14 de febrer del 2007

De lectura (9):La ciutat interrompuda, de Julià Guillamon



“Las ciudades de hoy no parecen estar hechas para el que las habita, sino más bien para quien las visita”. Això ho deia el poeta i crític literari Àlex Susana a finals del 90. Barcelona és un cas claríssim . Aneu per la Rambla o el Gòtic a qualsevol hora de qualsevol dia i compteu autòctons i guiris que us trobeu de cara. La golejada és tres a un a favor dels segons.Aquest llibre no va precisament d’això, de com els visitants veuen la ciutat sinó de com l’han vist i escrit “els de dins” a través de les seves obres: novel.les, contes i assaigs.

Només si sou barcelonins acèrrims i seguidors de crítica literària, com un servidori, us el recomano. Si no, hi ha altres títols més planers. Quins? Doncs l’obra que fa una visió “literaria” de la ciutat des d’un punt de vista geogràfic. La Barcelona literària. Una introducció geogràfica, de Carles Carreras, un doctor en Geografia. Sense proposar itineraris literaris a l’estil de com ho feien al llibre de Sergio Vila-Sanjuan i Sergi Doria Paseos por la Barcelona literaria (un llibre imprescindible si voleu conèixer la ciutat des del punt de vista dels escriptors que l’han glossada al llargs dels segles); permet associar obres i autors a indrets i barris característics de la ciutat.

Però bé, , anem al que anàvem, La ciutat interrompuda, que jo sempre me’n vaig de l’olla. El llibre del Guillamon és dens del cagar-s’hi (amb perdó). Si us llegiu la introducció i la cloenda; les parts més ben travades, sintètiques i clares de l’assaig, aneu que us el peleu (el llibre). La resta de capítols no deixa de ser un compendi ingent de ressenyes d’articles, títols, conferències i opinions d’autors, crítics, filòsofs a qui Guillamon va enllaçant un rera l’altre, de forma més o menys lluïda, amb una erudició i coneixença del que comenta que, realment, tomben d’esquena.

És impossible contrarestar les seves afirmacions senzillament perquè jo almenys, necessitaria dues vides de veí de dalt per llegir tot el que aquest bon home ha llegit. Dóna la causalitat que vaig conèixer el Julià fa moooooolts anys en una associació de joves poetes. Evidentment, ell era el bo i per això ha triomfat. Bé, jo també; perquè això del bloc, per mi, és com estar a la cresta de l’onada, amb tots vosaltres. Conyes a banda, en aquella època el nano, com qui no vol la cosa, ja es llegia cinc llibres a la setmana! Jo, per contrarestar, intentava lligar-me cinc noies cada dia. i no em menjava un rosco. En canvi, ell segur que els enamorava amb citacions i versos. En fi, un bon xaval en Guillamon, de debó. Mai més hem coincidit però segur que em recordaria de les cerveses es que ens fotíem aquella colla de joveníssims lletraferits (alguns, us ho asseguro, han triomfat en el món de les lleres), pels antros més antros del Casc Antic.

Doncs d’això va el llibre: de com la citat des dels anys setanta, immersa en la contracultura ha anat dibuixant-se en les planes de molts autors fins als anys 90 de la postmodernitat més inn, De la ciutat grisa de la fi del franquisme (que ho era) a la ciutat postolímpica que ha trobat un lloc en el mon al segle XXI. D’una etapa de la contestació col•lectiva, a l’individualisme yuppi actual.

Són dotzenes els títols d’obres i autors que Guillamon va entrellaçant per bastir la seva tesi. És evident que l’home està a pro dels escriptors de la seva generació; aquells que li cauen més simpàtics i coneix a fons. En Quim Monzó i en Sergi Pàmies excel•leixen per tot. Però en surten molts més: Miquel de Palol (i el seu El jardí dels set sepulcres i Ignu Neblí), Eduardo Menodoza (amb La ciudad de los prodigios y El laberinto de las aceitunas), Nazario, Ocaña, Makoki (sabeu de qui parlo?), Vila-Matas, Comadira, Trías, Gimferrer, Argullol, Rubert de Ventós, Montalbán, Carles Hac Mor, Vidal-Folch, i un reguitzell més, que no us vull avorrir.

Hi ha reflexions encertades sobre el què els bars van representar en cada època glamorosa de la ciutat (sempre he pensat que la ciutat s’ha representat a força dels seus bars i llocs de copes; alguns immortals, com Zeleste, Boadas, Gimlet, Otto Zutz, Velvet, Razzmatazz,...) i el paper (trist paper) que han fet alguns teoritzadors de la cosa públics i de l’urbanisme municipal. Obvio noms.

Guillamon planteja la tesi que la literatura que s’escriu en aquest anys sobre la ciutat és un reflex de la mateixa evolució urbana. Els autors i els assagistes “mostren” la ciutat a través de les seves obres. És a dir, ho fa difícil, el noi. No és que analitzi com les obres parlen de la ciutat, sinó com la ciutat i els corrents ideològics del moment apareixen en les obres dels autors. Això , obliga, en cada capítol, a manegar una quantitat ingent de referències bibliogràfiques que acaben per fer sucumbir al més predisposat al combat (i us asseguro que el “veí” n’és un). És a dir, dóna tanta informació que el discurs es perd pel camí. O almenys a mi m’ho sembla. Crec que l’ha escrit a batzegades i trompicons. Una obra titànica. Només per a escollits. I jo no en sóc.

Això, sí. Té moments que em fan dibuixar un somrís i pensar qeu la ciutat no està del tot perduda. Digueu-me optimista. “Però en qualsevol cas, indica que el record sorgeix quan menys s’espera, que els associacions de la memòria són múltiples i imprevistes, i que quan creiem que tots els senyals d’identitat han desaparegut, sempre hi ha una oportunitat de tornar a començar”

Doncs, apa, ara que ja ho sabem, anem pel post de les noies.

16 comentaris:

Cèsar Llamborda ha dit...

...de fet una cosa és visitar, i l'altra viure en una ciutat. Mireu sinó el cas de tarragona.

SU ha dit...

Veí,

No llegiré el llibre d'en Guillamon però m'ha encantat llegir el teu post! Sobretot, quan he sabut, en tot moment, de qui parlaves (Nazario, Ocaña, Makoki i tutti quanti...).

Quan llegeixis Èben suposo que ja en parlaràs, oi? Ens llegim!

I ja felicitaré de part teva a l'altra meitat!!!

SU

Puji ha dit...

Ahir vaig anar al centre de Barcelona i la golejada és tres o quatre a un.

Jo he llegit Eben. És boníssim. Aprens un munt de coses sobre Àfrica. Si hi has estat entens coses que no hauries entès mai. Friso per llegir què n'expliques.

gatot ha dit...

Veí... em sembla que som una tota una colla que sabem de qui parles...

de fet... jo essent foràni, si alguna vegada vaig sentir meva Bar-cel-ona, va ser buscant a Anarcoma i trobant-me i compartint birres amb molts makokis.

:)

rhanya2 ha dit...

Jo (ja saps que soc de les que duien LP's sota el braç), també sé de qui parles... i adoro llegir llibres d'històries que s'emmarquen a Barcelona. Has llegit "La Felicitat" d'en Baulenas?

Cèsar Llamborda ha dit...

Gràcies veí per linkar el Tarragona 2016, per la nostra part ja hem incorporat el teu link.

Joana ha dit...

Estaràs amb mi que no tothom pot elegir on viure. Hi ha urbanites de socarrel i poblerins.
Jo vaig viure uns anys a Barcelonai però vaig poder triar tornar a Girona.I sí reconec que m'agrada baixar de tant en tant, però torno amb més ganes a Girona.
En tot cas llibres com aquest ajuden a copçar una realitat que palpita.
Gràcies per recomanar-lo.
Que passis un bon cap de setmana!

Montse ha dit...

M'ha encantat, el teu post. I si, jo els conec quasi tots, "quasi". Però no em llegiré el "toston" de Guillamon perquè no em ve de gust. Sóc barcelonina de naixement i m'hi he estat molts anys. Després vaig emigrar cap a Blanes i et puc jurar que vaig tardar cinc minuts a acostumar-m'hi, malgrat tot, quan hi baixo (els blanencs en diuen "pujar")m'hi sento atrapada per tots els costats. I hi baixo (o pujo) molt,i sempre em moc entre l'Eixample, Les Corts, Gràcia i, quan tinc temps, el centre-centre. I és que Barcelona és molta Barcelona i no és estrany que els escriptors es sentin temptats de parlar-ne!

Bon el que queda del diumenge, veí!

Viatger ha dit...

Jo com a gran amant de la meva ciutat i que m'agrada tal i com esta , procuro no fer-ne massa propaganda, ni que me la deixin massa bonica, ni que em facin un aeroport immens que vinguin carretades de persones, no si us plau, ja en som masses !!

Prefereixo un terme mig, un xic abandonada, un xic anònima, que la desfruitem els que hi vivim , i si de cas algú mes però pocs, eh!

Ei, veí deu n'hi do la passejada que vares fer dissabte per el meus edificis, hi has deixat empremta a tots els replans, moltes gràcies!

ònixeta ha dit...

Gràcies per la recomanació , doncs m'havia fet gracia , qui no coneix Nazario, Ocaña ,Makoki ? XDDDD

Alepsi ha dit...

A mi aquesta gent que llegeix tant em fa una enveja.... veure llibres o articles en els que la bibliografia és més extensa que el propi escrit.... és increïble.... i mira que a mi m'encanta llegir, però clar... sempre lo de lligar tira més, no? xDDDDDD

montessorifueunagranpsiquiatra.blogspot.com ha dit...

Sóc una enamorada de Mendoza, em sembla que el darrer llibre té molt a veure amb el teu post.
És bonic això de "quan creiem que tots els senyals d'identitat han desaparegut, sempre hi ha una oportunitat..."

El veí de dalt ha dit...

Cèsar,
ja veig que no perds pistonada pels carrers de la Imperial Tarraco.

Su,
Eben, a la filera.

Puji,
Frisa però sense vici

Joana,
jo sóc urbanita convençut; pèro no em depslau el món rural. Cada vegada menys.

Arare,
tostón, tostón

Viatger,
és que sóc de mena curiós (diga'm xafarder). I m'agraden els reptes.

Ônix,
tots els coneixem. També m'agrada provocar una mica.

Alepsi,
i que cal això de lligar llegint? O llegir lligant? O ...

Allenja,
Mendoza també m'agrada molt. Un home que va a la seva, amb un to d'ironia peculiar. I l'esperança, sempre.

Mikel ha dit...

Ops , jo no soc de llegir llibres... de totes formes a mi m´agrada que bcn estigui plena de turistes.

Homebala ha dit...

estimat veí, deus tenir una colla d'esclaus ensinistrats que et llegeixen els llibres i te'n fan ressenyes, no? si no, no entenc com t'ho fas per seguir aquest ritme (de lectures i de posts!)...

El veí de dalt ha dit...

Mikel,
Doncs llegeix, home! I a mi també m'agraden els (i les) guiris!

Homebala,
ja m'agradaria tenir esclaves! I no precisament per ressenyar llibres! Juàs! ;-)