensació d’acabar de veure una obra mestra i no me’n sé avenir del tot. Algú m’ho pot confirmar?