Israel-Palestina, el conflicte insalvable?

El meu no és un blog polític. Sempre he pensat que no paga la pena dedicar un blog que parli d'allò que cada dia els mitjans en van plens... Però crec en la política com a mecanisme d'ordenar una societat. Per això encara voto. La meva etapa anarco fa temps la vaig deixar enrera. Però cada dia, quan veig el talant de la classe política que direigeix el nostre país i la que mena els designis mundials, torna amb més força la meva incredulitat adolescent, ho reconec...

Sempre he pensat que l'humor és una manera vàlida, seriosa i compromesa d'apropar-se a la realitat. No sé si transformar-la; però almenys d'enfrontar-s'hi. Si sou veïns del replà això ja ho sabreu des de fa temps. Pero hi ha coses sobre les que no es poden fer bromes. I no sé com apropar-m'hi des de l'humor. Ja imagineu de què parlaré avui. Fa dies que hi dono voltes.

Com tots, procuro estar informat de la realitat i contrastar al màxim (fins allà on el temps i els meus coneixements em permeten) les opinions radicalments oposades que ens arriben. Llegir, entrendre i valorar unes i altres postures i plantejaments, per després pendre partit. Perquè a la vida sempre has de prendre partit per una o altra opció. Per la parella que esculls, l'equip de futbol al que ets fidel 0 els pantalons que et compres a les rebaixes. Això no treu que puguis dialogar, riure i compartir amb aquells persones que no aguantes o pensen radicalment diferent que tu. A la feina tinc autèntics cretins amb qui he de (i puc) mantenir unes mínimes relacions de cortesia. Entre persones això és possible. Potser entre pobles, no.

Els conflicte àrab-isrelià, més concretament, palestí-israelià, sempre m'ha tret de polleguera. Entenc que el poble jueu va patir un autèntic genocidi durant la Segona Guerra Mundial. Que històricament han estat bandejats de molts llocs. Des de casa nostra fa alguns segles, sense anar més lluny. Que les teories sionistes Teodhor Helz tinguessin acollida en el context històric post-bèl.lic del 1945 i que es donés una terra promesa a un poble que no tenia estat. Que d'un desert han fet un vergel. Que Israel és un país democràtic, avançat; on les dones tenen un paper rellevant. Amb un exèrcit de primera fila i un servei d'espionatge (segur que ja m'han clissat!) de primer ordre. Que pot ser model per a nosaltres, els catalans, en certes coses.

Però no se'm pot negar que és indignant, reprovable i fastigós la mesura de força que han imprès a la seva política defensiva. No ara, des de sempre. Davant el terrorisme de Hamàs apliquen pura i simplement el terrorisme d'estat. No em vingueu amb collonades. És així. Les accions que l'exèrcit israelià i els dirigents polítics dels país (no dic els jueus ni els israelians), ha estat pura i simplement, d'extermini i genocidi. No hi ha un exèrcit davant un altre exèrcit. Els soldats israelians juguen a exterminar ratoneres. Les pedres de la intifada són les ames de la desesperació.

És ben cert que l'OLP va pecar de corrupció en el seu estrenat govern palestí (I que recordeu que no és ni de bon tros la porció de terrenys que els pertocaria segosn els acords de Pau d'Oslo). Que no va saber acceptar el triomf democràtic (he dit democràtic) de Hamàs a la franja de Gaza. Que la població civil és també hostatge del fanatisme islamista. Pero també és cert que l'estat d'Israel ha incomplert sistemàticament totes i cada una de les resolucions de les Nacions Unides que fan referència als territoris ocupats i a l'aixecament del mur de separació (algú es creu seriosament avui en dia que aquest organisme serveix per a res en el món??? Tretze dies han tardat aemetre un comunicta demanant l'alto el foc!). Que els EUA estan darrera tots els vetos polítics i que han alimentat, any rera any, l'armament del país, en una geopolítica que els conveia a ambdues parts. Què diu Obama al respecte? No el sento parlar amb tanta convicció que quan deia "yes, we can". Seran ells els únics que podran posar una mica de seny a aquest desgavell? No hi confio gens.

I sabeu que penso? Que la religió està en les besceroles de tot el conflicte. D'uns i altres. Que un poble es consideri l'escollit per uns textos bíblics tan aleatoris com l'existència del mateix Déu, i que basteixi tota las seva idiosincràcia sobre l'establiment d'un Gran Israel en la terra promesa és la mare de tots els ous. I contra les religions només hi ha un atac i una defensa: el convenciment de la seva inutilitat des del raciocini i el diàleg respectuós i seré... Ja sé que és il.lús dir-ho. Però així ho penso. Que el veidedalt sigui ateu tampoc us ha d'estranyar a aquestes alçades, oi?

I d'aquí no ens en sortirem.

He seguit aquest dies la controvèrsia que els conflicte bèl.lic genera en al xarxa de blogs. N'hi ha, com és lògic, per tots els gustos. Amb tos els matisos possibles. Us n'ofereixo alguns. Voldria que aquest replà també fos un lloc d'encontre, de debat, de diàleg. D'allò que ja s'ha perdut ja, definitivament, al Pròxim Orient; immers en una espiral d'odi enquistat. I sincerament veig que uns i altres no pensen en la pau sinó en un impossible per les dues bandes: l'extermini, ras i curt, d'un poble. I aquí, Israel té les de guanyar. Em consta l'existència de grups i postures que des de dins Israel i Palestina reclamen un status quo pactat, una solució dialogada, d'igual a igual. És cert que un poble té dret a defensar-se d'una agressió. Però a aquest preu? I quina sortida s'ha deixat a l'oprimit; a qui si li derreuix la casa sistemàticament, se l'impedeix treballar, se li ocupa el territori per dret de conquesta, se li impedeix reclamar justícia i se l'ailla de la seva gent i del món; sinó l'ús de la violència i els atacs suicides ? No els justifico; però els entenc perfectament. Hi ha una estratègia clara d'ofec sistemàic del poble palestí que ve de lluny. No em vingueu amb collonades.

Els néts d'aquells que van sortir de Palestina el 1948 i van omplir els camps de refugiats, i que ja mai més tornaran a casa seva, són ara els dirigents de Hamàs. Els podem demanar respecte i consideració vers l'estat que els ha menystingut i oprimit tots aquests anys? Que han patit fins a l'extenuació el bloqueigs econòmics i sanitaris, amb murs de ciment infranquejables? Recordo la masacre de centenars de civils als camps de refugiats de Sabra i Chatila al Líban ocupat amb la condescendència de l'exèrcit israelià. Recordo l'inici de la segona intifada el 2000 arran el pas arrogant d'Ariel Sharon pel pla de mesquites àrabs de Jerusalem. No van ser els palestins qui van matar a Isaac Rabin per l'esquena el 1995. El mur de l'aparheid és l'aquiescència de la humiliació.

Que un organisme tan neutral com la Creu Roja hagi posat el crit al cel aquests dies, essent atacada quan volia recollir ferits i morts, és ben simptomàtic que no estem davant un graó més de l'etern conflicte. S'ha alçat una bota que vol aixafar terroristes, sí; i, de pas, sembla que tot un poble.

El conflicte acabarà algun dia, cert. Acabarà com sempre: amb Israel com a clara triomfadora, amb els postures encara molt més enfrontades, amb l'odi radicaltizat, amb milers de colons implantant-se en terrenys que no els corresponen, amb el fanatisme religiós d'uns i altres com a pal de bandera.

Però el veidedalt no pot deixar d'estar aprop del dolor del poble palestí. Un mort israelià per 100 mort palestins són magnituds esfereïdores. L'una i les cent. Això no és una guerra. Ni una acció quirúrgica. És un despropòsit de totes totes. És clarament una actitud on la vida humana (d'infants, nens, dones, homes) no té cap valor. I què podem fer des de fora? Què fa, què hi pot fer la comunitat internacional?

Jo no sé fer res més que parlar-ne. I fer saber la meva solidaritat amb el patiement angoixant del poble palestí. I la voluntat i el desig que uns i altres visquin en pau algun dia. Sense més ofecs ni opressions. No acabarem amb les religions. Ni amb els ultraortodoxos d'un i altre bàndol. Però almenys que algú faci que aquestes es respectin. La solució no els vindrà de fora.

Per tot aicò, i mésm avui el meu cor és a la manifestació de Barcelona.

_____________________

Veus que sento al replà...

Efrem, Benvinguts, Màrtirs
Elies, Dies de fúria, Amb Israel, ara i sempre
Gos Gànguil, Som i serem, La lluita continua
Dessmond, Itching like grass, Un país de merda ; on recorda aquest joc
Ferran Caballero, Ferrancab, Solidaritat amb palestina
Facebook, Grup de suport al poble israelià
Grup Catalunya-Israel
Zel, Ara Mateix, Einstein ja ho va dir...
Merche Pallarés , Del sol y de sus lunas ; Recordádnos
Joana Torres, Joana Torres, Aqui falta gent
Toni Ibañez, Entrellum, The blod libelist
El Gatot, El Gatot, Què és fonamental?
Yere, Mundo maltratado
Oscar Ramírez, Tot és possible, Carta d'un ciutadà italià
Palestina Tkin Tank, Palestina Tkin Tank
Aljazeera, Aljazeera

I moltes més que sou en altres escales...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: