4 de febrer de 2007

Un premi a la Memòria Històrica

Suposo que tots ho sabeu i avui els diaris en van plens. M'ha semblat que la noticia mereixia un comentari al blog. Anava seguint a mitges la cerimònia del lliurament del Premi al Català de l'Any 2006 (jo no he votat, ja us ho aviso ni en aquesta ni en cap altre edició, i aquest tipus de premis me la porten bastant fluixa) i em va semblar que, en general, el nostre país no està tan malament. Entre els 10 finalistes (onze en realitat, perquè un era ex-aqueo als metges Bonaventura Clotet i Josep Maria Gatell per la seva lluita contra la sida) hi havia gent de procedència diversa: quatre metges (a banda dels citats, l'AnnaVeiga i el Pere Culell, una actriu (la Imma Vilarasau, que va ser una dels tres finalistes; i un actor (en Pepe Rubianes), un ex-fiscal en cap (José Maria Mena), un cantant (en Lluís Llach), un esportista (en Carles Puyol) i el president d’un club de futbol (en Laporta, aquests darrers em sobraven, certament).

El que em fa pensar és que el reconeixement públic a aquesta dona ve per una votació popular (al diari El Periodico i als Matins de Josepp Cuní de TV3) i que les institucions els costa deu i ajut parlar d’aquestes temes i afrontar el desgreuje de les víctimes de la guerra i la repressió franquista va ocasionar. Ja no parlo del PP, que ho boicoteja tot sistemàticament per una malentesa i maquiavèlica justificació de no “obrir més ferides”. No es poden reobrir ferides quan les ferides encara són obertes, oi? L'encara no nascuda Llei de la Memòria Històrica (aquí en pdf) que està a punt d’aprovar al Congrés de diputats, és una vergonya per a la intel·ligència humana. Així de clar us ho dic. La por. Sempre la por a la dreta, a no remoure el passat, a passar pàgina i no afrontar responsabilitats, està immersa encara en la ment de molta gent que va patir repressions o que senzillament, va conviure amb la por a les replesàlies, i fins i tot, en aquells que ara es diuen d’esquerres. Recordar el passat no vol dir deixar de mirar al futur. Jo vull pensar sempre en positiu. Als d'un bàndols ja els van desenterrar i glorifica. Fer-ho amb els altres sembla voler començar una nova confrontació bèl.lica. Desenterrar els morts és una acte de dignitat humana. I deixar que parlin els pocs vius que queden, una obligació moral per a la societat actual i per les noves generacions.

Just fa cinc dies l’Ajuntament de Barcelona posava un placa commemorativa a la Plaça Sant Felip Neri, -segurament el racó amb més encant del barri Gòtic-, en record als quaranta i escaig nens i nenes que van morir víctimes d’un dels molts bombardeigs feixistes, el gener del 1938. No sé si coneixíeu el fet. És molt recorrent en llibres d’història. Hi vaig jugar molts anys en aquesta plaça de ben petit i coneixia perfectament l’origen de les pedres clivellades que té l’església homònima. Ho sabia, però ningú en parlava mai en mitjans públics. La por, altra cop. Moltes places a la ciutat van ser obertes després d’enderrocar les cases malmeses per aquells bombardeigs. La mateixa Placa de la Catedral n’és una.

Així doncs, em sembla de justícia honorar algú que, com al Neus Català, va creure en la llibertat, va lluitar per la República, que des de la seva professió d’infermera va ajudar a salvar vides d'infants durant la Guerra cicil; va integrar-se a la resistència francesa durant la II Guerra Mundial i va poder sobreviure, als camp de concertació nazi de Ravensbrück. Una autètica supervivent per qui només puc que ser respectuós i treure'm el barret (si e dugués). I des del 1945, la dona va seguir lluitant perquè no caiguessin a l’oblit les dones que no van tenir tanta sort (o coratge, o empenta) com ella. L’Amical Ravensbrück, com d'altres Amicals, que ella presideix, mantenen viu el record d'aquesta vergonya. Una vergonya que es repeteix amb altres cares, a Guaatànamo, a Gaza, a Irak, a ... (Si voleu saber d’aquests temes, us recomano que llegiu el llibre de la Montserrrat Roig. Els catalans, als camps nazis; un excel·lent exercici de documentació periodística; i, com a novel·la, la del manresà Joaquim-Amat Piniella: K.L. Reich. Us farà posar els pèls de punta). En Primo Levi també ha escrit sobre aquests temes a Si això és un home.

Va haver una Guerra civil a casa nostra, sí. Van haver-hi barbaritats per tos dos bàndols; cert. Però uns van tenir quaranta anys per venjar primer i plorar després els seus morts. D’altres, han esperat setanta anys per fer sentir la veu. I encara hi ha de veus que els discuteixen el dret a reivindicar els seus morts i la seva dignitat. El dret a la Memòria Històrica. És cert que des dels mitjans de comunicació s’ha fet molt (només cal veure els documentals de TV3 d’aquests darrers anys). Perquè la seva memòriai el seu passat també és nostre. Meu i vostre, que encara que no haguem viscut ni la guerra ni al postguerra, ni el franquisme, aquest record ens pertany. Creieu-me si us dic que sento reproduir en els discursos de l’Acebes, el Zaplana, de l’Aznar, del Rajoy, molts tics de paraules i del mar de fons, dels discursos que feia Calvo Sotelo i la premsa dretana el 1936. Són nous llops vestits amb pell de xai.

Per això entenc el premi a la Neus Català és un premi a totes les neuscatalà que no han pogut veure la instauració de la democràcia (amb totes els seves imperfeccions) i que és un crit d'alerta a no repetir errors del passat. Totes elles es mereixen aquest premi, que els torna a posar en primera línia de foc; mediàtic. Ni que sigui per unes hores.

Com a cirereta de la nit, després de les paraules colpidores, entrenyables i entretallades de Neus Català -la pobra va suar dos cops per pujar aquells esglaons de dos pams que hi havia per accedir a l'escenari!- (només es pot parlar amb aquella serenor quan algú ha tocat l’infern amb les mans), va ser que... en Montilla no obrís la boca! Hòsti, tu, si encara veurem que el paio te savoire faire i tot!

18 comentaris:

jaka ha dit...

El programa el vaig trobar horrorós... be, només vaig suportar mitja part, per sort no es obligació tenir la tele engegada.

onix ha dit...

M'agrada molt la teva exposició vertadera ment es un premi a totes les Neus Català que per desgracia en queden ben poques , però amb la gal-la es van lluir ..., i ja li van fer suar aquells esglaons , en Montilla no va parlar gracies al discurs de Neus Català jo dubto molt del savoir faire mes aviat era què el temps mana a la televisió ;)

Arare ha dit...

En Montilla no va parlar perquè Sergi Mas lliurava, aquell dia!

Molt bon post, veí. Quan vaig veure el poti-poti de personatges per ser "Català de l'Any" em vaig adonar de la quantitat d'imbecilitats que hem de fer els humans per quedar-nos tranquils. Creus de Sant Jordi, Catalans de l'Any... en fi, no xerro més, que encara ho espatllaria.

Em xeriquen les dents cada cop que veig l'Aceves, l'Aznar, en Zaplana o en Rajoy, ja ho he dit altres vegades (que me dan dentera, ¿vale?)

I per últim, deixa'm dir-te que la Montserrat Roig, després de la meva Rodoreda, és l'escriptora catalana que tinc més amunt en el meu petit altar.Sense oblidar la Capmany, tu, que podia escriure des de la lletra per cançons d'humor i obres de cabaret literari o de teatre "Vent de garbí i una mica de por" fins a assaigs de l'alçada de "la dona a Catalunya" (edicions 62)i... i ja callo, t'ho juro!

Un petó.

nimue ha dit...

jo no he seguit el tema del català de l'any però després de llegir la teua excel·lent exposició em sembla la mar de bé que li hagen donat a la Neus Català. Sí.

Robertinhos ha dit...

sí, com tu dius, els discursos de, com diuen a la radio, la plana mayor del PP, recorden a aquells que es sentien al 36.

Això de la memoria històrica i les ferides, res a afegir. Moltes histories sabem en que la dreta s'oposa. Mentrestant, els seus morts no sol han estat glorificats, sino que han venjat el seu assassinat (perquè en una guerra assassinen en els dos bàndols). Encara recordo la lluita legal d'una família a Cadis per a aconseguir que el seu avi, capità d'un vaixell de guerra que es va negar a sublevar-se, el traiessin de la fossa comuna (després d'anys d'investigació en arxius i de lluita contra fundretaris havien localitzat on havien tirat el seu cos) i el poguessin enterrar com calia.

encara hi ha molta cosa per fer amb aquest tema i moltes barreres a vèncer.

per cert, m'ha sorprés el teu coneixement d'historia de la ciutat. Tindries que explicar aquestes histories al blog, o bé recomanar algun llibre que les expliqui!

Montilla callat? m'ho jures?

Joana ha dit...

Crec que amb els candidats i candidates que es presentaven, La neus és qui s'ho mereixia. Ja dic jo que les infermeres es mereixen un monument.
Una abraçada!

Tondo Rotondo ha dit...

M'agradad el teu post, m'hi identifico!

La llei de la memòria històrica és indignant, un pedaç més que no ajuda a tancar cap ferida: al contrari. Cada cop veig més clar que la mal anomenada transició va ser una aixecada de camisa, i lleis com aquesta ho demostren.

Vaig ser molt feliç en assabentar-me del reconeixement a la Neus Català. A l'igual que Joan Miró sempre viatjava amb una garrofa de Mont-roig a la butxaca ella sempre ho ha amb sorra dels guiamets a la butxaca.

Fa uns anys vaig llegir un llibre de la Neus, de la seva experiència i m'ha agradat retrobar-la tant jove, tant ferma, tant digna!

Un altre tema són els poítics i les aus que (com he vist avui a l'edició d'El Periódico) van assitir al premi suposo per donar-li glamor, un glamour mlt allunyat del poble, de la societat civil... molt proper als de sempre, al poder.

Una abraçada veí i un cop més: gràcues pels teus posts!

Oriol ha dit...

sembla que ens hem posat d'acord.
Espero que en el futur, tothom tingui el reconeixement que es mereix. I aquells que l'hagin feta, la paguin amb escreix!.

El veí de dalt ha dit...

Jaka,
dolent el programa, però no el premi.

Onix,
això dels esglaons és una cagada de realització evident.

Nimue,
doncs ja estem d'acord. Algun dia m'explicaràs el perquè del teu nom?

Robert,
m'agrada la història, m'agrada la ciutat on visc i per tant; m'interesso per tot el que s'escriu sobre ella. En algun post ho he evidenciat. Ja aniré fent recomanacions.

Joana,
val. Això em fa pensar cada cop més que tu ets del gremi, oi?

Tondo,
una abraçada còmplice en aquesta reivindicaió de la força de la sociertat civil.

Oriol,
el que passa és que els que l'han feta no apguen amb escreix. Mira el cas del Fraga: de ser present en signatures de sentències de mort durant el franquisme a dirigir una autonomia en "democràcia"; i encara amb la barra de dir que Espanya es desmembra.

Pd40 ha dit...

M'ha agradat llegir el post, ben fet. Està bé que li donin el premi, més que se'n mereix... i les dretes que segueixin grinyolant. Ploren perquè els hi treuen les estàtues i fan discursos fàcils davant d'aquestes vivències, quina barra.

Candela ha dit...

Jo vaig perduda amb el tema aquest però passo a saludar. Ei vei, vull aprendre molt de tu de tema llibres. ¿Per on començo? Necessito una mica de poesia i romanticisme a la meva vida. Tu diràs.

Joana ha dit...

Ara sóc del gremi dels blocaires. Saps si hi ha president? o m'hi presento? ;)

El veí de dalt ha dit...

Pd40,
estem d'acord, doncs.

Candela,
però si tota tu ets poesia!!! Jo et puc recomanar allò qeu a mi m'agrada; però potser a tu no...T'envio un e-mail amb quatre títols que crec imprescindibles.

Joana,
no sé si hi ha president/a; però el meu vot, el tens segur. Em vols de vocal? (i consonant?)

Dessmond ha dit...

Jo no he seguit aquesta cosa del català de l'any. Ho trobo una mica folklòric. Els candidats són d'opereta; la majoria vull dir.
Ara, dintre de la cosa impresentable que em va semblar, vaig trobar molt bé la decisió en favor de la Sra. Català. Pels motius que dius.
Un sac on hi trobes des de'n Laporta o Puyol a en Mena... era molt difícil fer-ne una tria digne. Sort, encara!.

Allenjandra ha dit...

Veí, et farem la petició formal, com pertoca.
Jo estic últimament molt poc inspirada i mandrosa, en fin...

Tondo Rotondo ha dit...

Penso que la Joana seria una molt bona presidenta ;))

Puji ha dit...

Diumenge, tot dinant, com qui no vol la cosa, la meva àvia va deixar anar: "Aquests del PP estan fent el mateix ambient que quan van tombar la República". Ningú li va fotre massa cas, però a mi em va donar una mica de cangueli...

El veí de dalt ha dit...

Dessmond!
Que bueno que viniste! Un sac com un cabàs. A la Neus no se li ha de doanr un Premi al català de l'Any. se l'ha dde dignificar pel que va patir i representa per a molta gent i per aquest país.

Allejandra,
Benvinguda! Sí, et veig mandrosa. I és una pena, de debò. Vosaltres demaneu, que el veí procurarà contentar-vos en el que es pugui.

Tondo,
i tu un vice. Tindríem un eix Girona-Tarragona sòlid. Ara caldria anar per la terra ferma.

Puji,
doncs el que deia. La teva àvia, que ho ha viscut, em dóna la raó. El PP d'avui és la CEDA d'ahir.