Nostàlgia veïnal,... i un llibre per acabar l’any

El desembre sempre ha estat un mes gris. Si no fos per aquesta escalfor que ens acarona, diria que la fredor de l’ambient s’ensenyora del meu estat d'ànim. Fa temps que el veí no surt al replà. Massa, potser. No estic malalt, ni molest, ni decebut, ni en vaga de braços caiguts. Bé, un mica fins els collons d’aquesta crisi i dels polítics que ens maneguen, sí. Com tots. Res de nou a la vinya del senyor, doncs. Simplement, el que succeeix és que el tràfec diari de la feina i una certa vagància melangiosa m’han fet sortir poc a picar portes des de fa dies. Dic poc? Hauria de dir, gens. Suposo que caldrà trobar nous horitzons i nous motius per tornar a postejar. No dic nous veïns (o veïnes, vaja) que ja en sou moltes i formoses. Els trobarem, no patiu. O patiu el just i necessari.

L’altre dia, en baixar a reciclar el munt d’ampolles d’alcohol que han anat caient aquests mesos em vaig trobar dos veïns al replà. La fotògrafa i l’informàtic em dedicaven bones paraules i em suggerien fer una nova trobada veïnal. Potser enyoren les trobades d’altres temps. Jo també. Ells també són uns nostàlgics. Em va semblar bé fer-ho. No serà un sopar de Nadal a l’ús, és clar, sino un sopar de nadal després de nadal. Potser hauré de muntar un altre tongada d’Històries veïnals...a veure si arrepleguem comensals. I si no és per jalar, que sigui per fer-la petar.

Però no voldria acabar l’any sense dues recomanacions. L’una, lliga amb el motiu d’una recent marató televisiva. I em plau fer-la perquè està feta des de la complicitat i la tendresa. És un petit conte que es diu “Elmocador màgic”, escrit à la pair per dos blocaires de pro. Amb pròleg d’una altra veïna. És bonic fer projectes plegats. Què us he de dir a tots vosaltres, oi?

Si mai heu d’explicar aquesta malaltia a un nen, ho podeu fer de la mà d’aquest conte. I si mai heu de fer un regal a algun adult que la pateixi, segur que us ho agrairà. Una valentia màgica plana per les seves pàgines. I que són els contes, si no un cant al positivisme?

Un altra recomanació és personal. Us la deixo en forma de cançó. Us desitjo un Bon Nadal, un millor (i amb menys retallades) 2013. I energies positives per tot el replà. Perquè jo, MAI MAI, deixaré el replà.

PS

Per cert, el microrelat ja està als darrers graons. Un altre motiu per fer un post! Que en necessito...

Una darrera empenta a un projecte artístic..

Conciutadans/nes,

Una amiga poetessa s'ha llençat a voler editar un llibre a través del portal de Verkami. Queden hores per tancar el projecte i li calen alguns darrers calerons. Com que sé que a la comunitat de Blogville hi ha gent amant de la poesia i el dibuix, us linko al seu projecte a veure si algú s'anima. Paga la pena. Per 15 euros tindreu un llibre de poemes il.lustrat.

Des de les rajoles és un llibre de poemes; un llibre de poemes amanit per la força i la determinació gràfica i emotiva dels poemes de Gemma Peres i els dibuixos de l’Ariadna Gabarró, dues artsites que es van trobar a l’Escola d’art Davinci i han dut conjuntament aquest projecte.

Mireia Vidal-Conte, poeta, i Itziar González Virós, arquitecta, exregidora del districte de Ciutat Vella de Barcelona i urbanista, signen  dos pròlegs que precediran aquest poemari.

El llibre serà editat per Curbet Edicions, en la col·lecció Vincles.

El llibre es presentarà a finals de novembre, a l'Escola d'art Davinci, a Barcelona, de la mà del poeta i amic Francesc Josep Vélez,

Les aportacions serviran per finançar:

• el 50 % de l’edició del llibre
• l’exposició amb les il·lustracions originals i els esbossos previs realitzats per l’Ariadna Gabarró i que podreu veure el dia de la presentació del llibre, a l’Escola d’art Davinci de Barcelona
• la producció de les làmines seriades i signades per la il·lustradora
• la preparació de l'acte de presentació del llibre, des de la senzillesa i en un ambient amable
• els enviaments dels llibres i les làmines a qui no pugui venir el dia de la presentació del llibre

Podeu triar entre les següents dues làmines de dues de les il·lustracions que formen part del llibre. Totes les làmines aniran seriades i signades per l'autora.

Felicitat compartida

"El veí és un desastre! Ens deixa un discurset escrit per llegir-lo en el lliurament de premis i va el paio i  ni es presenta a la gala, ni re!... És el que no hi ha...
I no ens diu ni ase ni bèstia després...Tros de carallot!"

Això és el que deurien pensar els organitzadors de la gala Premis C@ts  que es va fer diumenge passat al vespre. Ja podien anara esperant, ja... Jo m'havia apuntat a l'agenda que la gala es feia... al terrat de casa!,  i per això l'havia engalanat amb senefes, girnaldes, llums i espelmes, a banda de tenir un parell de taules curulles de canapès i dos cossis amb gel amb cerveses, tòniques (pels cubates)  i cava. 

Quan ja era ja mitja  nit passada i estava més sol que un mussol, ja vaig veure que alguna cosa no rutllava. Bé, jo ja no rutllava feia  estona perquè una ampolla de whisky i dos de cava me les havia engiponades entre pit i espatlla tot solet. I dels canapès, només quedaven els de formatge, que a mi no m'agraden.

Resulta que baixo a baix al replà -fent tentines per les escales, però amb molta diginitat- a llençar les escombraries i em trobo el porter que em diu:

"A bones hores, mestre!", mentre recollia amb l'escombra tot de confetis i agafava d'un racó un tanga que alguna noia s'hauria tret amb l'excitació del moment. Aleshores, despertatnt-me,  ho vaig veure clar, com el Foix.

"Però... era aqui a baix...?"

"Si home, que no heu sentit els crits d'alegria?" I les ovacions cada cop que es donava un premi?"

Ara ja veig que a banda de senil, sordejo. En fi, estic fet un quadre. De Pollock.

"O sigui que ni us heu assabentat que us han donat un premi?"
"Com? A mi?"
"No, home, a la Santa Inquisició si us sembla..."
"Quin, doncs?"
"Al  blog seu; aquell deles Histèries veïnals. Com a millor blog participatiu"
"Histèries? Voldrà  dir Històries..."
No sé, la collonada questa que vostè s'empesaca amb quatre sonats més...!
"Però si són mé de cent veïns!
"Doncs això: cent sonats!"
"Què m'està dient! I jo així, amb aquests cabells i els calçotets sense estrenar. I miri que al competència era dura...Però això està molt bé"
"Collonades... Miri com m'ho han deixat tot... Tingui, m'han doant això per si el veia i per si ho vol posar allà on li capiga...(això ho diu ell que des que sap que sóc el que li foto la propaganda comercial a la bústia, me la té jurada).
"Oh, i tant que m'ho poso! Ara mateix i aquí sota! Miri:"

Doncs ja sabeu veïns i veïnes. Podeu dir amb indissinulat orgull que als veïns del replà, uns conjunt de veïns de la  catosfera ens han donat un premi...Felciitats compartides!
Com? Què dieu? Que si he subornat el jurat? Per qui m'heu pres? Be, val..., ho confesso...,  algun pernil sotamà els vaig fer arribar, d'acord...Però era del Condis, eh! I què dieu? Que si em quedo tota la pasta gansa  del premi? I ca! Ara mateix vaig a veure al Mas Cullell i amb la dotació rebuda, estic segur que pot eixugar el dèficit de mig departament de Cultura i ja no cal demanar rescat ni a les Espanyes ni a les Amèriques. Generós que és un! Perquè després digueu... Bé, amb el que em sobri, algun viatget en creuer al Carib em puc permetre...No us sabrà greu, oi? Potser em queda un plaça, a sortejar...

Ahi queda.

I per cert, ara recordo que ens falta acabar un relat de la dotzena tongada i que el microrelat, ja està a les acaballes. A veure si abans de la Indepedència podem fer-ne un altra tongada de les Històries veïnals, que m'avorreixo...

En fi: felcitats compartides amb tot@s! Abraçades a ells i petonassos a dojo per elles...
I enhorabona als organitzadors. Tot una feinada, eh! Ja es veu amb com heu deixat de llardós el replà...L'any que ve, llogueu el Palau. Ja us passaré un contacte que tinc, si us cal.. Un tal Millet...

PS 
Per cert, de qui era el tanga?
PSS
Queden algunes birres en fred...Algú puja a fer un brindis?

Itineraris literaris per Barcelona

Unes bones amigues, guies professionals i amants de la ciutat i la literatura, organitzen aquesta tardor un seguit de rutes literàries del tot recomanables, en coordinació amb les Biblioteques de Barcelona. Unes en ocasió del centenaria de Sales, Calders i Tísner, d'altres d'interès urbà divers.


Dissabte, 6 d'octubre -  Ruta Joan Sales 
Dissabte, 13 d'octubre -  Ruta Pere Calders
Dissabte, 20 d'octubre -  Barri del Raval 
Dissabte, 20 d'octubre - Ruta Avel.lí Artís Gener (Tísner) 
Dissabte, 27 d'octubre - Ruta Joan Sales 
Dissabte, 3 de novembre -  Ruta Pere Calders
Dissabte, 10 de novembre -  Ruta Avel.lí Artís Gener (Tísner) 
Dissabte, 17 de novembre -  Botigues Centenàries
Dissabte, 24 de novembre - Poetes a Barcelona 


Hora de trobada: 10 h (o 10.30 h, segons la ruta.
Preu per ruta: 9 o 10 €. 
Lloc de trobada: diferent, segons l'itinerari.
Cal tenir el carnet de Biblioteques de Barcelona. 

Apunteu-vos, aneu i m'ho expliqueu! No us empenedireu.

Les Històries veïnals, a la ràdio

Sabeu què? Avui farem una mica d'autobombo. Avui he estat mediàtic. L'Avi i en Josep Braut, dos blocaires de pro, artífexs -i jo sense saber-ho!- del programa radiofònic En Companyia, de Ràdio Martorell, m'han distingit amb una de les seves sentides entrevistes. I no prou amb això, L'Avi m'ha sorprés amb la caricatura que acompanya aquest post al blog del programa -no cal dir que, malgrat el savoire faire de l'artista, el meu perfil dret és molt millor i que no gasto ni un gram de michelín, per cert-. Per la seva banda, el copresentador del programa, el Braut, ha escrit la ressenya de sota.

Si us avorriu i voleu escoltar les quatre gainìanes que hem dit per les ones, clique aquí (a part del minut 30´30'' i fins al 45', més o manco).

"La majoria de catalans viu a una comunitat  de veïns, i sap per experiència que el soroll que més molesta el fa el veí de dalt, no pas el de baix.El nostre convidat d’avui és l’antítesi del de la setmana anterior: Si El Listo va optar per fer-s’ho ell mateix, ―quedés com quedés― el convidat d’avui, El Veí de Dalt, ha optat per deixar que d’altres li fessin la feina. Ell proposava un fragment d’inici, i un petit exèrcit de lletraferits amb molt de temps lliure, li feien el relat. El més sorprenent és que la cosa quedava bé.
Com si fos el fill d’una gogó de discoteca, el llibre Històries veïnals té molts pares i una sola mare (el Veí de Dalt, la mare és un home, mira tu quin miracle). Això sí, com acostuma a passar, els fills de mil llets són molt macos i, d’una manera o una altra, tothom s’hi veu reflectit."

Josep Braut

Per cert, crec que m'acaba de trucar el Cuní... Ja us explico.

PS Ah! I ara que recordo..., sapigueu que aviat tanquem la 12ena tongada (falta un sol relat). Però el microrelat encara a està a la meitat de l'escala. Baixa o no? Que coi passa? M'he d'emprenyar?...

El criptograma de Quim Monzó

                       (-_-) P (-_0) S (⊙_+) C (^_⊙)

Fa uns dies, vaig lle gir a Núvol que  Quim Monzó havia publicat a Twitter una inscripció enigmàtica formada per quatre emoticons amb tres lletres interpolades: P S C, tres inicials que podrien significar moltes coses... Bé, si era d'ell o no és el de menys. La qüestió és que la simbologia era prou divertida i el portal convidava a deixar la interpretació de cadascú. Jo hi vaig deixar la meva que us transcric a sota.

La  meva interpretació: 


Sembla clar de tan diàfan. És l’acrònim present (i passat) del PSC. O millor dit…

P= Probablement

S= Som uns

C= Calçaces

O dit en emoticons…

(-_-) = Balança ambidextre amb catifa entremig = “Mira tu com som de centrats els dos bàndols del PSC, que deixem una catifa enmig per no trepitjar-nos”.

(-_0) = Ull de poll al peu dret amb balança fidel i catifa entremig = “Doncs al del bàndol dretà (unionista espanyolista?)  ens han crescut un ou de tan deixar que me’l gratin els de Ferraz.

( ⊙_+) = Ull de vellut esquerre amb catifa entre mig i Creu de Malta = “Doncs als del bàndol esquerrenós (catalanista federalista?), ens han fotut calbot per maragallistes mentre els del bàndol dretà (espanyolista unionista) fa punt de creu a l’hora de l’angelus”.

(^_ ⊙) = Cresta punk de nova onada amb catifa entremig i Ull de vellut dret  = “Doncs el del sector esquerrenós (catalanista federalista?) anem a fer-nos dissidents i aquí us plantifico una bufetada en plena jeta que us deixa l’ull a la virolé“.

El que dèiem, doncs…

P= Pressentim

S= Sonats

C= Cataclimes

I si no, al temps…

I quina seria la vostra? Podeu mirar la d'altra gent aquí.

Algun dubte...?

Ara ja tinc clar quin és el camí que he de seguir per anar cap a la indepèndecia...

Les Històries veïnals van de premi

Uns  estajanovistes de la cosa catosfèrica, uns quants d'aquests malalts de blog. vaja,  es van empescar fa uns anys un premis virtuals que no et retiren de la circul·lació però que fan certa il·lusió si te'l donen, més que res perquè qui els proposen i et voten són els mateixos blocaires, sense cap institució filopolítica ni filantròpica al darrera que faci de marmensor. Només per les hores i les ganes que hi posen els dels Premis C@ts merixen tot el meu respecte.  

I vés per on que alguns malpensat van creure oportú incloure a les Històries veïnals (a aquestes alçades no cal que expliqui  el que son, oi,?) en la categoria Blog participatiu. I si alguna cosa tenen les HV és això, participació.

Per tant, si voleu votar, ja sabeu. Aneu i cliqueu. Diuen que hi ha pernil a dojo pels benefactors.

Els altres companys que també opten al premi (i que segurament se'l mereixen més) són:

C@T PARTICIPATIU

Blog de l'Assumpta

Relats conjunts

Tumateix Llibres, parlem de llibres

Xarel-10

Històries veïnals

I que déu reparteixi sort, perquè si ho ha de fer el Rajoy o la Merkel, anem dats.

De lectura (118): La flor blanca de l’estramoni, de Ramon Erra

“L’aire semblava rentat a màquina i amb suavitzant” (p. 61)

“Es deia O’Casey i era vella com la son” (p. 70)

Cosmogonia peculiar.

Contes breus, tristos i estranys. Com petites sacsejades a la somnolència. Un estil novedós, atrevit; potser massa i tot. Situacions, relats (no sabria si dir-ne contes), que tenen un desenllaç inusual i un punt d e partida a cops, inversemblant. Més ben dit, no tenen desenllaç; almenys a la forma clàssica que ho entenem. Són descripcions de situacions, més aviat; ben normals algunes, curioses d’altres; però amb una pàtina fresca d’ironia. Això és el que els salva. El títol ja són tot una carta de presentació: “L’ós que va posar els testicles sobre el trinxant de la senyora Margot”.

Són descripcions de situacions  sense saber on ens vol conduir l’autor, un jove literat que ja té força obra publicada i a més, té blog. Sembla que vol perpetuar una imatge finals, un estat d’ànim, un record, una aforisme,… Sembla un deixeble de Perucho o Ionesco. Sense cap voluntat moralitzant, sense cap conclusió volguda.  I una pàtina de tristesa, ja que sempre hi apareix algun mort en els relats. Ho diu un dels mateixos personatges: “El fet real acostuma a ser poc creïble i per explicar-lo no hi ha alternativa s’ha de narrar com si fos ficció; se n’ha de fer literatura” (p. 51). Estem en les planes d’una cosmogonia molt particular. O entres o no entres. Jo m’ho miro des de la barrera.

Erra, Ramon. La flor blanca de l’estramoni. La Magrana, col. Les ales esteses, 109. Barcelona, 2001; 125 p.

Puntuació: 6/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

De rereguardes...

Ja  deia jo que m'havia equivocat de vestidor...

"Perdonin, senyoretes...Com ? Què diuen...?"