30 de setembre del 2008

Del Museu del Disseny Friki (15): Alcem la Sagrada Família!


Amb l'actual psicosi que envaeix alguns veïns de l'Eixample temorosos de Déu i de veure caure el temple expiatori de la Sagrada Família (i casa seva de pas) sobre les seves testes -com temia aquell cabdill gal de qui ara no recordo el nom-; algun artista espavilat i graciós ha fet aquesta al·legoria al pas de l'AVE pel seu subsòl (per cert, l'altre dia el vaig agafar per anar a la capital hispànica i en vaig sortir amb una calipàndria de colló de mico (atxís!): aneu abrigats que tenen l'aire condicionat a tota bufa!)

Alcem-la tota, germans!, qua així serà més a prop del cel.

Una gentilesa d'en Pere, de Saragatona (per cert, ja heu participat en les seves Transformacions?, ja va cap a les 300; tot un rècord guinnes de la catosfera!)

Votam al TOP CATALÀ!

27 de setembre del 2008

De Calents i contents (2/2008): Papers cubans, de la J. Torres


La Joana, que és de Mataró, s’autodefinieix amb tres adjectius: mare, feminista i sociata. Una joia, vaja. Podríem afegir que és una dona tranquil·la, però amb caràcter i decidida, potser massa i tot, però ja li agrada que això se sàpiga. Enamorada de Cadaqués, del País Basc i dels seus fills. És apassionada (potser tant com el relat d’avui?) i defensa el que creu amb contundència. Li agraden les escultures de Botero. Dona pacífica, odia les curses de braus i la violència de gènere. Va començar en això dels blogs el març del 2006 per parlar de les coses de la vida que li són més properes i que més la commouen. Segur que si aneu, hi trobareu una dona amb les idees clares. La podeu trobar al blog homònim Joana Torres


Aquí teniu l'arxiu en audio.



I ara, el text sencer:


Papers cubans


Ahir havia de passar-te una informació per escrit. Per telèfon no trobàvem la manera de quedar al despatx, així que t'he preguntat si estaries a casa. Avui a la tarda tenia dues reunions i entre l'una i l'altra m’hi passaria. Em comentes que perfecte; solament havies de signar uns papers.


M'has obert la porta amb aquest somriure tan teu, que a mi em posa neguitosa. És un somriure ampli i deliciós. Veure els teus llavis i desitjar besar-los és tot u.


Em demanes que entri. Et segueixo pel passadís. Duus uns texans que et marquen un cul esplèndid i una samarreta cenyida, de licra, d'aquestes que deixen veure el teu cos perfecte. Vestit i tot s'intueix tot el que amagues sota la roba.


Anaves descalç. He pensat que no era bona idea haver vingut sola... M'has ofert un cafè que he acceptat de seguida. Ens hem assegut a l’únic sofà de la sala d'estar. T'he assenyalat on havies de signar. No hi havia dubte que feia poc que havies sortit de la dutxa: els cabells encara humits, feies olor de crema hidratant, a massatge i estaves acabat d’afaitar. Deliciós, he pensat, alhora que, involuntàriament, deixava anar un sospir... Tu t'has adonat i m’has somrigut. M’he posat vermella com un pebrot a l’instant.

Quan m'has retornat la carpeta amb les cartes signades, sense jo esperar-ho, m'has agafat el cap i m'has donat un llarg, llarguíssim petó; humit i apassionat, com solament tu saps donar-los. Petons lents, dolços i saborosos.


Quan he pogut respirar de nou, les teves mans buscaven els meus pits. He pres els teus dits i m'he dit jo mateixa que això no podia seguir així; necessitava saber què era fer l'amor amb tu. Feia massa temps que m’escalfaves i no arribàvem enlloc.


Així que, en un atac de decisió que en altres situacions m’hagués semblat impropi, t'he empès cap el sofà. T’he posat l’índex en els llavis i t'he demanat silenci. Res de precs, ni promeses, ni paraules falses. Solament volia passió. Això és que volia...


M'he agenollat sobre la catifa. T’he fet abans un altre petó. T’he descordat els pantalons, a poc a poc, botó a botó. Amb cada nova obertura notava com la teva erecció anava creixent. Els teus ulls tancats i els teus llavis premuts em deien molt clarament com estaves d’encès . Però jo volia molt més que això..., volia cremar-te, deixar-te sense alè.


T’he abaixat els camals fins els peus. Amb la mà et frego lleugerament el membre, per damunt els boxers. Mossego tendrament la roba al seu damunt. El noto ben tibant, enravenat.

M'has demanat que no fos dolenta, que estaves molt excitat. Però jo volia ser dolenta i que notessis com et desitjo. Abans i ara. És un desig animal i ardent. T’he abaixat els boxers i no he deixat que em toquessis. Avui vull donar-t’ho tot, donar-me tota; molt i ben fort, vull estar en tu i ser tota per tu. M'has suplicat que m’aturés, però no he cedit. Havia somiat moltes vegades en aquest moment i vull que sigui tal com era en les meves fantasies solitàries.


T’has tret la samarreta i t’has quedat ben nu, assegut al sofà, cremant i expectant. En silenci. He pessigat els teus mugrons mentre em treia la camisa i els sostenidors. He pogut veure la impressió que t'han causat els meus pits, grans; amb els mugrons ben encimbellats; com dues xeringues. Me’ls he agafat amb les dues mans i els he posat un a cada costat del teu membre. Et tinc presoner. M'ha encantat veure el seu balanceig; notar com estava de calent, estrènyer’t contra ells. Així, amb el teu penis entre els meus pits i jo de genolls davant teu, he començat a xuclar-lo, a llepar-lo, a succionar-lo.... Estàvem tots dos molt excitats. M’has agafat els pits i jugaves amb els mugrons mentre et feia un cubana en tota regla amb llepada incorporada que et posava frenètic.


Estrenyies els meus mugrons amb força i et balancejaves. Vigilaves que el teu membre no s'escapés ni dels meus pits ni de la meva boca He baixat una mà entre les meves cuixes. He decantat lleugerament les meves calces i he pogut comprovar la meva excitació. Amb una mà, sense deixar-te anar el membre, he agafat un mocador de paper de damunt la taula i l'he preparat. He seguit tocant-me el clítoris i xuclant el teu membre.


M'has avisat que t'anaves a córrer. Fins i tot en aquest moment te’m mostres com un cavaller. No t’he volgut deixar lliure. T'he mirat als ulls i he intensificat la meva succió. Al poc, ens hem corregut junts, tu dins la meva boca i jo tocant-me amb els meus dits.... M'ha encantat el teu sabor agredolç... He escopit en el cleenex tot el que m’ has deixat anar. Sense alçar-me, m’he begut un glop de cafè, ja refredat...


M'has agafat el cap i m'has fet un petó al front, com un infant... M’he aixecat. He anat al bany. Em demanaves que no m'anés, que volies més, que podies donar-me molt més. Després de recompondre'm la roba i els cabells, t'he dit que no podia, que m'esperaven, però... que volia més, que pensava tornar, i que pensava "cobrar-me" el deute.


M'has acomiadat, tot nu, davant la porta. Ni jo mateixa podia creure'm deixar-te així.... calent encara. He arribat a la reunió de l’oficina pels pèls, ben acalorada, les cames com un flam, però satisfeta i amb un immens somriure d’orella a orella. Admeto que m'ha costat concentrar-me. Quan acabi, veig que hauré de fixar dia i hora per a moltes cites.

I una d'elles serà la que tindré amb tu.


@ Joana Torres


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

26 de setembre del 2008

Els C@ts estan al caure...vés que no t'enxampin...

Ei veïns!, que els premis que es van empescar el Xexu i companyia estan a punt de tancar barraca. Encara podeu votar si no ho heu fet. I si no ho feu per un servidor -que ho entendré-, feu-ho per algun veí del replà, que segur que tindrà sempre sal i oli per vosaltres.



PS Suposo que els guanyadors faran una festeta, oi?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

25 de setembre del 2008

Del Museu del Disseny Friki (14): El pallasso piltrafa



Es un avió? És un cohet? És Superman? És una guardiola? No! És un pallasso! Tot i que jo el definiria coma "piltrafa". Si no té ni mans, el pobre!

Un regal del Josep, ui, perdó!, Jesús M. Tibau; que remenant pels racons dels seu món ha trobat aquesta joia del disseny friqui. M'assegura que és de vidre i que té una funció "aparentemt" decorativa...Ara enteneu perquè hi ha artistes incompresos?

Votam al TOP CATALÀ!

24 de setembre del 2008

D'HV i cadàvers. Acabem ja?


Veïant, tots i totes,

ens queden dues breus aportacions literàries (una és la meva, que per educació em reservo el darrer ) per tancar les 10 Històries veïnals que vam començar ... un mes d'abril! (collons!, som lents, lents, eh? I us heu comentat poc, també...) i ens queden uns quants esglaons -tant amunt com avall- per tancar els dos cadàvers exquisits en dansa. A aquest pas, el cadàver ja ha estat ressuscitat tant de cops que crec que el tindré amorrat al piló impertèrritament anys i panys. Tot i així, quan el publiqui, us fareu creus. No em puc creure que no us ensenyéssiu els versos els uns als altres. Si el poema té sentit i tot! Ni Vinyoli ho faria millor!

Feu apostes: qui acabarà abans?, els que han de matar el cadàver amunt, els del cadàver avall, o les dues HV que resten per tancar?

Aquest post, doncs, és per donar la darrera empenta (amical) a aquells veïns i veïnes que heu d'enviar-me el vostre vers, o enviar-me el darrer tros de relat. Ja sabeu que quan em puja la mosca al nas surto al replà a fotre quatre crits...pero no mossego.

Un cop acabat tot plegat, i si abans no m'enterro en els fonaments (algú ha pescat el joc literari?), podríem començar la Cinquena Tongada de les Històries veïnals. Que imagino les tindrem acabades pel Nadal...del 2069!

Per què...entenc que voleu seguir fent-les, oi?

O NO?

Doncs vinga, a tota bufa...!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

23 de setembre del 2008

De lectura (48): El azul de la virgen, de Tracy Chevalier


Afirmaba categóricamente que la manera de decir las cosas
es más importante que lo que se decía.» (p. 46)
«Mayo es el mes de la lluvia, de las lágrimas,
y noviembre el mes de los muertos.» (p. 217)

Fluixota.

Som a finals del segle XVII, en el moment de les cruentes guerres de religió entre catòlics i protestants. El rerafons de la nit de Sant Bartolomé (on es van passar a coltell a milers de catòlics a la ciutat de París, el 1572) arribarà també a una regió rural remota del Midi francès, les Cevenes. Allí, una família protestant –els anomenats hugonots–, han de fugir lluny del perill i la mort certa. El seu deambular els durà a la Suïssa calvinista. Entre ells està Isabelle de Moulin, a qui anomenen La Rousse, pels colors dels seus cabells. L’acompanyen el seu marit, Etienne Tournier, la sogra, Hannah i dos fills petits, Jacob i Petit Jean. Enrere queden amics i familiars. El color del cabell li va canviar de cop i volta, per un reflex del sol que li va tocar mentre observava extasiada la verge pintada en una absidiola de l’església del poble. Familiars i amics la veuen des d’aleshores amb freda i hostil inadversió, tant per l’estranya metamorfosi com pels seus coneixements de medicina natural i la seva perillosa devoció a la verge –figura mal vista pels calvinistes- de qui sempre li ha atret el color blau intens del vestit que llueix en la pintura. D’aquí el títol del llibre.

Aquests temors es traspassaran a la seva filla petita, Marie, qui hereta el color pèl-roig i serà protagonista, a despit seu, de la tragèdia familiar.

Quatre-cents anys més tard, una parella nord-americana s’instal.la a Lisle-sur-Tarn, prop dels escenaris que va conèixer els Moulin i el Tournier. La dona, llevadora de professió, que es diu Ella Torner, comença a experimentar sensacions estranyes i a tenir somnis reveladors, relacionats amb el color blau, que l’empenyen a investigar sobre els orígens de la seva família. «Hay una voz..., no, dos; una habla francés, la otra llora, un llanto de verdad histérico. Todo ello en medio de la niebla, como si el aire fuera muy denso; como agua. Y al final el ruido sordo de un golpe, como una puerta que se cierra. Y sobre todo está el azul por todas partes.» (p. 75)

Conceixerà un bibliotecari, en Jean Paul, que l’atrau irremeiablement. El triangle amorós està servit. «Era extraño: no me di cuenta de lo unidos que habíamos estado hasta que nos encontramos muy lejos el uno del otro» (p. 204). Sembla que hi ha un misteri que va quedar per descobrir i que Ella traurà a la llum. Quan més a prop des seus orígens familiars es troba, quan més a prop de descobrir el secret familiar que ha estat amagat durant segles, més s’allunyà del seu present i del seu passat immediat.

Una història doble que amb quatre-cents anys de diferència, conflueixen en un moment donat de la trama. En certa mesura es tracta de dues novel·les en una sola, on les dues protagonistes –dues dones, com sol ser habitual en les novel.les de Chevalier–, han d’enfrontar-se contra una realitat que els és adversa: l’entorn i la incomprensió familiar, Isabelle; el marit i l’entorn del poble francès on resideix, Ella.

Les dues històries funcionen independentment però en paral.lel. Hi ha un joc de pistes que fan veure com Isabelle i Ella són com dues ànimes bessones. Ambdues tenen una lluita interior, tenen amants, tenen dubtes. Ara un capítol dedicat a una època, ara un capítol de l’altra. Al final, evidentment, coincideixen les dues trames i s’estableixen lligams previstos. Però sempre hi ha uns misteri que no es resoldrà fins al final i que el lector intueix per les elipsis de la trama. Un Bíblia retrobada tindrà un paper crucial. Ella sabrà que ha arribat al seu destí. En un moment donat haurà d’exclamar: “Je suis arrivée chez moi, n’est pas?»

M’ha agradat reconèixer en la narració, indrets que conec d’alguns viatges que he fet a la regió de les Cevenes: Mende, Florac, el Tarn, Mont Lozère, i sobretot, le Pont de Montvert. Però Chevalier és narradora de personatges; no de paisatges. El seu estil, que ja vaig conèixer en La noia de la perla (novel·la molt més rodona que aquesta) o Ángeles Fugaces, es deleix pe les el.lipsis. Juga amb trampa, ja que no ensenya al lector totes les cartes. És aquest que ha d’anar preveient un desenllaç que al final no el sorprendrà.

És una novel·la correcta, res de l’altre món, tampoc. Per seguidors devots de la Chevalier.

Podeu llegir més sobre l'ore i l'autora en aquest excel.lent dossier del Club de Lectura que va fer la Bibiotecla Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

21 de setembre del 2008

Escriue en temps digitals (segona part): les paraules del veí

Tal com vaig prometre, transcric el discurset que vaig fer el dimecres 10 de setembre a la Tecla Sala. Només per a malalts de blog i del veïnat.

______________________________


Bona tarda,


En Malerudeveure’t, que és el meu blog, s’alegra de ser aquest vespres aquí amb tots vosaltres.


I el veídedalt, que sóc jo, s’alegra també de compartir veïnat amb aquests veïns de taula. Els acabo de conèixer fa poca estona però és evident que ja ens lliga una amistat indestructible. “Lo que la red ha unido que no lo deshaga el hombre”. No seré jo el primer en fer el salt...


Tinc deu minuts de glòria i anirem per feina. El títol del col.loqui és “Escriure en temps digitals...”; buf! això sona a pel·lícula èpica, com “El amor en tiempos de cólera” de García Marquez. També es podria haver dit així aquesta xerrada. Perquè escriure potser és també un acte d’amor (altruista?, onanista?) i els temps actuals, per molt digitals que siguin, són temps ben revoltats...


En fi, jo voldria fer un parell de comentaris, explicar el que i el perquè dels meu blog i deixar sobre al taula tres preguntes per al col·loqui posterior. I quan dic “deixar sobre la taula”, vull dir literalment això [en aquest moment trec tres targetons enganxats a sengles espelmes amb el número 1, 2 i 3, (N. del A).]


Comencem, doncs..., què és Malerudeveure’t?


La definició que podem llegir a la capçalera del meu blog és explicita: “Desideràtums, morralles, panegírics i altres galindàines sobre el món màgic (i tràgic) de la literatura, l'erotisme i l'actualitat més prosaica i lúdica amb una visió(cons)tructiva, irreverent i desimbolta”. Més clar, l’aigua? Bé,...si l’aigua és la del Llobregat que passa a prop d’aquí, potser si que cal un aclariment....

El meu blog, va néixer de casualitat, com a blog literari: jo volia bàsicament penjar ressenyes dels llibres que llegeixo habitualment i comentar-les amb qui volgués; i també per penjar escrits propis. Com no va ser la meva sorpresa que, a poc a poc, anava rebent comentaris i més comentaris.


Però de mica en mica, i així es va anant complicant la cosa i han sortit molt més fronts de combat: un museu d’imatges frikis, un seguit d’escrits de caire eròtic; i —el motiu pel qual estic aquí—: les Històries veïnals.


Primer pregunta: un blocaire és un escriptor? [aquesta pregunta li passo a la Neus Arqués]


I què són les Històries veïnals?


Aquest és un blog nascut d’una idea, si no original,que almenys jo no havia vist a Internet.


Dic que no és original perquè jo ja la practicava fa anys amb una colla d’amics (gent de malviure tots ells), que ens apleguem en el col.lectiu PROGULA. Per cert, el nom és inventat i no té res a veure amb la cultura gastronòmica. Poc després de ser legalitzats (és evident que la Llei d’aquest país no funciona), vam descobrir que Progula vol dir, en rus, “absentisme laboral” o “sense permís”. Unes qualitats que s’adien molt amb els seus membres. Precisament, vam fer un llibre que aplega les històries pornohumorístiques que escrivim. Aquí us l’ensenyo. Per cert, està a la venda; si algú passa després per caixa,,, Però no derivem....


La idea va ser convidar al “veïns del blog” que em visitaven a participar en una aventura que volia demostrar que realment fem Literatura 2.0. (o sigui “literatura dos punt zero”) A vegades no sé si és “Literatura punto g”, o “Literatura punt seixanta-nou”. Però vaja,... La idea és fer relats conjunts a quatre mans entre gent que no es coneix de res. Faig llençar la idea fa un any i fins ara s’han apuntat uns 58 blocaires.


Vaig muntar la primera tongada l’abril del 2007. Un cop els veïns van dir que volien participar, els vaig atorgar un número i vaig fer un sorteig agrupant-los de 4 en 4. I així fins a quatre tongades. En total, hem fet ja més de 40 relats o Històries veïnals. Les podeu veure en el blog homònim.


Segona pregunta: si els blocs són literatura 2.0, fins on juga el paper de l’autor i fins on el del comentarista... Escrivim per nosaltres o pels que ens llegeixen? [aquesta pregunta li passo a la Marcella]


Deia que n’he fet quatre tongades. Una novetat és que, a partir de la tercera tongada amb els blocaires inscrits, a mesura que ho feien, els atorgava un número pel qual havien de fer un cadàver exquisit. Ja sabeu el que és, oi? El primer de la llista escrivia un vers i l’última paraula d’aquest verns la passava al segon, el qual havia de fer un vers i passar-li al tercer, i així fins el final. Els versos sencers els rebia només jo que anava confegit n el poema. Mal m’està dir-ho però han sortir uns poemes collonuts. Ja sabeu que els que m’escolteu esteu tots convidats.

Hi ha altres exemples de blogs literaris participatius al que s’ha anomenat la Catosfera, aquest submón literari català dins la xarxa d’Internet. Precisament fa uns mesos es va publicar un llibre amb aquest títol “La catosfera literària”, en el qual també vaig tenir la sort de participar. Serien:


  • Transformacions, que duu Saragatona: han fet ja 257 transformacions a partir d’un text original de la Mercè Rodoreda.
  • Personatges itinerants, on una desena de blocaires s’inventen uns personatges, munten una història i van alimentant-la. També h ha una versió o un blocaire penja un poema que es continuat per un altre.
  • Relats conjunts, cada blocaire fa un escrit a partir d’una imatge. Hi participen uns 40 cada cop. Hi ha una vintena de relats conjunts.

I tot això aquest muntatge per què?, pensareu. I ja acabo. Doncs senzillament, perquè em diverteixo. Per riure i passar-m’ho bé. Espero que els que em segueixen, també, No vull sentar cap càtedra. No vull ser referent de res. El fet de mantenir el blog m’obliga a pensar idees i noves propostes. Com sorprendre i com fer participar la gent.


Llegir-ne d’altres crea uns vincles difícilment explicables als que no són blocaires. Hi ha una certa addició en tot plegat. La tercera i última pregunta, amb la que tanco les intervencions i poden servir per obri el debat se la deixaré al moderador de la taula: “Tot això és greu, doctor?”


Tercera, i última, pregunta és: i tot aquest “tinglado”dels blocs i de la literatura virtual, tot això, té futur? [i aquesta, li passo al Palimp]


Aquí ho deixo. Moltes gràcies.


PS

Per cert... voldria recordar que avui mateix, en aquesta hora de nocturnitat i alevosia, fa dos anys clavats un servidor va iniciar el seu blog. Dos anys justos que celebro amb vosaltres. Palimp, passa’m aquesta espelma amb el “2 que l’encendrem i bufarem plegats.


El veí bufant l'espelma amb un 2. (Foto gentilesa de M3zk4l).


(Neus): i el desig, veí?,

(Veí): mmmh, ...; millor no l’explico...)


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

18 de setembre del 2008

De calents i contents (01/2008): Mitja taronja

"...i els seus 120 centímetres de pit treien el singlot a un mort."
Comença la temporada a "El racó del blocaire calent" d'ONA FM. Ja sabeu...la secció que coordina el veí de dalt per a tots vosaltres, tant pel que em llegiu com pels que no. Els dijous, pels volts de la 1 de la nit tindreu un relat eròtic d'alt voltatge a les ones d'ONA FM (103.5 de la FM) al programa "Calents i contents". Per estrenar el curs acadèmic, la lliçó inaugural va anar a càrrec d'un servidor. Però ja us aviso que en vénen mitja dotzena de relats més de blocaires del replà que deú-n'hi do! Hi ha nivell al veïnat! Què espereu per enviar-me el vostre?

A mesura que s'emetin els relats per antena els aniré penjant al blog. I espero que gaudiu d'una bona calentura amb o sense companyia..., però sempre amb bon humor.

Cliqueu per aquí per escoltar va l'audio
:
I ara, us trancric el text sencer:
________________

Mitja taronja

Els nervis el menjaven per dins. Havia hagut de recórrer a aquella estratagema per poder-la tenir al costat i no se’n penedia. Només l’esperança d’un sí definitiu li donava forces per seguir allí, assegut rera bambolines, esperant que el cridessin per entrar al plató. Quan va sentir que deien el seu nom, David Guerra, va notar com el cervell li bombejava sang directament a l’entrecuix, que ja apuntava una tímida erecció. I és que la Vanessa, la veïna del pis de sota, era la dona dels seus somnis, de les seves palles més solitàries i de les seves purgacions més oníriques. I ara, després de tres anys d’indecisions, d’anònims a la bústia, de mirades furtives a l’ascensor, estava a punt de declarar-li el seu amor etern davant milions de telespectados que seguien cada tarda, amb morbosa atenció, el programa del cor d’Anna Rousso, “Tu media naranja”. Era el darrer programa de la temporada i tothom esperava les llàgrimes de comiat de la Rousso.

La Vanessa, que feia posat de toia, esperava que la presentadora li expliqués perquè era allí. Però ho sabia sobradament què hi feia allí i què havia de fer. El que no sabien els telespectadors, ni la Rousso, és el que succeiria en aquell plató d’aquí pocs minuts. Si ho haguessin sabut, haurien posat els DVD a gravar a tota màquina i ni tot el topmanta de la ciutat hauria donat a l’abast l’endemà.

La Vanessa seria un pèl curta de gambals; però no era un monja, i els seus 120 centímetres de pit treien el singlot a un mort. A més, sabia explotar la seva anatomia amb vestits que remarcaven unes corbes més pronunciades que les dues esses del seu nom. Duia una minifaldilla de cuir que acabava just on començaven unes cames quilomètriques, amb unes natges prominents i una samarreta de tirants que deixava el pircing del melic al descobert. Ho arrodonia un escot prominent on s’hauria perdut qualsevol objecte que algú hi hagués deixat caure, com un pou sense fons.

Feia dues hores, quan el realitzador del programa, en Sergi Natilles, un escalador sense escrúpols, la va veure entrar a maquillatge, aquest ja s’havia fet una composició de lloc i mesures. El seu malèfic cervell havia ordit un pla maquiavèlic, que acabaria amb la mala puta de la Rousso i alhora, li garantiria a ell feina a la competència, ara que tot l’equip del programa s’anava indefectiblement a l’atur. «Tu, nena, vols triomfar en això de la tele?» li va dir a cau d’orella, mentre deixava caure una mà sobre la seva cintura. «Vine al despatx i en parlem», va afegir.

Quan en Natilles va acabar d’explicar-li el seu pla, la Vanessa ja havia estat profanada per tots els forats del seus cos i estava disposada a tot. La noia, que era un pèl curta de gambals però no monja, va pensar que si seguia les ordres d’aquell paio tenia l’operació de lifting assegurada i un armari de vestits de luxe per tota la vida.

Ara, doncs, asseguda davant la Rousso, amb el forat del cul adolorit, esperava que entrés aquell carcamal del David, el seu veí plasta, al plató. En Natilles li ho havia xivat tot.

La presentadora, davant l’opulència de pit de la xicota tenia un sentit de post de planxa total. Amb els seus millors somriure va començar l’entrevista:

–Com et dius?

Vanessa. Però els amics em diuen Vani.

–Quin nom més bonic, oi?

–Sí, me’l va posar la mare, en record d’un gelat que li agradava molt.

–Saps perquè ets aquí, oi?

–Hi ha un premi, suposo...

–Hi ha algú que et vol dir una cosa..., una cosa que et pot fer canviar la vida. Que passi el nostre cupido!

En David mentre sortia de darrera una porta que s’obria amb un joc de llums i fumera, notava com l’erecció li pujava deu centímetres més.

La Vanessa, alliçonada pel realitzador, va creuar les cames que van deixar entreveure a les iaies del plató i a tots els telespectadors a casa seva, que no duia res a sota. El càmera va deixar aquell plànol fix que arribava a les hores de les postres a milers de llars del país, en horari prime time. Els índex d’audiència van tenir una alçada comparable a l’erecció de milers de televidents. Tots homes, és clar.

La Vanessa va fer veure que es quedava de pedra en veure en David.

–Tu?

–Us coneixíeu?–va fer sorpresa, la presentadora.

–És el meu veí. El veí de dalt!

–Així que veïnets! –va fer, picant de mans, nerviosa, la Rousso –I mai havies imaginat que...

Ell ja s’asseia al seu costat. Li prenia les mans entre les seves, agenollant-se als seus peus.

–Vani! No puc més. Em fa mal el cor, el cap i tot el cos –zoom del camera als genitals–. Fa anys que et miro pel celobert, i ja no puc més. T’estimo i no t’ho havia dit fins ara. Vine a viure amb mi. Compartirem sabatilles, raspall de dents i hipoteca.

L’erecció del David era indissimulable i la Vanessa, que ja hem dit que era una mica curta de gambals però no monja, va entrellucar-lo àvidament. Potser va entreveure un futur glamourós lligat a un seguit de programes televisius que la farien famosa saltant de plató en plató i de programa escombraria a programa del cor com aquell i no va desperdiciar l’ocasió, tal com li havia suggerit en Natilles.

–I no us beseu? –incitava l’Anna Rousso. Les iaies clamaven, com posseïdes: «Que se besen, que se besen...»

No va caldre més. En David, ja sense el fre de mà posat, va abrandar-s’hi i, amb la mà a la cintura d’ella va deixar anar-li anar la llengua fins l’esòfag. Era tanta la seva excitació que no es va estar de tocar-li el pitram. Ella, en caure enrere, es va a agafar al melindro, que ja lluitava per treure el caparró per damunt el cinturó. La silicona de la Vanessa va empènyer fort i un pit li va saltar de l’escot. El pobre David, ofuscat, va amorrar-se al piló bevent a pleret. La xicota va ser ràpìda en apujar-se la faldilla mentre amb la mà treia el canari del David a la llum dels focos. El dos càmeres van trempar al moment. Milers de telespectadors deurien fer el mateix. L’audiència saltava pels núvols. La Vanessa dedicava un solo de flauta a un pobre David que no entenia res però es deixava fer, i feia caure per terra el dos anells de prometatge que duia a les mans. La Rousso, histèrica, i gelosa del membrillo que la Vanessa es duia a la boca, va intervenir reclamant al seu càmera un primer pla amb els pits ben premuts amb les dues mans. «Jo les tinc més grans!», xisclava com una posessa. En Sergi Natilles reia des de la sala de realització.

Les iaies del públic, aixecades de les cadires, picaven de peus i mans, demanant que volien mirar des de més a prop. Els càmeres, seguint ordres del Natilles, no deixaven de fer zooms a l’escrot del David engolit, ara i adés, pels llavis sil.liconats de la Vanessa. I en tots els bars del país, saltaven per l’aire fitxes de dominó, cartes de mus i pilotes de futbolin. Mig país telefonava a l’altre meitat: «Poseu la tele ara mateix!»

En Natilles ja s’imaginava els titulars de l’endemà als diaris i, assaboria, amb maligna convicció, el comiat de la Rousso. Ja pensava en el nou programa que pensava vendre a la competència amb la Vanessa de presentadora:«Mortadel.la endins». No va atènyer la veu de la becària que li suggeria, tímidament: «Passem a publicitat?».

El que li va passar a la pobra xicota; això no, no ho van poder veure els telespectadors.

@El veí de dalt

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

16 de setembre del 2008

Escriure en temps digitals (primera part): una ressenya


El divendres 1o de setembre, preludi de Diada i d'aniversari del blog Malerudeveure't, en vaig posar la bossa a l'espatlla amb un parell de llibres, uns gadgets i el apunts de la xerradeta que havia defer una hora més tard i cap a la Tecla Sala que hi falta gent! El motiu: participar en la xerrada col.loqui "Escriure en temps digitals", que havia organitzat el bo de Palimp amb l'Sfer.

Abans de començar, uan cerveseta per destemplar els nervis. Un primer contacte amb els altres interlocutors. (la Neus, el Nacho, la Marcella, l'Iván i el Palimp). Gent malalta de blogs com un servidor.

La competència era dura. TV3 havia decidit aquella nit celebrar el seu 25è aniversari, un partit de futbol venia a omplir pantalles de televisors i desenes d'indrets de la geografia catalana eren punt d'atracció de diverses Nits en blanc: portes obertes a museus i exposicions, concerts i espectacles gratuïts i altres faramalles ens feien la guitza. Qui coi vindria a escoltar cinc escriptors i/o blocaires en una racó de món? Doncs, sí, hi ha gent més malalta del que em pensava. Una trentena de persones (jo no vaig dur cap amic, que consti!) vam aguantar estoicament l'hora i mitja que va durar la xerrada-col.loqui. Perquè a sobre, després dels deu minuts de "rollete" de cadascú, van fer preguntes i tot! Al.lucino!

I vam aguantar estoïcament els vint i escaig graus de temperatura que havia a la sala com uns "jabatos". No anava la calefacció i jo vaig deixar anar totes les cerveses de més que havia pres aquest estiu suant a mars. Mil gràcies, gent; si em llegiu sapigueu que com jo, estic segur que la resta de ponents us ho agraeixen de tot cor. I a sobre, algun es quedava a seguir un col.loqui amb el Carlos Ruiz Zafón, un noiet que ara comença a despuntar amb un llibret que m'ha semblat veure en algun racó d'alguna llibreria... Aficionats!

I què es va dir? Doncs força coses i prou interessants. No ho dic per mi, és clar. No puc deixar de fer una ressenya de l'acte. Si no, no seria el veí. Les meves paraules, les deixo pel proper post. Aquí ressenyo el que em va atreure més del meus contertulis.

La Neus Arqués (sabeu que compartim color d'ulleres?) va obrir el foc amb un powerpoint auster, clar i precís. La xicota ha sabut dur a la pràctica els seus coneixement de marqueting empresarial a la seva obra literària, seguint la màxima: "Els lectors d'interent es guanyen un a un". I a fe de Déu que ho ha aconseguit. Jo aquest cap de setmana busco el seu llibre Un hombre de pago per fer-ne la ressenya (tremola, Neus!). A ella el que li agrada és mantenir una relació quotidiana i continuada amb els seus lectors i tenir el control sobre les seves obres. "Amb un escriptor amb blog, Sant Jordi és cada dia". Planeta li publicarà el proper llibre, Una mujer como tu. Una dona de caràcter, doncs. Sabíeu que havia aparegut a "la contra" de La Vanguardia? Ahí es nada.

Va seguir José Ignacio García Martín, Nacho pels amics; però defensa el seu cognom oficial a les llibreries perquè ve deprés de García Márquez, "y así siempre puede caer un despistado que coja mi libro por error". Un paio simpàtic. Un romàntic del llibre imprès. "El libro es un soporte que no ha sido superado". I té raó. Per ell, que venia sense apunts i anava a pèl, ¡olé tus huevos!, el llibre digital no superarà el tradicional. Però tampoc és ingenu: "la tecnologia nos influye por fuerza en la maner de abordar un relato". Fa deu anys la gent podia dur xavalla a les butxaques per anar a una cabina telefònica. Avui, és impensable. Però el que no suporta "es la falta absoluta de rigor en el lenguaje, en la ortografia, en els uso de la lengua a la hora de escribir". Glups! El noi és profe al Taller de Lletres de Gràcia. Em sembla que els seus alumnes deuen aprendre força. Haurem de llegir el seu llibre, Bolero envenenado.

L'Iván Humanes, va ser , potser el més incisiu. Volgudament. Venia amb apunts, però em sembla que és un improvisador nat. Es defineix coma google adicte. Si mireu el seu post d'aquell dia, "excelente porque no es mio", veure-ho com entén la literatura. (Aneu i m'ho expliqueu.) Amb un posat tranquil, de savi grec, amb la pell adobada, va descarregar contra la munió de "mamarachadas literarias" (sic) que ocupen prestatges a les llibreries i omplen la xarxa. "Un blog és literatura lineal, no literatura electrónica". El seu posat era de filòsof presocràtic. I em sembla que és un paio que en sap un niu. Va mencionar fins i tot Nietszche, Picasso, Apollinarie, Cortázar i... la patafísica! Comorr? I en va deixar anar algunes arengues: "El escritor de blog necesita cada quince minutos una descarga de adrenalina". Hosti! Jo tinc descàrregeues cada cinc minuts als baixos! Està convençut que el lector, amb l'ús d'Internet, canviarà la prespectiva literària. I se sent pessimista. "Las bibliotecas, tal como las entendemos hoy, desapareceran": anar a les biblioteques serà anar a descarregar-se els llibres electrònics en l'agenda personal. I em va deixar la por al cos, el bo de l'Ivan...

Sort que després van venir els ulls vidriosos i la veu marina de la Marcella Sabbatiello. La Marcella és una noia que, abans d'escoltar-la, ja dedueixes que és sud-americana i poetessa. Quan la sents, n'estàs del cert. I, quan mires el blog de Las tres musas, et quedes prenda't. Em va agradar la seva actitud, diguem-ne "romàntica" de la literatura. Ella mateixa ho va dir: "soy una militante de los setenta en pleno siglo XXI". Però gens aturadeta, eh?. El seu camp és la poesia. La prosa poètica. I excel·leix. Posts breus, magníficament il·lustrats -mireu-ho, si no-, que volen comunicar i transmetre sensacions i estats d'ànim de manera singular. Em recorda molt una veïna del replà. Ella troba en el seu blog un fil potentísim de comunicació amb els lectors. I en té a gavadals! "Yo asumo un riesgo de estar en un blog. Es una herramienta más, no un fin."

I jo vaig tancar la torna. El que vaig dir, us ho deixaré escrit d'aquí uns dies. Així allargo el post. El que sí vaig fer saber a tothom és que celebrava el meu segon aniversari blocaire. I em vaig fer apagar una espelma en remembrança!

Espero que el que no s'apaguin siguin les ganes de seguir bufant i que seguiu divagant pel replà.

Bona nit i tapa't!


Qui més en parla?


I ara, les afotos... (gentilesa de la Sílvia, Sfer).

Hosti, si el públic escolta atén i tot! Deu ser seriós i tot el que diuen aquí dins!

Els sis genets de l'Apocalipsi (eren quatre, però és igual...) abans del tret de sortida.
La Marcella deu pensar "Deja que guarde el bolso que el veí este no para de mirar para acá..."


(Neus) "Peaso powerpoint que els vaig a a passar..."
(Palimp) "¿Todo esto lo he escrito yo?"

(Marcella) "Deja que repase antes no sea que pierda los papeles..."
(Ivan)
"¿Qué hace un chico com yo en un sitio com este?"

(Veí) "-Nacho, mira la xiqueta del fons com et mira... "
(Nacho) "-Veí, quieres decir que esto que nos han puesto es agua?
Yo ya llevo un pedete literariamente lucido..."


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

13 de setembre del 2008

De lectura (47): Barri xino. Una crònica de postguerra, de Sebastià Sorribas

Post dedicat a la Júlia Costa, que ara que diu que ja és una mestra que no cal que vagi més a escola, tindrà prou temps de llegir encara més llibres com aquest.


«Llàstima que segurament no hi hagi cap infern, perquè si aquell Déu que es van inventar fos una mica just, aquelles calderes estarien plenes de capellans del que vaig conèixer quan era petit, i de militarots, d’aquella que envien a la mort nois de divuit anys!» (p.179)


Recordava en Sorribas del seu celebèrrim El Zoo d’en Pitus, el primer llibre en català que vaig llegir de petit. Suposo que com molts de vosaltres. Ho fèiem a l’escola, a l’hora de Lectura, entre tots els companys de l’aula, un tros cadascú. Tenia vuit anys aleshores. Abans d’ahir, vaja,...

Aquest és un llibre ben diferent. És un diari costumista d’una època gris, trista, fosca. De la gent, dels indrets i de les situacions que Sorribas va viure al seu estimat Barri Xino quan tenia deu i onze anys, just després d’acabada la guerra. Una època dura, dura; fos on fos. Al Xino i arreu. « El meu barri, als anys quaranta, era brut, fosc i feia pudor: tothom hi pixava al carrer, gran i petits, homes, nens, fins i tot algunes nenes..» (p. 32) Als veïns més nostrats us han de sonar per força. Eren els anys de les putes a peu de carrer, de les transmissions radiofòniques de “la señora Francis” (que no era tal senyora), del Cara al sol a les aules, de les misses obligades, de les botigues de “Gomas y lavajes”, els balls de patacada, la compra de burilles de tabac, de la cartilla de racionament...

Sorribas vol “humanitzar” els personatges que pul·lulaven pels carrers del seu barri. Sense excessiu paternalisme. Tot i que explica escenes ben dramàtiques. Hi ha un barri de tipisme i un barri de promiscuïtat: nens que la pelen a pederastes, nenes violades per pares o germans, capellans que toquen genitals, exhibicionistes, patrons que s’alliten amb joves treballadores per garantir-los o mantenir-los la feina, policies que roben descaradament en botigues, estraperlistes mantinguts per les autoritats,... Però aquesta era l’escòria del barri. La immensa majoria era gent ben normal. Humil, però honrada. Està orgullós de ser-ne fill. I de l’ambient de barri que s’hi vivia. Un barri de derrotats, de vençuts, de treballadora; lumpens i els anomenats “desafectos al régimen”. Gent que havia perdut la guerra dos cops: la de debò i la dels anys de postguerra. «Al meu barri tothom era roig, tothom havia perdut la guerra.» (p. 287)

La seva mare era fornera al barri, i per tant, un negoci concorregut. Per allí hi passava tothom. En certa manera, l’obra és un homenatge a la seva figura. «La mare semblava que menyspreava el pecat i no el pecador.» (p. 247). Una d’aquelles dones de caràcter que marquen el tarannà d’una família.

Cada capítol està dedicat a un dels temes recurrents de l’època i, en cada un, treu a lluir un personatge del barri que s’hi relaciona, com un exemple. Així, van apareixent les cases de barrets i les putes de renom, els espectacles teatrals amb to sicaliptic, la persecució de la llengua catalana i els falangistes del barri –«Dios habla en español, y por lo tanto, quien habla en dialeto catalán, ofende a Dios.»–, l’espiritisme i alguna mèdium entabanadora, les escoles del barri i els seus mestres –«érem seixanta criatures a classe» (¡!), l’estraperlo i els mafiosos del port, els cinemes i les “pajilleres”, la violència al carrer i algun pinxo sense gaire miraments, el masclisme i alguna víctima mortal, els transvestits i els seus caus, la mal entesa caritat cristiana i algun capellà de trist record, la policia i algun sindicalista que va “volar” a comissaria,,... «La gent gran afirma que avui hi ha més violència que mi, hauria de recordar que en aquells temps a Espanya, prevalia la cultura de la pallissa.» (p 211)

Sorribas ataca contra els dos grans col·lectius que van amargar la vida als nostres pares i avis: els capellans i les autoritats político-socials: falangistes i policies. Davant el poder establert, l’única defensa que tenien era la de practicar el “boicot”

De la lectura de les seves pàgines, el Viatger podria tenir un seguits de posts dedicats als antics cinemes del Raval. Aquest era el gran (i únic) entreteniment de l’època per les classes populars. És clar que molts ni heu viscut les sessions dobles, oi? I n’havia dies que en feien quatre, de pelis! Doncs això és el que podíeu fer al cinema Pedró (que després seria la Filmoteca), al Cèntric (en aquest també hi anava jo els setanta!), a l’Amèrica, el Diorama, l’Alarcón, el Walkiria, el Capítol, el Diana, el Monumental, al Colón, l’Arnau, l’Espanyol, l’America, el Manila, l’Unión, el Latino, el Principal Palace (on es va fer cine per primer cop a la ciutat, l’any 1886), el Ramblas o el Cinemar. Collons! I això només en un barri! Jo encara recordo “les pajilleres” que s’estaven al carrer esperant que entrés la clientela al cine. Les veia, eh? No intimava...

La gràcia d’aquesta crònica viscuda és que ho fa des de l’òptica d’un nen de deu anys. Fa un exercici de marxa enrera. Se’n fa creus de com, tot i “viure perillosament”, com ell mateix diu, en aquells primers anys de la dècada dels 40, no els va deixar tarats del tot perquè segurament eren més forts del que es pensaven i volien. Ells van viure a l’ordre del dia episodis de fam autèntica, de violacions infantils, de repressió sexual, de malalties endèmiques (tifus, piojo verde, la tinya, polls, xinxes, puces, escarabats,...), de repressió policial, de bevedors compulsius –«Los camellos son los animales que aguantan más la sed. ¡Eh, usted!No sea camellos y entre a beber.»,

El Raval era un escenari més de la ciutat. Ni millor ni pitjor. Potser la peculiaritat era que s’hi concentraven més “rojos”, més putes i més misèria que en altres indrets de la ciutat. Però al cap i a la fi, era un barri més de la ciutat. Amb una consciència de barri com deurien tenir a la Barceloneta, al Poble Sec o a Sants, on els marginats eren acceptats per osmosi. «Alguna vegada ,algun amic gai m’ha preguntat sobre el grau de marginació que vivien els homosexuals, al meu barri. El cas és que , encara que sembli mentida, al barri hi havia pocs marginats. Els pocs que hi havia s’incloïen en la categoria des rodamons, dels borratxos crònics o de gent forastera.» (p. 235).

Entenc que llegir aquestes planes per joves que heu viscut ja en democràcia us pot sorprendre. Pot semblar que certs episodis siguin increïbles, però són en versemblants. Sorribas explica en veu planera les vicissituds d’aquells que l’historiador Jaume Fabre ha estudiat, amb ull crític, en un llibre que també us recomano: “Els que es varen quedar”.

El llibre es de molt fàcil lectura. Amè, sincer, planer, directe. Si voleu saber un capítol més de la història de la ciutat, us el recomano. Té el rigor d’algú que ho va viure en primer pla, que és la millor manera d’escriure la història.

Les interpretacions, que se’n puguin fer, ja és un altra cosa.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!