De veïns d'escala (17): Marcel.lí No i No, mediador social

En Marcel·lí és un LISICATiT (Lider Sindical Carismàtic Contra Tot i Tothom). Ja el primer mes de vida va pronuciar el seu primer discurs, quan el mot que va sortir del seus llavis en el bressol va ser un "NO" rotund quan la seva progenitora li demanava "Que estimes la marona?" La gràcia del nadó va ser prou cel·lebrada a la família. Però no va tenir tanta gràcia que l'única paraula que sortís dels seus llavis fos precisament aquesta. Més i quan la broma va durar fins els onze anys! Son pare ja no sabia què fer-ne de l'espècimen que li havia tocat en sort.

Amb tot, d'aquesta escassetat de mots en Marcel.lí va fer virtut. I va tenir una carrera fulgurant. D'altres han arribat a presidents de la Generalitat amb una loquacitat tant o més restringida. En Marcel.lí va passar de ser delegat de classe de vuitè d'EGB, a representant de la cèl.lula llibertària que ell sol va fundar a la universitat, enllaç sindical d'autònoms amb ningú a qui representar en la maduresa, fins arribar a ser mediador social per oposició.

La capacitat innata per dinamitar qualsevol possibilitat d'acord o pacte en les reunions on intervenia, van ser molt ben valorades entre els sindicats, la patronal i el govern -a parts iguals-, que sempre el volien tenir de la seva banda en els pactes previs pels convenis col.lectius o en els pactes legislatius amb l'oposició, segons fos el cas. No cal dir que es venia sempre al millor postor. I que la seva inflexibilitat a qualsevol cessió en la tramitació del conflicte va fer que se'l considerés un heroi o un traïdor segons de quin vent bufessin les garrofes.

No us saludarà mai. No agafa mai l'ascensor. No obre mai la bústia. No tanca mai en clau. No rega mai les plantes. No esten mai la roba. No convida a cafè. No surt de nit. No s'ho fa amb dones. No es confessa. No paga les multes. No hi és.


Quan li demano al replà si creu que algun dia tot això acabarà, sempre em respon amb un lacònic: "No".

Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresol quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon

14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona

15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona

16. Barrabàs Bonfill. embaixador, setè segona 

17. Marcel.lí No i No, mediador social, primer primera

Diari d'un veí exiliat (3): L'acollida

Dia 2 

(continuació) 

Colmenar Viejo

10 h, a casa els Alvarado

La porta s’obre amb el característic brunzit. Entro al replà. Del sostre penja una bombeta que il·lumina tènuement l’estança. La majoria de les bústies semblen forçades, amb tot de propaganda comercial a terra.  A l’ascensor hi ha un rètol que posa “NO FUNSIONA”. I al marge dret del paper, escrit amb una cal·ligrafia impossible. «Me cago en tu puta madre». Tot de forats a la paret indiquen que la gent sembla buscar petroli amb la punta de les claus mentre deuen esperar-lo. I taques negres indiquen que molts hi apaguen les cigarretes. Quan no es dediquen a deixar mostres d’alta literatura popular esgrafiades arreu: "Aquí me la mamó Lucia”, “El moro del segundo es un camello”, “Viva los del Frente Atletic!”, “La Rocio  es puta y su madre un travolo”, “Aguirre, soplagaitas”,...i altres bimbirimboies per l’estil.  

Crec que començo a enyorar-me de Blogville...

Pujo a peu, agafat a la barana per por de no fotre’m de lloros ja que tot està a les fosques. Inútil. Al primer pis ensopego amb el que sembla un carro de la compra buit, lligat amb una cadena. «Casumdena!» En arribar a la tercera planta, quan vaig a trucar al timbre al bell mig de la porta, quasi fico el dit dintre l’ull de la persona que l’obre de cop.

—¡Joder! ¡Casi me dejas cegata!

Qui renega és una dona ja gran, cofada  amb una bata d’estar per casa estampada en flors, sabatilles desgastades i tot de rul·los blaus i roses agafats sota una xarxa que li cobreix un cabell blanquinós, amb monyo. La bata, mig cordada, deixa veure uns enagos beige. Crec que m’he enamorat de cop.

—Me estaba hasiendo la teticién. Perdona que salga asíns...

—Perdone usted, vuecencia. No era mi intención menoscabar su linda faz...

—¿Eres gilipollas o qué?

—No. Soy el nuevo inquilino...

—O sea que tu eres el que viene de parte El paseante?

—Si, suposo...

—I como te llamas?

—Veí, veidedalt.

—¿Eso es un nombre...?

—Sí, es claru. Creo que en su idioma seria: “veSino de arriba”

—¡Vaya tio raro estás hecho tu...! Pasa, hombre, pasa,... -i a contunuació em deixa anar, com qui no vol la cosa  —Yo soy frígida.
—...Ah! Ja. Buenu, jo..., —no sabia on mirar— ...yo a veces, bueno; no:  los fines de semana; sabado sabadete, si me dejan,...procuro..., sólo a veces...ya sabe.
—No, no sé, Digo que me llamo Frígida. 
—Ah! Buf! Creia...que...
—Qué creias?  

—No nada... —sense saber per on sortir-me— que era de la región de Frigia, turca...; que estuve allí hace unas semansa, ¿sabe?
—¡Puez no! ¡Soy de Matalascañas y a mucha honra, vezino! 

Entro a la casa. Al rebedor, sobre un moble de fòrmica hi ha una verge des sis pams embolicada amb una bufanda de l’Atlètic de Madrid i un gerro amb flors de plàstic als seus peus. Sento una forta olor a sofregit que ve de dins el pis.

—Me iba a depilar el bigote...

A fer de déu que tindrà feina, la dona.

—¿No traes maleta...?

—La perdí en el tren. Buenu, me la dejé oblidada, más bien dicho.

—Pues habrá que ir de rebajas, ¿no? ¡No te vas a pasar dos meses asins! ¿Tienes hambre? Estoy haciendo unas monxetas para desayunar.

La veritat és que li ho agreixo. Tinc una fam de llop. Em fa seure a la cuina i em posa un plat de mongetes i xoriçets fregits i un tetrabik de vi “El Colmenajero”. Pitjor eren els esmorzars a la mili!

—Come hijo, come; que te veo muy pálido...

—Deu ser el cansansiu. Me gustaria echarme un ratu.

Quan acabo, i ofegant un eructe agre, em fa aixecar i m’acompanya passadís endins. Les cambres estan a la banda dreta. Al fons, s’intueix el menjador. Esta, es la habitación dee mi hija y el garrulo de mi yerno.  

“Esta es la habitación de la niña.

 "Esta, la del nene..."

 "Aquí , el baño...” 

 
Vaig traient el cap mentre m’obre les portes. Cap llit està fet i a totes hi ha piles de roba per recollir. “Aquí, el comedor...” Un paradís del kisth, amb tot de quadres i figuretes de porcellana que omplirien les vitrines del nostre Museu blocaire.

Y esta, es la mia.”

—Molt bé...Muy bonito todo. Pero..., donde duermo?

—Pues aquí, hijo mio! Es una cama recia —fa mentre es recolza amb les dues mans sobre el matalàs—. Mi difunto marido decia que aquí se hacína los mejores revolcones ¡Si el colchón hablara!

—Vaya..., lo siento. Hace mucho que...

—No. Sólo un año. Aún lo sueño algunas noches... —i mentre ho deia, es treia un mocador de dins la pitrera.

—Ja...; es claru. La acompanyo en el sentimiento...

—No. Si ya me acompañaras también en la cama... Es que no tenemos más sitio  ¿sabes? Y no irás a domir con la niña, ¿verdad?—I sense deixar-me badar boca —Anda echate un rato y luego hablamos...

Caic retut  no sé si d'esgotament o pel pes de les mongetes que m'acabo de fotre entre pit i espatlla. Quan em llevo, amb un mal de ventre horrorós, deu ser ja de nit. Sento  veus al menjador.

—¡Buenas, dormilón! ¿Has descansado bien? —es la Frígida, que s’ha tret els rul·los i , certament,el bigoti.

—Buenas tardes...No sabia que fuera tan... tarde. Lo sientu.

—Tranqui, tronco  —em diu l’àvia. —I aixecant-se de la butaca on estava fent ganxet em va senyalant els presents amb l’agulla. —Mira esta es Mercedes, mi hija...

Una dona de bon veure,  que em repassava de dalt a baix mentre deixa  sobre la taula un entrepà que s’estava engalipant. El seus dos petons a les galtes tenen una olor ddolça a  coca-cola.

—Angel, mi yerno...

Un bordegàs de panxa immensa, vestit amb samarreta imperi i bigoti hitlerià que ni em mira a la carà quan li allargo la mà i crida embogit mentre salta sobre el sofà:

—Goooooooool!!!!

No m’havia fixat que estava mirant  a la televisió un partit de futbol. Semblava que el Barça-Atlètic.

— Y Lucia, mi nieta...

Un bombonet de vint-i-pocs anys, amb ulleres, cuetes infantils, camisa blanc i faldilla plisada de quadres escocesos. Vdeixar de mirar el manga que tenia entre mans i em llençà un somrís alhora que feia explotar un globus amb el xiclet que mastegava. "Tanto gusto" , em va dir. "El gusto es mio". 

O això esperava.

(continuarà)

Si voleu saber els capítols anteriors:

1. La partença

2. L'arribada 

3. L'acollida

Festa de Cap d'any a Blogville (sabates vermelles-sabates negres): Danseu, danseu, maleïts...

Feia dies que ella ho havia convocat.  I una segona veïna ho havia subscrit amb entusiasme… I el veïnat sencer anava trasbalsat. Ho veia en els seves cares a l’ascensor, en coincidir al replà, si els trobava a la cua del forn o la del súper; en les parades d’autobús o en el metro, en saludar-nos al creuar el carrer… Hi havia pànic escènic. Era evident. Una festa de Cap d’any no és moco de pavu. I una festa al terrat del veidedalt; al terrat de Blogville com qui diu la cosa, menys. Si a sobre és Cap d’Any al terrat del veidedalt ja és per cagarse patas pabajo.  L’escenari de les disbauxes més sonades de Blogville encara ressonen en l’imaginari col·lectiu. I algunes que encara no s’han transcrit, guardades amb pany i clau en els arxius policials,  algun dia veuran la llum.

En fi, la convocatòria estava feta. Tothom estava convidat. Fins i tot ell. Hi havia però, una condició sine qua non. Elles havien de venir elegants i esplèndides, com sempre van, això no era problema; però calçades (amb calces; sí) i sabates vermelles. Ells, informals i desvagats com sempre, també, però amb sabates negres (els calçotets ja eren optatius). I quedaria testimoni gràfic del fet. La convocatòria va tenir la seva resposta. Potser menys de l’esperada? Sigui com sigui, elles sempre són majoria. Aquí i on vagis. El món és de les dones i això fa temps que ho sé. I els que van venir, van deixar-hi les soles. Les soles i els talons. I algun encara més: les sabates i els cordons. I les mitges. I els pantalons. I la roba interior... En fi... Cal dir-ho tot? Vaig dir que callaria com una tomba i abans que res, sóc un cavaller.

Ja des de dies enrere se sentia corredisses al replà per arribar a casa, descarregar la compra, o les andròmines del treball, enllestir la planxa i els sopars i posar-se a practicar. El nivell era fort i calia estar a l’alçada. No a l’escala; que ja hi érem tots i totes. Cada nit, a partir de les deu, Blogville era un guirigall de fregaments, de taloneigs, de saltirons, d’acrobàcies i figures, de salts, de repicar talons, de girs i contrapassos, de magarrufes i rialles... La música sortia, com un desori eixordador de tots els pisos i replans. Ningú cridava l’atenció a ningú perquè tothom estava enfeinat en el mateix desfici: practicar els balls per lluir-se la nit de Cap d’Any.

La Rateta, que va deixar d’escombrar l’escaleta una nit (perquè tot el que és màgic succeeix de nit?), també es va posar a ballar, com tothom. Però  va tenir temps de pujar dalt el terrat (d’un altre veí; però aquest no és l’autèntic; no li feu cas, eh?)  i va gravar-nos a tots en plena voràgines. I heus ací el que va veure..., després d'espiar-nos a tots. Flipeu mandonguilles!!!

@ Rateta & Violette Productions

Digueu-me tonto (que ho sóc), però jo sabia d’antuvi de les meves mancances. Calia actuar abans que res. Qui pega primer, pega dos cops. O sigui que vaig fer trampa. Vaig deixar a la bústia de totes les veïnes una nota convocant-les al meu piset per practicar. A hores distintes, és clar (sóc tonto, però no babau).  A practicar passes, s’entén. Així, el dia D jo estaria més entrenat que la resta de partenaires (competidors) masculins i m’enduria el gat a l’aigua. Bé, la Rateta potser trobava el seu Gatot particular... Algunes, (perdó per les mil trepitjades rebudes), van accedir. Bé, els vaig fer accedir jo ni sé ben bé com! Me les trobava al menjador i vinga!, a marejar la perdiu! Algun crec que ni sabia on era, de com va quedar de maltractades pels meus giravolts. Que no us ho creieu? Doncs hi ha prova gràfica d’això.

@ El veí de dalt

Fins i tot, a posteriori, alguna mestressa que ara mateix no recordo on exerceix, em va replicar amb un regalet de nivell. Allò va ser un cop baix al meu ego personal. Però un és un cavaller i ho va entomar sense el mínim retret ni trasbals. Crec que he aconseguit ballar el txa-txa-txà sense entrebancar-me tres cops seguits.

En fi. Tot estava preparat per la Nit de Cap d’Any. I els veïns van anar arribant... Les primeres, com no podia ser d’altra manera, la Violette Moulin, impressionant com sempre amb el seu glamour arravatador, i la Rateta Miquey, que venia molt excitada ella, amb la càmera de vídeo preparada. No havia qui l’aturés. Al poc va picar la porta la Llum de dona, (quin tros d’idem!); que estava engrescada amb una xerrada amb la Rita, sobre no sé quina manera de lligar l’aioli (suposo que no anaven amb segones ni era argot eròtic allò). Al poc va pujar l’Arare, curada de la seva cama maltrecha i disposada a demostrar-nos a tots que ella era l’àvia amb més trempera de l’escala. Colló, si ho va demostrar!  L’ Eli venia amb el millors dels seus somriures, que és del que millor sabia fer amb al boca. Diu ella... Jo millor no pregunto. I com no,  la  Zel, (que ja em va dir d’entrada que no era zelosa. Suposo que ho deia per si ballava amb alguna altra..., no?) Mentre estàvem ja endrapant les coques que havien dut totes elles (“El coulant, quant el trauràs, Violette?”) va aparèixer una parella que ja venia llançada a demostrar que el sud també existeix i que allí, s’hi es feia un concurs, s’enduien el primer premi de carrer. La Mercè i el Francesc no ens van deixar badar boca i es van posar a ballar. Collons, quin swing tenien tots dos!  També anaven arribant veïns nous. Un paio amb dues noies amb gest alegre a cada mà van venir-nos a saludar. Se’ls veia ben desinhibits. Recordo que en el moment àlgid de la nit van proposar de fer una partida de pòquer. “Americà?, vaig dir” “No, home, al descobert!” Jo ja sabia que tots tres duien una as sota la màniga; però vaig dissimular.  I mira que vaig fer esforços per fer una doble escala amb ells, però ni anant de farol  vaig aconseguir trencar aquell llaç indeleble que els unia. “I si fem una sardana”, els vaig acabar proposant, ja fastiguejat.

Quan ja corria el primer porret, van veure entrar tres noies i em va semblar que els llum s’encenien tots sols: la Xurri, la Kika i la Jaka (pronuncieu-les seguides, vinga!). La Xurri anava accelerada, ja ho vaig veure de seguida. “Si em pilla, a la velocitat que es mou la  xicota, em destrossa.” La Kika i la Jaka semblaven més reposades. Al poc va aparèixer un bagul sobre rodes. I darrera seu, la Tarambana  empenyent-lo. La Nimue i la Ínia l’ajudaven, “I aquí, què hi duus?”, vam dir tots. “Ja sabeu que les sabates són la meva debilitat. Són les parelles que aniré canviant al llarg de la nit. Amb els modelets que fan de conjunt. Podeu servir-vos...”. Que coi va dir! Allò va semblar una passarel·la de Dolce&Gavana i Victorio&Luchino  tot alhora!

Al final, traient la llengua va arribar  la Duschgel, que havia agafat el darrer avió des de terres germàniques (amb el retard habitual d’Iberia) i era allí  per deixar constància que amb la distància no es perd frescura. “T’he portat gel, veí” “Què bé! Ara anava a fer-me un cubata!” “No, tanoca, em refereixo al de tarongina, que sé que t’agrada.” “A mi, m’agrada tot de tu, ja saps...” Em vaig posar a comptar: una, dues,....tretze, catorze....quinze, setze..!” Dinou deeses al meu terrat. I sense parella. És clar que l’As de cors i el Francesc també hi eren, però em sembla que estaven ja enfeinats amb uns boleros de primera generació. Vaig treure el carnet de ball, vaig alçar el dit i em vaig sentir com la Romy Schneider a Sissí emperadriu: “Nenes...qui vol ser la primera?” En aquell moment, algú em va tustar l’esquena: “Veí, no pretendràs fer-me el salt, precisament aquesta nit, oi?” Em vaig girar i em vaig trobar l’Emily de morros. Vull dir que quasi topem de cap.  “...i divuit!“, vaig cantar.  “Emily, encara que em matis a Lilly i Dash, jo et seré fidel pels temps dels temps.” I veient que havia dut companyia: “I espero que no em fotis aquesta fera ferotge que tens de gos per sobre!” Però era evident que allí les noies guanyaven per golejada. La Rateta em va venir i em va explicar un acudit a cau d’orella fet ex professo per l’ocasió  que crec impropi de reproduir aquí (recordeu que sóc un cavaller).

Sort que el Fra Miquel (sense sotana) va venir a fer-me companyia, després de les seves ablucions de rigor. “Fins maitines estic lliure, veí. On tenies aquell whisky de malta que sempre en parles?” “Whisky? Amb aquests cadellets de déu que corren pel terrat i tu vols fer mutis pel forro?”. “Veí, que tenim una edat...”. “Doncs per això, home! Amb tu al costat, tots els pecats d’aquesta nit ens seran redimits. I a fe de Fra Miquel que en van haver-hi un munt!

Però sóc un cavaller i vaig jurar que el que va passar aquella Nit de Cap d’Any no ho explicaria sota cap concepte.

PS

Però accepto suborns...

PSS El que no podeu negar és que la feinada que han fet la Rateta (especialment en el muntatge) i la Violette (especialment en ser la incitadora) -jo sóc un fidel seguidor, tan sols-, bé es mereix un premi. Un premi desl grosos al lloc que pertoca: AQUI

De la carpeta del veí (17): La vetlla

El veidedalt sempre baixa a mirar que es cou pel barri. Fa temps vaig saber del blog de la Bajoqueta, 365 contes, en el qual es publica un conte cada dia enviat per blocaires, que no pot passar de les 365 paraules. Una molt bona iniciativa. L'altre dia en va publicar un de meu.

La vetlla

 fotografia: "El velatorio" d'Eugene Smith

Un silenci contagiós embolcalla la sala de vetlla.

[RAISA] «Mira-te’l, el malparit! Si sembla que estigui rient i tot, el cabronàs! Enfotent-se de tothom fins i tot després de mort. Ara, que ja t’he ben fotut, ja! Així rebentis a l’infern. Si és que realment sou just, oh, Senyor!, feu que es rosteixi de la forma més lenta possible. De pare diuen que només hi ha un, i el meu ja és història passada. Així et consumeixis al foc etern...»

[JASSIRA] «Ai senyor, senyor, pobre espòs meu. Només quaranta-vuit anys i ja us l’heu endut! Què serà ara de mi sense tu? Els nois, ja m’ho deien: “Deixa’l mare, anem-nos-en, lluny”. Però jo no podia deixar-lo, ho enteneu oi? Ell era tendre a la seva manera, malgrat els crits i els cops. Ja sé que també s’allitava amb d’altres. Deuria trobar en elles el que jo no sabia donar-li. No li ho retrec. Ell sempre tornava. I per mi, això era tot.»

[JASMIN] «Sou injust, realment injust, Senyor. Si ho sabés la Jassira, com era el seu marit! Un sant! Sempre amb un somriure als llavis, abans i després de cada dijous de visita. Sempre amb un regal pels dos nens. Mai l’Omar, el petit haurà de saber qui és el seu pare de debò. Si no fos per ell, hauria enfollit en quedar-me vídua d’en Yassuf, nou mesos abans del seu naixement.»

[JANI, dins el taüt] «Mira-te-les, aquí, al meu voltant... Senyor, deus pensar que sóc un monstre, oi? Sé que amb la Raisa vaig fer un gra massa. Per això em mires així, oi? Però no tinc la culpa que ella tingui un cos de dona en pell de nina, ni aquests ulls de mel, ni aquells pits de mar. Ho entens? Només quinze anys. La vaig veure allí, tota nua, sobre el llit; la calor..., i no em vaig poder estar. Era l’alcohol. No era jo. Era el meu foc interior. Espero que demà, en saber-se tot, el jutge ho entengui i la perdoni. Jo ja ho fet.

Qui em podia haver tallat el coll així, amb aquesta ràbia continguda, si no?»

El silenci, a la sala de vetlla, persisteix.

PS 

Per cert, ja han sortir els guanyadors del 1er Premi A la Millor Entrada i ha estat atorgat a la Mercè Climent, per aquest post. Com a finalista, la Coses sense sentit 2 per aquest altre. Felicitats a les guanyadores, enhorabona als participants i agraïment merescut a l Ramon, l'organitzador!

De la carpeta del veí (16): Miratges, per a "Una sortida digna"

En Josep M. Tibau, el que sempre trobem pels racons de casa, ens demana una col.laboració per un dels seus projectes literaris. Emprar els mots d'un blog seu en un poema. Després es veu que els publicarà. Espero que la prosa poètica també li serveixi. I que a vosaltres us agradi..

Miratges

M’agrada veure’t com et pentines al mirall; d’esquena al món i al temps. Llargs rínxols de cabells que et cobreixen el rostre. Veure’t sense ser vist. Blens que dibuixen un camí atzarós per la cresta dels teus pits convulsos. M’agrada acaronar-te el cos des de la distància; nu, assegut al llit d’aquest hotel indòmit i reincident.  Xiuxiuejar a cau d’orella versos encesos que cap trobador hagi escrit encara. Besar-te els mugrons irisats de pluja, les mans valves, el sexe endurit; les cortines closes.

Calla i escolta’m pel silenci. En ell tot és dit per ser escrit. Volves de fum atrapades al sostre. Respira fort; que la salabror retorna. I deixa que el meu son t’aculli, com un jaç d’estels que aplana els marges.

Potser hi haurà foc en alguna illa. Una claror que un vigia atansi. Algun mot que el teu cos atrapi. Jeu ara, en aquesta catifa d’herbes altes.  El mantell de la nit et serà propici. I escriuré el teu nom a la riba, abans que cap temporal l’esborri.  Sóc Ulisses sense nau. Sóc Neptú sense trident. No hi ha reialmes. No hi ha banderes. Cap exèrcit assetjarà la plaça. Cap enemic creuarà fronteres. El nostre és un país petit, sense malícia ni retrets. Delerós de trobar una sortida digna, danso damunt un epitafi.

Vull morir en tu, i no n’he après encara.

De lectura (80): Persépolis, de Marjane Satrap

 

“Cuando se tiene
miedo, se pierde la capacidad de análisisis”

Curiós.

No havia llegit mai cap novel·la gràfica. Es evident que semblen fetes per enllaçar amb un públic jove, poc avesat a llegar llibres. M’ha sorprès gratament. Per la historia en si i pel tractament dels dibuixos. 

Persépolis es la història  d’una evolució, de la infantesaa la maduresa d’una noia, la Marji, que és la mateixa autora de l’obra. Marjane Satrapi (Rasht, Iran, 1969), ens explica el seu tarannà vital, inserit dins una crítica política i social al seu país. Des de l'èpoica de la revilució fallida, la que va derrocar el regnat del sha de Pèrsia el 1979 i va acabar, després de purgues internes i d’una guerra fratricida Iran-Irak, que va durar vuit anys i es va un dur un milió d’ànimes (“Morir como mártires es como inyectar sangre en las  venas de la sociedad”), fins al triomf i el domini de d’integrisme islàmic que encara persisteix. Ja sabeu com les gasta el president d’aquell país.

La història està explicada en quatre grans blocs. Comença quan Marji té deu anys i acaba quan en té  vint-i-dos. El punt de vista inicial de Marji és atípic: és una nena educada a l’”occidental”, dins una família de classe alta i uns pares més liberals que jo mateix! Marji, té una actitud entre naïf i ingènua, com correspon a una nena de 10 anys, que parla amb Déu (que sembla una reencarnació de Marx) i vol esdevenir una profeta que salvi el món. Aquesta indulgència aviat acabarà quan vagi percebent amb els seus propis ulls i en els detalls quotidians del dia a dia de què va  la nova república islàmica: el règim cau en un integrisme religiós asfixiant, dictatorial i repressiu, i va eliminat veus crítiques i opositores (amics i familiars de Marji van sen elimiants). L'ambient és tant asfic¡xiant que, veient el caràcter rebel i contestatari de la filla,  els pares de Marji prefereixen enviar-la a l’estranger per allunyar-la d’un país sotmès pel sense sentit  de les accions enfollides dels “guardians de la revolució” i pel perill de les bombes que cauen a la ciutat durant la guerra entre Iran-Irak.  

Marji s’enfrontarà, adolescent, a un món occidental (a Àustria) que li és hostil, amb només 14 anys i que acaben per desorientar-la del tot. Coneixerà l’amor i el desamor, les drogues, la xenofobia, la soledat i la misèria. El darrers bloc explica el seu retorn al país, feta ja una dona, on estudiarà Belles Arts, es casarà de manera equivocada, i com ha d’adaptar-se a la vida misèrrima del règim xita dels aiatol·làs (“Era una iraníen Occidente y una oriental en Irán”). Aviat s'adona que en aquest país no es pot jugar amb el vi, la música, l’adulteri, les relacions prenupcials, la religió,... Ja us dic jo que teniu sort de viure a Blogville!

Tot i la duresa de història, el relat és ple de moments de gran tendresa (la relació amb l’avia és del més notori), de tristesa (la mort dels amics), de rebel·lia (l’enfrontament amb els professors), de por (les detencions a la presó), de festa (“La única forma de soportar lo insoportable es reirse de ello”), d'incoherència (la hipocreisa de la mateixa Marji davant el perill), de tocar fons (quan fa de camell a Àustria),...; moments que precisament el blanc i negre del còmic potencia i ressalta. 

Sembla més aviat un llibre escrit amb dibuixos, que un còmic amb lletres. La simplicitat del traç recorda entre un aire infantil (molt adequat al principi) i un aire “persa” de les antigues escultures del país. Un país que crec era ric i culturalment molt viu, i ara  es troba en una certa indolència ofegada per la dictadura de la religió. Com molts altres. indrets en aquest món Collons d’integrismes religiosos, d’un i altre color!

El llibre va guanyar el Premi Autor Revelació 2001 i Millor Guió en el Festival Internacional d’Angouleme, el 2002. Se n’ha fet una pel·lícula que no he vist, però que sembla ser exactament com el llibre: vinyetes en blanc i negre en moviment. En fi, si voleu passar una estona curiosa, llegiu-lo. Us l’empassareu en dues tardes.

Al club de lectura hi havia dones (ja sabeu que tot són dones al club on vaig) realment indignades: “Això no és literatura ni és res. Una pèrdua de temps”. D’altres, estaven encantades amb la història. Mai plou a gust de tothom, oi? I jo no ho tindria tan clar. Per què,... “què” és literatura en el fons? Els blogs ho són, oi? Literatura bona o dolenta; però són mitjans d’expressió de sentiments i desitjos. Com la vida mateixa. 

Puntuació: 6,5 /10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí 

Premis a la millor entrada d'Opinalia.cat

Els d'Opinalia van organitzar la 1a edició dels Premis a la Millor Entrada. El veídedalt, que s'apunta a un bombardeig, hi participa amb dos escrits. Aquest (el 51), i aquest (el 52). Llegiu-los tots (n'hi ha 100 d'inscrits) i voteu els que més us plaguin. N'hi ha de molt bons!

Teniu fins el dia 13 de febrer!

Del Museu Blocaire del Disseny Friki (47): La Nina Centpeus

Després del ninot aquell diabòlic (Chucky, es deia?), aquest engendru de cossos de nina amb un sol cap, emulant un centpeus repulsiu, li va a la saga. Es va quedar tranquil, el paio, que va decapitar la vintena de nines de la foto per fer aquest monstre! Espero que a ningú se li acudeixi de regalar-li a algun nebodet...

En fi, de pet a les vitrines del Museu!

La imatge li he manllevat, amb permís, a la Lady Griselda, en un post dedicat al seu Blocaire invisible d'enguany (el Centpeus, és clar!).

I recordeu. Als 50 objectes, enquesta veïnal!

Tots els anteriors objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki, els trobareu aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De veïns d'escala (16): Barrabàs Bonfill Arny, embaixador en excedència

La vida no va començar gaire endreçada per Barrabàs, considerat un psicòpata conspicu. La seva família, descendent directes de la noblesa reial,  el menyspreava de petit i el menystenia per la seva indecorosa mania d’aparèixer  espullat en tots els conclaves familiars; especialment el dia de Nadal a l’hora de recitar el poema a les postres. En canvi, a l’escola era un heroi: tots els companys l’insultaven i ens mofaven d’ell sense misericòrdia, mentre que els mestres el tenien per un cretí absolut i l’etzibaven calbots a tort i a dret. A poc a poc, va anar resolent aquest problema d’incomunicació i va sobreposar-se a força d’oferir gratuïtament favors sexuals en tots els idiomes —francès. grec, tailandès i birmà—, sense importar gènere, edat ni condició. Va aconseguir una merescuda reputació escolar que li va fer obtenir el títol de batxiller sense fotre mai un clau (a classe, s’entén).

Més tard, a la Facultat de Dret, on solia  estar més que assegut, en posició horitzontal o de genollons, es va aficionar a l’exhibicionisme. Primer ho feia tot sol davant el mirall dels lavabos, després, dins l’aula amb els companys de curs; seguidament, rere les prestatgeries de la biblioteca i finalment, als passadissos de la facultat a l’hora del canvi de torn de les dones de fer feines. Va aconseguir forjar al voltant seu un fama d’escalador incorruptible i va obtenir una gernació d’acòlits, tots de bona família com ell, amb qui va fundar, en llicenciar-se -i no sense dificultats,- l’ONG «Exhibicionistes sense fronteres». Ningú sap com, però aconseguia subvencions allí on a d’altres els eren negades. 

Mercès a la influencia familiar del seu cognom  (plena de bisbes, rectors, alcaldes, ministres, catedràtics i alts funcionaris) va convertir-se en ambaixador plenipotenciari als països del sud-est asiàtic. Va establir llaços comercials entre diverses comunitats de la secta Moon i penyes madridistes a BangKok. Actualment és assessor delegat de Recerca de Vies no Verbals de Comunicació amb la Joventut al Ministeris d’Afers Obscurs. L

La seva màxima: “Dejad que los limpios de espíritu se acerquen a mi”. Diu que busca company de pis entre el veïnat. Voluntaris/es?

Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresol quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon

14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona

15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona

16. Barrabàs Bonfill. embaixador, setè segona

De la carpeta del veí (15): Tríptic II

A la Dushgel, 
que sempre demana que remeni papers oblidats...

Tríptic II

Camino dalt dels penya-segats. Horitzons blavíssims. Una maror d’escuma s’entafora a la butxaca. Deixo engrunes de pa sota les roques. El meu cos, un alçaprem que el bosc oculta.  Plouen retrets. I no és aigua el que em mulla. És aquesta lassitud de les hores incertes, desossades; nocturnes.

La teva és una silueta inassolible, misericordiosa i baldera. Ni en un pany de paret aconseguiria fixar-te. Sóc orfe del teu cos. Pigall sense corretja. És un fil de saliva el que m’uneix al teu sexe. Un rastre humit que els meus dits escruten. Ni el teu somrís més fi em retornarà el misteri de les cambres buides. Joc de claus sense porta de sortida.

Sé que si et miro el ulls se m’obre un oceà de neguits convulsos.  Alço la mà per resseguir el teu rostre i el fred d’una llàgrima m’acompanya el gest. Ens besem amb ànsia atàvica com es besen els que molt s’estimen; i molt han d’estimar-se encara. Ja ho va dir el poeta. I no seré jo qui ho contradigui.

Diga’m ara tan sols, si és aquest un darrer comiat o incert oblit.