La presentació: una crònica apressada...però real.

Val. Volíeu saber com va anar la presentació de llibre A dues llengües i quatre mans, oi?

Doncs àpali: us transcric el discurs que va fer el Veí de Dalt per començar a entrar en calentures, i al final, una de les narracions que vam llegir, que en el fons, causalitats de la vida; podria ser una crònica de la presentació. I entremig, alguna que altra imatge...

El Josep Pedrals jugant amb la "P" de Progula,
fent un progúlic pròlegi presentant l'acte.

PRESENTO EL PRÒLEG A PROGULA

S’hi presta, a preparar pròlegs i presentacions perversos, que repercuteixin en el prescriptiu predicat d’esprémer la presència de “pes”.

La prèdica preciosista, però predicible, d’un prefaci, un preludi, pràcticament precitat.

M’hi poso amb una pregària preliminar, perquè és un precipici i prerroga una premissa premonitòria:

“Que el pregó prescindible de fer el préssec sigui amb preacords i prebendes”
Sinó... prego!

Si els prebostos progulians no preen la probitat del meu preàmbul, jo, pragmàtic i amb preavís, prendré postures predadores per pringar els progulistes de torn. (O de porn.)

No s’emprenyin ni preguntin què li provoca tanta presura a aquest prestanoms. El pressupost és prioritari en els presumptes pretallers, i jo previnc que preballo a preu fet.

Sí, privilegiat i principesc, però primparat i preventiu!

No em privo per problemes de procediment perquè, procliu i propens a la prodigalitat, preparo amb el producte el seu propi procés de productivitat i proclamo que pretenc una professionalitat profitosa.

És poc profunda la protesta programàtica -és un quid pro quo-, però es presenta prolongable al proletariat de les plomes, parit en progènie progressista (i profilàctic amb els prohoms) per més que promiscu i prompte si és per a promoure’s.

Doncs això: la present prolepsi marca que pronuncio i propago Progula amb pronòstic preservat, pensant en la propera propina, prima proporcional als propòsits de la prosa propulsada.
Sóc prosèlit si sóc pròsper.

Per tant, propulseu-me, progulians, a la prosperitat, i em prostituïré (encara que la pròstata en pateixi) i em prosternaré amb tot el protocol i la protèrvia per protegir el prototip pornohumorístic amb la meva primala, probòscide de proporcions proverbials.

És provable que quedi provincià, aquest prefaci, però és per aprovisionar: La prudència fa la providència! Val més prevenir que purgar!

Aquesta pruïja em fa prolix progressivament. No vull profanar les vostres protuberàncies de prestar atenció amb més profecies proficues. He après que cal prémer la prosòdia amb propietat i, sense prejudicis, performar, però precabudament i sense pressió pel públic.

Per tant: Prou!

Josep Pedrals

Un dels coautors agafat al micro com si fos el pitram de la Samantha Fox .
Al fons, entremig dels altres coautors, una al·legoria al Sr. X.

«Bones i progulianes nits!

Molt Honorable Sr. President...; Excm. Sr. Alcalde de la ciutat..., com? No? No hi són a la sala? No han vingut? Doncs ells s’ho perdenAixí anirem al gra.

Després d’aquestes immerescudes paraules, ens toca a nosaltres dir alguna cosa, oi?. Som, ja ho sabeu, els membres de Progula. Vaja, els integrants. Ara i aquí, veieu les tres jotes: en Jordi, en Joan i, un servidor, en Josep, tot i que tenim també una lletra a resoldre, que en matemàtiques sempre s’havia dit “la x” (aquella que s’havia de “despejar”, i que en versió proguliana, és el “Sr. X”. Ell, de quin ens és prohibit de revelar el nom, el sexe (si en té), l’ocupació –tot i que ahir va guanyar un premi literari- i els vicis ocults, ens ha fet arribar un telegrama des d’algun racó del Carib.

“Benvolguts amics i companyia. Stop. Desitjo que la presentació sigui un èxit. Em trobo envoltat de cocos i mulates. Stop. (aquest ·stop· li dic a la que ara em rasca l’esquena). Stop. M’he endut l’avançament dels drets d’autor del llibre. Stop. Ja us els retornaré a terminis. Stop.”

Un personatge, aquest X. Sense comentaris.

Però no parlem d’éssers innombrables i deixeu-me fer alguns agraïments.

Primer de tot, gràcies a vosaltres per ser avui aquí. Ja veig que sou gent amb poca feina (no heu de fer sopars, ni recollir nens?), però amb gran criteri literari... Això ens agrada. Gra`cies per ser aquí.

En segon lloc, gràcies a la confiança dels nostres editors: en Josep i a la Iolanda, d’Edicions El Portal, de Centelles. Gent valenta, compromesa amb la literatura i amb visió de futur. Fa un parell d’anys, aquí mateix, quan vam proposar-li, mig en serio mig en conya, si s’atreviria a publicar les nostres històries no ens pensàvem que ho acabés fent, I aquí estan. En tercer lloc, gràcies a en Josep Pedrals, factòtum de la sala, que ha tingut la deferència de prolo-gular el llibre i el detall de presentar-lo aquest vespre, d’aquella manera que només ell sap fer.

Però tot llibre té un disseny. També gràcies, doncs, a l’Alejandro Ruano, que ens ha dissenyat la coberta. Una coberta que arriba al seu màxim sentit quan l’obriu tota. Ideal perquè us vegin llegint-lo al metro.

I finalment, a en G.L., que va col.laborar en les primeres històries i després, del xoc, s’ha fet anacoreta; i en Jaume Ferrer, el corrector de l’original (no d’aquest bar, sinó dels originals del llibre); que com a bon corrector ha deixat una falta tipogràfica perquè sapigueu trobar-les. Curiosament a la pàgina 69.

Abans de donar pas a la primera lectura d’aquesta presentació m’agradaria fer un parell d’aclariments. Avui és una nit de sorpreses i novetats

Jo mateix, voldria fer-vos una confessió. Hi ha qui té passió per la premsa rosa o pel macramé. Hi ha qui col·lecciona segells o estampetes de verges i sants. Jo, amics meus, per la meva banda, tinc un blog. En ell sóc el veí de dalt i podríem dir que avui surto de l’armari...”virtual”.

Però no sóc l’únic “membre” de Progula que en té. Enteneu-me: tot els integrants de Progula tenim membre. Vull dir que en Joan també en té un,... de blog. Un blog que per cert, s’escriu acabat en “g” i no amb “c”. Amb “g” i amb punt, és clar. Per allò de buscar el “punt més amagat” a les coses... Ja m’enteneu! A més PROGULA s’escriu amb “g”, no?

Com que em consta que a la sala hi ha diferents blocaires que són “veïns d’escala” (per què algun els conec; perquè alguns altres se m’han “desvirgat” avui mateix, -vull dir que se m’han “desvirtualitzat- , voldria dedicar-los, amb el permís dels membres de Progula, la següent lectura.

Aquesta serà un Concetrat de Progula. Feta expressament per l’ocasió.

I què és un Concentrat? Nosaltres, ja ho sabeu, fem relats encadenats. No que ens encadenem per escriure’ls, si no que els escrivim un tros rera l’altre. Els concentrats són relats curts. Una pagina per autor tan sols. La seva lectura tenen un efecte com diria... excitant?, estimulant? afrodisíac? són com píndoles per fer pujar la moral i el que no és la moral. Perquè sabem que vosaltres, no com nosaltres, necessiteu de tant en tant, algun estímul, oi? Com aquelles bisagres que donen a les farmàcies. I és que amics, els membres de Progula som optimistes de mena. Ja ho diu el nostre diccionari progulià: som gent avesat a la procópula: gent sempre disposats a l’acoblament. Per això fem contes encadenats. No pensàveu res més, oi?

Un aclariment previ. I acabo. En aquest conte apareix un personatge recorrent als nostres relats: el Pare Aleix. Un mossèn d’una congregació apostòlica que no citaré i que sintetitza tot el bo i dolent de l’espècie humana: tots els vicis, espirituals o no. Podríem definir-lo com un personatge “transversal” però que el pobre home apareix en totes les postures i accions inimaginables.

En fi, gràcies per haver aguantat fins aquí. Us deixo amb el Joan que enceta aquest Concentrat. Sisplau, recordeu d’apagar els mòbils. Però no us impedim de posar-los en posició vibratòria... i allà on més us plagui...

__________________________________

LA PRESENTACIÓ

La veu profunda del Mestre Vigó va ressonar a l'escenari de l'Horiginal.

Per fi els autors havien aconseguit, després d’anys de semiclandestinitat, presentar el seu llibre. Tantes i tantes esperances posades en aquell acte (que els enlluernava de tal manera que tots, íntimament, consideraven que seria l’inici del seu èxit literari) i, cinc minuts abans de l’hora oficial de presentació, hi havia tres persones. No havien vingut ni les famílies! Els tres éssers humans que havien tingut la iniciativa d’entrar a l’Horitzontal (una barra americana en hores baixes que intentava diversificar el negoci, sense cap èxit, per cert) eren: un indigent que havia entrat per veure si queia alguna beguda per la patilla, i dues de les professionals que a les nits treballaven per la zona, que no tenien cap intenció de comprar el llibre, però sí d’oferir-los una liposucció i, a la vista de l’èxit de convocatòria, amb descompte.

Decebuts, van xerrar entre ells i decidiren tirar endavant. Potser hi havia hagut una vaga de metro. Potser hi havia tants turistes pel carrer que la gent no podia arribar. Potser tothom havia confós el correu electrònic amb un spam. Potser... a la gent li importava una merda el seu llibre. Però allà estaven i calia mostrar respecte per qui havia decidit venir, encara que fossin un indigent que fotia una pudor d’espant i ja roncava, i dues meuques de poc preu, una de les quals es repassava la pinyata amb un escuradents i l’altra es posava bé el cordillet del tàmpax sense massa discreció.

Van fer pinya i, tots quatre coautors, van acostar-se al micro. El primer va parlar:

—Bona nit, gràcies per haver vingut...

Es notava que el públic estava expectant...

«...llegirem un relat pornohumorístic que fem a quatre mans...» —va continuar l’orador.

—Que diu aquest? Que se la pelaran tots quatre amb la mà? —li va preguntar la meuca de l’escuradents a la seva companya. Aquesta no li va respondre, ja que s’havia tret el tàmpax i provava d’entaforar-lo a la boca mig oberta del rodamón, que pesava figues en un racó de la sala.

«....un relat que es titula “Jerónimo Colón de la Cierva”....» —prosseguia l’orador.

Acabava de dir això que va retronar la veu de la meuca.

—Escolteu nois, què durarà gaire això? És que nosaltres dues hem vingut a veure què pillàvem i em sembla que sinó aviseu al cos de bombers dient que aquest antro es crema, em sembla que ens quedarem més soletes que la una.

—Dona... –va quequejar el pobre aspirant a premi d’Honor de les Lletres Catalanes —Esperi que llegim un dels nostres contes. Després, ens compra el llibre, li dediquem i...

—Què dius...? Comprar...? Aneu dats xavals! Des del Platero y yo, l’únic llibre que he tingut a les mans ha estat el llistí telefònic. I per buscar farmàcies de guàrdia!

—Doncs sí em permet, senyora, jo li puc fer ara una cura d’urgència...— va demanar, el rodamón que s’havia despertat amb la xerrameca i mig ofegat pel cos de delicte menstrual.

—Mireu, avui tinc la setmana tonta. Si voleu, ara que us tinc aquí dalt a tots quatre, tan bufons i en filera, que us sembla si us faig un franceset a cada un, a 10 euros la peça?

—Però... se les ficarà les quatre a l’hora a la boca? —va inquirir un dels lletraferits (era evident que ho deia per provocar).

—Mira, nen. Si la vostra fava és tan gran com la vostra capacitat de convocatòria em sembla que fins i tot em podré raspallar les dents amb els vostres semalers a dins!

Allò era un atac directe a la línia de flotació de la seva virilitat. Els quatre al·ludits van deixar papers i cerveses a terra i van saltar de l’escenari disposats a reclamar per la posterioritat, si no una ressenya digna de La Vanguardia, almenys un mete y saca a l’alçada de la seva literatura. I just quan el primer endrapava el pit siliconat d’una de les meuques, la FECSA va decidir fer esclatar el quadre de llums i la sala es va quedar totalment a les fosques.

Al tercer membre (vull dir integrant) de Progula,
el micro li quedava baix, però amb la seva estampa omplia l'escenari

Uno de los autores, precisamente aquel que solía escribir en castellano, nada más hacerse la oscuridad y el silencio, decidió que había llegado el momento; el ansiado momento de hacerse una gayola subido a un escenario. Y frente al público. Él, había acuñado un muy especial concepto de lo que era el amor propio. A buen seguro que aquello inspiraría a su torpe y maltrecha creatividad. Así pues, haciendo gala de un desarrollado control del esquema espacial en lugares oscuros, producto de varios cursos de control mental y entrenamiento autógeno, se dirigió en aquella oscuridad hacia el escenario silbando la sintonía de su móvil, mientras se extraía del pantalón a su “pequeña”, a la que comenzó a excitar con su habitual dosis de nerviosos pellizcos a dos manos. Nada más subir al escenario, comenzó a golpear y a pisar las botellas de cerveza, hasta que rompió una de ellas. Inició entonces una improvisada sesión de patinaje sobre el mojado escenario, emulando prodigiosamente a Bambi en sus primeros pasos; hasta que viendo que perdía el equilibrio, se cogió con fuerza de la única cosa dura que tenía entre manos, su “pequeña”; táctica que, lejos de impedir la bofetada, condujo al miembro viril, en su caída, a pasar rozando un cristal roto a tan corta distancia, que entre medio hubieran cabido todas sus obras completas. Fue entonces, cuando se hizo la luz.

Un espontani del públic, llegint la part del Sr. X que, com era d'esperar, no es va presentar a la cita.

Quan va tornar la llum, tres-centes persones, entre familiars i amics, van iniciar enfervorits un “Moltes felicitats...”, sal-pebrat amb crits espontanis de “Sorpresa, sorpresa”. Els càntics i la cridòria van durar escassament tres segons, els necessaris perquè tothom s’adonés de la penosa escena que tenia lloc. Els quatre suposats escriptors pornohumorìstics havien travessat aquesta vegada el Rubicó de la mínima dignitat i formaven, a la platea i a l’escenari una massa amorfa, inhumana, mig despullats, ensangonats per fluids de procedència diversa, amarats de cervesa i compartint carns de meuca veterana amb un rodamón que no feia escarafalls a cap forat.

La llum va retornar el quartet de vent a la realitat, que va contemplar l’espectacle de l’Horitzontal farcit de cares conegudes mostrant una estupefacció que anava virant ràpidament a cabreig o bé a conya marinera en funció del grau de parentiu amb els protagonistes. Mentre aquests miraven d’apartar-se decentment dels pits caiguts i les cames obertes de les dames, de la cigala altiva del vagabund i dels tàmpaxs i les ampolles de cervesa que encatifaven l’escenari, la sort va fer que la llum es tornés a esvair. El tècnic de la sala, entre calada i calada de porro, havia tingut la lucidesa de fer una salvadora fosa en negre, que els artistes van aprofitar per fer fora la troupe i fugir a empentes i rodolons.

Trenta segons més tard, la claredat es tornava a apoderar de la sala en forma de llum zenital que enfocava una figura d’esquena al mig de l’escenari, negra, solemne, amb els braços en creu que donava inici a una missa en llatí, preconciliar, com han de ser. Només els més observadors es van adonar que sota la sotana del Pare Aleix, insòlitament ampla, alguna cosa es movia rítmicament.

PS Palimp, Dess, Anna:MOLTES GRÀCIES per venir!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: