31 d’octubre del 2008

Del Museu del Disseny Friki (18): La pistola alcohòlica

En Chamb, que li agrada això dels xupitos, -especialment si te'ls serveixen s al T. aquell parell de mamell..., vull dir cambreres, que mostra al seu blog-; i es deleix per tastar les excel.lències culinàries (i les fèminalies) de mig món, m'envia aquest pistolot de ceràmica il.lustrat amb escenes campestres d'un rematat mal gust, que només poden ser obre d'una mentalitat críptica i malalta.

I a sobre, tenen una funció! I és la de servir "xupitos" de vodka. Segur que és un souvenir d'alguna de les seves amistats que deu tenir allà, a les sibèries.

En fi, faig un glop la vostra salut, que jo vaig a guardar-lo en lloc seguar en alguna vitirna del Museu...

Altres objectes del Museu del Disseny Friki els trobareu a:

10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

30 d’octubre del 2008

Faites vos jeux, messieurs et mesdames...


Us recordo que avui, JA!-depenent de quan ho llegiu-, és l'ultim dia per apuntar-s'hi. Després no vingueu a picar la porta amb l'excusa de "jo no ho sabia, snif, snif...".

Després de la castanyada, farem els grupets i donaré el tret de sortida amb el calendari pertinent. A veure si acabem les Històries veïnals abans de Reis!

Els 35 Veïns i veines apuntats/des a la Cinquena Tongada de les HV són

(a 30.10.2008, a les 23 h)

COLLONS! Un/a mes i fem NOU grups rodons!


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

29 d’octubre del 2008

De Calents i contents (7): Cita a cegues, de la Trina Milan

La Trina Milán, alias Platxèria, és el que podríem definir, entre altres epítets, com una activista blocaire. Presidenta del SITC,CAT (Societat de Tecnologia i Coneixement) fa poc ha promogut el Premis Blocs Catalunya que es van lliurar a Girona. Entre classe i classe a la UOC també té temps de fer algun post calent i respondre a la crida (no a la criada) del veí de dalt. Com a moltes blocaires del sexe femení, aquí escriu un post sensual, on fa imaginar més que descriure. Somiar més que preveure. Ideal per un aperitiu abans d’una nit de sexe. Els dos protagonistes en JB (ell) i la RM (ella) s’han citat per internet a un restaurant. Per què digueu-me... a qui no li excita una“cita a cegues”?

1. "Mitja taronja", de El veí de dalt
2.
"Papers cubans", de la Joana Torres
3.
"Unes botes fetes a mida", de la Caliope
4. "
Debilidad", de Guiller Pirata (no té blog)
5. "
Un dissabte qualsevol" de l' Estripanits
6.
"Mandra", de Llum de dona
7. "Cita a cegues", de Trina Milán
(en premsa)
8. "Ments-turbacions, de El Gatot
9. Entrevista de feina de l' Skorbuto eròtic

_____________________
L'audio aquí




______________
El text, aquí sota

Cita a cegues
La seva mare sempre li deia que si una persona no li queia bé d'entrada, no hi havia res a fer. A ell l’havia conegut per Internet i dues setmanes després li havia escrit:
«Potser ja seria hora que ens veiem...»
I ara ella era allà. No exactament com a la foto. No és que la foto enganyés, però hi ha gent fotogènica i gent que guanya en moviment. I ella era dels segons. Preferia aquesta versió d'ella que no pas la de la pantalla de l'ordinador. Eren en un cafè que no coneixia, amb reminiscències jazzístiques. No sabia com acabaria tot allò, aquell bar de gent pija, però l’ambient convidava a parlar i no podia menys que elogiar l'elecció. La música de fons suggeria intimitat. RM somreia mentre se'l mirava.

Feia un temps havia llegit al diari un article sobre què és en el primer que es fixa una dona en un home; o un home en una dona. Com sempre, JB es considerava més original, i pensava que en cada dona trobava atractius diferents, i n’havia conegut unes quantes! Era un d’aquells mascles que necessiten una femella cada sis mesos, com manen els cànons de les hormones.

Alguns cops eren els ulls o, millor, la mirada, perquè ell a penes recordava els colors dels ulls de les seves amants; d'altres cops, era el coll o les espatlles, suggeridores, insinuants. Amb altres dones, el primer impacte venia del seu cul; i què dir de les cuixes!, el seu veritable punt feble. Tant, que ell, ateu irreductible, va trobar una prova de l'existència de Déu en les cuixes de la Tina Turner. Quin munt de bestieses havia arribat a fer per unes bones cuixes! Podia ser també que, amb la nuesa al davant, el primer que l’atragués podia acabar sent un aspecte secundari, desterrat per la força d'altres racons nous posats al descobert.

Amb RM va sentir la crida dels seus pits. Potser perquè ella (impossible que no fos premeditat) s'insinuava amb un escot que jugava amb un botó estratègicament descordat. Mostrava impúdicament uns sostenidors blancs acabats en 'puntilles'. El problema era seguir mantenint la mirada en els ulls de la seva interlocutora, quan el que volia realment era passejar-se per aquells pits que bategaven, delerosos, sota la capa blanca.

Si en un rampell ella li hagués dit “Acaricia'm”, ell hagués començat per embolcallar-li amb les mans les mamelles, cercant amb el polze la vermellor de l'observatori dels mugrosn

—No t’importa si vaig al bany un moment? –va preguntar ella
—Sí m’importa –respongué ell–, però t’hi deixo anar

Ella pensà que era una bona resposta. Si començàvem amb aquest joc de paraules, hi hauria nit per endavant.

Calia comprovar que la camisa deixés veure el que ella havia previst, que el botó estigués descordat i que els sostenidors es veiessin en la mesura justa. Els homes embogeixen per un bon pit recollit per una blonda com cal, i aquest paio, en JB, semblava que no havia de ser diferent als altres. Ella havia pensat en posar-se una camisa negra i uns bons sostenidors, també negres, però finalment li va semblar que era anar massa enllà per ser la primera nit. Potser a la tercera, o fins i tot a la segona, si tot anava com semblava.

Ell vestia molt informal, però aquella camisa oberta deixant entreveure el pit, salpebrat de pèls, no gaires, el feia més prometedor encara. I els seus ulls, marrons i verds alhora, que prometien el cel, estaven encara impresos a la retina d’ella. Una humitat amable començava a estendre’s pel seu entrecuix, i les papallones estaven més vives que mai al seu estómac.

JB amb un esglai i, ple de suor, s’adonà de l’escalfor potent de la seva erecció. Intentà recuperar-se al llindar del penya-segat. Ella tornava del bany, sense presses, mostrant-li el seu caminar, deixant que es recreés en les seves cames, amagades una estona abans sota la taula. De cop, se li abraonà, besant-lo amb apassionada humitat. Es deixà sorprendre, confús, mentre ella se li asseia a sobre, la faldilla rebregada, l’escalfor dels malucs envoltant-lo. JB mirà per sobre del les espatlles d’ella, sense perdre el joc de la seva llengua curiosa. Ningú semblava notar res d’estrany en aquella reacció desbocada. Relaxà les seves mans, cercant els malucs d’RM, els polzes avançant cap els seu sexe. Embolicà la seva mà dreta dins les calces blanques –no entenia com aquestes li agradaven tant, ell sentia debilitat per les negres– les ajuntà al regueró de les natges i estirà suaument d’elles. RM va ofegar un lleu sospir entre els petons. Tornà a estirar dins i amunt, una vegada i altra, fins que ella separà els llavis i ja no va amagar un gemec amb els ulls tancats i la llengua humida a la boca entreoberta. El cos es tensà i RM separà les cames seguint el ritme de les estrebades de les calces que ell acompanyava de furtives llepades a les orelles. Ella encaminà la seva mà a l’entrecuix d’ell i sense permetre cap moviment brusc que aturés la feina, li abaixà la cremallera i alliberà, no sense esforç, el penis roent, agafant-lo fermament i carinyosa. Ell trencà les calces i començà a recórrer decididament la cavitat humida i oberta. Ella reaccionà amb un moviment similar i invers que acabà amb el penis entregat i mullat que es ficà de cop dins el cos d’RM fins a fer-la cridar...

En aquell moment el cambrer s’acostà i li demanava si volia encarregar el vi mentre la senyora tornava del bany...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

28 d’octubre del 2008

De lectura: som arribats a la cinquantena...


Amb el post anterior vaig fer la ressenya 50 que publico en aquest blog. Buf! Pas mal de tout! En dos anys 50 llibracos. N’he llegit algun més però m’ha fet mandra ressenyar-los. I en tinc mitja dotzena més de ressenyes pendents a la cua... (Hosti! si les cobrés a cent euros la peça!)


La veritat és que quan vaig engegar el blog vaig pensar que seria un blog eminentment literari dedicat tan sols a això: a comentar llibres amb els blocaires em llegissin i deixar algun escrot, vull dir, escrit propi (en què deuria estar pensant!) de tant en tant (Silver, no m’oblido de tu!). Evidentment, la criatura -per sorpresa meva i per desgràcia, vostra- ha derivat cap a altres camins més prosaics, frikis i marranots.


En fi, pèls que us heu apuntat tard a la festa, relaciono aquí els 50 títols per si voleu saber que pensa un veí d’escala lletraferit del que es fa i es desfà per aquests mons. Per ordre ascendent. Al contrari del cadàver exquisit aquell que ja estem a punt d’acabar!


[Em sembla que això de fer tants post retrospectius és que m’està agafant la depre de la tardor. I que els 50 pots no seran que vaig cap els 50 tacos? Serà greu, doctor?]


01. Lolita Bosch. Qui vam ser

02. Emili Rosales. La ciutat invisible

03. Alfred Bosch. Inquisitio

04. Isabel Clara Simó i Isabel Segura. Ruta de dones

05. Sergi Pàmies. Si menges una llimona sense fer ganyotes

06. Ford Madox Ford. El bon soldat

07. Italo Calvino. El baró rampant

08. Haruki Murakami. Kafka a la platja

09. Julià Guillamon. La ciutat interrompuda

10 a 12. Juan Marsé. Últimas tardes con Teresa; Maria Jaén. Amorrada al piló i Alessandro Baricco. Seda

13. Almudena Grandes. Atlas de geografia humana

14. Javier Marías. Tu rostro mañana (I). Fiebre y lanza

15. Ryszard Kapuscinsky. Ében

16. Isabel-Calra simó. El caníbal

17. John Boyne. El noi del pijama a ratlles

18. Joan Margarit. Casa de misericòrdia

19. Khaled Josseini. Cometas en el cielo

20. Ádam Bodor. La visita del arzobispo

21. Imma Monsó. Un home de paraula

22. Pere Rovira. L’amor boig

23. Josep M. Huertas. Mites i gent de Barcelona

24. Lluïsa Forrellad. Foc latent

25. Martí Gironell. El pont dels jueus

26. Sebastià Alzamora. La pell i la princesa

27. Pons Ponç. Salobre

28. Josep M. Planes. Els gànsters de Barcelona

29. José Saramago. Ensayo sobre la lucidez

30. Mònica Zgustova. La dona silenciosa

31. Juli Vallmitjana. La xava

32. J.D. Salinger. El vigilant en el camp de sègol

33. Mercedes Abad. El vecino de abajo

34. Miquel Bauçà. Carrer Marsala

35. Haruki Murakami. Tokyo blues

36. David Madí. Democràcia a sang freda

37. Jaume Cabré. Les veus de Pamano

38. Noah Gordon. El celler

39. Montserrat Abelló. Memòria de tu i de mi

40. Ramon J. Sender. Réquiem por un campesino español

41. Paul Auster. Trilogia de Nova York

42. Vicenç Villatoro. La ciutat del fum

43. Toni Ibañez (coord.) La catosfera literària

44. Toni Sala. Petita crònica d’un professor a secundària

45. Philip Roth. Elegía

46. Manuel Baxauli. L’home dibuixat

47. Sebastià Sorribas. Barri xino

48. Tracy Chevalier. El azul de la virgen

49. Marc Pastor. La mala dona

50. Neus Arqués. Un hombre de pago

51. Enrique Vila-Matas: El mal de Montano

52. Joan Miquel Oliver: La misteri de l'amor

53. Susanna Rafart: Baies

54. Carlos Ruiz Zafón: El juego del ángel

55. Jesús M. Tibau: El vertigen del trapezista

56. Carles Catell. I...

57. Paul Auster: El Palau de la Lluna

58. Francisco Madrid: Sangre en Atarazanas


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

26 d’octubre del 2008

Elogi del parc (un altre memededicatòria blocaire, 10)


Recalo en el parque. He acudido a la cita con antelación a la hora indicada. Extraño en mí, ya que siempre hago esperar a mis interlocutores más de lo previsto. Yo fui muy puntual tiempo atrás. Pero me harté de ser siempre el primero y perder media hora de trabajo hasta que se completaba el grupo. Aprovecho el rato que me queda para dar un paseo tranquilo por el lugar. Hoy es domingo. Y brilla el sol. Pocos coches por la calle. El poco transito permite escuchar con calma las conversaciones ajenas. Soy curioso por naturaleza. Chismoso, dirían algunos. Pero el lugar me es extraño y camino cauto entre la gente. La mayoría, son parejas jóvenes. Parecen felices. Yo también lo fui una vez. Joven, quiero decir. Feliz, lo he sido medianamente siempre. Pasean solas o bien arrastrando parsimoniosamente un cochecito. Nunca pensé que hubiera tantos modelos diferentes. A veces, en él, dormita un bebé al que el calor de la mañana ayuda a alargar su siesta. Otros, que ya pueden dar cuatro pasos inestables, andan cogidos de la mano de sus progenitores. O corretean perseguidos por ellos.

Hoy es domingo. Y luce el sol. Una mañana idónea para el paseo. Y se nota en el rostro de la gente. En sus ropas. En sus diálogos. En sus andares. Estoy en el Turó Park, ocupado por hordas de ciudadanos que buscan su lugar de soslayo. Camino entre ellos, ajeno a sus problemas. Soy transparente a sus ojos. No soy de aquí. Nadie va a reconocerme.


Veo parejas de ancianos que se acomodan en un banco, musitando el paso de los años. Algunos tienen a sus nietos sentados al regazo y les cantan canciones que morirán con ellos. ¿Quién nos contará cuentos cuando ellos no estén? En sus ojos vidriosos y en sus joyas entreveo un antiguo boato. Las parejas jóvenes son gregarias por naturaleza. Y acuden a los rincones con sus vástagos a comentar el transcurso de la semana, sus quebraderos de cabeza en los negocios, sus próximas vacaciones de Navidad, cómo crecen los niños. Ellas son coquetas; rubias la mayoría. Visten tejanos y zapatillas deportivas blancas. Sus blusas dejan entrever unos pechos tersos, firmes, siliconados. Ellos son altos, tienen la sonrisa pronunciada. Gafas de sol en la frente. Camisas por fuera el pantalón. La inmensa mayoría hablan en castellano. Los tilos centenarios ahogan sus miradas furtivas.


Pero hay también personas solas. Muchas llevan sus perros a corretear entre los arbustos. Es una secular manera de relacionarse. Los perros intiman olisqueándose el rabo mientras giran y giran sobre un mismo eje imaginario. Sus amos encajan las manos o se besan tímidamente. Besos en el aire. Pero hoy es domingo, y el tiempo es relativo. Algunos canes chapotean en un estanque medio seco. La mayoría pasean asidos por una correa, tal y como se indica en las señales que sobresalen de los parterres. Tampoco se puede jugar a la pelota. Veo que la gente es obediente con sus obligaciones ciudadanas. Son gente educada. No hay estridencias, ni gritos. Ni música altisonante. No hay papeles en el suelo. Ni nadie haciendo un picnic que en estas latitudes sería sencillamente una insensatez. Las hojas de los plátanos yacen esparcidas por doquier.

Un hombre de aire paquistaní pasea unos globos multicolores cogidos de la mano. Una niña —dos años a lo sumo—, pide a su padre que le compre uno. El pakistaní suelta un´globo del muñón y se lo ofrece. Pero el padre tira fuerte del brazo de su hija y deja a uno y otra, sin su ilusión particular: ganarse tres euros él, dejar volar al aire un objeto extraño, ella. Pasa un hombre arrastrando una silla de ruedas. En ella, una mujer ladea la cabeza. Se cruzan con unos conocidos que intercambian los papeles. Ahora es ella la que empuja la silla. Y en ella va sentado su marido, con un bastón cruzado sobre las rodillas. Se detienen uno frente al otro. Si no fuera por el lugar, diría que se disponen a un combate caballeresco, jinetes montados con sus armaduras.


Pasan dos chicas haciendo footing por mi lado; gorras playeras recogiendo sus coletas y unos culotes ajustados que denotan unas piernas robustas y unas mejores nalgas. Tengo una leve erección. Una taca de sudor lineal recorre sus columnas. Les gritaría algo, pero los auriculares que llevan colgados les impiden oir más allá de mi deseo oculto. Hoy es domingo. El tiempo es liviano. El aire cansino, de un acto reflejo repetido. Veo como niñas bollycao corren al encuentro de una amiga con risitas histéricas. Se besan, se miran, se tocan. Los adolescentes de hoy son mucho más desinhibidos que en nuestra época. Por suerte.


Mis pasos me llevan a la glorieta donde sirven refrescos. Aquí, de pequeño, mis padres me trajeron a ver algún espectáculo infantil de marionetas. Hoy, los títeres son otros. Quizá yo mismo. Todo ha cambiado. Es la hora del vermouth. Siempre me ha gustado el blanco; seco. Sin hielo. Ni una mesa libre. Ni una silla libre. Hay un cierto jolgorio contenido. Algunos grupos han unido mesas entre si. Los niños corretean entre ellas. Es seguro que derramarán su inocencia y algún refresco sobre el suelo. Muchos cochecitos entorpecen el paso. Giro y me dirijo al recinto de juegos. Quizás encuentra allí a mi hija.


Siempre me gustaron los columpios. Era una manera de huir de la cotidianeidad cuando no existían playmobils ni nintendos. Las piernas bien arriba, queriendo tocar el cielo. Me gustaba columpiarme pero me gustaba más verlas columpiarse a ellas. Siempre deseando que en el salto final las falda cortas, plisadas, podían quedar cogidas y entonces entrever fugazmente sus muslos blancos. Sueños de niño enfermizo. Ahora los niños son diferentes. Los columpios son diferentes. El hierro ha dejado paso a la madera de exportación y el gris metálico de los toboganes es hoy una sinfonía de color parchís. Yo también fui niño y tuve niños pequeños con quien perder muchas tardes en parques públicos. Veo que éste está bien cuidado. Su arenal para los más pequeños está vigilado por niñeras de pago. Filipinas y ecuatorianas, se reparten a la par.


Veo una mujer joven sentada en un banco de madera con un cochecito a su lado. Cerca está un estanque con nenúfares. El niño juguetea con un sonajero mientras ella lee un libro. Me acerco para vislumbrar el título. Ya he dicho que soy curioso por naturaleza. Ve que me acerco y me sonríe mientras con la mano libre
-insitinto maternal-, ase al bebé. Debe temer que mo lo lleve. Le pido la hora, en catalán, Ella responde en castellano. Cierra la tapa. Los hombres que no amaban a las mujeres. Lo suponía. Dos mujeres se le acercan charloteando entre ellas. Van cogidas del brazo. Hay una morenez inequívocamente saludable en sus rostros. En algunas mujeres, ya maduras, sólo puede deberse es intensas sesiones de rayos UVA en gimnasios que no admiten nuevos socios.

Son mujeres maduras las que andan en parejas. Hay pocos hombres solos. Bueno, hay uno. Me fijo en él sentado en un banco solitario, en un rincón, en la penumbra de una encina recortada. Tiene un periódico abierto entre las piernas y un libro, de grueso lomo, al lado. Quizás desee pasar toda la tarde leyendo. Viste chaqueta deportiva. Pienso que es un atuendo excesivo para el calor reinante. Nos miramos de lejos. Puede que atienda una cita a ciegas y el libro sea el reclamo. Pienso que a lo mejor es él. Pero lo dudo. No lo imagino con una pulsera de oro ni un pelo tan desordenado. Sé que tenemos pendiente un reto. Y no me extrañaría nada que este parque fuera su lugar de encuentro. Y de entreno. El césped, los parterres y las sombras y son ideales para el culto al cuerpo y la práctica recóndita del amor. Aunque dudo que él entienda de uno y de lo otro.

Sigo mi camino hacia la salida. Allí está mi hija con un par de amigas. “Has tardat molt!”, me recrimina, tan solo al verme. Me da dos besos y un abrazo. Las hijas siempre han sido de los padres. No soy una excepción. Y me doy cuenta que estoy pensando en otra lengua ajena, que no es la mía. Y que escribo estas líneas impregnado en su recuerdo. Curiosa metamorfosis. Pero me dura el tiempo justo para volver a la realidad y pronunciar la frase: “M’agrada aquest parc. Té sort la teva amiga de viure-hi al davant.

I ens allunyem, la meva filla i jo, a peu, per endisar-nos a a altres geografies urbanes conegudes, segurament menys prosàiques, però no per això menys estimades.


Post dedicat al Paseante, en qui he pensat aquest matí tot passejant pels seus dominis.Espero que m'excusi les possibles -i probables- faltes ortogràfiques.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

25 d’octubre del 2008

Del Museu del Disseny Friki (17): El pessebre emmarcat

Que sou ,olt religiosos i voleu posar una mica de llum espiritual al vostre dormitori? Que no teniu pessebre pel Nadal i voleu estalviar en estables i molsa? Que això de comprar pintures no està en el vostre pressupost? En fi, que sou devots i a consciència.

Doncs aquest és el vostre regal! Jo el poso en l'altar dels objectes frikis: la Verge, Sant Josep i el Nano emmarcats i radiants. Un quadre sant per il.luminar les vostres estances veïnals en al foscor de la intimitat conjugal! Un regal de Té la Mà Maria, una gent que sempre ens sorprenen amb la seva sel.lecció pictòrica i els seus post reivindicatius.

Jo ja l'he posat a l'altar del Museu.

Altres objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki:

10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)
12. La bicicleta florida (del Veí de Dalt)

Votam al TOP CATALÀ!

23 d’octubre del 2008

De Calents i contents (6): Mandra, de la Llum de dona

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

18 d’octubre del 2008

De lectura (50): Un hombre de pago, de Neus Arqués

“La moral del bien no es sincera.”
Baudelaire

Catàrtic.

Hi ha una literatura de dones? O hi ha una literatura per a dones? No ho sé. Jo no crec ni en una ni en l’altra. Crec en la literatura. I en les dones, això sí! I en els dones que escriuen, I a més, si les conec, fa més gràcia de llegir-les. I comentar-les. Va por ti, Arqués!

La Rosa Solís està separada des de fa sis anys. Abandonada fa poc pel seu darrer nòvio, en Pedro, ja no la mira ningú. Entrada en la quarantena, és una “dona invisible” als homes. És dermatòloga. Una romàntica de la vida. «Yo sí que apuesto por la persona, Yo sí que no busco un enfermero para la vejez» (p. 10). Merche, la seva esteticien (les noves confessores del segle XXI!) li recomana una canita a l’aire: anar a buscar-se un gigoló. Acabarà contractant els serveis d’Iván, un arquitecte cubà que, sense trobar feina del seu ram a Barcelona, es dedica al ram la caritat malentesa. A 900 euros la nit. Collons! Si jo fos cubà!

La Isabel, Bel pels amics, al seu torn, també està sola. Experta en cooperació internacional; està separada d’en Ricardo des de fa tres anys, un peterpan que fuig quan ella li diu que estava embarassada. Coincideix amb Ivan en un bar de salsa, el Hemingway, on és fàcil de contactar amb carn de lloguer. Iván, “un sexy congenito”, s’encandila amb la Bel. Passen aquestes coses en el món real? Es veu que sí.

I ja tenim muntada la trama; dos històries que avancen en paral.lel amb intensitat diversa i un nexe en comú. Un nexe que els deixarà ben satisfetes (al llit) i amb moltes preguntes al cap). Dues històries que acabaran confluint i creuant-se. I entremig, un elenc de secundaris de nivell. El Danny, l’ex de la Bel, un d’aquells rockers immortals; la seva amiga Marta, l’hostessa de vol, un matahari del sexe (“Cuando hay hombres de por medio, no hay amigas”, p. 32, tingueu amigues com ella!); el Pedro, l’ex de la Rosa, un ballarí cregut i desnorit, la Merche, l’esteticien i amiga confessora de la Rosa, Los hombres son como los mocos:, se van unos y vienen otros”, p. 11); la Lluïsa i en Jaime, la parella d’amics de la Bel, cerebrals i enamorats a nivell insultant («nos casamos porque el matrimonio es el ámbito que mejor define nuestra relación”, p.109); en Pablito, el Piesplanos, el barman cubà, amic d’Ivan, un filòsof anacoreta de la vida; “Se aprende más en los juegos que se pierden que en las partidas que se ganan”. No us diré com acaba tot l’embolic. Potser d’una manera previsible. Pot ser d’una manera inquietant: “...una busca lo que busca y tiene, lo que tiene” (p. 178). Potser d'una manera agredolça, com és tota la novel.la en si.

Però que als personatges els falta aquella complexitat psicològica que es guanya a força d’escriure planes. Però perquè escriure més si amb les que hi ha són suficients per fer-nos un perfil acurat? Potser l’enamorament sobtat d’Ivan per la Bel serà el punt feble de la història. Però aquestes coses passen..., sí; diuen.

Un llibre que conté un seguit de dilemes encoberts i que no podem deixar de plantejar-nos. ¿Hi ha sexe sense amor? (ja no parlem d’amor sense sexe!) ¿Les dones es perden pels homes joves? (qui ho nega?) ¿Els homes busquen sempre el mateix? (i mai troben...); ¿les amigues deixen de ser-ho per competir per un home? (mai!); ¿per què elles volen seduir sempre? (perquè ells les volen així, és clar). I d’altres d’aquesta guisa. I la més imporant: ¿el veí de dalt es farà hombre de pago? [...]porque los seres humanos no estamos preparados para los toboganes, ni para las explosiones cósmicas... (p. 159)

L’estructura del llibre és impagable. Consistent. Els diàlegs són fluids, amens, àgils. Enganxen. És d'aquelles novel.les que comences i no pots deixar. Els millors, les reflexions del Piesplanos i les seves al·lusions al món dels escacs, És innegable que Arqués, amb els recursos lingüístics de l'argot, ha visitat Cuba. Ja no dic si amb algun hombre de pago de guia o no!

Un llibre que agradarà per igual a “ells” com a “elles”. O a mi m’ho sembla.

Destacar algunes coses. Primer, la manera que l'autora ha tingut de promocionar el seu llibre. Ho veure-ho aquí. Segon, l’originalitat del recurs tipogràfic de canviar la lletra del capítol segons quin sigui el protagonista (la Rosa, la Bel, l’Iván o el Piesplanos). I tercer, i més original encara, afegir al final del llibre una banda sonora de l’obra de vint-i-cinc títols (una cançó per capítol), tots de salsa cubana dels anys noranta. Jo em quedo amb «La vida es corta», de la Gloria Stefan.. La Neus és especialista en Marketing i Comunicació. I li interessen les converses en veu baixa. Ho diu ella a la coberta, no jo. Doncs baixet li diré: el teu llibre m’ha encandilat!

I no cal que em paguis.

Ni em peguis. ;-)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!