26 de març de 2007

De relats conjunts: "Ashes", d'Edvard Munch, 1894

Ashes era, de llarg, la noia més bonica del poble. Havia arribat ara feia dos anys amb el seu pare, el nou farmacèutic, vingut per ocupar la plaça vacant. Des del primer dia, a escola, en J. se l’havia mirat sempre amb aquell desig soterrat que li encenia l’ànima. El seu somrís era captivador, la seva mirada, encegadora. Tenia el do d’embadalir a tot aquell que tenia a prop. Tot era llum al seu voltant, els mestres i els companys ho notaven i tothom l’havia acollida gratament, amb disciplència.

Amb ella a prop, en J. havia desevolupat la força dels seus cinc sentits. La veia, complagut, com xerrava amb les amigues de classe, al racó on s’explicaven els seus secrets d’infants; l’havia tocat, només un cop, en aquella ocasió que jugant a la rotllana, les seves mans s’havien encreuat durant breus instants; l’olorava fugaçment en passar a prop del seu seient, cada matí, alhora de fer la cua per anar al menjador; l’havia escoltat infinitat de cops, amb aquell riure ample, net, franc, que endolcia tothom qui la sentia. Només li faltava un sentit: conèixer-li el gust. “I quin gust deuen tenir els seus llavis?” Aquesta pregunta li corsecava l’anima. El perseguia obsessivament dia rera dia; nit rera nit.

Per això, aquell matí, uns dies abans d’acabar les classes, mentre enllestien les tapes de l’àlbum del darrer trimestre, va decidir-se a fer el que en moltes nits d’agitació al llit no el deixava aclucar els ulls. Poder saber quin gust tindrien el seus llavis.

S’acostaven les vacances d’estiu i J. pressentia que no tornaria a veure-la, ja que el seu pare havia decidit canviar-la d’escola. J., aquella mateixa nit, havia decidit donar el pas. En una estona que s’estaven sols a l’aula, mentre ella el mirava per demanar-li un color, va retenir-li un pèl més del necessari l’esguard i va apropar-se al seu rostre, retenint-li l’alè i fins a fer-li un petó als llavis. Tímid i fugisser. L’Ashes es va regirar tota, de cop, amb un evident sentiment de fàstic als ulls: “Què fas! Ets boig! Deixa’m. Ets fastigós!”

Des d'aquell moment, en J. es va adonar que havia començat a morir a poc a poc. Tenia només dotze anys

Ashes va ser fora durant força temps. El pare la va enviar primer, a l’institut de la capital de comarca i després a fer el batxillerat a ciutat. J .va haver quedar-se al poble, treballant a la granja del pare. Poc després deixà els estudis. El que no l’havia deixat de costat era aquell neguit profund; el sentiment del rebuig i de menyspreu que va amarar li l’ànima d'un ressentiment erm. Pot ser per això era indolent amb els animals, que tractava sovint a crits i cops; i amb els amics, a qui senzillament, després de diverses baralles i discussions fútils, va anar abandonant. Se li va girar un caràcter solitari i rúfol.

Per això, quan aquell estiu, cinc anys més tard, la va tornar a veure passejant pels carrers del poble, aquell dolor immens que tenia oblidat en algun racó del passat, va aflorar de nou amb força.

Ashes havia tornat per passar uns dies de festa a l’antiga casa dels pares. En J. l’havia vist sortir sola de la casa on s’estava. Mirar-la de nou, li encegava els ulls. Era més esplendorosa del que recordava. Aquell cos adolescent havia florit en una silueta turgent, de dona jove, pletòrica, radiant. J. no va poder evitar sentir de nou aquell antic calfred a l'espinada. L’antiga pregunta: “I quin gust tindran els seus llavis?” va retornar inclement.

Segurament anava a recollir herbes remeieres al bosc, com feia sovint, anys enrera, quan el seu pare li ho demanava per preparar fórmules magistrals i receptes. La va seguir, de lluny, sense ser vist. I es va fer el trobadís prop de la clariana.

—Ashes...?
—Hola...
—Em recordes, oi?
—Ara que ho dius...Ets en J., oi? No et coneixia. Estàs canviat. Em van dir que havies deixat els estudis.
—Tu sí que estàs canviada. Ets.., ets tan maca..,. Sí...He pensat molt en tu. Des d’aquell petó...
—Petó...? Quin petó? Jo et vaig fer un petó?
—A l’escola...Fa cinc anys...Et vas riure-te’ n....
—No, no recordo. Ho sento. Fa tant de temps...
—No recordes re i jo, en canvi...

Com era possible? Ella ni recordava l’incident. Tot aquell temps torturat pel record i ara que la té al davant no sabia ni qui era. Tot el desengany acumulat durant aquells hiverns, aflorà de cop. Una força que li sorgeix des de la boca de l’estómac li recorre les extremitats del cos. Una ràbia atàvica se li acumula als punys. Va ser una bufetada, seca, sorprenent, terrible. L’Ashes cau a terra amb un esgarip de dolor.

“Què fas? Ets boig”? Es duu la mà a la cara. Ell s’abranda al seu damunt. Sobre el seu ventre. Li arrenca el botons del vestit blanc. Ella intenta redreçar-se. Un altre cop de puny. Li masega els pits, sense clemència. Li busca el coll amb els llavis. “Deixa’m. Ets fastigós!”. Ell li aixeca a el vestit, ara ja amb un sola idea fixa. No hi aturador i el silenci que embolcalla el bosc ho diu tot.

No eren les seves mans les que la prenien, No eren els seus punys els que la colpejaven. No eren els seus dits els que li resseguien els pits. Ni la seva llengua que li llepava el coll. Qui era doncs? Tampoc era seu el genoll que fermava les cames; ni seu el braç que alçava la faldilla de la noia. I aquell ferro roent que li sorgí de les cames. De qui era, doncs? Tampoc eren seves les oïdes, que no sentien els crits demanant un ajut que mai arribarà. Ni les paraules que ell li proferia “puta, puta, puta, puta,...” D’on li sorgia aquell odi encès, aquell desdeny ressec, aquell gust de sang a la gola, i que notava li encenia encara més l’esperit? No era d’ell. No podia ser d’ell. N’estava cert.

I tampoc era seu el sexe que ara entrava d’una manera brutal, salvatge, inclement dins un cos que mai havia conegut cap home. I un crit va fendir la clariana del bosc. Un crit que se’n duia més enllà d’una joventut robada. Més enllà d’un desig mal acomplert. Més enllà d’una incerta revenja. Ni el dolor seu era seu. Ni el dolor d’ella era d’ella. Perquè ara no era l’Ashes la que tenia entre les cames. Ara no hi havia ni olor de menta, ni el tacte flonjo de la seva pell, ni el so alegre del seu riure, ni la mirada líquida dels seus ulls vidriosos, ni el gust dels seus petons. No hi havia res més enllà d’una acte covard que ni ell entenia.

I mentre ella s’aixecava, amb esforços, del terra, com fera ferida en el seu orgull, sangonejant per les cames, el vestit esparracat i els cabells esbadellats, que en un inútil acte reflex feia per retornar al seu lloc amb les mans i li demanava, sense mirar enlloc, “Per què? Per què...?” No hi havia resposta. I mentre, en J... s’arraulia sobre ell mateix, a redós d’una roca, començava a colpejar-se els temples tot repetint-se per si mateix: “el gust...el gust...era el gsut...”.

A Ashes el bosc no li doanria cap resposta. La seva llum, s’havia fos per sempre en aquella clariana.

I J. seguiria demanant-se, per sempre més, quin gust tindrien els seus besos. Els llavis d’una dona.

27 comentaris:

Puji ha dit...

Sembla que aquest quadre inspira violència a tothom!

No obstant, molt bo, Veí!

Cruella ha dit...

Brutal i despietat.

Però el miracle de la literatura és que també aquí hi ha un petit lloc per a la bellesa.

Arare ha dit...

ostres... ostres,ostres,ostres...

Arare ha dit...

a mi no, puji

Candela ha dit...

bufff. qué fort...

Petonets vei!

Gatot ha dit...

Una magnífica descripció dels mecanismes mentals que poden impulsar els sentiments.

Un gran relat, veí!

Xapó (o chapeau!)

Clint ha dit...

Collons tu! indiferent no et quedes amb aquest relat, molt bé veí.

onix ha dit...

molt be veí ,singular i eclèctic
enhorabona

Anònim ha dit...

Bon relat, veí, però... justificar una actitud com aquesta és força períllós, si més no, delicat. Si sabéssim les històries de molta violència de gènere potser podrien acabar justificant-se també... No veí, em sap greu, però, aquest cop, no m'ha agradat la història :(.

sabateta

AhSe ha dit...

Doncs a mi no em sembla bona rao per violar a qui sigui, nomes "voler saber el gust dels llavis" de la tal persona. Podria passar en el cas d'un retardat mental, pero encara aixi, el proces psicologic ha de ser mes ampli, es a dir, al relat falten coses... L'escena de violencia la trobo ben escrita, pero la resta no em convenç. Hi ha tot un mon d'infern psicologic que no esta ben definit aqui! :-|

Oriol ha dit...

uff.... has transmès..
Casualitat, ahir vaig anar a buscar farigola sol al bosc, sense comentaris.
Relat molt ben arribat..

euria ha dit...

M'ha agradat, quin neguit, fort..si si.

Pd40 ha dit...

Molt dur, fa mal llegir-lo. És un bon relat, veí.

barbollaire ha dit...

Recolzo el comentari de Pd40...

Puji... a mi tampoc m'inspira violència

Júlia ha dit...

Quina història!!!

El veí de dalt ha dit...

Puji,
no a tothom, però alguna cosa deuria tenir la pintura de Munch que molts la hi veiem.

Cruella,
és el miracle de la literatura i del lector. No sé si bellesa, però sí

Arare,
ostres i calamars.

Candela,
no més fort que tu; que això meu no és ni literatura i lo teu, si és latitadura.

Gatot,
Merci. Veig que has entès per on anava...

Clint,
exactament això: gens d'indiferència.

Ônix,
eclèctic o elèctric?

Sabateta,
sento que no t'hagi agradat. Ja es tracta d'això als blocs: de plaure i desplaure; però sobretot no t'equivoquis. No pretenc justificar re, ni molt menys la violació, només faltaria!, però en canvi sí m'agrada "entendre" el perquè de les coses. Senzillament es un exercici literari a partir de les sensacions que el quadre m'ha motivat, cap voluntat d'explicació de les complexitats de la ment humana, que hi són tanmateix.

Ahse,
Mira,...quasi l'"Ashes" (=cendres)del quadre!; no facis trampa,eh? En dos fulls no puc explicar les complexitats psicològiques d'algú que decideix (o no) violar algú. No sóc S. Zweig, encara! Però si puc apuntar una línia. És evident que pot no agradar-te la història (ni el tema, ni com està escrita ni el fil narratiu, només faltaria!) i m'agrada que m'ho diguis, de debò, perquè volia que el meu escrit provoqués alguna mena de reacció a qui el llegís (en positiu o negatiu). I dic que m'agrada perquè em plauen més aquests temes escabrosos que no "les flors i violes". Però bé, "destrossa'm" tan com vulguis. D'això es tracta.

Oriol,
sort que et dius Uri i no ets de cendres.

Euria,
merci, noia!

pd40
I fa mal escriure-ho, també!

Barbolarire,
l'alter dia, demanant-li a la meva filla petita que l'inspira el quadre, em va dir que "era una noia molt trsita que, en un picnic, li deia al seu nòvio que no l'estimava i que havia fet l'amor amb un altre home". Vés per on!

AhSe ha dit...

Vei, no es tracta d'agradar-me l'historia, sino de que tal de ben escrita esta! Ja t'ho he dit, trobo que l'escena de violencia l'has feta be - aixo vol dir que llegint-la pots "entrar en l'escena", o si vols, "la pots viure virtualment", pero a la resta falten coses. I aixo que el relat es curt, nomes 2 pagines, etc., no es una bona escusa! Jo no hi veig mes que paraules, paraules que no lliguen, no se, potser moltes paraules amb massa poc substrat... Potser vas voler dir massa coses en molt poc espai i no t'ha sortit be. Potser hauries d'haver enfocat mes en la psicologia del tio. O be, potser alguna altra cosa! M'entens?

musa ha dit...

Uau, realment m'has transmès el neguit i l'angoixa de pensar en l'escena. Crec que serà un plaer passar-se per aquí.

Salut!

onix ha dit...

home d'elèctric poc es mes aviat fosc
una cosa que no entenc , es el teu comentari al Pd40com pot fer mal escriure? llegir es la sorpresa , però escriure... ;)

Duschgel ha dit...

A mi m'ha agradat molt, tant l'estil literari com la manera amb què portes el fil de la història.

He llegit els diversos comentaris i és ben clar que cadascú té les seves pròpies impressions. A mi m'has fet sentir, Veí, he gaudit l'escrit i m'has fet patir. L'art consisteix a transmetre, bo o dolent. Jo he llegit art en el teu escrit.

El quadre és la impressió d'un moment que tu has representat amb paraules. Si ens perdessim a analitzar tota la psicologia de J., el relat perdria el ritme, desfaria la tensió. No és un tractat de psicologia i la lògica moltes vegades poc té a veure amb les reaccions que tenim. No és un text científic. És una emoció, un sentiment, un neguit. Me l'has fet sentir i és un gran regal que ens has fet.

arsvirtualis ha dit...

Dues sensacions després d'haver llegit el text i haver observat el quadre: tristesa i desolació.

Candela ha dit...

latitadura???? jaaaaaaaaaaaaa

El veí de dalt ha dit...

Ashe,
entenc. Mirarem de cuallar millor la maionesa el proper cop. Salut!

Musa,
passa quan vulguis. No hi ha peatges ni patges!

Ònix,
és mal en un sentit figurat. Vull dir que em feia mal quan escrivia, pensar que algú pugués actuar així.

Duschgel
(vermell com un perdigot), t'he dit mai que t'estimo?

Artsvisuals,
benvingut! Era això! Justa la fusta.

Candela,
millor tenir la titadura que ser un caradura, no?

violette ha dit...

Doncs a mi m'has fet pensar en les novel·les de Sade on descriu la crueltat més sàdica amb una poesia exquisita... és així, no hi ha més, encara que sigui esgarrifós... com la bellesa de la imatge de la bomba nuclear caient sobre Hiroshima.

Arare ha dit...

veí, tinc un relat que tracta d'aquest tema, jo... per això deia "ostres,ostres, ostres"... però jo vaig preferir fer una cosa més lúdica.

Aquest "ostres" no li treu qualitat al teu escrit, eh? tot al contrari, no et penséssis! (però, què coi dic, si ja ho saps, però és que em fas parlar, tchts,tchts)

Joana ha dit...

De voler saborejar el gust d'uns llavis a la violència només hi ha un pas.
M'ha fet esfereir com l'has escrit.
Bon relat, veí
:)

El veí de dalt ha dit...

Viole-tte,
belleses esfereidores, tanmateix.

Arare,
parla, parla dona, que m'agrada escoltar-te!

Joana,
és cert. En l'acte de l'amor, en el coit, hi ha una dolça violència continguda.