Fantasies blocaires...

(Recordem les normes del meme de l’Alepsi i la Candela. Relatar una fantasia eròtica amb un/a, uns/nes blocaire/s i que els que surtin, la continuïn). Tot és ficció, doncs. Tot és pura, i sentida, i encesa, i talment, somiada, ficció. Que en gaudiu, si voleu.


Havia demanat al Gatot de veure’ns aquell cap de setmana a ca seua. Tenia una idea editorial per proposar-li, a ell i dues persones més del món blocaire que s’estaven per terres gironines. Li va agradar el que li vaig avançar per e-mail i em va demanar que pugés, per parlar-ne amb calma el cap de setmana. El seu veí era fora uns dies i tenia les claus de casa seva, ja que havia de donar de menjar al gatet (el seu fillol?) i regar-li les plantes. “I segur que no el molestarà que t’hi instal·lis dos dies”. No entenia perquè no em convidava ell a casa seva directament; però en fi, vaig accedir sense dilacions.

—Demà dissabte en parlem, noi. Aquesta nit tinc feina —em va dir, només obrir-me la porta alhora que em donava el joc de claus i m’assenyala el pis de dalt. Així doncs, vaig ser el veí de dalt fent de veí de dalt del Gatot.

A mitjanit, després d’empassar-me mitja dotzena de pelis porno a l’estil “Orgía anal IV” (la Candela volia classes teòriques i per això m’estava instruint) em va agafar una set de mil dimonis. La nevera estava buida i no havia glaçons en aquella casa. Vaig baixar a buscar beguda al Gatot. Sabia que no dormia perquè no parava de sentir esgarips i miols al seu pis durant tota la nit.

Després de tustar la porta em va sortir a obrir una nimfa que semblava la top-model d’una passarel·la de Milà. “Valens, pajaru!”. Ara entenia les prevencions del Gatot en voler-me lluny d’allí. “Serà mamón, el tio!” Jo allà, palplantat fent el ridícul amb el meu pijama d’ositos i les sabatilles de quadres i aquell bé de déu amb una cara de felicitat als ulls (quins ulls, per cert!) i un somriure als llavis (quins llavis, per cert també!) que em mirava tota encuriosida. A cops, a la vida, tens aquestes agradabilíssimes sorpreses. I em duia un tall a la faldilla fins l’engonal! Un tros de dona era davant meu i jo, quequejant com un passerell! Em vaig presentar, educat com sóc:

—Ho...hola, sóc... el veí.. El veí de dalt, per servir-te.

No sabia aleshores que el que quedaria ben servit seria un servidor. No em va dir qui era i li ho vaig respectar (jo, abans que re, sóc un cavaller). Per això quan em va ensenyar un kleenex rebregat, net, però rebregat; amb una adreça marcada no vaig poder deixar d’oferir-me com a cicerone acompanyant. Primer vaig enlluernar-me amb el seu pitram espasmòdic i aquelles corbes que se m’oferien, retallades de besllum, al llindar de la porta. Era una silueta que ni el Pedrosa podria acabar-se-les a Montmeló! Coneixia bé la ciutat d’altres estades anteriors i no em costaria trobar l’antro indicat. Ja veia jo que aquella noia de bandera buscava guerra; i jo podia ser el seu escuder allà on em portés. La veritat és que m’encenia només de veure-la i camí del lloc de destí —una disco de Girona on tothom sap com entra però no com surt—; m’hi vaig llençar. “El cel és ple de tímids, veí! Visca a l’infern”. No cal dir que aquells llavis m’encenien els pitjors instints de mascle afamat. I prop d’una aparador no vaig poder més i em vaig decidir. Tendre, però decidit.

En fi. No repetiré el que ja està escrit perquè per això un ploma més àgil, més veraç i més directa ja ho ha fet en el seu blog. Per tant, anem al que anàvem...

[...]

Després vaig saber que aquells llavis de foc eren de l’Alepsi. M’ho va dir en l’Azriel, l’Iruna i l’Adagio, amb qui vaig fer el darrer ball de la nit. Suat, feliç de conèixer-los, content de les hores viscudes, però amb un mal d’ous que no m’aguantava. No sé com van acabar ells perquè quan sortia el sol, els vaig deixar enrera. “Veí, això ho has d’arreglar i saps com fer-ho”

Jo estava més encès que una falla valenciana un dinou de març. Sóc com una traca sense aturador. Si se m’encenen, no paro fins que he esgotat el carregador, la recàmara i la santa bàrbara sencera. Me’n tornava retut i cap cot cap al pis de dalt del Gatot quan vaig veure un calendari a una botiga. I vaig recordar la cita del matí. I es feu la llum de cop! Estava alzheimer perdut. Tenia una cita de feina amb dues divinitats i se m’havia passat per alt!

O sigui que, amb el Gatot fora de joc, vaig tirar de mòbil per buscar un company d’aventura.

—Uri, perico, sóc el veí, Si et desperto em sap greu. Hem d’anar d’orella! Vull dir, d’ullera. Posa’t les idems i canvia’t els calçons que a Girona falta gent.
—Noi. Ho sento però he quedat amb el Puji a Vilassar. Vaig a tastar escopinyes. O préssecs o no sé que coi de sementers. Que al Maresme no abunden i avui hi ha collita, tu.

Doncs que t’aprofiti, nano! Vaig pensar. Un que no. I el Chamb? Em surt un contestador: “Hola. sóc a Argentina aquest dies. Si vols, quedem per anar al T. Tens una copa pagada si et fas conèixer a la cambrera i li dues l’edat que tinc”. Vaja, aquest tampoc està operatiu.

El Clint? Aquest no vivia a prop? “Perdona veí, però m’agafes al moll a punt d’agafar un vaixell” “Te’n vas de viatge?” “No. Vull dir, sí; però un altra mena de viatge. Ja t’explicaré”. Una altre que tampoc. La blogosfera anava ocupada aquests dies.

Podria trucar a la Mireia; però des que sorteja les seves calcetes i no para de demanar diners pel seu Gatot bonic no hi ha qui l’aguanti! I l’Avi, potser ara que serà ídem no li convenien certes companyies. El vaig descartar. El Tondo era una bona opció, però estava massa lluny, a l’altra punta del país. Aja! L’home bala! No era de Girona? “Ei, nano; com duus la recàmera dels disparador?” “Veí, que fots?; M’acabes de despertar. No veus que tinc la primera dama al costat! No cridis tan pel mòbil que se t’entén tot!” Un altre que em deixava palplantat. “Excusa’m. Que et vagi bé la campanya anti-ventdelplà”. I el Roberthinos? Bon xaval, sí; però aquest encara em deixaria en evidència, amb la seva insultant joventut. Re. Que s’apanyi solet... Necessitava algú per fer de contrapès.

De cop, sóc així, funciona a batzegades, vaig recordar. Coi!, si tinc l’àngel exterminador a tocar! Em va dir que passava el cap de setmana a l’Empordà”. Era el pd40. Si aconseguia que vingués sabria definitivament si la famosa “p” era de “prop de” o “p” de “passat de”. Rosca.

—Noi, sóc el veí de dalt. Deixa tot el que facis, tot el que tinguis a les mans o dins la boca i vine cagant llets, que és gerundi. Tinc un planning que no te l’acabes ni en 40 més dels teus —li amollo, de cop. Jo sempre vaig fent amics, així, a la valenta
—Però ara el matí? Sortia per la Toscana...
—Ni Toscana ni polles! Tinc un parell de Roscanes esperant-te que riu-te’n de la Monica Belluchi aquella.

Li dono l’adreça on ens hem de trobar mitja hora més tard.

—Tu saps què és un tres per quatre?
—És un compàs? Jo creia que l’Home músic era aquell que sempre diu de convidar-nos a un concert i...
—No. Jo sóc el veí de dalt, carallot. I només toco la flauta i el pirandó. I de conya, per cert. Tu saps el que és un ménage a trois?
—Hauré de parlar amb la Déjà vie, jo el gavatxo no el toco...
—No. Aquesta ja l’han ben llisada —i afegeixo— Un, dos, tres, quatre; xaval; que no t’enteres. Un mènage a trois però amb quatre angles. Ho lligues?

El tio pot ser es pensava que volia sortir de l’amari amb ell.

l el duc a un edifici de pisos al cor de la ciutat. Només entrar-hi ens hem de dixar guiar per l’olfacte. Una olor característica, de pastís de xocolata, en porta al seu replà. Pico i a l’instant ella ens obre. Està espatarrant, com sempre. Sembla que només vagi vestida amb un davantal de cuina, amb els braços nus i les cames enlaire, però té una llum pròpia que m’encega l’ànim. Li plantifico un petó càlid als llavis on m’hi estic dos segons més de l’amistosament reglamentari. El pd40 és més caut. Són uns llavis turgents, càlids; acollidors. Els seus ulls són un refugi beatífic que conviden a perdre-s’hi una nit; una eternitat, si cal. No em desplauria esperar la mort dins la seva mirada.

—Vaja veí, t’esperava més d’hora! —em diu.— I el Gatot?
—Amb l’Alep... dic, amb una migranya de ca l’ample. Porto aquí un amic, el pd40. El coneixes? És un poeta de la vida, dels que a tu t’agraden. Ell ens farà de contrapès. Ja m’entens. I tu? —afegeixo mirant passadís endins—, estàs sola?
—Sí, encara l’espero. No ha arribat. Havia d’amarrar el vaixell al port i...—i amb un punt de gelosia.—Vas insistir tant que hi fos que ha hagut de tornar d’un creuer de Galícia!
—Coi, és que per un cop que pujo a terres gironines vull el millor de la terra. Què és aquesta olor ? –vaig inquirir, sabent perfectament la resposta.
—Un xocolata espessa, d’aquella que t’agrada. Ja saps; fa lliscar el melindro sense problemes.

El pobre pd40 no entenia res però el noi és intel·ligent i ho “pillava” ràpid. Va fer per deixar-nos sols una estona.

—Això, ... la biblioteca? —el paio es feia l’interessant però la peça era meva. I la tenia agafada del braç.
—Al fons a l’esquerra, com tot —li respongué ella— Fes-te una dutxa, si vols; mentre esperem. Jo ensenyo al veí el que estic fent a la cuina.

M’agafa de la mà i em porta dins el seu santuari. Se’m gira i m’arriba aquella olor de perfum que sap que m’encega. Poliandre i lilàs. És una mestra de les herbes aromàtiques. Una fetillera. Em té dominat. I ho sap. I coqueteja amb mi. Retira els pots que reposen damunt la taula i hi fa lloc. D’esquena a mi, gira el seu cap amb un ulls expressius que m’ho diuen tot.

—Vols tastar-la ja?
—No encara.

M’hi apropo lentament. Hi apropo el nas als seus cabells. Ella s’irisa tota. Ho noto en els pèls del seu bescoll. Magnètica. No la toco. Només sóc a cinc mil·límetres del seu cos i li demano que tanqui els ulls. Amb les mans la siluetejo tota. De cap a peus. Té un magnetisme que les meves mans constaten. Un rampell elèctric la fa tremolar. La toco. Primer amb un dit. Després, dos. La resta a poc a poc. Rera el seu coll, el palmell de mà. L’altra fa els mateixos passos. Però a la seva cintura. La hi deixaria una eternitat, descansant. Apamant-li les natges. Dures. Amples. Acollidores. Fermes. Li pico una galta. Riu.

El seu és un cos de dóna que es vol plena, consistent. Voluptúós, bregat a mil combats. I sé que em farà treure el millor de mi. Una dona així s’ho mereix. No tinc pressa. No tenim pressa. Hi ha un món que gira entorn nostre i nosaltres en som l’epicentre. L’un per l’altre. La faig flexionar endavant, per la cintura. Mig cos damunt la taula. Ella llença tots els estris que quedaven per terra. Un polsim de farina, voleiant, ens cobreix els cos. “The postman rings twice! Recordeu? Em baixo els pantalons. Em desfaig de sabates i mitjons. Li deslligo el davantal. Ara m’adono que a sota no du re posat. M’esperava, ho veig clar. És una esquena esvelta, ben formada. Veig un cul magnífic. D’aquells que pots picar-hi fort. Com una nou contra una altra. Li dibuixo tota la columna amb el revers del palmell. Amunt i avall. Em deixo caure al seu damunt prenent-li fort els pits. Li beso els lòbuls de l’orella. La mossego dolçament. Té dos càntirs consistents; curulls; d’on no pots deixar-te caure. Li pessigo lleugerament els mugrons. Dos cops. I els deixo reposar damunt la fusta. “Vei, veí...”.

M’agenollo rera seu i traslluco un sexe rosat, trèmol, sucós. El toco lleugerament. Tremola fugaçment. Hi passo un dit. Ara l’altre. Ara un tercer. El gros s’atura a la petxina mística i hi dibuixa cercles al voltant. La pressiono. Lleugerament. Després amb girs concèntrics, de fora endins, més fort. Una primera convulsió. Amb l’altre mà m’ajudo i li separo els llavis. Els majors. La sanefa que dibuixa la carn als extrems s’irriga de sang. S’esgaripa tota. Balbuceja el meu nom. “Veí..., veí...”. Li diria els mots més dolços a cau d’orella, com sempre faig, però avui no li parlaré. Avui tot serà en silenci. Avui m’haurà d’imaginar. Endinso dos dits ben premuts dins el seu sexe. És ben moll i se’m dilata sense cap resistència. Em salivo abundosament el dit gros de l’altre mà. L’apropo al seu anus i forço, molt a poc a poc, el forat fosc. Està relaxada i entra sense esgarips. Faig la pinça. Buscant les gemes d’un i altres dins el seu cos, en un contacte impossible; però proper. Profund. Comença a esbufegar, amb força; sense descans. La taula fa de topall als seus embats. Accelero els moviments tàctils. Sense fre. I llepo tot els contorns allí on m’arriba el cap. La llengua. Tot el seu darrera és ben moll. Noto com les parets vaginals em premen els dits, empresonant-los; no em puc fer escàpol. Intento sortir i no puc, accelero el fregadís. Dins. Enfora. Un i altre. Toco fons. No poden minar més. Imagino que l’instant final és proper.

Però sóc dolent.

Enretiro amb cura els meus petits ariets dels seus dos caus. Blof! Poso el palmells sobre les seves natges i m’hi amorro als dos forats amb delit. La meva llengua recorre les escletxes que marquen una paisatge d’encanteri. Vaig d’un forat a l’altre sense aturador. Sense recança. No em desplau gens. I finalment, quan amb el tou de les seves cames m’empresona les temples del meu cap; m’hi amorro fort a les seves anques i barrino la llengua amb un frenesí salvatge; sense clemència, sense perdó, sense final. La meva llengua és una barrina centrifugadora a dos mil revolucions. Crec que mai havia anat tan endins amb el paladar amb el cos d’una dona. Bec tot el que surt. I li retorno el que és seu, amb escreix, ben endis. Ben golós. Se’m mor als llavis. Els meus en els seus. “Veí, veí...em mates...”. Morim doncs, plegats, de plaer. I plorem. I jo no havia plorat mai abans així.

Estic encès. Ella ha apagat el foc i prem el bol dels fogons. “Et toca a tu”. Em caramelitza. Em sento un pastís de diumenge. O és dissabte! No sé on visc, ni qui sóc, ni que faig. Sé què vull, però. Amb una espàtula m’embarbussa el cos que es rebrinca amb l’escalfor. Ella em vesteix de dolçor i em despulla alhora, a llengotades. Em cobreix de xocolata els ulls, els llavis, les galtes, el coll, el nas... I m’hi va deixant els petons més tendres que no havia sentit mai. I baixa, va baixant molt lentament. No hi ha pressa. Talment com jo ho he fet amb ella. Al coll, a les espatlles, al pit, al ventre, a l’engonal...S’hi aturà i em mirà maliciosa.

—Déu meu. Em moriré de nou si no ho fas ja!
—Què vols que et faci, veí?
—El que tu saps fer millor: cuina’m els sentits.

I s’hi aboca. A pleret. Em perboca tot el pot per damunt. I s’ajup davant meu. Em pren els natges que em regalimen. Intenta caçar al vol el gotim de xocolata que em cau del sexe, erecte, príapic, inclement. Un rojor intensa em marca que tota la sang del cos s’ha concentrat en un únic punt. I ara és seu. Tot per ella. I fon els seus llavis en el meu sexe. La xocolata és el ciment que ens uneix. I jo m’espesseixo amb el seu tacte. Els seus llavis al meu el gland, a l’escrot, a les benes ben marcades. Les meves mans als seus cabells. Tot fa una dolça olor de cacau. I ella baixa. I baixa. I baixa. Hmmm... I ella puja. I puja., I puja.... És un vaivé que em mareja. Em té tot a dins. Li noto la glotis. Si li sortiré pel darrera del coll! Em menja el sexe com mai ningú me l’havia menjat abans. Amb els llavis, amb les dents, amb la llengua. Amb besa de mil maneres i l’acarona amb unes mans suaus, perfumades. Amb uns llavis que em semblen bressols de tant acollidors. Sóc presoner del seu paladar. I és un gelat cremós el que se’m desfà a l’entrecuix.

—Noia, et faré un suís si no t’atures!
—I jo l’engoliré tot, sense pressa.

I ja no puc més. El món es fon en un miratge. I sóc esclau del seu reialme. Per sempre.

(...)

El pd40, net com un pollet, entrà a la cuina i sembla no immutar-se de la postura en què ens troba.

—Han picat a la porta, Joana.
—Obre, sisplau —li diu aquella llum de dona sense deixar de fitar-me els ulls.

Sentim com corre el pany i algú exclama.

—Hola, pd40! Quina sorpresa veure’t aquí! Ara sí que veig que la farem grossa!

I el sento respondre.

—Arare! Això sí que és una loteria! No puc més. Necessito un tros de dona com tu JA! Aquests dos —senyalant-nos—m’han encès que ni t’ho imagines.

Ella mira la Joana. Després em mira a mi. Somriu. Mira al pd40. Es treu la jaqueta. Deixa caure el bolso a terra i agafa l’amic per la cintura.

—No sé que has vist ni que han fet aquest parell; però el que et faré ara a tu no ho trobaràs ni surant els set oceans en ta vida.

I li plantifica un petó als morros que fa caure el barnús a terra. El pobre es queda nu de pèl a pèl amb una erecció que fins tot a mi em fa mal de veure.

Sento dos cossos en ebullició. Sento la xocolata bullint al foc. O és el meu cos el que segueix bullint?

Potser algú, amb millor memòria, i art culinari, us ho explicarà...

El poema de la setmana (5): Rainer M. Rilke

M'agrada agafar, de tant en tant, antics llibres que he llegit (els de poesia, només) i passar fulls a l'atzar a veure què caram hi havia anotat. Sí, jo sóc d'aquells que guixo els llibres. Ho sento pels puristes de la cosa impresa. Ho faig a llapis; però els guixo amb comentaris personals; amb signes que només jo entenc -fàcils de deduir, tanmateix- i amb expressions de rebuig, jocoses o d'admiració. Vaja, me'ls comento a mi mateix. I n'extrec frases que escric en papers que després sempre perdo. I com que la memòria no és el meu fort; així em va. Bé. Si algú ve després i veu les anotacions, no pateixo gaire: prou feina tindrà en entendre la meva caligrafia! I si ho entén, doncs per això estan els llibres, no?, per comentar-los. Per ser deixats, manllevats i perduts.

He anat, doncs, a la lleixa on guardo la secció poètica -no és tan gran, tampoc us penseu- i la mà m'ha anat directa Rilke. Un tal Rainer Maria pels amics. Ve, se n'ha anat la mà i l'esperit, que feia dies que en volia parlar: ja sé que no sou beneits (sense dièresi, no beneïts, que és ben diferent, oi?).


No he llegit gaire coses de Rilke (en cara em barallo amb "Les elegies de Duino"); però aquest llibret seu "La cançó d'amor i de mort del corneta Christoph Rilke", traduit per Carles Riba (un altre dels grans; però dels díficils) em va commoure al seu moment. Jo tenia 20 primaverals anyets quan el vaig llegir (vaja, abans d'ahir, em vinc a referir) i sempre m'ha quedat un gust agredolç en recordar-lo. És com amb els primers amors, oi? Sempre els recordes, encara que no els entenguis. (I és que costa entendre les dones, tu!). A més, quan vaig saber poc després que Joan Vinyoli se sentia deixeble de Rilke i que també l'havia traduït, des d'aleshores sempre l'he vist amb beenvolença. I és que Vinyoli, si no ho sabíeu; és el meu number one. D'ell sí que tinc l'obra completa i em sé alguns versets de memòria i tot...

Bé, al que anàvem. Són escassament cinquanta planes aquest llibret. Pels que sapigueu alemany (jo no hi entenc un borrall) es una edició comparada. La traducció de Carles Riba és impecable. Com va fer amb "L'Odissea", que d'aquesta sí que un dia també us en parlaré. O dels poemes de Kavafis, que també. Un referent en el món homosexual; com molts d'altres. Què ho farà que molts grans poetes ho hagin estat? El meu també ponderat Gil de Biedma ho era -(un poeta clavat al Resines, segons la Candela). I l'Auden, i en Lorca, i en Rimbaud, i en Cernuda, i..., en fi, molts. Un dia hi podria dedicar un post: sexe i poesia. Jo opino que és una bestiesa això de la major sensibilitat femenina en relació a la masculina, i una certa preponderància dels homosexuals pel que fa a certes arts. En conec algun, sí. Però tant ho són els homes com les dones de creatius Tot és qüestió de formació, de context cultural, d'una certa predisposició i molta feina. I en això, estem a la par, els dos sexes. No en d'altres, ja ho sé.

Continuem. Quin paio aquest Riba!, sabia de tot: grec, llatí, alemany, francès, anglès, ...suposo que se li posarien els pèls de punta si hagués vist com el seu nét, el Pau, es disfressava de pubilla catalana en aquella inovidable "Noia de porcellana" a Canet Rock (ja sabeu que també em va la bena rockera-nostàlgica, ...) Bé, no divaguem: Rilke i la seva poesia, dèiem.

En aquest cas és prosa poètica. O poesia en prosa; que mai he sabut distingir una cosa de l'altra; Baudelaire ho va voler establir així en els seus "Petits poemes en prosa". Buf! Baudelaire, otro que tal! Però jo no he sabut escatir-ho mai. Ja, ja ho sé: "Veí, te'n vas per les branques que és un contentu? Centra't, collons! Ho sé. Com El baró rampant aquell, oi? Perdoneu. Acabo ja.

El llibre, deia, explica els vaivens d'un adolescent corneta, hereu de la baronia de Langenau, a les ordres de l'exèrcit austrohongarès de l'emperador Leopold. Com a corneta era el responsable de dur l'estendard del batalló. Entra en combat amb els turcs pels volts de 1663 en terres hongareses. En una mateixa nit coneixerà l'amor (l'espiritual i el físic) en braços d'una jove noble casada i li esdevindrà la mort, a l'endemà. I això Rilke, fent una alegoria al seu avantpassat, ho explica amb un lirisme i una intensitat tals que em van frepar en el seu moment. Segons sembla, Rilke l'escrigué d'una tirada, en una sola nit també. Redéu, que diria l'Avi!

Us n'extrec un fragment. Un episodi que jo, anys després, vaig redescobrir i saber interpretar. Però aquesta, és una altra història, que ara no ve al cas. Diu:


"La cambra de la torre és fosca.
Però ells es fan claror a la cara amb llurs somriures. Palpen davant d'ells com uns cecs i troben l'altre com una porta. Gairebé com infants que tenen basarda de la nit, s'estrenyen l'un dins l'altre. I amb tot no tenen por. No hi ha res que sigui contra ells: cap ahir, cap demà; perquè el temps s'ha esfondrat. I ells floreixen de dins les seves runes.

Ell no demana: "El teu marit?"

Ella no demana: "El teu nom?"

Sí, s'han trobat a fi d'ésser un nou llinatge l'un per l'altre.
Es donaran cent noms nous i tornaran a llevar-se'ls, com qui lleva una arracada."


A mi em va encantar en el seu moment i m'encanta fer-vos partíceps. Espero no haver estat plasta ni pedant.

En fi; anem a fer el sopar que es fa tard... Bona nit.

Meme retardat, com la Renfe

Abans que a algun-a desaprensiu-va arribi i se li acudeixi passar-me el meme que ha iniciat la Candela (nena, mira més la tele i no ens facis treure els colors!), ve ara el MEMO del Veí de Dalt i es despenja el tio amb aquell altra de les cinc mentides i cinc veritats de l’Arare, que ja fa pudor. Digue-li original al noi, o singular, o jeta, o tardón. I això que diu que també vol fer el meme del de Moulin de la Galette de l’Ònix. Que , a més, acaba de plantejar un altre joc, d'endevinar personatges! Tinc fins l’estiu, no? Hòstia! Que jo tinc molta roba per planxar cada dia i no puc anar tan ràpid com vosaltres! Però que no treballeu mai?. Segur que tots/es sou FUNCIONARIS!

Vinga, va, anem ràpid, que ja m’oloro un virus entrant en forma d’història XXX.

1) Vaig fer la mili. Ja ho sabeu. Vaig ser sergent d’Infanteria, de les milícies universitaris (que vol dir fer la mili a terminis). També ho sabíeu. El que no sabíeu és que em vaig reenganxar un any i mig a l’exèrcit. La vida militar no m’entusiasmava; cert, però no tenia feina, i poder viure del “cuento” un temps (i a més, a Menorca) per fotre quatre crits a pobrets soldadets als matins i anar de festa a les nits, em va semblar una sortida temporal digna.

2) Domino el francès perfectament. L’idioma, vull dir. El vaig aprendre en llargues estades estiuenques amb al meva família francesa, exiliada després de la Guerra civil i de les moltes converses amb novietes gavatxes amb qui em dedicava a practicar l’idem. I ara no em referia a l’idioma.

3) Precisament de la meva estada a França he esdevingut un somelier consumat i un catador de formatges avançat. Només tastant-los i olorant-los a ull clucs, us puc dir de quina regió i de quina classe són.

4) De jove vaig tenir una vida sexual inquieta. Amb disset anys, em vaig fer amic d’un noi molt culte i sensible, amb qui passava llargues estones i em va ensenyar un munt de literatura. El paio era gay (jo no ho sabia) es va enamorar de mi. I se’m va declarar. Glups! Li vaig dir educadament que mirés cap a un altre cantó que la sodoma i gomorra no anava amb mi. I per treure’m el cuc, em vaig abocar a una noia de la colla. Després d’un flirteig ràpid i eficient, resulta que em deixa anar que era lesbiana. Òstia! Ja veieu que això del sisè sentit no va amb mi.

5) Si m’heu llegit algun cop, sabreu de les meves desventures d’amor-odi amb les claus. Però la situació més anguniosa em va passar fa catorze anys, quan un dia vaig sortir de casa per anar al super del davant i vaig tancar de cop. Les claus eren dins, és clar. I a dins quedava el meu fill d’un any plorant a llàgrima viva i el foc de la cuina encès amb aigua bullint. Van haver de venir els bombers. El cas més curiós? Quan vaig sortir d’una reunió de feina i en arribar a casa, duia un joc de claus, que no era el meu, a la butxaca. La dona encara em mira amb mals ulls. Encara el tinc sobre la taula.

6) Per sort, amb el meu treball he pogut viatjar força, tan per Europa com per sud-Amèrica. El més al•lucinant va ser a Costa Rica durant tres setmanes. Tot pagat. Viatge, hoels, jalar i juergues. Vaig descobrir l’essència de la vida caribenya. Quasi no torno;...

7) De nadó era un nen monísism., Ara sóc un mono entranyable. Era tan bufó que, tot i els inicials retrets de la meva mare, vaig protagonitzar una campanya publicitària de la casa Maizena; la de les papilles. La meva cara sortia als pots que es venien a la farmàcia.

8) Em moc em moto per la ciutat. Des del divuit anys. Mai he tingut un accident. Ni una multa. Bé, només una: per no dur la ITV al dia.

9) Ja sabeu que em va això d’escriure. Tan és així que tinc dos llibres publicats. Una novel.la històrica i un d’infantil. I en tinc un altre en premsa.

10) I també tinc el meu jo mediàtic. He sortit en diferents concursos televisius a fer el passerell, en alguna entrevista per feina i, ahir mateix, per la ràdio.

Apa. A estripar!

De lectura (vuit): Kafka a la platja (Haruki Murakami)

«Ella alça el cap, sorpresa, i després de dubtar un moment posa la seva mà sobre la meva.
—Sigui com sigui, la teva teoria és com llençar a un objectiu molt llunyà. Ja saps, ¿oi?
Faig que sí amb el cap.
—Sí que ho sé. Però les metàfores poden escurçar la distància.
—Però ni tu ni jo som metàfores.
—Ja ho sé —dic—. Però les metàfores poden eliminar el que ens separa.
Mentre em mira, torna a dibuixar un lleu somriure.
—És la frase per lligar més estranya que he sentit mai.
—Passen moltes coses estranyes, però diria que em vaig acostant a la veritat.»

Un llibre estrany. Raro, raro; que diria aquell. En Haruki Murakami és un escriptor sorprenent. Que no és del Clot ja ho deduïu, oi? És un japo, del Japó. I per mi, que deu fumar alguna cosa a part d’amorrar-se a la bóta del sake mentre escriu. Ja havia sentit a parlar d’ell amb el celebrat Tokyo blues; i per això aquest Nadal em vaig autoregalar el Kafka a la platja, la seva darrera novel·la.

La història va d’un adolescent (Kafka), que amb 15 anys fuig de casa seva. És un noi solitari, introvertit, pulcre, ordenat, disciplinat, metòdic. (Juà! Com els adolescents d'ara, vaja). Amb quatre anys, la seva mare i la seva germana el van abandonar a ell i al seu pare, un bon dia, de cop; sense donar explicacions ni més senyals de vida. Això el va marcar per força. És doncs, una història personal a la descoberta del propi jo. Una història marcada per la profecia que li va fer els seu pare un dia, com qual Edip, aquell rei de Tebes: "mataràs al teu pare, i t'allitaràs amb la teva mare i la teva germana". Un crac de la mitologia, el paio.

En paral·lel se’ns explica una altra història, la del vell Tanaka; un home solitari, un pèl “totxo” (com ell mateix no para de dir) que va tenir una curiosa experiència amb quatre anys. En una excursió escolar a un bosc del seu poble, durant la II Guerra Mundial, va perdre el coneixement juntament amb tots els altres nens. Mentre tots es van recuperar al cap d’unes hores, ell va tardar dues setmanes. I en fer-ho, tenia la “ment en blanc”. Ara viu d’una mísera pensió pública i té la peculiaritat de poder “parlar” amb els gats i de predir fenòmens estranys. Un bon dia té un encontre amb un personatge singular, en Johny Walker (si, si, el de l’ampolla de whisky!), que es dedica a matar gats per menjar-se el cor, apropiar-se de la seva ànima i construir una flauta que el faci immortal. Penjat perdut. Farà que el Tanaka, en un atac de ràbia, el mati. Després sabrem que el mort era el pare de Kafka, un famós escultor. Comença una altra fugida endavant: la de Tanaka, que té com una revelació.

I a partir d’aquí, a liar la troca. Els camins d’un i altre, que no tenen cap aparent paral·lelisme, acabaran convergint -i no per atzar-, en la ciutat de Takamatsu, on una suggeridora dona, la senyora Saeki, regenta una biblioteca particular dedicada a recollir tankas (no tangas, sino escrits poètics japonesos). Allí Kafka hi passarà hores, fent amistat amb Oshima, una dona erudita en cos d’home, que l’ajudarà a amagar-se de la policia. I allí, a la biblioteca, amb la senyora Saeki, coneixerà el destí tràgic de la seva existència. Perquè en el fons el llibre és això: personatges a la recerca de la seva identitat. Qui és qui? Com és cadascú realment?

En aquesta convergència cap a un final insospitat, apareixen personatges ben singulars, en situacions ben estranyes i (para)normals. Però la gràcia de Murakami és fer que tota aquesta "anada d’olla", sembli versemblant. Amb un estil planer, ens va embolcallant, a poc a poc, en una història suggerent d’amors, gelos i heroïcitats anònimes, com una tragèdia grega. I on surten referents culturals que a ell li deuen palure: Beethoven, Berlioz, Haydin, Hegel,..

És un llibre amb moltes paràboles i simbolismes: boscos aïllats on no passa el temps, pedres que obren i taquen portes a indrets irreals; fantasmes que apareixen i s’alliten amb personatges; personatges estrambótics que semblen oracles premonitoris; escenes d’un marcat erotisme i d’altes d’un dramatisme punxant; pluges sobtades i inexplicables de peixos o de sangoneres; soldats perduts en boscos que es retroben al cap de cinquanta anys; un personatge , que es fa dir Corb; que és l’alter ego de Kafka; una cançó de lletra el·líptica que dóna nom al llibre, un quadre on està la solució a l’enigma,...

L’estil de la narració és àgil; enganxa. Tens ganes de saber com avancen les dues històries per saber quan convergeixen. El final, és inesperat; i per suposat, obert. I en els diàlegs, l’autor excel·leix.

«—Els records són una cosa que t’escalfa des de dins, però que alhora també t’esquinça les entranyes».

Hi ha llibres molt millors que aquest; però pocs tan rars que et deixin un bon gust de boca.

Per si no teniu res més a fer; i sou tastaolletes, us el recomano.

Els sostre(s) del mal gust o Dones revoltades

He rebut un e-mail d'una bona amiga, la Sílvia. Està indignada. Revoltada. Encesa. "Has llegit l'article dels Sostres?". Ostres, doncs no. Penso. Ah, si! El Sostres aquest el tinc linkat al blog; en l'apartat "Veïns que sento conversar"; igual com altres articulistes de política o societat. Li he llegit el seu blog i algun article al diaris i l'he vist per la televisió (no sé si era Canal 8), fent crítica en un programam d'entrevistes. És el de ploma fàcil, verb encès i llengua viperina. Em va atreure i per això l'hi tinc. M'ha agradat com i què escriu. Té diferents llibres públicats, amb títols altisonants. Com molts altres.

"Doncs és un paio bastant impresentable - em diu la S. -que darrerament està de moda i s’està fent un nom a base de dir grans animalades als diaris com ara que mata les mallerengues que el desperten de bon matí al camp.L’article en qüestió va d’homes i dones, i està escrit amb molta prepotència i mala llet."

Uf! Homes i dones. L'etern conflicte. Me'l miro, doncs. I entenc perfectament el cabreig de la S. Ara veig que el Sostres ha anat massa lluny. S'ha pasat de Sostres, vull dir, de voltes. Per fer l'acudit fàcil, ha anat més enllà del que el seu cognom li permet. Entenc que en aquest món tan competitiu del mass media has de fer-te veure per poder aixecar el dit. El que no sé és si a qualsevol preu. Faig veure a la S. que potser vol esdevenir un enfant terrible de la cosa catalana. N'hem tingut tants!

"Vols dir dona que l'home només ha anat a povocar per provocar?. Si ni s'ho deu creure això que escriu! Potser és d'aquells que fan andanades sense cap blanc precís, sabent que faran mal, sí; però precisament per provocar una reacció en les ments callades i somortes de la gent." Li ho escric i se'm fa difícil creure-m'ho a mi mateix. Perquè si és així, és massa fort.

Ofesa fins la seva medu·la, la S. ha respost a l'incendiari article amb un altre seu a la web Món Divers, que són coneguts seus. Aquest Diari va de drets humans, igualtats entre sexes, minories ètniques, nacions i pobles oprimits, i ong’ s per al desenvolupament. És interessant. I acaba de començar. Els farà il.lusió si el mireu i hi deixeu comentaris.

Podeu veure l'article del Sostres a la web elsingulardigital. Us poso l'enllaç, però també us transcric el text per si no va el link i no perdeu temps. Noies blogaires, ja em direu el què. Que consti que jo no combrego en cap ni una de les seves afirmacions, eh?

http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=1921

--------------------------------------------------------------------
Salvador Sostres

No és opressió és superioritat

Nota: les negretes són meves, del veí,

Els homes no hem oprimit les dones, és pura propaganda repugnant que difon l'esquerra. Els homes hem estat infinitament superiors a les dones, hem creat, inventat i descobert absolutament totes les coses boniques que hi ha a la Terra, mentre les dones no han sabut fer res més que queixar-se i fins i tot va ser un home qui es va haver d'inventar el tàmpax. L'altre dia sopant una feminista parlava dels drets de les dones, dels permisos que haurien de tenir les dones, dels salaris, de la igualtat, i tota quanta puta bèstia tenia al costat li feia costat, i era trist que algunes fossin dones i era patètic que també alguns fossin homes.Els drets de les dones, pel moment els paguem els homes.

Els homes que som empresaris, propietaris, directors generals; els homes que hem arribat a empresaris, a directors generals i a propietaris i que ningú no ens ha regalat res, tal com si les dones després de 2.007 anys d'era cristiana no han passat del trist paper que en aquest moment representen a la societat no ha estat per cap opressió sinó perquè els homes som superiors en enginy i en talent -de fet, i només amb comptades excepcions, el talent no és una qualitat femenina. Els homes ho hem fet tot, tot, absolutament tot. Fins i tot les constitucions que reconeixen els drets de les dones. El caràcter del triomf és masculí: i fixa't que la vicepresidenta d'Espanya en el fons, i en la barba és un home.

Dir que la dona, perquè això sempre ho diuen, les dones, dir que la dona té el mèrit de parir i de ser mare és com dir que la mà d'obra andalusa és qui en realitat va aixecar Catalunya. Va, home, va. Prou comèdia.

La qual cosa no vol dir que les dones no tinguin virtuts domèstiques, perquè en tenen. La qual cosa no vol dir que les dones no facin bé de mares, perquè en fan. Després de tots aquests anys d'expriència ja sabem que treballar no les ha fetes més felices, i que en canvi, gràcies a la seva incorporació al món laboral, els fills pugen més desatesos.

Mentre elles només es queixen, els homes podem seguir presumint de la nostra indiscutible superioritat. Inclús de la superioritat de donar-los peixet de tant en tant i els concedim alguna de les coses que exigeixen. Però va ser un home qui es va inventar la Coca-Cola, l'iPod, Ferran Adrià és un home, Valentí Puig és un home, Auden és un home, va ser un home qui va descobrir l'electricitat, Armani és un home i fins i tot quan els genis homes que s'han dedicat a la pintura han dedicat quadres a Déu l'han fet amb semblança d'home. També és revelador que Déu ens enviés un fill, i no pas una filla, i que l'única dona que va fer s'acabés menjant, la molt puta, l'única poma prohibida. Els homes, amb els segles, hem sortit de les coves i hem arribat fins a la lluna. hem fet els parcs Disney, hem aixecat catedrals, hem decorat interiors, hem fet rellotges, ordinadors, telefonia mòbil, cotxes, motos, pelis porno; i en canvi les dones, quan apareixen en escena, normalment l'única cosa que saben fer és menjar-se la puta poma.

--------------------------------------------------------------------------

La resposta de la meva amiga està al nivell. Almenys, per seguir amb l’acudit fàcil, ha superat -com la majoria de les dones- tots els Sostres que es poden troben al llindar del cretinisme.

http://www.mondivers.com/spip.php?article144

En resposta a Salvador Sostres

(Publicat el dijous 18 de gener de 2007)

L’anava llegint i no m’ho creia. Al final de l’article hi trobaràs la clau d’humor, segur, m’anava repetint a mi mateixa. Però no, l’article de Salvador Sostres publicat aquesta setmana a elsingulardigital.cat sobre les dones, està escrit des del convenciment: l’home és infinitament superior a la dona.

He de reconèixer però que, des de la meva condició de dona, les seves paraules m’han tocat enormement, i no crec que sigui per una qüestió de gènere. Malgrat ser conscient que tenen la finalitat de crear polèmica són barata, qualsevol que llegeixi el munt de barbaritats que es poden concentrar en 25 línies pensarà que, veritablement, l’ésser humà no ha evolucionat tant com ens havíem arribat a creure. I que en moments en què la humanitat sencera està lluitant contra les desigualtats entre rics i pobres, entre móns oprimits i maneres de viure més equilibrades, les desigualtats que semblava que teníem superades, les més bàsiques, no estan tant ni de bon tros assumides.

Quin cervell més primari tenim encara! No el de l’home (o sí), sinó el de l’ésser humà, que és capaç de pensar que les coses boniques que hi ha a la Terra són exclusivament obra del gènere masculí perquè el femení fins ara, no ha fet res més que queixar-se; que el talent no forma part de les qualitats femenines; que l’home és superior en enginy; que els drets de les dones els paguen els homes; que, i segueixo citant textualment, en 2007 anys que portem d’era cristiana, les dones no hem passat del trist paper que en aquest moment representem a la societat. Hi ha algú que al 2007 és capaç de creure això? Que el caràcter del triomf és masculí. Que a la dona, l’única cosa que se li ha acudit fer és menjar-se una poma, i a més l’única que estava prohibida, la molt puta!

És cert, no arribem a ser propietàries de res perquè els marits no registren el patrimoni guanyat conjuntament a nom dels dos sinó a nom seu. I el més fomut és que no som conscients que les coses amb algú que estimes poden anar d’aquesta manera fins que les circunstàncies personals obliguen. Davant de situacions com una separació és quan més d’una dona ha descobert que no tenia res; bé sí, una mà al davant, una al darrere i tres fills per a alimentar. Tampoc arribem a ser directores generals, és cert, però no perquè no tinguem afany de superació personal, sinó perquè hi ha un moment que toquem sostre i ens diuen, fins aquí.

D’això jo diria opressió i no superioritat. I l’opressió acostuma a fer-se servir per debilitar a aquell que hom li té por o li creu massa possibilitats. És clar que el triomf és masculí!, amb aquestes regles de joc qualsevol no triomfa, caldria ser un negat per no fer-ho. Però nosaltres les dones, no ens hem de sentir malament per això, ans al contrari, agraïdíssimes! De fet, el mèrit és nostre. Estic pensant.... qui deuria inventar la frase amb matís que diu: "Detrás de un gran hombre siempre hay una gran mujer". Un home potser? Sí, sí, que quedi clar, al darrera i d’amagat. Aprenguem a portar les coses en silenci, no fos cas que ens atrevíssim a alguna cosa més. I encara no saps Salvador de què ens queixem les dones?

Després d’expressar aquestes idees, Sostres entra a rematar i subratlla -per si no ens ha quedat clar- que l’home pot seguir presumint de la seva indiscutible superioritat. I jo que sempre havia pensat que només tenien interès en presumir d’una cosa.

Bromes a part, crec que davant d’opinions com aquesta, podem fer dues coses: preocupar-nos perquè seguim galopant en una societat absolutament androcèntrica, on l’essència humana encara s’entén i s’explica des de la condició masculina, i que aquesta opinió sigui una opinió més generalitzada del que podríem pensar; o bé creure que Sostres és un rara avis insensat que veu només en les dones un reguitzell de virtuts domèstiques convençut que aquestes, van incorporades en el cartipàs de la nostra genètica. Sense perdre de vista cap d’aquestes dues apreciacions m’atreviria a fer-ne una tercera. Em fa l’efecte que, en l’esmentat article, a Sostres li aflora una de les seves íntimes misèries. Només una mala experiència viscuda pot fer parlar una persona en aquests termes. Freud en donaria més detalls i segur que acabaria dient que aquí hi ha un greu problema, em sap greu per ell.

Més que des del convenciment, les paraules que subscriuen l’article de Sostres, arraconat per cert a l’hemeroteca del diari als dos dies de ser publicat estan escrites des del ressentiment. Aquest seria l’únic fet que l’exculparia d’uns plantejaments primitivistes que reforcen idees com: la maté porque era mía. Altrament, seria d’una gran irresponsabilitat anar per la vida sabent que un crea opinió, reforçant idees que l’únic que fant és perpetuar unes desigualtats que costa molt de reduir i superar sense l’esfroç i la lluita diària i silenciada de molts homes i segurament de moltes més dones. M’agradaria preguntar-li a Sostres què en pensa d’un país com Alemanya, reconegudament prou avançat, que tot just ha posat al capdavant una dona. Està condemnat al fracàs, suposo.

M’agradaria finalment demanar que qui pensi que és intolerable subscriure com a bons, vers i veritables, pensaments tant rancis i reaccionaris com aquests, en deixi constància escrita. Podem pensar que no val la pena, però ens equivocaríem si davant d’aquestes afirmacions no reaccionéssim. Perquè si la cosa veritablement està tan malament, ja cal que comencem a fer la revolució, no la feminista, sinó la d’una societat molt més justa que treballi per educar homes i dones des d’una igualtat més fiable.

Sílvia

Woodstock en la memòria

Avui l'Arare m'ha fet un regal. Estic profundament emocionat. Primer, perquè la noia, des del seu cabalós mar; s'ha recordat de mi. Segon, perquè ha "pillat" el meu cop d'ull al comentari que em va fer en el darrer post (és espavilada la txiqueta). I tercer, perquè la cançó m'agrada molt i perquè, tot i que jo era un cadellet aleshores; Woodstock i tot el moviment hippy alternatiu dels seixanta ens va marcar. A ella, a mi, i a tots els pd40.

Potser veieu el vídeo, com el veig jo ara, i us removeu a la cadira. ¿Com podia ser que aquells esgarips convulsius d'aquells melenuts espitragats ens commoguessin, ens excitessin, ens fessin volar? Doncs ens en feien. I ens en farien anys més tard, també. Tres dies de pau i música, deia l'slògan del festival. I pels que vau anar a les Sis hores de Canet o al Canet Rock, sabeu de què parlo. Ara omplim Palau Sant Jordi's o Mini Estadi's. Aleshores, ens ompliem d'un somni col.lectiu, d'unes ànsies de saber, d'un alliberament mental i sexual,... Uns contraculturals del moment, uns nyoquis ara potser; íntegres en l'essència i l'esperit.

Els que vulgueu veure una mica de què va anar aquella orgia col.lectiva de música, sexe tou, drogues que ara fan riure i molta desnihibició sana, us remeto a aquesta web. I no em toqueu la Joplin!

La cançó té un anys doncs, i la filmació que us mostro (copiada del You Tube), es extreta directament de la pel.lícula que es va comercialitzar i que duu el mateix nom: Woodstock. Quan la vaig veure, era el primer cop que veia en un cinema un pantalla que es dividia en dos o tres fotogrames on se succeien imatges. Aquí la veieu en dos. La cançó era originària dels Beatles (crec que la va escriure en Ringo pel disc Sgt Pepper's Lonnely Heart's Club Band, el sumum del hippisme pop); però la versió del Joe Cocker, amb una veu tan trencada i rogallosa com la seva, és brutal. I l'Arare ho sap.

Erem cadells i ingenus als setanta. Ara ja sabem quin pa s'hi dóna. I quina barra de mig ens hem hagut d'empassar. Però ens queda un esperit rebel que, per sort, veig que perdura en les generacions més joves (només cal llegir-vos); més llestes, més preparades; més vives. Tan compromeses com aleshores; menys il.luses, però. És bo aturar el pas de tant en tant, mirar amb certa nostàlgia enrera; però girar de nou el rostre i mirar cap el futur, sempre amb els peus a terra. I saber volar quan el cos, i el moment, ho demana.

I és al vol, que el mestral em duu sovint la humitat als llavis del mar d'Arare; aquest regust de sal que ens deixa sempre en el seus posts. Un gust fresc, proper, tendre; corprenent. El que no sabia és que ella sí que hi va ser a Woodstock! Recorda'm, noia, que algun dia et dediqui un poema. Perquè sembla que aquí et torno la pilota i no és el cas. Per ara, us deixo amb la lletra. (Si en voleu més del Cocker, aquí.)

Perquè com deien els antics mestres, necessitem un petit ajut dels nostres amics (i amigues) encara que siguin telemàtics i virtuals. Encara que siguin seguidors d'altres músiques, d'altres escrits, d'altres blogs, d'altres equips o d'altres mars. Jo ara, em quedo navegant en aquest.

Snif!


With a little help from my friends.

What would you think if sang out of tune,
Would you stand up and walk out on me?
Lend me your ears and I'll sing you a song
And I'll try not to sing out of key.

Oh, I get by with a little help from my friends
Mm, I get high with a little help from my friends.
Mm, gonna try with a little help from my friends.
.
What do I do when my love is away.
(Does it worry you to be alone ?)
How do I feel by the end of the day,
(Are you sad because you're on your own ?)
No, I get by with a little help from my friends.
Mm, I get high with a little help from my friends.
Mm, gonna try with a little help from my friends.

Do you need anybody.
I need somebody to love.
Could it be anybody.
I want somebody to love.

Would you believe in a love at first sight.
Yes I'm certain that it happen all the time.
What do you see when you turn out the light.
I can't tell you but I know it's mine,
Oh, I get by with a little help from my friends.
Mm, I get high with a little help from my friends.
Mm, gonna try with a little help from my friends.

Do you need anybody,
I just need someone to love.
Could it be anybody,
I want somebody to love.
Oh, I get by with a little help from my friends
with a little help from my friends.

El poema de la setmana (4): Cesare Pavese

No és dels meus preferits, però té poemes d'aquells que arriben. Cesare Pavese va tenir una vida curta. 42 anys. Un nano, vaja. Es va suicidar a Torí el 1950, de sobredosi de barbitúrics. Un darrer missatge pòstum. «Perdono tutti e a tutti chiedo perdono. Va bene? Non fate troppi pettegolezzi.». Una manera d'entrende's i d'entendre la vida i els altres, no? I acabava de guanyar un premi literari!

Orfe de pare en l'adolescència, això el deuria marcar en els seus sucessius estats d'ànims depressius. Estudiós de la literatura nord-americana (va fer la tesi sobre Walt Whitman, aquell de Hojas de Hierba, -qui no l'ha llegit en la nostra època hippie-porrata! Ai,no que vosaltres sou joves, de l'època indie, perdó). Deia que l'home va sentir-se atret de sempre per plomes anglosaxones com Joyce (el de l'Ulises), Faulkner (el d'Absalom, Absalom!), Dos Passos (no tres), o Defoe (el de Robinson Crusoe).

La soledat és un tema recurrent en tota la seva poesia, una certa dificultat per trobar un amor estable (va tenir un primer amor que el va deixar abandonar per una altre paio; el marró de sempre). Molta de la seva poesia és poesia amorosa, doncs. També és el poeta del paisatge, de la terra, de l'entorn, del camp com a referent vital. Sempre buscant l'essència del mateix individu; que cerca la seva identitat a partir d'una joventut idealitzada. Vaja, temes sempiterns de la poesia, no?

Pavese també va tenir una actiud políticament activa en els darrers anys. No va estar dins la resistència al feixisme -al contrari de molts amics seus que hi van deixar la pell-, però es va afiliar al PCI en acabar la Guerra Mundial. A més, té un llibre que ja pel titol us ha d'atreure: "Treballar cansa". Ospes! No calia que ens ho digui un poeta, oi? Jo us en podria fer una elegia sencera!

El poema que us transcric dona nóm al llibre que va sortit editat pòstumament en la seva primera edició (el 1951). La versió catalana pertany a la mítica col·leció dels "Llibres de l'Escorpí", d'Edicions 62. La traducció és de Joan Tarrida (un editor que vaig conèixer fa molts anys), amb un pròleg del poeta i assagista Antoni Marí. Com ell mateix diu, en els deu poemes que composen el llibre, es fan clares les obsessions del poeta: "la necessitat d'estimar, de ser reconegut en l'amor i la imposisibilitat d'assolir aquets desig". El que dèiem: temes sempiterns.

No us poseu excesivament tendres, eh?

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
del matí fins el vespre, insomne,
sorda, com una recança antiga
o un vici absurd. Els teus ulls
seran un paraula vana
un crit ofegat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan sola cap a tu t'inclines
en el mirall. Cara esperança,
aquell dia sabrem també nosaltres
que ets la vida i ets el no-res.

Per a tothom la mort té una mirada.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
abocar-se a un rostre mort,
com escoltar uns llavis closos.
Davallarem l'abisme callats.

Paraules censurades: Saló de lectura

No havia vist el vídeo, però ho havia llegit la carta que l'Emili Manzano havia envait als diaris, fa dies, i que us transcric a sota. Les darreres paraules que la darrera directora de "Saló de lectura" Marina Espasa, havia fet sobre el model de ciutat queara ens governa, van fer que la direcció de BTV, censurés la darrera reemissió del programa el dissabte següent.

I és que l'ull del Gran Germà (recordeu Orwell?) ens segueix vigilant. I aquest ús el d'un gran botiguer. Que especula amb el nostre sòl, les nostres ànsies i la nostra cultura. I com que l'Efecte Jauss ho diu molt millor que jo, us enllaço amb ell i entendreu què coi vull dir. Abans el logo de BTV era un ull que tot ho mirava. Ara, és més de disseny pla.

http://lefectejauss.blogspot.com/2006/12/la-puta-realitat.html


"La direcció de BTV censura la redifusió del darrer “Saló de lectura”
Amics, com segurament ja sabeu, la direcció del canal municipal BTV va decidir fa unes setmanes posar fi a l’existència del “Saló de lectura”, el programa literari que vaig fundar el mes d’octubre de 2001 i que vaig dirigir i presentar fins el mes d’abril de 2006, quan m’hi vaig desvincular per poder acceptar l’encàrrec del president Maragall d’encapçalar un altre projecte institucional consagrat a la difusió cultural. El programa va quedar llavors en mans del meu equip, sota la direcció de Marina Espasa, garantint així la continuïtat dels criteris de qualitat, rigor i independència que vàrem voler que definissin el “Saló de lectura” des de les seves primeres emissions. Vos estalviaré, per evidents, les meves consideracions sobre el tancament del programa i sobre els motius exposats per part de la direcció de la cadena per justificar-lo: el presumpte “desgast de la fórmula”. Només recordaré que la dita “fórmula” no era altra que la lectura atenta dels textos i la conversa civilitzada entre autors i lectors. Si m’adreç a vosaltres en aquests moments és per fer-vos coneixedors un fet gravíssim: la direcció de la cadena ha decidit censurar l’habitual redifusió dels dissabtes del darrer “Saló de lectura”, emès en directe el passat dimecres 27 de desembre, i amb el qual vàrem acomiadar-nos dels nostres espectadors. Amb la correcció i la serietat que la caracteritzen, i després d’oferir als espectadors una petita antologia del que han estat aquests cinc anys de vida i feina del “Saló”, la seva directora s’acomiadà fent unes legítimes observacions, com a professional i com a ciutadana, sobre el model de ciutat cap el que les nostres autoritats municipals semblen voler conduir Barcelona i sobre el paper que hauria de tenir una televisió pública com BTV, finançada amb els impostos dels ciutadans. L’expressió d’aquests pensaments, ho torn a dir, feta amb ferma exquisidesa i amb tot el respecte institucional indispensable, és la causa de que el “Saló” no arribi aquest dissabte que ve a un bon gruix dels nostres espectadors, que fa anys tenen per costum veure el programa en format de redifusió. Properament, i gràcies a l’iniciativa espontània d’uns espectadors amics del “Saló”, tendreu a la vostra disposició, via internet, aquest programa de comiat en la seva integritat. De moment, jo vos deman que des dels vostres destacats llocs de generació d’opinió qualificada, vulgueu bonament ajudar-nos a donar conèixer aquests fets que, torn a dir, em semblen gravíssims a una societat democràtica i en el marc d’una televisió de servei públic. Moltes de gràcies… i bona lectura!"

Emili Manzano

Oximorons cruels i poemes tendres

La meva mai prou ponderada Cruella fa dies em va deixar feina. Buf! Jo ja sempre me’n busco solet i en tinc més que no en vull, però també m’agrada anar acomplint els deures que els meus acòlits blocaires em deixeu. No “és mocu de pavu”, la Cruelly, que dirien aquells. Per tant, m’hi pos amb moltes ganes (que diria ella) i amb gana endarrerida (que diria jo).

Volia, per esa boquita de piñon que diu que té (ja m’agradaria veure-ho!), li fes llum de gas amb un parell d’oximorons. Primer de tot: que coi és això? Això es menja? Es paga? Es troba als encants? En Charli-Hi-hat va anar al wikipedia i ens ho va escatir. Però és que a sobre, la nena (deu ser filla única, si no no s’entén) els volia amb epanadiplosi. Us estalvio la definició. I jo, l’esforç de fer-ho.

És cert que de tant en tant m’agafa certa vena poètica. Encara no ho sabíeu? Doncs sí. Però ara fa temps que està somorta i caldria espavilar-la. Potser em cal la musa inspiradora. No el moramusa. D’aquests ja en tinc al meu voltant. I massa.

Podria començar emulant el mestre de mestre, Jorge Luís Borges a El Aleph: «Cruella de Vil [per Beatriz] era alta, frágil, muy ligeramente inclinada; había en su andar (si el oxímoron es tolerable) una como graciosa torpeza, un principio de éxtasis....». Extasiat estic, doncs. I anem per feina que és tard i (no) vol ploure.

La meva amiga té una crueltat beatífica (mira, vés per on!, m’acaba de sortir el primer oximoron); la seva prosa és d’una obscuritat enlluernadora (i ja van dos!); el seu estil, d’una dolça salabror marina (apa, i tres!, seguim per bingo), d’un erotisme moralitzant. Bé, això darrer no sé si és un oxorimon, però segur que no li desplau. La Cruella,—ara ja no els compto, tan sols els remarco en negreta—; és en ella mateixa una contradicció assumida, per ella mateixa i per sort d'en D. Una peculiar combinació d’humor seriós, de divinitat agnòstica, d’una malícia candorosa, un desig assedegador, de tendresa fèrria, d’una foscor radiant.. Com aquell poema de J.V. Foix (ella que és filòloga lletrada ho entendrà: “Es quan dormo que hi veig clar.” Com una obscura claredat. Ja sé: no enteneu res. Jo tampoc. Però ella sí: té ses idees clares.

Ella deu ser dona de recursos (femenistes, crucifixeu-me!). Decidida com la seva alter ego, l’Ermessenda, nom nobiliari per execel.lència. Fuma, beu i va amb dones (especialment als hotels). Mira, al revés que jo! Però com a mi, segur que no li agrada la cervesa sense alcohol, i fa temps que sap que no existeix un polític honrat, ni bisbes intel•ligents, ni catalans espanyols; però el món no és de color de rosa, car al món hi ha cretins que fan guerres preventives; i etarres, que juguen a col.leccionar treves trencades (aquest m’ha sortit amb aliteració i tot, tu!) Perquè jo, com la Crue, em demano que hi ha més enllà de l’infinit. Perquè tot és poc per nosaltres.

Potser per això us dic tot això en prosa poètica. És un secret a veus que la Cruella (per això mateix, per ser d’una depravada bonhomia) em té el cor robat.

Quan vaig començar a remar contracorrent en aquest dic sec dels blogs, ja vaig veure que era un món d’onades de mansuetud. La conversa en els blogs, és com d’una abscència presentida, d’una quietud fugissera que ens porta a tots endavant i enrera, en ziga-zagues, que amaga perills innocents (cal vigilar que no ens facin creure amb una Candela apagada, amb un Avi jovenívol, o amb un adolescent propde40!). Fins i tot hi ha blocs oximonorics en la seva mateixa definició, com el meu blocaire invisible (Alepsi, vas fer un oximoron sense saber-ho!). Em refereixo al meu, a l’home bala, i el seu blog "Existencialment anònims"! Sort que no es fa dir Immaculada Concepció!

El fet de mostrar-se al món blocaire és com una violació consentida; on manifestem secrets a veus perquè ens provoquin un riure silenciós. I on apareixen aquells desig somorts que tots duem dintre.

Però el bloc dolçament amarg de la dolça Cruel (aquest oximoron és patètic però demolidor) és una aposta segura. És com sorprendre’s setmanalment amb la quadratura del cercle. On ja saps que s’espera l’inesperat. I el millor, sense falses realitats. Tot és una còpia original, d’una disbauxa mesurada. Res de vies mortes. Res de falses promeses. Res de melicotons afigassats, ni afigurats. Teca i de la bona. Res de sementers seminals (no!, això és un pleonasme); volia dir sementers terminals; no!, sementers infecunds. Idò. Manoi, és que ja no sé el que em dic.

I de tota aquesta corrua d’oximorons (suposo que a partir d’avui formaran part de la vostra vida com crostes saltadores, li hauria de designar-ne un perquè ella el desenvolupi en un post al seu blog. La meva fe agnòstica em fa pensar que sabrà escollir sàviament... Un entre els seixanta-nou que us he escrit. Com...? Que no són 69...? En falten un? Gatot! Inspira’m!

Què tal un pleonasme oximorònic per acabar? No? Doncs li transcric un vers d’un poeta que sé que li plau i que almenys aquest sí que ho és, de poeta. I en la seva pròpia veu. No en la de Serrat. El títol, ja és un oximoron ens sí mateix: “Una mujer desnuda y en lo oscuro”. Coi és que si està fosc, jo no hi veig. res! I una dona despullada... N'hi ha? Ni dona ni semal! No sóc com el Foix!

Una mujer desnuda y en lo oscuro

Una mujer desnuda y en lo oscuro

tiene una claridad que nos alumbra

de modo que si ocurre un desconsuelo

un apagón o una noche sin luna

es conveniente y hasta imprescindible

tener a mano una mujer desnuda

una mujer desnuda y en lo oscuro

genera un resplandor que da confianza

entonces dominguea el almanaque

vibran en su rincón las telarañas

y los ojos felices y felinos

miran y de mirar nunca se cansan

una mujer desnuda y en lo oscuro

es una vocación para las manos

para los labios es casi un destino

y para el corazón un despilfarro

una mujer desnuda es un enigma

y siempre es una fiesta descifrarlo

una mujer desnuda y en lo oscuro

genera una luz propia y nos enciende

el cielo raso se convierte en cielo

y es una gloria no ser inocente

una mujer querida o vislumbrada

desbarata por una vez la muerte

Mario Benedetti

I esper, que després d’això, demà al matí, quan surti de casa, la dolça Cruel no em llenci cap test pel damunt del cap (fàcil polisèmia) . Des del seu balcó del vuitè em pot deixar de pasta moniato...

I ara vaig a descansar. Crec que he passat l’assignatura, oi senyoreta?

Per cert, algú sap fer massatges virtuals? Me’n demano un.

Primers records d'infantesa

Avui, parlant amb la meva filla petita (la J, ja sabeu, a beatificar amb 11 anys) han tret cap els records d'infantesa. “Quin és el record més antic que tens, papa?” Hòstia! A vegades, els nanos et desarmen amb preguntes que t'anorreen. El meu record serà de quan anava escola, no? I com va ser el primer dia d'escola? Ho recordeu? Jo, el recordo força bé. I en farà prop de 40 (a qui em recorda això?). Fins i tot recordo, el dia abans d'anar a l'escola.

Ha donat la casualitat que aquests dies, fent les compres de Reis (ara ja sé perquè odio tant les festes de Nadal: per aquesta febre malversadora que ens agafa a tots plegats!) he passat per la meva antiga escola de pàrvuls. Ara és un casalot abandonat enmig del Casc Antic barceloní, esperant que la piqueta l'enderroqui per fer-hi algun hotel de luxe o algun bloc de pisos amb lofts inasolibles per a persones decents. O que algun grup d'okupes espavilats s'hi fiquin. (Potser m'hi apunti). Però fa temps que ho està, de tancat. I era un edifici ben gran, amb una llarga ampla d'accés, i amb un pati amplíssim (o a mi m'ho semblava), amb una petita bassa amb carpes i una alzina imponent enmig.

Recordo, deia, el primer dia d'escola perquè el divendres abans vaig anar amb el meu germà i els meus pares, a "prendre contacte"; que en deien, pel dilluns següent. Bé, no era el meu germà, que és el meu oncle, però ens portem dos mesos de diferència i és com si el fos. Fins que em vaig anar de casa, sempre hem viscut junts, compartint habitació. Té el síndrome de Down i en aquells anys, escolaritzar-lo com un nen "normal" era tot un repte. I els meus pares (i els seus), uns valents. Teníem 4 anys. Aleshores no existia P-3; i encara gràcies!, que els nostres pares van decidir de portar-nos acabats de fer-los.

Mentre les respectives mares (això de l'educació dels infants, fins fa poc, era cosa de dones) estaven parlant amb la directora de l'escola; ens van convidar a entrar a una classe a veure el companys futurs. Ell, amb la seva bonhomia habitual, desimbolta i sense cap malícia, es va ficar a la primera aula que va trobar i ja es va fer, al moment, amb tots els nens i nenes. Jo amb la meva timidesa sempiterna, em vaig quedar al pati jugant tot sol: no vaig gosar entrar a cap aula. I recordo perfectament aquella mitja hora llarga. Em vaig resseguir, ara un peu al davant, ara l'altre al darrera, les pedres en punta que limitaven un parterre amb flors del jardí i que sobresortien un pam del sòl. El joc consistia en passar-me tot el perímetre del pati sense posar peu a terra. Com un funambulista en equilibri precari. No ho vaig aconseguir. Quan va sonar l'alarma i cent cinquanta nanos van sortir eixelebrats al pati (i entre ells, el meu oncle); vaig anar a refugiar-me als braços de ma mare.

I del primer dia d'escola? Recordo que no vaig plorar. Això, ja ho sabeu. I recordo perfectament l'aula (i vaig estar tres anys més en aquella escola). I la noia que es va asseure al costat en una taula de fusta de color (verd?), quadrada, per a quatre alumnes. Es deia Montserrat. Era un pàrvul mixt, ja veieu que també en això era avançat a la seva època. Després , als set anys, en separaríem en passar jo a fer l'EGB a una altra escola, perquè la majoria d'escoles eren de nens o de nenes. Sembla mentida, oi, joves blocaires? Doncs era així no fa tant. Al que anàvem. D'aquell dia només recordo una exercici que ens va fer fer la mestra: un dibuix. Era el primer dia d'escola, estava neguitós i expectant. Volia fer-ho bé i ser un alumne aplicat. No recordo que era (l'alzheimer ja ho té això); però recordo perfectament el rave que em va sortir: una munió de gargots indesxifrable. I la Montserrat, al meu costat, havia fet un dibuix que a mi se m'abellia perfecte, immaculat, precís i preciós: la cara d'un pallasso, curosament delimitat en les seves línies i vestit. Amb colors llampants. I en el tractament de les formes. És així com el recordo. Jo vaig mirar-me la meva munió informe de línies indesxifrables. Què coi era allò? Vaig voler morir. Recordo que porfidiava per no donar aquella caca de dibuix a la mestra, la qual me'l reclamava molt amablement. I recordo també, la mirada condescendent de la Montserrat, que em deia: "No passa re, noi. És el teu primer dia de classe; ja ho faràs millor". I és que ella ja portava un any en aquella escola. Coi, estava entrenada! Però jo hi veia en els seu somrís i en la seva mirada (tenia un ulls grisosi un somriure contagiós; i això ho sé perquè vam tornar a coincidir al BUP, ja amb 14 anys tots dos; i no és un record inventat); hi veia, deia, com si em digués: "Vaja merda de dibuix! Has vist quin pallasso més xulo he fet jo?"

Sé que la mestra em va agafar el full i ja no recordo re més. Suposo que el món es va enfonsar als meus peus en aquell moment i deuria tenir la cara vermella com un pebrot.

Però van ser uns anys feliços en aquella escola.

És el record més antics que tinc de mi mateix. Quin és el vostre?

Evidentment, tinc fotos de quan era més petit (dels estiueigs a Valldoreix); però no reconec ni la casa ni el jardí on són preses. En canvi, de l'escola, sí que recordo moltes coses. I recordo també el meu primer gran amor de quatre anys: la Meritxell, una nina de cabells rossos i rinxolats que em trencava el cor perquè era la mimada de la classe i a mi, ni em dirigia la paraula.

I ella, evidentment, sense saber-ho.

Ara, ho sabeu vosaltres i la meva filla; la J., de qui he manllevat aquest dibuix que il•lustra el post, fet quan ella tenia tres anys. Ella sí que serà artista, ho duu a la sang; no com son pare.

La cançó de la setmana (VII): La Patti, forever

Potser a vegades, cal saber envellir amb dignitat i dir prou en un cert moment. Viure de glòries (sic) antigues i dedicar-se a altres afers. No ho han fet els Rolling, ni els Deed Purple, ni els Jetro Tull, ni Tina Turner, ni ho farà el Boss, ni en Waits,... Però la Patti, sempre serà ella. No té por de la mort, ens diu, de jove en el primer. No pot aguantar els aguts, ho veiem en el segon. Sempre seguiries escoltant-la, és el que penso, amb el tercer.

De panys i claus; improperis i ridículs

Continuem amb la meva personal relació d'amor odi amb les claus....

Aquest matí surto, a un quart de nou, escopetejat de casa per dur la nena a l'escola, com cada dia. I com cada matí de cada tres, a punt d'arrencar la moto, la meva filla (la J.) va i em deixa anar, amb un fil de veu i el cap cot: "Papa, m'he deixat les ulleres a dalt...".

Grrrrrrmhhhh!!!

"És que cada matí igual! No sé on tens el cap!" Com que l'escena passa sovint i un dia és l'entrepà, l'altre el clarinet, l'altre l'agenda, un més, la bufanda i ara, les ulleres (dos dies seguits!); em nego a pujar a buscar-les-hi i li dono les claus perquè hi vagi ella.
Després de cinc minuts de tensa espera al carrer i veient que no baixa, apago el motor, em trec el casc, desenganxo la cartera i vaig a veure què caram passa. La meva filla surt just en aquell moment, tot sufocada, del portal, amb el veí del replà (no la Lucía, la de l'àtic eh?) al costat. "La teva filla no ha pogut obrir la porta. Jo tampoc. Alguna cosa li passa al pany."

Arrrrrggggg!!!

"Què caram has fet?", esclato. Arreplego les claus, pujo amb l'ascensor com un ecce homo i dient tot d'improperis a tot el santoral, enfilo amunt. Ella, estranyament tranquil.la (coneix els meus "arrebatos" quan arribo tard a algun lloc) m'explica que no ha fet res de mal fet i que "ja fa temps que va malament el pany." (¿?) I jo, sense adonar-me'n. En fi, segur que és una qüestió de força o manya, i acabarem ràpids. Quan soc davant la porta ho provo. I no me'n surto. Falten cinc minuts per entrar a l'escola. Nervis. És segur que avui fem salat.

La meva porta té dos panys. Un de seguretat, a dalt, i un de normal, a sota. Aquest darrer és el que no obria. Veient que era tardíssim i que no hi havia re a fer, gargotejo una nota d'excusa per la mestra, agafo la filla pel braç i, cuita-corrents, la duc a l'escola. Miro de no tenir un accident que ja sé que les desgràcies mai vénen soles. Arribem un quart d'hora tard. Encara...

Ja a la feina, i més tranquil, truco a l'assegurancça. En una hora tindré un manyà a la porta de casa esperant per reparar el pany, si cal. Reso perquè no. Arribo a l'hora convinguda. Ell arriba als dos minuts. Pugem a dalt. I evidentment, el que havia de passar, passa. L'home posa la clau al pany de baix i veu que gira bé. "Si, però no obra!", li faig veure. "És clar, és que deu estar tancat per dalt". "No home, no; -li dic cofoi- que ja ho he provat abans." Ell ho fa, posa la clau al pany, gira el canell i...miracle!, la clau dona una volta més: la que faltava per girar i deixar lliure el pany. "Ho veu, home? Només era això. Encara bo."

Ostiaputacollonsredéu! Casun l'olla i tota la parentela!! Arrrrgggggg!!!

Total, que he fet el més gran dels rídiculs. Tierra trágame! Sort que encara no he hagut de pagar re, ho cobreix l'assegurança. Però perdré la bonificació anual per haver fet una inicidència; per carallot!!!

Conclusió: anar amb presses al matí és perjudicial per a la butxaca. Mireu sempre de sortir de casa amb els calçotets nets, l'entrepà a la bossa, la cartera a la butxaca, i les ulleres posades i... les claus a la mà! Perquè aquesta és una altra: quantes vegades no he tancat jo mateix la porta, d'un cop, amb les claus a dins? Però aquesta és una altra història.

I és que la meva filla, ja té a qui semblar-se, la pobra. A la tarda li demanaré perdó pel crit que li he fet. A voltes, els nervis...

Memededicatòries blocaires (la 2a): Si véns...

Aquesta història ha vingut amb el rei negre, que és el meu preferit, potser per lleig, potser per fosc, potser per ser exòtic. Me la va dictar fa uns dies a raig fet; tal com sona. I me l'ha deixat especialment per ella. Per tu. Vosaltres ja vau tenir un regal col.lectiu avant-la lettre en el post de "Fauna veïna (three)". Aquest és un regal que m'ha deixat Baltasar especialment per a ella. Per una mallorquina exiliada prop del mar. Del seu. Del nostre. Una mallorquina que se'ns ofereix cruel i que crec, és més tendra que el saïm.

_______________________________________________________

Si véns

"Es trobaren, com cada cadvespre, a la petita rada d'es Pilar. Ell va deslligar el llagut de l’amarratge i el va empènyer mar endins, amb l’aigua mullant-li els camals; els peus descalços. Ella va saltar a dins. Reien. A la platja alguns grups d’al·lots xalaven amb guitarres entorn una foguera. El clapoteig dels rems ensordia els seus crits. Era prou fosc com per encendre el petit llum de proa, però no ho feren. Ell va baixar al ventre del bot i va arrencar el motor. Va menar la petita embarcació, enfilant la punta del cap, que s’entrellucava, gegantí, a l’horitzó. Damunt seu, el far d'Artruxt es va encendre en aquell moment. “Un, dos. Pausa. Llum. Pausa, Un, dos. Pausa. Llum”. La brisa, a l’horabaixa, venia de mestral. “Al pic de l’estiu, les nits refresquen ací”. Ell li va llençar un jersei que duia sota el tauló. “Acosta’t”. El va besar. I en aquell bes hi havia un neguit, que maldava per no eixir. Inútilment.

Van arribar al punt on els fanals del passeig dibuixaven encenalls, sanefes bellugadisses, damunt la mar. “Aquí va bé”. Ell va llençar l’àncora. Com una cambra fosca de teatre, l’escenari era lluny. De teló de fons, lluernes guspirejant, ara i després. “Es ple de cases dins el bosc. Només de nit, d'aquí estant, t’adones que hi són”. La mar agombolava baldament el casc. Ara fumaven. Escoltàvem el silenci que la seva mar els oferia. No hi havia lluna. I uns finíssim núvols alts entaranyinaven els estels. “En vols?” Era la mateixa petaca que li va oferir el dia que es van conèixer, després del concert. Va fer un glop sec. L’alcohol la cremava per dins. Però ella ja era un cos mort. “Dem la mà”. De bell nou. Ella sabia que ho faria, malgrat s’havia promès de no cedire-hi altre cop

Eren els seus ulls. Què si no? I aquell esguard, de verd maragda, que la fonia tota, el que la captivà plena... No havia cap altra explicació. I els llavis molsuts, del cert, que ja la petonejaven arreu. Va deixar-se fer. Les mans es perseguien, entre la roba i el cos. Primer el jersei de cotó, després la brusa. La faldilla curta. La roba interior. Ell va llevar-se la camisa i els pantalons. La humitat del sexe va acompanyar la humitat defora. Ell hi entrava amb els dits. Amb la llengua. Per tot. Els pits, encesos, punyents pel plaer, eren massegats, sense clemença. Clivellats per ungles trèmules. Una ànsia els empenyia al combat. Ell li llepava els pèls del bescoll, irisats pel fred. “Tens gust a mar”. “I tu, a fusta molla”. Les dents topaven. Les llengües acotaven els límit del cos. I no hi havia, de límits. Ara, els dits ben endins. I la saliva ajudava a furgar pel forat fosc. Jugava a enfilar el botó, la petxina del plaer. Ell li bevia tots els sucs. I tot era d’un color roig, com un vel encès. Ardent. Ella va alçar els malucs, de sòpols. Sabia que així, a ell li encantava. I entrava quietament, com un nin petit juganer, en el seu cau. Però no el va deixar acabar. Va sortir de cop. Es girà i li va prendre entre les mans. La va fer seva, gola endins. Presonera dels seus llavis. Acaramelant-la amb la llengua. Entre les dents. “Em fas mal!”. Ho sabia. Ho feia debades. Hi la feu lliscar entre els seus pits. Amunt i avall. Amunt i avall. “Jeu”. Ara ella era qui manava. I no cedí. S'hi acomodà al damunt, per cavalcar en la negra nit. Com genets desbocats després de la tempesta. Recordà la cançó que escoltaren el primer cop; aquella nit de fum, de desencontres, rialles i alcohol. “Si véns”. I balbucejà el seu nom; un nom de moix fugisser. “Dèies qualque cosa?” “Re. Que t’estim”.

“I jo també t’estim”, respongué. I es deixaren morir, a poc a poc.

Molt a poc a poc.

Hi havia una ràbia continguda en els seus embats. Un lluita ferotge per retardar la mort. Van serrar plegats les mans i va aguantar forta, fins que va notar que a ell li arribava; al mateix moment que ella es trencava per dins, com un espill en caure a terra, en mil bocins. I el seu crit, de ca malferit, se sentí recórrer la badia. Li ho havia dit tot. Li havia donat tot. Li ho havia pres tot. Ella es va deixar caure, fins a recolzar-se damunt el seu pit. Ells cabells li cobriren l'angoixa. Aquella nit no hi havia res més al món que ells dos i un cel que els traspuava. Van endormiscar-se breument. Ella s’alçà. Li va tapar els ulls amb el vers de la mà (aquell esguard altre cop!), mentre sortia de dins seu. No el volia mirar. “Hem de tornar”. Ell no va respondre. Hi havia un silenci tàcit en els gestos d'ambdós. Tot el viatge de retorn era un núvol espès, de vells retrets, de bells records; un fil de llum trencat només pel brogit del motor. Abocada sobre la proa, el vent li gitava esquitxos d'escuma sobre les espatlles. Potser plorava? Potser reia?

I el fil es trencà.

En arribar a lloc, ell va saltar a l’aigua. Li va oferir la mà.

“Tornaràs demà?”.

Ella li digué la mateixa resposta d’ençà la primera nit; ja en feia quinze.

“Sí, espera’m. Damunt d'aquesta roca."

Ell sabia que mentia. Ella sabia que no hi seria. No es van besar. No es van mirar. El far tornava a passar per damunt els seus caps. “Un, dos,...”. Els ulls, aquells ulls.

Pausa."


______________

Aquesta petita història by "el veí de dalt" va dedicada a la meva veïna del pis de sota; perquè també l'imagin com una mica "loca"; perquè mirant el seu mar que l'acarona cada matí podria pensar que qualque jorn, li pogués succeír de res semblant.

Va per tu, doncs, Cruella. Rellegeix-lo de nou, escoltant la música que l'acompanya.



PS I hagués volgut penjar-te el vídeoclip amb la cançó que tinc en DVD, però no en sé prou de piratejar en aquests mars,...encara.


Si véns
(Ja t'ho diré, a: "Moviments salvatges", 1995)

Peuades damunt s'arena.
Si véns, em trobaras
ballant de puntes
damunt d'aquesta roca
i tu per jo et tornaràs loca.

Viatjarem amb un cavall alat,
aquest vespre silenciós,
cap a racons inexplicables, deserts,
salvatges.
Esperarem sa nit.

Vaig anar a trobar camins de foc.
Me'n tornaria a anar
més enfora que mai.

I no tinc por de somiar
que em perdré pes camí
o que no tornaré mai més.

Jo no sé de quina banda bufarà.
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben pops i despuats,
com dues gotes d'aigo
a ses cales del Pilar.

Te cantaré es capvespre,
t'estimaré a sa matinada,
te donaré fruit
i te menjaré a besades.