Rectificar és de savis...

El TERMCAT ja difon les formes blog i bloguer bloguera 

© iStockphoto / pagadesign

El TERMCAT ja difon les formes blog i bloguer bloguera en tots els seus productes terminològics en línia (el Cercaterm, la Neoloteca i els Diccionaris en Línia), tant en les denominacions com en les definicions i notes que hi fan referència.

L’any passat el Consell Supervisor del TERMCAT va fer una petició formal a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans perquè estudiés aquest cas, tenint en compte que ha entrat a formar part ja de la llengua comuna i que la forma aprovada pel Consell Supervisor l’any 2005 (bloc), basada en una metàfora, continua convivint a hores d’ara amb el manlleu blog.

La Secció Filològica s’ha decantat, finalment, per blog i per bloguer bloguera com a derivat. El motiu bàsic del canvi és el fet que blog s’ha estès en català més que bloc: s’utilitza en la majoria de mitjans de comunicació catalans, és la forma que fan servir la major part d’universitats catalanes i ha estat defensada per diversos especialistes.

D’aquesta manera, la forma blog designa la “Pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos”, i bloguer o bloguera, la “Persona que gestiona un blog o que és aficionada a navegar per aquests tipus de pàgines web”.

Tant de temps a aprendre a dir "penículia" i ara li diuen "flim"...

Però per  mi, tots vosaltres sereu més que bloguers o blocaires, veïns i veïnes.

PS

Per cert, ja està tancada la llista de les "12+1 Històries veïnals". En breu, us comunico els grups resultants i el tema a tractar. Ah! I també farem un cadàver exquisit.

III Dia de la poesia catalana a internet. Reflexions del veídedalt

La poesia és una manera de veure el món. I d’enfrontar-se a la vida. Per això hi ha tantes maneres d’escriure  poesia com maneres de viure. Hi ha tantes maneres de fer poesia com poetes l’escriguin. I tantes maneres d’entendre-la i estimar-la, com lectors s’hi enfrontin.

Per això és una art inabastable. Per això deu ser que deuen haver-hi tants poetes i tanta gent que exerceix de poeta.  I tan poca la que en llegeixi. A vegades penso si en aquest país són els mateixos poetes que es llegeixen a si mateixos. I mira que n’hi ha de bons... Perquè si una cosa tenim, són obradors de les paraules. I tenim força lectors. Però són lectors de poesia?

Tot això ve a colofó perquè avui, 17 de març, toca compartir a les xarxes socials i als blogs els versos que estimem, que hem fet nostres, que ens han ajudat a créixer. Si visiteu la pàgina del III Dia de la poesia catalana a internet, hi trobareu les diferents accions que proposen LletrA, Catalunya Ràdio i el Consorci per a la Normalització Lingüística. I si voleu piular, feu-ho a #jollegeixo.

La Catosfera és pròdiga en blocaires poetes. Jo mateix m’he deixat anar algun cop aquí, al replà. I tinc enllaçat diversos veïns a qui els agrada això d’encadenar versos. Veïns que visito sovint i que, en silenci, admiro.

Ens diran, però, que avui el país no està per romanços, que és dir  que el temps no està per gaire floritures. I precisament és precisament per això que cal reivindicar la poesia. La poesia no és floritura ni melmelada. Si alguna cosa té la poesia —i en té moltes més— és la capacitat de concreció, d’empatia, de revolta. La poesia és l’únic  art que té la força de dir en pocs mots,  com  un cop de puny, el que molts articulistes necessiten dir en mitja plana, i molts escriptors en llibres sencers. A la bona poesia li cal tan sols la voluntat de ser llegida. Els bons poetes són aquells que ens remouen de la cadira, ens fan aflorar un somrís i ens fan eriçar la pell en llegir-los. Sempre he dit que Vinyoli és el meu poeta. M’eriça la pell i em remou la consciència. En tinc molts d’altres de referència, és clar. Però Vinyoli sempre serà Vinyoli. I per això avui el torno a recordar.

            ABANS QUE NEIXI L'ALBA

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades

per si tot d'una mor

algú que estimes o llegeixes

un vers o penses en el joc

perdut

               o bé, de nit, abans

que neixi l'alba, algun lladruc

esquinça el dur silenci.

               I vénen els records

de tantes culpes que no has

mai expiat

               i veus el derrotat

exèrcit dels homes

arrossegant els peus feixugament

per les planúries fangoses

sota la pluja, mentre xiulen

els trens.

Que tot és dur, cruel, sense pietat

i sempre el mal i la vergonya duren.

Però com que sempre m’agrada compartir, us poso un enllaç a una pàgina web que hi ha al YouTube on podreu veure i escoltar centenars de versos de poetes. La de la Poesia als parcs. Un cicle de recitals poètics als parcs naturals del país. Una pàgina que també és una mica meva en certa mesura. Una manera de conjuminar la paraula i la natura. Aneu i escolliu. Hi trobareu centenars de píndoles poètiques recitades per poetes del país en indrets, a cops, emblemàtics. Aviat, i malgrat la crisi —o precisament per això— tornarem a iniciar el cicle d’engany. I us deixo un que m’agrada de la poetessa Laia Noguera que vaig conèixer un dia en un parc francès i que ens presenta aquest  dia a Núvol.

I seguiu sent bons veïns i veïnes.

La poesia us vindrà a buscar, aleshores.

D’exposició: “Llegir com viure”, una exposició sobre Joan Triadú

«Que els mots tinguin el valor relatiu que al capdavall els escau»

(Joan Triadú)

«Sóc pedagog i escriptor.» Si alguna cosa m’ha quedat clara després de veure aquesta exposició és l’afirmació que d’ell mateix en fa  Joan Triadú (1921-2010). Mèrit doncs, dels seus comissaris. I és que l’exposició es plena de frases que donen a pensar: “Llegir m’ha portat a escriure». A mi, bloguejar, m’ha portat també a escriure. Tot i que la crisi també hagi arribat al replà i cada dia ho exerceixi menys.

Vaig saber d’aquest prohom de la cultura catalana quan de jovenet vaig topar amb la seva Nova antologia de la poesia catalana, que em va portar a descobrir noms de poetes que ni sabia que existissin: Bauçà,  Parcerisas, Garcés, Cots, Villangómez, ...; i a rellegir d’altres que sí: Ferrater,  Manent, Rosselló Pòrcel, Torres, Palau,.. Triadú va ser  home amb sentit de país que va promoure entre 1946 i 1951 (uns anys de dur franquisme) la revista literària clandestina Ariel, director general de la Institució Cultural del CIC –que va donar peu a l’Escola Thau– , de la Societat Catalana de Pedagogia, de la revista Serra d’Or –on hi va  escriure des del 1959, més de 400 articles, del diari Avui, d’Òmnium Cultural,... En fi, un paio compromès.

L’exposició és molt àgil i planera. I ho ha de ser perquè té caràcter itinerant. Construïda  a base de mòduls de fusta clara, que es van llegint de forma seqüencial –de baix a dalt, i de dreta a esquerra– i ressalten textos propis, fets biogràfics i  contenen objectes personals de l’autor: títols i quaderns escolars, llibres, fotografies familiars, estris de feina o estudi  —com la seva màquina d’escriure o un jersei que duia a la presó,... El textos que espigolen l’exposició provenen del seu llibre autobiogràfic Memòries d’un segle.

Al fons de la sala, un dels encerts de la mostra. Una gran foto de Triadú al seu despatxet casolà i, enfront, una taula amb reproduccions d’escrits i cartes que algunes plomes rellevants de la vida cultura catalana, li  adreçaren en vida. Així podem saber com era la cal·ligrafia de Sarsanedes, Sales, Baltasar Porcel, o Rodoreda (que li assegura que ha trobat el “to” al la seva La Plaça del Diamant), per dir alguns. I te les pots endur, com he fet jo amb la de Riba, que aquí mostro,  signada el 1953.Una veu en off va llegint-les en veu alta. Dels deu escrits he trobat a faltar la locució d’un, la Palau i Fabre.

Al final de la mostra, un documental sobre la vida personatge –amb la veu potent de Lluís Soler– i que inclou extractes d’una llarga entrevista que Sílvia Coppulo li va fer per TV3 al programa «(S)avis», ens acaba d’ajudar a aproximar-nos a l’home i al pensador.

És una exposició que podríem definir de pulcre, austera i metòdica. Segurament com el personatge mateix. Un home conegut per la seva vesant pedagògica i cultural, però també un gran lector i crític literari. La podreu visitar a la Sala Cotxeres del Palau Robert fins al 28 d’abril i després iniciarà un itinerari per diverses localitats relacionades amb la seva vida fins a  Ribes de Freser, la vila natal de Triadú, on l’exposició i l’audiovisual arribaran passat l’estiu de 2014 i hi quedaran instal·lats de manera permanent.

Aquí, els comissaris de l’exposició –un d’elles, per cert, una blocaire de culte—, us donen més detalls.

Nova tongada de les Històries veïnals...

Fa temps que publico a  batzegades. Deu ser que les retallades i la crisi  han arribat al replà i fa que cada cop tingui menys ganes d'escriure res. Potser em cal algun motiu...

Potser per això em va molta il·lusió retrobar vells veïns (i jo diria més: belles veïnes) el proper cap de setmana. Amb uns, serà de forma més casolana. Amb d'altres, més públicament.

El diumenge 10 dinaré  amb les veïnes (dic "les" perquè ara m'adono que tot eren noies: la Glo.bos, la Rateta, la Gerònima,  la Llum, la Mikis i l'Helena) amb qui vam organitzar el Sopar veïnal.  Algú el recorda encara? Sí, oi?  Era un dinar promès i les promeses s'han de complir. 

Doncs si algú es vol afegir a l'hora del cafè post desdejuni  en un local proper  i saludar-nos i fer-la petar una tarda de diumenge, serà benvingut! Deixeu comentari aquí i us direm el cafè escollit. Ah! I haurà book crossing!

I ara que hi penso... potser per esvair la nostàlgia i desfer la mandra, i perquè el replà torni a tenir una mica més d'enrenou, ara que vindrà la primavera i acabarà el fred -collons, com enyoro la calor!- , proposo una nova tongada d'Històries veïnals, això és, la tretzena edició  (la 12 + 1). No sóc gens superstició, però dir-ho així fa més patxoca.

Alguns i algunes, ja us vau apuntar quan ho vaig insinuar fa uns dies. Us poso la relació a sota. A veure si fem créixer la llista. La data límit, el  18 de març. Ja sabeu tots de què va això, oi?

I ja sabeu: obriu porticons i aneu escampant pel barri que el veí torna a treure el pendó de les HV. Quan més serem, més xalarem, no?

Vaig a comprar-me una camisa nova...

Inscrits a la Tretzena edició de les HV (12 + 1)

1. Glo.bos
2. La meva perdició
3. Khalina
4. El Paseante
5. Zel
6. Robertinhos
7. Laura T. Marcel
8. Joan Gasull
9. Gerònima
10. L'Avi
11. Cantireta
12. El dissortat
13. Llum de dona
14. Monyofiné
15. Montse
16. El Gatot
17. Sílvia
18. Puji
19. Srta. Tiquismiquis
20. Martí
21. Emily
22. Palimp
23. Alba
24. Rafel
25. Arare
26. GingebreMan
27. Betty
28. Carles Mulet
29. Marta
30. Dèlfica
31. Carme Rosanas
32. El veidedalt

Rutes literàries per Barcelona

Noves propostes de rutes literàries per la city a càrrec de les noies de ConèixerBCN

Dissabte, 2 de març - 10,30 h

La Guerra de Successió a través de “Victus”: la novel.la històrica d’Albert Sánchez Piñol  
Sota la mirada d’Albert Sánchez Piñol, ens endisem en el conflicte bèl.lic que va sacsejar la Barcelona d’inicis del segle XVIII. Una lectura innovadora del que fou un dels setges més llargs viscuts per una ciutat i una ruta que desgranna els espais barcelonins relacionats amb aquella tragèdia. Actual i intensa.
Punt de trobada: Als peus del Monument de Rafael Casanova

Dijous, 7 de març - 17,30 h
Maçoneria: Secretisme i manipulació

Què sabem de la Maçoneria?
Conèixerbcn, a través d’aquesta passejada, us aproparà a un nou i misteriós món. Un recorregut per alguns dels espais de Barcelona on podem trobar restes amagades, manipulades o; a l’inversa, tan clarament visibles que passen desaparcebudes per l’ull de l’ignorant. Voleu conèixer alguns dels aspectes d’aquesta desconeguda institució? Us hi esperem! Inclou la visita a la fantàstica biblioteca Arús.
Punt de trobada: Biblioteca Arús

Dissabte, 9 de març - 10,15 o 11h

Cementiri de Montjuic: la ciutat dels morts
Segons diu la dita: “tot bon burgés ha de tenir una casa a l’Eixample i un panteó a Montjuic”. Conèixerbcn us porta ara a veure el cementiri més gran de Barcelona i el segon més antic. Un cementiri és quelcom més que el lloc on descansen els nostres difunts. Un cementiri és un espai on es fusiona la cultura i la història, el passat i el present. És, en definitiva, el lloc on podem trobar encara els missatges d’aquells que ja no hi són. L’altra cara de la nostra ciutat.

Punt de trobada: 10,15 Hotel Plaza (pl. Espanya)-11h Recepció del centre de informació del visitant

Dissabte, 16 de març - 11,00h
Horta: masies i bugaderes

Barcelona és quelcom més que els limits del seu plànol turístic. Aquesta vegada ConèixerBcn us porta a passejar per un dels barris amb més encant i solera de la ciutat. Lloc d’estiueig i vila independent fins al 1905, encara conserva racons d’un altre temps. Espais on es pot percebre l’aroma d’aquell passat rural.
Punt de trobada: Plaça Eivissa- a tocar del metro

Informació general
Preu per ruta: 10€/5€ per menors de 16 anys. Menors de 10 anys: gratuït

Per reserves i inscripcions

651 579 128

657 436 467 

info@coneixerbcn.com

www.coneixerbcn.com

Bona ruta!

De cinema(dinou) : Una pistola en cada mano

"¿Una disfunción eréctil? ¿Dónde?"

Que els homes entrem en un pou de despropòsits i en una crisi de valors a partir dels quaranta és tan sabut com que «que un home solter, posseïdor d’una gran fortuna, ha de prendre esposa per força» que és el que escrivia Jane Austen a l’inici dels seu Orgull i prejudici. Un títol que també s’adduiria en aquesta pel·li.

Els pobres protagonistes no és que tinguin cap fortuna per dilapidar en psiquiatres, sinó més aviat un munt  de maldecaps propis del declivi hormonal masculí: quan ens adonem que ja no som el centre gravitori de l’univers ni hem acomplert cap dels somnis que ens havíem marcat d’adolescents. Bé, casar-te i tenir fills, sí. Però total perquè? Per què la parenta et foti el salt i els fills no et fotin ni cas? És quan veus que els joves que vénen darrera et fan fora de la manada i et fixes més en el culet de les de vint anys que en els de la nostra quinta. Patètic. El que passa és que a mi el declivi hormonal  ja em ve de lluny i està superat. Per això sempre estic jove i pletòric. La pel·lícula, valgui al redundància, no va per mi.

La veritat és que Cesc Gay (colló de cognom!) té el vessant femení prou desenvolupat com per dir que és un artista fi. El noi, la clava. El seu cinema o almenys el que he vist del seu cinema (el final recorda enormement “En la ciudad”)  sempre gira sobre el mateix; que és el que realment ens preocupa a les persones (homes i dones) de pro:  “Què collons estic fotent jo aquí?” Doncs això: quan ho sàpiga, us ho dic.

Si fos jo director, ja us dic que parlaria d’altres temes més prosaics. Però està bé que de tant en tant, com a element díscol, et fotin un clatelladeta pel darrera per veure com de puerils i mesquins podem arribar a ser la raça masculina. Tot culpa d’elles, les veïnes, és clar.

Que a més  això t’ho expliquin uns  actorasus de la talla de l’Eduard Fernández (quina manera de mirar que té el paio), del Darin o del Luis Tosar (el seu duel interpretatiu al parc –el Turó Park, crec—  és per mi, el millor de la peli), o el beneit del Jordi Mollà, té el seu inri. I el més hilarant, quan  Javier Cámara  declara el seu amor a una ex, embarassada de nou –sense ell saber-ho— per la parella de torn. Pobre noi! Li hauria deixat la meva espatlla per plorar. I és que una pel·lícula que comença amb un Leonardo Sbaraglia baixant plorant d’un ascensor ja marca línia. En fi, aneu i opineu.

Certament, una peli molt recomanable. Si aneu amb un amic, celebreu després en un bar el fet de no ser els únics dropos que els  passen les coses que la peli explica (jo també em rento els genitals a la pica abans de).  Si aneu amb la parenta, negueu tot el que heu vist per falaç i exagerat. Si aneu amb l’amant, reclameu de seguida el seu incondicional altruisme al llit. Si aneu sols, deixeu escrit un epitafi. I si aneu amb la filla –com jo- digueu que no heu entès res i que era millor haver ant a veure “Lo imposible”. Que per cert, podria ser també el títol d’aquesta peli.

Jo vaig a recarregar l’arma que sempre duc sota l’infern de l’americana.

L’altra, l’amago per ocasions especials.

PS

Per cert, avís als despistat: no és un western

Cadena de refranys, dites, goigs i altres...

Crec que han estat les ínclites veïnes de la Santa Trinitat:  Rateta, la Gerònima i la Carme Rosanas (crec que per aquest ordre) que han liat la troca amb això de la cadena-de-refranys-dites-goigs-i-altres. Nego qualsevol participació en aquesta original iniciativa. Per això és original i divertida...

Es tracta d'adequar algun refrany o frase feta la món dels blogs. A més, he vist que el Monyofiné m'hi convida expressament a seguir. O sigui que és un bon motiu per sortir de la letargia que ens ocupa darrerament. Hosti, mira que fa dies que espero que el carter em dugui un sobre a mi i no hi ha manera: tots van a petar al carrer Gènova.

Sapigueu que jo ja tinc un refrany de referència que apareix fa anys al banner lateral: "Catalunya serà blocaire o no serà". 

En fi, que si hagués d'escollir un seria algun amb referencia a les dues coses importants de la vida: jalar i cardar. Què és el que li agrada al veidedalt, perquè negar-ho...

A la taula i al llit, del blog, al primer crit!

Mirant en un replà i altre, veig que ja molts s'hi han apuntat. I que això s'escampa més que la corrupció al PP. Però alguna de les meves musses, encara no ho han fet. D'altres, sí.
Les convido a seguir la cadena. Què en dirà la Llum de dona? O la Violette (ai no!, que aquesta veïna ha plegat), o la Candela?o la MK? o l'Emily? (que sé que no li agraden les cadenes "blocaires"; o la Khalina? o l'Albanta? o la Xurri? o la...En fi, qui vulgui, que s'apunti. 

PS
Per cert, algú fa la recollida dels refranys?

PSS
En tinc un ideal per l'interfecte: De blogs vindran, que de casa et trauran!