13 de juliol del 2011

Glups!!! Això deu fer mal...

Una dona de Califòrnia droga el seu marit, li talla el penis i el llença a una trituradora d'escombraries.

(La notícia, treta del ARA. Els comentaris en blau, són meus)




Una dona de l'estat de Califòrnia (això només passa als EUA) s'ha pres la justícia per la mateixa mà que l'equatoriana Lorena Bobbit i, després de drogar el seu marit i lligar-lo al llit, li ha tallat el penis (diga-li rencorosa, a la xicota...) i l'ha llençat a una trituradora d'escombraries (dues hamburgueses, sisplau!). Les autoritats californianes han informat que Catherine Kieu Becker, de 48 anys, està sota custòdia judicial. (I espero que sense tisores a prop).

La policia local ha explicat que la víctima, de 51 anys, estava conscient quan l'agressora va tallar-li els genitals (conscient que li anaven a fotre la putada del segle?). La dona va dipositar el penis a una trituradora d'escombraries (entenem doncs que tots els penis són deixalles?) i el va posar en marxa (això és poesia pura!). A continuació, la dona va trucar al servei d'emergències i va confessar l'agressió. (no fos cas que encara es pensessin que era una automutilació...) Els serveis mèdics van trobar la víctima lligada al llit (imaginem que el noi noi s'hi hauria posat bé) i perdent molta sang. (no afegeix si cagant-se en la mare que va parir la seva dona o demanant Super Glue 3  a mansalva...)

El jutge ha determinat llibertat sota una fiança d'un milió de dòlars per l'agressora (trobo poc: què val el vostre penis...? El meu no té preu, esclar), que haurà d'anar a judici acusada de subministrament de drogues (bona noia en el fons...; perquè no patis tant, oi?), intoxicació del cònjuge (millor no us parlo dels sopars que faig de tant en tant, potser m'acusen del mateix), atac amb arma mortal (depèn: no diuen si el ganivet tenia serra o era llis) i intenció de cometre un delicte greu d'abús (home!...abús, abús,...; jo diria "delicte greu del cagar").

La víctima ha rebut intervenció quirúrgica (però les puntaires, cobren?) i es troba en estat greu (sino més és greu...), ingressat a un centre mèdic de la localitat d'Orange (Califòrnia). (és un detall; venint del EAU no m'estranyaria que el posessin a un circ de varietés: "el cabrón capado!"). La parella es trobava en tràmits de divorci. (Crec difícil la reconciliació, hores d'ara...)
El cas Lorena Bobbitt va tenir un fort ressò mundial a inicis de la dècada dels 90 (no us perdeu l'alta entrevista que l'Arús li va fer a "Ja hi som" de TV3), després que la dona, d'origen equatorià, tallés els genitals del seu marit amb un ganivet mentre aquest estava dormint. (Deuria roncar fort el noi..., no? per fer una cosa així...) Els fets van passar a la localitat de Manassas (Virgínia, EUA; sempre això passa als EUA, ja us ho he dit!) la nit del 23 de juny del 1993 (hosti! Era Sant Joan! Veig que hi ha qui crema pals de fusta i qui talla empalats!) , i Bobbit va assegurar haver patit diverses violacions per part del seu marit abans de prendre la iniciativa (dona..., i una bona dosi de cops de peu al mateix lloc no hagués fet el pes?). El cas ha inspirat lletres de cançons (algú me la passa? deu ser per flipar!) i la mateixa víctima, John Wayne Bobbitt, va aprofitar la fama que li va donar el succés. Després d'implantar-se un penis nou (aquest?), va rodar algunes pel·licules com a actor porno. Això li dic treure profit de les desgràcies...


Per cert veïnes, suposo que cap durà entre cella i cella una intenció semblant quan demà ens veiem a l'ascensor, eh?

11 de juliol del 2011

El Renga avança, malgrat la calor...

A veure, veïns i veïnes...

Aneu avançant, oi, en les vostres Històries veïnals?

En breu, penjo el primer relat que ja m'ha arribat. Mentrestant, us deixo amb un tastet del Renga veïnal que es va construint vers a vers. Estigueu "al tantu" quan us toqui el torn!




El primer Renga veïnal


1. Hi ha mirades que omplen paisatges i silencis que encenen dreceres (elveidedalt)
2. però sovint les deixem morir en el secret hermètic de les ànimes, (xurri)
3. en la saviesa dels cors, cansats de tant apedaçar sentiments. (violette)
4. Sempre hi ha un nou esguard per fluir conjuntament amb el silenci (carme rosanas)
5. i una llum que il·lumina el bell camí de les paraules i desitjos (eli)
6. malgrat esquincem els vells records que ens omplen de melangia. (llum de dona)
7. A voltes estenem l'ànima, amb embolcall d'esperança (arare)
8. d'altres, la desem dins del racó més amagat del nostre cor per no ser ferits (zel)
9. i algunes la fem sortir a passeig, cridant, jugant i rient per distreure'ns de les penes. (laurat.marcel)

10. Hi ha dreceres que atreuen mirades i paisatges que evoquen silencis. (puji)
11. Però el secret és saber triar el camí que et marca la teva ànima (robertinhos)
12. i tanmateix descobrir el viatge, que neix del silenci dels somnis, tenyint la vida de color. (fons d'armari)
13. Hi ha insinuacions que dibuixen esperances i melangies a la vegada (té la mà maria)
14. i d’elles en surten històries noves, forjades amb mirades intenses (srta. tiquismiquis)
15. com la d'aquella dona amb el cabell enreixat que era lliure i no la vaig saber empresonar (el paseante)

16. ....

5 de juliol del 2011

De lectura (102): Literati, de Barry McCrea

 -"Si. Pasa la mano por los libros, si mirar, eso es, así, 
hasta que sientas que has encontrado el libro adecuado..." (p. 318)



Equívoc.

Una bona novel·la ho és per l’equilibri del que en dic el "triangle màgic",  els tres eixos essencials: la idea primigènia (l’essència que mou a escriure l’autor), el relat (l’estil literari que empra) i la trama (les canonades de l’edifici on es mouen els personatges). Amb ganes vaig agafar aquest llibre perquè em va atreure el primer dels tres vèrtexs. Em va semblar una idea original. “Mira, fins i tot em recorda els famosos “memes” que corrien per la catosfera fa anys!” (els vells del replà ja sabeu de què parlo), o bé podria haver dit: “Mira! Em pot donar una idea per a futures històries veïnals”. Però arribats al moll de l’os de la trama, aquí se’m va acabar ràpid la fal·lera. L’he acabat perquè sóc complidor de mena; però ja us dic que m’he avorrit les tercera part del llibre.

I què és doncs Literati? Doncs els sortes d’un trio peculiar. Niall és un jove irlandès que comença curs al Trinity College de Dublín, per estudiar Literatura francesa. Només arribar-hi, se sent atret per un parell de personatges que tenen una actitud distant amb el món: John (un oficinista de banc) i Sarah (una estudiant del College). Intima amb ells i va descobrint el seu peculiar joc secret. Tots dos segueixen un ritus estrany en base als llibres. Viuen d’ells i per ells. Es dediquen a fer sortes. Aquí estava l’ham que em va captivar.

I en què consisteixen aquests sortes, preguntareu? Doncs en fer una pregunta interessada davant una pila de llibres. S’agafa un a l’atzar. S’obre per qualsevol plana. S’hi posa el dit. I allí, una mica amunt o una mica més avall, estarà la resposta.  I dat-li! Es veu que aquest curiós art endevinatori ja el practicaven els romans (sortes Virgilianne) amb cites de Virgili. I es diu que sant Agustí es convertí al cristianisme per un sorte llegit en un llibre. També se’n diuen sincronismes. Ho provem?

La qüestió és que  Niall  entra en contacte (per destí?,  per atzar?), la Sarah i en John convençuts de la força oculta que amaguen els llibres. En fan una religió. I el que sembla un joc iniciàtic sense més rerefons que el divertimento d’una tarda, acabarà per capficar tant al nostre protagonista que li anirà d’un pèl perdre la salut, l’enteniment, la butxaca i el futur. I és que a més, el pobre Niall té tots els components per acabar imbuït: homosexual no confés, tímid i retret, sembla carn d’escorxador fàcil. La vàlvula de sortida a un destí gris: “Deseaba tan intensamente que funcionara. Era la elección entre un pasado que conocía prolongándose espantosamente hacia un futuro eterno y sin color y la plenitud, de la novedad y de cosas insospechadas...” (p. 61)

El llibre ens permet intuir algunes citacions d’autors prou coneguts i d’altres ja ens són revelades. Les connexions, els sincronismes, entre els tres companys arriben a una catarsi tal que les seves trobades semblen autèntic akelarres on s’invoquen fantasmes i se succeeixen estranys sortilegis  i al.lucinacios paranormals. L’autor se’n va d’osques, vaja. Niall s’obsessiona de tal manera pels sortes que no viu per  res més. “Éramos como navegantes del siglo XVII, y los sortes eran nuestroas estrellas; sin ellas estábamos perdidos, indecisos, incapaces de realizar ningún movimiento coherente ni ninguna acción.”(p. 208). I no els cal mòbil per trobar-se  a qualsevol lloc de la ciutat; i de l'estranger!: qui ho hauria de dir. És com si jo em demanés “On està tal veïna?” I agafant un parell de llibres, llegint un parell de frases creuades la trobés sempre que volgués seguint la pista dels llibres. Millor que no m’hi posi...

Això sí: després de llegir el llibre m’ha quedat clar que a Dublín el temps és de pena. Tota la novel·la se’l passa plovent! I que l’esport nacional és la ingestió de cervesa negra, és evident. El que no m’ha quedat clar és que pretenia l’autor amb el llibre. “Pero para que funcione tienes que creer.” (p. 56). Esclar! Això ja m’ho deien a catequesi i així m’ha anat...

Jo crec en vosaltres, veïns, i ja en tinc prou.

Avisats quedeu.


Puntuació: 4/10

McCrea, Barry. Literati. Ed. Destino, Barcelona 2005; 348 p.

PS Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí