De passeig...

Un cop, fa temps, vaig escriure això sobre un carallot..

"" Hòstia puta! (perdó)Així voldria escriure jo quan sigui gran. Us ho juro. És increïble com va perfilant una història rera una altra. “Hilvanando” (com diria en el seu castellà precís) situacions i personatges en els post més ben travats de la xarxa. No sé si els àngels escriuen; però si ho fan, aquest caminador solitari deu ser el seu referent; l’home ens transporta sovint, més enllà del seu món (el Turó Park). Excel•leix per la seva gran tendresa, exquisidesa en el tracte i, a voltes, una tristesa i una melangia en els desenllaços ben portades. M’encantaria varegejar més d’un vespre pel seu parc al seu costat; quan, acabat de ploure, l’herba té aquella olor característica que li desperta els sentits i reviure, junts, planes de la història viscuda; literàriament. Feu-ho si podeu vosaltres; no us decebrà gens."

Segurament l’escrit va ser producte d’un excés d’alcohol i barbitúrics, en alguna nit d’insomi i soledat veïnal. Si no, no m'explico com em vaig equivocar tant. Jo era un noi tímid i vergonyós en això de la catosfera, i el seguia d’amagatotis. Si tothom que el comentava eren ties! "Veí, vaig pensar: aquest paio és un fora serie", em deia... Et fas amic seu i sucaràs cada nit... Amb el posat de pocapena que fa, deu ser el rei del mambo. Encara espero qeu em convidi a cafè...

Després vindria la provocació directa: el carallot es va autoproclamar entrenador d’un nonat Harén Futbol Club; això si: amb elements de primer ordre del regne blogosfèric (cal dir que el bon gust no se li pot negar al noi; digueu-li tonto). El meu ego veïnal —ell diria “enveja malsana, viperina i egòlatra”— em va dur a contrareplicar amb una altre equip de Champion League a qui vaig tenir el gust d’entrenar un parell de cops. Li deuria agafar canguelis al xicot, perquè mai es van presentar a cap cita futbolera. Tot i que em consta que el paio es desvivia per fer un entrenament mínimament seriós. Però si no deu saber què és un fora de joc! Cap entreno era com els nostres..., però. Sense resultats, és clar.

Un dia el vaig anar a espiar-lo. D'esquitllentes. I mira per on, va aconseguir el que poca gent ha aconseguit fins ara: que canviés d’idioma al blog.

En fi, que ara després de fer-li un seguiment quasi religiós (serà que m’agraden les deixuplines?), va el paio i es despenja dient-nos que se’n va, com un Almendro caducat; així, com qui no vol la cosa. I el motiu: fote’t a riure! Amb una fotesa de les seves com excusa...No sé que del vent i d’un pelicà! (Serà que ens ha deixat un autoretrat i no ho sabíem?).

I vés per on, qui ho havia de dir!, m’ha deixat ben fotut. Em sembla que fins i tot m’ha caigut una llagrimeta... I això que, com els homes durs, no ploro mai, jo.

Perquè jo em demano... amb qui collons em ficaré ara? En tot replà sempre hi ha els dos veïns carallots que estan a la grenya. I el Paseante (que em sembla que mai havia pagat el rebut de la llum de la comunitat, per cert) era un carallot de nivell...; diglòssic, d’acord; però de nivell.

I com a sana venjança, va el paio, i ens (us) deixa un meme dedicat. De doble fil i doble arma. Amb trampa i alevosia. La nocturnitat se li suposa. Perquè jo al llit, que sàpiga, només hi vaig a les nits...i a dormir. Un meme que ara per ara he vist respondre només a la Xurri (olé, els teus ovaris!).

Deia el carallot:

"I com això m'està quedant un rotllo de "pa sucat amb oli" (que diria aquell) us proposo un meme per acabar. És una ximplesa (és el que tenim els ximples) i que no cal que feu si no us ve de gust. Però igual teniu un tema per escriure.

Us proposo que escriviu com ens imagineu al Veí de Dalt i a mi en un llit de matrimoni un dissabte a la nit S'HA TONAT MÉS BOIG DEL QUE EM PENSAVA!!! (la crida és meva, sic)

(Juguem a escacs? Seguim " Escenas de matrimonio" a la tele? Analitzem la importància del joc de banda al futbol modern? Portem mitjons? Ell amb samarreta imperi i jo amb rul·los? Ens diem "tontet" a cau d'orella? Llegim a Dostoievski en silenci? El Veí em parla de les seves veïnes que només existeixen en la seva imaginació? Som com Epi i Blas?...

Fins a sempre."

I és queda tan panxo, el tio...! Quins sants collons! Com si anar-se’n així, a la francesa, amb una ventada d'excusa, sense funeral ni re, fos de rebut! I deixant desconsolades un fotimé de paseantas...

No sé, no sé... per mi que va de farol...

Paseante, va home! No siguis així, coi! Perde’t una estoneta pel teu turonet de pa sucat amb oli (com dic jo); si vols, però torna algun dia, carallot! O almenys, un cop al mes, com la regla!

Et prometo que no et trepitjaré més quan ballem junts! I que vestiré de Moshino quan desfili amb tu...

PS No sé si cal dir-ho; però pels no avesats a les nostres diatribes veínals; que sapigueu que aquest deu ser un dels posts que més m'ha dolgut d'escriure des que sóc al replà. L'humor sempre és un bon antídot per a tot els mals. (Ho dic perquè el noi és curtet i si no, no ho entrendria... Snif!).

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: