Conte de Nadal, veïnal
Conte de Nadal, veïnal
Aquella crida ho havia de canviar tot. Aquell dia el veidedalt va decidir sortir de casa i trencar voluntàriament l’ostracisme al qual s’havia sotmès des de feia prop de dos anys. En tot aquell temps no havia trepitjat el carrer. Vivia connectat al món, això sí. Seguia el dia a dia per televisió o a internet. I el quefer quotidià del barri, de Blogville, des del terrat. Però sense donar mai senyals de vida. Molt havia plogut i molt havia de ploure encara. Feia setmanes que havia sentit dir la dita pel celobert de l’edifici: “Roda el born i torna alblog”. La veïna del tercer ho havia escampat arreu i un sobre anònim passat sota la porta ho explicava ben clar. Va pensar que aquella era una bona ocasió per trencar el seu silenci. Tot fos pels vells —i bells— temps.
Va creure que el millor era no fer gaire escarafalls, però. Va esperar que es fes de dia, es va vestir amb la millor camisa que va trobar i va obrir la porta. Va esbufegar fort abans de fer el darrer pas i creuar el llindar de la porta del pis. Al replà es va trobar amb les veïnes del costat. Estaven esverades. “Vinga, anem! Ja tots deuen ser a baix!” feia una, picant nerviosa la porta de l‘ascensor. “Vostè baixa, també?” “No, vaig a peu, gràcies”. Ni l’una ni l’altra l`havien reconegut. No era estrany. La manca de costum, la barba de feia mesos sense afaitar i el cansament dels ulls l’ajudaven a passar desapercebut.
Abans de sortir de l’edifici, la portera li ho va confirmar: “No volem propaganda comercial aquí! No sé com dir-ho.” Al carrer, va topar de sopols amb la veïna de sota. Seguia esplendorosa com sempre. “Passi, passi”, li va fer franquejant-li el pas. Tampoc ella el va reconèixer; tot i les nits intenses que havien compartit, parlant de llibres, bevent alcohol i encenent llençols. “Dec estar fatal”, va pensar per dins. En sortir al carrer va veure un grup de cinc veïns que s’atansaven corrents al xamfrà del davant. Allí ja s’agombolava força més gent. Va reconèixer alguns. Molts. D’altres, no sabria dir-ho... Li sonaven. Deurien haver arribat en el lapse de temps que ell era absent. Va somriure per dins. Està bé que nous veïns ocupin nous habitatges. En els darrers temps havia vist com des del terrat de casa s’havien apagat moltes llums rere els finestrals. I mai més s’havien encès de nou. Com el seu.
Va creuar el carrer, els punys tancats al fons de les butxaques. Feia un fred sec, però el sol lluïa esplendorós. Va pensar d’anar a fer un cafè al bar de sempre, al de xamfrà del davant, precisament on es veia més rebombori. Va veure clar que tota aquella munió de gent que s’agombolava al carrer feia cara de felicitat i esclatava en crits d’alegria histèrica. “No serà pas perquè m’hagin reconegut”, va pensar, falsament vanitós. La gent cridava, cert. I saltaven abraçats els uns amb els altres, corejant cançons i crits de festa. “Haurà guanyat el Barça la lliga i no m’he assabentat?” En arribar davant la gentada, una veïna que sempre havia estat poc comunicativa amb ell, va córrer a penjar-se-li del coll, petonejant-lo a les galtes. “Oe, oe, oe, oe...Oe!, oe....!” Era ben gata. L’alè a alcohol la delatava. Un cop bavejat a petons, la noia va anar a agafar-se del braç d’un nouvingut a qui demostrà les mateixes amoretes. “És evident que tampoc m’ha reconegut.”
Va fer-se lloc entre la munió de veïns que eren a la vorera, davant el bar i va entrar al local. El guirigall era encara més intens a dintre que a fora. Estava ple de gom a gom i allí sí que va adonar-se que estava tot Blogville en ple. Alguna cosa hauria passat de debò. Adonant-se que el Barça era impossible que fos el motiu –més perquè l’equip no pogués guanyar la lliga amb el nou entrenador, perquè en les dates que érem encara la lliga no hauria acabat—, va pensar en altres motius més prosaics. S’havia casat algú conegut del barri? En Rajoy hauria dimitit? O potser millor encara, s’hauria proclamat la independència del país i ell encara sense saber-ho? Va veure clar que caldria sortir d’osques i es va adreçar, no sense feina ni treballs, cap al taulell. Allí, l’amo del bar, el seu confident de tantes nits d’insomni, el trauria de dubtes. (En veritat, més que converses profundes, les converses amb l’amo del bar eren soliloquis del veí amb el vas de whisky al davant.)
—Hola, noi! Com va tot per aquí! Veig que esteu de festa...
—I tant! Que no ho veu? Ens ha tocat la grossa!
—Com?
—La grossa! La loteria... Hem venut el primer premi! Aquí! Tot sencer...! Què li sembla? I tots els dècims a gent del barri! No el venia a ningú que no en fos, jo!
—Ah! La Loteria! No..., no n’estava al cas...
—Com? No és de la ràdio, vostè?
—No, no... Ni sabia això que us hagués tocat la loteria, la veritat...
—Com? D’on surt vostè? Del fons del mar? Tot el matí que no es parla de res més, al barri. Ni al barri ni a la ciutat!
—Doncs no estava al cas, de debò... En fi..., felicitats! Escolti, em posa un cafè, sisplau?
—I tant...I cava, si vol...Per cert, ... Escolta, tu. Ara que em fixo... Et conec, oi? Tu no ets el...
—...el veidedalt...; sí.
—Hosti, nano! Quan de temps! Creia que estaves de viatge! O que t’havies mudat de barri..., no sé... Fa tant de temps!
—Doncs no, ja veus... Segueixo viu. I per aquí.
—Però on coi eres?
—Enclaustrat. Fent feina. Coses meves..., res de rellevant.
El veí apura ràpid el cafè perquè se sent incòmode entre tanta gatzara. Potser ha fet mal fet de sortir, així, de cop; sense un motiu aparent.
—Bé, mestre, me’n vaig. Què et dec?
—Vint-i-un euros.
—Collons! Com ha pujat l’IPC des que sóc fora...
—No, home, no! Són un euro del cafè i vint, d’això.
I mentre ho diu, li allarga un sobre vermell, amb el nom “veidedalt” escric en negre al damunt.
—I això?
Al veidedalt comencen a ennuvolar-se-li els ulls. Li passen pel cap moltes escenes futures que potser poden tenir raó de ser segons el que hi hagi dins el sobre. L’obre a poc a poc i n’extreu un dècim. El que imaginava! Es duu la mà a la boca per ofegar un sanglot, mentre sacseja les espatlles amunt i avall, tot trasbalsat. L’emoció l’embriaga. No se’n pot estar de deixar caure una llàgrima.
—Ostres! Això sí que no m’ho pensava..., nano.
—Jo tampoc, noi. Va com va... Ei, gent! Un moment! Calleu! Calleu...! Mireu qui hi ha per aquí! —va fer el barman, assenyalant l’aparició.
Al principi ningú sent res ni s’està pels crits de l’amo del bar, altra feina tenen. Però de mica en mica, la gent s’adona que els reclama l’atenció. Les veus van callant a poc a poc, a força de cops de colze i xiuxiuejos, fins que es va fer un silenci momentani. El vei, d’esquena a tothom, nota com totes les mirades se li claven al clatell. Es gira a poc a poc i fent una llambregada ràpida, sense mirar enlloc, alça la mà dreta i mou els dits a mode de salutació; mentre amb l’altra mostra, orgullós, el seu dècim.
—Hosti! No és possible! És el veí! El de dalt!
Molts vénen a abraçar-lo tot seguit; a donar-li la mà o esclafar-li un parell de petons a cada galta.
—Veí! Quant de temps! On eres!
“Oè, oè, oè, oè...; Oè...! Oè!” La gent tornen altre cop a saltar, riure, a manifestar la seva alegria i la picossada de milions que els ha caigut al damunt.
El veidedalt és mira el número, el memoritza i fa per guarda-se’l a la butxaca de l’americana abans d’afegir-se a la corrua de veïns que estan fent una conga al llarg del bar, entre les taules. En fer-ho es fixa en la pissarra que hi ha penjada a la paret on se solen posar els menús del dia. “69696. La grossa. Venut íntegrament aquí”.
—Un moment...!
El veí ha tingut un calfred. Es treu de nou el dècim que acaba de guardar a la butxaca i l’encara al que està escrit a la pissarra. Repassa amb el dit número a número, mentre mira a l’hora els que estan escrits amb guix. “11714” Ni una sola xifra coincideix amb el seu. Com és possible? Es gira sobresaltat i fixa la mirada, inquisitiva, damunt els ulls del cambrer.
—Coi, nano! Que aquest dècim que m’has donat no és el de la pissarra! Que t’has equivocat, collons!
—No. No m’he equivocat, veí. Aquest és el dècim que et guardava des de l’any passat. Aquest any no t’he guardat cap perquè no sé on paraves ni em vas dir de fer-ho. Ho sento. Però els vint euros me’ls devies igual...Amb temes del joc, no s’hi juga, ja saps.
—Com? Aleshores..., no sóc ric?
—Depèn.
—De què collons depèn, cabronàs!
—Estàs sa?
—Sí. Estic com un toro.
—Tens feina?
—Sí. Penco com un cabró.
—Folles a gust?
—Sempre que em deixen.
—Ets feliç?
—Meridianament. No em queixo.
—Doncs què més vols, carallot? Un altre cop, no tardis tant en sortir del cau i podràs escollir número. Té, beu cava i celebra amb nosaltres que segueixes ben viu. La resta és subsidiari.
El veidedalt va prendre la copa de cava que li oferia el cambrer. Va estar a punt de llançar-li el contingut per la cara i esclafar-li l’ampolla de cava pel cap. Però es va deturar. Va girar sobre si mateix i va veure la munió de veïns i veïnes que seguien saltant, cantant i abraçant-se, ara més entusiastes perquè havien arribat els els mitjans de comunicació a entrevistar-los. Va apurar d’un glop la copa de cava. Va deixar-la suament damunt el taulell amb un bitllet de vint euros al costat. Va estendre el braç i amb la mà estesa damunt l’espatlla del cambrer, el va mirar fixament.
—D’acord. Som-hi. Sempre has sigut un filòsof de la vida, tu.
—Com tu veí, no ho dubtis.
—Tanca la barraca, agafa tot l’alcohol que guardes en aquest antro i envia’m tota aquesta penya aquí al davant, a casa meva. Seguiré pobre com sempre, però la festa que farem no l’oblidaran mai.
El veidedalt va dirigir-se a la primera veïna que va trobar. Va abraçar-la efusivament. Fins i tot es va permetre fer-li bes candorós als llavis. Al seu costat, el veí del segon li va correspondre el gest. Es va abraçar després a la cintura a dues noies que estaven sent entrevistades per la televisió aquell moment. “Un milió...”, deia una. “Dos i mig”, deia l’altra; sense amagar un riure histèric. Era les xifres que se sentien aquí i allà.
—Gent, la festa continua aquí al davant. Tothom cap amunt!
I mentre ho deia, acaronava les natges de la veïna del setè i agafava de la mà a un parell de nouvingudes que encara no coneixia.
—Sóc el veí, el veidedalt.... Tan de gust.
—Igualment. Havíem sentit parlar de tu. Crèiem que eres una llegenda...
—Em sembla que acabeu de ressuscitar un mort, nenes. Anem a dalt i ho comprovaré.
—I la festa? I tota aquesta gent?
—La festa continua a dalt. Fa temps que no hauria d’haver parat...
—I hi cabrem tots?
—Tots. Sense excepció.
Entrades
.JPG)
.JPG)
.png)
.jpg)
.jpg)
