De cinema (dotze): La classe

A cavall entre el documental i el cinema d’autor. Una peli molt francesa. Em va recordar plenament un llibre del Toni Sala que vaig ressenyar fa temps. I em va fer pensar en alguna blocaire que llegeixo sovint. Una peli ben versemblant; directa, crua, agredolça. Molt vivencial. Tant, que ja imagines com anirà tot abans de veure-la. Però no per això deixa de ser recomanable. Entre altres virtuds, està que el mestre protagonista, professor de llengua (gran assignatura!), és el mateix autor del llibre homònim sobre el qual es basa la pel·lícula. En François Bégaudeu. La peli va guanyr la Palma d'Or del Festival de Cannes de 2008.

La vida a la classe d’un institut de l’extraradi parisenc. És impossible sintetitzar la pluralitat de matisos d’un curs escolar en dues hores de pel·lícula; però és innegable que l’argument toca totes les tecles: l’autopresentació dels professors nous i veterans al claustre, el primer dia del curs; el desinterès general per aprendre; el fastig d’alguns professors als alumnes; el paper de l’amistat entre companys; la disbauxa de l’adolescència; el paper dels pares en l’educació; el sentiment de pertinença o no a un país d’acollida; la xenofòbia entre negres, àrabs o xinesos; la vestimenta de tribus urbanes, el pèssim nivell de coneixements en algunes matèries; les baralles de pati, l’alumne que tot i ser-hi, mai s’entera de res; els alumnes aplicats; la discussió per mig putn a la nota final; l’expulsió d’un centre; la violència latent; els remordiments davant el fracàs; el corporativisme;...

Realment a ser un bon docent no t’ensenya ningú. Per molts CAP (Cursos d'Adaptació Pedagògica) que facis. La pròpia experiència és la que et forja, dia a dia. I els professors són humans. Per això també s’equivoquen (com fa el protagonista) i perden els estreps. Donar classes a un insitut no hauria de ser una batalla, però és evident que avui dia és enfrontar-te a un grup de petites feres amatents al teu petit error per saltar-te a sobre. Cal estar ben preparat mentalment per enfrontar-t’hi amb ganes. Cal també saber treure’ls el suc als nois i les ganes de pencar. Segurament el sistema ascentral de l’aula, la pissara i el professor com mer transmissor de coneixements no ajuda gens. I també és cert que hi ha professors que més valdria jubilar-los d'entrada.

Els recursos hi són, i cal saber-los explotar. La pel.lícula transcorre majoritàriament dins les quatre parets de l’aula; com un microcosmos del que és la França actual i que pot traslladar-se a qualsevol país europeu occidental. El titol original és inequívoc: "Entre les murs".

M’ha sorprès un parell d’anècdotes del sistema acadèmic francès: allí has de parlar de vostè al professor. No fer-ho, és falta greu (que passaria si aquí féssim el mateix? Faria riure!) I també que en un consell d’avaluació, on es posen notes als alumnes, hi són presents els delegats de l’aula; per transmetre a la resta de companys el que allí es delibera. Una règim assembleari mal entès?

Realment, jo que sóc pare de fills adolescents, fa temps que planyo als mestres dels instituts. (També planyo als alumnes en algun cas; però la vida els ensenya que el món està ple de matisos: del blanc al negre pasant per infin itat de grisos). Sempre he pensat que no deixar els nens fins els 14 anys a l’escola (com passava a l’EGB) i que als dotze ja passin a l’instituí era voler-los fer més grans de cop i volta. Potser m’equivoqui; però, en general, els nois d’ara estan més ben preparats i tenen molts més recursos per enfrontar-se al món. Són més rebels i amb caràcter. Però no sé si hem sabut fer-los més autònoms. Es creuen grans i segueixen sent uns cadells.

Si sou mestres o pares, aneu-la a veure i ja em direu.

A veure si entre tots fem que això progressi adequadament. O que senzillament, progressi.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: