Relats conjunts: "Le chat noir"

—Malaguanyada…
—La coneixia, comissari?
—Qui no coneix l’Yvette! Les millors mamades de Montmartre! Tu ets nou, per aquí, oi?
—Esperem el jutge?
—No caldrà. Ja et dic jo el que ha passat…
—Per la carta ho diu?
—Per la carta i perquè conec la mossa...
—Puc?
—Faci...

“Benvolguda Yvette,

El destí té viaranys impensables, oi? Ahir érem sopant plegats i avui ja sóc lluny. Molt lluny. D’aquí i de tu. Per sempre.

Saps que mai he desitjat ningú tant com tu. Mai has tingut ningú tan fidel com jo. He menjat a pleret de les teves mans; m’he alimentat dels teus ulls, del teu riure; m’he embriagat cada nit amb el teu ball. Només respirava l’aire que tu abans havies expel·lit. Has estat mirall i destí. I ho sabies. Vaig tocar l’infern i el cel alhora, i vaig deixar que m’abandonés l’ànima en aquell tuguri de la rue Víctot Massè... He fet en aquest temps actes que farien horroritzar els de casa; els meus amics. Si em encara em queda algun... Fa ja..., sis mesos? Sis mesos, sí; d’aquella primera nit. Et vaig esperar a la sortida de l’espectacle, recordes? Vam anar de cau en cau, buidant ampolles d’absenta i pastis. I vaig acabar bevent al teu sexe un nova albada. Ja era en la teva xarxa de prestidigitador. Sis mesos baixant sol als abismes. T’estimava, sí. T’estimo i t’estimaré encara. A l’infern o allà on siguis.

Per això no vaig poder sofrir la veritat. Si que em quedava algú bri de dignitat el vaig perdre la nit que t’anares amb en Paul, en Henry i en Vicent, i jo allà, palplantat, sota una pluja inclement. com un gos. Pitjor que un gos; perquè ni els amos més miserables tracten així les feres. Te’ls vas fer aquella nit als tres, oi? Per tots els teus forats...I quan durava això? Vaig perdre la dignitat perquè enlloc d’apallissar-te com hauria de fer un home vaig deixar que allò durés. Era carn de segon plat. Què dic? Era olla de pobre, afamat només amb les restes. L’honor? Ja ni recordo haver-ne tingut. I el senderi, fa temps que el vaig entaforar entre les teves cuixes. Només era un cos errant rera la teva estela. Però ja no he pogut més.

Si tot Montmartre n’era ple! Que en vaig ser d’ingenu, de barbamec, d’imbècil! No eren tan sols ells. Era tothom! Fins i tot el malgirbat aquell d’en Lautrec! Una desferra humana et corprenia més que jo! Tothom ho sabia i en feia mofa! Si sovint el comissari de policia se’m rifava a la cara “A quant va avui el petricó de llet?” I jo sense adonar-me de res...

Per això vull que sapigues que me’n vaig d’aquí. Ni valor tinc per dir-t’ho a la cara. Ni tu ganes d’escoltar-me. Ets lliure. Ho sóc jo. Fins sempre.

PS

Tan sols et demano que et quedis en Noir. Fa dies que deu estar sol al pis, sense menjar. En Claude té les claus. Ell t’hi acompanyarà. Ves-hi avui mateix. Ni que sigui pels bons temps, fes-me aquest darrer favor; si mai me’n vas fer cap.

—Està clar, oi comissari? Ella s’ha matat en adonar-se que ell sabia la veritat i l’ha deixada.

—La Yvette? Matar-se? Per un desengany? Tu ets un passerell... Les de la seva classe, són capaces de matar la seva mare que no deixar-se prendre un anell.

—Així, doncs...

—Mira-li els llavis...

—Hi té escuma seca...

—I l’olor?

—Sembla...arsènic! ...Així, doncs, ve al meu terreny!

—Passerell... —i allargant-li un paper rebregat—Tingui, llegeixi.

—I això, d’on surt?

—No sent miolar un gat? Doncs de dins la cambra... al fons.

“Malvolguda Yvette,

No sé si tindrà temps de llegir això. En Claude tenia ordres estrictes de no donar-te l’escrit fins haguessis pres l’ampolla d’absenta. No t’haurà costat gaire. Cada nit acabaves en tres si t’ho proposaves. Li vaig demanar que abans et fes l’amor, salvatgement, en honor meu. És patètic, oi? Com jo. Ell és l’únic amic que tinc. Sé que només ho és pels diners que li passo. Els deu mil francs que li vaig donar i els vint mil que trobarà dins la meva jaqueta li hauran fet el pes. Evidentment, no es diu Claude. Però això a tu tant et fa. I a la policia els farà anar de corcoll. Malparits! Venies per això també, tu, oi? Tindrà diner suficients per fugir i no ser trobat. T’ha deixat llegir la primera carta i t’haurà acompanyat al pis, amb l’excusa de recollir el Noir. Haureu rigut, haureu begut, i t’hauràs agenollat davant seu per menjar-li la cigala com m’han dit fas amb tots... No m’importa. Tan se val. Serà el darrer que mengis. Ja et crema per dins? Et fa efecte? Aviat no podràs suportar el dolor... No cal que cridis. Ni obris finestres. Són travades per fora. Com la porta amb clau. Al bloc no hi ha ningú i, segurament, el dolor t’haurà tombat per terra. Ni parlar pots, oi? Per això quan en Claude ha sortit, no era per anar a buscar menjar. T’ha fet anar a la cambra. I ha fugit. Amb els diners. I la meva venjança.

Em veus, oi? T’esperava. Ho deuries haver suposat. I amb tot, has vingut. Serà el teu darrer acte d’amor: veure’m aquí, mentre et consumeixes i renegues de mi. D’amor o d’odi. Que sempre s’ha dit que entre tots dos pengen d’un fil fràgil que els separa. Un fil tràgic, el nostre. I jo els he tocat ensems. Tot just fa unes hores quan era dins teu. El meu darrer acte d’odi l’he volgut viure tot sol. Per compartir-lo amb tu després. Absolutament plegats. Per sempre. Podrint-nos a l’infern.”

—I doncs? No entenc res...

—Entri, passerell, i miri dins...

Sobre un llit rònec, lligat pel coll de la biga mitjana, hi penjava el cos d’un home jove; blanc de pell, amb una estranya ganyota als ulls i un somrís beatífic als llavis. La seva micció humitejava els llençols, que un gat negre, famèlic i prim. olorava insistentment.

Un gat que amb la cua alçada, sortia de l’habitació per anar a llepar la dona que jeia, en posició fetal, enmig el menjador.

En una cambra, unes cames caigudes, giravoltant. En el menjador, miserable, uns cabells trenats, esllanguits al sòl de fusta gastada.

Mostrant, tot dos, alhora, l’aire enrarit de la mort.

---------------------

Una engruna més a l'obra col.lectiva de Relats conjunts

Relats conjunts: Garden de Miró i Canon de Pachelbel

Fill (emprenyat): —Doncs no m’agrada!
Mare (incrèdula):—Fill, però si és un Miró!
F (sorprès): —Un què?
M (catatònica): —Un Miró! No saps qui és?
Pare (resignat): —“Era”, estimada, era…
M (ofesa): —Val. Era. Ja sé que és mort.
(melosa): —No saps qui era, fill?
F (esgotat): —No. No sé qui era el Micó aquest, I a mi no m’agrada.
P (esmaperdut): —No sé que aprenen aquests xavals a l’institut…
M (excitada): —Doncs ja te l’hem comprat…i no ha estat precisament baratet.
P (colpidor): —I el marc ha costat un ronyó.
M: (resolutiva): —I queda tan bé! Sembla fet expressament pel teu nou dúplex! (excitada, picant de mans) Destacarà tant amb l’estampat turquesa de la paret...
F (resolut):—Doncs us el podeu posar allà on us càpiga…Al meu pis no penjaré aquest bodrio!
P (a punt d’un atac): —Bodrio! Un Miró, un bodrio! Déumeusenyor!
F (amb la permanent de punta): —Però, Borja! No siguis tan tossut. L’oncle Bonifaci ha negociat el preu directament amb els hereus!
P (al punt del col•lapse): —Em sembla que un regal de cinc milions d’euros hauries d’estar fent-nos reverències!
F: (irònic): —Segur que està al meu nom?
P: (incisiu): —Et penses que sóc boig?
F (burleta):—Ho veus? Em regaleu una cosa que no és meva ni puc fer el que vulgui. Ho sabia!
M (contemporitzadora) —Però fill, és una inversió! Els teus futurs sogres quedaran encantats quan, en demanar la mà de la Mamen, vegin el quadre.
P (complaent): —I estarà ben aviat al teu nom....quan facis els trenta-un..
F (perplex):—Però si en tinc dinou!
M (amorosa, acariciant la galta del fill): —Tu sempre seràs el nostre nen...
F (resignat): —Val, val. Me’l quedo. D'acord. Però que consti que no l’hi veig cap gràcia sentit al quadre. Que coi vol dir “Garden”?
P (saberut): —Garden, deu ser “Gardenia” en francès. No era francès, en Miró?
M (convençuda):—Sí, de mare andalusa.. Les gardènies deuen ser aquestes taques d’aquí...

(sona el timbre del carrer)

F (neguitós): —Mira, són ells. Els Utarrubia. Ja han arribat.
P (ofès): —Què fas?
M (complaent): —Vaig a obrir...
P (emprenyat):—I per això et vaig posar una filipina? Ja anirà ella a obrir la porta!
M (resignada): —Val. Doncs deixa’m que posi música. Crec que és bo que per brindar ho fem amb música de fons...
F (eloqüent): —El Fary, mare? No dona! Alguna cosa que faci més senyor....Què tal aquest de Pachelbel? La Mamem me’l va regalar fa un mes. Encara està precintat.
P (amb llàgrimes als ulls): — Ah! Pachabel, deuen ser els hits de la disco Pachá... Hi anàvem de jove a ballar, recordes Rosario?
M (nostàlgica): —I tant, estimat.
F (movent el cap): -No! La Mamen em va dir no sé què d'un canó. Deu ser heavy metal...El poso.




P (en veu baixa i dirigint-se sols a la mare): —Espero que la pija aquesta li agradi l’anyell de Tous que li hem comprat. Em va costar un colló i part de l’altre...
M (conveçuda): —Doncs parlant d'això, podries aprofitar i fer-te una operacioneta allà baix (senyalant-li). A veure si el gfem més gran...Jo tinc hora ja pels pits i una luposucció.
P (decidit): —Calla, que quan la tens a la boca estàs més maca. Posa el quadre damunt el cavallet. Així...
M (feliç): —Fa maco, oi?
F (sincer): —Sí, però segueixo sense entendre res.
P (grandiloqüent, inflant pit)—L’art no s’ha d’entendre, fill T’ha d’arribar...
M (jocosa): —Però que dius, Paco? Si fins ara l’únic quadre que havies vist en ta vida era el del calendari Michellin que tenies al taller!
P (enutjat): —Ja. Ben bones que estaven les teis del calendari... No com tu, que et cau tot. Espero que als Ubarrutia els arribi al cor, perquè a mi m’ha arribat a la butxaca...
M (ferma): —Paco, des que fa mig any ens va tocar els nou-cents milions a la Bono Loto, no pares de rondinar. Ets més garrepa que quan tenies el taller mecànic.
M (joiosa): —A que fa patxoca aquí enmig el menjador?
P (ferm): —Si no el veuen és que són cecs.
F (efusiu) —Doncs jo no sóc cec i segueixo sense entendre res d'aquest gargots.
(I mentre surt a besar la promesa, la Mamen): —Què tal, xuxa! Què et sembla el cromo que m'he comprat? A que és xulo? És un Mibó!

Relats conjunts: "La persistència de la memòria", de Salvador Dalí

(A la vorera, esperant que el llum del semàfor es posi verd)

— Ella: Ei! Ets tu, oi? Quant de temps!
— Ell: Ostres! Glòria! Quant de temps!
— Feia…?
— Quinze anys?
— Setze, exactament setze.
— Ho recordes…
— Sí. Ho recordo bé. Perquè va ser l’any que va morir el pare.
— Caram! Ara que ho dius...és cert. Vaig anar-hi, però estaves tant...Feia poc d’allò nostre... No et vaig dir re... Em sap greu... I...com et va?
— Bé. Bé...Em vaig casar, saps?
— Ah, si? Amb... amb ell?
— Sí, amb en Marc, si.
— Ja...Com us va...?
— No, no ens va. Ens vam divorciar. Saps? Me la fotia amb la Menxu. Des del primer dia.
— No...no en sabia re...
— Fa dos anys, ja...
— No. Ningú m’ho havia dit...
— Ja, suposo... I tu?
— Jo...em vaig casar, també, sí.
— Amb la Cinta?
— Sí... Ho sabies, oi?
— Home. Em vas deixar per ella, no? Era lògic.
— Ja...Vaig trucar-te per explicar-t’ho.
— ...
— I no et vas voler posar...
— ...
— Vaig pensar que...
— Ja... Com us va?
— Mira. Anar fent. Tenim dos fills, dos nens.
— Ja... Jo també. Però és una parelleta. En Marc i l’Ona.
— Vaja, com el pare...són amb tu?
— Sí. Ara anava a buscar-los al cole.
— Van al "nostre" cole?
— Sí. Al "nostre".
— Jo ja he perdut contacte amb tots els de la colla. En veus algun...?
— Sí. La Clara, la Neus, en Iago,... I el cabró d’en Marc, és clar.
— M’agradaria veure’ls.
— Ells també porten els seus fills al cole, saps...
— Ostres! Quan de temps, oi?
— El semàfor es posa verd. Vas cap allí?
— No. Creuo amb tu i prou.
— ...
— Estàs molt maca. Sembla que fos ahir...
— Ja...Gràcies.... Però no era ahir.
— ...
— Em vas fer mal, saps?
— ...
— Molt de mal... No hi eres. En Marc era allà, esperant i...
— ... Ja. Et vaig trucar, però...
— Una trucada, sí.... I res més.
— T’he de deixar...Tinc una cita.
— Em trucaràs algun dia? Pels bons temps...
— Si. Aviat...
— Aviat, sí...
— Quan de temps, oi?
— Molt. Massa.
— ....
— Un petó.
— Estàs molt maca, de debò. Sembla com si fos ahir...
— Gràcies. Però fa molt de temps, ara, ja.... A voltes hi penso.

—Ja. I jo...

—Faig tard...
— Adéu, adéu... Sí, tinc pressa..., jo també...
— ....Trucaràs?
— ....Trucaré, si...
— Adéu.
— Adéu, adéu...

(La munió de gent els arrossega, un a cada direcció oposada. Ell no la trucarà. Ella ho sap. Ell mai ha oblidat. Ella no voldrà recordar-lo. No coincidiran més. Les casualitats s’esdevenen un sol cop.

Ja ho va dir el poeta: «El temps, pessiga / massa cruel, lenta / la carn».)

Llegiu-lo escoltant la cançó “Semaforo rosso”, de Vinicius de Moraes i Ornellia Vanoni.

De relats conjunts: "Ashes", d'Edvard Munch, 1894

Ashes era, de llarg, la noia més bonica del poble. Havia arribat ara feia dos anys amb el seu pare, el nou farmacèutic, vingut per ocupar la plaça vacant. Des del primer dia, a escola, en J. se l’havia mirat sempre amb aquell desig soterrat que li encenia l’ànima. El seu somrís era captivador, la seva mirada, encegadora. Tenia el do d’embadalir a tot aquell que tenia a prop. Tot era llum al seu voltant, els mestres i els companys ho notaven i tothom l’havia acollida gratament, amb disciplència.

Amb ella a prop, en J. havia desevolupat la força dels seus cinc sentits. La veia, complagut, com xerrava amb les amigues de classe, al racó on s’explicaven els seus secrets d’infants; l’havia tocat, només un cop, en aquella ocasió que jugant a la rotllana, les seves mans s’havien encreuat durant breus instants; l’olorava fugaçment en passar a prop del seu seient, cada matí, alhora de fer la cua per anar al menjador; l’havia escoltat infinitat de cops, amb aquell riure ample, net, franc, que endolcia tothom qui la sentia. Només li faltava un sentit: conèixer-li el gust. “I quin gust deuen tenir els seus llavis?” Aquesta pregunta li corsecava l’anima. El perseguia obsessivament dia rera dia; nit rera nit.

Per això, aquell matí, uns dies abans d’acabar les classes, mentre enllestien les tapes de l’àlbum del darrer trimestre, va decidir-se a fer el que en moltes nits d’agitació al llit no el deixava aclucar els ulls. Poder saber quin gust tindrien el seus llavis.

S’acostaven les vacances d’estiu i J. pressentia que no tornaria a veure-la, ja que el seu pare havia decidit canviar-la d’escola. J., aquella mateixa nit, havia decidit donar el pas. En una estona que s’estaven sols a l’aula, mentre ella el mirava per demanar-li un color, va retenir-li un pèl més del necessari l’esguard i va apropar-se al seu rostre, retenint-li l’alè i fins a fer-li un petó als llavis. Tímid i fugisser. L’Ashes es va regirar tota, de cop, amb un evident sentiment de fàstic als ulls: “Què fas! Ets boig! Deixa’m. Ets fastigós!”

Des d'aquell moment, en J. es va adonar que havia començat a morir a poc a poc. Tenia només dotze anys

Ashes va ser fora durant força temps. El pare la va enviar primer, a l’institut de la capital de comarca i després a fer el batxillerat a ciutat. J .va haver quedar-se al poble, treballant a la granja del pare. Poc després deixà els estudis. El que no l’havia deixat de costat era aquell neguit profund; el sentiment del rebuig i de menyspreu que va amarar li l’ànima d'un ressentiment erm. Pot ser per això era indolent amb els animals, que tractava sovint a crits i cops; i amb els amics, a qui senzillament, després de diverses baralles i discussions fútils, va anar abandonant. Se li va girar un caràcter solitari i rúfol.

Per això, quan aquell estiu, cinc anys més tard, la va tornar a veure passejant pels carrers del poble, aquell dolor immens que tenia oblidat en algun racó del passat, va aflorar de nou amb força.

Ashes havia tornat per passar uns dies de festa a l’antiga casa dels pares. En J. l’havia vist sortir sola de la casa on s’estava. Mirar-la de nou, li encegava els ulls. Era més esplendorosa del que recordava. Aquell cos adolescent havia florit en una silueta turgent, de dona jove, pletòrica, radiant. J. no va poder evitar sentir de nou aquell antic calfred a l'espinada. L’antiga pregunta: “I quin gust tindran els seus llavis?” va retornar inclement.

Segurament anava a recollir herbes remeieres al bosc, com feia sovint, anys enrera, quan el seu pare li ho demanava per preparar fórmules magistrals i receptes. La va seguir, de lluny, sense ser vist. I es va fer el trobadís prop de la clariana.

—Ashes...?
—Hola...
—Em recordes, oi?
—Ara que ho dius...Ets en J., oi? No et coneixia. Estàs canviat. Em van dir que havies deixat els estudis.
—Tu sí que estàs canviada. Ets.., ets tan maca..,. Sí...He pensat molt en tu. Des d’aquell petó...
—Petó...? Quin petó? Jo et vaig fer un petó?
—A l’escola...Fa cinc anys...Et vas riure-te’ n....
—No, no recordo. Ho sento. Fa tant de temps...
—No recordes re i jo, en canvi...

Com era possible? Ella ni recordava l’incident. Tot aquell temps torturat pel record i ara que la té al davant no sabia ni qui era. Tot el desengany acumulat durant aquells hiverns, aflorà de cop. Una força que li sorgeix des de la boca de l’estómac li recorre les extremitats del cos. Una ràbia atàvica se li acumula als punys. Va ser una bufetada, seca, sorprenent, terrible. L’Ashes cau a terra amb un esgarip de dolor.

“Què fas? Ets boig”? Es duu la mà a la cara. Ell s’abranda al seu damunt. Sobre el seu ventre. Li arrenca el botons del vestit blanc. Ella intenta redreçar-se. Un altre cop de puny. Li masega els pits, sense clemència. Li busca el coll amb els llavis. “Deixa’m. Ets fastigós!”. Ell li aixeca a el vestit, ara ja amb un sola idea fixa. No hi aturador i el silenci que embolcalla el bosc ho diu tot.

No eren les seves mans les que la prenien, No eren els seus punys els que la colpejaven. No eren els seus dits els que li resseguien els pits. Ni la seva llengua que li llepava el coll. Qui era doncs? Tampoc era seu el genoll que fermava les cames; ni seu el braç que alçava la faldilla de la noia. I aquell ferro roent que li sorgí de les cames. De qui era, doncs? Tampoc eren seves les oïdes, que no sentien els crits demanant un ajut que mai arribarà. Ni les paraules que ell li proferia “puta, puta, puta, puta,...” D’on li sorgia aquell odi encès, aquell desdeny ressec, aquell gust de sang a la gola, i que notava li encenia encara més l’esperit? No era d’ell. No podia ser d’ell. N’estava cert.

I tampoc era seu el sexe que ara entrava d’una manera brutal, salvatge, inclement dins un cos que mai havia conegut cap home. I un crit va fendir la clariana del bosc. Un crit que se’n duia més enllà d’una joventut robada. Més enllà d’un desig mal acomplert. Més enllà d’una incerta revenja. Ni el dolor seu era seu. Ni el dolor d’ella era d’ella. Perquè ara no era l’Ashes la que tenia entre les cames. Ara no hi havia ni olor de menta, ni el tacte flonjo de la seva pell, ni el so alegre del seu riure, ni la mirada líquida dels seus ulls vidriosos, ni el gust dels seus petons. No hi havia res més enllà d’una acte covard que ni ell entenia.

I mentre ella s’aixecava, amb esforços, del terra, com fera ferida en el seu orgull, sangonejant per les cames, el vestit esparracat i els cabells esbadellats, que en un inútil acte reflex feia per retornar al seu lloc amb les mans i li demanava, sense mirar enlloc, “Per què? Per què...?” No hi havia resposta. I mentre, en J... s’arraulia sobre ell mateix, a redós d’una roca, començava a colpejar-se els temples tot repetint-se per si mateix: “el gust...el gust...era el gsut...”.

A Ashes el bosc no li doanria cap resposta. La seva llum, s’havia fos per sempre en aquella clariana.

I J. seguiria demanant-se, per sempre més, quin gust tindrien els seus besos. Els llavis d’una dona.