Primer entrenament del Maleruveïnes FC: una ressenya informal.
Totes elles van rebre la convocatòria pel conducte oficial. Era el primer de la temporada. Un sms col.lectiu amb el següent missatge: “Demà, entrenu a les Planes. Porteu xandall, lligacames i tovallola. Les bimbes, ja les duc jo.”
El dia D a la hora H no hi havia arribat cap membre encara. Bé, el meu sí; entre les cames, és clar. Així són les meves pupil.les: autodidactes, imaginatives, originals, desimboltes i imprevisibles. D’aquí la seva genialitat al camp i fora d’ell. Més a fora que a dins, potser; però no sé perquè que quan són “a dins”; ningú les vol deixar anar. Els nostres acòlits ja hi estan acostumats. Per això, els nostres entrenaments són sempre una festa. Privada.
A mesura que arribaven, les feia anar a córrer la banda. A suar una mica el txacolí que notava en els seves pupil.les dilatades. “És que venim de celebrar l’aniversari de la Silver”, em deien davant la meva mirada furibunda. I jo que podia fer davant la caiguda d'ulls d'aquella vintena de felines? Callar i deixar fer.
"Vinga, a córrer's la banda". "Aquest "banda" és un paio que va sortit?", va demanar la Zel, que semblava estar en una setmana homònima. No cal dir que més que córrer, passejaven. I al cap de poc, la xerrameca al punt del córner era ja un tumult. Una a l’altra s’ensenyaven com de bé els quedava la samarreta de l'equip que els havia portat, nou de trinca. Vaig imaginar la mitjana de Gauss: “90, 60,
Res d’escalfar la banda i fer exercicis preparatoris, doncs. A elles, no els calia. Van sempre al punt just d’ebullició. Tenen tot el perdó de Déu, per tant. Després, en el camp, suen la cansalada, la samarreta (i els shorts) fins l’extenuació.
Mitja hora més tard es va presentar la Júlia amb els horaris dels entrenaments. Era un full en blanc que, per assemblea ordinària, decidiríem omplir aquella mateixa nit després d’anar, és clar, a l’antikaraoke del Sidecar. Es vaig anotar al full, però, el dia del meu aniversari, al juliol. Almenys, així els obligava a fer-me un regal col.lectiu.
Vaig deixar que les dues porteres, la Núria i l’Abogada assagessin xuts totes soles a la porteria. Que s’estiressin per terra vaja, quals vulgars ídem fregant l’escala. No sé si em van entendre gaire les meves intencions quan al cap de mitja hora, vaig veure que encara seguien xerrant recolzades una a cada pal, fent-la petar sobre el bé i el mal, tal i com les havia deixat. És igual. Sé que les dues, a l’hora de la veritat, no s’estaran de romanços per llençar-se als peus del contrari i fer les estirades més inversemblants.
Faig proposar assajar faltes a pilota parada. En això, la Tarambana i la Meta tenen el canyell trencat. Però com que resultava que la Meta estava aquells dies missing en combat personal, i la Tarambana el tenia trencat de debò després de tant trasllats, vaig passar la responsabilitat a la Duschgel. Després de sis xuts havia estripat, literalment, sis pilotes. Collons! Sort que no passava cap criatura pel davant. Per mirar com superava la barrera, vaig posar a l’Anna, la Silver i l’Euria a la distància justa. “A més d’un metre?” “Sí, xiqueta, això no és un ball de festa major”; vaig dir. “Així qualsevol arramba!”, feia per darrera la Carme Fortià. “Tu i la Boira, a rematar de cap, alhora, vinga”. Van saltar tan fort una contra l’altra que quasi es descalabren. “Volia dir quan vingui la pilota, no abans!”
Vaig parlar a banda amb al defensa. Sé que l’equip del Paseante (aquí li diem el Coix) té per costum llençar pilotes fora. És la manera de fer d'u equip, el seu, mancat de caràcter i de personalitat. Això és, patacada amunt i corre, sense sentit ni volta; com la majoria de les oses que fan els lletraferits pijins que passegen pel turó Park. Els vaig demanar que assagessin la defensa “frontissa”: aquella que deixa passar la pilota però no el jugador. Sé que amb la Joana Torres, la Sol Solet, la Zel i la Txell, cap davantera per molt Dermoestètica ni liftings al cutis que es facin (les de l’Harem son de pell fina, m’han dit els meus espies), podrà passar entre els forats que puguin deixar buits. Ho vaig provar jo mateix i vaig ser l’ase dels cops. A fe de déu que no tan sols no va passar ni jo ni la pilota, sinó que ni les "meves" pròpies van ser a punt de morir en l’intent. No hi ha perill per aquesta banda, doncs.
Rebo un sms de la Caterina que em diu que el seu vol arriba amb retard, però que arriba, segur. La Su m’envia un altra dient que està acabant de dibuixar un home que llegeix (o quelcom semblant) i que ve tot seguit. Xuparan banqueta a la primera part, segur. Sóc inflexible, jo, quan vull. (De què m'he de recordar?)
Les poso a totes en filera. Quina fila! Demano que s’ordenin per alçades. Un cop han acabat els dic que molt bé, però que ho tornin a fer, que em referia a l’ordre de la seva altura del pitram! “Ahhhhh! I això, veí?” (ja veig que em titllaran de masclista, ara). “És per veure qui pot controlar millor els pilotes altes”.
"Ahhhh! Però no són totes iguals, les pilotes?”, demana l’Alepsi. “Em refereixo a les pilotes que vénen des de dalt”, “Aaahhhh, així et refereixes a les teves·, em diu, fent l’ullet la Metis, mentre li pica amb el colze a la Jo Mateixa. Val, em dono per touché.
Per sortir-me’n del pas el proposo fer penals. La Cruella em diu que està embarassada, de fa poc, però que ho ha fet amb la parella; “tot legal”, insisteix, “Em refereixo a llençar els penaltys, dona! ”Ahhhh" La Platxèria i la Marinetix, s’ofereixen a cor què vols. Les dues volen guanyar-se el lloc. Les he de separar, sinó encara es faran mal. Ja veig que això de dur una “x” al nom fa que la clavin pel bell mig de l’escaire. Contractades, doncs. Si tenim que fer desempats, ja tinc “pichicchi”, els dic. “És un piropo , això?” em demana la Palito. «No guapa, però tu te’ls mereixes tots". “El Pichicchi és el que la té més llarga, oi?”, em pregunta la Caliope; ja veig que aquest gènere el domina. “Carinyo, has portat els sabons per la dutxa, com et vaig dir?”. “Sabons i oli de massatges”, fa la Deja Vie; que m’acaba de fer un dribling que m’ha trencat la cintura.. Doncs em sembla que avui el massatge serà a duo, els dic.
A mitja xerrameca la Rosa em treu el paquet de Ducados. “Coi! Espera’t a que acabem l’entrenu, no? "Ah? Però ja havíem començat?” Li’n prenc un. Jo no fumo, però pels nervis diuen que va be´, “Hosti, però si això no és tabac!”, faig, estossegant! “I dó! No volies una arma secreta? Doncs ja la tens..., fa l'Elur. Reparteixo un a cada una i li encarrego dues dotzenes per abans de l’encontre del setembre. “Jo pensava que això de col.locarse al camp era una altra cosa”, s’exclama la Carme Rosanas, fidel al seu càrrec de delegada. La Júlia s’esgarrifa tota, però li dono a tastar un mica del Johny Walker que sempre duc a la petaca. La Palito em deixa laresta de l’ampolla seca com el seu nom.
He vist que, tot i ser a porta tancada, un col·laboradara habitual, l’Helena , ha anat traient alguna instantània de les jugades assajades. Espero que no vengui l’exclusiva a la competència. Li demano que me’ls passi per internet.
Em fixo en una pintada al gol sud. Ja m'adono que serà el seu crit de guerra.
Ja és l’hora. Crec que les xiquetets bé es mereixen una recompensa., després de l'esfor´ç. Barra lliure de tancs de cervesa al Glaciar de la Plaça Reial. Les veig entregades i disposades a tot. Per això fa una estona he agafat el mòbil, i he fet un parell de trucades. Ja deuen estar tots a punt.
En entrar al vestuari es trobaran la sorpresa que els he preparat. Els meus veïns de replà amb arribat alhora: veig (per ordre), en Clint, en Gatot, l’Stripper, en Ddriver, el Dess, el Chamb, en Puji, l’Uribetty, el Charlie, L’Avi, i el Robertinhos (que diu que no vol sortir a la foto, per no ensenyar la panxa...i el panxell).
Jo em retiro, sol, satisfet de la feina feta. Deixo a l’equip en bones mans. O és a l’inrevès? Ja sento com canten sota la dutxa: “Ensabona’m més avall”, entenc que li diu a algú. “Vols parar de llepar la pilota i estar per la feina?” entenc que es queixa l’Anna al Gatot. A alguna després del dur entrenament, li cal una bona neteja.
Mentre m’allunyo de l’escenari, algú em tusta per l’esquena...”No em convidaves a sopar avui?”. Uns ulls lilàs em sotgen des d’un profunditat marina. Ostres! No, no se m’havia oblidat. La prenc per la cintura i ens perdem per l’obscuritat de la nit.
PS Harem Club del Paseante, tremoleu..., si en sabeu.
Entrades
.JPG)
.JPG)
.png)
.jpg)
