28 de maig del 2008

La presentació: una crònica apressada...però real.


Val. Volíeu saber com va anar la presentació de llibre A dues llengües i quatre mans, oi?

Doncs àpali: us transcric el discurs que va fer el Veí de Dalt per començar a entrar en calentures, i al final, una de les narracions que vam llegir, que en el fons, causalitats de la vida; podria ser una crònica de la presentació. I entremig, alguna que altra imatge...

El Josep Pedrals jugant amb la "P" de Progula,
fent un progúlic pròlegi presentant l'acte.

PRESENTO EL PRÒLEG A PROGULA

S’hi presta, a preparar pròlegs i presentacions perversos, que repercuteixin en el prescriptiu predicat d’esprémer la presència de “pes”.


La prèdica preciosista, però predicible, d’un prefaci, un preludi, pràcticament precitat.
M’hi poso amb una pregària preliminar, perquè és un precipici i prerroga una premissa premonitòria:

“Que el pregó prescindible de fer el préssec sigui amb preacords i prebendes”
Sinó... prego!

Si els prebostos progulians no preen la probitat del meu preàmbul, jo, pragmàtic i amb preavís, prendré postures predadores per pringar els progulistes de torn. (O de porn.)

No s’emprenyin ni preguntin què li provoca tanta presura a aquest prestanoms. El pressupost és prioritari en els presumptes pretallers, i jo previnc que preballo a preu fet.

Sí, privilegiat i principesc, però primparat i preventiu!

No em privo per problemes de procediment perquè, procliu i propens a la prodigalitat, preparo amb el producte el seu propi procés de productivitat i proclamo que pretenc una professionalitat profitosa.

És poc profunda la protesta programàtica -és un quid pro quo-, però es presenta prolongable al proletariat de les plomes, parit en progènie progressista (i profilàctic amb els prohoms) per més que promiscu i prompte si és per a promoure’s.

Doncs això: la present prolepsi marca que pronuncio i propago Progula amb pronòstic preservat, pensant en la propera propina, prima proporcional als propòsits de la prosa propulsada.
Sóc prosèlit si sóc pròsper.

Per tant, propulseu-me, progulians, a la prosperitat, i em prostituïré (encara que la pròstata en pateixi) i em prosternaré amb tot el protocol i la protèrvia per protegir el prototip pornohumorístic amb la meva primala, probòscide de proporcions proverbials.

És provable que quedi provincià, aquest prefaci, però és per aprovisionar: La prudència fa la providència! Val més prevenir que purgar!

Aquesta pruïja em fa prolix progressivament. No vull profanar les vostres protuberàncies de prestar atenció amb més profecies proficues. He après que cal prémer la prosòdia amb propietat i, sense prejudicis, performar, però precabudament i sense pressió pel públic.

Per tant: Prou!



Josep Pedrals


Un dels coautors agafat al micro com si fos el pitram de la Samantha Fox .
Al fons, entremig dels altres coautors, una al·legoria al Sr. X.

«Bones i progulianes nits!

Molt Honorable Sr. President...; Excm. Sr. Alcalde de la ciutat..., com? No? No hi són a la sala? No han vingut? Doncs ells s’ho perdenAixí anirem al gra.

Després d’aquestes immerescudes paraules, ens toca a nosaltres dir alguna cosa, oi?. Som, ja ho sabeu, els membres de Progula. Vaja, els integrants. Ara i aquí, veieu les tres jotes: en Jordi, en Joan i, un servidor, en Josep, tot i que tenim també una lletra a resoldre, que en matemàtiques sempre s’havia dit “la x” (aquella que s’havia de “despejar”, i que en versió proguliana, és el “Sr. X”. Ell, de quin ens és prohibit de revelar el nom, el sexe (si en té), l’ocupació –tot i que ahir va guanyar un premi literari- i els vicis ocults, ens ha fet arribar un telegrama des d’algun racó del Carib.

Benvolguts amics i companyia. Stop. Desitjo que la presentació sigui un èxit. Em trobo envoltat de cocos i mulates. Stop. (aquest ·stop· li dic a la que ara em rasca l’esquena). Stop. M’he endut l’avançament dels drets d’autor del llibre. Stop. Ja us els retornaré a terminis. Stop.

Un personatge, aquest X. Sense comentaris.

Però no parlem d’éssers innombrables i deixeu-me fer alguns agraïments.

Primer de tot, gràcies a vosaltres per ser avui aquí. Ja veig que sou gent amb poca feina (no heu de fer sopars, ni recollir nens?), però amb gran criteri literari... Això ens agrada. Gra`cies per ser aquí.

En segon lloc, gràcies a la confiança dels nostres editors: en Josep i a la Iolanda, d’Edicions El Portal, de Centelles. Gent valenta, compromesa amb la literatura i amb visió de futur. Fa un parell d’anys, aquí mateix, quan vam proposar-li, mig en serio mig en conya, si s’atreviria a publicar les nostres històries no ens pensàvem que ho acabés fent, I aquí estan. En tercer lloc, gràcies a en Josep Pedrals, factòtum de la sala, que ha tingut la deferència de prolo-gular el llibre i el detall de presentar-lo aquest vespre, d’aquella manera que només ell sap fer.

Però tot llibre té un disseny. També gràcies, doncs, a l’Alejandro Ruano, que ens ha dissenyat la coberta. Una coberta que arriba al seu màxim sentit quan l’obriu tota. Ideal perquè us vegin llegint-lo al metro.

I finalment, a en G.L., que va col.laborar en les primeres històries i després, del xoc, s’ha fet anacoreta; i en Jaume Ferrer, el corrector de l’original (no d’aquest bar, sinó dels originals del llibre); que com a bon corrector ha deixat una falta tipogràfica perquè sapigueu trobar-les. Curiosament a la pàgina 69.

Abans de donar pas a la primera lectura d’aquesta presentació m’agradaria fer un parell d’aclariments. Avui és una nit de sorpreses i novetats

Jo mateix, voldria fer-vos una confessió. Hi ha qui té passió per la premsa rosa o pel macramé. Hi ha qui col·lecciona segells o estampetes de verges i sants. Jo, amics meus, per la meva banda, tinc un blog. En ell sóc el veí de dalt i podríem dir que avui surto de l’armari...”virtual”.

Però no sóc l’únic “membre” de Progula que en té. Enteneu-me: tot els integrants de Progula tenim membre. Vull dir que en Joan també en té un,... de blog. Un blog que per cert, s’escriu acabat en “g” i no amb “c”. Amb “g” i amb punt, és clar. Per allò de buscar el “punt més amagat” a les coses... Ja m’enteneu! A més PROGULA s’escriu amb “g”, no?

Com que em consta que a la sala hi ha diferents blocaires que són “veïns d’escala” (per què algun els conec; perquè alguns altres se m’han “desvirgat” avui mateix, -vull dir que se m’han “desvirtualitzat- , voldria dedicar-los, amb el permís dels membres de Progula, la següent lectura.

Aquesta serà un Concetrat de Progula. Feta expressament per l’ocasió.

I què és un Concentrat? Nosaltres, ja ho sabeu, fem relats encadenats. No que ens encadenem per escriure’ls, si no que els escrivim un tros rera l’altre. Els concentrats són relats curts. Una pagina per autor tan sols. La seva lectura tenen un efecte com diria... excitant?, estimulant? afrodisíac? són com píndoles per fer pujar la moral i el que no és la moral. Perquè sabem que vosaltres, no com nosaltres, necessiteu de tant en tant, algun estímul, oi? Com aquelles bisagres que donen a les farmàcies. I és que amics, els membres de Progula som optimistes de mena. Ja ho diu el nostre diccionari progulià: som gent avesat a la procópula: gent sempre disposats a l’acoblament. Per això fem contes encadenats. No pensàveu res més, oi?

Un aclariment previ. I acabo. En aquest conte apareix un personatge recorrent als nostres relats: el Pare Aleix. Un mossèn d’una congregació apostòlica que no citaré i que sintetitza tot el bo i dolent de l’espècie humana: tots els vicis, espirituals o no. Podríem definir-lo com un personatge “transversal” però que el pobre home apareix en totes les postures i accions inimaginables.

En fi, gràcies per haver aguantat fins aquí. Us deixo amb el Joan que enceta aquest Concentrat. Sisplau, recordeu d’apagar els mòbils. Però no us impedim de posar-los en posició vibratòria... i allà on més us plagui...



__________________________________

LA PRESENTACIÓ

La veu profunda del Mestre Vigó va ressonar a l'escenari de l'Horiginal.

Per fi els autors havien aconseguit, després d’anys de semiclandestinitat, presentar el seu llibre. Tantes i tantes esperances posades en aquell acte (que els enlluernava de tal manera que tots, íntimament, consideraven que seria l’inici del seu èxit literari) i, cinc minuts abans de l’hora oficial de presentació, hi havia tres persones. No havien vingut ni les famílies! Els tres éssers humans que havien tingut la iniciativa d’entrar a l’Horitzontal (una barra americana en hores baixes que intentava diversificar el negoci, sense cap èxit, per cert) eren: un indigent que havia entrat per veure si queia alguna beguda per la patilla, i dues de les professionals que a les nits treballaven per la zona, que no tenien cap intenció de comprar el llibre, però sí d’oferir-los una liposucció i, a la vista de l’èxit de convocatòria, amb descompte.

Decebuts, van xerrar entre ells i decidiren tirar endavant. Potser hi havia hagut una vaga de metro. Potser hi havia tants turistes pel carrer que la gent no podia arribar. Potser tothom havia confós el correu electrònic amb un spam. Potser... a la gent li importava una merda el seu llibre. Però allà estaven i calia mostrar respecte per qui havia decidit venir, encara que fossin un indigent que fotia una pudor d’espant i ja roncava, i dues meuques de poc preu, una de les quals es repassava la pinyata amb un escuradents i l’altra es posava bé el cordillet del tàmpax sense massa discreció.

Van fer pinya i, tots quatre coautors, van acostar-se al micro. El primer va parlar:

—Bona nit, gràcies per haver vingut...

Es notava que el públic estava expectant...

«...llegirem un relat pornohumorístic que fem a quatre mans...» —va continuar l’orador.

—Que diu aquest? Que se la pelaran tots quatre amb la mà? —li va preguntar la meuca de l’escuradents a la seva companya. Aquesta no li va respondre, ja que s’havia tret el tàmpax i provava d’entaforar-lo a la boca mig oberta del rodamón, que pesava figues en un racó de la sala.

«....un relat que es titula “Jerónimo Colón de la Cierva”....» —prosseguia l’orador.

Acabava de dir això que va retronar la veu de la meuca.

—Escolteu nois, què durarà gaire això? És que nosaltres dues hem vingut a veure què pillàvem i em sembla que sinó aviseu al cos de bombers dient que aquest antro es crema, em sembla que ens quedarem més soletes que la una.

—Dona... –va quequejar el pobre aspirant a premi d’Honor de les Lletres Catalanes —Esperi que llegim un dels nostres contes. Després, ens compra el llibre, li dediquem i...

—Què dius...? Comprar...? Aneu dats xavals! Des del Platero y yo, l’únic llibre que he tingut a les mans ha estat el llistí telefònic. I per buscar farmàcies de guàrdia!

—Doncs sí em permet, senyora, jo li puc fer ara una cura d’urgència...— va demanar, el rodamón que s’havia despertat amb la xerrameca i mig ofegat pel cos de delicte menstrual.

—Mireu, avui tinc la setmana tonta. Si voleu, ara que us tinc aquí dalt a tots quatre, tan bufons i en filera, que us sembla si us faig un franceset a cada un, a 10 euros la peça?

—Però... se les ficarà les quatre a l’hora a la boca? —va inquirir un dels lletraferits (era evident que ho deia per provocar).

—Mira, nen. Si la vostra fava és tan gran com la vostra capacitat de convocatòria em sembla que fins i tot em podré raspallar les dents amb els vostres semalers a dins!

Allò era un atac directe a la línia de flotació de la seva virilitat. Els quatre al·ludits van deixar papers i cerveses a terra i van saltar de l’escenari disposats a reclamar per la posterioritat, si no una ressenya digna de La Vanguardia, almenys un mete y saca a l’alçada de la seva literatura. I just quan el primer endrapava el pit siliconat d’una de les meuques, la FECSA va decidir fer esclatar el quadre de llums i la sala es va quedar totalment a les fosques.

Al tercer membre (vull dir integrant) de Progula,
el micro li quedava baix, però amb la seva estampa omplia l'escenari

Uno de los autores, precisamente aquel que solía escribir en castellano, nada más hacerse la oscuridad y el silencio, decidió que había llegado el momento; el ansiado momento de hacerse una gayola subido a un escenario. Y frente al público. Él, había acuñado un muy especial concepto de lo que era el amor propio. A buen seguro que aquello inspiraría a su torpe y maltrecha creatividad. Así pues, haciendo gala de un desarrollado control del esquema espacial en lugares oscuros, producto de varios cursos de control mental y entrenamiento autógeno, se dirigió en aquella oscuridad hacia el escenario silbando la sintonía de su móvil, mientras se extraía del pantalón a su “pequeña”, a la que comenzó a excitar con su habitual dosis de nerviosos pellizcos a dos manos. Nada más subir al escenario, comenzó a golpear y a pisar las botellas de cerveza, hasta que rompió una de ellas. Inició entonces una improvisada sesión de patinaje sobre el mojado escenario, emulando prodigiosamente a Bambi en sus primeros pasos; hasta que viendo que perdía el equilibrio, se cogió con fuerza de la única cosa dura que tenía entre manos, su “pequeña”; táctica que, lejos de impedir la bofetada, condujo al miembro viril, en su caída, a pasar rozando un cristal roto a tan corta distancia, que entre medio hubieran cabido todas sus obras completas. Fue entonces, cuando se hizo la luz.


Un espontani del públic, llegint la part del Sr. X que, com era d'esperar, no es va presentar a la cita.

Quan va tornar la llum, tres-centes persones, entre familiars i amics, van iniciar enfervorits un “Moltes felicitats...”, sal-pebrat amb crits espontanis de “Sorpresa, sorpresa”. Els càntics i la cridòria van durar escassament tres segons, els necessaris perquè tothom s’adonés de la penosa escena que tenia lloc. Els quatre suposats escriptors pornohumorìstics havien travessat aquesta vegada el Rubicó de la mínima dignitat i formaven, a la platea i a l’escenari una massa amorfa, inhumana, mig despullats, ensangonats per fluids de procedència diversa, amarats de cervesa i compartint carns de meuca veterana amb un rodamón que no feia escarafalls a cap forat.

La llum va retornar el quartet de vent a la realitat, que va contemplar l’espectacle de l’Horitzontal farcit de cares conegudes mostrant una estupefacció que anava virant ràpidament a cabreig o bé a conya marinera en funció del grau de parentiu amb els protagonistes. Mentre aquests miraven d’apartar-se decentment dels pits caiguts i les cames obertes de les dames, de la cigala altiva del vagabund i dels tàmpaxs i les ampolles de cervesa que encatifaven l’escenari, la sort va fer que la llum es tornés a esvair. El tècnic de la sala, entre calada i calada de porro, havia tingut la lucidesa de fer una salvadora fosa en negre, que els artistes van aprofitar per fer fora la troupe i fugir a empentes i rodolons.

Trenta segons més tard, la claredat es tornava a apoderar de la sala en forma de llum zenital que enfocava una figura d’esquena al mig de l’escenari, negra, solemne, amb els braços en creu que donava inici a una missa en llatí, preconciliar, com han de ser. Només els més observadors es van adonar que sota la sotana del Pare Aleix, insòlitament ampla, alguna cosa es movia rítmicament.


PS Palimp, Dess, Anna:MOLTES GRÀCIES per venir!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

26 de maig del 2008

El veí En Companyia i concurs "x"

Dimarts és el dia D. Quan el veí surt de l'armari,... virtual. A les 20 h al bar L'Horiginal, (c/Ferlandina, 29) prop del MACBA


Amb els amics de Progula presentem el nostre primer llibre (i no serà el darrer). No serà tan mediàtic com alguns. Ni serà tan publicitat a la xarxa catosfèrica com d'altres. Però és el nostre i, com a tots els fills pròdigs, ens l'estimem.

Però hi ha qui ja ha dit la seva abans d'hora...(potser n'hi haurà més? Us convidem a fer-ho).

Així, doncs, podeu veure la primera ressenya del llibre feta a la xarxa. Aquí. (Gràcies Prosopopeia)! Això tindrà premi!

I la segona, que ens l'ha fet Palimp, del Cuchitril Literario (quan et dec?)

I podeu escoltar dues entrevistes fetes a la ràdio. Una a Calents i contents, amb la Brigitte i el Mestre Vigó.


I l'altra, a Ràdio Tiana, on En companyia d'un parell d'experts locutors (en Lluís i en Ricard) van mantenir (a la segona hora del programa) a dos membres de Progula a una sessió de dur interrogatori. I amb concurs obert a la xarxa:

"Bé, ja està tot dit... Ah, no, espera, que entre L’Avi i en Ricard han començat a fer especulacions envers qui era el Senyor X [un dels autors del llibre], que si un polític del govern de la Generalitat, que si un polític de l’oposició, que si un actor molt conegut, que si un escriptor de renom, que si un presentador de tele mediàtic, que... i, així com qui no vol la cosa, han endegat una campanya perquè digueu la vostre en el bloc del vei de dalt."

"Quina personalitat s'oculta sota l'epígraf del
"Senyor X"?


S'accepten propostes.

Ah! I si voleu comprar el llibre, ja sabeu: 1) veniu a la presentació dimarts 27, 2) aneu a la Llibreria Catalònia de Barcelona o La Gralla de Vic; 3) o bé demaneu-lo (via email) als editors (Edicions El Portal) o 4) o, evident, que us el demanin des de la vostra llibreria habitual.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

25 de maig del 2008

Del museu del disseny friki (6): el senglar sintètic

M'assabento a cal Basar de les espècies que avui és el Dia de l'Orgull Friki. Just després d'haver vist el Chikilicuatre a Eurovisió ahir a la nit (un festival que en si mateix, és tota una apologia al frikisme televisiu). En fi,...


Remiro en els meus arxiu si trobo res que pagui la pena. Si es tracta de recuperar un personatge, jo posaria aquests, que va omplir tantes tardes avorrides de tornada de l'escola...El meu, és clar, el Locomotoro.


Això em recorda que NO REBO CAP IMATGE VOSTRA per engrandir el Museu del Disseny Friki (i no miro ningú, eh? Que les promeses se les enduu el vent...)

Per sumar-me a la data, jo us proposo aquesta.

Un cap de senglar, SINTÈTIC!; per penjar al menjadors de casa!

Si voleu recordar altres objectes del Museu, els enllaço tot seguit.


Altres objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki:



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

22 de maig del 2008

De lectura (41): Trilogia de Nova York, de Paul Auster

«Costa de conformar-se amb el silenci com a resposta« (p. 118)


Post dedicat a l'Agnès Llorens, de Cal Seixanta,
que he vist al llibre de la
Catosfera literaria,
que li encanta l'Auster


«La vida ens arrossega d’una manera que no podem controlar i gairebé res no es queda amb nosaltres» (p. 221). Potser aquesta frase sintetitzaria l’obra que avui us comento. L’Auster és un escriptor de la solitud, de l’aïllament, de l’atzar, dels cercles concèntrics, d'històries dins històries, dels vasos comunicants... I tot enmig d’un brogit d’una gran ciutat, Nova York, la seva; present tothora com a marc de referència.

Auster és un escriptor que t’atrapa o t’avorreix. A mi em va a tongades. He de reconèixer que no m’ha encantat l’obra. I això que tot el que li havia llegit fons ara m’havia anat agradant cada cop més. El cuento de Navidad de Augie Wren, Leviatan, Tombuctú, Brooklyn Follies. Potser és que no he sabut veure més enllà del que diu. Que també pot ser.

El llibre és un pack de tres novel.les curtes: La ciutat de vidre, Fantasmes i L’habitació tancada. "Tres en uno", com deia el lubricant aquell. A la fi, ens adonem que hi ha un sibil·lí fil conductor que les uneix.

En la primera història, una trucada telefònica errònia farà que tot es desencalli: un escriptor (en Quinn), home solitari, auster (hosti, tu, com el cognom de l’autor!), allunyat del món i de la gent, s’implicarà sense ni saber perquè, en una complexa trama de recerca, seguiment, bogeria i redempció d’un personatge (en Peter) que s’ha estat reclòs onze anys (dels dos als tretze) anys en una habitació sol, sense cap mena de contacte extern; sotmès per un pare tronat que vol experimentar amb ell estranyes teories panegíriques. Anys després de descobrir-se l’horrible captiveri i ser recuperat, el seu pare acaba de ha sortit de la presó. Peter i la seva dona (la psiquiatra que el va tractar durant anys) temen que torni per acabar la feina... I jo pensava que Auster era un exagerat amb aquest plantejament i, el mateix dia que acabava de llegir la novel.la, els diaris anaven plens de la història de Joseph Fritzl a la localitat austríaaca d'Amstetten. En fi, que l’escriptor posat a detectiu seguirà fil per randa els passos del Stelmann pare, anotant-ho tot detalladament en un bloc vermell. I ja us ho imagineu, oi? Les teories del “bon salvatge”, les profecies catastrofistes de les religions, disgregacions cervantines i quixotesques, la baixada als inferns, la solitud extrema,...van apareixent i essent anotades. Un final obert per una història angoixant.

La segona història és també la d’un detectiu privat (Blue) a qui un home estrany (White) li encarrega un cas de seguiment (el de Black) que serà, a la fi la seva perdició; caient en un procés d’autodestrucció i anihilació. Estem al 1947. Aneu lligant caps...Qui vigilarà a qui? Qui és víctima i qui botxí? Qui ens dirigeix realment els nostres actes? Qui és el gat i qui la rata? En fi, embolica que fa fort. Un personatge dins la pell d’un altre; la transformació d’un en el rol de l’altre. L’home, pres dins un eix, acaba girant dins una altra roda, creient que està alhora en una altra. I va saltant d’un eix a un altre, fins que jo no sabrà ni en quina es troba ni com se salta d’una a l’altra. «Entrar dins de Black, aleshores, va ser l’equivalent d’entrar dins de si mateix, i, una vegada a dins de si mateix, ja li és impossible d’imaginar-se enlloc més.» (p. 211). I tot queda escrit també en un bloc vermell de notes.

La tercera novel.la descriu l’enfrontament d’un novel·lista de mitja volada (Fanshawe) –coi, tots són escriptors!- que s’enfronta amb els seus fantasmes arran la desaparició voluntària d’un amic d’infantesa a qui acabarà per suplantar a poc a poc. Acabarà casat amb la seva (suposada) vídua (Sophie), serà amant de la seva mare, la gent acabarà creien que ell és l’autor de les obres de l’altri. en fi, más de lo mismo. I en aquesta recerca cap al seu passat comú, és un retorn dels seus propis fantasmes i als seus neguits. Potser mai hem de mirar enrere? Potser no podem ser sincers amb nosaltres mateixos, sota risc de perdre allò que hem assoli? En fi, són algunes de les preguntes que em motiva la lectura. i Aquí també hi ha un bloc de notes vermell. «La mort no és l’únic àrbitre de la felicitat […] si no que és l’única mesura amb la qual podem jutjar la mateixa vida.» (p. 280)

Potser hem estat tothora llegit una mateixa història, un mateix prisma vist de moltes perspectives coincidents? Pot ser...

En els relats d’Auster hi juga molt l’atzar; la reflexió sobre el “jo mateix” (coi; si apareix un personatge –fictici- que es fa dir com ell!; i que, és calar, és escriptor de novel·les) i un joc constant que ens fa moure entre la realitat, la imaginació dels personatges i la imaginació el lector. I sempre surten els seus autors fetitxe: Cervantes, Whitman, Montaigne, Poe,... Auster reflexiona sobre el pes del passat, del pes insofrible de l’assumpció dels actes propis, de records que no es volen recordar, sobre el sentit de la mort; de la derrota; sobre la bogeria que tots duem dintre i que, amb un simple “clic” pot desfermar-se sense aturador. I la ciutat. Nova York sempre com a marc propiciatori. El paio està enamorat de la ciutat. Però el retrat que en fa no és per alçar flors al vol. «He vingut a Nova York perquè és el lloc més desolat de tots, el més abjecte» (p.90), fa dir en un moment donat a un dels sues personatges.

Potser és si que m’ha agradat l’obra i no m’adono. «Ningú detesta res tan violentament si no és que, en part, també li agrada» (p. 121). Com em passa a mi amb Barcelona. Som una colla de urbanites masoques.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

Desig fosc: es destapa el pastís!

I ara, la voss...!






I aquí, si voleu saber qui era la meva partenaire. Un plaer a de gel tarongina, a la dutxa i on sigui. Gràcies per brindar-te al joc, literari... Ha estat un plaer o-cular.

Ara toca un trio?... Voluntaris/es?

_____________________


I ara, la meva part...


Desig fosc (Ell)

Fa una estona que hem assedegat els cossos d’una manera ferotge i burda. Tan de temps sense trobar-nos ha fet que, mig vestits, ens bolquéssim a encalçar-nos evocant una ànsia imborrable. Ens hem corregut alhora, perquè alhora hem anat a buscar la mort petita. Ara, trenco l’abraçada que ens uneix sobre el cobrellit. Em trec la roba que havia quedat a mig camí. Em llevo per servir-nos una beguda i posar música. En servir-me, m’apropo els dits als nadius i la flonjor del teu sexe humit se m’esvaeix als llavis. Ens hem masegat l’esperit d’una manera atroç i salvatge; com fan els amants inquiets i incauts. Feia dies que t’esperava i al final has vingut a trobar-me. He plorat en fondre’m en tu. M’agrada mirar-te als ulls mentre escolto aquesta cançó. Saps que la lletra és com un reflex de nosaltres; del nostre tarannà. Tots tenim una cançó i una història que ens perpetua.



Em demanes com va. I saps que aquest vespre he tocat el cel amb els dits. Comencem a besar-nos de bell nou. Ara ja són besos assedegats, tendres; tranquils. Diàfans. Una lleugera pressió als llavis, la llengua esquiva. Una pressió a les galtes. Un humitejar els ulls. El coll; les temples. Acariciar les espatlles. Acaronar els teus braços quilomètrics. És divertit jugar amb els mugrons erèctils, amb els dols polzes girant alhora al seu voltant mentre et sospeso els pits amb els palmells. És dolç i tendre estimar-se en silenci. Tan sols els acords de la música al disc, i aquest panteix que et surt del ventre. Escolta’m pels dits, tan sols. “Tanca els ulls, ara”. Sé que avui hauré de deixar anar tot el llast que m’arrossega. Segurament el meu cos es ressentirà de tant d’esforç. No sóc jove, ja ho saps; però la tendresa que poso al gest et fa posar en guàrdia novament. “Avui, faries de mi el que volguessis”, em dius a cau d’orella. És el nostre costat fosc el que ens acompanya. Qui em va dir això una vegada? Crec que mai més la vaig tornar a trobar. I vaig fer d’ella el que vaig voler, cert. I en el desig va venir l’oblit. “De debò ho dius?” Calles per afirmar-te. I em beses llargament. Les llengües entrellaçades en un vers propi. Noto el teu cos irisat, aferrat al meu; és com si em volguessis trasmudar en un de sol. T’arrapes golosament amb les cames i em fregues amb fruïció el sexe. Me’l beses i engoleixes dolçament. Reneixo altre cop. Ets una metzina lenta al moll dels ossos.

Et sé fràgil. Nina de porcellana als meus embats. Però avui seré dòcil, tranquil. Pacient. Avui reneix un desig brut i antic. “Políticament incorrecte”, diries. I sé que ara l’acompliré. Per això t’aturo el gest i et separo de mi. T’empenyo per l’espatlla sense força i et faig enrere, mentre alhora, et faig giravoltar sobre el teu eix. Et vull veure ajaguda tot al llarg del llit, sota la mirada voluptuosa i el desig encès. M’agenollo entre les teves cames. T’esguardo des d’una talaia imaginada on albiro una geografia que a mi se m’acut perfecta. La teva és una esquena proporcionada, musculosa, tibant; que acaba en unes natges dures que insinuen corbes on embriagar el plaer. Moriria i renaixeria mil cops damunt aquest reailme. Les cames son llargues, lleugerament estriades. Inicio un massatge lent; lentíssim, ball sinuós sense traç definit. Premo els ossos que et marquen un paisatge que exploraré sense presses. Faig esses lentíssimes als teus omòplats, a les costelles, als canyells, a la cintura. Dibuixo tres cops seguits el mateix camí. Podria, ulls clucs, reseguir-te el perfil en l’aire. Sense pinzells ni pintures. Fa temps que em vas conquistar per aquest cul magnífic i ara, aquest, serà el meu presagi.

M’alço altre cop per obrir un calaix a la tauleta i agafar-ne un pot. “Te’n vas?...” Com podria deixar-te ara, ja, mai més? M’assec al teu costat i començo a acaronar-te els cabells, el coll; tot el palmell estès al llarg de la teva columna. “Tens marcats els ossos”. Noto la teva respiració alatrencada. M’aturo en una piga solitària, senyal genètic que t’acompanya. I diposito la mà, dòcil, sobre la teva natja. Enfilo el dit petit entre la vall fosca que separen els dos turons. T’obres de cames per facilitar-me el camí. Hi entaforo un nou dit a l’encalç de la tempesta. Noto la teva humitat recent. “Ets ben molla encara”. Avui, sóc un mar de tenebres pres als teus oratges. Noto un lleugera tremolor si forço l’entrada; però no; encara no és l’hora. Poso ara el dit anular, les ungles menjades per tant de nervis. Acostumo l’orifici estret a rebre visites. Decideixo fregar-te l’entrada a la cova amb el gel lubricant. Fredor encesa al caliu del fosc. “Vinc?” Un somrís libidinós per resposta i un bes al meu braç. Comença l’encanteri, doncs.



Ara et tinc al meu redós. M’aboco sobre el teu rostre, els pèls esbullats. “Estigues tranquil.la”. Amb els dos braços flexionats, apunto el membre erecte al cau petit. Deixo caure un fil de saliva que apunto tot just al començament del gland. Encerto de ple. Les fines estries semblen rebutjar-me. Premo dolçament, i decidit, endins. Noto la teva ganyota de dolor. Però no dius res. Paro. Tot just estic enfilant l’agulla. Hi torno, acompanyant el sexe amb la mà dreta, sostenint-me amb un sol braç. Se’m marquen els nervis al muscles. Claves els genolls al matalàs. Em busques la cuixa amb la mà i per ella em parles. “Ho sento.” Gemegues quelcom però no t’escolto. Concentro tot els meu sentits en aquest ariet que, ara sí, vaig notant perfectament com va lliscant cova endins. Mandrosament, matussera, potser. Som verges tots dos en aquests camins. És com si s’obrís de cop una gran buit. Una capsa tancada que va esmicolant-se al meu pas. No hi tinc ulls; però el sento com un far en terreny ignot. Premo més endins. Amb força. I el membre llisca, sense impediments, ja; la vaselina fa el fet. És cert. Ploraria de gust i de felicitat pel desig acomplert. Un batec incessant del reg sanguini al punt extrem em diu que ja no puc parar. Empenyo i ja sóc tot teu. Tu en mi i jo per tu. Tinc tot el sexe endurit i el ventre ja et l’esquena. Ben endins.


Ara sé que posaré el món als teus peus. Que escriure el teu nom a tots els murs. Que buidaré els mars als teus ulls. Encalçaré els estels per vestir-te de nit perpètua. Veig que els budells se t’engrandeixen al meu pas. I tu ja no em demanes clemència. Esgaripes perquè amb el frec d’anar a munt i avall, endins enfora, noto que et trenques pel mig. “Perdona’m, perdona’m...” només albiro a pronunciar. Però sóc cavall desbocat a l’estampida. Vaig i vinc. Vaig i vinc. Et tinc presa, ben fort, per la cintura. Clavo les ungles a les teves cuixes i et faig anar davant i enrrera. Genet enfollit. M’encercles les cuixes amb els teus talons i deixes que et mig alci per la cintura. D’on et surt aquesta força? Ja no podré més. Ja no podré més. Et crido obscenitats que m’acompanyen en el frec. “Qui folla millor? “Qui et folla millor?”. Noto com tot el món sembla acudir a la punta del meu gland. Mil agulles que l’interior del teu cos m’encerclen i em tenen presoner. La tremolor a les cames em presagia la mort imminent. Sembla un globus captiu. “M’arriba..., em ve!”

Em retinc. Vull perllongar l’instant més enllà del que humanament és possible. Em trenco també dins teu. I semblo que toco la flonjor dels rebuigs que retens. I esclato dins el teu anus que sembla acollir tot el plaer del món possible. El meu. El que em dones. Noto la llet esclatant dins el cau. Em rendeixo a l’evidència. Panteixant, surto encara amb més timidesa que la inicial. I només em resta besar-te el forat adolorit; profanat, tal vegada altres cops; però mai amb aquesta complaença que acabem de tancar, tu i jo, amb foc i sang. Em deixo caure tot el llarg com sóc, al costat del teu cos; cobrint-te de petons i carícies. Gires el cap; i en el teu somrís veig implícita una conquesta i una derrota. Avui hem segellat, sense saber-ho, un pacte etern i impertèrrit.

Em mires, i en la meva felicitat veig també la teva complaença. Avui he mort dins teu i he renascut de nou... I tan sols sé dir-t’ho amb aquest escrit i una etèria melangia del gest

I aquí, la versió del mestre Vigó



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

21 de maig del 2008

La Setmama Poesia Barcelona al replà: un cadàver exquisit veïnal!


Aquests dies s'esdevé la Setmana Poesia a Barcelona amb multiplicitat d'actes i fiestorros varis de gent de mal viure. Quina és l'aportació de Malerudeveure't? Us ho imagineu oi? Doncs aneu al blog de les "Històries veïnals" (allí on tots els veïns i veïnes ens trobem per encavalcar-nos (en el sentit literari el terme, eh?) i dir la nostra; i veureu com FINALMENT. (alel·luia!) el cadàver exquisit és una REALITAT.

Crec que hem fet història blogosfèrica, no? Un cadàver exquisit fet per 43 blocaires de nivell.
(a nosaltres tampoc ens calen àvies).

I se m'acut fer tres preguntes:

1) Això es pot inscriure al llibre Guinnes dels rècords? (no dels records, que ja hi és). Alguna vegada s'ha fet res de semblant a la catosfera i jo no ho sé?

2) Ens pot servir per desgravar a la propera declaració de renda com a aportacions a fins benèfics?

3) Voleu repetir, com les Natilles?

Gràcies a tots per participar-hi i per la vostra veïnal paciència.

Aneu-hi, llegiu i comenteu.

I feu-ne profecia a la xarxa!



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

20 de maig del 2008

De Calents i contents: "Desig fosc (ella)"

Val. Que es destapi el pastís. La meva aportació a la celebració dels 100.000 polvos del Gatot; vull dir, 100.000 posts de la Cuca al Cau (que són el Gatot, la Noa et alii); ho vaig fer escrivint la primera part d'un relat eròtic; com no podia ser d'altra manera sent com era el blog de la Cuca.

Aquí, però, vaig tornar a tenir la col.laboració -literària, eh?- d'una altra celebrada blocaire de la blogosfera. Aquesta que us transcric és la seva part, podríem dir que el mateix fet vist amb ulls de dona. La meva, la trobareu al seu bloc. És clar, haureu d'endevinar qui és...

Una pista? És veïna del replà. Com van fer amb el 69 amb la Meta; els dos relats han estat llegits al programa del meus amics "Calents i contents". Per cert, em recorden que estan oberts a seguir rebent relats vostres pujats de to, és clar. Animeu-vos!

Llegiu i esculeu-vos; vull dir, escolteu-los. Ja em direu el que.

Primer el text; i d'aquí dos dies , la veu (que ja us dic que fa una versió reduïda; però igual d'encesa. O MÉS, que la veu de la Brigite és una passada!).

Mireu, compareu, i si trobeu res millor, compreu-ho!

_______________

Desig fosc (ella)

Feia tant de temps que havíem parlat de trobar-nos, que semblava que no havia d’arribar mai el moment. Com un bes constant que no troba representació física i que, per aquest fet mateix, se’ns apareix com a etern, inassequible. El desig contingut que semblava dominable ens ha desbordat l’ànima quan les nostres pupil·les han corroborat la presència mútua. A l’acte hem esdevingut éssers alienats per la passió. Totes les nostres fantasies han volgut desembocar alhora. No se n’ha acomplert cap de concreta, sino totes al mateix temps, formant-ne una de salvatgesa indomable. T’has desfet en mi i jo en tu. Despullats a mitges, embriagats l’un de l’altre. I finalment esgotats, aplacant la nostra ferotgia entre els braços.

Gairebé m’hauria adormit si no t’haguessis llevat. Observo com t’acabes de despullar i en un acte mimètic em trec la roba. Ets més bell que no et penses. La teva ignorància sobre aquest fet te’n fa més. Ho sabies? I la meva mirada et segueix els moviments pausats, inconscients dels meus pensaments. Prepares alguna cosa per beure i poses en marxa l’equip de música. És aleshores quan els teus ulls es giren envers meu per parlar-me al·liats amb les notes de la nostra cançó.

“Què, com va?”, et demano. El teu somriure em fa somriure. Deixes els gots a la tauleta, perquè els teus llavis vénen a assedegar-se en els meus, plàcids, tendres. La serenitat acompanya els nostres moviments, puc concentrar-me completament en la forma i la suavitat dels teus llavis. M’arriba del teu alè la humitat d’una llengua propera, animaló mig endormiscat que va rebifant amb l’aire càlid de la primavera, però que encara no gosa sortir. Ressegueixo la teva espatlla amb els dits, lentament, amunt i avall, allargant en cada vaivé el seu recorregut, gratant el camí molt lleugerament amb les ungles. Les teves mans juganeres em fan trapelleries als mugrons. Els meus dits han arribat mentrestant a les teves natges, m’hi aferro suaument per apropar-te el meu ventre, que et busca amb certa timidesa. “Tanca els ulls, ara”, dius, i així ho faig, iniciant un ritual de concessions que van naixent a la meva ment abans que tu no ho sospitis. Amb un fil de veu et confesso el secret d’una ofrena. Em vull sentir tan teva que no puc evitar dir-t’ho sense pensar-hi. La meva entrega no és a la lleugera. Vull que siguis tu. Sembla que no t’ho acabis de creure, però el meu silenci t'esborra el dubte. I el meu bes et confirma el permís incondicional. La meva pell busca fondre’s en la teva, voldria sentir-me embolcallada de tu. Vull fer-te renéixer el desig, convidant-te a aquest ball que et tinc reservat fregant-te el sexe amb la llengua, submergint-lo en el meu alè. Sento com et creix i s’endureix en la dansa inicial. La seva grandària m’eixampla la boca i m’aprodunfeix la gola. Així l'he de sentir quan arribi el moment.

Amb gest delicat et separes de mi. Vols allargar el joc preliminar. Saps que no em faré enrere i que el temps no em suposa cap impediment, ans al contrari. Em fas girar de boca terrosa, i gairebé no encerto a veure’t, perquè ets darrera meu. Sé que m’estudies, que m’aprens, com ho fas amb tot, observador innat. Em ressegueixes una i mil vegades amb els teus dits aventurers i agosarats, lentament, ferma, recorrent camins que jo mateixa desconec. Em mires amb la ment, l’única arma que em pot desarmar. I et deixo fer, pacient, acceptant cadascun dels teus passos, deixant-te al capdavant del desig compartit. M’encens amb l’espera. N’ets conscient?

De sobte t’aixeques del llit. Que te’n vols anar, potser? Però no, he vist que simplement agafaves quelcom del calaix de la tauleta i has tornat amb mi. M’imagino què és i començo a respirar més agitada, amb una certa inquietud, però sobretot per l’emoció. M’acarones tendrament, com si amb la teva mà volguessis aplacar la tensió. Ho desitges i et sap greu alhora. Com si d’alguna manera em sotmetessis a un turment i jo no n’hagués de treure res de bo.

Per fi decideixes fer les primeres tempatives i m’enfiles un dit al recer obscur. Separo les cames per deixar-te fer. Un altre dit s’aventura a les meves profunditats. El meu cau estret te’ls fa presoners, lloc difícil de penetrar i d’abandonar. Les parets de la gruta noten una pressió poc usual que vol obrirles. Un rierol d’excitació vol acompanyar la teva intrusió i facilitar-te la difícil entrada. Un tercer dit vol assegurar-se una amplada suficient i noto una fredor deliciosa que fa lliscar els teus dits en un vaivé lent i prudent. “Vinc?”, em preguntes. Que si véns? No saps pas com ho desitjo!

Ja preparant-nos en posició em dius que estigui tranquil·la. N’estic. O potser estic massa excitada, però tens por que tingui por. Ja no són els teus dits qui em reclamen. Noto com l’extrem del teu fal·lus tracta d’endinsar-se’m ferm i amb delicadesa. Una punxada de dolor em recorre l’esquena i m’estremeixo. Ho tornes a provar, amb tendresa però decidit. Em concentro, intento domesticar el dolor, que encara no ha après a ser-me plaent. Un moment, necessito recuperar l’alè! Entens el meu gest a la meva cuixa. “Ho sento”, em dius. “No t’amoïnis... vull que m’entris...”. I el teu membre va obrint-se pas pel meu camí indòmit, que va cedint al teu avançament, i ja no sé si ets tu que m’entres o jo que t’engoleixo. Sento que els meus muscles et premen amb deler, com si no et volguessin deixar sortir mai més. El plaer s’apodera de mi i l’únic que sé és que et vull tenir ben a dins, fins que no et quedi esma. Fins que no ens en quedi a cap dels dos.

Vas perdent la por, el control sobre els teus actes, i els intints parlen per tu. Em demanes que et perdoni, però tan sols és l’albir d’un petit escrúpul que s’esvaeix en la tramuntana. La brutalitat del plaer incorrecte em fa folla i sóc incapaç de distingir què és dolor. Les teves embranzides són encara més folles, em prens per la cintura, te’m claves sense pietat i no sé quant més em pot caber-hi dins, si em tens plena i encara empenys més i més fort, i em fas sentir una estacada dura i gran que encara vol més de mi. M'arrapo amb les cames a les teves cuixes per estar a l'alçada de la teva pelvis, per sentir els teus testicles colpejant-me natges, una i altra vegada, com a una nena dolenta que rep el que es mereix. Fes el que vulguis de mi, castiga’m, fes que em mulli fins que perdi el sentits. “Qui folla millor? “Qui et folla millor?”, crides fora de si. Tinc tots els muscles tensos, vas i véns frenètic, m’has desfet totes les barreres per conquerir-me, sense saber que ja m’havies conquerit abans.

Un gemec et tremola des de l’estómac, s’entretalla, i esclates dins meu, incapaç de més contenció. Estic esgotada, però només noto la suor que em regalima lentament pels costats de l’esquena. Aguanto la posició mentre la teva escalfor m’envaeix les entranyes, mentre encara em prems fort per la cintura penentrant-me fins a l’extrem.

Respires encara agitat, i lentament vas sortint del meu interior. La dolçor dels teus llavis deixa un bàlsam al meu anus i t’estires al meu costat regalant-me amb mil carícies i petons que creus deure’m com a recompensa. Giro el cap per mirar-te als ulls. Observo el camí eixut que ha traçat una llàgrima en rodolar per la teva galta i les pupil·les fulgurant en l’eternitat. No puc fer altra cosa que somriure. Et sé feliç i em fas feliç.

Un estel em duu el record de la teva mirada. Aquesta vegada és meva la llàgrima que rodola.




Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

18 de maig del 2008

1+1= Llibre catosfèric i cadàver extratosfèric!

Avui ha estat un dia especial per doble entrada

1. Vinc de la presentació de la La Catosfera Literària, a Vallromanes. Demà ja mirarem els comentaris que se'n faran, però d'entrada, dir-vos que l'he trobat una acte prou entranyable. Música de nivell, discursos mesurats (Saül Gordillo, esponerós, Marc Vidal, convincent,Toni Ibañez, emocionat, i Jordi Ferré, valent) i especialment, agraïts i engrescadors i, sobretot, sobretot, poder-se envoltar d'una companyia de blocaires entranyables i de nivell. Quin gust! I amb notícia sorpresa inclosa!

És clar, formar part d'aquesta primer antologia catosfèrica em fa gràcia, no ho puc negar. De tota manera; els blogs són blogs i els llibres, són llibres.



Érem 37 blocaires dels 1oo que hi apareixem. I hi ha hagut foto de família i tot. Collons! I jo sense corbata! (i camisa vermella). Això sí, amb dues guardaespatlles d'alta volada. Més info aquí

2. Arribo a casa, obro el correu i HE REBUT EL DARRER VERS DEL CADÀVER EXQUISIT.

I en plena SETMANA DE BARCELONA POESIA!

COLLONS! ESTIC EXULTANT. I quan el pengi d'aquí poc, flipareu mandonguilles amb el nivellàs que hi ha. Sembla que l'hagi escrit una sola mà, a estones.

Senyors/es catosfèrics: és o no és això Literatura 2.0 de debò?

Seguiu atents/tes...




Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

15 de maig del 2008

Partido en la cumbre...veïnal.

Nota informativa de darrera hora:

Per causes alienes a la nostra voluntat, la convocatòria esportiva que es proposa més avall, contra l' Haren Futbol Club s'ha hagut d'ajornar. El seu entrenador, Paseante, m'ha fet saber per buro fax, que preferix preparar amb més temps l'encontre i sol.licita (més aviat, imposa) un ajornament fins el setembre. El pobre ha posat a córrer les seves acòlites i els té sota un règim militar de tàctica estratègica i rigoroses taules de gimnàstica diària. Vaja, que s'han acollonit. De res els servirà, Podeu seguir anant de festa. Ja aniré convocant entrenaments per assajar un parell de jugades de pa sucat amb oli. Serà, evidentment, a la barra del tuguri de sota casa. Cerveses, mojitos i gimlets a discreció.
Sigueu bones minyones; que de dolentes (en el sentit esportiu del terme), ja ho són unes altres.




Aquest cap de setmana vinent tindrà lloc una confrontació original. Tan original que ni jo mateix sé si tindrà lloc. Però jo aniré, plogui, nevi o faci sol, al camp de l'encontre i dilluns us en faré la crònica futbolística. Potser que l'Sport també en parli; ara que el Barça està de capa caiguda i no tenen tema de conversa...El lloc: el Turó Park. El motiu: l'anada de la final de copa de la blogosfera catalana. La tornada, a cal veí.

Es tracta del darrer partit de lliga (competició d'alt nivell Catosfèric, ara que el mot està tan de moda) entre l'Haren Futbol Club del Paseante i les Maleruveïnes, Team FC. Crec que les segones ni saben encara que estan convocades al match, però segur que si llegeixen aquest post, confirmaran la inscripció a la llista de seleccionades. També es permetem més reserves. Els canvis seran a discreció.

Requisits? Ser veïna del replà. I és clar: no pertànyer ja a l'equip contrincant. Coi! Que això seria bigàmia! O sigui que Joana, Violette, Arare i Rita, ens veurem les cares (i les cuixes) al camp de l'honor! (en confiança...digueu-me..., quina prima us ha donat el meu estimat veí del Turó Park per haver-me fet el salt d'aquesta manera? A quant la fitxa? Quedareu lliures al mercat d'hivern?...)

Evidentment, el meu equip ja està format i amb les alineacions fetes. El passo a detallar a la pissarra. Però si alguna es vol donar de baixa i no vol ser entabanada; només cal que ho digui. I a l'inrevés: si alguna es vol afegir, cap problema.

I la selecció és:

A la porteria, l'Aupí i l'Abogada, valors sòlids i inamovibles i insubornables.

A la defensa central, la Joana T. i la Sol Solet. A veure qui s'atreveix a driblar-les! Al cantó dret, la Txell (que haurem d'animar) i la Cruella (que haurem de rescatar d'algun lloc). Amb elles, si cal, la pilota passarà; però "les altres", no. Al cantó esquerra, la Zel (la fermesa personificada), la Su (per llegir la cartilla a l'enemic si s'atreveix a pujar) i Caterina (l'oriunda de l'equip).

De defenses lliures, la Déjà Vie, la Palito, i l'Elur: joventut i valentia per muntar ràpids contraatacs i enllaçar amb les veïnes de dalt, amb pilotes llargues, si cal.

A l'eix central, l'Anna Tarambana (si ha acabat el trasllat) i la Meta (si arriba a temps); per parar els cops i tirar i pilotes fora. Al seu costat dret, l'Anna, la Silver i l'Euria. Un trio d'insomni pels defenses tous i pels atacants despistats. Desfan qualsevol estratègia opositora en un plis plas. I a l'altra banda, la Dusghel (el fitxatge estrella europeu), la Rosa V. (si no s'adorm i se li enganxen els llençols) i la Metis (el darrer fitxatge estrella de la temporada!).

I a la davantera? Doncs la Boira i l'Alepsi, dones amb xut potent i nervi a les cames, que no hi ha qui les pilli en carrera llançada. De mig volant esquerra, la Marinetix, per marejar els contraris. I de mig volant dret, la Platxèria, que connecta passis amb tothom sense ni mirar la pilota. Al centre de la davantera, dones de rematada fàcil i salt imponent, la Carme Fortià a la dretaa i a l'esquerra, la Jo Mateixa. Els defenses aniran de bòlit. Com si ho veiés.

De segona entrenadora, la Júlia, la veu de l'experiència; i de delegada de camp, la Carme Rosanas; que té dots de comandament i estratègia innats.

Massagistes? El càrrec està vacant. Algun voluntari? :-)

Ens veiem, doncs!

Ah! Els colors de l'equip, els del blog: pantaló blau i samarreta carabassa. Mitges, a ratlles i amb lligacames.

PS
Paseante, ni la tàctica de la "M-W" et servirà de res aquest cop.... Et conec les estrategemes (tinc el teu bloc de notes secret) ;-)

Ei, que tot va de bon rotllo, eh? (no calia ni dir-ho)


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

13 de maig del 2008

De cinema (nou): Elegy., un elogi caut, però sincer

Em feia mandra haver-hi d’anar. Per ella. Ho reconec. Però la Coixet em tira molt i, al final, em van arrossegar. I no em va decebre. Fins i tot diria que la Pe està notable i tot en la peli.

Us parlo d'Elegy. La trama ja la sabeu, però pels desvagats com jo, us faig una pinzellada. En David Kepesh (Ben Kingsley), és un cincuentón segur de si mateix, casat de jove però divorciat al poc temps. Té un fill metge que sempre li retreu que l’ abandonés a ell i a la mare, de petit. Home culte, professor universitari de literatura comparada. S’enorgulleix amb el seu íntim amic George O’Hearn (Dennis Hopper), un poeta cràpula com ell, de seduir a les seves alumnes que busquen experiències diferents. Cal dir que el paio, per tenir el tacos que diu tenir, es conserva de collons. Ja m’agradaria a mi tenir els seus abductors! Però sempre són noies tipus kleenex: “Aqui te pillo, a qui te mato”. Però un dia coneix la Consuela Castillo (la Penélope Cruz; collons no li podien posar un altre nom!), una cubana amb qui li demanries que et fes una ídem a tothora; la qual, és clar, fa pujar la líbido a qualsevol, si la tens a un pam del nas. Diguem que no la suporto, però que la carn és dèbil, senyor. Fins i tot ens faria renéixer el nostre cadàver exquisit, mira tu què et dic!

La noia l’incita i l’excita. Evident, digueu-li tonto al Kingsley. I ella, s’hi presta al joc de seducció. «Les noies maques no les acabes mai de veure», li diu l’amic. I pot ser és cert. Les maques i les no tan maques, eh veïnes? Però sembla que aquest cop en David va de debò. Consuela esdevé una obsessió per al madur professor. «Tens una bellesa que fa mal», li diu. I això que el paio una amant fixa amb qui té establerta una relació sentimental que podríem qualificar de, "civilitzada": polvo quinzenal i res de lligams afectius. (Això és possible?)

La cosa acaba com ha d’acabar, és clar. La por d’un no supera la devoció de l’altra. Collons! Si em passés a mi, ja veuríem! L’home queda desconsolat, pobret. Però al cap de dos anys la xicota torna de cop i volta amb una petició angoixant. I us ho deixo aquí; que si no l’explico tota i és en la segona part de la peli on la Pe es guanya el sou. El Kingsley, notable tothora. De tota manera, crec que no eren la parella per aquesta peli.

La Coixet em va trasbalsar amb «La vida sin mi» (potser de les poques pelis que m’ha fet plorar, de debò, al cinema). En va encantar amb «La vida secreta de las palabras» i aquí, m’ha deixat content; però no encantat. Em sembla que va de baixa, la noia. Això sí: a totes les seves pelis apareix un hospital i hi ha malalts de tota mena. Serà hipocondríaca la xicota? El que sí és, és melòmana. La banda sonora de les seves pelis sempre està molt ben trobada. Aquí, l'Erik Satie i les seves Gymnopedies (crec que era la 3a) són per tot. Escolteu-la aquí

I me’n vaig del cinema amb dues alegries. Una, retrobar-me el meu Dennis Hopper (que fa d’amic del David i el pobre, no acaba gaire bé) que idolatro des d’aquell mítica Easy Rider (tot tenim un passat). I anar-me’n amb la certesa que algun dia llegiré un llibre de Philip Roth.

Ho reconec: no li he llegit res. Alguna proposta?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!