Patrimoni literari i salvatjades ianquis

(1er)
M'assabento que aquest proper cap de setmana fan el II Seminari sobre patrimoni literari i territori que es farà a Sitges (al Palau Maricel) els dies 27 i 28. Ho munta la bona gent d'Espais escrits amb el suport de la Generalitat de CAtalunya i l'Ajuntament de Sitges. Sempre m'ha interessat aquesta relació entre la literatura i el paisatge, entès com a espai modelat per la mà d'home i, per tant, espai d'inspiració artística.

Ja m'ho heu vist dir en anteriors posts. Entre aquestes obres que considero d'obligada lectura, podria senyalar Solitud (Víctor Català), Les closes (M. Àngels Anglada), Pedra de tartera (Maria Barbal), El vel de Maia (Marià Manent), A peu pel la Llitera (Josep M. Espinàs), La isla secreta (Xavier Miret),...

Si voleu més informació de les jornades, es pot consultar aquí el programa o, si voleu anar, descarregueu-vos la butlleta d'inscripció. És gratuït.

A banda, Sitges sempre mereix una visita.

(2on)
Per cert, encara em faig creus de la salvatjada de la setmana. Evidentment, ha passat a Nord-amèrica (què no passa als EUA!); però podria passar perfectament aquí o en qualsevol país europeu. Certament, la història té tot el morbo perquè els ianquis en treguin un profit comercial amb una novel.la o una pel.lícula el mes vinent. I si no, "oido cocina". Però la història té tots els ingredients per fer una reflexió pausada sobre la condició humana. Una trista reflexió, tanmateix.

Us faig una ressenya ràpiìda dels fets per si no sabeu de què va: una parella jove (ell divorciat, ex-soldat i combatent a Irak i Afganistan); ella enamorada perduda; passen a la fama per ser un dels pocs supervivents de l'huracà Katrina que resisteixen a Nova Orleans a força de cervesa i alcohol sense deixar-se evacuar per les autoritats (herois de la resistència, doncs!). Al cap d'un any i mig de viure plegats, va ell i la mata (escanyant-la), la viola postmortem, la trosseja tal com farai el sonat aquell de La Matanxa de Texas i comença a menjar-se-la amb patates (sic). . Al cap de deu dies (en els quals ell fa vida normal), es llença daltabaix un edifici amb la confesió a la butxaca. Descobreixen trossos seus a mig cuinar, a la nevera i a la banyera de casa: "Sóc un monstre", dèia en les cinc pàgines escrites. I nosaltres, per fer criatures així.

En una altre ordre de coses tot això em recorda altres fets semblants, però especialment aquella famosa pel.lícula (sembla que basada en fets reals també) de caire eròtico-psicològic que potser algú recorda: El imperio de los sentidos (ho dic en castellà perquè la vaig veure en aquest idioma fa un grapat d'anys). Una tòrrida relació de parella en una localiat del Japó, de desigual condició social, en la els dos juguen a la recerca de l'orgasme més plaent com a manifestació de la posessió total. Ella proposa fer-ho mitjançant l'ofegament en el monent del clímax. Evidentment, ell acaba morint ofegat-escanyat per ella. I ella acaba tallant-li els ous en un acte d'amor suprem. El títol original en japonès no té desperdici Ai no corrida. Era del Nagisa Oshima, de 1976; que després faria (amb la beta comercial oberta), El imperio de la pasión.

Realment es pot entendre que matar a algú és una acte suprem d'amor? No és conya el que dic. A l'Estat espanyola ja portem més de quaranta dones mortes per raó de violècnia domèstica. No és el mateix, perquè es tracta d'assassinats moguts pels gelós masclistes exacerbats de no poder suportar que "ella" estigui amb un altre o simplement, el deixi i estigui "sola", alliberada (vegeu també Te doy mis ojos, d'Iciar Bollaín un peli sublim que et deixa tocat). Però jo em refereixo al desig de poseir algú fins voler-li la mort.

No és possinle, oi?

O sí?