Terminologia pràctica

Els comapnys que tinc a l'Institut d'Estudis Catalans, (sí aquells del Diccionari de la Llengua Catalana, no la del 69, si no la que les noies teniu sempre accelerada (;-p); m'envien una relació de nous termes que volen incloure en la nova edició. Potser tabé us ha arribat perquè són molt promiscus i prolífics.


Els dono el meu suport als nous termes, entre altres coses, perquè segur que com jo, us hi veure reflectits/des en alguna definició (m'estalvio dir en quina). Si en teniu d'altres propostes, no dubteu de fer-m'ho saber, que els la faré arribar.







AMIC: persona del sexe masculí que té un "nosequè" que elimina tota intenció de ficar-se al llit amb ell.

AMIGA: persona del sexe femení que té un "nosequè" que afegeix tot tipus de morbo al fet de voler-se ficar al llit amb ella.

AMOR: paraula de quatre lletres, dos vocals, dos consonants i dos idiotes.

ARQUITECTE: un tipus que no va ser prou home per ser enginyer ni prou
marica per ser dissenyador.

AUDITOR: és el que arriba després de la batalla i fueteja els Ferits.

BALLAR: frustració vertical d'un desig horitzontal.

BANQUER: un tipus que et deixa el paraigua quan fa un sol radiant i te'l demana quan comença a ploure (Mark Twain).

BOY SCOUT: un nen vestit de gilipolles manat per un gilipolles vestit de nen.

CONSULTOR: algú que et treu el rellotge del canell, et diu l'hora i et
cobra per això.

CAPELLÀ: persona a qui tothom diu pare menys els seus fills que li diuen oncle.

DIPLOMÀTIC: aquella persona que et diu que vagis a la merda de tal manera que estàs ansiós per començar el viatge.

MAL DE CAP: anticonceptiu més usat per la dona dels 90.

ECONOMISTA: un expert que sabrà demà que el que va predir ahir no ha
passat avui.

ETERNITAT: temps que passa des de que acabes fins que la deixes a casa
seva.

FÀCIL: es diu de la dona que té la moral sexual d'un home.

FÍSIC QUÀNTIC: un home cec en una habitació fosca, buscant un gat negre que no és allà.

FUTBOL: allò amb que tota dona es casa, sense saber-ho.

HARDWARE: part de l'ordinador que rep els cops quan el software es penja.

IMPACIÈNCIA: esperar amb pressa. (oximoron!)

INDIFERÈNCIA: actitud que adopta una dona envers un home que no li
interessa, que al mateix temps és interpretada per l'home com "s'està fent la difícil".

INFLACIÓ: haver de viure pagant els preus de l'any vinent amb el sou de l'any passat.

INTEL·LECTUAL: individu capaç de pensar més de dues hores en alguna cosa
que no sigui sexe.

LAMENTABLE: home amb una erecció que camina cap a una paret i la toca primer amb el nas.

LLENGUA: òrgan sexual que alguns degenerats utilitzen per parlar.

NIMFÒMANA: terme amb el qual un home defineix a una dona que desitja tenir sexe més sovint que ell.

PESSIMISTA: optimista amb experiència.

PROGRAMADOR: el que et resol un problema que no sabies que tenies d'una
manera que no comprens.

PSICÒLEG: el que mira a tots els altres quan una dona atractiva entra a l'habitació

TREBALL EN EQUIP: possibilitat de culpar als altres.

URÒLEG: és el metge que et mira el penis amb despreci, te'l toca amb fàstic i et cobra com si te l'hagués mamat.

De lectura "Candelaria" (10-12):´Útimas tardes con Teresa, Amorrada al piló i Seda

Vaig llegir el post on tan amablement, la Candela, em citava. Valens, això ja fa pudor. De tant afalagar-nos, semblem cotons ensucrats de fira. I què? Jo li recomano lectures i ella em fa cas. Ella em cita, i jo també, Ella es despulla, i jo no (i no sabeu la sort que teniu..!). Ella està iLUMInada i jo també. Jo escolto molt i parlo poc. D’altres parlen molt i no escolten. Però com que sí que conec el que recomano (com molts de vosaltres feu); el seu post m’ha vingut bé per fer aquest. I seguim per bingo!

Com que darrerament veig certs aires de nostàlgia en alguns blogs del replà, i aprofitant que aquests darrers dies anem de litera-dura, engalzo tres obres que ja tots coneixeu i en recupero paràgrafs que en el seu dia vaig remarcar en llapis al marge. No sabeu com es de divertit això de rellegir llibres guixats (ja ho sabeu que jo guixo els llibres, oi?; bé, ho guixo tot, menys el talonari de xecs, que d’aquests no en tinc), i mirar deu, quinze o vints anys després què hi posava amb una lletra impossible.

No li explicaré a la Candela el suplici del pobre Pijoaparte amb la burgeseta Teresa, al llibnre del Marsé, Últimas tardes con Teresa però li avanço un pensament de la infermera que cuida la Maruja a l’hospital sobre com les noies “ens veieu a venir”. En aquell moment (1983; també signo i poso data als llibres), vaig escriure al costat, i no em demaneu perquè: “La història de sempre. Elles no perdonen. Ho veuen tot”.

«Des de el cuarto contiguo, Dina, que les estaba escuchando, comprendió enseguida lo que pasabay sonríó mientras le tomaba el pulso a la enferma: Teresa empieza a formularse los sentimientos de su amigo. Siempre seremos tontas las mujeres, pensó. Dina sabía mucho del amor. Sabía, por ejemplo, que la afirmación amorosa del tipo más peligrosos como amante consiste en negar en todo momento la existencia del amor, en no dejarse amar; pero sabía también que algo en él, en su tranquila voz sin historia, en sus agudos y sarcásticos ojos y en sus manos egoístas y rápidas, sugiere al mismo tiempo que no esta aquí para otra cosa que para ser amado. Y el murciano también debía saber algo de todo eso, porque durante los últimos día, a despecho de lo tierno y reflexivo que se mostraba con Teresa (Dina les había sorprendido en el saloncito no pocas veces, arrullándose casi) había sabido mantener en todo

momento ese tranquilo desafecto tan necesario para que las azules pupilas de su amiga se llenaran de duda y de interés.» (p. 179)


Un segon extracte el trec d’una novel•la sense cap pretensió literària més que entretenir, prenent el sexe com a pretext (un exercici molt sa) i que es va posar de moda fa uns anys. De moda per una certa transgressió que ara faria riure. Una obra que també li recomana l’Arare, la meva alter ego blogaire (ella, però, dona de mar endins, jo home de terra ferma; ens haurem de trobar a la línia de costa, doncs).

És d’Amorrada al piló. Aquí, s’evoca un relat radiofònic a l’emissora on treballa la Marta, la locutora calenturrienta protagonista de la novel•la. És la història d’un bell morir amb un cul com a referent. Una de els parts més interessant de l’anatomia femenina, per cert. O no, companys? Escrit al marge (1983): “Bo. Per petar-se (sic) el cul.”

«Ella li va agafar la mà i el va obliga a ballar, a acostar-se al seu cos, a besar-la a treure’s la roba... I ell se sentia excitat com mai i obeïa.
És girà oferint-li l’esquena i refregant-li el cul amb moviments forts, rítmicament arrítmics, lineals i circulars. Els seu cos no desitjava altra cosa que aquell tros de carn curvilini, no desitjava tocar-li els pits, ni despullar-la, ni besar-li els llavis, el ventre, el coll o les cuixes.
Els seus dits, les seves pupil•les gustatives es delien per grapejar, humitejar i masegar aquell esplèndid paner, suau i blanc com un glop de llet.
I ho feia, emborratxat per aquella música i pel perfum que el cos de la noia desprenia...Agenollat a terra, contemplant el cul nu, encara més excitat...
I va succeir el que ell estava anhelant.
Ell no era, en aquells moments, res més que una víctima.
Embriac com estava, ni sospità per un moment el risc que corria.
L’excitació augmentà de forma tal que l’explosiu desenllaç es va fer imminent.
L’espetec arribà, en tres temps espaiats, en tres petites detonacions, com si es tractés d’una escorreguda orgàsmica qualsevol.
I el pobre executiu —gens agressiu— poca cosa va poder fer en rebre els cops de cul, les natjades que acompanyaria l’esclafit de la ventositat.
Aquell aire nou i dolç va omplir la casa completament i ocupà tota la capacitat dels seus pulmons causant la suspensió de les seves funcions vitals.
El divendres al vespre el van trobar mort prop de l’estació al metro.» (pàgs. 48-49)

I ara una tercera, la millor potser. És de “Seda” (1997), que molts haureu llegit. I li vam recomanr el Gatot i un servidor. Un llibre que demostra que una estil breu és molt més evocador que planes i planes escrites. Com la poesia. El viatge, al fons del desig. És a la part final de l’obra, quan Madame Blanche transcriu a Hervé Joncour, el marxant de seda, l’escrit en japonès que li ha deixat Hara Kei, el seu malson impossible, abans d’abandonar-lo definitivament per no morir de follia. Jo no vaig escriure res al marge; però és un extracte que sempre recordaré perquè, sense cap grolleria, em va excitar sobremanera. Clar, que portava vuitanta planes llegides intesament.

«(...)
ella s’aturà. Contineu, si us plau, va dir ell.

és bonica la teva mà sobre el teu sexe, no paris, m’agrada mirar-la i mirar-te, senyor estimat meu no obris els ulls, encara no, no has de tenir por, sóc prou teu, em sents? Sóc aquí, et puc tocar, això és seda, la sents?, és la seda del meu vestit, no obris els ulls i tindràs la meva pell,

va dir ella, llegia a poc a poc, amb una veu de dona infant,

tindràs els meus llavis, quan et tocaré per primera vegada serà amb els meus llavis, quan et tocaré per primera vegada serà amb es meus llavis, tu no sabràs on, en un moment et sentiràs la calor dels meus llavis, damunt teu, no pots saber on si no obres els ulls, no els obris, sentiràs la meva boca allà on no saps, inesperadament,

ell escoltava immòbil, del butxacó del vestit gris sortia la punta un mocador blanc, immaculat.

potser serà en els teus ulls, posaré la meva boca damunt les parpelles i els pestanyes, sentiràs l’escalfor penetrar dins el teu cap, els meus llavis en els teus ulls, endins, o potser serà en el teu sexe, hi posaré els meus llavis i els desclouré davallant a poc a poc,

va dir ella, teia el cap encorbat sobre els fulls i es passava un mà pel coll, lentament,

deixaré que el teu sexe clogui la meva boca, penetrant entre ells meus llavis i empenyen la meva llengua ,m la neva saliva davallarà per la teva pell fins a la teva mà. El meu bes i la teva mà, un dins de l’altra, sobre el teu sexe,...

ell escoltava, tenia la mirada fica en un marc de plata, buit penjat a la paret,

fins que al final et besaré damunt el cor, perquè et vull, mossegaré la pell que batega sobre el teu cor, perquè et vull, i amb el cor entre els meus llavis, seràs meu, de debò, amb la meva boca al cor seràs meu, per sempre, si no em creus obre els ulls senyor estimat meu i mira’m, sóc jo, qui podrà esborrar mai aquest instant que s’esdevé i aquest cos meu ja sense seda, les teves mans que el toquen, els teus ulls que el miren,» (pàg. 85-86)

Buf! Algú us ha escrit alguna vegada (no dic si us ho han dit) de res semblant?

No el/la deixeu anar mai, si és el cas.

De pel·lícula (tres): Babel

Ahir vaig veure BABEL., del director mexicà Alejandro González Iñarritu. Ja sé que no és cap estrena, però al cine no hi vaig sempre que vull, sino quan puc; que és massa de tant en tant. Com trobo a faltar aquelles sessions dobles (DOBLES!)del Cèntric, al carrer Peu de la Creu (on s'està ara Edicions 62)! Ara que això dels cines va de baixa...Mireu com ha acabat el París: en un nou Zara! En fi, prou, que ja semblo l'avi cebolleta.

Babel, dèiem, no? Doncs sí. Quatre histories que es creuen a partir d’un esdeveniment fortuït. Quatre escenaris distants en tres continents (Texas, Marroc, Japó) amb gent que es troba en situacions límit. Unides per l’atzar i per un fil comú però sense saber-ho cap d'elles. El detonador: un tret de fusell que uns nens, pastors magrebins, fan tot jugant, contra un autocar de turistes i en fereixen una dona.

És un pel·lícula sobre la incomunicació. (¿Mande?) Vaja, a mi m’ho ha semblat. Un jove matrimoni nord-americà en crisi, que vol retrobar-se fent un viatge pel Marroc; dos germans sense més futur que emular la miserable vida de pastor de cabres del pare; una cangur mexicana, emigrant il·legal, que es fica en un embolic de mil dimonis per culpa d'un nebot anant a les noces del seu fill i duent els dos nens al seu càrrec; i una noia japonesa, sord-muda, revoltada amb el seu pare i el món sencer arran la mort violenta de la mare i angoixada per no haver fet un clau amb cap noi, encara. (Potser és la història més embotida amb calçador.) Diferents relacions familiars i afectives en contexts socials antagònics. Una maionesa difícil de lligar, eh?

La narració succeeix en porcions, a tastets; amb un ordre que sembla caòtic però que té la seva lògica a mesura que avança la trama. Ara un escenari, ara un altre, i mica en mica, pels detalls que diuen o manifesten els personatges, vas lligant el vincle entre els diferents escenaris. Fins i tot cal fer un flashback al final per acabar d’entrendre el fil dels esdeveniments. Fets que per cert, succeeixen coetàniament i al lalrg de tot un mateix dia.

Babel era l’edifici gegantí que els humans van voler aixecar per arribar a tocar el cel. La seva gosadia va ser castigada per la força divina amb la multiplicitat de llengües que hi ha al món, perquè amb la incomprensió mútua, no poguessin xafar-li la guitarra al bon Déu (que bo que és Nostre Senyor!) . Una món d'incomprensió per una raó bíblica. Un món real.

He llegit crítiques i no la posen gaire bé. A mi les pelis m'agraden o no. I punt. Aquesta m'ha agradat, sense entusiasmar-me. Té moments sublims, cert, com l’angoixa de la dona mexicana abandonada amb els dos nens al seu càrrec que busca desesperadament ajut al desert transfronterer (vaig passar set i tot, jo); o els jocs innocents dels joves japoneses amb un parc públic. La musica que sol acompanyar les escenes enganxa. Una banda sonora molt acurada, certament. La poesia que traspuen certes escenes, també són d’elogiar. Com l'escena final o la confesió del matrimoni que ha perdut un fill nonat.

El director i el seu guionista (Guillermo Arriaga) han volgut posar sobre la taula la complexitat de les relacions humanes. Casi ná! Però sempre hi ha lloc a la solidaritat i a l’heroisme; el petit heroisme diari de lluitar per allò que creus. Les quatre histories tenen desenllaços distints i divergents. Com si la felicitat d’uns depengués la desgràcia dels altres. I les desgràcies sempre van als més desgraciats. Això ja és més vell que l'anar a peu. Un càstig diví?

No els vull explicar els desenllaços per no aixafar la il.lusió als que no l’hagueu vista. Un esbós, tan sols: un final dramàtic (el dels pastors), un d’angoixant (el de la dona mexicana), un de feliç (el dels ianquis, com no!) i un d’esperançador (la noia nipona). La imatge final, la de la japonesa sord-muda, nua, abraçada al balcó de casa amb el seu pare, en una reconciliació incerta, sembla oferir un gir a l’optimisme. Aquesta història és la més deslligada de totes; i potser mereixeria una peli per si sola. Pare i filla són dues engrunes en un mar de gratacels de pisos, un rusc de milers d'ànimes anònimes, una babel fet a força de milions de petites històries que la camera, amb un zoom invers, va oferint a l’espectador, fins ser engolits pel marc de la metròpoli.

Petites engrunes en una BABEL impossible.

Una peli que, no per rodona, sí recomanable. Les fans del Brad Pitt (d'un madur interessant) o del Gael García Bernal, quedareu satisfetes.

De lectura (9):La ciutat interrompuda, de Julià Guillamon

“Las ciudades de hoy no parecen estar hechas para el que las habita, sino más bien para quien las visita”. Això ho deia el poeta i crític literari Àlex Susana a finals del 90. Barcelona és un cas claríssim . Aneu per la Rambla o el Gòtic a qualsevol hora de qualsevol dia i compteu autòctons i guiris que us trobeu de cara. La golejada és tres a un a favor dels segons.Aquest llibre no va precisament d’això, de com els visitants veuen la ciutat sinó de com l’han vist i escrit “els de dins” a través de les seves obres: novel.les, contes i assaigs.

Només si sou barcelonins acèrrims i seguidors de crítica literària, com un servidori, us el recomano. Si no, hi ha altres títols més planers. Quins? Doncs l’obra que fa una visió “literaria” de la ciutat des d’un punt de vista geogràfic. La Barcelona literària. Una introducció geogràfica, de Carles Carreras, un doctor en Geografia. Sense proposar itineraris literaris a l’estil de com ho feien al llibre de Sergio Vila-Sanjuan i Sergi Doria Paseos por la Barcelona literaria (un llibre imprescindible si voleu conèixer la ciutat des del punt de vista dels escriptors que l’han glossada al llargs dels segles); permet associar obres i autors a indrets i barris característics de la ciutat.

Però bé, , anem al que anàvem, La ciutat interrompuda, que jo sempre me’n vaig de l’olla. El llibre del Guillamon és dens del cagar-s’hi (amb perdó). Si us llegiu la introducció i la cloenda; les parts més ben travades, sintètiques i clares de l’assaig, aneu que us el peleu (el llibre). La resta de capítols no deixa de ser un compendi ingent de ressenyes d’articles, títols, conferències i opinions d’autors, crítics, filòsofs a qui Guillamon va enllaçant un rera l’altre, de forma més o menys lluïda, amb una erudició i coneixença del que comenta que, realment, tomben d’esquena.

És impossible contrarestar les seves afirmacions senzillament perquè jo almenys, necessitaria dues vides de veí de dalt per llegir tot el que aquest bon home ha llegit. Dóna la causalitat que vaig conèixer el Julià fa moooooolts anys en una associació de joves poetes. Evidentment, ell era el bo i per això ha triomfat. Bé, jo també; perquè això del bloc, per mi, és com estar a la cresta de l’onada, amb tots vosaltres. Conyes a banda, en aquella època el nano, com qui no vol la cosa, ja es llegia cinc llibres a la setmana! Jo, per contrarestar, intentava lligar-me cinc noies cada dia. i no em menjava un rosco. En canvi, ell segur que els enamorava amb citacions i versos. En fi, un bon xaval en Guillamon, de debó. Mai més hem coincidit però segur que em recordaria de les cerveses es que ens fotíem aquella colla de joveníssims lletraferits (alguns, us ho asseguro, han triomfat en el món de les lleres), pels antros més antros del Casc Antic.

Doncs d’això va el llibre: de com la citat des dels anys setanta, immersa en la contracultura ha anat dibuixant-se en les planes de molts autors fins als anys 90 de la postmodernitat més inn, De la ciutat grisa de la fi del franquisme (que ho era) a la ciutat postolímpica que ha trobat un lloc en el mon al segle XXI. D’una etapa de la contestació col•lectiva, a l’individualisme yuppi actual.

Són dotzenes els títols d’obres i autors que Guillamon va entrellaçant per bastir la seva tesi. És evident que l’home està a pro dels escriptors de la seva generació; aquells que li cauen més simpàtics i coneix a fons. En Quim Monzó i en Sergi Pàmies excel•leixen per tot. Però en surten molts més: Miquel de Palol (i el seu El jardí dels set sepulcres i Ignu Neblí), Eduardo Menodoza (amb La ciudad de los prodigios y El laberinto de las aceitunas), Nazario, Ocaña, Makoki (sabeu de qui parlo?), Vila-Matas, Comadira, Trías, Gimferrer, Argullol, Rubert de Ventós, Montalbán, Carles Hac Mor, Vidal-Folch, i un reguitzell més, que no us vull avorrir.

Hi ha reflexions encertades sobre el què els bars van representar en cada època glamorosa de la ciutat (sempre he pensat que la ciutat s’ha representat a força dels seus bars i llocs de copes; alguns immortals, com Zeleste, Boadas, Gimlet, Otto Zutz, Velvet, Razzmatazz,...) i el paper (trist paper) que han fet alguns teoritzadors de la cosa públics i de l’urbanisme municipal. Obvio noms.

Guillamon planteja la tesi que la literatura que s’escriu en aquest anys sobre la ciutat és un reflex de la mateixa evolució urbana. Els autors i els assagistes “mostren” la ciutat a través de les seves obres. És a dir, ho fa difícil, el noi. No és que analitzi com les obres parlen de la ciutat, sinó com la ciutat i els corrents ideològics del moment apareixen en les obres dels autors. Això , obliga, en cada capítol, a manegar una quantitat ingent de referències bibliogràfiques que acaben per fer sucumbir al més predisposat al combat (i us asseguro que el “veí” n’és un). És a dir, dóna tanta informació que el discurs es perd pel camí. O almenys a mi m’ho sembla. Crec que l’ha escrit a batzegades i trompicons. Una obra titànica. Només per a escollits. I jo no en sóc.

Això, sí. Té moments que em fan dibuixar un somrís i pensar qeu la ciutat no està del tot perduda. Digueu-me optimista. “Però en qualsevol cas, indica que el record sorgeix quan menys s’espera, que els associacions de la memòria són múltiples i imprevistes, i que quan creiem que tots els senyals d’identitat han desaparegut, sempre hi ha una oportunitat de tornar a començar”

Doncs, apa, ara que ja ho sabem, anem pel post de les noies.

La cançó de la setmana (VIII): Moustaki

Dedicat al Gatot, que ja torna ha estar en plena forma (esperem).

Vinc del seu bloc i de seguida he pensat en dedicar-li el post i la cançó. Fa dies que George Moustaki va venir a Barcelona i havia pensat parlar d'ell. No ho vaig fer, com no faig tantes altres coses que voldria. Però ara m'ha vingut bé de fer-ho llegint en Gatot. Bé, en veritat se la dedica ell mateix, perquè en el seu post s'ha declarat en "estat de felicitat permanent". Tant de bo, Gatot! Però els teus pèls han tocat prou cossos i prous sòls per saber que això no és possible. Sí desitjable i, per tant, reivindicable; com fa fer George Moustaki fa ja, uns anys. Ell en el seu post, hi posa una altra cançó: Il y avait un jardin. Jo li poso (del mateix disc) el que ell ens constata: Déclaration.

Em sembla que a molts blocaires ens cal, si no un estat de felicitat permanent, simplement un estat de felcitat. I això és tan fàcil i difícil alhora! A voltes, la felicitat està en els coses petites que tenim a tocar: el somrís dels fills mentre jugues amb ells, el regal inesperat de la parella, una fugida al teatre, un poema dedicat, un autoregal en una botiga de roba, una cervesa amb l'amic que fa temps que no veus, un partit de bàsquet amb els comoanys de feina, un dinar familiar, un esmorzar tranquil a taula, un meme dedicat,....Potser per això, per a tos aquells que ara esteu en algun tràngol (entrant o sortint d'ell) doncs us l'autodediqueu. I si no sabeu francès (l'idioma, vull dir, c...!; una llàstima, no sabeu el que us perdeu!); doncs us poso la traducció a sota (en castellà, que en català no l'he trobada i em fa mandra escriure-la).

Perquè seguim essent germans, camarades, còmplices...

Nota: el vídeo no és el de la cançó, però Ma solitude; també ve a "cuento", no? A part, veieu un Moustaki jovenívol; que ara, amb la seva llarga cabellera de pèls blancs oxigenats, sembla més avait un déu profà.

Déclaration
George Moustaki

Je déclare l'état de bonheur permanent
Et le droit de chacun à tous les privilèges.
Je dis que la souffrance est chose sacrilège
Quand il y a pour tous des roses et du pain blanc.

Je conteste la légitimité des guerres,
La justice qui tue et la mort qui punit,
Les consciences qui dorment au fond de leur lit,
La civilisation au bras des mercenaires.

Je regarde mourir ce siècle vieillissant.
Un monde différent renaîtra de ses cendres
Mais il ne suffit plus simplement de l'attendre:
Je l'ai trop attendu.

Je le veux à présent.
Que ma femme soit belle à chaque heure du jour
Sans avoir à se dissimuler sous le fard
Et qu'il ne soit plus dit de remettre à plus tard
L'envie que j'ai d'elle et de lui faire l'amour.

Que nos fils soient des hommes, non pas des adultes
Et qu'ils soient ce que nous voulions être jadis.
Que nous soyons frères camarades et complices
Au lieu d'être deux générations qui s'insultent.

Que nos pères puissent enfin s'émanciper
Et qu'ils prennent le temps de caresser leur femme
Après toute une vie de sueur et de larmes
Et des entre-deux-guerres qui n'étaient pas la paix.

Je déclare l'état de bonheur permanent

Sans que ce soit des mots avec de la musique,
Sans attendre que viennent les temps messianiques,
Sans que ce soit voté dans aucun parlement.
Je dis que, désormais, nous serons responsables.

Nous ne rendrons de compte à personne et à rien
Et nous transformerons le hasard en destin,
Seuls à bord et sans maître et sans dieu et sans diable.
Et si tu veux venir, passe la passerelle.

Il y a de la place pour tous et pour chacun
Mais il nous reste à faire encore du chemin
Pour aller voir briller une étoile nouvelle.

Je déclare l'état de bonheur permanent

Declaro el estado de felicidad permanente

y el derecho de cada uno a todos los privilegios

digo que el sufrimiento es un sacrilegio

cuando hay para todos rosas y pan blanco.

Impugno la legitimidad de las guerras

la justicia que mata y la muerte que castiga

las conciencias que duermen al fondo de su cama

la civilización en brazos de mercenarios.

Veo morir este siglo envejecido

un mundo diferente renacerá de sus cenizas

pero no es suficiente simplemente esperarlo

lo he esperado demasiado y lo quiero ahora.

Que mi mujer sea bella todas las horas del día

sin tener que esconderse bajo el maquillaje

y que no se diga de dejar para más tarde

mi deseo por ella y hacerle el amor.

Que nuestros hijos sean hombres y no adultos

que sean lo que nosotros quisimos ser antaño

siendo hermanos, camaradas, cómplices

en lugar de ser dos generaciones que se insultan.

Que nuestros padres puedan al fin emanciparse

y que tomen el tiempo de acariciar a su mujer

después de toda una vida de sudor y lágrimas

y de entre dosguerras que no fueron la paz.

Declaro el estado de felicidad permanente

sin que esto sea palabras con música

sin esperar que lleguen los tiempos mesiánicos

sin que sea votado en ningún parlamento.

Digo que en adelante seremos responsables

no daremos cuentas a nadie ni a nada

y transformaremos el azar en destino

solos a bordo sin maestro ni diablo ni dios.

Y si tu quieres venir pasa la pasarela

hay lugar para todos y para cada uno

pero aun nos queda hacer un poco de camino

para ver brillar una nueva estrella.

Declaro el estado de felicidad permanente.

El post de l'Allenja...

Tranquils. No va de meme per la concurrència. Per una temporadeta, ja en tenim prou. Només que com que un és un bocamoll i i agrada provocar; la truita se m'ha girat en contra. Resulta que a aquell meme de la Cruella on demanava "un post només per noies" (2 de febrer); li vaig respondre que...bé, ja no sé que coi li vaig dir, peròel cas és que ara, a petició pròpia, l'Allenja em repta. I em provoca. I jo, com que sóc de sang calenta (no que vagi calent) com molts de vosaltres, no puc de deixar de recollir el guant.

Mireu la "perla" que m'envia. Una càrregade profunditat a tota la línia de flotació. Meva i vostra.

Estimat Veí,

"tant a la Cru, com a mi mateixa i a la resta de la població mundial femenina ens faria sumament felices comptar amb un document de valor incommensurable sobre els afers més profunds del homes en tots els sentits. Seria un experiment per a tu que mostres certa sensibilitat pel que a les dones ens concern i una aportació a l’antropologia psicològica de la feminitat. Poder descubrir allò que només us contau entre vosaltres, allò que us desvetlla i que NO us contau entre vosaltres, allò que contau i tots sabeu que és mentida però ningú no ho confessa. Si us plau destria el que és un tòpic i el que no és tan tòpic i tot allò que és d’ús tòpic.Tu que tens recursos eloquents i literaris més que de sobra per a donar i tomar, fes una confessió sincera però fins al límit que tu vulguis posar, però el que possis que sia objectivament reial com les confessions de les dones, que habitualment pequem de transparents.Fes el teu post alliberador sense embuts, et farà bé segurament, serà terapèutic i experimental. I per damunt de tot ens farà molt de bé a totes aquelles que per més que tractem de comprendre els vostres intringulis desistim esgotades i ens quedam més que intrigades..."

Per tant, demano uns dies. Una setmaneta llarga, no gaire. En aquest lapsus de temps vaig pensant-hi. Però agriria -i aquí ve el motiu d'aquest post- que els meus benvolguts cortentulians de bloc del replà em feu de treball de camp. Çó és, que si teniu a bé delectar-me amb algun comentari, idea, anècdota, despropòsit o renec dedicat a "elles" que amplii el meu limitat conixement del gènere femení (sempre amb sentit de l'humor i respectuós).ho podeu fer-ho al meu emiliu (elveidedalt@hotmail.com). Mantindré l'anonimat,evidentment, de les vostres aportacions si així ho voleu.

No miro a ningú, però espero que Oriols, Pujis, Clints, Chambs, Avis, Homesbales, Gatots, Pd40s, Ignasis, Mikels, Charlies, Tondos, Roberthinos, Pensadors, Takos, Dessmonds, Laprís, Antonius i tots aquelles que passeu de tant en tant em deixeu alguna "perla" de les vsotres. Amb el vostre suport, la resposta estarà a l'alçada d'aquestes provocadores nates. I si no us ve de gust, cap problema, només faltaria!

El veí es defensarà solet!

Nota: Després he vist que la Cruella em dóna un tema recurrent pel post: "Avui és una merda perquè ha perdut el Barça. Encara sort que he follat!" Com si a nosaltres ens importés una mé el futbol i fer un quiriqui de tant en tant!

En fi. Dones..

Lectures recomenades per la Llibreria 22, de Girona

Deambulant per blogs, he anat a petar al de Flux, del Jaume Subirana, antic conegut i darrerament coincident en afers literaris, i fins fa poc, director de la Institució de Lletres Catalanes. Li manllevo la relació dels millors 22 llibres del 2006 que recomana la Llibreria 22 de Girona. Un encant de llibreria, per cert; si mai aneu a la ciutat immortal segur que hi trobeu alguna cosa del vostre gust. Les llistes sempre tenen trampa, ja ho sabeu els/les que aneu sovint a llibreires; però sempre orienten, oi? Potser als que llegiu el post també us dono alguna idea. Per això ho faig, també. I si no, afegiu-ne d'altres títols per mi. Us ho agrairé.

Els títols són:

1. L’habitació grisa, de Mònica Batet


2. Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies


3. Laura Sants, d’Emili Teixidor


4. Farsa, de Màrius Serra


5. Un home de paraula, d’Imma Monsó


6. Herba d’enamorar, de Teresa Moure


7. Bogeries de Brooklyn, de Paul Auster


8. La història de l’amor, de Nicole Krauss


9. Dos dies més de sud, de Francesc Parcerisas


10. El cop de la destral, de Jordi Larios


11. De Robinson Crusoe a Peter Pan, de Vicenç Pagès


12. Exploracions/notes i converses de literatura, de Miquel Pairolí


13. Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, de George Steiner


14. Memòries d’un espectador, de Carles Sentís


15. Assaigs. Llibre primer, de Michel de Montaigne


16. Republicans jugant amb foc, d’Àngel Duarte


17. Els mestres de la República, de Raimon Portell/Salamó Marquès


18. El búfalo de la noche, de Guillermo Arriaga


19. Detrás del hielo, de Marcos Ordóñez


20. Vinieron como golondrinas, de William Maxwell


21. Travesuras de la niña mala, de Mario Vargas Llosa


22. En los oscuros lugares del saber, de Peter Kingsley

Algú se n'ha llegit algun i me'l recomanaria? Estalvieu-vos els següents pels motius que explicito, i així de pas, faig una mica de breu crítica literària.

• 2. Ja l'he llegit i us vaig deixar un post fa uns dies. Paga la pena.


• 3. No puc amb el Teixidor. I mira que el primer llibre que recordo haver llegit de petit era un seu (Un aire que mata, en castella). El segon va ser un de Cela, per cert (Cuentos para leer después del baño). -Osti! Això m'ha donat una idea per a un post!-. Però des de El llibre de les mosques no vull que em prengui més el pèl. Em va avorrir sobiranament.


• 4. No estic ara per Serra's. És un mag de les paraules, però enfarfega. Amb tot, tinc pendent encara el Mon oncle (que crec que em plaurà) i vull seguir un ordre lògic.


• 5. El tema no m'atrau gens ara (sabeu de què va, oi?) . I nois/noies, no sé què li han vist a la Monsó. Els seus anteriors llibres tampoc eren re de l'altre món, al meu parer. Sento que el seu marit morís; però m'ha fet sempre un cert repelús aquelles obres inspirades en morts d'éssers estimats i que després prenen un aire comercial.


• 7. Ja el tinc a la filera de pendents. Auster també és un mestre de les situacions. Però quan algú es posa tan de moda, malfieu-vos. Llegiu d'ell Tombuctú, ben recomanable. O Leviatán.


• 17. No sabia que el Portell també fes història (el feia autor de guies de descoberta). Però del tema de la Repúblcia , estic saturat darrerament. M'apassiona la història, ho sabeu; però vull literatura. Bé, sexe i literatura :-P


• 21. Aquest sí que és "dels grans". Un pèl fatxot el paio, no tant com el Sentís (sabíeu que va entrar amb les tropes franquistes a Barcelona, el 39, vestit de moro?) però un dels grans en castellà. Ja fa temps que vaig deixar de valorar una obra artística pel pensament polític o situacions personals de l'autor que hi ha al darrera. És difícil, no estar condicionat per la vida pública d'un autor i fer-se prejudicis; intento evitar-los (podría ser el cas del Cela, una fatxa de culló de mico; però un geni del castellà). Segur que per força heu llegit alguna cosa de Vargas Llosa. Encara recordo la seva primera novel.la breu Los cachorros. Però, de les que li conec, em quedo amb La guerra del fin del mundo. Inquietant, i amb Pantaleón y las visitadoras, per petar-se de riure.

Avui m'ha sortit el veí més lletraferit. Si teniu alguna altra recomanació (no poètica, que em surten per les orelles) per fer-me, serà ben acollida. I passo pàgina.

Un premi a la Memòria Històrica

Suposo que tots ho sabeu i avui els diaris en van plens. M'ha semblat que la noticia mereixia un comentari al blog. Anava seguint a mitges la cerimònia del lliurament del Premi al Català de l'Any 2006 (jo no he votat, ja us ho aviso ni en aquesta ni en cap altre edició, i aquest tipus de premis me la porten bastant fluixa) i em va semblar que, en general, el nostre país no està tan malament. Entre els 10 finalistes (onze en realitat, perquè un era ex-aqueo als metges Bonaventura Clotet i Josep Maria Gatell per la seva lluita contra la sida) hi havia gent de procedència diversa: quatre metges (a banda dels citats, l'AnnaVeiga i el Pere Culell, una actriu (la Imma Vilarasau, que va ser una dels tres finalistes; i un actor (en Pepe Rubianes), un ex-fiscal en cap (José Maria Mena), un cantant (en Lluís Llach), un esportista (en Carles Puyol) i el president d’un club de futbol (en Laporta, aquests darrers em sobraven, certament).

El que em fa pensar és que el reconeixement públic a aquesta dona ve per una votació popular (al diari El Periodico i als Matins de Josepp Cuní de TV3) i que les institucions els costa deu i ajut parlar d’aquestes temes i afrontar el desgreuje de les víctimes de la guerra i la repressió franquista va ocasionar. Ja no parlo del PP, que ho boicoteja tot sistemàticament per una malentesa i maquiavèlica justificació de no “obrir més ferides”. No es poden reobrir ferides quan les ferides encara són obertes, oi? L'encara no nascuda Llei de la Memòria Històrica (aquí en pdf) que està a punt d’aprovar al Congrés de diputats, és una vergonya per a la intel·ligència humana. Així de clar us ho dic. La por. Sempre la por a la dreta, a no remoure el passat, a passar pàgina i no afrontar responsabilitats, està immersa encara en la ment de molta gent que va patir repressions o que senzillament, va conviure amb la por a les replesàlies, i fins i tot, en aquells que ara es diuen d’esquerres. Recordar el passat no vol dir deixar de mirar al futur. Jo vull pensar sempre en positiu. Als d'un bàndols ja els van desenterrar i glorifica. Fer-ho amb els altres sembla voler començar una nova confrontació bèl.lica. Desenterrar els morts és una acte de dignitat humana. I deixar que parlin els pocs vius que queden, una obligació moral per a la societat actual i per les noves generacions.

Just fa cinc dies l’Ajuntament de Barcelona posava un placa commemorativa a la Plaça Sant Felip Neri, -segurament el racó amb més encant del barri Gòtic-, en record als quaranta i escaig nens i nenes que van morir víctimes d’un dels molts bombardeigs feixistes, el gener del 1938. No sé si coneixíeu el fet. És molt recorrent en llibres d’història. Hi vaig jugar molts anys en aquesta plaça de ben petit i coneixia perfectament l’origen de les pedres clivellades que té l’església homònima. Ho sabia, però ningú en parlava mai en mitjans públics. La por, altra cop. Moltes places a la ciutat van ser obertes després d’enderrocar les cases malmeses per aquells bombardeigs. La mateixa Placa de la Catedral n’és una.

Així doncs, em sembla de justícia honorar algú que, com al Neus Català, va creure en la llibertat, va lluitar per la República, que des de la seva professió d’infermera va ajudar a salvar vides d'infants durant la Guerra cicil; va integrar-se a la resistència francesa durant la II Guerra Mundial i va poder sobreviure, als camp de concertació nazi de Ravensbrück. Una autètica supervivent per qui només puc que ser respectuós i treure'm el barret (si e dugués). I des del 1945, la dona va seguir lluitant perquè no caiguessin a l’oblit les dones que no van tenir tanta sort (o coratge, o empenta) com ella. L’Amical Ravensbrück, com d'altres Amicals, que ella presideix, mantenen viu el record d'aquesta vergonya. Una vergonya que es repeteix amb altres cares, a Guaatànamo, a Gaza, a Irak, a ... (Si voleu saber d’aquests temes, us recomano que llegiu el llibre de la Montserrrat Roig. Els catalans, als camps nazis; un excel·lent exercici de documentació periodística; i, com a novel·la, la del manresà Joaquim-Amat Piniella: K.L. Reich. Us farà posar els pèls de punta). En Primo Levi també ha escrit sobre aquests temes a Si això és un home.

Va haver una Guerra civil a casa nostra, sí. Van haver-hi barbaritats per tos dos bàndols; cert. Però uns van tenir quaranta anys per venjar primer i plorar després els seus morts. D’altres, han esperat setanta anys per fer sentir la veu. I encara hi ha de veus que els discuteixen el dret a reivindicar els seus morts i la seva dignitat. El dret a la Memòria Històrica. És cert que des dels mitjans de comunicació s’ha fet molt (només cal veure els documentals de TV3 d’aquests darrers anys). Perquè la seva memòriai el seu passat també és nostre. Meu i vostre, que encara que no haguem viscut ni la guerra ni al postguerra, ni el franquisme, aquest record ens pertany. Creieu-me si us dic que sento reproduir en els discursos de l’Acebes, el Zaplana, de l’Aznar, del Rajoy, molts tics de paraules i del mar de fons, dels discursos que feia Calvo Sotelo i la premsa dretana el 1936. Són nous llops vestits amb pell de xai.

Per això entenc el premi a la Neus Català és un premi a totes les neuscatalà que no han pogut veure la instauració de la democràcia (amb totes els seves imperfeccions) i que és un crit d'alerta a no repetir errors del passat. Totes elles es mereixen aquest premi, que els torna a posar en primera línia de foc; mediàtic. Ni que sigui per unes hores.

Com a cirereta de la nit, després de les paraules colpidores, entrenyables i entretallades de Neus Català -la pobra va suar dos cops per pujar aquells esglaons de dos pams que hi havia per accedir a l'escenari!- (només es pot parlar amb aquella serenor quan algú ha tocat l’infern amb les mans), va ser que... en Montilla no obrís la boca! Hòsti, tu, si encara veurem que el paio te savoire faire i tot!

Les respostes als vostres neguits

Tard, però almenys pels que vau prende-us la molèstia de respondre el meme de les cinc veritats i cinc mentides: he aquí la solución!

1) Em vaig reenganxar un any i mig a l’exèrcit. FALS. Vaig fer mitja mili a Menorca, cert; però tot i anar de festa dia sí dia també, va ser una època “xunga” de la meva vida. Odio tant l’exèrcit com el PP. O més. Heu fet 10 encerts i 4 l'han espiafada ben epiafiada.

2) Domino el francès perfectament. CERT. Bé potser el tinc un pèl rovellat i ara, la Violette, em farà reprendre’l (no penseu malament, és que li agrada escriure en l’idioma del Baudelaire); però he fet moltes visites al país veí i hi tinc família. No suporto la “grandeur” gavatxa; però el país és maco de collons i la seva cultura, prou interessant. 11 l'han clavat i 3 no s'ho han cregut.

3) Sóc un somelier consumat i un catador de formatges avançat. FALS. ODIO EL FORMATGE!!!. Ho sento. No puc ni amb l’olor. O sigui, que no em convideu mai a una fondue de roquefort. Vomitaria segur! 10 no han caigut a la trampa i 4, pobrets, sí.

4) De jove vaig tenir certes sorpreses amoroses. CERT. Bé, tampoc va ser un tan trasbals tan gran (sóc molt liberal, jo); però la declaració d’amor de l’amic homosexual i la relliscada estratègica amb l’amiga lesbiana, són certes. Precisament va ser per ella que vaig començar a escriure poesia. Empat, 7 sís i 7 nos.

5) Vaig deixar tancat a dins de casa el meu fill d’un any i el foc de la cuina encès. FALS. Sóc un desastre. Però no tant. ïdem, 7 sís i 7 nos

6) Vaig ser a Costa Rica durant tres setmanes tot pagat per temes de feina. CERT. Rebenteu d’enveja. Vaig descobrir l’essència de la vida caribenya. És el meu retir somiat. 5 han fet bé de creure-sho i 9, envejosos!, no.

7) Vaig protagonitzar una campanya publicitària de petit. FALS. Però per un pèl de collo de mico no la faig. La meva mare es va rajar en el darrer moment. O sigui que era un nadó guapot del cagar-s’hi. I els de les papilles Maizena ho van veure. La vaig perdre fa temps... l’hermosura. 12 no han cregut en la meva vessant publicitària i 2, gràcies Pd40 i Roberthinos!, sí

8) Només m'han posat una multa de moto. CERT. Sóc un tio legal, jo; molt curós amb tot el que te a veure amb la circulació per la ciutat. I de cotxe, només tinc només dos multes per la mateixa raó: fer un gir prohibit. Cap d'aparcament. 5 penseu que sóc una s del volant i 7, que no.

9) Tinc dos llibres publicats. FALS. Només un. Però aviat serà cert. El que succeeix és que no són novel·les. Són referits a temes d’història. Idem anterior.

10) Sóc un pèl "mediàtic". CERT . No m’heu vist a OT? Juàs! Bé, exagero però he sortit en tres concursos televisius per gust (TV3 i TV2), i en algun telenotícies o diari per temes de feina. I, és cert, tinc una breu intervenció setmanal (temporal) en una ràdio. 3 he cregu amb el meu vessant televisu i 11 (!) no em voleu ni veure!

I ara, valoració dels resultats

(HE RENOMBRAT DE NOU PERQUÈ HAVIA COMPTABILITZAT MALAMENT EN UN PRIMR MOMENT. NO PODIEN HAVER RESULTATS IMPARELLS!) Gràcies Joana per fer-me adonar de l'error!

• Heu de mirar més el meu blog: Roberthinos (2 encerts, nano!), Cruella, i Candela!!! (4 encerts).


• M'heu vist el llautó: Gatot, Alepsi, Arare, Júlia, Clint i Déjà Vie (amb 6 dianes tots).


• I aneu per l'excel.lent: Joana, Pd40, Oriol, Emma i Violette (amb 8 clavades!).