De cinema (sis) i lectura: Atlas de geografia humana (Almudena Grandes)

Quatre dones. Quatre històries. Quatre maneres d’afrontar la vida i les relacions humanes. I la seva pròpia. Quatre arquetips on molts de nosaltres ens podem veure reflectits. Més aviat reflectides, atès que són dones les protagonistes. Tot i que sempre hi ha un alter ego que fa la rèplica. La literatura d'Almudena Grandes és una obra feta per una dona i essencialment per a dones. Però els tios no surten malparats. O no menys que elles. Que vosaltres.

Una, la Rosa: casada, dos fills petits, tot organització i mètode, prop la quarantena, insatisfeta en el seu matrimoni; s’adona un bon dia que la vida li ha passat pel davant sense cap sentit concret. La segona, la Marisa: divorciada, casada jove amb el profe de COU i mare als divuit, amb una filla adolescent a qui veu poc; una mare asfixiant i que no sap concretar cap relació perquè tampoc la vol ni la busca. La tercera, la Fran, directiva, bona posició econòmica (coi, jo vull una casa com la seva!), hereva de les lluites antifranquistes, segura de si mateixa, dura, d’aquelles que no mostren els sentiments, casada amb un home brillant que li fa el salt a tort i a dret i a qui, en canvi, no pot deixar d’estimar; autèntica carn de psicoanalista. I la quarta, l’Anna, solterona, queca, maniàtica, solitària, insegura, que tem tota relació estable perquè mai n’ha tingut cap, ni mai ningú li ho ha a demanat.

Totes elles treballen en un mateixa feina: una editorial, encarregada de la confecció d’un Atlas de geografia humana per fascicles. El títol és una metàfora en si mateixa.

Amb aquest quadrilàter, la pel·lícula es basteix a força de breus esquitxos que van saltant d’un a l’altre cantó del ring, d’un a una altra història; sense cap altre més lluita que la que cadascuna té amb si mateixa.

I les quatre dones tenen la seva rèplica masculina: Rosa vs. Nacho, fotògraf free-lance, un autèntic voltor, home de món sense compromisos. El típic golfo del qual totes us quedeu penjades. Eh? Fran vs. Martín, el seu marit, una llum que ha guiat a una dona ja per si brillant, i que necessita més d’ella que no a l’inrevés. (I és que en el fons, no ens necessiteu, oi?) La seva amiga Mati, malalta de càncer, és qui acaba per mostrar-los el camí Es trist que algú hagi de morir per entendre el sentit de les seves paraules. Marisa vs. Javier: gèograf, autor de l’Atlas, casat i amb una filla, el típic tio entranyable que dóna sentit a una vida si no s’esguerra. Però, és clar, no deixarà la comoditat d’una vida d’home casat per una altra tia. Ella esdevé “la otra”(recordeu?) i tothom li retreu la seva ingenuïtat. Però, potser, potser, a vegades, les “coses passen” i s’esdevé el miracle. I Anna vs. Foro, el fotògraf de l’editorial, bevedor empedreït, home gris sense cap gràcia especial, lletjot, que viu d’un passat professional gloriós i a qui ningú pren ja seriosament i que resultarà ser el més sagaç de tots. I és que els més lletjos i pocacosa solen ser sovint els més tendres i dolços. (I vosaltres, sense adonar-vos!) A voltes, l’amor de la nostra vida està aquí mateix a tocar, i nosaltres no el sabem veure.

Per força la pel·lícula es queda coixa. Repasso la novel·la, que té... 600 pàgines! La peli, dura hora i tres quarts. És difícil dir-ho tot en aquest lapse de temps, però sí que s’hi trasllueix l’essència i els principals neguits dels personatges. Tenir com a directora una amiga és una sort que no tots els lletraferits poden gaudir. El llenguatge del cinema res té a veure amb el de la prosa, i per tant, és inútil dir “és millor la peli que el llibre” o a l’inrevés, senzillament perquè és com dir “es millor l’arròs que la cervesa”. Res a veure. Si de cas, cal veure si l’essència d’una s’ha traslladat a l’altre. I és nota que ho han parlat, perquè en la peli s’hi veu l’esperit de Grandes.

El final és un final feliç per a cada història. O no. Depèn de per qui. La Rosa decideix divorciar-se; la Fran decideix seguir i tenir un fill; la Marisa es queda amb en Javier i l’Anna decideix fer el pas i viure amb Foro.

La Grandes sempre m’ha agradat. Em va agradar força aquesta novel·la i d’altres que li he llegit (Las edades de Lulú, molt recomanable per als mes guarrindongos (no us perdeu la peli amb un jove Bardem); Te llamaré viernes, una història d'amor de perdedors, Malena es nombre de tango, una fàbula d'una lluitadors, Los aires difíciles, pura psicologia, i Castillos de cartón, els inferns d'un ménage a trois). Tinc a la pila el seu darrer: El corazón helado (900 pàgines! bufA!). Per què caram fan els llibres tan llargs? Calen tantes planes? A aquesta autora li vaga de fer llargs circumloquis. I manegar molts personatges alhora. I ho duu molt bé, certament. És una literatura de perfils, més que de situacions. De tensions i introspeccions. Una literatura de geografies.

Els final feliços, però, a mi mai m’han agradat. Ni en les pelis, ni en els llibres. La vida, ja és una altra cosa.

“Pero a veces, aunqué parezca mentira, las cosas suceden”.

Per això el cinema i la literatura són eines per somiar. Que tingueu un bon dia.