Algun dubte...?

Ara ja tinc clar quin és el camí que he de seguir per anar cap a la indepèndecia...

Les Històries veïnals van de premi

Uns  estajanovistes de la cosa catosfèrica, uns quants d'aquests malalts de blog. vaja,  es van empescar fa uns anys un premis virtuals que no et retiren de la circul·lació però que fan certa il·lusió si te'l donen, més que res perquè qui els proposen i et voten són els mateixos blocaires, sense cap institució filopolítica ni filantròpica al darrera que faci de marmensor. Només per les hores i les ganes que hi posen els dels Premis C@ts merixen tot el meu respecte.  

I vés per on que alguns malpensat van creure oportú incloure a les Històries veïnals (a aquestes alçades no cal que expliqui  el que son, oi,?) en la categoria Blog participatiu. I si alguna cosa tenen les HV és això, participació.

Per tant, si voleu votar, ja sabeu. Aneu i cliqueu. Diuen que hi ha pernil a dojo pels benefactors.

Els altres companys que també opten al premi (i que segurament se'l mereixen més) són:

C@T PARTICIPATIU

Blog de l'Assumpta

Relats conjunts

Tumateix Llibres, parlem de llibres

Xarel-10

Històries veïnals

I que déu reparteixi sort, perquè si ho ha de fer el Rajoy o la Merkel, anem dats.

De lectura (118): La flor blanca de l’estramoni, de Ramon Erra

“L’aire semblava rentat a màquina i amb suavitzant” (p. 61)

“Es deia O’Casey i era vella com la son” (p. 70)

Cosmogonia peculiar.

Contes breus, tristos i estranys. Com petites sacsejades a la somnolència. Un estil novedós, atrevit; potser massa i tot. Situacions, relats (no sabria si dir-ne contes), que tenen un desenllaç inusual i un punt d e partida a cops, inversemblant. Més ben dit, no tenen desenllaç; almenys a la forma clàssica que ho entenem. Són descripcions de situacions, més aviat; ben normals algunes, curioses d’altres; però amb una pàtina fresca d’ironia. Això és el que els salva. El títol ja són tot una carta de presentació: “L’ós que va posar els testicles sobre el trinxant de la senyora Margot”.

Són descripcions de situacions  sense saber on ens vol conduir l’autor, un jove literat que ja té força obra publicada i a més, té blog. Sembla que vol perpetuar una imatge finals, un estat d’ànim, un record, una aforisme,… Sembla un deixeble de Perucho o Ionesco. Sense cap voluntat moralitzant, sense cap conclusió volguda.  I una pàtina de tristesa, ja que sempre hi apareix algun mort en els relats. Ho diu un dels mateixos personatges: “El fet real acostuma a ser poc creïble i per explicar-lo no hi ha alternativa s’ha de narrar com si fos ficció; se n’ha de fer literatura” (p. 51). Estem en les planes d’una cosmogonia molt particular. O entres o no entres. Jo m’ho miro des de la barrera.

Erra, Ramon. La flor blanca de l’estramoni. La Magrana, col. Les ales esteses, 109. Barcelona, 2001; 125 p.

Puntuació: 6/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

De rereguardes...

Ja  deia jo que m'havia equivocat de vestidor...

"Perdonin, senyoretes...Com ? Què diuen...?"

De diades, aniversaris i reivindicacions

Jo ja sabia que avui passava alguna cosa i no recordava el que… I mira tu, que mirant els missatges del  feisbuc ho he recordat. Collons, veí! Avui fas anys! Anys virtuals, vull dir. I és que un 11 de setembre  (crec que la brometa ja l’he explicada fins a la sacietat any rere any) hi ha tres efemèrides a ressaltar: la caiguda de Barcelona el 1714, l’assassinat d’Allende al Palau de la Moneda el 1973 i la caiguda de les torres bessones de Nova York el 2001 i, per sobre de tot, el naixement (no tot han de ser desgràcies, collons!) de Malerudeveure’t el 2006, aquest blog que tan aprecio i que tan malament tracto darrerament… Digue-me oportunista, però fa sis anys, avorrit a casa, en una tarda de Diada soporífera, em va recar per entrar a Blogger, escriure un post..i fins avui!

En fi, això.., que un es fa gran i està bé de celebrar-ho. Per això us convido a tots i totes a fer unes cervesetes, cap allà les sis, al centre, a la Gran Via amb Passeig de Gràcia. Fa?

I de pas, mirem de començar a arranjar el país d’una punyetera vegada, que ja toca...

.

Del Museu del Disseny Friki (55): L'expenedor de ciris

Fa temps que tenim aparcat el Museu Blocaire del Disseny Friki, recordeu? Doncs m’ha recat de recupeerar-lo amb un objecte que m’ha impressionat.

L'altre dia, passejant (és un dir; més aviat hauria de dir, esquivant guiris) per la mai prou ponderada vila empordanesa de Pals on m'havien assegurat (erròniament) que hi feien un mercat de la cervesa - l'esmentada fira es feia el cap de setmana següent, ai las!-; les meves passes em van conduir, vés per on! (serà pel meu passat d'escolanet de Montserrat), cap a l'església del poble; just a tocar del confessionari. Com que sempre vaig net de culpa no em va caldre despertar el mossèn que mansuetament hi somicava rere el reixat. Però la vista se'm va anar de pet a l’objecte de la fotografia.

Era una maquinota que il·luminava tot un racó de la nau.  Em vaig aprovar suposant (digueu-me sagaç) que no serien ni coca-coles ni condons (és una burda metàfora) el que allí hi trobaria i mira per on!, em vaig adonar-me que l'Església (amb "E" majúscula), tan endarrerida en alguns aspectes que sembla,  s'havia posat al dia en la venda al detall. 

Allò era una màquina expenedora de ciris! 

I els venien  a un euro la peça!  Evidentment, en vaig comprar una dotzena  i els vaig encendre pensant en tots vosaltres i les vostres ments pecadores, colla de descreguts!

Potser és que n'hi ha a totes les parròquies i això és més vell que els discursos del Punset, però jo, llec com sóc en temes de la cosa mistica, era el primer cop que veia un artefacte abillat de tal guisa, i per això el vaig agafar sota el braç (és una altra metàfora burda) i me'l vaig endur de pet al nostre Museu Blocaire del Disseny Friki ( on ja tenim 55 objectes!).  Aquest expenedor el deixo al rebedor de casa, perquè enceneu un ciri cada cop que vingueu a veure'm.

I ja sabeu: si teniu algun objecte o imatge friki digne del nostre museu, me les envieu per email i engrandim els prestatges. Ja sabeu que la visita és gratuïta.

I ara, a confessar-me toquen.

Sigueu bons minyons, que a les minyones ja les atendré personalment.

Santornem-hi!

El mes d'agost ha acabat i amb ell, tot un mes de vacances. I més mal que bé, hem sobrevsicut a la canícula. Alguna escapada breu al país dels flamencs ha caigut entremig. Dels flamencs belgues, no dels ocells ni dels bailaores. I rius de cerveses han calgut per apagar la set a 35 graus a l'ombra. 

I un concert ventós, però càlid i entrenyable,  amb la Sílvia Pérez Cruz, ha estat el colofó a un estiu empordanenc on alguns focs propers han posat l'ai al cor i les festes majors han vestit de música i color les nits xafogoses de mal dormir. Els matins,  a la platja nus de pèl a pèl,  però  sempre amb massa gent, s'imposava. Estic moreno del cagar, per cert. Al migdia, és clar, la migdiada obligada. I a la tarda, mandrejar amb un llibre sota el braç (hosti, si m'he llegit fins i tot el Crim i càstig de nou!) i varagejar pels boscos surers fent una mica d'esport per rebixar panxa. Les nits, omplertes amb xerrades amicals, pelis de repertori i timbes sucades amb mojitos. El sexe, ni tocar-lo, que es gasta.

Però tot té un final...

Tornem, doncs, a la quotidianitat de la feina amb canvis importants en l'horitzó, segons em va revelar una bruixa blanca d'ulls immensos una nit de juliol. Deuria ser que hauria previst la pujada de l'IVA?

En fi, obro la porta del replà i em dedico a llegir postals que el carter m'ha deixat a la bústia. Reclamo alguns relats pendents i anuncio la repressa del microrelat veïnal. Estigueu a l'aparatu...

Un mes sense quasi connexió a internet és una bona teràpia estiuenca, sí senyor! Un mes d'agost amb dues llunes plenes, per cert.  La tercera deus ser tu, que em llegeixes. Pot ser algú m'haurà trobat a faltar fins i tot... Pobret!

Queda dit per a navegants incauts, doncs: el veidedalt ha tornat! Veurem si es queda.

Hi ha algú, per cert, al replà, encara?

De lectura (117): El viatge de l’elefant , de J. Saramago

“El que és mentida, són les exageracions” (p. 95)

“El que és òptim és enemic del bo” (P. 1º36)

“LA historia de la humanitat és una interminable successió

 d’ocasions perdudes” (p. 175)

Viatge coral.

Tot llibre parteix d’un pretext o un anècdota. La d’aquest llibre, és un sopar que Saramago va fer a Viena en un restaurant anomenat “L’Elefant”. Allí hi havia exposades unes figuretes que representaven ciutats europees (la primera, la Torre de Belem lisboeta) que marcaven l’itinerari que un elefant, el 1551, havia fet des de la capital de Portugal a la d’Àustria, Viena. L’animal era el present de noces que el rei Joan III de Portugal i la seva esposa havien fet al seu cunyat, l’arxiduc Maximilià d’Àustria que, com a regent d’Espanya, s’havia instal·lat des de feia un temps a Valladolid, abans de tornar a Viena.

I ja teniu la trama del llibre explicada: un fet real, i curiós, fet novel·la. L’elefant es deia Salomó, i havia arribat a Lisboa des de les colònies portugueses de l’Índia. La novel·la descriu la ruta i les vicissituds d’aquest viatge singular per mitja Europa. Una ruta que comença a Lisboa i segueix per Castelo Rodrigo (a la frontera portuguesa) fins Valladolid. I d’allí a Roses on l’elefant s’embarca a Gènova per seguir després a peu per Pàdua, Trento, Bolzano, els tortuosos i nevats Alps, Wasserburg, Müldhorf, Insbruck i arribar, pel Danubi, a Viena, un cinc de gener de 1552. Sis mesos de viatge! Ni amb l’interail d’ara faríem tantes voltes!

El narrador, en tercera persona, dialoga a voltes amb el lector, com si de la crònica dels fets en fes un documental que s’adreça directament a l’espectador: “el lector tindria tots els motius per sentir-se amplament recompensat i reconèixer l’enorme esforç informatiu de la nostra redacció” (p. 188). I amb aquest estil, Saramago es permet fer referències històriques cap a un futur que ja coneixem; comparacions crítiques i enginyoses, gens mancades d’una fina ironia (“...que un bon dia, a l’algarve..., tota la platja ... no serà platja, sinó beach, qualsevol pescador fishman”, p. 182). Un recurs literari que li permet esbossar un visió del món i les actituds humans. Perquè ja és prou còmica la trama: un caravana de soldats, bous, menjar i persones règies al voltant d’un elefant mansuet que tan sols menja, dorm i camina. I si de cas, decideix agenollar-se quan, i davant qui, li plau.

El llibre, la seva lectura, és lenta; com si el mateix pas de l’elefant marqués la narració. En les primeres cinquanta planes tan sols descriu dos dies de marxa. Després ja s’accelera. Potser aquestes “entrades” del narrador no justifiquen la llargària de la novel·la; que veig excessiva. L’elefant passa a un plànol secundari. El que realment vol treure a la llum Saramago és la grandesa i la misèria de les actituds humanes. L’elefant és el pretext per descriure l’orgull, l’avarícia, la submissió, l’engany, l’enveja,...; i especialment, el paper tergiversador de l’església i el joc interessat de la política. En el fons, el que importa no és on es va, sinó el viatge en si. I això ja ens ho va fer veure Homer fa molts anys. I en el viatge, la gent canvia. Com ho fa Subhro, el cornac, el cuidador i domador de l’elefant: un jove espavilat que sap adaptar-se a les voluntats dels acompanyants (“no discuteixis amb els que manen, Subhro, aprèn a viure”, p. 43).

El text és seguit, no hi ha diàlegs. Aquest s’insereixen en la mateixa narració dels fets, sense distincions ortogràfiques. Ja ho fa sovint, Saramago, això, en les seves obres, de jugar amb els recursos lingüístics: escriure sense punts o només amb comes; o sense majúscules als noms propis; o amb majúscules després de comes,.... Què no se li pot permetre a un premi Nobel, oi?

Una novel·la tendra; polièdrica, amb molt de sarcasme i humor fi; en una ruta plena d’inconvenients i descobertes que posen a la llum tristeses i alegries, conviccions i perplexitats, el bo i pitjor de la gent.

Saramago, José. El viatge de l’elefant. Ed. 62, col. El Balancí. Barcelona, 2006

Nota: 6,5 /10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

Calor veïnal en una tarda de juliol...

Es fa difícil ordenar tantes idees. Encara estic en un núvol. La veritat és que diumenge a la tarda va ser una tarda amarada de fortes sensacions, per la xafogor de  la sala i per la calor humana que desprenien tots els assistents a la presentació del llibre “Històries veïnals. Obra col·lectiva”. 

És cert: no ha estat un tasca fàcil ni planera. Enredar un editor, aplegar una quarantena de relats, maquetar-los, corregir-los, dissenyar una coberta, empescar-se una samarreta i treure el projecte a Verkami, a la recerca de voluntariosos micromecenes, va ser tot un repte i una feinada. Però el que acaba bé, no té preu. Què dic, bé! Molt rebé!

És cert que ha estat un capficament personal això de treure un llibre. Ja quan portava unes quantes tongades ho havia sospesat. «Mira que si un dia en fem un llibre de tot això...» Per això havia anat automaquetant les històries de cada tongada per si algú les volia adquirir. Encara les podeu anar  a trobar lulu.com, a 4 euros. Però això de treure un llibre amb ISBN i DL, no és el mateix. Ara sí: hem passar de la virtualitat de la pantalla a la tangibilitat del paper. Repte assolit.

Però si estic content més que per tenir el llibre és per allò que el llibre transmet. A mi i a vosaltres, crec. Presentar el llibre m’ha plagut tant com passar dels nicks anònims als noms reals; de la pantalla tàctil al tacte de la pell (en sentit metafòric, no us penseu que allò fos una orgia!)   Sabia que si arribàvem a editar-lo, serviria per desvirtualitzar veïns (encara ens queden uns quants i unes quantes, eh?) i per retrobar-ne de coneguts i conegudes. O de seguidors fidels! 

La tarda de diumenge va ser un goig. Veure tanta gent que semblava conèixer’s des de sempre quan realment  acabaven de saludar-se per primer cop. En el meu cas, va ser un plaer immens abraçar (vaig haver de saltar per arribar-hi, alt com és!) al Puji, un blocaire de la vella guàrdia –cincs anys fa que ens postejàvem; al Carles Mulet, que també és uns dels “onze magnífics” que participen des de la primera edició de les HV i venia de les terres del sud, al Vilapou i les seves escales, a la Lolita Lagarto, a la Sílvia Poch (que s’ha afegit recentment a les HV i al tinc al replà) i al Vullunfestuc (que va venir amb la petitíssima família al damunt!). En fi, una tarda de retrobaments.

Mil gràcies a la Srta. Mikis i a la Glòria per fer de secretàries de recepció. Mil gràcies a la Joana (va quedar clar qui va ser la primera, eh?), al Puji, la Khalina i al Sergi per llegir un relat veïnal en públic que apareix al llibre que semblava fet per l’ocasió, ambientat al Paral.lel. Mil gràcies al Palimp pel  seu habitual conte d’alt voltatge. Mil gràcies a l’Alatrencada per permetre’m de llegir un poema a duo amb ella. Mil gràcies a l’Helena per venir de lluny a fer les fotos. Mil gràcies al local de la PAPA per acollir-nos. Mil gràcies als 101 mecenes que heu permès que això pogués ser realitat. Mil gràcies als que vau venir i no éreu ni blocaires ni veïns del replà. Mil gràcies a Verkami per posar la plataforma fer-ho possible. Mil gràcies a l’editor, Manel Subirats, de Setzevents editorial per  creure en el projecte des del primer cafè i que no va poder ser a la cita veïnal per raons de força major (felicitats, papi!). Mil gràcies a la dissenyadora de la coberta. 

Mil gràcies a tos els que vau dedicar-me el llibre. Mil gràcies a Fra Miquel per dur la samarreta  veïnal posada. Mil gràcies als que he citat i a la RaTeta (que sap que també és una mica culpable de tot plegat), a la Gerònima (entranyable en el seu suport), a la Laura T. Marcel (sempre amatent des del seu mar  celest), a la Carme (que segur en farà un dibuix de tot plegat), a la Rita (com t’enyorem!), a la Viuillegeix (una lletraferida de referència), a l’Anna (i la seva circumstància que duia al damunt), a la Júlia (un de les veïnes ja consagrades literàriament parlant) al Doommaster (que sempre somriu), al Barbollaire (a tu també, home!), a l’Elfree (que sembla que dubti si la pescarem per les HV),  a la Kika  i a la Vuitena (otras que tal!),   a la Kweilan (una ressenyadora literària d’alçada), a l’Àfrica (per la sorpresa),  al Martí (que ens promet un vídeo veïnal amb palíndroms), i als que segur em deixo,... (perdoneu, però la memòria té els bits limitats). Mil gràcies als que vau posar per la foto de grup. Mil gràcies per participar en les històries. Mil gràcies als que  no vau venir però sé que hi serieu si poguéssiu i us vau excusar (Arare, Xurri, Violette, MK, Emily, Robertinhos, Gatot,...) 

Gràcies per llegir-les. Per seguir creient en el projecte. Per seguir sent tants bons escriptors i escriptores. Per fer-ne difusió. Mil gràcies per ser-hi, tan sols.

Ho tinc clar: Blogville serà veïnal, o no serà!

 

Vosaltres ho fareu possible.

Ens veiem pel replà!

Ens veiem...!