Dues imatges, mil pensaments

Aquest matí en meny de cinc minuts, per coses de la feina, m'han caigut a les mans dues il.lustracions de signe ben contrari. Casualitat, o no, m'han fet pensar... (i he quedat ben esgotat, és clar, amb l'única neurona que tinc...).

L'una era aquesta:

Un romanço del segle XIX (suposo que del darrer quart de segle) instant a les noies d'un poble del Maresme (no Txell, no era Mataró!) a formar un escamot de soldades (fèmines) per anar a combatre en algun de les moltes revoltes, rebomboris o batalles del moment. (Sabíeu, per cert, que a Barcelona durant, el XIX van ser més els anys de "combat" i bufetades que els de pau? Doncs sí, sumats un rera l'altre, la ciutat va estar més temps en estat de setge o sota llei marcial per raó de les moltes bullangues, rebomboris, revoltes, aldarulls, etc. que se succeien dintre muralles ininterrompudament, que no pas els de certa calma i pau.) Republicans, monàrquics, carlins, federals, liberals, conservadors, obrers, anarquistes, jamancians, militars,... un coctail explosiu amb la metxa sempre encesa. Un gran segle, el XIX. En fi, no ens anem per les branques.

La reflexió que em feia anava en una doble línia, Per una banda, rescatar l'esperit combatiu, rebel, que reganva en una certa època de la nostra història, amb una aire de misticisme que mantindria una fina línia que acabaria en la Guerra Civil del 1936 (l'última "guerra romàntica", n'han dit alguns historiadors; i si no, mireu el que van suposar les Brigades Internacionals a casa nostra i el fantàstic document de George Orwell, Homenatge a Catalunya). De l'altra, el paper de la dona que ha tingut en la societat del moment; especialment, en la consecució dels seus drets ciutadans. No sé si anar a combatre amb foc i sang ens iguala a homes i dones. Deu ser que si. El text que acompanya el dibuix no té desperdici.

"(...) Fora gemechs ni mes plors
agafem prompte'l fusell;
seguim á nosaltres promesos
tirantho tot al bordell
sens l'amor la vida trista,
no volguem vestrine sants
qul vesteixin las velletas
ó donzellas de trent'anys." (...)

L'altre imatge, és la següent:

Curiosa, i trista alhora. No faré com l'Artur Mas i lligaré la maionesa del post amb el temor que la immigració accentui la infiltració que la jidah islàmica està fent Catalunya com plataforma de llançament de les seves operacions terroristes. D'acord, no ho va dir així, però se l'entreveia el discurs. També ho ha fet la mafia napolitana fa temps (pel que diu la premsa) i ho han fet els especuladors immobiliaris, els guiris pijos, els banquers i els nous rics (pel que veig cada dia), i no els fotem fora a trets. No sé perquè no, altrament. S'ho mereixen. Més aviat anem fent la viu-viu amb tot el desori que ens envolta.

La reflexió anava pel contrast que suposen les dues imatges contraposades. Evidentment.

He vist que a l'Afganistan existeix una Associació Revolucionària de Dones de l'Afganistan (RAWA). es va formar a Kabul el 1977. Són dones afganes que lluiten pel drets humans i la justicia social. La seva fundadora, un tal Menna. va ser assassinada deu anys més tard, per radicals talibans. Aquesta van dirigir aquell país fa uns anys. No cal que us ho recordi. La burka, i moltes altres símbols de vexacions culturals i sexistes, van ser imposades i ara , encara, amb ells fora del govern, segueix sent prendra habitual entre les dones del país.

Fa més de cents anys, en aquest país (ara parlo del nostre) ens podíem plantejar veure les dones lluitant colze a colze amb els homes, amb el mosquetó al coll i ganivet a la mà, en barricades o fronts de guerra. A d'altres indrets del món, ara avui, les dones veuen el món a través de l'enreixat d'una tela. O sigui, no el veuen.

No m'agraden les guerres, és clar. No m'agraden els burkes, evident. Odio la violència, com tots vosaltres. I no suporto els cínics, mentiders, pederastes i peperos. No m'agrada gaires coses del que veig, sento i llegeixo cada dia. Hi haurà a qui jo no li agradi. És clar. Però us ho deixo dir. I jo vull dir que tinc clar que que un estat no s'ha de muntar sobre la fe religiosa. Com ho han fet a Israel, com ho van fer a Afgansitan, com pot passar demà a Turquia o Argèlia. Com és avui dia al Vaticà. I com sembla que a vegades passí aquí, a casa nostra.

I d'aquí deu dies, eleccions.

No hi tinc cap il-lusió. I en canvi, sé que aniré a votar. Com he fet quasi sempre. Però crec que aquest cop, ho faré en blanc. O nul. O per alguna de les diferents propostes "fora d'olla" que sempre es presenten i sempre em miro amb delectança a les taules del col.legi electoral (perquè en diuen "col.legis"? En podrien dir pati d'escola, que és on es troba el nivell polític d'aquest país). A Escons insubmissos, escolliré, potser?

I és que ja estic bastant fart de tanta tonteria. Com deia L'Avi l'altre dia. D'alguns més fart que d'altres, és clar. Però no hi ha cap polític que sàpiga dir clarament les veritats avui? No hi ha cap que s'adoni del món real? Sí? Doncs deuen estar molt avall de les llistes...i no surten pels mitjans.
Havia començat per un romanço i acabo amb un sermó. Avui, re de poesia, eh? Avui, pura brega. Demà; per canviar, farem lírica i demà-passat, cinema i l'endemà, si tornant de la declaració de Renda no estic de molt mala llet (que ho estaré segur), la tercera part del post aquell... No direu que no hi ha varietat a cal veí.

Els postres, que els posi la Violette. Ma chérie voisine