12 de febrer de 2007

La cançó de la setmana (VIII): Moustaki


Dedicat al Gatot, que ja torna ha estar en plena forma (esperem).

Vinc del seu bloc i de seguida he pensat en dedicar-li el post i la cançó. Fa dies que George Moustaki va venir a Barcelona i havia pensat parlar d'ell. No ho vaig fer, com no faig tantes altres coses que voldria. Però ara m'ha vingut bé de fer-ho llegint en Gatot. Bé, en veritat se la dedica ell mateix, perquè en el seu post s'ha declarat en "estat de felicitat permanent". Tant de bo, Gatot! Però els teus pèls han tocat prou cossos i prous sòls per saber que això no és possible. Sí desitjable i, per tant, reivindicable; com fa fer George Moustaki fa ja, uns anys. Ell en el seu post, hi posa una altra cançó: Il y avait un jardin. Jo li poso (del mateix disc) el que ell ens constata: Déclaration.

Em sembla que a molts blocaires ens cal, si no un estat de felicitat permanent, simplement un estat de felcitat. I això és tan fàcil i difícil alhora! A voltes, la felicitat està en els coses petites que tenim a tocar: el somrís dels fills mentre jugues amb ells, el regal inesperat de la parella, una fugida al teatre, un poema dedicat, un autoregal en una botiga de roba, una cervesa amb l'amic que fa temps que no veus, un partit de bàsquet amb els comoanys de feina, un dinar familiar, un esmorzar tranquil a taula, un meme dedicat,....Potser per això, per a tos aquells que ara esteu en algun tràngol (entrant o sortint d'ell) doncs us l'autodediqueu. I si no sabeu francès (l'idioma, vull dir, c...!; una llàstima, no sabeu el que us perdeu!); doncs us poso la traducció a sota (en castellà, que en català no l'he trobada i em fa mandra escriure-la).

Perquè seguim essent germans, camarades, còmplices...




Nota
: el vídeo no és el de la cançó, però Ma solitude; també ve a "cuento", no? A part, veieu un Moustaki jovenívol; que ara, amb la seva llarga cabellera de pèls blancs oxigenats, sembla més avait un déu profà.







Déclaration
George Moustaki

Je déclare l'état de bonheur permanent
Et le droit de chacun à tous les privilèges.
Je dis que la souffrance est chose sacrilège
Quand il y a pour tous des roses et du pain blanc.

Je conteste la légitimité des guerres,
La justice qui tue et la mort qui punit,
Les consciences qui dorment au fond de leur lit,
La civilisation au bras des mercenaires.

Je regarde mourir ce siècle vieillissant.
Un monde différent renaîtra de ses cendres
Mais il ne suffit plus simplement de l'attendre:
Je l'ai trop attendu.

Je le veux à présent.
Que ma femme soit belle à chaque heure du jour
Sans avoir à se dissimuler sous le fard
Et qu'il ne soit plus dit de remettre à plus tard
L'envie que j'ai d'elle et de lui faire l'amour.
Que nos fils soient des hommes, non pas des adultes
Et qu'ils soient ce que nous voulions être jadis.
Que nous soyons frères camarades et complices
Au lieu d'être deux générations qui s'insultent.

Que nos pères puissent enfin s'émanciper
Et qu'ils prennent le temps de caresser leur femme
Après toute une vie de sueur et de larmes
Et des entre-deux-guerres qui n'étaient pas la paix.

Je déclare l'état de bonheur permanent

Sans que ce soit des mots avec de la musique,
Sans attendre que viennent les temps messianiques,
Sans que ce soit voté dans aucun parlement.
Je dis que, désormais, nous serons responsables.

Nous ne rendrons de compte à personne et à rien
Et nous transformerons le hasard en destin,
Seuls à bord et sans maître et sans dieu et sans diable.
Et si tu veux venir, passe la passerelle.

Il y a de la place pour tous et pour chacun
Mais il nous reste à faire encore du chemin
Pour aller voir briller une étoile nouvelle.

Je déclare l'état de bonheur permanent



Declaro el estado de felicidad permanente
y el derecho de cada uno a todos los privilegios
digo que el sufrimiento es un sacrilegio
cuando hay para todos rosas y pan blanco.
Impugno la legitimidad de las guerras
la justicia que mata y la muerte que castiga
las conciencias que duermen al fondo de su cama
la civilización en brazos de mercenarios.


Veo morir este siglo envejecido
un mundo diferente renacerá de sus cenizas
pero no es suficiente simplemente esperarlo
lo he esperado demasiado y lo quiero ahora.

Que mi mujer sea bella todas las horas del día
sin tener que esconderse bajo el maquillaje
y que no se diga de dejar para más tarde
mi deseo por ella y hacerle el amor.

Que nuestros hijos sean hombres y no adultos
que sean lo que nosotros quisimos ser antaño
siendo hermanos, camaradas, cómplices
en lugar de ser dos generaciones que se insultan.

Que nuestros padres puedan al fin emanciparse
y que tomen el tiempo de acariciar a su mujer
después de toda una vida de sudor y lágrimas
y de entre dosguerras que no fueron la paz.

Declaro el estado de felicidad permanente
sin que esto sea palabras con música
sin esperar que lleguen los tiempos mesiánicos
sin que sea votado en ningún parlamento.

Digo que en adelante seremos responsables
no daremos cuentas a nadie ni a nada
y transformaremos el azar en destino
solos a bordo sin maestro ni diablo ni dios.
Y si tu quieres venir pasa la pasarela
hay lugar para todos y para cada uno
pero aun nos queda hacer un poco de camino
para ver brillar una nueva estrella.

Declaro el estado de felicidad permanente.

25 comentaris:

Candela ha dit...

Clar que si!!! TOTS FELIÇOS!

Candela ha dit...

Clar que si!!! TOTS FELIÇOS!

allenja ha dit...

Crec que hi ha felicitat permanent a les petites coses, és primordial sacrificar tot allò que l'impedeix i ser fidel a un mateix... Esper que tothom trobi el que li fa feliç... patons

Tondo Rotondo ha dit...

Vaig conèixer en Moustaki ja fa anys a partir de Llach... suposo que en això no sóc gaire original, però és lu q hai.

I m'ha agradat retrobar-lo al teu replà!

Una abraçada veïnal!

Pd40 ha dit...

Tens raó, els petits detalls que dius al post són els que et fan girar la truita cap a la banda de la felicitat. Bon post per un dilluns!!

Gatot ha dit...

Veí..... gràcies per aquest moment de felicitat.

Vas pillar la referència, i es que jo tampoc he trobat la cançó original.

Jo, el vaig dedicar per mi i per tots els que m'aprecien.

Precisament, pels cossos i els sòls, pels pous i les crestes de la onada, sé que efectivament és possible.

No sóc tant de "sacrificar" com diu allenja, com de "identificar i no desitjar" allò innecessàri.

Però sí, tens raò, les petites coses, els petits gestos, i de vegades alguns de no tant petits, omplen en un instant una vida.

petons i llepades felices, veí!

Joana ha dit...

Bon soir voisin,
Tu as tuote la raison. Les petits instants, les persones qui aimes et les amis, un cafè et une chanson, et aussi les " blocaires" qui sont aussi fragiles et tendres.
Et comme la chanson... "Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude...." Preciosa cançó !!
I per acabar una frase d'en Georges Moustaki: " Chaque instant es toute una vie, demain est una autre aujour'hui "
Bona nit! Quin post tan bonic. Felicitats!

onix ha dit...

Avui M'has tocat el meu Talo d' Aquil·les ,tinc una vertadera passió per Moustaki , de fet em permeto recomanar una de les seves ultimes perles Les merès Juives
Gros bisou mon cher a+

Júlia ha dit...

La felicitat no pot ser permanent, res és permanent, ni tan sols la permanent. Bon dia i bones cançons, veí de dalt.

Mikel ha dit...

cal viure a tope la felicitat quan apareix a les nostres vides!!

nimue ha dit...

a mi no m'entusiasma massa Moustaki però la veritat és que la lletra de la cançó és preciosa.

Candela ha dit...

tengo el corazón contento, el corazón contento...

violette ha dit...

lleno de alegría... Aquesta era la Karina, no?

Moustaki era el nostre referent (sobretot el de les noies)quan estudiàvem als 14-15 anys... ens passejàvem per l'escola amb els seus LP's sota el braç i ens sentíem tan "interessants i diferents..." Ara, quan el sento sense esperar-me'l, no puc evitar de cantar-lo posant cara de sentiment profund!

El veí de dalt ha dit...

Candela,
veig el teu "abans" i "després". Espero que duri l'estat de felicitat permanent on ara et trobes.

Allenja,
sacrificar, sí; però fins cer tpunt.

Tondo,
doncs jo el vaig conèixer abans que Llach! Coses del meu profe de frencès.

Pd40
I bona setmana! Ja has decidit la nova lletra del bloc?

Gatot,
a seguir llepant; sí senyor!

Joana,
"et nous somme deux, nous somme trois, nous somme mile et vingt et trois,..."

Ònix,
celebro tocar-te el taló. Un altre dia, serà el turmell!

Júlia,
molt m'oloro que tu no ets de permanents...

Mikel,
Idó!

Nimue,
ja sé que tu estàs en onades més jovenívoles, però el bo, perdura.

Violette,
LP's, mmmh! Així tu no tens ara setze anys?

Arare ha dit...

Me too!

Arare ha dit...

bueeeeeeeeno, vaaaaaaaaaaaaaaaale!

Moi aussi!

esteve ha dit...

q gran és Moustaki!

ell, en Brel i la Mami Perera, posiblement els 3 francesos que em cauen més bé... per no dir que son els únics... ;)

Clint ha dit...

Ei veí quin bon rotllo que corre per aquí, eh! Pau verda!

l'home de la musica ha dit...

La veritat es que m'ha agradat bastant en Moustaki, però em continua agradant més Georges Brassens. una abraçada.

jaka ha dit...

La música sempre aporta felicitat, fins hi tot aquella que ens fa plorar !!!
Un post molt bonic bon veí !!!
=;)

Abogada en Bcn ha dit...

Vei, quin plager llegir-te, de veritat.

Candela ha dit...

Quan vas posar la canço de la setmana...ja ho sospitava que ens tindries uns dies sense postejar...aiii... Bé.. aquí estaré escoltant el Moustaki els dies que facin falta!!!!!!

Bon cap de setmana Veí!!!!

Estic llegint molt!

Viatger ha dit...

Molt be veí de dalt, ja fa uns mesos que viatjo pel teu replà , i avui et truco a la teva porta, ja que aquest post que m'ha fet recordar el darrer cop que vaig veure el Moustaki al Palau compartint escenari amb el Paco Ibañez.(deu fer un any i escaig) Tots dos els vaig trobar ja una mica cascats, sobretot de veu, però mai d'esperit.

Crec que tant un com l'altre son irrepetibles i únics, i amb cançons que ens vàren marcar molt la nostra joventut, perque tu tampoc acabes de sortir de l'ou oi company!

Felicitats pel bloc, i si tinc temps i puc pensar un xic intentaré ajudar-te amb el post d'homes sobre les contraries!

petit indi ha dit...

Georges Moustaki...ara mateix sona En Mediterranee...
L'altre dia, vaig poder gaudir del plaer de sentir-la cantar en directe per ell mateix i l'acompanyava en Paco Ibáñez...Va ser un moment preciós.
Com ho és ara, al recordar-ho...
No coneixia aquest racó de veïns...Suposo, que a partir d'ara m'hi deixaré caure més sovint.

Clàudia ha dit...

La meva aportació:

Declaració

declaro l’estat de felicitat permanent
i el dret de cadascú a tots els privilegis
dic que el sofriment és un sacrilegi
quan hi ha roses i pa blanc per a tothom

contesto la legitimitat de les guerres
la justícia que mata i la mort que castiga
les consciències que dormen al fons del seu llit
la civilització en mans dels mercenaris

veig morir aquest secle que envelleix
un món diferent renaixerà de les seves cendres
però no n’’hi ha prou simplement amb esperar-lo
l’he esperat massa i el vull ara mateix

que la meva dona estigui bonica a tota hora
sense haver d’amagar-se darrere del maquillatge
i que no hàgim de tornar a deixar per a més tard
el desig que tinc d’ella i de fer-li l’amor

que els nostres fills siguin homes, no pas adults
i que siguin allò que nosaltres volíem ser
que siguem germans, camarades i còmplices
en lloc de dues generacions que s’insulten

que els nostres fills siguin homes, no pas adults
i que siguin allò que nosaltres volíem ser
que siguem germans, camarades i còmplices
en lloc de dues generacions que s’insulten

que els nostres pares puguin finalment emancipar-se
i que es prenguin el temps d’acaronar la seva dona
després de tota una vida de suor i de llàgrimes
i de temps d’entreguerres que no eren mai la pau

declaro l’estat de felicitat permanent
sense que això només siguin paraules amb música
sense esperar que arribin els temps messiànics
sense que sigui votat en cap parlament

dic que d’ara endavant serem responsables
no retrem compte de res ni a ningú
i transformarem l¡atzar en destí
sols a bord, sense mestre ni déu ni diable

i si vols venir passa la passarel•la
hi ha lloc per a tots i cadascú
però encara ens queda molt de camí per fer
per arribar a veure brillar una nova estrella

declaro l’estat de felicitat permanent

Copiat del llibre:

Moustaki, viatge en 50 cançons
Pelai Ribas
La Busca Edicions, 1999

Declarem l’estat de felicitat permanent!

En Méditerranée també està traduïda en el mateix llibre i ha estat cantada en català per en Moustaki i la Mª del Mar Bonet en públic en un concert a Palma de Mallorca. A DailyMotion podeu sentir un enregistrament en directe d’aquesta actuació que han muntat amb un vídeo afegit.

¿No us semblen maques aquestes cançons, també en català? Gaudiu-ne com en varem gaudir al recital del BTM quan en Moustaki i la Marina Rossell varen cantar Rodamón (Vagabond) del darrer disc d’en Moustaki i Hiroshima.

Les haurien d'enregistrar, com a mínim els que no saben francès les entendríen i potser en voldríen conèixer més.