31 de març de 2007

Velles andrònimes i bells pensaments

Acabo d’arribar a casa, d’hora; massa d’hora per ser dissabte al matí. Vinc de recollir el meu fill de l’estació de Sants. Tornava amb la Renfe d’un viatge de fi de cicle amb la classe de l’institut (quan encara no ha acabat el curs, digueu-los espavilats!). Un viatge per Andalusia: Granada, Còrdova i Sevilla. Cares d’esgotament, felicitat i bromes a dojo. Veig que els profes que els acompanyaven (que hi anaven de gust i sense cap bonificació; uns temeraris, doncs) han sobreviscut sencers a l’experiència i n’estan contents. Realment, la professió de mestre està mal pagada…Ja fa temps que ho sé. Quina enveja aquells viatges d’adolescent per les espanyes i per Europa, quan el temps no comptava i tot era riure, anar de burilla i sense cap compromís. Ja li dic al P., al meu fill, que aprofiti el temps a tope. Que estudiï, és clar; però que aprofiti totes les possibilitats de conèixer món. No entenc com una vintena dels setanta possibles, no ha volgut anar d’excursió amb el grup. I no és un tema econòmic. Que els passa a alguns adolescents d’ara?

Mentre esperava l'arribada del tre m’he passejat pel vestíbul. L’estació en si mateixa és un món. I hi ha una fauna pròpia que hi pul·lula. Hi endevines els carteristes i lladregots passavolants. Els universitaris que, sense dormir, tornen a casa o hi van a passar el cap de setmana; els guiris (això és una invasió!) que van d’ací a allà, despistats, sense saber on és el nord i el sud, amb maletots carregats d'esperances (quina sort estar de tursita, ara i sempre!); la parella de jubilats que no encerta a saber com caram funciona les màquines expenedores; el tarambana que arriba amb el temps just i munta un guirigall a la cua dels bitllets, que sempre és més lenta del que voldríem; el grup de joves boys-scouts, marrecs encara, amb la cara de felicitat al rostre per al que deu ser la seva primera excursió; la parella d’amants assedegats de sexe que es besen per darrera vegada, golosament, abans que un dels dos baixi a l‘infern de les andanes; el conegut que fa temps que no veus i saludes sense gaires escarafalls; les dones de la neteja que arrosseguen sense esma un plomall secularment brut; el grup de joves beteteros, amb bicis i motxilles amuntegades, que resen perquè la Renfe els faci arribar tot sa i estalvi; uns joves alternatius (es diu així?) de llargues rastes i nomenys pircings a tot el cos que semblen morir a cada passa que donen, amb un gos afamat al seu darrera...Algú hi podria escriure una novel·la centrada en la vida una estació. Segur que ja s’ha fet. (Algú ‘ho pot dir?).

Però això que la nostra Estació de Sants és una caca d’estació, tant d’arquitectura com d'ambient, comparada amb d’altres europees. No té ni pedreguí ni cap encant especial. És freda i impersonal. No hi convida gens a estar-s’hi. Per això la gent sempre hi passa corrents.

Arribats a casa, a l’hora que normalment començo a treballar, el dubte m’embarga. No sé si anar a dormir altre cop (hmmmm!) o començar el dia de debò. Opto pel segon camí i el meu fill i jo ens regalem un esmorzar de colló de mico. Suc de taronja natural, torradetes, cafè amb llet i brioxets. I a petar el règim (que per cert, no en faig cap). Tallo les taronges i preparo l’espremedora elèctrica. Me la miro un moment i penso en els petits electrodomèstics que ens ajuden a fer més còmoda l’existència. L’existència a la cuina, és clar. I m’adono amb satisfacció que aquest aparell fa exactament..., deixeu que compti, uns vint anys que el tinc a casa (!) i deu tenir més prop de vint-i-cinc de vida (!!). Va ser un “obsequi” manllevat de casa la cunyadeta, que ja ens va dir que feia temps que el tenien a casa. Hòstia! Hi ha cap altre electrodomèstic que m’hagi durat tant de temps? Miro al voltant i veig que no. He tingut dues neveres, tres rentadores, una liquidadora, dos forns de cuina, dos minipimers, dues torradores, un microones i cap rentaplats (sí, a casa rento -dic "rento", no “rentem”-, els plats a mà!) I el bo és que l’aparell no ha fallat mai. No faig falsa propaganda, però ja veieu la marca de l’aparatu. Potser l'aparell li va inspirar al Monzó un dels seus contes més coneguts?

Aquest ha estat un post fútil. Començo parlant de la felicitat de ser jove i acabo parlant de la vellesa de la tecnologia. En fi, perdoneu-me. Em bec el suc a la vostra salut.

I mentre m’engarroto entre pit i espatlla un bon croissant penso en vint-i-cinc anys enrera. Hi ha res, de material, que m’hagi durat tant de temps? Ara no hi caic... I vosaltres, afamats blogaries, què em dieu? (ep, ni la parenta ni els llibres, no compten!). Mireu, mireu enrera!

31 comentaris:

manel ha dit...

El més vell que hi ha a casa és un moble, uns mòduls de fusta cúbics que vaig comprar a terminis a Vinçon fa vint anys i que no me'ls van cobrar del tot per un error comptable amb l'entitat bancaria d'ells. Dels electrodoméstics, l'esptremedora sol durar bastant. Crec que comn és tan económica, els fabricants no es preocupen de fer que es trenqui. La nevera, la rentadora, tenen deu anys de vida. I si no, et convencen que tel's canviis perquè gasten molta electricitat i no són eclògics.

banalista ha dit...

Pren-te això com la resposta a un email que m'haguessis enviat el 30/03/2007. xDDD

annatarambana ha dit...

Fa 25 anys en tenia 2!!!!!!!!!!!!!!!! I, crec que ni guardo res de material de l'època! POtser petites coses, que les guarod perquè algú altre les va desar en un calaix, però a banda d'això... de material res de res. Ja no dec tenir ni les mateixes cèl·Lules!

elur ha dit...

A casa hi corre un minipimer que l'hi he vist toooooooooota la vida i ja en tinc 33... o sigui que nàfent, se n'han comprat d'altres, però no es fan servir... sempre fem/fan servir el vell i atrotinat...
I jo... em sembla que tinc una nina que si fa no fot deu tenir 25 anys... però està entaforada dins un armari.

Salut Veí!!!

Júlia ha dit...

HI ha coses que duren i coses que, malgrat que podrien durar, substituím per afany de novetat.

Sobre els joves que no volen viatjar, són d'una altra generació i el viatge ja no és allò tan mític de quan anar a Andorra era perillós i tot. L'hem mitificat una mica, el viatge, la gent gran.

I l'Estació de Sants no em sembla pas tan lletja, és que tinc debilitat per les estacions, per qualsevol...

euria ha dit...

El mateix exprimidor corre per casa :) i el un, dos, tres...etc...per picar la carn tbé hi és i funcionen els dos a la perfecció!

És ben cert que l'estació de Sants és un món. Hi ha tanta gent que ha perdut la cartera i és vital que agafin el tren i et demanen peles ¬_¬ (es deuen pensar que vam nèixer ahir)...quan era el tercer que me les demanava, me'l vaig mirar....li vaig comentar que era el tercer...i va somriure i girar cua ;p

Veí...després d'esmorzar si que podieu haver tornat una estoneta al llit :D

Joana ha dit...

A casa hi ha l' 1-2-3 , un estri per picar carn.No s'ha espatllat mai. Hi pico carn, cebes, alls... només amb tres tocs... Quantes coses hi ha que amb tres tocs ja estiguin a punt per cuinar?
Que bé que s'ho passen els estudiants d'avui en dia!

gemma ha dit...

Les torradores trobo que duren poc...

el paseante ha dit...

El tarambana que arriba amb el temps just i munta un guirigall a la cua dels bitllets... normalment sóc jo. Com que has esmentat altres col.lectius: joves que no volen viatjar, parelles d'amants, els guiris... segur que tens molt més comentaris de queixa.

És broma home. I tens raó que aquesta estació no té encant.

AhSe ha dit...

El cotxe dels meus pares te 30 anys. Quantes vegades es va espatllar, com es va arreglar, aixo son histories sense final. L'important es que l'anomenat cotxe te 30 anys i encara funciona!!! :-D

I si be recordo, a casa meva hi ha molts trastos que duren fins i tot massa. Jo per exemple em sento orgullosa de tenir i portar peces de roba des de fa 8 o 9 anys: no se com es que algunes coses DUREN, pero les altres es foten tot seguit.

Petitabruixa ha dit...

A mi m' encanten les estacions però la de Sants ha estat quasi una casa els darrers 11 anys, tants viatges Barcelona-Màlaga, Màlaga-Barcelona !!!

I a veure, he fet tantes mudances que poca cosa queda...el més imprescindible per recordar-me qui sóc si em perdo amb tanta moguda !!!

;-)

Mikel ha dit...

Ara no ho se , pero fa dos anys l´estacio de Sants era un autentic cau de lladres que robaben bolsos a tot i a dret , era una autentica vergonya , no trobo paraules per definir-ho...

efe ha dit...

Se m'ocurreix que potser durarien més si els posàssem nom. Ja saps, els agafaríem afecte i coses així. Com desfer-se de la torradora si li diuen així o aixà. Això sí, el dia que el nom d'una convidada a casa coincidís amb el de la torradora, tindríem un cert problema (tampoc no tant)

Laprí | David ha dit...

A casa meva hi ha un cassette alemany dels anys 70, que funciona i s'escolta i tot això, i no es menja les cintes, bé, alguna sí, però poques. És tot un luxe tenir al costat de les coses més noves i avançades que la tecnologia ens dóna ara, aparells com aquest antics, li donen un toc especial.

En quant a l'estació de Sants, és fosca, bruta, i no té cap encant, però a mi m'agrada, però ara que l'estan renovant, quin canvi que pegarà, no la reconeixerem.

arsvirtualis ha dit...

Anar d'excursió amb alumnes és tota una experiència, però aquesta encara potser més surrealista i emocionant, tot s'ha de dir, si en lloc d'excursions fas intercanvis escolars amb diferents nacionalitats.

Personalment acabo esgotada, però el lligam dels que hem compartit el temps i l'experiència s'intensifica i un cop tornats a la quotidianeïtat es veu i també es nota que alguna "cosa" ha passat en la relació.

Arare ha dit...

Ostres, després d'haver escrit un cartipàs, va i se m'ho enduu la virtualitat, oichsss...
res, deia que sobre les excursions amb els nanos de l'escola no en diré res, que me n'he fet tips. Que sobre l'estació de Sants, diré només que com a mínim els lavabos són acceptables, que els de la de Plaça Catalunya fan fàstic. I després deia que l'electrodomèstic - si se'l pot considerar així- que encara es conserva no a casa meva sinó a la de ma mare, és un "telefunken", un toca-discos (algun i alguna blocaire no sabrà ni què és això) on encara hi sonen els discs de vinil de quan era més jove, de quan era jove i fins i tot els de quan era petita i els de quan encara no havia nascut. Se li pot demanar més a un "trasto"?

juro pls déus de l'Olimp que si aquesta vegada no queda gravat, no ho tornaré a escriure.

Una abraçada, veí!

C.E.T.I.N.A. ha dit...

Dintre de la fauna de l'estació t'has oblidat del xaperos que busquen clients als lavabos a tocar de les escales de metro.

Per cert, el meu expremedor em durarà tota la vida: és manual.

salu2

onix ha dit...

Veig què t'agrada observar , quasi tant com a mi XDD , ara així en dilluns i al mati ,no em ve al cap cap llibre que l'argument sigui en una estació, però si m'ha vingut al cap la serie de TV3 estació d'enllaç.
jo ho guardo tot així que crec que us guanyaria en andròmines que funcionen
;)***

Alepsi ha dit...

Ai... jo vull tornar a fer un viatge de fi de cicle, o de fi de curs!!! Realment és una passada les experiències que s'hi viuen, digues-li al P., de part meva, que no deixi passar CAP oportunitat de viure i de ser feliç amb els seus amics, que la època de les obligacions més que les d'estudiar, ja li arribaran, i abans del que pensa... i els amics cal cuidar-lossssss!!! [i m'he aixecat en plan iaiona, tu, però és que m'ha encantat el post... :P]

D'altra banda... crec que lo més vell que tinc és un osset de peluix que em van regalar en nèixer...

Robertinhos ha dit...

bon dia veí,
malgrat veure el teu portal desde la distancia, no he entrat a fer una copeta...però aquest suc de taronja té bona pinta.

Jo he tingut la mateixa sensació que tu a l'estació de Sants. Però jo esperava el tren direcció Montgat (andana 2, normalment). He sigut boy scout, universitari, viatger, parella assedegada de sexe...i també he observat l'estació i pensat el mateix que tu. Ara bé, comparada amb una estació europea, la nostra és com una caca de colom enmig de plaça Catalunya.

els adolescent d'ara ho volen tot fet i ja no es conformen en anar de burilla i un hostal de mala mort veí. Ara els hi paguen l'avió els papis i van a un hotel de 3 estrelles mínim.

cada cop queden menys Indiana Jones...

Arare ha dit...

no generalitzem, robertinhos ;)

Cruella ha dit...

A mi, el que m'agradaria saber, és a quina hora EXACTAMENT et trobaves a l'estació de Sants el dissabte 31. Ho dic perquè jo hi era a les 08.20, a punt d'agafar el tren cap a Vilassar.

Ens hi creuàrem, Veí? Si és així, llavors tinc una fabulosa història sobre vibracions i telepatia que, en arribar l'hora, et faré avinent.

Robertinhos ha dit...

tens raó arare...a vegades englobem a tots dins el mateix sac. Però tranquila, que sóc receptiu a trobar els que es surten de la generalització!

Metamorfosi ha dit...

L'expremedora de taronges és, amb diferència, l'electrodomèstic que està durant més a casa meva.

I si bé és veritat que el parent m'ha durat molts, moltíssims anys, el funcionament impecable de la maquineta de fer suc em fa pensar que me'n durarà més que ell.

Salut!

L'Avi ha dit...

Benvolgut Veí, jo tinc un plat de tocata que me'l vaig comprar l'any 83. No sé si serveix com exemple d'aparell que dura anys i panys

Déric ha dit...

novel·la no ho sé, hi ha una sèrie de tv3 Estació d'enllaç, recordes?
També, ara que penso, hi ha un llibre "Línia Blava" d'en Ramon Solsona, que passa al metro.

nimue ha dit...

mmmm... fa 25 anys era massa petita com per a tenir res material. Però sí, encara conserve alguna nina! serveix?

Jo sóc de les profes que sempre trien anar de viatges de final de curs i m'encanta, m'ho passe genial i t'assegure que no guanyem res material, els viatges solen ser a llocs que ja coneixem i són moltes hores que podria estar a casa tranquileta i molta responsabilitat. Però sempre torne la mar de contenta! (els fem a meitat perquè la feinada burocràtica que tenim a final de curs en els instituts no és com per a deixar el vaixell sense tripulació. El calendari escolar ens obliga a fer-ho així)

Joan ha dit...

l'aparell que porta amb mi des de la seva estrena fa més de 20 anys és el meu ràdio-rellotge despertador. Me´l van regalar per la comunió, i en aquell mmoment em va semblar genial. M'he despertat sempre amb música...això sí, sempre em llevo emprenyat. No serà pel ràdio-rellotge despertador, no?

esteve ha dit...

andalusia és preciosa...

i moulinex segur que ja no fa coses tan fiables...

el més antic que tinc és una tele que ja ha sobreviscut dues generacions! i encara funciona... evidentment... (thompson)

El veí de dalt ha dit...

Manel,
a Vinçon, ja només vaig a mirar. Comprar re és buidar més la meva eixuta cartera. Per cert, maco el nadó del teu blog.

Banalista
pren-te això com una no-comentari a un no-e.mail no-respost el 30.03.07; XD

Anna,
les teves cel.lules es rejoveneixen cada dos per tres blogs. No ho dubtis!

Elur,
és que les nines s'han de preservar de la pols...i dels llops!

Júlia,
sí, el viatge és una mica un mite en l'època de l'internet. Però sempre hi ha el pessigolleig aquell en agafar un avió o un tren, Per cert, no em diràs que a París, Berlin o Londres no hi ha estacions més maques que la nostra?

Euria,
a mi, amb la cara de mala llet que dec posar, ja ni me'n demanen.

Joana,
1-2-3, pica paret! Jo també en tinc un, com l'Euria, i en fa de temps!

Gemma,
i les "torrades", menys!

Paseante,
el proper cop, em dius que ets tu, i et deixo passar sense problema!

Ahse,
un carro de trenta anys! Això sí que és mèrit! Pels teus pares, és clar! A mi, la roba també em dura molt.

Petita Bruixa
Doncs si et perds, ja saps, fes un SOS a la catosfera que et rescatarem!

Mikel,
I tant! Tinc amics que els robaren mòbils i bolsos. I en queixar-se, la poli els deia que era el normal que vigilessin...Ara ja no passa tant, crec.

Efe
Juàs! Si li diguessis "maduixeta meva" a la setrillera i la demanessis així a la teva sogra... què et sembla?

Lapri,
I te'n rcordes del "comediscos"? Jo en tenia un, però va morir en algun combat amb la dona de fer feines...

Arsvirtualis
Que no decaigui el teu ànim excursionista amb la prole estudiantil!

Arare
A que fot ràbia això d'escriure i que tot es perdi. Espero que no em passi ara, qeu ja porto unes quantes respostes...Jo tenia un tocata "portàtil" que només agafava els discos "singles", però era una canya!

Cetina
Sí senyor, els xaperos de totes les estacions i places! Un col.lectiu a reconèixer.

Ònix
tot, tot?

Roberthinos
Sort que encara queda l'Inter-rail! Perquè...existeix encara això, oi?

I no genralitzis, o l'Arare se'ns enfada!

Cruella/telepàtica
Glups! Doncs sí, just a les 8.10 h estava saludant a la quitxalla que sortia del tren acabat d'arribar de Sevilla. I a les 8.20 h passejava amb bossa a l'espatlla per les guixetes. Què hi feies tan d'hora per aquest món de Déu?
Ja em va semblar veure un cruel resplandor de melicotó a les andanes de baix...

Metamorfosi,
espero que no se t'acudeixi d'esprémer les taronges al cap de la parella pensant que així et duri més...;-)

Avi,
quin plaer llegir-vos! Com va la vida "d'avi-jove"? Donem per bo el plat de música.

Deric,
sí, recordo la sèrie i conec el llibre. L'he llegit en diagonal, al metro de Diagonal!

Nimue
et dic el mateix que a Arsvirtualis: que no et decaigui l'ànim proferil i viatger!

Joan
Un regal de comunió que encara conserves! Molt bé. Està beneït?

Esteve
Bona marca,també.

Metamorfosi ha dit...

Serà difícil que passi Veí... l'espremedora funciona, és meva i la tinc a casa, sempre endollada i damunt del marbre, sempre a punt... Però em sembla que he fet tard per intentar exprémer una taronja al cap del que era la meva parella.

De totes maneres, gràcies per l'avís! ;-)

Petons!