Diari d'un veí exiliat (3): L'acollida

Dia 2 

(continuació) 

Colmenar Viejo

10 h, a casa els Alvarado

La porta s’obre amb el característic brunzit. Entro al replà. Del sostre penja una bombeta que il·lumina tènuement l’estança. La majoria de les bústies semblen forçades, amb tot de propaganda comercial a terra.  A l’ascensor hi ha un rètol que posa “NO FUNSIONA”. I al marge dret del paper, escrit amb una cal·ligrafia impossible. «Me cago en tu puta madre». Tot de forats a la paret indiquen que la gent sembla buscar petroli amb la punta de les claus mentre deuen esperar-lo. I taques negres indiquen que molts hi apaguen les cigarretes. Quan no es dediquen a deixar mostres d’alta literatura popular esgrafiades arreu: "Aquí me la mamó Lucia”, “El moro del segundo es un camello”, “Viva los del Frente Atletic!”, “La Rocio  es puta y su madre un travolo”, “Aguirre, soplagaitas”,...i altres bimbirimboies per l’estil.  

Crec que començo a enyorar-me de Blogville...

Pujo a peu, agafat a la barana per por de no fotre’m de lloros ja que tot està a les fosques. Inútil. Al primer pis ensopego amb el que sembla un carro de la compra buit, lligat amb una cadena. «Casumdena!» En arribar a la tercera planta, quan vaig a trucar al timbre al bell mig de la porta, quasi fico el dit dintre l’ull de la persona que l’obre de cop.

—¡Joder! ¡Casi me dejas cegata!

Qui renega és una dona ja gran, cofada  amb una bata d’estar per casa estampada en flors, sabatilles desgastades i tot de rul·los blaus i roses agafats sota una xarxa que li cobreix un cabell blanquinós, amb monyo. La bata, mig cordada, deixa veure uns enagos beige. Crec que m’he enamorat de cop.

—Me estaba hasiendo la teticién. Perdona que salga asíns...

—Perdone usted, vuecencia. No era mi intención menoscabar su linda faz...

—¿Eres gilipollas o qué?

—No. Soy el nuevo inquilino...

—O sea que tu eres el que viene de parte El paseante?

—Si, suposo...

—I como te llamas?

—Veí, veidedalt.

—¿Eso es un nombre...?

—Sí, es claru. Creo que en su idioma seria: “veSino de arriba”

—¡Vaya tio raro estás hecho tu...! Pasa, hombre, pasa,... -i a contunuació em deixa anar, com qui no vol la cosa  —Yo soy frígida.
—...Ah! Ja. Buenu, jo..., —no sabia on mirar— ...yo a veces, bueno; no:  los fines de semana; sabado sabadete, si me dejan,...procuro..., sólo a veces...ya sabe.
—No, no sé, Digo que me llamo Frígida. 
—Ah! Buf! Creia...que...
—Qué creias?  

—No nada... —sense saber per on sortir-me— que era de la región de Frigia, turca...; que estuve allí hace unas semansa, ¿sabe?
—¡Puez no! ¡Soy de Matalascañas y a mucha honra, vezino! 

Entro a la casa. Al rebedor, sobre un moble de fòrmica hi ha una verge des sis pams embolicada amb una bufanda de l’Atlètic de Madrid i un gerro amb flors de plàstic als seus peus. Sento una forta olor a sofregit que ve de dins el pis.

—Me iba a depilar el bigote...

A fer de déu que tindrà feina, la dona.

—¿No traes maleta...?

—La perdí en el tren. Buenu, me la dejé oblidada, más bien dicho.

—Pues habrá que ir de rebajas, ¿no? ¡No te vas a pasar dos meses asins! ¿Tienes hambre? Estoy haciendo unas monxetas para desayunar.

La veritat és que li ho agreixo. Tinc una fam de llop. Em fa seure a la cuina i em posa un plat de mongetes i xoriçets fregits i un tetrabik de vi “El Colmenajero”. Pitjor eren els esmorzars a la mili!

—Come hijo, come; que te veo muy pálido...

—Deu ser el cansansiu. Me gustaria echarme un ratu.

Quan acabo, i ofegant un eructe agre, em fa aixecar i m’acompanya passadís endins. Les cambres estan a la banda dreta. Al fons, s’intueix el menjador. Esta, es la habitación dee mi hija y el garrulo de mi yerno.  

“Esta es la habitación de la niña.

 "Esta, la del nene..."

 "Aquí , el baño...” 

 
Vaig traient el cap mentre m’obre les portes. Cap llit està fet i a totes hi ha piles de roba per recollir. “Aquí, el comedor...” Un paradís del kisth, amb tot de quadres i figuretes de porcellana que omplirien les vitrines del nostre Museu blocaire.

Y esta, es la mia.”

—Molt bé...Muy bonito todo. Pero..., donde duermo?

—Pues aquí, hijo mio! Es una cama recia —fa mentre es recolza amb les dues mans sobre el matalàs—. Mi difunto marido decia que aquí se hacína los mejores revolcones ¡Si el colchón hablara!

—Vaya..., lo siento. Hace mucho que...

—No. Sólo un año. Aún lo sueño algunas noches... —i mentre ho deia, es treia un mocador de dins la pitrera.

—Ja...; es claru. La acompanyo en el sentimiento...

—No. Si ya me acompañaras también en la cama... Es que no tenemos más sitio  ¿sabes? Y no irás a domir con la niña, ¿verdad?—I sense deixar-me badar boca —Anda echate un rato y luego hablamos...

Caic retut  no sé si d'esgotament o pel pes de les mongetes que m'acabo de fotre entre pit i espatlla. Quan em llevo, amb un mal de ventre horrorós, deu ser ja de nit. Sento  veus al menjador.

—¡Buenas, dormilón! ¿Has descansado bien? —es la Frígida, que s’ha tret els rul·los i , certament,el bigoti.

—Buenas tardes...No sabia que fuera tan... tarde. Lo sientu.

—Tranqui, tronco  —em diu l’àvia. —I aixecant-se de la butaca on estava fent ganxet em va senyalant els presents amb l’agulla. —Mira esta es Mercedes, mi hija...

Una dona de bon veure,  que em repassava de dalt a baix mentre deixa  sobre la taula un entrepà que s’estava engalipant. El seus dos petons a les galtes tenen una olor ddolça a  coca-cola.

—Angel, mi yerno...

Un bordegàs de panxa immensa, vestit amb samarreta imperi i bigoti hitlerià que ni em mira a la carà quan li allargo la mà i crida embogit mentre salta sobre el sofà:

—Goooooooool!!!!

No m’havia fixat que estava mirant  a la televisió un partit de futbol. Semblava que el Barça-Atlètic.

— Y Lucia, mi nieta...

Un bombonet de vint-i-pocs anys, amb ulleres, cuetes infantils, camisa blanc i faldilla plisada de quadres escocesos. Vdeixar de mirar el manga que tenia entre mans i em llençà un somrís alhora que feia explotar un globus amb el xiclet que mastegava. "Tanto gusto" , em va dir. "El gusto es mio". 

O això esperava.

(continuarà)

Si voleu saber els capítols anteriors:

1. La partença

2. L'arribada 

3. L'acollida