Velles andrònimes i bells pensaments

Acabo d’arribar a casa, d’hora; massa d’hora per ser dissabte al matí. Vinc de recollir el meu fill de l’estació de Sants. Tornava amb la Renfe d’un viatge de fi de cicle amb la classe de l’institut (quan encara no ha acabat el curs, digueu-los espavilats!). Un viatge per Andalusia: Granada, Còrdova i Sevilla. Cares d’esgotament, felicitat i bromes a dojo. Veig que els profes que els acompanyaven (que hi anaven de gust i sense cap bonificació; uns temeraris, doncs) han sobreviscut sencers a l’experiència i n’estan contents. Realment, la professió de mestre està mal pagada…Ja fa temps que ho sé. Quina enveja aquells viatges d’adolescent per les espanyes i per Europa, quan el temps no comptava i tot era riure, anar de burilla i sense cap compromís. Ja li dic al P., al meu fill, que aprofiti el temps a tope. Que estudiï, és clar; però que aprofiti totes les possibilitats de conèixer món. No entenc com una vintena dels setanta possibles, no ha volgut anar d’excursió amb el grup. I no és un tema econòmic. Que els passa a alguns adolescents d’ara?

Mentre esperava l'arribada del tre m’he passejat pel vestíbul. L’estació en si mateixa és un món. I hi ha una fauna pròpia que hi pul·lula. Hi endevines els carteristes i lladregots passavolants. Els universitaris que, sense dormir, tornen a casa o hi van a passar el cap de setmana; els guiris (això és una invasió!) que van d’ací a allà, despistats, sense saber on és el nord i el sud, amb maletots carregats d'esperances (quina sort estar de tursita, ara i sempre!); la parella de jubilats que no encerta a saber com caram funciona les màquines expenedores; el tarambana que arriba amb el temps just i munta un guirigall a la cua dels bitllets, que sempre és més lenta del que voldríem; el grup de joves boys-scouts, marrecs encara, amb la cara de felicitat al rostre per al que deu ser la seva primera excursió; la parella d’amants assedegats de sexe que es besen per darrera vegada, golosament, abans que un dels dos baixi a l‘infern de les andanes; el conegut que fa temps que no veus i saludes sense gaires escarafalls; les dones de la neteja que arrosseguen sense esma un plomall secularment brut; el grup de joves beteteros, amb bicis i motxilles amuntegades, que resen perquè la Renfe els faci arribar tot sa i estalvi; uns joves alternatius (es diu així?) de llargues rastes i nomenys pircings a tot el cos que semblen morir a cada passa que donen, amb un gos afamat al seu darrera...Algú hi podria escriure una novel·la centrada en la vida una estació. Segur que ja s’ha fet. (Algú ‘ho pot dir?).

Però això que la nostra Estació de Sants és una caca d’estació, tant d’arquitectura com d'ambient, comparada amb d’altres europees. No té ni pedreguí ni cap encant especial. És freda i impersonal. No hi convida gens a estar-s’hi. Per això la gent sempre hi passa corrents.

Arribats a casa, a l’hora que normalment començo a treballar, el dubte m’embarga. No sé si anar a dormir altre cop (hmmmm!) o començar el dia de debò. Opto pel segon camí i el meu fill i jo ens regalem un esmorzar de colló de mico. Suc de taronja natural, torradetes, cafè amb llet i brioxets. I a petar el règim (que per cert, no en faig cap). Tallo les taronges i preparo l’espremedora elèctrica. Me la miro un moment i penso en els petits electrodomèstics que ens ajuden a fer més còmoda l’existència. L’existència a la cuina, és clar. I m’adono amb satisfacció que aquest aparell fa exactament..., deixeu que compti, uns vint anys que el tinc a casa (!) i deu tenir més prop de vint-i-cinc de vida (!!). Va ser un “obsequi” manllevat de casa la cunyadeta, que ja ens va dir que feia temps que el tenien a casa. Hòstia! Hi ha cap altre electrodomèstic que m’hagi durat tant de temps? Miro al voltant i veig que no. He tingut dues neveres, tres rentadores, una liquidadora, dos forns de cuina, dos minipimers, dues torradores, un microones i cap rentaplats (sí, a casa rento -dic "rento", no “rentem”-, els plats a mà!) I el bo és que l’aparell no ha fallat mai. No faig falsa propaganda, però ja veieu la marca de l’aparatu. Potser l'aparell li va inspirar al Monzó un dels seus contes més coneguts?

Aquest ha estat un post fútil. Començo parlant de la felicitat de ser jove i acabo parlant de la vellesa de la tecnologia. En fi, perdoneu-me. Em bec el suc a la vostra salut.

I mentre m’engarroto entre pit i espatlla un bon croissant penso en vint-i-cinc anys enrera. Hi ha res, de material, que m’hagi durat tant de temps? Ara no hi caic... I vosaltres, afamats blogaries, què em dieu? (ep, ni la parenta ni els llibres, no compten!). Mireu, mireu enrera!