La cançó de la setmana (VIII): Moustaki

Dedicat al Gatot, que ja torna ha estar en plena forma (esperem).

Vinc del seu bloc i de seguida he pensat en dedicar-li el post i la cançó. Fa dies que George Moustaki va venir a Barcelona i havia pensat parlar d'ell. No ho vaig fer, com no faig tantes altres coses que voldria. Però ara m'ha vingut bé de fer-ho llegint en Gatot. Bé, en veritat se la dedica ell mateix, perquè en el seu post s'ha declarat en "estat de felicitat permanent". Tant de bo, Gatot! Però els teus pèls han tocat prou cossos i prous sòls per saber que això no és possible. Sí desitjable i, per tant, reivindicable; com fa fer George Moustaki fa ja, uns anys. Ell en el seu post, hi posa una altra cançó: Il y avait un jardin. Jo li poso (del mateix disc) el que ell ens constata: Déclaration.

Em sembla que a molts blocaires ens cal, si no un estat de felicitat permanent, simplement un estat de felcitat. I això és tan fàcil i difícil alhora! A voltes, la felicitat està en els coses petites que tenim a tocar: el somrís dels fills mentre jugues amb ells, el regal inesperat de la parella, una fugida al teatre, un poema dedicat, un autoregal en una botiga de roba, una cervesa amb l'amic que fa temps que no veus, un partit de bàsquet amb els comoanys de feina, un dinar familiar, un esmorzar tranquil a taula, un meme dedicat,....Potser per això, per a tos aquells que ara esteu en algun tràngol (entrant o sortint d'ell) doncs us l'autodediqueu. I si no sabeu francès (l'idioma, vull dir, c...!; una llàstima, no sabeu el que us perdeu!); doncs us poso la traducció a sota (en castellà, que en català no l'he trobada i em fa mandra escriure-la).

Perquè seguim essent germans, camarades, còmplices...

Nota: el vídeo no és el de la cançó, però Ma solitude; també ve a "cuento", no? A part, veieu un Moustaki jovenívol; que ara, amb la seva llarga cabellera de pèls blancs oxigenats, sembla més avait un déu profà.

Déclaration
George Moustaki

Je déclare l'état de bonheur permanent
Et le droit de chacun à tous les privilèges.
Je dis que la souffrance est chose sacrilège
Quand il y a pour tous des roses et du pain blanc.

Je conteste la légitimité des guerres,
La justice qui tue et la mort qui punit,
Les consciences qui dorment au fond de leur lit,
La civilisation au bras des mercenaires.

Je regarde mourir ce siècle vieillissant.
Un monde différent renaîtra de ses cendres
Mais il ne suffit plus simplement de l'attendre:
Je l'ai trop attendu.

Je le veux à présent.
Que ma femme soit belle à chaque heure du jour
Sans avoir à se dissimuler sous le fard
Et qu'il ne soit plus dit de remettre à plus tard
L'envie que j'ai d'elle et de lui faire l'amour.

Que nos fils soient des hommes, non pas des adultes
Et qu'ils soient ce que nous voulions être jadis.
Que nous soyons frères camarades et complices
Au lieu d'être deux générations qui s'insultent.

Que nos pères puissent enfin s'émanciper
Et qu'ils prennent le temps de caresser leur femme
Après toute une vie de sueur et de larmes
Et des entre-deux-guerres qui n'étaient pas la paix.

Je déclare l'état de bonheur permanent

Sans que ce soit des mots avec de la musique,
Sans attendre que viennent les temps messianiques,
Sans que ce soit voté dans aucun parlement.
Je dis que, désormais, nous serons responsables.

Nous ne rendrons de compte à personne et à rien
Et nous transformerons le hasard en destin,
Seuls à bord et sans maître et sans dieu et sans diable.
Et si tu veux venir, passe la passerelle.

Il y a de la place pour tous et pour chacun
Mais il nous reste à faire encore du chemin
Pour aller voir briller une étoile nouvelle.

Je déclare l'état de bonheur permanent

Declaro el estado de felicidad permanente

y el derecho de cada uno a todos los privilegios

digo que el sufrimiento es un sacrilegio

cuando hay para todos rosas y pan blanco.

Impugno la legitimidad de las guerras

la justicia que mata y la muerte que castiga

las conciencias que duermen al fondo de su cama

la civilización en brazos de mercenarios.

Veo morir este siglo envejecido

un mundo diferente renacerá de sus cenizas

pero no es suficiente simplemente esperarlo

lo he esperado demasiado y lo quiero ahora.

Que mi mujer sea bella todas las horas del día

sin tener que esconderse bajo el maquillaje

y que no se diga de dejar para más tarde

mi deseo por ella y hacerle el amor.

Que nuestros hijos sean hombres y no adultos

que sean lo que nosotros quisimos ser antaño

siendo hermanos, camaradas, cómplices

en lugar de ser dos generaciones que se insultan.

Que nuestros padres puedan al fin emanciparse

y que tomen el tiempo de acariciar a su mujer

después de toda una vida de sudor y lágrimas

y de entre dosguerras que no fueron la paz.

Declaro el estado de felicidad permanente

sin que esto sea palabras con música

sin esperar que lleguen los tiempos mesiánicos

sin que sea votado en ningún parlamento.

Digo que en adelante seremos responsables

no daremos cuentas a nadie ni a nada

y transformaremos el azar en destino

solos a bordo sin maestro ni diablo ni dios.

Y si tu quieres venir pasa la pasarela

hay lugar para todos y para cada uno

pero aun nos queda hacer un poco de camino

para ver brillar una nueva estrella.

Declaro el estado de felicidad permanente.