31 de maig del 2010

Crisi al replà

Deu ser l'esclat de la primavera, l'edat que no perdona, la sobrecàrrega de feina, l'oblit de les veïnes, l'estrès permanent, la declaració de renda, l'adolescència dels fills, el coi de retallada salarial,  les xarlotades dels polítics, la vaga general, la manca de farres, la melangia sempiterna, la carta astral, les parides de la Pajin i la Cospedal, la invasió guiri, un virus blocaire, els posts del Paseante o tot plegat; però sapigueu que el veí està en crisi. Crisi creativa, d'identitat i de destí en l'universal.

I jo em demano: això té solució, doctor? Esper que sí... 

Mantingueu-vos a l'espera.

PS
La idea surt d'aquí; però me la faig meva.

30 de maig del 2010

13, rue de Blogville: el venedor del colmado

Fotografia: Helena Batlle
Maquillatge: Cazcarra Image Group

Hosti! Quan arribo al replà de casa m’adono que he tornat a deixar la sal. Ni somiar de demanar-li a la veïna del costat, la dels fills salvatges, que encara em farà fer-los el dinar. I si vaig a veure la vella dels animalons encara em farà netejar la gàbia del lloro. Per lloros, la mestressa de la pensió, que la sento escridassar rere la porta a un pobre hostatjant. I si li dic a la portera, m’ho recordarà tota la setmana fins que ni li torni. O sigui que vaig a veure el pajaru del venedor altre cop. Redéu de memòria! I qui em trobo allà baix? No ho diríeu mai? Doncs la veïna dels ulls de mico! La del pandero com una plaça de braus! I el gamarús, tirant-li els tejos descaradament mentre li tira de la butxaca alhora. I ella feliç, que se li veu com li refrega els pits sota el nas... És que jo no sé que té el paio aquest que sempre ens la fot a  tota la gent del barri, vulguis o no. I mira que té un gènere del cagar. La majoria dels paquets estan caducats; pels racons de la rebotiga he vist córrer algun escarabat i sempre que pesa qualsevol producte es recolza amb la mà a la balança. Jo ja estic fart de cridar-li l’atenció. I vigileu que els bitllets que et passi de canvi no siguin falsos! Això sí: no perd mai el somrís, t’estigui engalipant un quilo de mongetes seques més dures que els queixals d’un hipopòtam o un manat de cebes més músties que l’economia del país. 

—Home, veí, tu per aquí un altre cop?
—Sí, m’he deixat la sal. Ja l’agafo, eh?
—Fes, fes... Que estic aquí amb la baco.., amb la senyora del segon.
—Ja, ja... No us molesto.
—Ai, veí, si tu no molestes...
(No, si aquesta encara voldrà fer un trio...)
—Pujo corrents que m’he deixat el foc encès, eh? (menteixo)

I mentre me’n vaig, deixo que el foc de les mirades que hi ha rere el mostrador vagi covant...


Altres veïns/es de Blogville
4. El venedor del colmado


21 de maig del 2010

13, rue de Blogville: la veïna de vermell

Vinc de la botiga del costat de casa. No sé perquè però torno a tenir aquella sensació que el paio del colmado me l’ha tornat a fotre. No sé com pot ser que la bossa de patates em costi més que un quilo de caviar beluga! En fi...

Per sort, el replà d’entrada està lliure. La  portera i el tanoca que demanava per la pensió ja no hi són. Menys mal! I per variar, l’ascensor no funciona! L’excepció és quan va! Ja hi som. Em toca pujar  a peu altre cop.

Fotografia: Helena Batlle
Maquillatge: Cazcarra Image Group
 Ostres! La nova veïna del primer primera! La dona té més perill que un pederasta a la sortida d’un col·legi. Sempre de vermell, com si fos una flama en permanent estat d'ebullició. Us heu fixat amb quina pintura de guerra em surt avui al carrer? En Picasso pintaria sis quadres de la seva època blava amb la pintura d’ulls que em porta la pájara al damunt! Si sembla que cada dia vagi de cacera, a veure que pilla. Per mi que deu ser una nimfòmana al llit. D’aquelles que et treu suc d’on ja no en raja. Vaja, que fa por… Ara bé, que gasta un pitram que tomba d’esquena, la paia. L’altre dia, la vaig empentar sense voler al replà  i va ratllar la paret amb els mugrons. Si sembla que siguin  dos banyes d’un Miura! Encara s’hi veu la marca. Després la portera es pensa que sóc jo que hi poso la clau i ho ratllo...

—Bon dia, veí!
—Eh... Bon dia, bon dia...
—Com va tot?
—Bé..., bé...; de compres ja veu.  Vinc de ca l’adoguer de baix.
—Del Mariano? Ara hi anava jo...
—Doncs vigili amb el pes,  que em sembla que la balança la té desajustada.
(m’imagino a l’adoguer ajustant-li la regatera i em somric a mi  mateix).
—Ui! No funciona l’ascensor?
—No, no senyora.
—Ui! “Senyora”! Quins formalismes, veí! Però si sóc més jove que tu!  
(Les ganes, penso jo. Potser el botox que portes als llavis sí que és més jove que jo.)
—Val, val,...Passi..., vull dir, passa, que no vull entretenir-te.
—No, home. Si no destorbes. Vols passar a dins? Has esmorzat?
(Ja veia a venir  que allò acabaria amb el meu amor propi pel terra i una luxació severa del melindro.)
—És que ja he esmorzat, sap? Un altre dia, potser...
—Llàstima..., t’hauria fet una xocolata desfeta amb nata que et lleparies els dits.
(Ja veia clar que el que volia era que li llepés la cloïssa, la pècora...)
—Doncs..., diumenge millor. Que ara he de sortir.
—Algun dia m’hauries de convidar, eh?..., a dalt, vull dir
(Ja ho deia jo que la dona porta més perill que un Millet al Banc Central).
—Ja,...de cara a l’estiu, alguna festa farem al terrat...Ja li ho diré.
—Ja, ja,,,,!  Ja he sentit parlar de les teves festes...No sé si em convenen gaire.
(Jo penso que a qui no li convenen són a mi, perquè mentre m'ho diu es tira la melena enrere i em posa el pitram sota el nas).
—Doncs, ja sap..; ja saps, vull dir. Ja posaré una nota al replà.

I mentre la veig baixar per les escales em fixo en el vaivé del seu paner. Realment, una al·legoria a la promiscuïtat.

Altres veïns/es de Blogville
3. La veïna de vermell

13 de maig del 2010

13, rue de Blogville: Rompetetxus, alies el Petanúvols

Fotografia: Helena Batlle
Maquillatge: Cazcarra Image Group


Mentre estic a punt de baixar al carrer, veig que la portera s’encara a un home baixet, quasi nan, mig calb i amb ulleres de got de pam i tot vestit de negre amb camisa blanca i corbata que acaba d’entrar al replà, que se li encara amb el seu habitual mal humor:

—Que no veu que acabo de fregar el terra! Vigili on posa els peus, carai!
—Escolti, senyora… on és l’ascensor?
—Què fa aquí dalt! Baixi ara mateix, home de Déu!
—Vaig a la pensió, quin pis és?
—El tercer tercera… Però, vol fer el favor de baixar!
—Com diu?
—Que baixi, que es fotarà de lloros!
—Lloro? Vostè sí que és un lloro senyora! Ja s’ha mirat al mirall?
—Miri que li fumo cop d’escombra, carcamal!
—Al principal? Ah! I perquè no m’ho deia abans! M’han dit que es menja molt bé.
—Vol fer el favor d’agafar l’escala de veïns!
—Ja té raó, ja. I és que miri que fan estretes les escales en aquests edificis moderns.
—Moderns, però si té dos-cents anys!
—Vostè té dos-cents anys? Doncs es conserva prou bé, la veritat...Tot i que té dos fideus  sobre la barba.
—Barba? Sí és el meu monyo! Són dues agulles de cap el que duc! Serà burro el paio!
—On són els botons?
—Quins botons?
—Cordons? No, els botons...
—Li dic que quins botons!
—No. No duc bombons. No m'agrada la xocolata...
—Vostè no hi toca gaire, oi?
—Que si toco la gaita? Què li fa pensar que la toco?
—Miri. No sé si toca la gaita o la mandolina. Però que m’està tocant els nassos ja li doc jo que sí...
—Però no baixa l’ascensor...
—L’ascensor està aquí al davant. Que no el veu?
—Ah, carai! I perquè no ho deia abans tot això dona!
—Però amb qui parla vostè ara?
—Doncs amb vostè, no cal obri tan a boca, dona. Què em vol mossegar?
—Però si està parlant amb la bústia!
—Ah! Je, je...; és que no veig gaire bé. Ja em semblava que tenia el cap massa quadrat.  D’aixonses..., l’ascensor...on para?
—Aquí al davant, home de Déu.
—Ah val... “Ascenssoooooooó, aiiii, ascensoooooó”,... plas, plas, plas,...
—Que està boig? Perquè xiscla I pica de mans d’aquesta manera???
—Perquè en aquest rètol, ho diu: “Canti la jota i piqui ben fort”  
—Què diu! Aquí posa: “No ralli la porta i tanqui de cop”
—Doncs miri, algú s’ha deixat la porta oberta...Caram, si que és fosc aquest ascensor!
—Què fa! Això és la porteria. És casa meva... Surti d’aquí ara mateix!

I mentre veig que la portera corre darrera el pobre home brandint l’escombra, els deixo que vagin discutint. Em recordo que he de comprar sal i abans que demanar-li a la veïna de sota —que segur em tirarà els tejos—, prefereixo barallar-me amb l’adoguer del costat. A veure si aquest cop sóc jo qui l’estafo...

Altres veïns/es de Blogville
2. El rompetetxus

6 de maig del 2010

13, rue de Blogville: la portera

Fotografia : David P.
Photoshop : Helena Batlle
Maquillatge: Cazcarra Image Group
La meva portera està ben sonada. Avui mentre baixava les escales a peu (el metge em va recomanar exercici), en arribar  al principal, l'he sentida parlar tota sola. M'he parat a escoltar-la, sense que em veiés.

 "Taralá, lalita, limpio mi casita..."...Hosti, un euru, tu! Segur que és de la millonetis del tercer, que sempe va amb el portamonedes a la mà, que no li fotin,  més estirada que un pal d'escombra..., àpali, cap el sac! Li compraré una piruleta al nét. Pobrissó. I parlant d'escombres, li hauré de dir al racanu del presi de la comunitat que em compri una de nova, que aquesta sembla el monyo de la dona del tercer, d'esfilagarssada que està... No m'estranya, la pobra, amb aquells salvatges de fills que té! Ni a la pelu deu poder anar! No tothom té la gràcia que tinc jo fent monyos, és clar... Taralá, lalita, limpio mi escalerita...,  Hosti, tu, mira que hi ha ronya a l'escala. És que hi ha una colla de veïns que fan fàstic només de veure'ls! Esllapissades de dits per tot arreu! És que no hi ha un pam de net...Jo vinga a eixarrancar-me dia i nit per tenir l'entrada com una patena i vinga el veïnat a aixafar-me la  guitarra! Ja ho deia la meva àvia, al cel sia, "de senyor i de porc s'ha de venir de mena". I aquí de senyors... Ni un! I de senyores, menys! Si només cal veure com vesteixen! Mira la mestressa de la pensió: es deu fer els vestits amb el que arreplega dels contenidors; que jo ho he vist Aish! Allà a Sarrià sí que tenia una escala bona, sí... No com aquesta, que entra tot quisqui. Jo ja miro de filtrar les entrades i sortides. Però noia..., tampoc m'he de ficar on em demanen...;oi? Després em diuen de tot. Aquesta taca no surt ni a la de tres! El paio del quart, amb els seus sacs amunt i avall, ja m'ha ratllat la paret un altre cop! Sí entre ell i les visites que té el de l'àtic, que mira que pugen tios rarus, em tenen ben fregida... Collons! Això és merda de veritat! Algun dels pajarracos de la vella xarona del tercer ja s'ha cagat...Quan el pilli, li rebano el pescuezu! I tant, que sí! I que el venguin a trossos a la botiga del costat; que total, pel que ven el paio, tot caducat. Ai, senyor..., sort que una és una santa, que si no, ja veuries tu on enviava jo tota aquesta patuleia...!
I qui és aquest paio? Eh, escolti! On va vostè...! Que no veu que acabo de fregar el replà!
Casumdoina!

M'he abocat a mirar per la barana i he vist un paio baixet, calb amb ulleres i bigoti. Pobre home, no sabia on s'ha ficat...!

4 de maig del 2010

De la carpeta del veí (18) Memòria visual

El relat que vaig presentar al concurs de relats curts on line en TMB



Memòria visual


Sempre m’ha agrada’t observar la gent. Fixar-me en els detalls. Intuir què faran sense que se n’adonin. Per això em van escollir. Per això sóc vigilant. Però avui em traslladen. No sé pas on encara. Ningú m’ho ha dit. Fa temps que ho suposava, malgrat tot. No em demaneu com: ho sabia i prou. En el meu ofici cal ser intuïtiva. Ho havia sentit en converses caçades al vol i en mirades aïllades dels meus superiors. No xerro gaire, jo. Sempre amunt i avall per les andanes, per les escales mecàniques, pels passadissos. Aquest és un món on és impossible avorrir-se. Ser aquí sota és com viure en una ciutat en petita escala. Botigues, bars, quioscos, músics ambulants, caixers,...
Aquest nit faran el relleu. Encara que ningú m’ho ha dit directament; ho sé. I és injust, perquè jo encara em sento útil. Però tres anys aquí baix és massa temps. I els nous empenyen fort. Més adaptats, més preparats. Amb més recursos. No saben que l’experiència és un grau? M’he passat la vida vigilant passadissos i algú haurà dit prou en algun despatx. I serà prou.

Són prop de les sis del matí. Ningú passeja per les andanes. No circula cap tren. Hi ha un silenci estrany. Estem al pic de l’estiu i en canvi, l’aire que ve de dins el túnel sembla glacial. Sento música. Deu ser la Desi, a l’andana del davant, que passa la baieta cantussejant la melodia que deu sonar al seu Ipod. Veig venir els operaris. Són l’Ivan i en Hassim. L’un es peruà. L’altre marroquí. Parlen sovint dels seus pobles tan llunyans i tan propers alhora. Històries paral·leles calcades d’un mateix guió. La gana, la misèria o el desig de prosperar. He vist el mateix discurs en moltes mirades dels passatgers en les aglomeracions de cada matí. Són històries tot el que jo acumulo. Bocins de vida que la meva memòria reté.

He fet un bon servei a l’empresa. Gràcies a mi, els revisors han enxampat carteristes reincidents o espavilats que havien saltat per damunt la tanca. No se m’escapa ni un. Bé; un sí. Un cop. Em va colpejar amb un pal, crec. Em deuria veure a venir. I el vaig perdre de vista. Encara tinc les marques. Però m’agrada més recordar els moments feliços. Sembla mentida, però aquí a baix n’hi ha molts d’aquests. Recordo aquell petó llarguíssim de dos adolescents que es va perllongar el que tardava en sortir un comboi i entrar un de nou a l’andana. Em vaig entendrir. Un metro uneix més que no separa. Els passatgers teniu costums gregaris. He vist corrues de gent vestits d’esport en dates senyalades. Grups de joves alegres cridant eufòrics la victòria de l’equip local. Noies habillades cíclicament xisclant mig histèriques anant a un concert d'algun ídol musical. Quitxalla esmunyedissa, amb motxilles a l'esquena, prests a l’aventura d’unes colònies d'estiu. Avis amb néts. Mares amb fills. Gent ben estrafolària i gent ben normal. Gent que els agrada llegir. O escoltar música. Gent de cultures ben diferents. Homes i dones que tenen la seva vida allí dalt i que comparteixen per una estona seient, converses breus, complicitats mútues. Amistats efímeres.

L’Ivan i Hassim abans d’arribar on sóc es creuen amb la Desi. Es saluden. I es piquen l’ullet. Hi ha mirades que no enganyen. Però no dic res. Ells vénen cap a mi. L’Ivan se m’encara.

—I que fem amb aquesta?
—L’hauríem de llençar com les altres.
—A mi em sembla que encara faria servei a la botiga de la meva germana.
—Però si no té dispositiu remot! Aquestes noves —va fer, mentre li mostrava la meva substituta— sí que són una passada! Has vist l’òptica? I a més, cent per cent reciclables. Cal adaptar-se als nous temps.
—I què? Ningú és fixa en les càmeres de seguretat.
—Però tothom sap que hi són. I bé que ens fan serve....

Clic. Noto l’adveniment del gran fred; com el coltell abans de caure damunt la testa. Sento què diuen, però no veig res.

—Desconnecta aquest cable, i baixa-me-la.

Em fonc en una neu grisa, trèmula. Després en negre.

Foscor absoluta.

Silenci.

2 de maig del 2010

Arranca la HV 7 (i el seu fill la HV7 i mitja)

Pels que ho estàveu esperant... Ja podeu començar a treure punta al llapis o la pols al teclat.

Pels novells al replà, quedo a la vostra disposició per qualsevol aclariment. Hores convingudes.

Pels que encara no saben que és això de les HV, una mica d'autobombo (la guapa, és la Rateta; el feo, el Robertinhos; el malo, un servidor).