28 de febrer del 2009

De lectura (58): Sangre en Atarazanas, de Francisco Madrid

“La perversión sexual en el fondo
es una manifestación del crimen” (p. 83)


Sòrdid.


Sempre m’ha agradat llegir novel·les sobre Barcelona i aquesta feia temps que la buscava. Finalment, un amic me la va deixar. Francisco, Paco, Madrid (Barcelona 1900 - Buenos Aires 1952) va ser redactor de diferents publicacions de Barcelona i Madrid el primer terç del segle XX. Secretari de Lluís Companys i de Carles Esplà, visqué a fons la bohèmia del teatre i dels barris baixos de la ciutat. A ell se li atribueix el fet d’emprar per primer cop el terme “barrio chino” referit a la part baixa del Raval, –o Distrito V, en el seu temps–; que tan va arrelar fins fa ben poc. (“El barrrio chino estaba animado a aquellas horas”, p. 16), ...porque el Dsitrito quinto, como Nueva York, como Buenso Aires, como Moscou, tiene su ‘barrio chino’ ” (p. 57). Les seves obres són reportatges o testimonis novel·lats dels ambients viscuts, sobretot de les vagues obreres, els atemptats anarquistes i la política del període d’entreguerres.


Sangre en las Atarazanas és un seguit de reportatges publicats a El Escándalo que van reunir en un sol volum l’any 1928. El llibre comença amb la narració que li dóna títol, situada en els anys del pistolerisme i destinada, per una banda a denunciar les arbitrarietats de la repressió policial sobre les organitzacions sindicals anarquistes, i de l’altra, a fustigar el misticisme del pistolerisme anarquista. Tot té una aire de fulletó costumista que a vegades sembla ser pura premsa groga. Però té un mèrit documental envejable.


En els seves planes passejarem pels carrers d’una Barcelona d’una sordidesa; per sort, avui inexistent; però transformada en nous paisatges de pobresa, aïllament i conflictes. Madrid ens descriu els carres del Cid, del Migidia, de l’Arc del Teatre, San Beltran, Marquédel Duero, Santa Madrona, del Rosal, Ramalleres, Cadena, Conde del Asalto, la Rambla,...; alguns desapareguts, d’altres mutilats pel nou ordre “sociata”; molts amb el nom bescanviat.


Al llarg de les seves planes prendrem un refresc al Café Catalan de la Rambla de Santa Mònica (“uno de los pocos cafés de camarreas que quedan en Barcelona y dondela alagarabía de una jazz-band ha puesto algunas notas de civilización y europesimo. “(p. 19); o seguir les evolucions d’un espectacle musical al Lion d’Or; si ho volem podrem jugarem a la ruleta al Pay-Pay, o demanar els serveis d’atentes senyoretes (o senyorets) a diferents meublés com el Villa Rosa el Madame-Petit, o la Casa Prim. El seu tarannà periodístic el porta a passejar per aquesta baixos fons i a descriure, amb parsimoniosa ploma allò que els seus ulls veuen i els seus peus trepitgen com una ruta turística costumista. Descriu l’organització modèlica d’un prostíbul (“Sed breves. Nuestros minutos son tan preciosos como los vuestros(p.51); què es dona a un menjadors per pobres; el funcionament d’una “casa de dormir” (el millor relat de tots, pel meu gust): “...supongo que las pulgas y los piojos deben brincar de una cama a otra con la misma elegancia que los poetas mediocres dicen que va la mariposa de flor en flor...”(p. 65); el mercadillo d’objectes robats o “trobats”; els avenços tècnics en alguns locals com “La Criolla” (“tiene cuarto de baño y piano elcéctrico”, p. 71); el modus operandi de carteristes professionals; els balls de disfresses dels invertits del barri, —una escena que em recorda un altre llibre que també vaig comentar fa temps —; la fira de llibres de Santa Madrona; el contraban de cocaïna; el públic dels cabarets o music-halls com l’Eden, la Martinica, la Bombilla, la Gran Peña, l’Arnau, el Canal (“a los cafès de camareras acudian entonces los horteras, los dependientes de los comercios, los estudiantes y los carreros” (p. 156), que són el reialme de La Chavala, el Madriles, la Fátima, la Minita, la Asturiana , la Cojitos, la Rana, la Gravada, i tantes d’altres...on s’hi troben autòctons, francesos, italians, alemanys, anglesos, gitanos, rumanesos, nordafricans, ... Un melting point internacionalsita que el portaria a afirmar: “El Distrito V es toda Europa!” (p. 76).


Hi ha un relat on elogia el pas d’antics bars de cambreres i music-hall cap a un nou tipus de local molt més cosmopolita: el dancing, importats d’Amèrica: “...es el rudo del jazzband, recién desembarcadao en un paquebot blanco, que atracó en Marsella; el dancing son los retratos goyescos de van Dangen, el surrealismo montparsiano, la gracia de una conversación babelica,...” (p. 175).


El llibre acaba amb dues narracions dedicades a Salvador Seguí, "El Noi del Sucre", sembla ser que conegut del periodista, “Escenas de una huelga general” i “La novela de un crimen social”. Tot amb un rerafons molt moralitzant, m’atreviria a dir, caricaturesc; fins i tot reaccionari: “...el vicio cuando se mezcla con la miseria y el crimen es algo que espanta” (p. 81)


M’ha fet gràcia que un personatge demanés una “sibeca” (cervesa) en un bar —tots els diàlegs estan escrits en català– així com el recurs del mot “psicalíptic” per definir un ambient, una paraula que també vaig llegir recentment en un altre cronista del barri, aquest molt més contemporani.


I jo em demano... El nostre blog de veïns... és “psicaliptic”?


Si voleu veure les 57 ressenyes anteriors, cliqueu aquí


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

27 de febrer del 2009

De calents i contents (17): La febre americana del Gatot

En aquestes alçades no cal que parli gaire del Gatot, el gran llepador de Salt, pare espiritual del blog homònim i de La cuca al cau. Un felí amb menys perill que la davantera del Numàmcia -per molt repecte que faci la foto del peluix "atigrat" que posa al nick- i amb un cor més gran que una plaça de braus. Aquí ens envia un dels seus relats (no sé perquè m'imagino que deu tenir algun detall autobiogràfic...) i amb un final, diguem-ne... políticament oportunista. Qui fos senegalès, collons!


Els anteriors relats del "Calents i contents" (ONA FM, 103.5):


1. "Mitja taronja", de El veí de dalt

2. "Papers cubans", de la Joana Torres

3. "Unes botes fetes a mida", de la Caliope

4. "Debilidad", de Guiller Pirata (no té blog)

5. "Un dissabte qualsevol" de l' Estripanits

6. "Mandra", de Llum de dona

7. "Cita a cegues", de Trina Milan

8. "Ments-turbacions, de El Gatot

9. Entrevista de feina de l' Skorbuto eròtic

10.Rashia , de Rebeca

11. Bassals, de Clint

12. Tan diferent, de Lady Griselda

13. La taquillera. de El veí de dalt

14. Menjarte'm, de l'Arare

15. Orgasme compartit, de la Iruna
16. El mòbil, de la Mar
17. La febre americana, del Gatot

Espero el teu relat, també! ANIMA'T. que és gratis!


Aquí l'audio




Aqui el text


La febre americana

Foto de Zsolt Magyar.


Havíem tontejat prou fent xat en públic, en el que s'anomenen "sales generals" on participen de la conversa diverses persones, deixant anar la imaginació en el que eren les nostres preferències sexuals. Des

prés d'algunes setmanes ja coneixia perfectament quines postures preferia la Remei i quins jocs la posaven a punt per deixar-se an

ar de

l tot i sense vergonya al llit.

Per això, no em va estranyar quan un dia, en privat, em va suggerir que poguéssim trobar-nos físicament argumentant un viatge de feina que havia de fer i que la portaria a Girona un parell de dies amb les seves nits.

La Remei és una dona voluptuosa físicament; pel que havia pogut veure amb la webcam era alta, gran tota ella, amb uns pits rodons i altius encara - tot i apropar-se als 40 anys- i amb unes proporcions i mida per sobre de la mitjana.

Mentre em proposava la trobada i planificàvem el viatge, s'agafava un pit, l'esquerra, amb les dues mans i mentre l'acaronava encara quedava molta pell per cobrir; s'acostava el mugró a la boca llepant-lo primer, després xuclant-lo... "així vull que me'l xuclis, que me'l mosseguis, que te l'empassis... però i l'altre pit, pobret? tindrà enveja... potser lo millor serà que hi hagi un altra company de joc per tenir els dos pits contents alhora...; perquè tu gatot, només tens una boca, oi?"

Ja havíem parlat alguna vegada de fer un trio i jo n'havia parlat amb un amic meu camioner amb qui ja havíem compartit llit alguna vegada. En Josep és un camioner "clàssic": es conserva en bona forma física, es bromista i xerraire i li agrada massa -segons la seva dona- tot el que té a veure amb el sexe. Tantes hores al volant fan que vagi barrinant i escalfant-se ell solet i quan arriba a destinació sempre té hores mortes que no vol desaprofitar.

La Remei escoltava la descripció i s'anava posant més calenta. Es va abaixar el pantaló del xandall mentre m'ensenyava el cul. Quin bé de Déu! Era ben clar, que un sol home tenia feines i treballs a acabar-se aquella dona! Ella no es queixava del seu home: "fa tot el que pot i més... i com que em coneix, sap perfectament què m'agrada..."

Veient-la des del darrera, les mans van apuntar entre les cuixes i pujant, separaven les natges del cul.

"En vull a davant i l'altra al darrera... empenyent, clavant-me-la, sentir les dues cigales alhora... ara sincronitzades, ara no... així, així..." I els seus dits lliscaven uns per la gruta anterior, xopa i lluent, altres per la porta del darrera...

Vam quedar per dimecres cap al tard, sabent que abans d'arribar em faria un truc al mòbil.

Vaig mirar de localitzar en Josep però aquella setmana era fent un transport a Holanda. La seva dona em va convidar a cafè i mirava d'esbrinar perquè tenia tant d’interès de trobar-lo i, sobre tot, el perquè de la meva cara de decepció en saber que era fora. No res, dona... que volia donar-li una sorpresa, perquè... perquè hi ha una amiga que fa anys aquesta setmana i li volia preparar una festeta.

No va quedar gaire convençuda de la explicació. Però em va dir que si trobava amb qui deixar el seu fill, potser ella s'hi apuntava també a la festa.

Clar... no era ben bé això en el que havíem quedat amb la Remei... però li vaig dir que si de cas ja li concretaria.

Tornant cap a casa, vaig trobar en Sàliu, un ex-company de feina senegalès i llarg com un dia sense pa. És un noi jove, solter encara, amb un delit especial per les dones blanques. Vam anar a fer un te, em va posar al dia de la feina que no tenia ara mateix i del pis compartit amb uns companys on viva; li vaig explicar la proposta tot i que a mi en Sàliu no m'atrau massa físicament. Però és un noi guapot...

El dimecres, quan va trucar la Remei vam quedar a un centre comercial de bon trobar. Efectivament era una gran dona, tal com havia intuït. Jo no sóc baixet, però ella em passava ben bé una mà d'alta. Li vaig explicar el que havia passat: en Josep a Holanda; i les alternatives: la seva dona possiblement disposada per l'endemà o la possibilitat del meu amic senegalès...

En parlar-li del noi negre, vaig veure com se li il·luminaven els ulls, li sorgia un mig somriure i una mà li davallava panxa avall. "El truco, si vols... prenem alguna cosa i decideixes... què et sembla?"

Vam quedar a un local a prop del centre de Salt. En Sàliu ja ens esperava a la porta, impacient. Vam xerrar una estona a la barra del bar fent les presentacions. Ell havia vingut amb un seu cosí amb qui compartia pis. Em va agafar a part per dir-me que, clar, li havia explicat al seu cosí, que ell només estava allí de rellogat... i que el cosí ja hi estava d'acord però que al menys, volia mirar...

Quan vam tornar a entrar la Remei ja tenia una mà fregant el pit del cosí, per dins de la camisa i aquest, li engrapava el cul amb cara de satisfacció.

"Veig que us heu fet amics! vaig somriure... però en Sàliu, és aquest, eh?"
"Si, si... tots dos són molt bufons!" em va contestar mentre em passava una mà pel clatell, "em sembla que has fet molt bona tria... per cert, vols dir que no són família del Obama? hi tenen una retirada...!"
Noia, si tu ho dius...

Vam "pujar" al pis compartit i a l'ascensor va començar un lot de fregadisses on es feia difícil distingit de qui era cada mà, si no era pel color, es clar...

En Sàliu i el cosí parlaven francès i una mica de castellà, tot i que entenien el català. Però com sempre, la Remei no va trigar a canviar d'idioma. O d'idiomes, perquè si de veu els va començar a parlar en castellà, amb la llengua va començar a practicar el francès a la perfecció i a tres bandes.

Entusiasmada com estava amb les tres vergues, ni se'n va adonar de com es van treure la roba aquell parell d'homenots. Estava clar que anaven per feina i ella no necessitava tampoc gaires preàmbuls, doncs la trobada ja semblava que li havia resultat prou excitant. Els vaig deixar fer, recorrent-la de dalt a baix amb els llavis negres i carnosos i aquelles llengües llargues i prodigioses. La Remei també es deixava fer i, de tant en tant, obria els ulls per mirar-me lascivament mentre jo esperava amb els pantalons avall assegut a una butaca a prop del sofà. El cosí es va estirar al sofà i la Remei no va trigar a muntar-lo. El seu cul extremadament blanc contrastava amb aquella pell bruna. En Sàliu, mentre, es va situar tot darrera. Li va ensalivar l’anus mentre la Remei seguia cavalcant. I lentament però ferma, va clavar aquell ariet, notant per sota, la pressió de l'altra verga a la vulva. La Remei obria els ulls de bat a bat, mentre un li premia els pits des del darrera i l'altra els hi xuclava des de sota.

També va obrir la boca... i vaig apropar-m'hi perquè no quedés mancada de cap sensació per gaudir. Li entrava tant com podia i en sortia per deixar-la respirar... el ritme es va accelerar, ella manava i tots tres ho sabíem...
"si... si... si... oooohhhhhhhhhh, vaaaaaaaaaaaa, masssssssssssssssssssssssssssssss!!!!!!! massssssssssss!!! masssss!!!!!!"

I com un sol home, en Sàliu i el seu cosí van canviar també de llengua per dir alhora: "yeeeeeeessssss, weeee cannnn!!!!!!!!!"


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

24 de febrer del 2009

El veidedalt a Què llegeixes? (3)


El veidedalt té un cul de mal seure. Ja m'ho deia l'àvia Maria, en pau descansi... És per això que fa un temps en vaig fer addicte al Què llegeixes? (no a llegir, que ja ho sóc; sino al blog que la Institució de Lletres Catalanes es va empescar fa uns mesos per fomentar la lectura i el debat entre lletraferits i gent de mal viure, com un servidor.

Ja vaig participar en la primera edició fa tres anys i no em va a anar del tot malament. Per una ressenya feta (recordo que era Barbetly y compañia, del Vila-Matas) vaig tenir el plaer de compartir taula i dinar; juntament amb nou participants més -vuit dones i un paio, això diu molt a favor d'elles...), amb tres escriptors de renom: l'Alfred Bosch, en Lluís Anton Baulenas i l'Emili Teixidor. Nivellassso!

Ara, enguany, santornem-hi!

En un dels apartats del blog que es diu: "Reescriu la primera frase ...", s'havia de fer un inici fitici de la novel.la de la Mecè Rodoreda La plaça del Diamant. No sé si us sona...;-)

I
m'ha tornat a tocar el mateix premi: compartir tertúlia amb amb les dues finalistes més, que tampoc conec de res. i un literat de la ploma catalanòfila. I Val. Seré un pèl pedant i fatu; però... a que fa flipa mogollón? L'escriptor en qüestió ha estat en Josep M. Fonalleras, que té columna habitual a El Periodico. El seguiu? Voldrieu que li fes alguna pregunta en concret, de part vostra?

Abans que el Roberthinos ho insinui, que quedi clar que no m'he votat a mi mateix insistentment, ni he fet proselitsime enlloc. Senzillament, la gent, amb poc criteri i poca feina, és clar, anava deixant el seu vot. Serà que tinc seguidors ocults?

En fi, heus ací la meva frase proposada per l'inici de La Plaça del Diamant:

La vida està feta de petites casualitats. Hi ha fets que fan girar el rumb que et marca el timó. Hi ha oratges que et fan sotsobrar o t'empenyen a port. Aquella nit, al ball de festa major, no sabia encara que viuria un temporal. El naufragi va venir més tard. Però jo tenia una rada on refugiar-me.

Espero que la Mercè Rodoreda, des del més enllà, sàpiga perdonar-me...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

22 de febrer del 2009

De la carpeta del veí (12): Triologia de Blogville






P. i J. eren amics de feia temps. Havien coincidit al barri, al mateix bloc de pisos; fugint d’un passat convuls i atzarós. Sovint coincidien al cafè del xamfrà a primera hora del matí: hi feien la millor pastisseria del barri i a tots dos els enlluernava el somrís discret de la cambrera. P. i J. eren de mena tastaolletes, tímidament inquiets, volgudament recelosos. Al principi P. i J. eren distants, però educats, l’un amb l’altre. Se saludaven breument a l’ascensor o en creuar-se pel carrer. Discutíem amablement per veure qui deixava passar primer a qui si es trobaven al replà. I si coincidien, s’ajudaven a pujar les bosses del mercat. Al cafè, P. llegia sempre el mateix diari, que comentava després amb J. J. li passava alguna revista de països llunyans. P. hi baixava amb un gos gris, que va morir de vell. J. no suportava els animals tancats. A P. li agradaven les cançons franceses. J. taral·lejava èxits antics. P. era un expert en vins, J. odiava el formatge. P. era un amant del cinema. J., un lector voraç. P. tenia un tarannà tranquil, seré, reflexiu. J. era més obert, desimbolt, atrevit. Alguns clients, els habituals del cafè, creien que eren parella. «Mite’ls; altra cop els dos carallots...»



Un dia van convenir anar al cinema plegats. J. va arribar tard. P. es va confondre de sala. Però van saber trobar-se a la sortida. En retornar, recordaven les frases pronunciades a la pantalla: «diga’m que m’estimes, encara que sigui mentida...». Aquell vespre es va convertir en matinada. Van caure cigarrets, gots de whisky i cafès en una sobretaula que els va agafar desvetllats, al so de les set campanades que anunciaven el nou dia. Van adonar-se que eren ànimes afins. Des d’aleshores sortien junts molts caps de setmana a conèixer pobles i ciutats veïnes. Al tren –cap dels dos tenia cotxe– , llegien en silenci i s’explicaven anècdotes viscudes; històries inventades. Sempre quan arribaven a un lloc nou es perdien pels carrers costeruts, entaulaven converses amb els més vells de l’indret i es deixaven seduir pel paisatge. Als pobles on passaven, solien guixar les taules on seien; com un testimoni del seu pas pretèrit.



Però a J. i P. el que els agradava eren les noies en desmesura.




Les veïnes del barri ho sabien del cert i solien descordar-se el botó de la brusa si els veien venir. S'arrengaven el blens del cabell. Es mossegaven el sotallavi i es donaven un cop de colze l'una a l'altre, mentre es deien a cau d'orellam baixaet: "Mite'ls...aquell parell...". Algunes canviaven de vorera per fer-se trobadisses. J. i P. s’adonaven, i educadament, s’aturaven a establir-hi conversa. Sempre creuaven mirades enceses de desig mutu. Al replà de l’escala; J. solia conversar amb una o altra veïna. Després sempre acabaven al seu terrat, fonent-se en la nit de l’estiu. A l’hivern, les flames de la llar de foc perfilaven el cossos amarats de suor de les seves amants. J. sempre tenia un vers amable a la butxaca. «Deixa’m que m’enfonsi en el l’horitzó dels teus ulls». P. , pel seu cantó, les seduïa amb una veu melodiosa i una prosa circular, bífida. Pocs cops repetien, però, de parella. Un dia, J. i P. van descobrir que compartien data de naixement i signe del zodíac. Mai es van dir qui era el més jove.



Corria la brama pel barri que tenien diners. I eren solters, de bona família. Ells no tenien ni una cosa ni l’altra; però no feien res per tallar les xerrameques. P. tenia una elegància especial en el vestir i en el caminar. J. era més adust i descuidat. Tots dos eren despistats de mena. Més d’un cop P. havia de tornar les claus que J. es deixava penjades a la bústia, al pàrquing o a la porta del replà. J. sovint havia de recordar a P. que duia el jersei al revés, la bragueta oberta o les sabatilles posades en sortir al carrer. J. anava en moto. P. temia la velocitat.




Un estiu van fer un viatge plegats, llunyà, a l’altra punta del seu mar. Allí van conquerir noies illenques que es van deixar estimar, dòcils, plenes, galants; entre raigs de vent i escuma als dits. Van ser feliços en companyia diversa, volàtil, efímera. J. sempre començava les converses. Però P. era sempre el primer en caçar un bes. Molts cops, la majoria, acabaven tancant els bars del barri antic amb les seves parelles respectives; bescanviant-les al llarg de la nit. Al llit eren amants tranquils; voluptuosos, atents. En aquell temps, van ser a prop del paradís; però van deixar que aquest agafés el bitllet de tornada.



Altre cop a Blogville, en una nit d’estiu, el dia del sant de P., mentre les darreres brases dels focs es consumien a les places, i l'alcohol a la sang feia estralls en la seva miopia, van conèixer V. Eren en un cafè dels afores de la ciutat. Sonava una música melosa que incitava al ball.Van assajar uns passos plegats, d’una manera automàtica. Al poc, eren tres ments en una.




J. i P. es van enamorar bojament i a la vegada. Es van mirar als ulls i van saber a l’instant que ja no serien dos, si no tres. Des d’aleshores, P., V. i J. sempre sortien junts. D’excursió al bosc, a banyar-se la platja o al riu, a visitar museus i al teatre... Corrien a perseguir-se pels ponts de la ciutat. Bevien a galet de la mateixa font. Compartien receptes i llençols.



Però després de temps d'incerteses, de torbacions i tempestes; d'anades i vingudes; de guerres i combtas soterrats; finalment V. va haver d’escollir. "Mai et deixaré. Serem junts per sempre", va dir. I J. va ser feliç.




(...)



Un dia, molt temps després, V., J. i P. van retrobar-se de bell nou. Ja res era el mateix però tot seguia igual, malgrat tot. La conversa va fluir animosament entre els tres, com als bons temps. Els càntics, els jocs, els riures... J. va mirar primer a V., i després a P. Un a l'altre es somreien. I en aquell gest, J. va saber veure tota la veritat que s’amagava en un esguard.




J. va saber finalment que V., a qui havia estimat sempre, era a P.



(...)




Un vespre ventós d’hivern, P. va mirar enrera i va decidir emprendre el vol aprofitant el pas de les aus migratòries. Els seu temps havia arribat a la fi. No sabia ben bé perquè. Però volia un canvi. Es va deixar adoptar per mans forànies; sense retrets ni comiats. Ningú al barri tornaria a ser el mateix després que aquell ponent hivernal estengués el seu tel sobre la ciutat.



Ara P. ja no hi és. El seu pis és fosc. I V. i J. s’observen l’un a l’altre des de llurs finestrals; abocats al carrer, vetllant si s’encén alguna llum al balcó. I per això, quan la resta de veïns dormen, V. i J. es troben d’amagat al replà i entren al pis de P., amb la clau que aquest va deixar sota l’estora. En la foscor, passen les mans per les parets nues, miren els marcs dels quadres oblidats, encenen espelmes, posen música al jukbox i alcen plegats una copa d’alcohol en record de l’amic absent. Normalment no es parlen, no es toquen, ni quasi es miren. Només saben un de la presència de l’altre i tenen prou per alimentar el seu desig. A cops, el pes del destí els empeny amb força salvatge als braços l’un de l’altre. I un vendaval d’esgarips, llàgrimes i dissorts els agombola al llarg la nit. Lluny, els llops udolen. A dalt, les gavines cacen estels. I en aquell silenci que precedeix sempre al darrer bes, després d'una nit d'amor, és quan J. s’atura per mirar als ulls de totes les V. i torna a sentir aquell calfred de la derrota; entén el vertader sentit d’una absència ajornada.



(...)



Algú al barri ha sentit dir que P. ha tornat.



Però P. ja no és P. Sembla que el seu pis al replà l’ocupa un nouvingut.




Ara no hi claus sota l’estora que obrin cap porta. V. ja no s’aboca més al balcó a creuar mirades. Tampoc surt al replà a tocar cap timbre. Hi ha una altra llum que crema al finestral.



J. seguirà passejant per vells cementiris oblidats, regant les plantes del terrat, llegitn llibres caducs i explicant històries tristes; irreals o imaginàries; com aquesta mateixa.


Mai ha sabut fer una altra cosa.






Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

20 de febrer del 2009

De calents i contents (16): El mòbil de la Mar, de Bocins de lluna

Aquesta setmana portem un relat la mar de calent. Vull dir que és de la Mar, que sempre ens obsequia amb algun bocí de la seva lluna. Aquest cop, és un bon pessic de to elevat. Gaudiu-lo; i sisplau; enceneu els mòbils durant la seva projecció... potser és ella que us telefona. Jo el tinc a tocar. "Riiinnng..." ; "Sí...(serà ella?)'"; "Hola veí! (No, no l'és)" "Collons Robertinhos, ja m'has aixafat la guitarra! Per cert... ja has revelat la pel.lícula?"

Els anteriors relats del Calents i contents:

1. "Mitja taronja", de El veí de dalt

2. "Papers cubans", de la Joana Torres

3. "Unes botes fetes a mida", de la Caliope

4. "Debilidad", de Guiller Pirata (no té blog)

5. "Un dissabte qualsevol" de l' Estripanits

6. "Mandra", de Llum de dona

7. "Cita a cegues", de Trina Milan

8. "Ments-turbacions, de El Gatot

9. Entrevista de feina de l' Skorbuto eròtic

10.Rashia , de Rebeca

11. Bassals, de Clint

12. Tan diferent, de Lady Griselda

13. La taquillera. de El veí de dalt

14. Menjarte'm, de l'Arare

15. Orgasme compartit, de la Iruna

16. El mòbil, de la Mar

I aquí el so



I aquí el text


El mòbil


Va sonar el mòbil.

Era ell. No el va agafar.

Va tornar a sonar.

Va tenir temptacions de despenjar l’aparell, però altre cop es va contenir.

Al cap de pocs minuts el to agut d’un missatge la va tornar a trasbalsar.

Ara sí, no se’n va poder estar. Va buscar un lloc arrecerat de mirades indiscretes, va asseure’s i el va obrir. Un text digne d’ell. Respiració agitada, daltabaix intern. Aquell missatge no la va deixar indiferent. No l’havia d’haver llegit, l’havia d’haver esborrat directament. No havia d’haver caigut a la temptació...

I ara?

Podia no contestar-li, podia fer veure que no l’havia llegit, podia esborrar-lo, podia obviar-lo, podia passar, podia oblidar-lo, podia caminar ràpid per no pensar-hi, podia trucar a sa germana, podia anar-se’n de compres...; però en el fons no volia fer res de tot això. Volia dir que sí, volia acceptar la proposta, veure’l, contestar-li, sentir la seva veu, quedar, sentir, volia anar a fer un cafè, olorar la seva pell, tocar-lo,... desitjava convertir-lo en un ésser real de carn i ossos.

I es va concedir aquell regal.

Va contestar el missatge amb el mateix to sensual i provocador que ell havia fet servir, una resposta que li picava l’ullet al seu interlocutor. El convidava a jugar, a insinuar, a seduir, a provocar, a desitjar,...

Van quedar.

Puntual i impacient, ella.

Deu minuts tard i cofoi, ell.

—Em pensava que ja no venies...

—No hagués faltat a aquesta cita per res del món!

Es van quedar penjats en la mirada uns segons que van semblar una eternitat. Cap dels dos volia apartar-ne la vista. El món va desaparèixer i es van començar a despullar amb l’esguard.

—Passegem? –va aconseguir dir ell enmig d’aquell trasbals.

—Sí, és clar.

Riures, paraules, ganyotes,... petits frecs electritzants. Es buscaven. Es tocaven distretament, dissimuladament. Els bullia la sang.

Van parar a fer un cafè. El to de la conversa va passar de compartir simples anècdotes quotidianes a parlar de la seva història, curta però intensa. Les paraules s’enfilaven per camins perillosos i excitants. Les mirades cada cop més penetrants s’entretenien ja en detalls significatius: moviment dels llavis, boques sensuals, escot suggerent, ulls brillants, postura del cos, to de veu,... el desig els cremava.

Feia estona que jugaven a fet i amagar amb les seves cames. De sobte, amb una excusa inconfessable, ell es va apropar i va seure només a uns mil·límetres d’ella. Es va tombar per protestar però no la va deixar, li va posar la mà a la boca i va resseguir-li a poc a poc els llavis. Es va deixar fer. Va tancar els ulls i es van fondre en un petó intens i profund. Jocs amb la llengua, llavis calents, mossegades lleugeres... Es buscaven, es trobaven, endinsant-se l’un en l’altre. Amb delit. Sense treva. Impulsivament.

El sexe els cremava amb un foc cada cop més estès. A cops, onades de plaer.

Van buscar-se l’entrecuix i es van trobar. A punt de desfer-se, ella. A punt d’explotar, ell.

Xiuxiuejos a cau d’orella, desitjos inconfessables que encara els feien enfilar més amunt. Ella es va aixecar d’una revolada i es va alçar una mica la faldilla, abans de seure-s’hi al damunt. Ell, sense saber com, va tenir el temps just de descordar-se els pantalons, abaixar-se un pèl els calçotets i quan s’hi va instal·lar a sobre, la penetració va ser profunda i ràpida. I plaent, molt plaent.

Notava com avançava mil·límetre a mil·límetre, com l’envaia, com l’omplia. L’excitació desbordada. Gemecs ofegats. Batecs desbocats. Cossos calents. Només de sentir-lo... cremava, estava tan oberta, acollint-lo estrenyent-lo dins seu. Sentint la seva força, la seva duresa. Notava com el seu desig cercava la seva profunditat.

Amb pocs moviments de cavalcament es van enlairar fins a l’orgasme. L’esclat final del desig tantes vegades reprimit, ofegat, amagat...

I després el descens. No gosaven moure’s per no trencar la màgia del moment.

Però a poc a poc van anar tornant a la realitat que els envoltava: el cafè, el carrer, la gent, la nit que ja ho cobria tot,...

Per sort, eren en una taula amagada de mirades indiscretes, ni el cambrer no els havia anat a veure. Res ni ningú no els havia aturat en el seu viatge màgic.

Van redreçar-se la roba i van refer el seu aspecte. Ella es pentinava els cabells amb les mans mentre ell encenia una cigarreta.

—Vols acabar de passar la nit amb mi? –li va preguntar amb un deix sorneguer, mig de broma, picant-li l’ullet.

Una mirada de complicitat i un petó dolç a la galta per tota resposta.

Es van aixecar, van pagar i van sortir al carrer. Els va abraçar la foscor i la frescor d’un vespre tardorenc, de finals de novembre.

No van dormir. Van acariciar el cel qui sap les vegades! En van perdre el compte. Hores més tard, es van acomiadar amb una data de retrobament. No es va penedir d’haver contestat el missatge. Mai.

@ Mar

http://bocinsdelluna.blogspot.com/


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

18 de febrer del 2009

De veïns de l'escala (4): Benigno Galindo, un misteri...

Foto: M. González

Benigno Galindo, el veí del segon tercera, és d’aquelles persones incompreses per la majoria dels mortals. Pocs veïns del bloc coneixen els seus sans i elevats costums. Benigno beu només Coca-cola light, va a missa tots els diumenges i festes de precepte, toca l’octacordi sense partitures, llegeix a Sánchez Dragó compulsivament, conrea miraguans al balcó de casa i sempre neteja amb lleixiu les deposicions de la tassa del wàter.

Treballador abnegat, l'home no entén de vacances. Tots els seus dies són feiners; a excepció del Diumenge de Pasqua de Resurrecció. És afable en el tracte de tu a tu, i a l’escala, sempre que me’l trobo, em cedeix el pas, mentre em repassa de dalt a baix -no sé perquè- amb la mirada fixa al clatell. He intentat debades esbrinar de què treballa i sempre em respon el mateix: «La meva feina, és com la de qualsevol metge: no permeto que el meu contacte amb la desgràcia aliena alteri el meu caràcter alegre i jovial. En la meva jornada laboral mai se m’escapa un rictus d’amargor; tot al contrari que els companys –forçats–, que m’acompanyen en el viatge».

Sempre he pensat que en Benigno deu ser passant de comerç. Per això li he demanat una foto vestit de feina, Què en penseu?


Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter.
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera

Si em vols enviar el teu perfil i una foto per anar ampliant els pisos, ja saps...


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

16 de febrer del 2009

El veidedalt a Què llegeixes? (2): Meme de llibres

Ja sabeu que segueixo el Que llegeixes? Per allí corre i s'escorre un meme que no he pogut deixar de fer. Tranquils que no el passo a ningú. Només és informació confidencial i reservada. Però si en voleu dir la vostra, ja sabeu...

El qüestionari memo-literari


Recomana’m un llibre: Atlas de geografia humana, d’Almudena Grandes. Literatura de dona i per a dones (un tema per a debatre, oi?). M'agrada aquesta dona i el llibre em va semblar excel.lent. Ja en vaig parlar fa temps.

El llibre que estàs llegint: Avaria, de Josep M. Fonalleras i Sangre en Atarazanas. Sempre vaig de dos en fos, jo. En llibres, vul dir... El primer ja diré aviat perquè el llegeixo.

L’últim llibre que has llegit: El Palau de la lluna, de Paul Auster. Ja ho sabeu si seguiu el "de lectura", oi?

El llibre que començaràs aviat: Memòries (1930-1980), de Jordi Pujol (perquè cal saber què pensa un paio que ens va governar vint anys; encara que jo no el vaig votar mai, eh?).

El llibre amb el títol més estrambòtic que has llegit: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, d'Stieg Larsson. (També he sucumbit). També: Platón y un ornitorrinco entran en un bar (però només l’he fullejat).
El llibre amb el millor inici: buf!... Tots els que enganxen de seguida. N’hi ha força. No diré El Quixot; però... què tal aquest: "Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem". De qui és? (qui ho endevini, tindrà premi)

El llibre que més vegades deus haver llegit: No rellegeixo els llibres. Mai. Sóc gasiu fins i tot en això. Però deu ser El petit príncep que he llegit, de petits, als meus dos fills.

El llibre favorit de la teva infància (o que ara recordis amb més afecte): Vint mil llegües de viatge submarí, de Jules Verne. I Robinson Crusoe, de Daniel Defoe. M'agrada la vida eremita; perquè negar-ho.
Recomana’m un llibre que no sigui ficció: M'agraden els llibres de viatges i les biografies novel.lades. Per dir un... Istambul, d’Orhan Pamuk. O Islàndia, de Xavier Moret.

El llibre que et va fer saltar les llàgrimes (de riure): Sin noticias de Gurb, d’Eduardo Mendoza; Wilt, de Tom Sharpe i La conjura de los necios, de John Kennedy Toole; Pantaleón y las visitadoras, de Vargas Llosa,...El blog del Zincpiritione, val?

El llibre que et va fer saltar les llàgrimes (de tristesa): Joana, de Joan Margarit. Bé, és un dir: jo no ploro mai, ja sabeu. Però crec que no vaig aturar una llàgrima a temps...
El llibre que et va fer encongir-te de por: Un conte de Lovecraft; no recordo el títol (un d'uns homes peix?). Aquella nit vaig tenir malsons. Era jove, tendre i espantadís...Com ara, és clar!

El llibre que et va fer venir ganes de llençar-lo per la finestra: qualsevol de la Maria Pau Janer. Vigileu perquè us pot fer mal de debó... Si és el seu Planeta, pitjor que una amanita phalloides.

Recomana’m una col•lecció: Les Millors Obres de la Literatura Universal. Segle XX d'Edicions 62 (fa patoxa tenir-la) i Els llibre del Mall, de l’Ed. El Mall (vaig descobrir la poesia amb ella).

Un llibre que t’agradaria haver escrit: Veinte poemas de amor y una canción desesperada, de Pablo Neruda (collons! si me'l sabia de memòria abans que en vingués a vistar el tiet Alzheimer; a les xiquetes que no sabien de poesia els endosava un vers i tan panxo!; Seda d’Alessandro Baricco (una manera peculair d'escriure), i L’amor boig, de Pere Rovira. Ja ho o vaig dir un dia.

Un llibre que vas abandonar (sense acabar): Els acabo tots. Sóc així de gamarús. I tanoca. Però reconec que l'Ulysses, de James Joyce, que vaig començar, el vaig deixar un dia i encara està allí mirant-me quan passo (això m'ha quedat pedant..., val, ho reconec).

Un llibre que agrada, i molt, a tothom, però a tu no: els de Murakami. Val, estan bé...però no m' enganxen (serà qeu als japos els tinc una certa tírria?)
Un llibre perfecte: Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez i Camí de sirga, de Jesús Moncada. I si algú m'ho discuteix; que pugi a dalt ara mateix i ens les tindrem!

Un llibre que et van obligar a llegir i vas acabar odiant: Odiar, cap. Ni als progfes odiava. De carallot que era! Però deixar-me indiferent, bastants. Per dir-ne un: Nada, de Carme Laforet; mai un títol més ben trobat per un llibre.

Un llibre que et van obligar a llegir i et va agradar molt: Tiempo de silencio, de Luis-Martín Santos. Als meus 16 anyets i vaig flipar de l'hòstia.

Recomana’m un còmic/novel•la gràfica: No llegeixo còmics; però L’Àsterix i el Tintin, els tenia tots.

Un/a autor/a que vulguis reivindicar: Miquel de Palol; perquè em sembla un pencaire i un paio que em sobrepassa. L'Eduard Márquez, també.

Un/a autor/a inesgotable per a tu: Mario Benedetti. Un valor segur que no falla mai. També per enamorar a noietes desemparades en tardes plujoses tardorenques. Alguna vol que li reciti res?
Un/a autor/a que mai decep: Jaume Cabré i Carme Riera. De casa nostra. De fora...i vius? L'Allende.
Un/a autor/a que no pots veure ni per la televisió: el dúo sacapuntas: Fernando Savater i Sánchez Dragó i, com no; per fer el trio mariachi, la Pau Janer (que m'haurà fet, la pobra, direu...)
Recomana’m una biografia/autobiografia: Memòries (1908-2005), de Moisès Broggi. O El eco de los pasos, de Joan Oliver
La sèrie de llibres que més va enganxar: Clásicos Juveniles, editorial Bruguera; Alfred Hitchcock y Los tres secretos i Los Hollister (perquè un ja té una edat...).

La sèrie que va perdre interès: no sabria dir-ne...De la tele? El coche fantástico. Ah! Parlavem de llibres...Doncs,...
La sèrie completa que tens exposada amb orgull: no en tinc cap completa; però molts dels Llibres de l’Escorpí, de El Cangur i de La cua de palla; les dues d’Ed. 62

I àpali; a segui llegint.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

14 de febrer del 2009

Tres en un: del Museu del Disseny Friki (28), Dia de los Enamorados i Regal Blocaire


"Hoy te quiero Más que hoy pero Menos que mañana". Això és el que -diuen- toca dir avui al vostre enamorat o enamorada. Som 14 de febrer, no? Segons els cànons establerts pel Corte Inglés i els seguidors de Sant Valentí, avui és el Dia dels enamorats. Jo, que sóc agnòstic de mena i estic en estat de permanent de pasotisme; prefereixo dir-ho els dissabtes a la nit, a cau d'orella, quan vaig net i polit...

La frase s'ha de dir en castellà, que sino sembla poc seriós. "Més que ahir però menys que demà". Això ho podríem dir en molts camps del nostre dia a dia: en com ens collaran els bancs; en com ens la fotaran els polítics; en els "morts" que em deixaran damunt la taula els companys de feina; en la de plats que m'esperaran a la pica; en els veïns i veïnes que voldria tenir al replà ...

I vés per on que tinc una veïna enamorada! Buf! M'ha costat dos anys però ho he aconseguit! ;-) I vés per on, que em deixa com a regalet en un dia tan senyalat una medalleta que és friki del cagar, però que la llueixo orgullós pel replà de l'escala, per enveja i revenja dels veïns (mascles). Ara que no hi ha el Paseante donant la tabarra, és fàcil...

I és clar, com que és un premi-meme d'aquells em toca passar-li a algú...; que jo sóc obert de mires i cal ser proselitista. Vaja problemón, Arare! (ja saps que tu ets de les veïnes primerenques i això té un marchamo de qualité que ningú te'l treu. (UN PETONÂS DEL GROSSOS; AMB LLENGUA i RESOPÓ). Que les veïne són molt geloses i despré no em donaran ni el bon dia! Però com que sabeu que TOTES us el mereixeu, escullo a la darrera veïna que ha vingut al replà; com a regal de Benvinguda. I que ella el passi amunt i avall de Blogville.

Àpali! I que el meme corri...i s'escorri.

PS I el vídeo no té desperdici...Ens recorda aquell famós anunci dels que veiem a la TV als 70's...



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!