17 de novembre del 2010

De lectura (89): Si això és un home, de Primo Levi

“Pocs són els homes que saben anar cap a la mort
amb dignitat, i moltes vegades no són aquells que t’esperaries.
Pocs saben callar i respectar el silenci dels altres.” (p. 28)

“A qui té li serà donat, a qui no té li serà tret” (p. 128)


Hi ha llibres fets amb el cor i d’altres fets amb l’ànima. Aquest està fet amb la força dels fets i la paraula. Una aproximació a un dels episodis més tristos de la història, com n’hi ha tants encara, però dels que ha tingut més ressò: els camps d’extermini nazis. Els fets són prou coneguts i les aproximacions literàries, documentals i fílmiques, amb més o menys encert i partidisme, són legió. Levi, jueu italià, era químic de professió quan va ser detingut, dins la resistència antifeixista, la tardor de 1943, i mai havia tingut vel·leïtats literàries. Va ser la necessitat d’explicar els fets viscuts al camp de concentració d’Auschwitz-Bikernau, el que el va dur a dedicar-se de ple la resta dels seus dies ha explicar i difondre l’horror nazi. A casa nostra tenim un cas semblant que no ha tingut tant de ressò i que certament, està a la mateixa alçada documental i literària de Levi. Si no ho heu fet, us recomano la lectura de K.L. Reich, del manresà Joaquim Amat-Piniella. I com a document, el treball de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis. Explica uns fets semblants des de dins, des del cor dels fets.

El relat de Levi és una baixada als inferns. La força i l’originalitat del relat és que explica tan sols allò que va viure i com ho va viure en primera persona, sense fer judicis de valor ni valoracions a posteriori. «Vaig adoptar deliberadament el llenguatge serè i sobri del testimoni, no el queixós de la víctima ni l’irat del venjador» (p. 250) Ens immersa de ple en la terrible situació viscuda a força d’explicar planerament el succeït, l’evolució personal des del moment que es detingut, l’arribada, l’aclimatació al camp, el fi de la guerra, l’alliberament. “Destruir l’home és difícil gairebé tant com crear-lo: no ha estat senzill, no ha estat ràpid, però ho he aconseguit, alemanys” (p. 211)

El relat de Levi ens duu a tocar el fons. Allà on un home deixa de ser un ser humà, despullat de tota dignitat. Ell s’hi va sentir però va tenir la sort que a vegades acompanya als escollits. I se’n va sortir. Als camps era un número. Un escarràs. Un muselmänner. Els muselmänner eren «els enfonsats, la força del camp; ells, la massa anònima, contínuament renovada i sempre idèntica, dels no-homes que caminen i tresquen en silenci, apagada en ells l’espurna divina, massa buits per sofrir veritablement» (p. 130)

Els camps eren un indret on la solidaritat entre els companys és l’únic que els mantenia vius. On el preu de les sabates al mercat negre marca els preus de la borsa de tots els altres productes. En un indret on el dia a dia no importava, només l’ara; el present immediat, ja que no es tracta de saber si estaràs viu demà, si no els cinc minuts propers. On anar a una càmera de gas depèn d’un mirada, de per quina porta se surt d’un barracó, de quina fila estaves en un “reconeixement mèdic”,... Entraven al camp aquells que l’atzar feia baixar a un costat del comboi, anaven a la cambra de gas els altres” (p. 31)

Levi explica la quotidianitat, sempre absurda, del camp. Com els veterans s’aprofiten dels novells; com el millor i el pitjor de l’ànima humana pot sorgir entre els mateixos reclusos; com una cullera, un plat i un ganivet és la porta a la salvació; tot cotitzant en llesques de pa; com canvien les palanganes d’orins; com es tracta de fer un treball absurd tan sols per esgotar-te mortalment; treballant afamats, entre la neu, vent i fred. («Avui i aquí, el nostre objectiu és arribar a la primavera» (p. 102); com Ka-be era l’infermeria on qui entrava i podia guarir-se podria arribar sortir-se’n (com va fer Levi); i qui no anava directe a la cambra de gas; com les comunitats lingüístiques fan pinya per sobreviure -els jueus grecs eren els millors comerciants—; com es fa passar la fam a força d’explicar-se receptes  “Pobre del que somnia. El moment que acompanya el despertar és el pitjor sofriment de tots.” (p. 66); com qui no té camisa és que se l’ha venuda per gana; com els tractaven els Häftling els presos no-jueus que tenien algun càrrec, on rivalitzaven polítics alemanys, russos i polonesos; com els opressors fomenten l’odi i el recel entre els oprimits; com es podien classificar els que sobrevivien en quatre categories:a) el que pot ser delator en un moment donat; b) el triomfador que se separa de la xusma per fer-se veure; c) el supervivent que per fort i astut roba quan i com pot; i d) l’intel·ligent que sap organitzar, tenir pietat i robar, tot alhora. Levi, senzillament, va tenir sort: Un ciutadà alemany, anomenat Lorenzo el va ajudar a menjar. “Gràcies al penso que no vaig oblidar que jo mateix era un home” (p. 174)

Dels 96 companys que van entrar l’octubre amb Levi, només 21 havien sobreviscut.

Sempre m’he preguntat perquè el nazisme va pujar al poder democràticament i si, en la bogeria antisemita i racial, el poble alemany era coneixedor de les barbaritats als camps d’extermini. Segurament no en sabrien els detalls. I segur que hi van haver veus discordants que van ser, precisament, els primers ocupants del camps: comunistes i opositors al règim. També els opositors al règim nazi havien estat assassinats o deportats o empresonats. Hitler, Himmler, Goebbles, Göering,... van saber perfectament com conduir tot un poble a una follia bèl·lica. “En l’odi nazi no hi ha racionalitat: és un odi que no és en nosaltres- És fora de l’home” (p. 280). Els alemanys coneixien l’existència dels camps, alguns els consideraven sanatoris i sabien la barbares antisemita. La major part no sabien “perquè no volien saber” (p. 256). El poble alemany, en el seu conjunt, ni tan sols va intentar oposar-s’hi. Diuen que Auschwitz es van matar 24.000 homes en un sol dia, l’agost del 1944. “Qui crema llibres acaba, tard o d’hora, cremant homes” (p. 276). També Franco es va carregar 2.000 obrers a Badajoz a una plaça de braus en una tarda d’estiu del 36. I els serbis a 8.000 musulmans en tres dies a Srebenica no fa tants anys. I els hutus a cents de milers de tutsis, fa uns anys, a Ruanda. De salvatjades històriques n’hi ha per donar i vendre. La diferència és que els nazis alemanys ho van fer amb un càlcul sistemàtic i pormenritzat. Igual com ara els govern israelià ho fan els territoris palestins. I sembla que el govern marroquí amb es sahrauís. No acabarem mai...

Primo Levi va voler deixar testimoni de la seva experiència. Ja diuen que ni coneix la història està condemnat a repetir-la. “Si comprendre és impossible, conèixer és necessari” (p. 280)


Primo Levi. Si això és un home. Ed. 62; col. Butxaca 62 ; 41. Barcelona, 2007. 284 p.

Puntuació: 8/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  


2 comentaris:

Guspira ha dit...

En una ocasió, vaig visitar el Camp de concentració de Dachau, situat prop de Munic i recordo que vaig estar moltes, però moltes nits sense dormir...
He llegit llibres d'aaquesta temàtica, però aquest no l'he llegit mai, així que me l'apunto.

viu i llegeix ha dit...

he estat moltes vegades a punt de llegir-lo, ja el llegiré, ja

No se si em faig gran o massa sensible, però cada vegada em fa més mal llegir sobre les guerres i els horrors de la humanitat. Aquest any, amb vida y destino y Tota una vida ( excel·lents i escruixidores) tinc el cupo ple.